Camins en la natura

Aquesta setmana s'incorpora al nostre particular vocabulari de la natura una nova paraula. Es tracta del terme 'motxa', substantiu que designa, d'acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), una classe d'aixada, que és "grossa" i que és usada "per a arrencar vinya i arbustos". En canvi, ni el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) fan esment d'aquest mot. La ferramenta de més a l'esquerra és una aixada motxa Font: IEC Segons indica el mateix DCVB, l'aixada motxa "té el tall de devers 10 cm. d'amplària i un escarpell a la part posterior, i serveix per tallar brossa de la garriga". Així mateix, és una paraula coneguda a la Llitera; i també a Falset, al Priorat. A banda, ha estat documentada també al Baix Camp (Vilà, 1991). Quant a l'etimologia, prové de l'adjectiu '

Fa poc més d'un any vam aprofitar una publicació sobre la vida i obra del poeta Isidoro Peris Gómez (Onda, la Plana Baixa, 1893 - Onda, la Plana Baixa, 1964) per a fer un repàs sobre com la llengua dels valencians havia estat arraconada pel castellà, en un procés que començà a primeries del segle XVI, entre les classes dominants, i culminà al llarg de la centúria passada, quan faltaren els últims ciutadans del País Valencià que eren unilíngües en el nostre idioma.  En aquella ocasió ficàrem el focus en l'expansió del castellà en l'àmbit literari valencià. Ara, però, traslladem la mirada al paper que jugaren els notaris a l'hora de castellanitzar les relacions privades en el nostre país. I és que, a grans trets, podem dir que els notaris catalans i valencians anteriors al segle XVI usaven sobretot el llatí i, en menor mesura, el català. A partir d'aleshores, començaren a aparèixer de manera puntual escriptures en castellà, sovint lligades a nobles i eclesiàstics. Ta

Aquesta setmana incorporem al nostre particular vocabulari de la natura una nova paraula. És ‘antana’, ‘antara’ o ‘andana’. El Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) no recull cap de les tres variants. En canvi, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega les dues últimes i diu d’elles que són mots que fan referència a una “llenca de terra que, quan es fa la llaurada d'un bancal, queda sense llaurar en els caps i que després es llaura transversalment, es cava o es deixa sense conrear”.  Per la seua banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) en parla, de les tres variants, i insisteix en el fet que són paraules aplicades a la “faixa de terra que queda sense llaurar, en el cap de la llaurada, on el parell gira, i que després llauren anant-hi de través”. Llaurant una vinya a Rubió de Baix, a la comarca de la Noguera Fotografia: Ramon Oromí - Sobre el terreny Pel que fa a l’etimologia d’aquest t

Aquesta setmana incorporem al nostre particular vocabulari de la natura una nova paraula. Es tracta del terme 'albelló' que, entre d'altres coses, vol dir "respirall d'una séquia subterrània", segons el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En canvi, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) només arreplega el significat de "canal o conducte per a donar sortida a les aigües brutes". Aquesta és l'accepció principal també per al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) que, tanmateix, indica que un albelló és una "síquia que fan en els camps de conreu, revestida de pedres grosses i reblida de terra, de manera que vaja per davall la terra, i que serveix per recollir l'aigua de pluja i evitar que hi haja moll". Així doncs, el mot 'albelló' sol fer referència a canalitzacions d'aigua subterrànies, sovint en un espai agrícola, que s

Aquesta setmana us proposem un itinerari molt senzill, apte per tothom i de curta durada per la comarca del Pallars Sobirà. Es tracta d'una ruta circular de poc menys de tres quilòmetres amb inici i final al poble de Tírvia. En ella avancem vers el nord pel camí ral de la Vallferrera, fins a arribar a l'ermita de la Mare de Déu del Roser i al paratge on va estar el poble desaparegut de Forques. Després, pel camí del Roser, fem la tornada a Tírvia.  Els pobles de Montesclado i Tírvia vistos des del mirador del Roser La ruta comença a l'església de sant Feliu de Tírvia. Aquest és un temple reformat íntegrament després de la Guerra civil espanyola com a conseqüència dels desperfectes greus que va sofrir durant aquest conflicte armat. De fet, tota la localitat va haver de ser reconstruïda a partir de 1939 pels efectes de la batalla que ací es va lliurar en aquell temps. I és que el nucli de Tírvia, com el seu nom indica, està situat en una cruïlla de camins estratègica. Explica

Aquesta setmana incorporem una nova paraula a la nostra sèrie El vocabulari de la natura . Es tracta del terme 'aprés' que, a banda de ser sinònim de 'després', té un homònim que vol dir "lloc destinat a munyir-hi el bestiar", segons explica el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En la mateixa línea, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) manifesta que un aprés és un "lloc estret i llarguerut on es muny el bestiar". Exemple d'un aprés construït aprofitant una sopalma natural. Font: Redjaen.es Aquest matís que proporciona el DNV a la definició del DIEC és important pel que fa a l'etimologia del mot. Així és que, d'acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), prové del llatí apressu , que vol dir "estret, oprès".  El mateix DCVB assenyala sobre els apressos que la seua llargària "depèn del nombre d'ovelles que co