Tavascan - Noarre - Font de la Costa - Estany Xic - Estany del Port - Port de Tavascan - Quanca - Graus - Tavascan
Aquesta setmana us proposem una excursió de poc més de vint-i-sis quilòmetres per la comarca del Pallars Sobirà. Amb inici i final al poble de Tavascan, en ella ascendim al port de Tavascan, situat en el límit entre Catalunya i Occitània. De pujada passem per les bordes d'Esposi, per la d'Arenys i pel veïnat de bordes de Noarre, entre d'altres llocs. La baixada la fem per les bordes de Quanca i les de Graus, fins a fer cap al castell de Tavascan.
L'itinerari comença davant de l'església de sant Bartomeu de Tavascan. Segons explica el lingüista Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae, el topònim de la localitat deriva de l'èuscar ata be azkan, "el del final, sota els ports". I és que, en efecte, Tavascan és l'últim poble de la vall de Cardós abans de la frontera amb Occitània. Més amunt encara estan Noarre, Ison, Quanca i Graus, però tots ells són veïnats de bordes que no han estat considerats històricament com a nuclis estables mereixedors de la categoria de pobles. Pel que fa al temple de Tavascan, l'edifici fou construït a tocar del dedicat a sant Simó, que ara resta en ruïnes, i és del segle XVIII. D'aquesta mateixa centúria data el campanar punxegut que té empegat.
Des del peu de l'església, eixim cap al nord-oest, per la vora del pont Vell. Aquesta construcció civil d'època medieval travessa el riu Noguera de Tavascan just abans que aquest desaigüe en el Noguera de Lladorre. En aquest mateix punt ha estat col·locada una inscripció en hebreu i en català per a recordar que Tavascan fou una de les vies que empraren els jueus de la resta d'Europa entre 1939 i 1944 per a fugir de la persecució dels nazis. De fet, una part important del recorregut que ens disposem a efectuar forma part d'un itinerari senyalitzat pel Memorial Democràtic que impulsa la Generalitat de Catalunya a fi de commemorar aquests fets.
De seguida comencem a guanyar altura mentre duem el Noguera de Tavascan a l'esquerra, cada vegada més i més per baix de nosaltres. Al mateix temps, abandonem el nucli urbà amb el camí de les bordes de Noarre.
En aquest tram, aquesta via remunta el xicotet congost que ha obert el riu Noguera de Tavascan en els seus metres finals. A mesura que avancem, el pas s'eixampla. Nosaltres, mentrestant, no deixem de guanyar altura fins que, en cosa d'un quart d'hora des del poble, arribem a les bordes d'Esposi.
Ací mateix trobem un encreuament. El camí de les bordes de Noarre continua recte i es troba amb la moderna pista que puja cap a Quanca. A l'esquerra, en canvi, arranca un corriolet que baixa decididament a travessar el riu Noguera de Tavascan. Allà que hi anem nosaltres i, en dos minuts, ja hem creuat el curs d'aigua i començat a caminar per l'obaga de Trencacalders. La variant que elegim per a continuar la ruta va ser reoberta l'any 2008 a fi d'evitar el pas de senderistes per la pista.
Amb la senda, de nou ens elevem per damunt del Noguera de Tavascan. El camí no sempre és fàcil de seguir perquè ixen corriols a tort i a dret que ens confonen. Tanmateix, la clau està en anar sempre cap al nord i no separar-se massa del riu, tot i que tampoc hem d'anar massa empegats per a evitar la vegetació dels prats de la ribera.
En qualsevol cas, al cap d'uns vint minuts d'haver travessat el Noguera de Tavascan a l'altura de les bordes d'Esposi, el bosc desapareix i, immediatament, a la dreta, veiem les ruïnes de la borda del Grau. Ací trobem també un pas equipat amb cadenes que no presenta major dificultat.
Després torna el bosc i, amb la vista, localitzem l'àrea d'esbarjo del pont de la Bolle. Cap a ella ens adrecem.
En arribar-hi, ens incorporem a mà dreta a la carretera de Quanca i travessem el riu Noguera de Tavascan amb el pont de la Bolle.
A l'altra banda, a mà esquerra, continua el camí de les bordes de Noarre, que havíem abandonat abans a les bordes d'Esposi. Ara ens reincorporem a aquesta via i reprenem la marxa cap al nord per la banda baixa de la serra de Costuix, entre els prats de la ribera del riu i el bosc. Al principi, el camí és ample, tot i que després es fa senda. En aquest tram, a l'esquerra i entre la vegetació, observem parcialment la borda dels Torms.
En acabant, en pocs centenars de metres, passem per una tirallonga de bordes, que en aquest ordre són la cabana i la borda de Paravera, la borda de Torms, que consta de diversos edificis, i la borda d'Arenys. De més a més, a l'altra banda de riu, observem el veïnat de bordes de Graus i el seu càmping.
En deixar enrere la borda d'Arenys, el camí de les bordes de Noarre se separa del riu Noguera de Tavascan i inicia un curt ascens fins a la banda de dalt de la presa de Graus. Aquest embassament va ser construït per l'empresa Fuerzas Eléctricas de Cataluña S.A. (FECSA) poc després del ramblar del Noguera de Tavascan i del riu de Noarre i entrà en funcionament l'any 1971. En aquest mateix punt, a mà dreta, contemplem l'aigua que cau de la font d'Arenys.
Encara guanyem un poc més d'altura abans d'aplegar a un altre encreuament. En ell, deixem novament el camí de les bordes de Noarre, que se'n va cap a la dreta i continua pujant, i tirem cap a l'esquerra, baixant, en direcció a la borda de Puntells, que als mapes cartogràfics apareix amb el topònim de borda de Portells.
Travessem aquest llogaret situat a prop del riu de Noarre i continuem cap al nord a fi de creuar, precisament, aquest curs d'aigua.
En ultrapassar-lo, encetem una pujada pel vessant nord-oest de la serra de Costuix. Sense pressa però sense pausa, avancem per una regió emboscada.
Al cap d'uns quinze minuts, eixim als prats de Noarre, punt on retrobem el camí de les bordes de Noarre.
Passem, primer, per la borda de Pubill. Cap a la dreta se'ns revela tota la vall que forma el riu de Noarre, que baixa des de la frontera amb Occitània.
En un parell de minuts, arribem al poblat de bordes de Noarre, a uns 1.600 metres d'altura sobre el nivell de la mar. Segons indica Coromines, el topònim d'aquest veïnat és un derivat de la paraula 'noval', "tros de terra que es comença a conrear o que es conrea de nou després de treure'n la malesa" (Diccionari Català-Valencià-Balear). Al seu torn, aquest terme prové del llatí nŏvāle, amb el mateix significat. El sufix -arre li dóna una aparença èuscar que no té en l'arrel, de la mateixa manera que ocorre amb altres noms de lloc d'aquestes terres com Bonestarre, Ginestarre o Escalarre.
El visitem i, per la banda de baix del bosc de Causes, tirem cap al nord-oest. Nosaltres agafàrem la pista que ix de Noarre i enllaça amb la que puja a l'aparcament de la font de la Costa. Sembla, però, que aquesta és una via privada perquè, poc abans d'acabar, està tallada per un muret i una porta. No vam veure millor alternativa que botar el muret coronat per fil d'aram a fi de poder continuar. És per açò que us recomanem que, en lloc de fer el mateix recorregut que nosaltres, agafeu la senda que, per dins del bosc de Causes, va a trobar la pista que mena cap a l'aparcament de la font de la Costa.
En qualsevol cas, nosaltres enllaçàrem amb aquesta pista, que també serveix d'accés al port de Tavascan. En direcció nord, i fent algun que altre ziga-zaga, guanyem amb ella bona cosa d'altura durant la mitja hora que la recorrem. Al remat, fem cap a l'aparcament, que és on acaba la via ampla.
Continua amunt, però, el camí que abans anomenàvem de les bordes de Noarre i que ara és el que va de Tavascan a la frontera occitana. Aquest pas tradicional ja fa una estona que s'ha unit a la moderna pista per on hem pujat. Dit i fet, que ens queda una bona pujada encara fins al port de Tavascan. Mamprenem la pujada en ziga-zaga per la Costa. Són uns dos-cents metres de desnivell els que hem de superar.
A l'esquerra tenim el riu del Port, i també a aquesta banda ens queda la font de la Costa.
Al cap d'un quart d'hora, guanyem la clotada on estan l'estany Xic i el del Port. També allà hi trobem la cabana de l'estany del Port, de reduïdes dimensions. En deu minuts, envoltem per la banda dreta els dos estanys i fem cap a una zona de pastura de ramat equí i boví.
A partir d'ací, la senda que puja cap al port de Tavascan, que ja observem clarament davant de nosaltres, no sempre és clara. D'aquesta manera, no ens queda una altra que anar un poc per lliure buscant el millor pas. No obstant això, al final trobem el camí senyalitzat i el seguim fins a uns dos-cents metres del cap del port de Tavascan.
En aquest punt, aturem sobtadament la marxa. I és que just per baix de la frontera amb Occitània, albirem tres exemplars d'ós. Són dos animals adults i un cadell que volten pel lloc on hem de passar per a trepitjar el territori del país veí. Ens ho mirem des de lluny. Imaginem que ens han vist però no fan intenció d'anar-se'n. Amb tota la pena del món doncs som nosaltres els que girem cua i ens quedem amb les ganes d'arribar al punt més elevat de l'excursió que havíem preparat.
Amb tot, ara cal que durant vora una hora desfem el camí recorregut des del punt on la pista que ix de Noarre ens havia deixat a la pista que mena cap a l'aparcament de la font de la Costa.
En fer-hi cap a aquesta cruïlla, continuem el descens per la via que portàvem. Fent ziga-zagues, apleguem a les bordes de Quanca, situades al peu de la carretera del mateix nom, en cosa de tres quarts d'hora.
Ens incorporem a la carretera de Quanca, cap a l'esquerra, a fi d'envoltar aquest veïnat per la banda de baix. El topònim d'aquest llogaret, segons Coromines, prové de la paraula 'cova', unida al sufix preromà -anca. Per tant, no ha seguit l'evolució típica que caldria esperar del llatí cŏva al català 'cova', segurament per influència de l'occità. Els parlants d'aquest idioma d'una cova en diuen cauna.
Avancem cap al sud en paral·lel al riu Noguera de Tavascan. No tardem massa en deixar, a l'esquerra, la presa de Graus, ni tampoc en arribar-hi a les bordes de Graus.
En deixar-les enrere, encara passem per les ruïnes de les bordes de Cortesils i per la borda dels Torms, que hores abans ja havíem vist des del camí de les bordes de Noarre.
Després, tornem a fer cap a l'àrea d'esbarjo del pont de la Bolle. De la mateixa manera que ja havíem fet hores abans, travessem el riu Noguera de Tavascan amb el pont de la Bolle. Ara, però, trenquem cap a la dreta per la carretera de Quanca, en direcció a Tavascan.
Ja no abandonem aquesta via en cap moment fins a aplegar al poble.
Abans d'arribar-hi, però, visitem les ruïnes del castell, des d'on es domina el pas cap a les terres més baixes de la vall de Cardós i també el poble d'Aineto, i al mateix temps l'entrada des d'Occitània pel port de Tavascan. Aquesta fortalesa data del segle XIV i fou abandonada al segle XVIII.
Després, en entrar a Tavascan, fiquem el punt i final a l'excursió.
Panoràmica de la presa de Graus i de les bordes de Quanca
L'itinerari comença davant de l'església de sant Bartomeu de Tavascan. Segons explica el lingüista Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae, el topònim de la localitat deriva de l'èuscar ata be azkan, "el del final, sota els ports". I és que, en efecte, Tavascan és l'últim poble de la vall de Cardós abans de la frontera amb Occitània. Més amunt encara estan Noarre, Ison, Quanca i Graus, però tots ells són veïnats de bordes que no han estat considerats històricament com a nuclis estables mereixedors de la categoria de pobles. Pel que fa al temple de Tavascan, l'edifici fou construït a tocar del dedicat a sant Simó, que ara resta en ruïnes, i és del segle XVIII. D'aquesta mateixa centúria data el campanar punxegut que té empegat.
L'església de sant Bartomeu de Tavascan. Just davant està el fossar del poble i a la dreta veiem parcialment les ruïnes del temple dedicat a sant Simó.
Des del peu de l'església, eixim cap al nord-oest, per la vora del pont Vell. Aquesta construcció civil d'època medieval travessa el riu Noguera de Tavascan just abans que aquest desaigüe en el Noguera de Lladorre. En aquest mateix punt ha estat col·locada una inscripció en hebreu i en català per a recordar que Tavascan fou una de les vies que empraren els jueus de la resta d'Europa entre 1939 i 1944 per a fugir de la persecució dels nazis. De fet, una part important del recorregut que ens disposem a efectuar forma part d'un itinerari senyalitzat pel Memorial Democràtic que impulsa la Generalitat de Catalunya a fi de commemorar aquests fets.
Pont Vell de Tavascan, sobre el riu Noguera de Tavascan
Símbol commemoratiu a Tavascan per a recordar als jueus que hi arribaren fugint dels nazis
De seguida comencem a guanyar altura mentre duem el Noguera de Tavascan a l'esquerra, cada vegada més i més per baix de nosaltres. Al mateix temps, abandonem el nucli urbà amb el camí de les bordes de Noarre.
Tavascan
Últims edificis abans d'eixir de Tavascan. En el de l'esquerra apareix marcada la data del 3 de maig de 1810.
Camí de les bordes de Noarre
En aquest tram, aquesta via remunta el xicotet congost que ha obert el riu Noguera de Tavascan en els seus metres finals. A mesura que avancem, el pas s'eixampla. Nosaltres, mentrestant, no deixem de guanyar altura fins que, en cosa d'un quart d'hora des del poble, arribem a les bordes d'Esposi.
Camí de les bordes de Noarre
Vista del riu Noguera de Tavascan des del camí
Les bordes d'Esposi, construïdes a la banda de baix del vessant costerut que baixa al Noguera de Tavascan des de Montamara.
Camí
El riu Noguera de Tavascan des de la passarel·la de les bordes d'Esposi
El camí, pel marge dret del riu Noguera de Tavascan
En qualsevol cas, al cap d'uns vint minuts d'haver travessat el Noguera de Tavascan a l'altura de les bordes d'Esposi, el bosc desapareix i, immediatament, a la dreta, veiem les ruïnes de la borda del Grau. Ací trobem també un pas equipat amb cadenes que no presenta major dificultat.
La borda del Grau, en ruïnes. Al fons veiem la carretera de Quanca.
Després torna el bosc i, amb la vista, localitzem l'àrea d'esbarjo del pont de la Bolle. Cap a ella ens adrecem.
Àrea recreativa del pont de la Bolle
En arribar-hi, ens incorporem a mà dreta a la carretera de Quanca i travessem el riu Noguera de Tavascan amb el pont de la Bolle.
Pont de la Bolle
El Noguera de Tavascan des del pont de la Bolle
A l'altra banda, a mà esquerra, continua el camí de les bordes de Noarre, que havíem abandonat abans a les bordes d'Esposi. Ara ens reincorporem a aquesta via i reprenem la marxa cap al nord per la banda baixa de la serra de Costuix, entre els prats de la ribera del riu i el bosc. Al principi, el camí és ample, tot i que després es fa senda. En aquest tram, a l'esquerra i entre la vegetació, observem parcialment la borda dels Torms.
Camí de les bordes de Noarre
Vista de la borda dels Torms
El camí de les bordes de Noarre, en convertir-se en senda
Cabana de Paravera
Borda de Paravera
Camí de les bordes de Noarre
Borda de Torms
Un dels edficis d'aquesta borda
Una altra construcció a la borda de Torms
Camí de les bordes de Noarre
Borda d'Arenys
Camí de les bordes de Noarre
Presa de Graus
Font d'Arenys
Encara guanyem un poc més d'altura abans d'aplegar a un altre encreuament. En ell, deixem novament el camí de les bordes de Noarre, que se'n va cap a la dreta i continua pujant, i tirem cap a l'esquerra, baixant, en direcció a la borda de Puntells, que als mapes cartogràfics apareix amb el topònim de borda de Portells.
Desviament cap a l'esquerra
Dues imatges d'aquest camí
La borda de Puntells, ja al fons
Travessem aquest llogaret situat a prop del riu de Noarre i continuem cap al nord a fi de creuar, precisament, aquest curs d'aigua.
Borda de Puntells
Riu de Noarre
En ultrapassar-lo, encetem una pujada pel vessant nord-oest de la serra de Costuix. Sense pressa però sense pausa, avancem per una regió emboscada.
El camí, just després de travessar el riu de Noarre
De pujada
Refugi de pedra seca a la vora del camí
El camí de les bordes de Noarre pels prats de Noarre
Passem, primer, per la borda de Pubill. Cap a la dreta se'ns revela tota la vall que forma el riu de Noarre, que baixa des de la frontera amb Occitània.
Borda de Pubill
Camí de les bordes de Noarre
En un parell de minuts, arribem al poblat de bordes de Noarre, a uns 1.600 metres d'altura sobre el nivell de la mar. Segons indica Coromines, el topònim d'aquest veïnat és un derivat de la paraula 'noval', "tros de terra que es comença a conrear o que es conrea de nou després de treure'n la malesa" (Diccionari Català-Valencià-Balear). Al seu torn, aquest terme prové del llatí nŏvāle, amb el mateix significat. El sufix -arre li dóna una aparença èuscar que no té en l'arrel, de la mateixa manera que ocorre amb altres noms de lloc d'aquestes terres com Bonestarre, Ginestarre o Escalarre.
Noarre
El visitem i, per la banda de baix del bosc de Causes, tirem cap al nord-oest. Nosaltres agafàrem la pista que ix de Noarre i enllaça amb la que puja a l'aparcament de la font de la Costa. Sembla, però, que aquesta és una via privada perquè, poc abans d'acabar, està tallada per un muret i una porta. No vam veure millor alternativa que botar el muret coronat per fil d'aram a fi de poder continuar. És per açò que us recomanem que, en lloc de fer el mateix recorregut que nosaltres, agafeu la senda que, per dins del bosc de Causes, va a trobar la pista que mena cap a l'aparcament de la font de la Costa.
Pista de Noarre
En qualsevol cas, nosaltres enllaçàrem amb aquesta pista, que també serveix d'accés al port de Tavascan. En direcció nord, i fent algun que altre ziga-zaga, guanyem amb ella bona cosa d'altura durant la mitja hora que la recorrem. Al remat, fem cap a l'aparcament, que és on acaba la via ampla.
Pista
Panoràmica cap a ponent
Arribada a l'aparcament de la font de la Costa
Continua amunt, però, el camí que abans anomenàvem de les bordes de Noarre i que ara és el que va de Tavascan a la frontera occitana. Aquest pas tradicional ja fa una estona que s'ha unit a la moderna pista per on hem pujat. Dit i fet, que ens queda una bona pujada encara fins al port de Tavascan. Mamprenem la pujada en ziga-zaga per la Costa. Són uns dos-cents metres de desnivell els que hem de superar.
Arranc del camí
Pujada per la Costa
A l'esquerra tenim el riu del Port, i també a aquesta banda ens queda la font de la Costa.
Font de la Costa
Últims metres de la pujada, amb el roc de l'estany Xic davant de nosaltres
Al cap d'un quart d'hora, guanyem la clotada on estan l'estany Xic i el del Port. També allà hi trobem la cabana de l'estany del Port, de reduïdes dimensions. En deu minuts, envoltem per la banda dreta els dos estanys i fem cap a una zona de pastura de ramat equí i boví.
Primera visió del port de Tavascan, al fons de la imatge
Cabana de l'estany Xic
Interior d'aquest refugi
Estany Xic
Estany del Port, amb el port de Tavascan, que li dóna nom, de fons
Una altra perspectiva d'aquest estany
Ramat equí i boví pasturant a tocar de l'estany del Port, al lloc que es coneix amb el nom del clot de la Roia
Pujada al port de Tavascan
Mirada enrere cap al ramat que pastura al clot de la Roia
Creuant un barranquet durant la pujada
En aquest punt, aturem sobtadament la marxa. I és que just per baix de la frontera amb Occitània, albirem tres exemplars d'ós. Són dos animals adults i un cadell que volten pel lloc on hem de passar per a trepitjar el territori del país veí. Ens ho mirem des de lluny. Imaginem que ens han vist però no fan intenció d'anar-se'n. Amb tota la pena del món doncs som nosaltres els que girem cua i ens quedem amb les ganes d'arribar al punt més elevat de l'excursió que havíem preparat.
Punt on entrem en contacte visual amb els óssos
La posició dels óssos, marcada en roig
Amb tot, ara cal que durant vora una hora desfem el camí recorregut des del punt on la pista que ix de Noarre ens havia deixat a la pista que mena cap a l'aparcament de la font de la Costa.
De baixada
Ara cal baixar per la Costa
Per la pista que uneix l'aparcament de la font de la Costa amb la carretera de Quanca
En fer-hi cap a aquesta cruïlla, continuem el descens per la via que portàvem. Fent ziga-zagues, apleguem a les bordes de Quanca, situades al peu de la carretera del mateix nom, en cosa de tres quarts d'hora.
Pista
Mirada cap a la presa de Graus
Pista
Torrent de la Roia de Mollàs
Ens incorporem a la carretera de Quanca, cap a l'esquerra, a fi d'envoltar aquest veïnat per la banda de baix. El topònim d'aquest llogaret, segons Coromines, prové de la paraula 'cova', unida al sufix preromà -anca. Per tant, no ha seguit l'evolució típica que caldria esperar del llatí cŏva al català 'cova', segurament per influència de l'occità. Els parlants d'aquest idioma d'una cova en diuen cauna.
Carretera de Quanca
Quanca
Avancem cap al sud en paral·lel al riu Noguera de Tavascan. No tardem massa en deixar, a l'esquerra, la presa de Graus, ni tampoc en arribar-hi a les bordes de Graus.
Torrent de Mascaró, afluent del Noguera de Tavascan
Carretera de Quanca
Presa de Graus
Graus
En deixar-les enrere, encara passem per les ruïnes de les bordes de Cortesils i per la borda dels Torms, que hores abans ja havíem vist des del camí de les bordes de Noarre.
Carretera de Quanca
La borda de Torms, per on havíem passat hores abans
Bordes de Cortesils
Borda dels Torms
Una altra perspectiva de la borda dels Torms
Àrea d'esbarjo del pont de la Bolle
Carretera de Quanca
La borda d'Andorrà. De fons, el riu de Piuloro o d'Estaborres, que baixa a buscar el Noguera de Tavascan.
Borda de Montamara
Panoràmica del pantà de Tavascan des de la carretera de Quanca
Abans d'arribar-hi, però, visitem les ruïnes del castell, des d'on es domina el pas cap a les terres més baixes de la vall de Cardós i també el poble d'Aineto, i al mateix temps l'entrada des d'Occitània pel port de Tavascan. Aquesta fortalesa data del segle XIV i fou abandonada al segle XVIII.
Castell de Tavascan
Després, en entrar a Tavascan, fiquem el punt i final a l'excursió.
Carretera de Quanca
Entrada a Tavascan
El pont Vell sobre el riu Noguera de Tavascan amb una llum ben diferent de la del matí
Per últim, ací us deixem l'enllaç d'aquesta excursió a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu i que, a diferència de nosaltres, pugueu coronar el port de Tavascan.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada