Calaix d'interior: Una excursió fallida al monestir de sant Cugat

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie Calaix d'interior. Hui, el protagonista és el polifacètic Josep Puiggarí i Llobet (Barcelona, 1821-1903), advocat, historiador de l'art, dibuixant i arxiver de l'Ajuntament de Barcelona (Bassegoda, 2013).

Josep Puiggarí

Com diu el mateix Bassegoda (2007: 120), malauradament la seua obra es troba dispersa en multitud de publicacions i manca "una bibliografia completa dels seus treballs". Nosaltres hem seleccionat un fragment d'un d'ells per a reproduir-lo ací. Es tracta de la narració d'una excursió en carro que Puiggarí va realitzar amb el seu pare i els amics d'aquest al monestir de sant Cugat des de Barcelona en un mes d'agost de cap al 1830. No obstant, com veurem, no van poder arribar-hi.

Encapçalament del relat, publicat al volum I de la Revista de Cataluña de l'any 1862

Creu de terme de sant Cugat amb el Monestir al fons, entre 1922 i 1940.
Fotografia de Francesc Blasi i Vallespinosa.

Per a entrar en situació, cal remarcar que la serra de Collserola de l'època era ben distinta a la que coneixem en l'actualitat. Els boscos eren l'excepció, ja que la fusta s'emprava com a llenya per als forns i també per a construir (Tilló i Tribó, 2008: 27). A més, els camps eren treballats i al paisatge hi predominava la vinya (Mascaró, 2014). 

No seria fins a les acaballes del segle XIX quan la plaga de la fil·loxera i l'èxode cap a la ciutat comtal per a treballar a les fàbriques (Mascaró, 2014; Tilló i Tribó, 2008: 27), per una banda, i l'expansió urbanística cap a la Serra amb finalitats, bàsicament, lúdiques (Sala, 2012: 233), per una altra, acabarien per transformar-la.

Incipient urbanització a la Bonanova, amb la serra de Collserola al fons, cap al 1890.
Fotografia de Frederic Bordas i Altarriba.

Amb els ulls encara d'un menut, recorda de tot allò Puiggarí que "vi desvanecerse en pos de nosotros las últimas avenidas de la severa capital, mientras se despejaban por delante alegres vistas de campos y montañas".

La ruta degué començar pels volts de l'actual avinguda Meridiana de Barcelona, una de les artèries principals de la ciutat. Aleshores, però, aquestes terres no eres de Barcelona, sinó que formaven part dels termes municipals de Sant Martí de Provençals i de Sant Andreu de Palomar, engolits per la capital catalana l'any 1897. 

Concretament, Puiggarí parla "de los pueblos del Clot (un dels nuclis poblacionals de Sant Martí) y S. Andrés". D'allà continuaren cap a Montcada i Reixac i, "por la base de su célebre collado" que és l'actualment dit turó de Montcada, enfilaren la riera de sant Cugat, "de San Colgat", a través de la qual havien d'arribar fins al Monestir.

"Ordinariamente este camino, único bueno para carruages (... ) es llano, sosegado y hermoso en grado sumo, consistiendo todo él en una sucesión de cañadas, sombreadas de pinares y coscojales, orladas de tilos y arrayanes, alfombradas de tomillos y romeros, cortadas por mil arroyos que juguetean sobre la arena, llenando el ambiente de grata frescura y de suavísimas emanaciones". 

Creu de terme de Sant Martí de Provençals
Fotografia anònima d'entre 1890 i 1920. 

Tanmateix aquell dia, com reconeix l'autor, va ser un recorregut "muy desagradable, y en poco estuvo que no se convirtiera en fatal". La causa fou una forta tempesta.

"Ya desde la salida traíamos mucha pesadez en la atmósfera y gran cerrazón en el cielo. Al acercarnos á Moncada, anuncíabase todos los síntomas de una próxima tormenta. En efecto, no bien nos hubimos engolfado en la riera de San Colgat, rompió el chubasco, acompañado de truenos y relámpagos, con toda la furia de un turbión de verano.

Al principio era casi grato aquel incidente en medio de un paisage tan silvestre (...) En breve (...) lo vistoso se hizo imponente".

Bosc amb un camí, al terme de Montcada i Reixac, el 1922
Fotografia de Rossend Flaquer i Barrera.

El carruatge en el qual viatjaven es va quedar encallat al "suelo, convertido ya en un vasto charcal". A banda, els animals, espantats per les inclemències del temps, no s'esforçaven per fer-lo avançar. I el pitjor de tot: el camí transcorria per la mateixa riera de sant Cugat. Així doncs, en qualsevol moment podia produir-se un augment sobtat de les aigües que s'emportara per davant a tota la comitiva.

"Más de una hora estuvimos así clavados, sin tener siquiera el recurso de apearnos en busca de un refugio, que no le había en aquella soledad, sobre ser inaccesibles á la sazón los altos ribazos de la angostura que nos aprisionaba".

Mentrestant, el conductor del carro, conscient del greu problema, anà a buscar ajuda i, al cap d'una estona, tornà amb "un auxiliar cuadrúpedo, acompañado de su respectivo dueño, cuyo refuerzo nos puso otra vez á flote". "Sin duda algún ángel bueno debió valernos en aquel trance".

No obstant això, a mesura que avançaven pel llit de la Riera, més consciència prenien que la tempesta no s'aturaria i que l'avinguda d'aigua era un risc real. Per això, s'alleujaren molt quan "habiendo llegado á una especie de encrucijada formada por la confluencia de varios arroyos, apareciósenos de súbito (...) un altillo accesible, si buen fuera de camino, hácia el cual nos apresuramos á torcer".

Tingueren sort, ja que "justamente en el momento (...) unos labradores asomados á lo alto de la márgen, nos daban voces de ponernos en salvo, porque llegaba la avenida. Fué una cosa providencial: si tardamos un solo minuto, nos arrolla la corriente". 

La llum s'esvaí i va caure la nit. Tot i que el mal temps escampà, Puiggarí i la resta de la comitiva decidiren no tornar a Barcelona fins al matí següent. Afortunadament per a ells, la "asendereada correría" va acabar bé.

Monestir de sant Cugat cap al 1915
Fotografia d'Anton Damians.

Històries com aquesta ens han de fer reflexionar sobre la importància de consultar la previsió meteorològica abans d'anar a la muntanya. Ells, el 1830, no ho podien fer. Ara, nosaltres ho tenim a un clic de distància. Aprofitem-ho doncs!

REFERÈNCIES
BASSEGODA, Bonaventura (2007). Tres episodis de la història del col·leccionisme a Catalunya. Josep Puiggarí i les exposicions de l'Asociación artístico-arqueológica barcelonesa, la pinacoteca de Josep Estruch i Cumella i el Palau Maricel de Charles Deering. A BASSEGODA, Bonaventura (ed.). Col·leccionistes, col·leccions i museus (p. 119-152). Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona; Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona; Lleida: Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida.

BASSEGODA, Bonaventura (2013). Josep Puiggarí i Llobet. A Diccionari d'historiadors de l'art català-valencià-balear. Disponible en línia a: http://taller.iec.cat/dhac/dhac_p.asp?id_personal=138. Consultat el 12 de juny de 2016.

MASCARÓ, Josep (2014). Collserola i la metròpoli. Diagonal, 38. Disponible en línia a: http://www.revistadiagonal.com/articles/ciutats/collserola-metropoli/. Consultat el 13 de juny de 2016.

SALA, Teresa (2012). Estiueig i esbarjo a la corona de Barcelona: la Colònia Busquets de Vallvidrera, un exemple singular. A SALA, Teresa (coord.). Pensar i interpretar l'oci: passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900 (p. 233-246). Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

TILLÓ, Teresa i TRIBÓ, Gemma (2008). El Recinte Mundet. A TRIBÓ, Gemma (coord.). El campus Mundet: un entorn per descobrir (p. 19-28). Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada