Camins en la natura

Aquesta setmana vos presentem una nova ruta pel terme municipal de Tàrrega, a la comarca de l'Urgell. En ella visitem els pobles de Claravalls, habitat, i de Conill, abandonat. A més a més, gaudim dels tranquils i solitaris paisatges de les Serres i fem una ullada al cementeri de Conill i a la pallissa del Calvet. Vista de Conill La ruta s'inicia a l'entrada de Claravalls per carretera des de Tàrrega, junt a la parada d'autobús. Avancem uns metres i girem a mà dreta pel carrer del Pou. Recte ens incorporem a la plaça Major i continuant en direcció est eixim del poble pel Raval de la Ribera. Carrer a Claravalls Ara caminem per una pista on, a mà esquerra, trobem algunes de les creus del Viacrucis del poble. A la dreta ens queda la Coma. Finalment ens trobem amb un encreuament. Agafem el camí del mig, el qual està marcat amb senyals de PR. En aquest tram veiem unes quantes construccions enrunades entre les que en destaca una que degué ser un corral.

Aquesta setmana, amb motiu de les celebracions que arreu de la nostra geografia s'organitzen per commemorar sant Antoni, hem recuperat per a la sèrie Calaix d'interior un treball realitzat l'any 2009 per Jordi Bonet sota el títol " La història de la festa de sant Antoni d'Artesa" . Artesa, localitat ubicada a la comarca de la Plana Baixa. "LA HISTÒRIA DE LA FESTA DE SANT ANTONI D'ARTESA" per Jordi Bonet ELS ORÍGENS Ignorem quan va començar a fer-se la festa de sant Antoni a Artesa, però tenint en compte la devoció que per tot arreu es professa al Patró dels animals i que fins fa pocs anys la gent vivia pràcticament d'ells, és de suposar que aquesta festa va començar a fer-se fa uns quants segles. EL NOM El nom que solem dir ara "festa de sant Antoni" no és el mateix que es deia fins fa pocs anys. Abans s'anomenava "les fogueraes" per ser tres o quatre les fogueres que es feien. I també s'an

Aquesta setmana vos presentem una nova publicació de la sèrie El vocabulari de la natura . Hui la protagonista és la paraula oró, definida pel Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com << cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que servix per a guardar grans, llegums o figues seques >>. Pràcticament amb els mateixos mots la defineix el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans: << recipient gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, fet de teixit de palma, d’espart, de joncs, etc., que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. >>. Dos orons Font: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhzyi9g1vcmfm9tQ2epg2RXVqya3FHUtKkkJANCyDG2MG8nrfUlhX529d-bXfu0H80eZFF2dJ9S0z7jbOsPhebbTHNND6lJCAMbCTTsIUjILF3BcGjWgERd1V8No8p97nPQHMRGwL-vukPW/s1600/1+oro.gif La paraula oró, emprada

La ruta que vos presentem aquesta setmana discorre pel terme d'Eslida, en plena serra d'Espadà. En ella visitem alguns paratges del seu terme municipal, com ara la font de Fosques o l'Oret. Eslida des de la pista de l'Ombria del camí d'Aín Comencem a la intersecció entre el carrer de la Diputació i la carretera d'Aín, al nucli urbà d'Eslida. Des d'allá eixim en direcció a Aín, tot creuant el barranc de l'Oret, sobre el qual veurem xicotet un aqüeducte.  Barranc de l'Oret Continuem uns pocs metres per la carretera i ens desviem a mà esquema per la pista de la font de Fosques. Comencem a pujar. A mà dreta ens queda el barranc d'Aín, on observarem un altre aqüeducte. En pocs minuts arribem a la font.   Aqüeducte sobre el barranc d'Aín Font de Fosques En aquest punt abandonem la pista i prenem una senda que naix just darrere de la font. Al seu voltant veiem sureres i també alguns bancals d'oliveres. Fe