Un dia pel romànic de la vall de Boí

Aquesta setmana us anem a parlar de la nostra visita al conjunt romànic de la vall de Boí, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. Però, abans de res, fiquem-nos en situació. La vall de Boí és una vall pirinenca enclavada a la comarca de l'Alta Ribagorça i fronterera amb el Pallars Jussà. Amb centre administratiu al poble de Barruera, la formen, a més a més, les localitats de Cóll, Cardet, Durro, Saraís, Erill la Vall, Boí, Taüll i Caldes de Boí. A banda, també compta amb la poblada urbanització del pla de l'Ermita, de camí a les pistes d'esquí de Boí-Taüll, i amb el veïnat de les Cabanasses, a tocar de la Noguera de Tor.

La vall de Boí des del campanar de Boí

Pel que fa al nom de la vall, Joan Coromines (1995) defensa que deriva del llatí vallis bovinum, és a dir, "vall de les vaques" o "vall de les vacades", ja que al segle XI està documentada com a valle bovino. No obstant això, Bofarull (1991) també indica que podria provindre del llatí fovins, "clot", i per tant "vall del clot", o del cèltic butina, "fita", és a dir, "vall de la fita".

En qualsevol cas, a aquesta contrada es barregen els topònims d'origen bascoide amb els romànics. Aquest és el cas de Taüll que, per a Coromines (1995), deriva d' atauri, és a dir, "el poble de la portella", per ser l'últim indret habitat abans d'arribar al pas cap a la vall Fosca i Capdella, llevat dels moderns habitatges del pla de l'Ermita. Així mateix, Coromines (1995) indica que Durro és format per la preposició llatina ad, "cap a", i l'ètim basc urru, "lluny", i tot plegat voldria dir "cap a lluny", per la situació geogràfica de l'indret, apartat de les vies de comunicació que discorren pel fons de la vall de Boí. Pel costat dels romànics, queden, per exemple, Cóll, del llatí coleus, "testicle", Barruera, del llatí valle ŭrsaria, "vall d'óssos", o Cardet, del llatí carduetum, "camp de cards" (Coromines, 1995).

Arribàrem a la vall de Boí a això de mig matí. Feia pocs minuts que havíem deixat enrere el Pont de Suert i la carretera N-230, que enfilava cap a Vielha, i havíem agafat la L-500 que, remuntant la Noguera de Tor, ens feu passar per la presa de Llesp i recòrrer encara vora 7 quilòmetres fins a fer cap a la cruïlla en la que arranca el camí que mena cap a Cóll. En ziga-zaga, i entre bestiar que ens mirava fixament, guanyàrem en un tres i no res els 150 metres de desnivell que separen aquest poble del fons de la vall. El primer que vam veure, lluny de les cases, l'església de l'Assumpció, junt al cementeri. 

Aquest temple, originalment advocat a Santa Maria, fou consagrat, probablement, l'any 1110, segons es llegeix a una llosa de pedra trobada a la dècada del 1990. Sobre la portada, al centre de la façana, hi és el crismó. En època més recent, es van afegir dues capelles en el primer tram de la nau, l'una enfront de l'altra, i, per això, la planta del temple és de creu llatina. El campanar també és posterior a l'església. Per últim, tot i formar part del bisbat de Lleida, cal fer notar que un frontal romànic provinent de l'Assumpció de Cóll és custodiat al Museu Episcopal de Vic.

L'Assumpció de Cóll

Absis i campanar del temple

En havent contemplat aquesta construcció Patrimoni Mundial, que no està oberta al públic, ens apropàrem al poble per tal de recòrrer els seus carrers tranquils i silenciosos, i contemplar les elevades muntanyes que envolten tot aquest país. Després, tornàrem al cotxe i baixàrem novament fins a la carretera L-500.

El poble de Cóll

Ens continuàrem endinsant per la vall de Boí, tot ficant ara rumb cap a Barruera. Abans, però, ens haguérem pogut desviat cap al poble de Cardet per tal de contemplar el temple de Santa Maria. Tanmateix, com tampoc es pot visitar, optàrem per a adreçar-nos directament a Sant Feliu de Barruera. Allà compràrem les entrades per a accedir als cinc temples oberts al públic i al centre d'interpretació del romànic per un preu molt raonable.

Església de sant Feliu de Barruera

Amb tot, l'església de sant Feliu de Barruera ens donà la benvinguda a la banda de baix del poble, a la partida de Lo Campo i a tocar de la Noguera de Tor. Ens cridà l'atenció que, de la mateixa manera que a Cóll, el temple estiga fora del poble i no al bell mig, com és habitual a la major part de les localitats de les nostres terres. En aquest sentit, la Direcció General del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat explica que, ací, la construcció de les esglésies és posterior a l'establiment dels assentaments, i per això aquesta disposició.

Travessàrem el cementeri i el porxo del temple, on hi ha una làpida que recorda als pubills morts de la localitat, i hi vam accedir. Un Crist a la creu directament sobre la pedra de l'absis presideix l'església. Als peus de l'altar, un altre crucificat en miniatura. A la nostra esquerra, l'altar de sant Antoni de Pàdua, acompanyat per sant Pere i per sant Joan Baptista, totes elles imatges del segle XX. Per sota, un frontal del segle XVII i la taula, del segle XIX. A la mateixa banda, un altar neoclàssic de la centúria passada amb les imatges de sant Josep, el Cor de Jesús i sant Isidre. Enfront, una capella, reservada per al Sagrari amb una altra representació del Cor de Jesús i de la Mare de Déu dels Dolors.

Interior de l'església de Barruera

Altar de sant Antoni de Pàdua

Altar del Sagrari

En acabant, pujàrem al campanar, tot vigilant que no fóra hora que sonara alguna campana. Des d'allà es té una bona vista de Barruera, malgrat que la torre no sobresurt massa sobre els habitatges de la localitat, al estar situada en terreny més baix.

Dues de les campanes de Barruera

Una altra de les campanes. A la dreta, el poble.

Descendírem de la torre i continuàrem camí, ara, cap a Erill la Vall. Aquest llogaret tampoc està a la vora de la carretera principal de la vall de Boí, per això ens hem de desviar per una pista que, en un tres i no res, ens hi deixa allà, on hi és també el centre d'interpretació del romànic. El temple d'Erill està dedicat a Santa Eulàlia i fou bastit al segle XII. Hi entrem per sota d'un porxat arcat, a la banda del cementeri.

Església de santa Eulàlia d'Erill la Vall

Porxat d'entrada al temple

En entrar a l'església, la vista se'ns queda fixa en el colpidor conjunt del davallament de la Creu que presideix l'altar major. Es tracta d'una reproducció feta a la dècada del 1990 de l'obra original, datada dels segles XII i XIII, formada per set escultures de fusta i descoberta per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907. Les talles de la Mare de Déu i de l'apòstol sant Joan es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Per contra, el Crist, amb Nicodem, Josep d'Arimatea i els lladres crucificats Dimes i Gestes, que apareixen a l'evangeli de Lluc i els noms dels quals l'Església els pren dels evangelis no canònics de Nicodem i de Sant Jaume, romanen al Museu Episcopal de Vic. A l'altar, també hi ha una imatge de reduïdes dimensions de la titular del temple, de l'època barroca.

Interior del temple, amb el davallament que el presideix

Després de contemplar l'escena de la Passió, l'única sencera conservada a la vall de Boí, pujàrem al campanar, que és el més elevat de tots. Des d'allà, vam poder fruir d'una bona vista del poble de Boí, al qual ens adreçàrem en acabant. De l'església d'Erill, també cal esmentar el seu cor, on hi ha exposades restes de retaules i d'ornaments religiosos antics. Així mateix, observàrem just a l'entrada del temple, una làpida del segle XVI. Junt a l'església, s'hi ha habilitat el centre d'interpretació del romànic, que també passàrem a veure.

El poble de Boí des del campanar d'Erill la Vall

Tanmateix, prompte mampremguérem direcció a Boí, per a poder visitar la seua església, dedicada a Sant Joan, abans que arribara l'hora de tancament del migdia. Originàriament, aquest temple tenia tres naus que, en època posterior a la seua construcció (segle XI), foren reconvertides a una sola, amb capelles laterals. Molt reformada al llarg dels segles, l'església ha perdut el seu absis central. L'altar és presidit per una imatge moderna del sant titular i, als pilars que sostenen les arcades del temple, així com a una de les parets, poguérem contemplar frescos, alguns reproduccions dels originals i d'altres, originals. Per a acabar la visita al temple, pujàrem al campanar, des d'on guaitàrem unes vistes magnífiques de la vall de Boí, del pic d'Erill o del Comaloforno, que supera els 3.000 msnm.

Església de sant Joan de Boí

Tram central de la nau

L'altar major, vist des d'un lateral

Paisatge des del campanar, cap al fons de la vall

La penúltima estació de la jornada ens dugué, ja en acabant de dinar, a l'església de sant Climent de Taüll, possiblement la més coneguda de totes les de la vall. Aquest temple fou consagrat pels bisbe Ramon, de la diòcesi de Roda-Barbastre, el 10 de desembre del 1123 i custodià, fins a primeries del segle XX, un dels conjunts pictòrics més importants de l'Europa romànica, amb un reconegut Maiestas Domini presidint l'escena. Ara, es pot visitar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. Tanmateix, a Taüll vam assistir a una recreació mitjançant la tècnica del mapping.

Església de sant Climent de Taüll

Detall de l'absis

Altar major del temple

En acabant, hi anàrem a veure la de Santa Maria, també a aquesta localitat, consagrada un dia després que l'anterior. Aquesta església es pot visitar lliurement. Al seu interior, ens cridà l'atenció un altar barroc, presidit per la Puríssima Concepció, que fou restaurat l'any 1890. Les pintures murals del temple també es poden veure al MNAC de Barcelona i, tot i ser de la mateixa època que les de Sant Climent, sembla que no són obra de la mateixa mà.

Església de santa Maria de Taüll

Portada del temple

Altar de la Puríssima Concepció

Interior del temple

Contrallum

Ja per a acabar el nostre recorregut turístic-cultural per la vall de Boí, agafàrem el cotxe i enfilàrem de tornada cap a Barruera, per tal d'agafar la pista que mena cap al poble de Durro. La via entre aquestes dues poblacions ens sorprengué, no és apta per a aquells que s'impressionen amb les altures. Per pronunciades costes i tancats revolts, en ziga-zaga, remunta en 3 quilòmetres el formidable desnivell de 300 metres positius que separa a Durro del fons de la vall. A l'entrada del poble, ens saludà el bestiar d'una explotació ramadera ubicada allà mateix.

Bestiar a Durro

A pocs metres trobàrem l'església, dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. El temple, tot i que molt modificat en la seua primitiva obra romànica del segle XII, conserva diversos elements d'interès, com ara un altar del segle XVII, dedicat a la Mare de Déu del Roser, un altre del XVIII, amb una imatge moderna del Crist a la creu, i el Major, molt recarregat. A l'exterior, retrobàrem, igual que a Cóll, el crismó presidint la portada d'accés que recau a la banda del cementeri del poble. Per últim, i en havent pujat al campanar, dins del qual poguérem observar l'antic sistema de pesos i contrapesos amb pedres que es feia servir a les campanes, acomiadàrem un jorn d'allò més recomanable a la vall de Boí.

Durro i la seua església

Interior del temple

Detall de l'altar major

Altar de la Mare de Déu del Roser

Altar del segle XVIII

Decoració interior al campanar

Sistema de pesos i contrapesos al campanar

Campana

Porxat exterior, junt al cementeri

Portada de l'església, coronada pel crismó


REFERÈNCIES
BOFARULL, Manuel (1991). Origen dels noms geogràfics de Catalunya: Pobles, rius, muntanyes, etc. Barcelona: Millà.

COROMINES, Joan (1995). Onomasticon Cataloniae. Volum III. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i de Pensions de Barcelona "La Caixa".

El vocabulari de la natura: OSCA

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura que, tot i no pareixer-ho, no té res a veure amb la ciutat aragonesa d'Osca. Així doncs, la protagonista de hui és la paraula 'osca', definida pel Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans com a "pas estret i acinglerat en una serra". En la mateixa línia, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV) assenyala que el terme és sinònim, en totes les seues accepcions, del mot "mossa", i arrepleg també la caracterització de "pas estret i acinglerat en una serralada".

El punt més polèmic de l'"osca" és la seua etimologia. Tal com recull el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), no hi ha una explicació clara de l'origen de la paraula. Tanmateix, hom hi detecta altres mots a idiomes estrangers que tenen el mateix origen que el nostre. En aquest sentit, el DCVB recull des del castellà muesca al francès hoche, tot passant per l'asturlleonès guezca, el gallec asca, el bearnès osco i, fins i tot, el basc ozka. Per això, el DCVB opta per afirmar que 'osca' prové d'alguna paraula no llatina àmpliament coneguda a a la Península i a l'actual França, i que, segurament, no seria exclusivament ibèrica. 

Per la seua banda, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) va més enllà d'aquesta explicació i puntualitza que l'origen d''osca' podria ser explicat per l'entrecreuament del cèltic ask, "mossa", i el llatí vulgar *mosca, deformat a partir de *mo(r)sica, del verb morsicare, és a dir, "mossegar". I, certament, aquesta postura podria ser certa en el sentit que les osques a les muntanyes pareixen, des de lluny, mossades, o mossegades, a les serres.

Coll de l'Osca, al Cadí

Pel que fa a la presència d'aquest terme a la toponímia catalana, hi abunda a muntanyes acinglerades del nord del país. D'aquesta manera, hi ha l'Osca, a la cara sud del Cadí, dins del terme municipal de Josa i Tuixén, a l'Alt Urgell. També existeix un altra contrada de cingleres on s'hi registra un lloc anomenat l'Osca, per baix del pla de Llet, al terme del Pont de Bar, també a l'Alt Urgell. Així mateix, al Montsec d'Ares, repartits pels termes d'Àger, Castell de Mur i  Sant Esteve de la Sarga, entre la Noguera i el Pallars Jussà, els topònims del tossal de l'Osca, el pas de l'Osca o la canal de l'Osca. No massa lluny d'allà, al Montsec de Rúbies hi és un altre pas de l'Osca, fronterer entre els termes de Llimiana (Pallars Jussà) i Camarasa (La Noguera).

Prova que aquesta paraula no era exclusiva del català occidental, com pot semblar pels noms de lloc que hem reproduït, és la seua presència a la toponímia del Baix Llobregat. Allà hi tenen el puig de l'Osca, a la serra del Cúpol, dins del terme de Vallirana. Als seus peus hi havia el fondo de l'Osca, hui dia completament urbanitzat. A la Garrotxa, a Osona i al Ripollès també el mot 'osca' ha quedat gravat als topònims.

L'osca de Cabrera, on afronten els termes de l'Esquirol,
a la Garrotxa, i de la Vall d'en Bas, a Osona.

Al País Valencià, la petjada toponímica de la paraula 'osca' és més escassa. Hi ha un discret cim al terme de Riba-roja de Túria, al Camp de Túria, que s'anomena Osca, però la seua orografia no acaba de lligar del tot amb la caracterització d''osca' que ens ocupa. Ara bé, al terme d'Albocàsser, a l'Alt Maestrat, hi és el mas del pou de n'Osca que, curiosament i a pesar del tractament de persona que se li dóna a Osca, se situa al peu d'un cingle.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

Artesa - L'Assut - Montí - Montí menor - Tossal de Marimon - Font del Retor - L'Alcornocar - Artesa

Aquesta setmana us presentem una excursió per Artesa, per Onda i per Tales, a la comarca de la Plana Baixa. En ella ascendim els cims del Montí, del Montí menor i del tossal de Marimon, passem per la caseta del tio Josepet, per la de Maneu, per la de Marimon o per la de Lluïset, travessem l'Alcornocar, visitem la font del Retor o contemplem l'ermita de santa Bàrbera des de la distància.

Mirada cap al sud des del cim del Montí menor.
Al fons, alguns cims de la serra d'Espadà.

L'excursió comença al davant del Frontó d'Artesa. Des d'allà eixim en direcció oest per la banda de baix del parc del carrer de l'Aigua, construït sobre els secanets del tio Pere. Passem pel costat de la Central, que ens queda a la dreta, i de la Bovedeta, que para a l'esquerra. Finalment, apleguem al Bassó, lloc on, abans, les dones rentaven la roba. Tot i datar del segle XIX, en les darreres dècades va sofrir importants modificacions, que transformaren alguns elements tan destacats d'ells com la coberta.

El Bassó

Lloses de pedra de rodeno del Bassó

En aquest punt, trenquem cap al sud, en direcció descendent, pel carreró del Riu. Aquesta via ens deixa en cosa d'un minut al llit del riu de Veo, o de Sonella, o Sec, o Anna. En arribar-hi a ell, tirem a l'esquerra, en direcció est, fins a trobar un pas formigonat.

El carreró del Riu. Al fons, el Montí

El riu de Veo, vist a contracorrent, cap a l'oest

Creuem el riu, tot tombant cap al sud i avançant ara pel camí vell d'Onda a Tales, o camí d'Artesola, o camí de l'Assut. Precisament cap a l'Assut ens encaminem, a través de la partida d'Artesola. Abans de fer-hi cap, però, el camí ens reorienta novament cap a ponent. És en aquest punt on, a la nostra esquerra, es queda la partida de l'Armelar i, junt a ella, el desaparegut tramussar del tio Sidro, ara ocupat per una caseta de camp.

El camí vell d'Onda a Tales, també dit d'Artesola
o de l'Assut en anar cap a ponent i deixar a migdia
el Montí, l'Armelar. El tramussar del tio Sidro queda
un poc més endavant, també a la banda de migjorn.

El camí de l'Assut, que en aquest tram és pla, acaba per decantar-se lleugerament cap al sud-oest. Aleshores, en havent passat pel castanyer del tio Pepe l'Oro, guanyem uns quants metres d'altura. A l'esquerra tenim el pou de sant Andrés, que fou obrat l'any 1979.

El castanyer del tio Pepe l'Oro

El pou de sant Andrés. El propietari conegut més antic 
del terreny en el qual està ubicat era un home de malnom
el Guilopo, que donà nom a un anouer de la rodalia d'Artesa.

Continuem la ruta cap a l'oest i, en cosa d'un minut, a migjorn, observem, de passada, l'Alcornocar, un bosc de sureres situat a la falda de la cara nord del Montí. El seu topònim ja apareix documentat a mitjan segle XIX. A l'altra banda de camí, està la caseta del tio Josepet, més coneguda modernament amb el topònim de caseta de José María. Al mateix costat, uns metres més endavant, observem les casetes de Jaume Tassa i del tio Quico.

L'Alcornocar

La caseta del tio Josepet, modernament dita de José Maria

Caseta de Jaume Tassa

Cinc minuts més tard eixim a l'Assut. Aquesta obra hidràulica serveix per a regular el cabal de l'aigua del riu de Veo. Forma part d'un sistema d'assuts, ubicades tant aigües amunt com aigües avall. La data de la seua construcció ens és desconeguda, tot i que deu ser anterior a l'any 1698. D'aleshores, reprodueixen un text Maria Teresa Àlvaro, al seu Estudi lingüístic de la toponímia rural d'Onda (2014, Universitat Jaume I) i Ismael-Pascual Chiva i Molina, al seua Toponímia d'Artesa: recull geogràfic i etimològic dels noms de lloc artesols (2017, Ajuntament d'Onda-Biblioteca Municipal), que diu: "6 tafulles de terra situades y possades en la horta de Artesa pda. del Asut".

Vista general de l'Assut

L'Assut

En havent trepitjat el paratge de l'Assut, reprenem la nostra marxa cap a l'oest pel camí vell d'Onda a Tales. De nou, aquesta via ascendeix lleugerament. Just quan el camí va a girar una miqueta cap al sud, a mà esquerra, ens apareix l'arranc d'una senda que tira cap a l'est. L'agafem.

El camí vell d'Onda a Tales en passar
per la banda sud de la partida del Canyar

Senda de pujada cap al Montí

A partir d'aquest punt, i després d'haver recorregut uns metres cap a orient per un terreny planer, el camí s'enfila a migdia, i comença una ascensió pronunciada i constant. Val la pena mirar enrere i veure la vista sobre les terres situades entre els pobles d'Artesa i de Tales. En acabant de la pujada, eixim a un pla curt, mentre ens reorientem cap al sud, per tal d'atacar definitivament el capoll del Montí.

Senda

Vista d'Artesa

D'aquesta manera, per dalt de la partida de la Falda, el sender gira cap a l'est. Llavors, el desnivell del camí augmenta. A estones fem ziga-zagues, a estones pugem recte. En tot cas, la pujada és constant i no dóna pràcticament cap treva. El paisatge al nostre darrere, però, és agraït: Tales, Suera, el castell de Maús, ... . La serra d'Espadà se'ns descobreix a l'esquena.

Senda cap al sud-est

La serra d'Espadà, amb els pobles de Tales i Suera

Senda

Vista de la Penyagolosa

La senda, a ras del terra

Quan ja portem un tros de pujada, el sender tendeix a dur-nos cap al sud, per tal de buscar el pas més senzill per a fer la pujada. És en aquest punt quan contemplem, amb una barreja de tristor i d'esperança, algunes de les muntanyes cremades per l'incendi forestal declarat a Artana l'any 2016. Davant de nosaltres, se'ns descobreixen les penyes de l'Alt i l'Espí, o coll d'Espí, encara carbonitzades.

Cal parlar-ne breument de l'últim d'aquests dos noms: l'Espí. Al segle XVIII, apareix mig castellanitzat amb la forma "coll de espino". També el 1908 és anomenat simplement com "Espino". Aquesta circumstància podria indicar que l'article davant de la paraula "espí" es un afegitó modern, tot i aparèixer a la cartografia oficial de l'Institut Cartogràfic Valencià. Si açò fóra així, segurament estaríem en el cas que el topònim no tindria res a veure amb l'espí ("planta espinosa de diferents espècies, i principalment la ramnàcia Rhamnus lycioides" - DCVB), sinó que vindria de l'aglutinament de l'article salat 'es' i la paraula 'pi'. Aleshores, l'actual l'Espí o coll d'Espí voldria dir "el Pi" o el "coll del Pi", sent una resta quasi "arqueològica" de la presència de l'article salat, propi del català les Illes Balears, d'alguns llocs de la costa nord de Catalunya i de la vall de Gallinera (Marina Alta) i Tàrbena (Marina Baixa), al parlar d'aquesta contornada.

Senda cap al sud

L'Espí, a migjorn del Montí

Tram final de la pujada amb els
primers rajos de Sol que ens toquen

El capoll de Montí cada vegada està més a prop. Finalment, després de passar per uns grans rocs, el guanyem a 613 msnm. Aquest és el punt més elevat de tota l'excursió, tot i que les vistes no són massa agraïdes. A despit d'açò, la pujada ha pagat la pena.

Cim del Montí

El punt més elevat de la muntanya, des d'una altra perspectiva

Una de les vistes des del capoll de Montí

Després d'agafar força, tirem cap a l'est pel cim mateix de la muntanya. A mà dreta no tarda en arrancar una senda. Ens hi incorporem. Ràpidament perdem altura per un terreny amb bones vistes, tant al nord com al sud.

Senda pel capoll de Montí

Senda cap a l'est en direcció al Montí menor.  A la dreta, ens queda la 
vall solcada pel barranquet que naix a prop del corral de la Germandat,
de Mogenta, o del Fusero, i que fa cap al barranc de l'Ullastre.

Vista de la plana ondera. Al mig, observem
la columna industrialitzada al voltant de la
carretera CV-20, pràcticament ininterrompuda
entre les viles d'Onda i de Vila-real. 

Un altre tram de la senda

Tanmateix, el paisatge s'embosca quan acabem de baixar. Tot seguint per la sendera de mà dreta, tornem a guanyar uns quants metres d'altura i, en dos minuts, coronem el cim del Montí menor (577 msnm). Aquest capoll ens ofereix unes vistes meravelloses de l'Espadà i també de la plana de Castelló, des d'Onda fins a la mar.

Senda

Mirada cap al nord-est des del Montí menor.
Des d'ací, guaitem fins i tot la serra del Desert de les Palmes

El Montí des del Montí menor

Paisatge cap a l'est des del Montí menor.
Al fons, la mar Mediterrània. Més a prop,
el mont Sardo, el coll i tossal del Fideuer i el pic de Sales, 
tres dels cims que conformen els tossals del Montí.
Hom els ha anomenat recentment, junt a la penya Parda,
 "Las Pirámides", topònim l'ús del qual no recomanem, ja que 
ens han arribat els noms tradicionals d'aquestes muntanyes i,
per tant, aquestes denominacions són un patrimoni a conservar.

En havent fruït d'aquests paisatges, continuem l'excursió cap a l'est, a través d'una sendera amb un pendent negatiu sensiblement pronunciat. En acabant, el camí gira al nord i després, de nou, a l'est. Ignorem un camí travesser que puja des de la font del Retor cap a Tales i, en cosa de cinc minuts, eixim a un pinar. Allà, a l'esquerra, veiem les ruïnes de la caseta de Maneu.

Sendera per l'orient del Montí menor

La senda per un pinar

Caseta de Maneu

Després del pinar, voregem per la banda sud un tossal. Uns metres més endavant, la senda es bifurca. Nosaltres hem de seguir lleugerament cap a l'esquerra, sense perdre altura per ara. Tot i això, de seguida comencem una baixada pronunciada cap al tossal de Marimon.

Senda per la línia dels termes 
d'Onda i de Tales

Baixada cap al tossal de Marimon

No obstant això, en estant al seu peu, tombem a la dreta per a veure una caseta de pedra seca recentment adequada pels Pepes i Col·laboradors d'Onda. Tornem a la senda i ens desviem ara cap a l'altra banda, per a veure'n una altra.

Caseta de pedra seca

Sender obert entre bancals amb
els polígons industrials de la 
plana d'Onda al fons

Caseta de pedra seca

Després, entre bancals abandonats, però nets, i en direcció est, eixim en dos minuts a la caseta de Marimon. La visitem i pugem fins al cim del tossal de Marimon (481 msnm).

Accés a la caseta de Marimon

Caseta de Marimon

Vista d'Onda des de la caseta de Marimon

Onda des del tossal de Marimon

Des del tossal de Marimon, paisatge al nord-est.
Observem clarament la línia industrialitzada al
voltant de la CV-20 entre Onda i Vila-real.
A la dreta, el mont Sardo i la bandera d'Onda.

Cim del tossal de Marimon, on
confronten els termes d'Onda i de Tales

L'Espí, novament esguardant-nos

Des del seu capoll, desfem les petjades de l'excursió durant més de deu minuts fins a trobar novament aquell camí travesser que abans no havíem agafat, per baix del Montí menor. Ara ens incorporem a ell en direcció nord. Sempre en aquesta direcció, perdem més i més altura per un terreny incòmode, sobretot a la part final.

Arranc de la sendera. Al fons, 
un arbre caigut en dificulta el pas

Senda

Vista dels polígons industrials d'Onda
des de la senda. Al fons del tot, treu el
cap la serra del Desert de les Palmes.

Un lloc per a descansar

En suavitzar-se la baixada fem cap a una cruïlla. Nosaltres hem de girar cap a l'esquerra per tal de continuar baixant cap a la font del Retor, a la qual apleguem en cosa de cinc minuts. D'aquesta font en parlà Bernardo Mundina al seu llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón (1873) en dir que "la rica fuente llamada del Retor, cuyas aguas son un recomendable específico para los que padecen inapetencia". En acabant, seguim baixant en paral·lel al barranc de santa Bàrbera, que ens queda a la dreta.

Sendera cap a l'oest

Senda cap a l'est

Font del Retor

La font amb el seu característic taulellet
amb la imatge de sant Vicent, del 1958

Al remat, el camí ens aboca a la pista de santa Bàrbera, just enfront de l'Ermita. En aquest punt, tirem cap a l'esquerra, tot guanyant altura. Aquest temple és un edifici religiós documentat des del 1563, quan l'esmenta l'historiador borrianenc Viciana la seua Crónica. Així mateix, la data que té gravada sobre la porta d'accés, indica una restauració posterior, l'any 1697. Cremada l'agost de 1836 pels liberals, en el context de la I Guerra Carlina, i de propietat privada, des d'aleshores resta abandonada i cada vegada més degradada.

L'ermita de santa Bàrbera des de la pista

En vegada d'agafar la senda que baixa des de l'ermita de santa Bàrbera cap a Artesa, nosaltres continuem per la pista, tot pujant en direcció a la Malea de Guinot, o Creu de la Malea, on, modernament, s'ha instal·lat un repetidor de TV.

Vista posterior de l'ermita de santa Bàrbera

Pista

Repetidor de televisió ubicat a la part alta de la
creu de la Malea, també dita malea de Guinot

En havent assolit la part alta d'aquesta partida artesola, la pista mor. Ací, agafem una sendera, que baixa de manera pronunciada per la banda dreta del regall de la cara nord del Montí, per dalt de la partida del Fornàs. En pocs minuts, passem per la caseta del coixo l'Airoso, en ruïnes.

Senda

Baixada pronunciada

Caseta del coixo l'Airoso

En acabant, la sendera tomba a l'esquerra per a creuar el regall i començar a pujar lleugerament per a trobar el collet on se situa la caseta de Lluïset. Cal fer notar que aquest tram de l'excursió és particularment difícil per la gran quantitat d'arbres caiguts que obliguen a buscar passos alternatius al de la senda. Guanyada la caseta de Lluïset, comencem a baixar cap a l'Alcornocar, l'únic bosc de sureres del terme municipal d'Onda. El travessem i ens incorporem, cap a la dreta, al camí vell de Tales a Onda, just enfront de la caseta del tio Josepet, o de José María.

Desviament cap a l'esquerra

Senda en mal estat

Arbres caiguts al mig de la senda

Caseta de Lluïset

Interior de la caseta de Lluïset

Surera a l'Alcornocar

L'Alcornocar

Senda per l'Alcornocar

Ara, només ens queda desfer el que havíem caminat al començament de la ruta fins a tornar al poble d'Artesa. Visitem alguns dels seus carrers i, davant del Frontó, allà on estigué el Garroferal, fiquem el punt i final a l'excursió.


Per a acabar, ací teniu l'enllaç a Wikiloc d'aquesta ruta. Esperem que us agrade!