El Nadal en valencià

Si al cap de l'any hi ha una data assenyalada que la nostra cultura identifica amb l'alegria, la germanor i la pau, aquesta és el Nadal. Un temps per a reunir-se amb la família, retrobar a amics i coneguts, i, sovint també, participar en llargs debats de sobretaula. Ja ho diu la dita que per Nadal, cada ovella al seu corral. En aquest marc inconfusible de bonhomia que embolcalla a tothom és tradicional també que, els més inclinats a fer servir la veu, s'animen a esprémer les cordes vocals i delecten als presents amb algunes cançons de Nadal.

En efecte, les nadales, com el seu nom indica, formen part de l'imaginari d'aquestes festes que ara celebrem. Bé a la vora del Naixement, bé a taula, bé al carrer, i amb independència de ser o no creient, gran o menut, alguna vegada tots les hem entonades. I de fet, aquesta tradició nostra de cantar-li al Nadal, i en general a l'hivern, es remunta segles enrere. Joan Amades assenyala que les primeres nadales documentades en la nostra llengua es remunten al segle XV (1979). 

Tanmateix, quan valencians i catalans miren enrere i fan repàs del seu repertori nadalenc, segurament troben agudes diferències en allò que canten en aquestes dates, no només pel que fa a les melodies, sinó que també pel que fa a la llengua amb que les entonen. Així és que, al País Valencià, les nadales en llengua pròpia sofriren un important retrocés i foren, a poc a poc, substituïdes per les castellanes. Ay del Chiquirritín, Campanas de Belén o Los Peces en el Río són allò que, en pensar en el Nadal, apareix al cap de molts valencianoparlants. Catalunya tampoc fou aliena a aquest fenòmen, tot i que al nord del riu de la Sénia, les nadales pròpies han restat més vigoroses que al sud. Fum, fum, fum n'és un bon exemple, melodia que ha estat capaç de creuar la barrera entre el Montsià i el Baix Maestrat, i popularitzar-se arreu de València, i també de l'Estat espanyol.

Partitura de la nadala Tampa Tampam, amb una lletra
que recorda a la catalana El noi del a mare
Font: Cançoneret valencià de Nadal

Així les coses, Sanchis Guarner va publicar un recull de nadales valencianes l'any 1960, augmentat en la segona edició de 1973, sota el títol de Cançoneret valencià de Nadal. Ja ho advertia, aleshores, Josep Climent al pròleg de l'obra, que "alguna cosa ens passa a nosaltres els valencians (...) les nostres músiques, fins aquelles que han obtingut un lloable relleu al món sencer, són ignorades al País" (Sanchis Guarner, 1973: 3). També el mateix Manuel Sanchis Guarner ho reiterava (1973: 5) que "els valencians, amb la nostra habitual despreocupació pel nostre patrimoni espiritual col·lectiu, desconeixem quasi per complet les cançons nadalenques autòctones". Fins i tot, es demanava si era que "no hi ha a València cançons populars de Nadal" i lamentava que els "erudits valencians del segle XIX" no hagueren fet "molta més i molt millor faena" (Sanchis Guarner, 1973: 6).

De fet, com a exemple d'aquesta regressió de la cançó de Nadal autòctona i desmemòria del poble davant del villancico castellà, cal apuntar la nadala Entra, entra motxilero, escoltada a Monòver, al Vinalopó Mijtà, i que pareix haver estat importada de la Castella meridional o d'Andalusia amb una lletra que barreja valencià i castellà.

Abans que Sanchis Guarner, però, l'Institut Espanyol de Musicologia ja havia dut a terme "missions folklòriques" entre 1944 i 1960 per tot l'Estat, a fi de deixar per escrit les melodies de la música tradicional. Els investigadors que s'ocuparen del País Valencià també ficaren per escrit algunes nadales, com ara l'Aguinaldo, escoltada a Onda, a la comarca de la Plana Baixa, o Estes festes de Nadal, recollida a Alcoi, a l'Alcoià.

Partitura de l'Aguinaldo, recollida a Onda
Font: CSIC

Amb tot, la música de Nadal en la nostra llengua va veure un raig d'esperança per a reeixir durant la difícil transició valenciana. Fou aleshores quan va ser publicat el disc Nadal Valencià (1979), un recull col·lectiu de nadales on participaren Al Tall, Paco Muñoz, Carraixet o Lluís el Sifoner amb títols com La nit de Nadal, A Betlem me'n vull anar o L'Olla de Nadal. En paral·lel, l'investigador Fermín Pardo es recorria d'ample en ample el País Valencià enregistrant les melodies tradicionals del territori, també les nadales.

I, d'un temps ençà, noms com Pep el Botifarra o Jonatan Penalba han retrobat el sabor tradicional de les melodies nadalenques, mentre que Tardor, El Diluvi o Pau Alabajos els han aportat una mirada actual amb el seu disc Ara ve Nadal (2016).

REFERÈNCIES
AMADES, Joan (1979). Folklore de Catalunya: Cançoner. Barcelona: Selecta.

SANCHIS GUARNER, Manuel (1973). Cançoneret valencià de Nadal. València: Gorg.

Fuentes - El Corralico - Coll del Federo - Penya Broda - Fuentes

Aquesta setmana us proposem una excursió circular per la comarca de l'Alt Millars, amb inici i final a la localitat de Fuentes de Ayódar. Des d'allà, ascendim al cim de la penya Broda, o alt de l'Olmo, una muntanya situada a l'est del poble, a 759 msnm. També visitem el Corralico i trepitgem els camins de Cirat, del Tormo i de Toga, a banda de gaudir d'unes magnífiques vistes des de l'assegador de termes que separa Fuentes i Torrechiva.

Així doncs, la ruta comença just al davant de l'església de sant Roc de Fuentes. Agafem la carretera CV-205 cap a Aiòder i, als pocs metres, ens incorporem, cap a l'esquerra, al camí del cementeri. Guanyem ràpidament altura i, de seguida, fem cap a una cruïlla. Nosaltres hem de continuar cap a l'esquerra, tot incorporant-nos a la part final del camí d'Aiòder a Fuentes, que es correspon amb els camins que menen cap a Cirat i el Tormo. 

Carretera

Camí del Cementeri

Vista del poble de Fuentes

Tram final del camí d'Aiòder a Fuentes, que es correspon
amb l'inici dels camins que van cap a Cirat i el Tormo

Ara, envoltem la banda de dalt del poble de Fuentes en direcció oest fins a deixar enrere les últimes cases del poble. Llavors, travessem les antigues eres mentre continuem pujant lleugerament. A mà esquerra, tenim unes vistes privilegiades de la vall solcada pel riu d'Aiòder. 

Les Eres de Fuentes

Les Eres de Fuentes

En cosa de cinc minuts, arribem a una cruïlla. Tirem pel camí de l'esquerra, que és per on continuen els camins de Cirat i del Tormo, mantenint l'altura que ja hem assolit. Uns metres més enllà, fem cap al piló devocional dels Sants de la Pedra, els màrtirs Abdó i Senén, o Senent, que des de l'edat mitjana ostentaren el patronatge dels llauradors valencians, i que els invocaven per a que els protegiren de les pedregades i de la llagosta: "En tempestes i tronades / tenim vostra protecció / salvant-nos fruits i collites / de la mala temptació", diuen uns gojos que se'ls dediquen al País Valencià. A més a més, per la fama de la seua santedat també foren molt populars arreu de les Illes Balears i de Catalunya, on s'ha dit que hi van ser soterrades al segle X les seues despulles mortals, concretament a Arles, al Vallespir: "O Sants Abdon y Sennen / Martirs Sants de Deu amats / Suplicámvos humilment nos guardeu de tempestats", diuen uns goigs de Banyoles, al Pla de l'Estany. Per dalt d'aquesta capelleta, paren les ruïnes d'una caseta. 

Camí de Fuentes a Cirat i al Tormo

Piló dels Sants de la Pedra amb les
ruïnes d'una edificació al darrere

Detall d'aquesta capelleta devocional,
que fou inaugurada l'any 2008

En aquest punt, el camí de Fuentes a Cirat i al Tormo fa un revolt que el reorienta cap al nord-oest. Ací mateix podem contemplar el molí d'Arriba i la seua bassa als nostres peus. Continuant amb l'excursió, en cosa de cinc minuts apleguem al Corralico, punt en el qual se separen els camins de Cirat i del Tormo.

El molí d'Arriba, amb la seua bassa

Construcció annexa al Corralico

El Corralico

Interior enrunat d'aquest corral

En havent vist les parets d'aquest antic corral enrunat, trenquem a la dreta en direcció nord cap a la partida de l'Armajal pel camí de Fuentes al Tormo, tot guanyant altura. A mà esquerra, allà lluny, veiem la Masada. Al mateix costat, enclotat, ens queda el barranc de l'Armajal, o de Las Clochas.

Camí de Fuentes al Tormo

La vall solcada pel barranc de l'Armajal, o de 
Las Clochas, vista des del camí de Fuentes al Tormo

Tot envoltant la muntanya de la Solana, però per la banda que no li pega el Sol, anem en direcció nord primer i nord-est després. És aleshores quan, en havent baixat lleugerament primer i en havent pujat fins als 612 msnm després, ens separem del camí de Fuentes al Tormo a l'altura de l'Erica Blanca. Arribats a aquesta cruïlla, nosaltres seguim al recte, cap a l'est, pujant. Més endavant, ens reorientem cap al sud i, finalment, eixim a un encreuament.

El camí de Fuentes al Tormo poc abans d'arribar
a l'Erica Blanca, on l'abandonarem

Pista cap al coll del Federo

Un altre tram de la pista, just abans d'una cruïlla

Ací girem cap a l'esquerra, tot baixant per a anar a buscar el camí de Fuentes a Torrechiva a l'altura del coll del Federo, a 653 msnm. El travessem en direcció est i enganxem l'assegador de termes que separa ambdós termes. Aquesta vereda comença prou planera però, de seguida, guanya altura violentament fins a coronar la carena que puja a la penya Broda, o alt de l'Olmo, a 759 msnm. Cap a aquesta muntanya ens adrecem, cap al sud-est, que és el punt més alt de la ruta. Per tota la carena, gaudim a orient i a ponent de magnífiques panoràmiques d'aquesta contrada de l'Alt Millars.

Desviament cap a l'esquerra

Bassot al coll del Federo

Coll del Federo

Arranc de l'assegador

Assegador entre Fuentes i Torrechiva

Pujada cap a la carena

Assegador per la carena

Construcció de pedra seca

La penya Broda, o alt de l'Olmo,
cim culminant de la carena

Mirada cap a l'oest

Mirada cap al nord, amb la Penyagolosa

Al remat, baixem una miqueta per a creuar el camí de Toga a Fuentes i, a continuació, ens enfilem per una costa pronunciada fins al cim culminant de la penya Broda, o alt de l'Olmo.

Pujada cap a la penya Broda

Un altre tram de la pujada

Piló de termes al cim de la penya Broda,
també coneguda com l'alt de l'Olmo

Des del capoll, el paisatge cap al nord

Des del capoll, paisatge cap a orient

L'assegador de termes es perd en aquest cim i és impossible continuar des d'allà cap a la Moleta, que és la següent muntanya que serveix de frontera al terme de Fuentes. Per això, girem cua fins a retrobar el camí de Toga a Fuentes, al peu de la penya Broda. L'agafem cap a l'esquerra.

Camí de Toga a Fuentes

Avancem per una via solitària i, a vegades, ombrívola, que avança pel mig d'un dens pinar. Finalment, al cap d'uns quinze minuts, enllacem amb el camí de Torrechiva a Fuentes, just abans de travessar el barranc Sabartés. En lloc de seguir-lo fins a Fuentes, nosaltres trenquem, de seguida, cap a l'esquerra per un camí que s'adreça cap a uns conreus.

Camí de Toga a Fuentes

Camí de Torrechiva a Fuentes

Desviament cap a l'esquerra,
en direcció al barranc Sabartés

Al cap de cinc minuts, el camí pareix morir a un camp. Tanmateix, si continuem pel mig dels arbres, a l'altra banda de tros arranca un corriol en paral·lel al recorregut del barranc Sabartés. El viarany no està massa ben marcat i pareix que vaja a morir en qualsevol moment. No obstant això, continua per la solana del barranc de Sabartés, en direcció est. Després, es reorienta cap al sud i ens fa guanyar altura a poc a poc.

Camp des d'on arranca el corriol

Corriol cap al barranc Sabartés

Pareix que la senda vaja a desaparèixer

Desviament cap a l'esquerra

Caseta en ruïnes

Part final de la sendera abans 
d'enllaçar amb el camí de la Moleta

Al remat, fem cap al camí de la Moleta, que creua perpendicularment. El prenem cap a la dreta, en direcció migjorn, per tal de perdre altura i baixar cap a la vall del riu d'Aiòder. Aquesta senda també és poc clara en alguns punts, però no té pèrdua. Per terreny de pedra negra, avancem durant un quart d'hora fins a enllaçar amb el camí d'Aiòder a Fuentes.

Camí de la Moleta

Un altre tram del camí, amb un descens més pronunciat

El seguim cap a la dreta, en direcció oest, i després de creuar el barranc Sabartés, comencem l'ascensió cap a Peñascasicas, primer cap al nord i després cap a l'oest.

Camí de Aiòder a Fuentes

El barranc Sabartés en ser creuat
per aquesta via

El camí, en direcció nord

El camí, cap a l'oest, en direcció
a Peñacasicas i el poble de Fuentes

En acabant, perdem altura bruscament i, després de superar un parell de passos en els quals hem d'anar amb compte per a no caure, fem cap a Fuentes pel seu cementeri. En arribar a l'església de sant Roc, fiquem el punt i final a l'excursió.

Vista llunyana de Fuentes

Tram final del camí d'Aiòder a Fuentes


Arribada al poble pel cementeri

Per a acabar, ací teniu l'enllaç d'aquesta excursió a Wikiloc. Esperem que la gaudiu!