El vocabulari de la natura: EXTREMAR

Aquesta setmana us presentem una nova edició del nostre particular vocabulari de la natura, sèrie en la qual us expliquem el significat de paraules vinculades al medi rural i que, bé han caigut en desús, bé són localismes no coneguts en el conjunt dels països que parlen la nostra llengua. Hui el protagonista és el verb 'extremar', que no apareix ni al Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ni al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Per açò, la definició l’agafem del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), que explica que és una paraula pròpia del Maestrat que es refereix a “passar l'hivern a la Plana, els ramats d'ovelles”.

“Els pastors porten el ganao a extremar a la Plana” recull com a exemple d’utilització d’aquest verb el DCVB, frase escoltada a Vistabella del Maestrat, a la frontera entre el País Valencià i l’Aragó. En conseqüència, pareix que aquest terme haja entrat al valencià per la via del dialecte castellà que es parla a les comarques de Terol. I és que, en llengua castellana, el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua (DRAE) indica que ‘extremar’ es “dicho del ganado trashumante: Pasar el invierno en los territorios templados de Extremadura”. En el cas que ens ocupa, però, aquests “territorios templados” són els de la Plana de Castelló. Amb tot, el no normatiu Diccionari General de la Llengua Valenciana (DGLV) de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) sí que considera propi del valencià el mot, i coincideix en definir-lo com “passar l’hivern les ovelles en zones no massa fredes”.

‘Extremar’, doncs, és un verb intrínsecament lligat a la transhumància, activitat que encara es manté, tot i que a nivells molt inferiors als de segles enrere. Amb tot, el trasllat dels ramats de les muntanyes a les planes, i a l’inrevés, ha deixat una forta petjada en el nostre territori: vies pecuàries, topònims o construccions com corrals i casetes isolades són el record permanent d’una dura feina que unia els habitants dels països de l’Aragó i València.

El pas reial d'Aragó, una de les vies pecuàries més
importants del nord del País Valencià en travessar 
el mas Cremat, a la divisòria dels termes del Castillo 
de Villamalefa, a l'Alt Millars, i de Llucena, a l'Alcalatén

Interior en ruïnes del corral del Pataco, situat a la
cruïlla de l'assegador del Carme amb el del Maset,
al terme d'Onda, a la comarca de la Plana Baixa

L’etimologia del verb prové del llatí extremum, “que, en una direcció o successió determinada, es troba en el darrer lloc, a l'últim de tot”. I és que baixar a extremar no era altra cosa que anar cap al confí de l’Aragó, creuar la frontera valenciana i assentar-se des de l’octubre fins al maig no massa lluny del límit peninsular amb la Mediterrània.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat 

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA. Diccionario de la Lengua Española. dle.rae.es

REIAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Diccionari de la Llengua Valenciana. diccionari.llenguavalenciana.com

El Grau de Moncofa - Via Augusta - Necròpoli d'Orlell II - La Mesquita - Necròpoli d'Orlell I - Orlell - El Grau de Moncofa

Aquesta setmana us proposem una excursió de vora vint quilòmetres a cavall entre els termes de Moncofa i de la Vall d'Uixó, a la Plana Baixa. Tot i que discorre per paratges amb un nivell d'humanització alt, val la pena de fer-la per tal de caminar per un tram de la Via Augusta i visitar també fins a quatre jaciments, que són Orlell i les dues necròpolis trobades en les seues immediacions, i la Mesquita. A més a més, recorrem durant una bona estona el camí de les Cabres que, a banda de via pecuària, segurament fou un dels itineraris que seguiren els moriscos de la veïna serra d'Espadà quan, el 1609, foren expulsats del País Valencià i van ser obligats a embarcar des de la platja de Biniesma del Grau de Moncofa en direcció al nord de l'Àfrica.

El poble de la Vall d'Uixó vist des de les ruïnes
del poblat d'Orlell. Al fons hi destaca el cim característic
de Pipa, on també han aparegut restes d'un santuari d'època romana

La ruta comença a l'avinguda de la Generalitat del Grau de Moncofa. Des d'allà, eixim en direcció nord-oest per tal d'anar a buscar el carrer de Madrid. L'agafem cap a l'esquerra i, de seguida, tornem a eixir a l'avinguda de la Generalitat que, en aquest tram, ja es correspon amb el camí del tros de la Vila. Avancem per carrers solitaris, on no hi ha encara pràcticament cap edificació. Fem cap al cap de poc a una intersecció giratòria, o rotonda. Nosaltres hem de continuar en la mateixa direcció que portàvem, cap a ponent, pel camí del tros de la Vila.

Carrer al Grau de Moncofa

Pel Grau de Moncofa

Camí del tros de la Vila

És en aquest punt on deixem enrere, definitivament, l'urbanització del Grau de Moncofa. Ara caminem pel mig d'un paisatge més ruralitzat tot i que la mà de l'ésser humà se'ns fa evident a cada pas que fem.

El camí del tros de la Vila. Malauradament, 
l'espècie que, en llatí macarrònic, anomenem homo 
marranus ha omplert de fem el marge d'aquesta via.

Sorprèn per a bé que, tan a prop de la civilització de Sol
i platja, encara quede gent que tinga cura de ramats 

Continuem encara uns deu minuts més pel camí del tros de la Vila fins a eixir a una altra rotonda, a tocar del cementeri moncofí. En aquest punt, abandonem definitivament la via que ens ha dut fins a ací i trenquem a l'esquerra pel camí de Xilxes de dalt, que es correspon amb la Via Augusta, itinerari anterior als romans però renovat per ells que unia la ciutat de Cadis amb Narbona i Roma. A mà dreta deixem també el pou de José Ventura Vivó.

Milers d'anys fa que l'ésser humà empra aquest camí.
És la Via Augusta o, més modernament, camí de Xilxes de Dalt.

El nostre decurs per aquest camí històric utilitzat des de fa milers d'anys dura poc, però. I és que en acabant d'haver travessat en ell el riu Belcaire, o d'Uixó, l'abandonem. Així doncs, girem cap a la dreta i ens incorporem al camí dels Canyars.

Riu Belcaire, o d'Uixó

Camí dels Canyars

Amb el camí dels Canyars continuem avançant d'esquenes a la Mediterrània, en direcció cap a l'autopista AP-7. La construcció d'aquesta important via de comunicació seccionà el camí dels Canyars, que ara passa per un pas subterrani.

El camí dels Canyars en trobar l'AP-7

Pas inferior del camí dels Canyars
per baix de l'AP-7

Travessem aquest xicotet túnel i seguim la ruta. Estem a la partida del corral Vell, on ha estat instal·lada una gran planta dessalinitzadora. Poc més endavant trobem un nou obstacle, que no és altre que la línia ferroviària de València a Barcelona. Una altra vegada, el camí dels Canyars travessa per baix de la infraestructura.

Planta dessalinitzadora de Moncofa

Camí dels Canyars

Pas inferior del camí dels Canyars per baix de la línia
ferroviària entre València i Barcelona. Cal tindre cura tant
en aquest túnel com en l'anterior de no trobar cap vesper. Hi
havia un quan passàrem nosaltres i el deixàrem enrere cames ajudeu-me.

On sí que ens cal anar amb compte és en la tercera de les barreres que ens trobem, la carretera N-340. Mirem a l'esquerra, mirem a la dreta, i ràpidament la travessem. Caminem uns metres més pel camí dels Canyars, que no tarda en ser travessat pel camí de la Ratlla. A partir d'ara estem en el terme municipal de la Vall d'Uixó.

El camí dels Canyars, poc abans de travessar la N-340

Amb la seguida que portàvem, cap a ponent, ens endinsem en la partida de la Punta, que descriu amb el seu nom la forma que dibuixa el terme de la Vall d'Uixó en arribar a aquest paratge, on fa frontera amb les jurisdiccions de Moncofa i de Xilxes. La muntanya de la Punta, o d'Orlell, única elevació d'aquesta contrada, és ben visible per a nosaltres i cap a ella ens adrecem, tot i que encara ens costarà un poc arribar-hi.

El camí dels Canyars ja al terme de la Vall d'Uixó.
Al fons veiem la muntanya de la Punta i, darrere, Pipa.

Al cap d'uns quinze minuts d'haver entrat al terme de la Vall d'Uixó, el camí dels Canyars va a morir al camí de les Cabres, que es correspon amb la carrerada de les Cabres, una via pecuària que arriba fins a la Mediterrània i que, com dèiem abans, és un dels itineraris que possiblement seguiren els moriscos espadànics per a abandonar el Regne de València rumb a l'Àfrica.

Camí de les Cabres

No han passat ni cinc minuts des que hem agafat el camí de les Cabres, cap a la dreta, que veiem a eixa mateixa banda una instal·lació amb plaques solars. En aquest punt va ser trobada una necròpoli a finals de la dècada del 1990. El recinte va ser batejat amb el nom d'Orlell II i se suposa vinculat a la ciutat ibèrica que es va desenvolupar al cim de la muntanya que tenim ja al davant. A simple vista no hi queda res, i és que part del jaciment queda just baix del camí. Per açò, incorporem unes fotografies extretes del treball Orleyl II: nueva necrópolis de la Punta d'Orleyl (la Vall d'Uixó, Castellón), que signen els investigadors José María García Fuertes i Isabel Moraño Poblador a la revista Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló (2013, n. 31).

Lloc on va aparèixer la necròpoli d'Orlell II

Un altre punt d'aquesta necròpoli

Imatge d'una de les tombes trobades
Font: Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló

Peces d'or recuperades dels soterraments
Font: Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló

Tanmateix, i malgrat poder fer-ho, no pugem ara cap a les ruïnes ibèriques d'Orlell. I és que tirem cap a la dreta, pel camí de les Cabres, per a travessar novament el riu Belcaire. Ara ho fem per un gual a tocar de la carretera que va de la Vall d'Uixó a Moncofa. Allà mateix observem les ruïnes d'una presa en el llit del riu.

Camí de les Cabres

Restes d'una presa al llit del riu Belcaire


Riu Belcaire

En travessar el riu Belcaire, ens incorporem, cap a l'esquerra, a la carretera.

Carretera de Moncofa a la Vall d'Uixó

Després d'avançar amb ella cap a l'oest durant uns deu minuts, observem a mà esquerra una torre elèctrica. Aquesta és la pista per tal de localitzar la Mesquita, possiblement una vil·la romana habitada des del segle I a.C. fins al segle VI d.C. i de la qual han sobreviscut molt poques restes. De fet, no hi veurem res de res allà. Els arqueòlegs Isabel Moraño i José María García, que van estudiar aquest jaciment, creuen que el poc que s'ha trobat correspon a la zona d'elaboració i emmagatzematge de productes d'un establiment romà. Ara bé, no descarten que, malgrat ser d'una època diferent, haja de ser ficat en relació amb la ciutat d'Orlell i també amb un altre poblament dispers localitzat a la veïna partida de Vinambròs.

La Mesquita

Una altra perspectiva d'aquest jaciment pràcticament esborrat

Torre elèctrica que ens ajuda a trobar la localització de la Mesquita

Tomba trobada al jaciment de la Mesquita
Font: Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló

Restes d'infraestructures hidràuliques trobades a la Mesquita 
Font: Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló

Des de la carretera de la Vall d'Uixó a Moncofa, travessem en direcció sud-oest el jaciment per a enllaçar, a l'altra banda, amb el camí de Vinambròs. Darrerament, el recorregut original d'aquesta via va quedar modificat com a conseqüència de la construcció d'una gran bassa. De fet, hem de pegar-li la volta a tota aquesta bassa pel límit del polígon industrial de la Mesquita per tal de continuar amb l'excursió. Així doncs, en arribar al camí de Vinambròs girem a la dreta en direcció a les naus industrials. Envoltem el perímetre d'aquesta bassa, primer cap al sud i després cap a l'est.

Camí de Vinambròs

Polígon Industrial de la Mesquita de la Vall d'Uixó

Quan ens reorientem cap a orient, el camí es correspon durant alguns metres amb el camí de la Punta. Sense deixar el recer de la bassa, anem a buscar, novament amb el camí de Vinambròs, el gual per on travessar el riu Belcaire.

Camí de la Punta, amb la bassa a mà esquerra

El riu Belcaire en ser travessat pel camí de Vinambròs

Una vegada el creuem, girem cap a la dreta per tal d'envoltar una finca de tarongers. El camí, de l'Escoladora, tira cap al sud-est.

Camí de l'Escoladora

Quan tomba cap a l'est, veiem un caminot que arranca a la nostra dreta. Cap allà hem de tirar. Després, a la primera ocasió que tenim, girem a l'esquerra per un altre camí que pareix poc trepitjat.

Camí cap a la necròpoli d'Orlell I

El seguim durant uns metres, i en arribar al primer revolt tancat, fem cap al lloc on va ser localitzada la necròpoli d'Orlell catalogada amb el nombre 1 a primeries de la dècada del 1960. Tal com expliquen Lázaro Mengod, Mesado Oliver, Aranegui Gascó i Fletcher Valls a l'extens treball Materiales de la necrópolis ibérica de Orley (Vall d'Uxó, Castellón), publicat el 1981, l'abancalament de la zona, possiblement al segle XVIII, va destruir bona part d'aquest cementeri. Documentaren aleshores diverses sepultures, endemés de nombrosos fragments d'elements de ceràmica, metall, vidre o pedra.

Lloc on va ser localitzada la necròpoli d'Orlell I

En havent visitat aquest paratge, girem cua fins al camí de l'Escoladora, i l'agafem en direcció nord. Avancem amb ell durant vora cinc minuts. A mà esquerra tenim la muntanya de la Punta, també coneguda com la punta d'Orlell, coronada pels alts del Tramussar, o de l'Almeleral. En aquesta banda de camí també para una finca de tarongers abandonada. Pel seu extrem septentrional la recorre un camí formigonat tancat amb una cadena.

Camí de l'Escoladora

Nosaltres agafem aquesta via que puja ràpidament cap als cims de la Punta. De seguida, comencem a guanyar altura i, darrere de nosaltres, es revelen unes bones vistes de la Vall d'Uixó amb la façana marítima de la serra d'Espadà al darrere.

Camí

En cosa de cinc minuts, arribem al final d'aquest camí, tallat pels contraforts occidentals de la Punta. En aquest punt, tirem cap a l'esquerra per un camí sense formigonar que acaba junt a uns rocs enormes fruit del procés de transformació de la muntanya per tal de construir aquesta finca de tarongers. Amb cura, caminem per damunt d'aquestes grans pedres fins que trobem una canonada. És aquesta la pista que hem de seguir ara per a no perdre'ns. Amb ella, ascendim per la Punta mentre ens pareix veure, ací i allà, indicis antics amagats entre ribassos i bancals de secà abandonats.

Canonada que hem de seguir en la 
pujada per la muntanya de la Punta

Ascensió

Base d'un muret de pedra seca a la façana occidental
de la muntanya de la Punta del terme de la Vall d'Uixó

Finalment, guanyem el camí de la muntanya de la Punta. Ens incorporem a ell cap a l'esquerra i comencem a baixar. Just abans d'iniciar el descens definitiu, a la dreta, arranca un corriolet ben marcat que puja cap al sud-oest.

Camí de la muntanya de la Punta

L'agafem i, en un tres i no res, fem cap a les restes d'Orlell.

Senda d'Orlell

Orlell, topònim que podria estar connectat amb l'ètim 'ur', és a dir, "aigua, riu", va ser una gran ciutat del món iber situada no massa lluny de la Via Augusta, en la part més elevada d'una muntanyola, la de la Punta, que domina el pas des de la serra d'Espadà a la mar Mediterrània. A més a més, pel peu de l'assentament hi passa l'important camí de les Cabres. Habitat des de l'edat del Bronze, en aquell moment el nucli era relativament reduït, que va acabar per ser abandonat cap al segle VIII a.C. Uns dos-cents anys més tard, Orlell va tornar a ser habitada i fou llavors quan va assolir el seu màxim esplendor i també la seua extensió màxima. Els últims pobladors van marxar cap al segle I a.C. Orlell és un indret conegut també per la troballa de textos ibers gravats en ploms, que han estat anomenats precisament els ploms d'Orlell.

Arribada a les restes d'Orlell

Vista de la Mediterrània des d'Orlell



Ruïnes d'Orlell

Una altra panoràmica des d'aquest assentament

Vista general de l'espai més alt d'Orlell

Després de caminar entre les ruïnes, tornem fins al camí de la muntanya de la Punta i baixem fins a fer cap, una altra vegada, a la necròpoli d'Orlell II. Ara mamprenem pel camí de les Cabres, una via que no abandonarem en una bona estona. I és que arriba fins a la Mediterrània. Nosaltres, tanmateix, no el seguirem tanta estona. Després de tornar al terme de Moncofa, travessar la carretera N-340, la línia del tren de València a Barcelona i la autopista AP-7, el camí de les Cabres enfila ja decididament cap a la mar.

Camí de la muntanya de la Punta

Camí de les Cabres

Ribàs a tocar d'aquest camí

El camí de Cabres, en havent entrat ja al terme moncofí

Al cap de vora una hora d'haver deixat el jaciment d'Orlell, trenquem cap a l'esquerra pel camí de Biniesma. Amb aquesta via, que travessa la partida moncofina del mateix nom, travessem el riu Belcaire i fem cap als primers carrers del Grau de Moncofa. Ara, només ens queda arribar fins al punt on havíem iniciat la ruta per a ficar-li el punt i final.

Camí de Biniesma

Riu Belcaire

El camí de Biniesma en entrar al Grau de Moncofa

Per a acabar, ací us deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.