Calaix d'interior: Apunts sobre Berita, despoblat de Ribesalbes

Aquesta setmana us presentem una nova publicació del nostre particular Calaix d’Interior. En ella us anem a parlar de Berita, un despoblat valencià situat al terme municipal de Ribesalbes, a la comarca de la Plana Baixa.

Després de l'arribada del Rei Jaume I, el Regne de València va quedar configurat com un país on convivien tres grups religiosos: els cristians, els musulmans i els jueus. Aquesta convivència, però, no sempre fou fàcil i, tal com explicàrem a l'article Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà (I), acabà amb l'expulsió dels jueus, primer, i dels mahometans, després.

Si bé l'eixida dels jueus de València no va suposar l'abandonament de nuclis de població sencers, la marxa dels moriscos significà la despoblació completa de determinades contrades del territori valencià que, fins aleshores, havien estat habitades única i exclusivament pels seguidors d'Al·là. Ja ho va dir Gaspar Escolano (1611), dos anys després de l'expulsió dels moriscos: "no se puede contar la ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos".

Aquesta "dificultad que se siente en poblarlos" va comportar la desaparició de nombrosos pobles, dels quals hui dia poc més en queda que el record del seu nom i alguna ruïna aïllada. Ja en parlàrem de la qüestió, precisament, a les publicacions sobre els despoblats espadànics, que podeu consultar unificades al blog Espadàniques sota el títol Huit despoblats moriscos de la serra d'Espadà.

Distribució dels moriscos al Regne de València.
En negre, els llocs habitats exclusivament per ells.
Mapa confeccionat per Tulio Halperin Donghi (1980)

Tanmateix, com es pot veure al mapa, els indrets abandonats no quedaren reduïts a la serra d'Espadà, sinó que, arreu del País Valencià, els moriscos se n'anaren de multitud de localitats. També, de la protagonista de la nostra publicació de hui: Berita.

Berita és un despoblat situat als contraforts orientals de la serra de la Bassa, entre el terme de Ribesalbes, a la Plana Baixa, i el terme municipal de Fanzara, a l'Alt Millars. Ara bé, Berita no és un indret aliè a la serra d'Espadà. En aquest sentit, a pesar de quedar fora de l'Espadà estricte i lluny dels límits del Parc Natural de la serra d'Espadà, la seua ubicació denota estrets vincles amb els poblaments espadànics.

Així, la part més elevada de les ruïnes de Berita és un guaitador privilegiat per a controlar la mar Mediterrània i una part important dels actuals termes de Ribesalbes, Onda, Almassora i Castelló. Igualment, té visió directa amb la Talaia, torre de vigilància situada al nord d'Onda, que enllaça amb el Castell d'aquesta ciutat. Aquesta fortalesa, al seu torn, i entre d'altres, connecta amb el castell de Maús, a la capçalera de la vall de Suera, ja al cor de la serra d'Espadà. I el de Maús, ensems, enllaça amb una altra Talaia, o Atalaya, on confronten els termes de Suera, Villamalur i l'Alcúdia de Veo, per dalt del despoblat de Xinquer. I aquesta té visió directa, novament, amb Almenaria i Almenarilla, és a dir, amb les muntanyes conegudes modernament com Las Dos Tetas, on fan frontera els temes de l'Alcúdia de Veo i l'Algímia, també al país espadànic. I així successivament, tot formant una gran xarxa de comunicació visual. Aquest tema, però, seria matèria d'una altra publicació. Només el traiem a col·lació per a assenyalar la vinculació de Berita amb la serra d'Espadà.

Vista cap al sud-est des de Berita

Amb tot, reforçant la idea que Berita fou un dels nodes d'una xarxa de comunicacions, just al cim de la muntanya on s'hi troba, s'observa un monticle de reduïdes dimensions amb pedres desperdigolades. Caldria veure-ho millor, però podrien ser les ruïnes d'una torre de vigilància. A banda, per a accedir-hi fins allà des de ponent, banda on queden les ruïnes del poble, es pot veure el llindar d'allò que pareix haver estat una portalada.

Acumulació de pedres i vegetació al cim del tossal de Berita

Llindar al peu del cim de la muntanya

Clar de vegetació en passar el suposat llindar

Les ruïnes de Berita s'estenen d'oest a est al llarg d'una muntanyola poc elevada, tancada pel sud pel barranc de la Quinaleta i pel nord per la vall del barranc de Baita. De fet, Berita és coneguda a Ribesalbes amb el nom de Baita, o Beita. Això, no fa més que complicar l'esclariment del significat del seu nom, cosa que podria ajudar a conèixer els orígens del poblament.

En aquest sentit, Carme Barceló (1983) no està gens segura de l'etimologia de Berita. Tanmateix, apunta que podria derivar de l'àrab barita, és a dir, "posta". Ara bé, al mateix temps, reconeix la feblesa de la seua afirmació al no trobar als documents medievals cap menció a Berita precedida per l'article àrab. Per exemple, a la donació efectuada per Jaume I a Guillem de Pau de les alqueries de Ribesalbes, Berita i Trucelles l'any 1245, el text conservat, que és una còpia feta al segle XV, parla de les "alquereas de Ribesalbes et de Berita et de Trucelles, que sunt in termino Onde in rivo de Millars". 


Restes de parets a Berita

Un altre problema per a l'etimologia proposada per Barceló és la ubicació de Berita. En cas que el seu topònim volguera dir 'posta', seria lògic que l'indret se situara al pas o a prop d'alguna via de comunicació important. No obstant això, pel poble no hi passava cap itinerari destacat, almenys dels coneguts ara per ara. L'important pas reial d'Aragó li queda a més d'un quilòmetre al sud en línia recta i sense camí directe que l'unisca. Tampoc hi passa cap altra via pecuària. 

Ara bé, la proposta àrab de Barceló (1983) podria ser recolzada per un altre text. És el de la confirmació realitzada per Jaume I l'any 1260 de la compra efectuada per Pere de Salou a Roger de Montrebeig de les alqueries de Ribesalbes, Trucelles i Berita. En aquest cas, s'ha conservat el document original i, a ell, hom pot llegir "Barita".


Més ruïnes a Berita

Amb tot, doncs, no queda clara l'etimologia de la paraula i, per tant, aquesta no pot ser una eina fiable per a fer-se una idea sobre l'origen de l'actual despoblat. Malauradament, tampoc podem rastrejar el naixement de Berita a la documentació conservada, ja que la més antiga és del segle XIII. 

Així, just després de la conquesta cristiana, Jaume I donà Ribesalbes, Berita i Trucelles a Guillem d'Eixarch, tot i que el 1245 les tornà a donar, en aquesta ocasió, al ja citat Guillem de Pau (Martí, 2007). Novament, Berita canvià de mans l'any 1260. Com també hem apuntat, Roger de Montrebeig, que li havia comprat el lloc a Guillem de Pau, li'l vengué a Pere de Salou. Tanmateix, aquesta adquisició no fou duradora en el temps i, el 1270, Pere de Salou demanà permís a Jaume I per a vendre una altra vegada el poble.

L'any 1404, Domènec Ros d'Orsins adquirí Berita de mans del seua anterior propietari, Rotlà d'Sparça (Martí, 2007). I el 7 de març de 1405 atorgà nova carta de poblament mitjançant el seu representant, Miquel Piquer (Martí, 2007; Aparici, 2017). Justament dos segles més tard, el 1604, i a les portes de l'expulsió dels moriscos i del despoblament de Berita, Joan Coll comprà els llocs de Ribesalbes, Berita i Trucelles, tal com es reprodueix a un document de 1638 (Andreu Valls, 1965).

Vestigis d'una edificació a Berita

Totes aquestes dades desmenteixen part del que diu Madoz sobre Berita l'any 1846, i que reprodueix fil per randa Baltasar Rull (1967):

"Aldea despoblada de la provincia de Castellón de la Plana, partido judicial de Villarreal y término jurisdiccional de Onda (1 legua). Situación: al Norte de la margen izquierda del río Mijares. Fue edificada por los moros, los cuales se empleaban en la elaboración del hierro que sacaban de las minas allí contiguas. Junto á la aldea había una fuente que regaba su feraz huerta. No se sabe cuándo quedó despoblada: pero se cree haber sido en el siglo XIII, con motivo de que, conquistada Onda, se mandaron reunir todos los moros del distrito en un barrio de la misma. Vestigios: en el día solo se ven algunas ruinas de edificios y montones de escorias de hierro".

A la llum de les dades, Madoz anava errat en afirmar que Berita es despoblà al segle XIII. De la mateixa manera, Bernardo Mundina (1873) també feu esment del poblament i insistí en l'abandonament immediatament posterior a la conquesta cristiana.

"Al N. de la villa, sobre la margen izquierda del Mijares, estaba Berita, aldea habitada por moros que se empleaban en la elaboración del hierro que extraían de las minas allí contiguas. Tenía una fuente junto á la aldea, que servía para usos domésticos, y regaba sus frondosas huertas, de las cuales se conservan hoy algunas con el nombre de huerta de los moros; quedó despoblada después de la conquista".

De Berita, com hem dit, queda ben poca cosa a la vista. Les sendes que la recorregueren han estat esborrades pel pas del temps i la vegetació amaga part de les ruïnes del poble. 

Igualment, els ribassos dels bancals per la banda nord, que cau a la vall del barranc de Baita, on hi és la font que alimentava a aquest poblament, pugen molt amunt del tossal i possiblement, no ho sabem, el seu conreu va poder destruir la part més septentrional de les restes de Berita, una vegada aquest indret havia quedat ja abandonat. En tot cas, i com ja avançà Martí (2007), Berita és un important jaciment que encara està pendent d'estudiar científicament a fons. 

BIBLIOGRAFIA

ANDREU VALLS, Guillermo (1965). Archivos de la provincia de Castellón inventariados por D. Luís Revest Corzo en 1925. Castelló: Societat Castellonenca de Cultura.

APARICI, Joaquín (2017). Acudir ante el justicia para formalizar contratos. Los mercados rurales del
norte del reino de Valencia (siglo XV). A NAVARRO, Germán i VILLANUEVA, Concepción. Industrias y mercados rurales en los reinos hispánicos (siglos XIII-XIV) (p. 241-259). Múrcia: Sociedad Española de Estudios Medievales.

BARCELÓ, Carme (1983). Toponímia aràbiga del País Valencià: alqueries i castells. València: Universitat de València - Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro Patricio Mey.

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. Disponible en línia a: http://terrasit.gva.es/val.

MADOZ, Pascual (1846). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum IV. Madrid.

MARTÍ, José Vicente (2007). La aldea de Berita y los beritos de la antigüedad. A Arrels, n. 39, p. 21-24.

MINISTERIO DE AGRICULTURA (1985). Propuesta de clasificación de las vías pecuarias del término municipal de Ribesalbes (Castellón). Disponible en línia a: http://cartoweb.cma.gva.es/documentacion/forestal/vias_pecuarias/fdvp/120957/Proyecto_Clasificacion.pdf.

MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.

RULL, Baltasar (1967). Noticiario Histórico de Onda. Segona edició. Onda: Magovi.

UNIVERSITAT JAUME I. Arxius Jaume I: Documents d'època medieval relatius a la Corona d'Aragó. Disponible en línia a: jaumeprimer.uji.es.

El vocabulari de la natura: MALL

Aquesta setmana incorporem a la sèrie El vocabulari de la natura un nou terme. Es tracta de la paraula 'mall'. Tot i que el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) recullen el mot, en cap dels dos casos es fan ressò del significat que ací ens afecta. Per això, la definició de 'mall' la reproduïm del Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), on és diu que és una "roca sortint, al cim d'una muntanya".

En efecte, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) també arreplega aquesta accepció: "roca sortida al cim d'una muntanya". A banda, el DCVB assenyala que aquest terme és exclusiu de la vall d'Àneu, al Pallars Sobirà. Açò ens ho confirma la toponímia de la contrada, amb noms com Lo Mall, ubicat junt al pantà de la Torrassa, entre els pobles d'Estaís i de la Guingueta d'Àneu, dins del terme d'Espot.


Grans roques eixides al serrat del Mall, 
al terme de Tremp, al Pallars Jussà

Ara bé, la paraula ha quedat fossilitzada a més a més a les denominacions d'altres indrets del Pirineu. D'aquesta manera tenim el mall Roi, a prop del poble de Senet, al terme de Vilaller, a l'Alta Ribagorça; el serrat del Mall, a tocar de Taús, terme de les Valls d'Aguilar, l'Alt Urgell; el castell del Mall, al terme de Tremp, al Pallars Jussà; el Mànec del Mall, al terme de la Jonquera, a l'Alt Empordà; o el roc del Mall, al terme de Prats de Molló, al Vallespir.

Així mateix, el terme 'mall' és molt freqüent a la toponímia aranesa en llengua occitana, sota la forma malh. Per exemple, el trobem al Malh deth Gaion, a tocar de Vilamòs; el Malh Ròi, al terme de Vielha e Mijaran; el Malh des Bessons, al terme de Bausen; o el Malh des Vivèrs, al terme de Naut Aran.

Fora de les fronteres de Catalunya, també n'hi ha de malls a la toponímia, com ara és el cas del poble catalanoparlant de Sant Esteve del Mall, al terme d'Isàvena, a la Ribagorça aragonesa.

El mall Pintrat, a la frontera franco-aragonesa

Per últim, pel que fa a l'origen d'aquesta paraula, el DCVB la fa derivar d'una arrel ibèrica amb el significat de "muntanya pelada, roca alta i cònica". En canvi, el GDLC li dóna una etimologia completament diferent, ja que determina que el terme deriva del llatí malleus, que hauria originat en la nostra llengua, a banda del terme que ens ocupa, els mots 'martell' i 'mall', aquest últim amb el significat de "martell gros i feixuc, de mànec llarg, que empren els forjadors, els picapedrers i els mecànics" (GDLC).

REFERÈNCIES
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://www.diccionari.cat

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

SÀNCHEZ-CID, Enric (2003). Del Cap de Creus a la Franja: temples i ermites de muntanya. Valls: Cossetània Edicions.

Espadilla - Font del Melic - Corral de l'Alto - Alt de la cova Negra - Corral Blanco - Corral del Sastre - Font del Sastre - Font de la Piqueta - Espadilla

Aquesta setmana us presentem una excursió per la comarca de l'Alt Millars, per terres que, en la seua major part, ja caminàrem fa uns quants anys. Amb inici i final al poble d'Espadilla, visitem alguns paratges del seu terme municipal com el Melic, el corral Blanco o la font de la Piqueta. Així mateix, també ens endinsem breument pel terme d'Aiòder, on coronem l'alt de la cova Negra (830 msnm), punt més elevat del dia.

Mirada cap al sud-oest des de l'alt de la cova Negra,
amb el senyal geodèsic que el corona en primer terme

La ruta comença junt a la pista poliesportiva d'Espadilla. Des d'allà eixim en direcció nord-est, cap a la dreta, tot guanyant altura per la part alta del poble. En aplegar al carrer de la Piqueta, tirem a l'esquerra, cap al sud-oest i envoltem el jardí botànic d'Espadilla, dissenyat l'any 2004 per a recuperar una zona degradada. El carrer fa un revolt tancat, que nosaltres seguim per a arribar als darrers habitatges de la localitat.

Vista del poble d'Espadilla a l'inici de la ruta

Carrer a la part alta d'Espadilla

Carrer, en abandonar ja el poble
i endinsar-se pel terme

Una vegada els deixem enrere, tirem recte per una pista de terra que avança cap a l'oest / nord-oest. Aquesta via es correspon, més o menys i de manera parcial, amb el camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar.
Camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar

Caminem per la partida de Las Viñas. A l'esquerra no tenim massa bones vistes. Tot i això sí que veiem en aquesta banda la boca de la cova de Miguel el Churrico, uns metres enlairada per dalt de nosaltres. A la dreta, fruïm d'una àmplia visió de la vall del riu de Millars, del poble de Toga i de les altures septentrionals de la comarca que culminen a la Penyagolosa.

Paisatge de la vall del Millars, amb el poble de Toga al fons

Una altra vista més detallada de Toga

Cavitat de reduïdes dimensions a la vora del
camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar

Després d'uns vint minuts de camí i d'ascendir uns quants metres d'altura, amb ziga-zaga inclòs, passem per les ruïnes de la caseta del Mestro. Aleshores la pujada se suavitza i apleguem a un encreuament. Nosaltres continuem per la via de la dreta, que és la que es continua corresponent amb el camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar.

Caseta del Mestro

Desviament cap a la dreta

Aleshores, comencem un descens progressiu cap al barranc Macil, per la partida del Pozuelo. A l'altra banda de vall ens queden les altures de Truchelles. Creuem aquest curs d'aigua sec després de passar-ne per un altre que li és tributari i pel costat d'un bassot.

Camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar

Les muntanyes de Truchelles enfront del camí,
en girar aquest momentàniament cap a l'oest

El camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar 
en anar a creuar el barranc Macil, que
hi para a la dreta de la fotografia

A partir d'aquest punt, iniciem una ascensió constant fins a guanyar un collet a uns 610 msnm. Allà hi ha un encreuament, on abandonem el camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar. Aquesta via se'n va cap a l'esquerra. Nosaltres, tanmateix, hem de continuar recte, per a perdre altura i anar a buscar el llit del barranc del Melic, afluent del barranc de Truchelles, o de Torrichelles.

Aquest topònim indica que hi degué d'haver algun tipus de fortificació amb torres, i d'ací el nom. De fet, s'han documentat algunes restes arqueològiques al cim d'una de les muntanyes de la banda de ponent d'aquesta partida, en terres de transició amb les partides del Veintiuno i l'Ereta, sobre la línia dels termes d'Espadilla i de Toga.

Igualment és digne de mencionar el topònim 'Melic'. D'entrada, no està del tot clar si cal escriure 'Melic', paraula aguda, o 'Mèlig' / 'Mélig', paraula plana. Els mapes i els reculls de noms de lloc d'aquest paratge són prou heterogenis en aquest sentit. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), en particular, opta per la forma 'Mélig'.

Pareix, però, que la tria de l'AVL no siga la més correcta, per diverses raons. La primera és una cobla popular d'Espadilla, que hem arreplegat d'un llibre de Vicente Alejandro Guillamón, on es canta:

"Cuatro cosas tiene Espadilla,
que no las tiene Madrid:
Peña Saganta y el Turio,
La Piqueta y el Melic".

A la llum d'açò, i per a fer la rima, cal que la paraula 'melic' siga aguda i acabada amb el so fonètic /k/.

A banda, tot reforçant la nostra opció d'escriure 'Melic' i no 'Mèlig' / 'Mélig', existeix un document  publicat pel Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura l'any 1972 on apareix un morisc de nom Joaquín Melic, veí d'Argelita. Podria ser que el 'Melic' d'Espadilla provinguera del cognom d'algun terratinent o propietari de la contrada segles enrere.

Si estem d'acord en dir-li 'Melic' i no 'Mèlig' / 'Mélig' a la partida, a la font, al barranc i al corral, encara podem especular sobre un origen divers d'aquest nom de lloc. A un article de Natividad Nebot Calpe, publicat a una edició de la revista Archivo de Filología Aragonesa de l'any 1980, és definida  la paraula 'melic', usada al castellà aragonés de la comarca de l'Alt Millars, com a "pitón de la botija (...) porque se halla en el centro de su parte abombada". Així, podria ser que en aquesta partida hi haguera alguna muntanya que recordara la forma d'aquest "pitón de la botija". No ho sabem.

El camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar
en havent travessat el barranc Macil
i començat a guanyar altura

Final de l'ascensió amb el camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar

Desviament, recte, per a anar a buscar
el llit del barranc del Melic

Tornem al senderisme. La baixada cap al fons de la vall s'accentua, fins que fem cap a un bassot ubicat junt al barranc del Melic. Ací pareix que el camí s'acaba. Tanmateix, continuem cap a l'esquerra per un camp perdut, en paral·lel al barranc del Melic. Pocs metres després de tombar cap al nord, a ponent nostre veiem un pas per a creuar el curs d'aigua. Tirem per allà i, de seguida, guanyem altura per sobre del barranc del Melic, al recer dels contraforts de la lloma de la Solanica.

El camí en baixar cap al barranc del Melic

Punt pel qual travessem el barranc del Melic

Ara anem cap al sud-oest. Després d'uns cinc minuts, el camí s'embosca, just abans d'arribar a la font del Melic, d'on raja una aigua molt fresca. Hi bevem.

La font del Melic

Una altra perspectiva d'aquesta font

En aquest punt retrobem el camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar, a la dreta i pujant. L'agafem, en direcció nord. Comencem ràpidament a guanyar altura. En trencar el camí cap al sud-oest, la pujada se suavitza i avancem per una lloma més còmoda.

Reincorporació al camí
d'Espadilla a Fuentes de Ayódar

El camí en havent guanyat un terreny més planer

Vista llunyana del Penyagolosa, al nord

En acabant, el camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar ens torna a fer perdre altura, per tal de creuar el curs alt del barranc de Truchelles. Després de travessar-lo, i en havent gaudit de la vista de la vall que dibuixa, reprenem l'ascensió fins a fer cap, a uns 770 msnm, al corral de l'Alto. A la seua vora hi ha el que pareix una era, privilegiat mirador a ponent de les terres de l'Alt Millars situat a poca distància de la lloma dels Trapos.

El corral de l'Alto

Una altra perspectiva de la construcció

El corral de l'Alto

El Penyagolosa des del corral de l'Alto

Paisatge a l'oest des del corral de l'Alto

En aquest punt, abandonem definitivament el camí d'Espadilla a Fuentes de Ayódar. Tirem cap al sud/sud-est, pels peus de l'alt del Melic. La senda és planera i fàcil, amb poc de desnivell.

Camí en direcció sud

Mirada enrere cap a l'oest des de la senda

Al cap d'uns deu minuts, el camí gira cap a l'est. Aleshores arribem a una cruïlla, just sobre la línia dels termes d'Espadilla i Aiòder. Ens desviem momentàniament i, en dos minuts, fem cim a l'alt de la cova Negra, en terme d'Aiòder, coronat per un senyal geodèsic. Per això, en aquests pobles castellanoparlants, se'l coneix més sovint amb el nom del Vértice. A 830 msnm, és el punt més elevat de l'excursió de hui. En havent-lo visitat i fruït de les meravelloses vistes del nord de la serra d'Espadà i del poble d'Aiòder, desfem les nostres passes fins al darrer encreuament.

Panoràmica cap a l'oest des del cim

La serra d'Espadà vista des de l'alt de la cova Negra

La Penyagolosa, al nord del Vértice

El poble d'Aiòder vist des de l'alt de la cova Negra

Ens reincorporem al terme municipal d'Espadilla, i continuem la ruta cap a l'est, en direcció a la penya de la Mula, els espadats de la qual contemplem enfront. També veiem en aquesta zona algunes restes de fortificacions i trinxeres de la Guerra Civil espanyola. Així mateix, observem de lluny el corral del Melic o la boca de la cova Negra.

Camí

Restes de la Guerra Civil entre el Vértice i la 
penya de la Mula, encara dins del terme d'Aiòder

El corral del Melic

A ponent nostre, la boca de la cova Negra

Des de septentrió, la Penyagolosa 
ens observa constantment

Seguim el nostre caminar cap a orient sense perdre gairebé altura. Més enllà, albirem el cim pla de la penya Saganta, la qual dominem des de la nostra posició. De sobte, el camí tomba cap al nord i és aleshores quan comença la baixada cap a, la lloma del Bas, l'Ereta, on hi ha diverses coves i avencs, i el corral Blanco. Al peu de la lloma del Bas, el camí gira novament cap a l'est. Ens encaixonem en una vall estreta, al fons de la qual para el barranc de la Piqueta.

Camí cap a l'est al peu de la 
lloma del Bas, que queda a l'esquerra

En pocs minuts, eixim una cruïlla. Nosaltres continuem pel camí de l'esquerra que, breument, va al nord per girar després a l'est. Eixim al corral Blanco després d'un centenar de metres. Ací trobem les ruïnes d'aquest antic corral, així com una font i una cova que reben el mateix nom.

Desviament a l'esquerra



Diverses perspectives del corral Blanco

Al deixar enrere el corral Blanco, retrobem una pista que acaba allà mateix. La prenem i no tardem en arribar a terres de conreu i a un altre corral, el del Sastre, millor conservat.

Corral del Sastre

En passar-lo, la pista ens redreça cap a l'oest. Després la via gira cap a l'est i, finalment, ens incorporem a una altra pista principal. Al cap d'un parell de minuts, a mà dreta, veiem la font del Sastre. Es tracta d'un aljub amb un bonic mirador.

Font del Sastre

La Penyagolosa vista des de la font del Sastre.
A la dreta es veu el poble de Toga.

En acabant, continuem l'excursió cap a l'est, camí dels Higuerales. En girar cap al sud, fem cap a un altre encreuament. Nosaltres seguim recte, cap a migdia, per un camí travesser que va a buscar la font de la Piqueta. Apleguem a ella en cosa de deu minuts, tot just després d'haver-nos desviat a l'esquerra per un caminet poc marcat que perd altura en ziga-zaga.

Cruïlla on hem d'anar cap a migjorn

Font de la Piqueta

La deixem enrere, creuem el barranc de la Piqueta i agafem el camí de l'Hoya, que ens enlaira per dalt del llit d'aquest torrent d'aigua. Enfront nostre, al cim d'una de les penyes espadades que protegeixen el nord de la penya Saganta, gaudim d'una bona vista del castell d'Espadilla. Aquesta fortalesa enrunada és d'origen islàmic i des d'ella es controla el pas per la vall del Millars, entre Toga i Ribesalbes.

Camí de l'Hoya

Un altre tram del camí de l'Hoya.
Al fons, albirem les primeres cases d'Espadilla

Al remat, el camí de l'Hoya comença a baixar cap al llit del barranc de la Piqueta. Caminem uns metres per dins del mateix barranc. Després, comencem a pujar per l'altra banda de torrent. Als cinc minuts d'això, fem cap a Espadilla. Allà, junt a la pista poliesportiva, fiquem el punt i final a la ruta.

Barranc de la Piqueta

Per a acabar, ací us deixem l'enllaç de l'excursió a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu!