El vocabulari de la natura: BÒFIA

Aquesta setmana incorporem una nova paraula al nostre particular vocabulari de la natura. Segur que, d'entrada, en pensar en la bòfia ens vénen al cap les imatges d'unes persones uniformades i armades que es desplacen en vehicles amb llums i sirenes. Tanmateix, la bòfia que a nosaltres ens ocupa ací no té res a veure amb això. I és que el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) recull com a primera accepció del terme: "cavitat produïda en alguna cosa per bofegament de la capa que la revesteix o per emportament de matèria". Més genèricament, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) indica que el mot 'bòfia' és sinònim d' 'avenc', "cavitat natural profunda de parets verticals o quasi verticals".

Així doncs, qui ens dóna d'una manera més exacta el significat que busquem és el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), que defineix la paraula com a "clotada produïda en terra per l'acció de les aigües de pluja". En efecte, una bòfia, a la Catalunya Central, és açò mateix, el clot o esvoranc que fa l'aigua de pluja al terra. La petjada del terme en la toponímia confirma, endemés, la distribució geogràfica que apunta el DCVB, i l'amplia una miqueta més arreu del Pirineu. Per tant, entre Ortoneda i la serra de Boumort, al Pallars Jussà, queden els clots de la Bòfia. En singular el tenim entre Gramós i el bosc comunal de la parròquia d'Hortó, a l'Alt Urgell. Tenim també que la Bòfia és el nom d'una cavitat, d'una rasa i d'un serrat situats al port del Comte, al terme de la Coma i la Pedra, al Solsonès. A la mateixa comarca, a prop del nucli de Cavallera, al terme d'Odèn, hi és un avenc o sima dit la bòfia de Torremàs, o de Montserrat Ubach. La Bòfia també és un pla situat per dalt dels cingles de sant Salvador, al terme de Capolat, al Berguedà. En aquesta mateixa demarcació, la collada de la Bòfia separa els termes de Bagà i de Guardiola de Berguedà. I, a més a més, la Bòfia dóna nom a una partida urbanitzada a tocar del riu Anoia, a la Torre de Claramunt, a la comarca de l'Anoia.

Forat de la Bòfia, cavitat situada al
port del Comte, al terme de la Coma i
la Pedra, a la comarca del Solsonès.
Font: Relleus.cat

Però, quin és l'origen del terme? Segons apunta el DCVB podria haver aparegut per metàtesi de la forma fòvia, construïda a partir del llatí fovĕa, és a dir, "clot".

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat 

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

La religió com a medecina: cinc advocacions del santoral invocades contra les malalties

Aquesta setmana en la qual continuem tancats amb pany i forrellat a casa per tal de combatre la pandèmia provocada pel coronavirus Covid-19 us presentem un recull de cinc sants i santes que, segons la tradició cristiana, ens poden fer un cop de mà en aquesta difícil empresa. Alguns d'ells són ben coneguts i els hi dediquem festes i aplecs per a recordar la seua intercessió en calamitats sanitàries del passat. D'altres són menys populars. Uns i altres, però, els descobrirem a partir dels goigs que se'ls hi dediquen.
  • SANT ROC DE MONTPELLER 
Un dels sants més populars arreu de l'Europa i de l'Amèrica catòliques és sant Roc, que va nàixer a la ciutat occitana de Montpeller, en aquella època part del regne independent de Mallorca, l'any 1296 o el 1348. Va morir a la seua localitat natal o la ciutat de Voghera, a la Llombardia, el 1317 o el 16 d'agost d'entre 1376 i 1379. Tanmateix, no està clara la seua veritable existència. Pierre Bolle, al seu Saint Roch: genèse et première expansion d’une culte au XVeme siècle (2001), aventura a dir que la història de Roc de Montpeller és una llegenda confeccionada a partir de la figura de Racus d'Autun, un sant del segle VII protector contra les tempestes. De totes maneres, val a dir que els nostres avantpassats avalaren l'existència de sant Roc sense cap mena de dubte i, per exemple, a la dècada dels anys 20 del segle XV ja tenim documentat com el veïnat de la vila d'Onda, a la Plana Baixa, li va demanar que els deslliurara de la pesta, segons recull Baltasar Rull al seu Noticiario Histórico de Onda (1967).

I és que, en efecte, sant Roc és el patró contra aquesta malaltia i, en general, contra qualsevol mal contagiós. "Puig que teniu potestat / En contagiosa dolencia / Vullau ser nostre advocat / Sant Roch princep decselencia" (sic) canten els veïns de la parròquia andorrana de Canillo en el Goig del glorios Sant Roch (sic), documentat des del 1659. Com ocorre en la majoria dels goigs que veurem, el text, que ha variat un poc pel pas dels segles, fa cinc cèntims de la vida i miracles del sant de torn, en aquest cas de sant Roc. En l'exemple de Canillo, que és el més antic dels que hem recollit, s'explica, sempre conservant l'ortografia original, que "de alt linatje descendent / I senyor de Mompeller, / Visquereu molt santament / Servint al Deu vertader (...) Vostras obras foren tals / Segons publica la fama / Que partireu los caudals / Entrels pobres queus reclama / Quedan vos sols abrassat / De Deu en la providencia (...) Quant per la Italia passaveu / En habit de pelegri / Moltes personas curareu / Del pestilencial veri (...) Prova Deu vostra bondat / Ab est contagi cruel / Sentinvos inficional / Recorreguereu al Cel / Luego foreu deslliurat / Per la divina clemencia (...).

Versió actual dels goigs a sant Roc de Canillo

Tanmateix, aquests goigs, que també es canten al Palau d'Anglesola, al Pla d'Urgell, a Castellfollit de Riubregós, a l'Anoia, o a Olot, a la Garrotxa, no relaten la part final de la història de sant Roc. El manuscrit de 1659 té un afegit posterior en el qual se substitueix la seua tornada a Montpeller per dues estrofes pròpies de la parròquia andorrana. En canvi, la versió, lleugerament alterada, que és cantada a Perpinyà, al Rosselló, sí que fa referència al retorn de sant Roc a la seua ciutat natal, on mor segons la tradició. "En los ardors de la guerra / vostre llum mes resplendi, / Quant, captiu en vostra terra / Sent en ella pelegri (...)".

També relata un final paregut de la vida de sant Roc la cantada a la ja referida abans vila d'Onda, a la Plana Baixa. Allà, en castellà, llengua emprada a la major part de les litúrgies religioses valencianes, canten: "A vuestra patria volvísteis / de todos desconocido, / y por espía prendido / y arrojado al punto fuisteis (...) Por cinco años la prisión / en vuestra casa tenéis / donde la vida perdéis / con invencible tesón (...)". Endemés, els onders no només han fet servir les pregàries a sant Roc per a deslliurar-los de les malalties contagioses. En plena guerra de Successió, l'any 1706, Onda abraçà la causa borbònica mentre que la resta del Regne de València feia costat a l'arxiduc Carles d'Àustria. Conta de nou Baltasar Rull al seu Noticiario Histórico de Onda (1967), que el sant de Montpeller va intercedir perquè la vila no fóra incendiada pels austriacistes.

Goigs a sant Roc de la vila d'Onda
Font: Col·lecció pròpia

I de tornada a la qüestió de la llengua dels goigs, guarden un paregut fins i tot sospitós els documentats a Canillo el 1659 i ben escampats per Catalunya amb els cantats a Otos, a la Vall d'Albaida. Però açò ja són figues d'un altre paner... .

Goigs a sant Roc d'Otos

Al remat, la gent de Montpeller va adonar-se'n, quan va morir, que el pres que tenien per espia era el noble Roc, que feia anys havia marxat a Itàlia. "Revela el cel el nom, / i els miracles que se plouen / a tota la gent conmouen / i vos venera tot-hom; / Sant us aclama gloriós / vostra ditxosa ciutat" (sic), relata la lletra dels goigs a sant Roc cantada al mas de la Sènia, al terme de Vila-real, a la Plana Baixa, recuperada per l'investigador espadànic Òscar Pérez.

Amb tot, segons diuen els goigs, qui té fe en sant Roc prompte queda guarit de la malaltia. "Al punt que recorregueren / a vós amb fervor i fe / prompte deslliurats sigueren / del contagi que els vingué / perquè en vós han confiat / sempre en qualsevol dolència". Sols ens queda per dir que allò de "populum tuum, quaesumus, Domine, continua pietate custodi; et beati Rochi suffragantibus naeritis, ab omni fac animae et corporis contagione securum".
  • SANT GIL
Roc de Montpeller, però, no és l'únic sant al qual es pot recórrer per a frenar les malalties contagioses. També té una parcel·la en aquesta horta de la protecció contra les infeccions Gil, un sant grec que va viure entre els segles VII i VIII i la fama del qual ha anat de cap a caiguda mentre la de l'occità s'ha mantingut. I això que va estar-hi a Núria, on ara hi té una ermita dedicada! "Contra febres remeier / guariu tota malaltia (...) Ja us prenen per advocat / nostres primers moradors (...) En les seves afliccions / tant de pesta com de guerra / nostra vila es postra en terra / oferint-vos oracions", indiquen els goigs que li dediquen a Torà, a la Segarra. De la mateixa corda són els que li cantaven a l'església de sant Llorenç de València, el text del qual deia que "si de los fieles llamado / sois para sus desventuras, / libradnos de calenturas / San Gil Bienaventurado".

Goigs de sant Gil de Torà

Però, com és que sant Gil va nàixer a Atenes i acabà voltant per Catalunya i Occitània? El costumari català de Joan Amades ens dóna la resposta. El folklorista recull una llegenda que explica que aquest sant era pescador i va arribar a la costa catalana després d'una tempesta que agranà la Mediterrània. Aquest succés va fer que Gil abandonara la mar i abraçara una vida dedicada a la penitència. Fou aleshores quan, segons la tradició, cap a l'any 700, es va establir en una cova propera a l'actual santuari de la Mare de Déu de Núria i hi va viure durant algun temps.

Representació de sant Gil a l'altar major de l'ermita
que hi té dedicada des de l'any 1615 a la vora del santuari 
de la Mare de Déu de Núria, al terme de Queralbs, al Ripollès.

Un sant llunyà d'origen però que els nostres avantpassats igualment adoptaren com a remei de malalties i, a més a més, com a protector dels pastors del Pirineu. 
  • SANT BLAI
Un altre personatge del santoral que sol eixir a la palestra quan d'evitar o curar malalties es tracta és sant Blai. Concretament, és el protector del mal de gola que, tot i no ser un dels principals símptomes del coronavirus Covid-19, provoca de totes maneres molèsties a qui el pateix. Segons la tradició, Blai, nascut a Sebaste, a l'actual Turquia, era metge i bisbe, i va morir martiritzat l'any 316 a Capadòcia. No obstant, el seu culte arreu d'Europa no es va popularitzar fins a l'edat mitjana. 

Un altre camí tenim que els goigs comencen per explicar quatre ratlles de la vida de sant Blai. Diuen els que canten a l'Aleixar, al Baix Camp, un text conegut en altres indrets de Catalunya, que "las virtuts, que s'observaren / en vostra primera edad / ab just aplauso al Bisbat / de Sebaste os elevaren; / y en lloch eminent brillaren / ab mes hermós resplandor (...) Turbada despres la pau / de la Iglesia perseguida, / á fer Angelical vida / al desert vos retirau / per las Ovellas pregau / com á vigilánt Pastor (...)" (sic). En acabant, i després de fer un detallat relat del martiri al que fou sotmès abans de morir, concluen amb l'explicació de la dita de "sant Blai gloriós, lleva'ns la tos": "Antes de ser degollat / vareu alcansar de Dèu, / quel vostre Devot en breu / sia de tots mals curat; / per mal de Gola hau mostrat / ser vostra virtud major (...)" (sic). Al tallar-li el coll, el sant es convertí en el protector de la gola dels fidels. I per això allò que repeteixen els de Borriana, a la Plana Baixa, en la tornada d'una de les versions dels seus goigs: "Socorrednos, Blas glorioso / en los males de garganta". No obstant això, a Bocairent, a la vall d'Albaida, van més enllà i l'aclamen per qualsevol calamitat: "Obispo muy singular, / Blas refugio de mortales: / Ruégote de todos males / nos libres por tu rogar".

Goigs a sant Blai de l'Aleixar

  • SANTA BÀRBERA
Però no tot en la vinya del Senyor han de ser mascles. Els cristians obliden les diferències de gènere quan s'escau i també s'aclamen a les santes en temps d'epidèmies, pandèmies i altres catàstrofes sanitàries. Per exemple, la setmana passada fou exposada la imatge de la Mare de Déu dels Dolors al seu oratori de la ciutat de Lleida per a combatre el coronavirus. El cas que ens ocupa a nosaltres ara, però, no és el de la Mater Dolorosa: és el de "santa Bàrbera bendita, patrona de Montca(d)a, lliura-nos de les tronades en l'horta i el secà". I és que la santa advocada contra les tempestes, com recorden aquests versos de la jota de Montcada, a la comarca de l'Horta Nord, és també intercessora contra la febra i la mort sobtada.

La seua vida, que anà a cavall entre els segles III i IV, fou molt turmentosa, segons expliquen els goigs que es canten a l'ermita de santa Amanç d'Anglès, a la Selva. "De edat de molt pochs anys / vareu ser Vos batejada, / y en la fé ben doctrinada / per gen de gran santedat (...) Vostre pare Dioscoro (...) en una torre os feu tancar (...) y saben sou cristiana / vos acusá promtament (...) Mólt prest vos van agafar, / y portar al President, / lo qual vos feu maltractar / assotanvos cruelment; / la terra ab sanch regareu / per Jesús mólt humilment (...) Maná fósseu degollada / en lo lloch acostumat, / y lo tirá de vostre pare / volgué ser butxi mal nat; / als seus peus agenollada / vos degollá cruelment (...)" (sic). Però la vida de son pare no va durar molt més perquè, immediatament, "mes lo matá Déu del Cel / amb un llamp depromptament" (sic). I per açò protegeix de llamps i trons.

Retaule de santa Bàrbera, del segle XV, atribuït al pintor valencià 
Gonçal Peris. Conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya,
prové de l'església de Puertomingalvo, a la comarca aragonesa de
Gúdar-Javalambre, tot i que segurament va estar-hi abans a l'ermita
que la santa té dedicada en aquesta localitat. 

Però, com hem dit, també fa d'advocada dels malalts i ajuda a combatre la febra i les morts sobtades, si fem cas de la lletra dels goigs que hi té dedicats al poble de la Salzadella, al Baix Maestrat, "a vos pues suplicamos / que nos libres de los rayos / de repentinos desmayos / esto de vos esperamos (...)" i al d'Ares, a l'Alt Maestrat, "de tu ruego los acentos / angélica voz declara / que espere quien te invocara / no morir sin sacramentos (...)". També a Sella, a la Marina Baixa, li dediquen una cobla que diu "oh cristiano que enfermo te hallas / hechado en la cama sin consuelo hallar / aquí tienes a Santa Bárbara / pídele a tus solas y te consolará (...)" (sic).

  • SANTA ROSALIA 
En la nòmina de santes de la corda de santa Bàrbera trobem també a santa Rosalia, "abogada contra la peste" segons consta en l'encapçalament dels goigs que li canten al poble de Vinalesa, a la comarca de l'Horta Nord. Aquest text, que és novament en castellà, explica la vida retirada i virginal, de penitència, que va dur aquesta santa de Palerm, noble que va viure al segle XII i que descendia de l'estirp de Carlemany. La seua rutina era aquesta: "En el dia, con rigor, / tres veces os azotais / y tres en la noche orais / à Dios, con grande fervor; / Solas tres horas reposa / vuestra grande austeridad (...)" (sic). Com relata aquest mateix text, en morir, el cadàver de santa Rosalia va quedar a una muntanya propera a Palerm, anomenada Monte Pellegrino, "vuestro cuerpo virginal / puesto en urna de cristales / le hizo alegres funerales / la Capilla Angelical; / Le ocultò, Perla preciosa, / para gran necesidad (...)".

Santa Rosalia en una imatge del segle XVII
exposada al Museu Frederic Marès de Barcelona

I, segons els goigs que li canten a Torredembarra, al Tarragonès, aquesta gran necessitat va arribar l'any 1624, quan Palerm patia una gran epidèmia de pesta. Santa Rosalia se li va aparèixer, li digué on restava el seu cadàver i el manà traslladar a la ciutat, que va quedar immediatament guarida de la malaltia. "Una peste que açotava / a vostra ciutat volguda / vos inclinà resoluda / a aconhortâ al qui plorava. / Per vos tingué lo Senyor / de vostre poble clemència (...)" (sic). I des d'aleshores... "por el mundo Protectora / contra la peste os aclaman, / y à la Ciudad en que os llaman / sois pronta Remediadora; / la experiencia portentosa / testifica esta verdad (...)" (sic), diuen els de Vinalesa.

Que aquests cinc exemples ens servisquen per a reflexionar com s'enfrontaven els nostres avantpassats, i de no fa massa generacions, les crisis sanitàries que els tocava viure. Amb el desig que conserveu la salut i feu cas de les indicacions de les autoritats sanitàries, fins la setmana que ve. 

Epidèmia en primera persona: el còlera morbo asiàtic de 1885 al País Valencià a quatre articles de premsa

Aquesta setmana en la qual tothom haurem d'estar a la força i per responsabilitat lluny de les muntanyes i tancats a casa a fi de contribuir al control de la pandèmia del coronavirus Covid-19 us convidem a conèixer el testimoni que ens deixaren per a la posteritat persones que van patir en primera persona una altra catàstrofe sanitària , la provocada pel brot de còlera morbo asiàtic de 1885.

Gràfic de l'epidèmia de còlera a València el 1885
Font: Instituto Nacional de Estadística

Conservades a les pàgines dels diaris La Correspondencia de España i El Balear, són cròniques escrites entre l'abril i el juliol d'aquell any i que, a pesar del pas del temps, ens continuen tocant de ben a prop. I és que, més enllà de les diferències socials, culturals, polítiques, ideològiques, religioses o de qualsevol altra classe, la humanitat, en tant que formada per éssers iguals, té enemics comuns, i les malalties ho han estat des que els humans som humans.

La primera de les veus que recuperem cent trenta-cinc anys més tard és la d'un metge anònim, "mi humilde persona", que, des de Xàtiva, va escriure una carta a la redacció de La Correspondencia de Valencia en els primers dies de l'epidèmia a terres valencianes, al començament de l'abril de 1885. "Los doctores Amalio Gimeno, Candela, Ferran [que havia desenvolupat una vacuna contra la malaltia], Pauli y Rica; los médicos de la localidad Sres. Blasco, Soto, Perez y Navarro, y mi humilde persona, nos dirijimos á visitar casos sospechosos, siendo el resultado de nuestra visita el siguiente: Fuimos primero á la farmacia del hospital, donde el doctor Gimeno preparó un frasquito de sublimado corrosivo que habíamos de utilizar para saturar el agua con que nos laváramos. En esta breve espera se nos presentó un sujeto rogando que fuese médico seguidamente á su domicilio, donde tenia un caso sospechoso, y á él siguió toda la comitiva, conduciéndonos á la casa número 15 de la calle Blanca, donde un hombre de 56 años yacia postrado en el lecho desde la mañana de ayer: cuando llegamos estaba haciendo testamento. El doctor Ferran lo reconoció debidamente y tranquilizó a la familia. // En la calle de la Fuente Alta, núm. 9, vimos el segundo caso de una jóven de 28 años llamada Maria Cambra, enferma desde ayer tarde, y sucesivamente en la de Capuchinos, número 36, José Ramon Vicent, de 63 años; en la de los Santos, núm. 35, Francisco Agusti, de 38 años, en cama desde el miércoles último; en la de Pozuelos, núm. 18. José Barberá Climent, de seis años, enfermo desde el miércoles; en la de Hostales, núm. 40, José Garcia Ordiñana, en cama desde igual dia que los anteriores; en la de Santos, número 7, Maria Richart Balaguer, de 32 años, enferma desde el Domingo de Ramos, y en esta misma casa, Francisca Blasco, de 44 años, enferma desde ayer (esta paciente me dice que tuvo el cólera el año 54 [1854]); Carmen Blasco, de 14 años, enferma desde ayer á la una de la madrugada; y Francisco Blasco, de seis y medio años; y por último, la señora hermana del presidente de esta Audiencia. // Las habitaciones que ocupan todos los anteriores enfermos, escepcion hecha del último, dejan mucho que desear: generalmente son cuartuchos reducidos en los que no podiamos entrar sin luz artificial" (La Correspondencia de España, 08/04/1885).

Vista actual de l'habitatge del carrer 
dels Hostals, 40 de Xàtiva, on José Garcia Ordiñana, 
malalt de còlera, hi era quan el visitaren els metges l'abril de l'any 1885
Font: Google Street View

El doctor Amalio Gimeno, un dels metges que visitaren
malalts de còlera a Xàtiva, pintat pel mestre Joaquim Sorolla. 
Dues dècades després de l'epidèmia, arribà a ministre d'Instrucció 
Pública i Belles Arts durant un breu periode entre juliol i novembre de 1906.
Font: Viquipèdia

De la capital de la Costera al cap i casal, el periodista andalús Modesto Sánchez Ortiz, del diari El Correo de Madrid, anà a València a conèixer en primera persona l'evolució de l'epidèmia i, a les pàgines del periòdic El Balear del 10 de juny de 1885, en va fer cinc cèntims. "No hay noticia segura sobre el estado de la epidemia, pero despues de oir á los que aumentan y á los que disminuyen sus estragos, es lo más aproximado creer que durante las últimas veinticuatro horas, en Burjasot y en Alcira decrece, y en Algemesi continúa en el mismo grado. // Burjasot, Museros, Puebla de Farnals, Albalat dels Sorels, Masamagrel, son pueblos próximos á Valencia que están invadidos. Todos ellos lavan las ropas súcias y beben agua en una acéquia que se llama de Moncada, que debe estar saturada de microbios. En alguno de estos pueblos, como en Masamagrell, de 12 invasiones que ha habido en los últimos cuatro días, han muerto seis. // En los otros pueblos no se sabe los que mueren ni los que caen invadidos, porque parece que hay cierto interés en que los médicos no certifiquen defunciones por cólera y en ocultar la epidemía mientras sea posible (...) Lo que más preocupa á la gente de Valencia es el estado de la emergencia aqui. Unos dicen que los casos se multiplican por dia, y otros que no han vuelto á ocurrir más casos que los conocidos, pero unos y otros mienten. Es muy dificil conocer el número exacto de invadidos, pero yo no tengo duda de que aumenta la epidemia. A la puerta de la casa que habita cada individuo, hay una pareja de guardias manteniendo el aislamiento, y en el largo paseo que he dado hoy por los barrios menos céntricos, he visto cuatro parejas de guardias en cuatro casas. // No cabe duda de que la enfermedad va picando en las familias pobres y en las gentes valetudinarias. // En el hospital de coléricos de San Pablo, tambien han ingresado nuevos casos, recogidos en los pueblecillos de la vega. // Con motivo de las fiestas del Córpus, que de paso diré que han sido brillantes, ha afluido ayer de los pueblos numerosa concurrencia, lo cual hace temer á los valencianos que haya aumentado los puntos de contagio y que tome la epidemia proporciones graves" (El Balear, 10/06/1885).

Modesto Sánchez pintat pel
dibuixant català Ramon Casas,
en un dibuix conservat al Museu
Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)
Font: Viquipèdia

I ben greu que va ser aquesta epidèmia. Al remat, hi van morir unes 120.000 persones a tot l'Estat espanyol. Les àrees més afectades foren el País Valencià, de sud a nord, i el migjorn de Catalunya amb tota la costa, a banda de Múrcia, Madrid i les comarques occidentals de l'Aragó. El panorama va arribar a ser de veritable "angoixa" en alguns punts, com fou el cas de Castelló. F.V., corresponsal de La Correspondencia de España a la capital de la Plana Alta, va escriure la crònica següent el dia de sant Joan d'aquell 1885. "La situacion de esta capital es angustiosa. El terrible huésped asiático ha causado ya algunas víctimas entre nosotros, si bien hasta ahora, afortunadamente, no ha habido que lamentar más que ocho defunciones; pero el pánico se va apoderando de nosotros, porque la casi totalidad de los casos revisten caracteres fulminantes. // En Villarreal, pueblo distante de aquí unos cinco kilómetros, se está cebando el cólera con mayor intensidad, relativamente, que en Murcia; en Nules, poblacion tambien limitrofe, sucede lo propio, y en muchos más pueblos de esta provincia causa tambien infinitas defunciones la epidemia" (La Correspondencia de España, 27/06/1885).

Mapa d'afectació de l'epidèmia 
de còlera de 1885 a l'Estat espanyol.
Reproduït a El cólera de 1885 en España y en la comarca 
Andorra-Sierra de Arcos (2010), de Javier Alquézar Penón.

L'últim dels testimonis és el d'un valencià, fill del mestre de Salem, que l'estiu de 1885 va visitar aquesta localitat de la Vall d'Albaida i explicà al diari Las Provincias com passaven l'aïllament i la quarentena els malalts. "Se pasa unos en un corral de ganado, otros á la intemperie ó bajo de algun algarrobo, y otros á la puerta del cementerio. A todo esto añada Vd. que á estos seres desgraciados se les tiene el mayor abandono, viéndose el caso que uno de los que han sufrido dicha cuarentena, se encontraba enfermo, sin más albergue que la sombra de un algarrobo y sin más auxilio que el de la Providencia, teniendo que sacarle el padre del que suscribe, maestro de dicho pueblo, caldo y gallina para este ser desgraciado. La cuarentena es una mentira, porque para los que la sufren están acompañados durante el día y parte de la noche de sus padres ó de familias, las cuales entran á toda hora en el pueblo, sin que nadie les interrumpa la marcha" (La Correspondencia de España, 06/07/1885). Aquestes darreres paraules no ens sonen tan llunyanes... .

I una recomanació abans d'acomiadar-nos fins la setmana vinent. Feu cas de les indicacions de les autoritats sanitàries. Salut i bon camí!

Onda - Pont de Sonella - Corral de Sales - Trinxeres dels Terrers - Onda

Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca de la Plana Baixa. Eixim des de la vila d'Onda i enfilem cap al terme d'Artana per a gaudir d'unes panoràmiques privilegiades de les penyes Aragoneses, o Altes. En acabant, tornem a la jurisdicció ondera per tal de travessar tot un conjunt de restes de la passada Guerra civil espanyola.

Panoràmica fins a la Mediterrània des del punt més elevat 
del recorregut, situat no massa lluny de les penyes Aragoneses

La ruta comença a la banda de baix del barri de la Moreria d'Onda, al final del carrer de sant Vicent. Des d'allà eixim en direcció sud pel camí de santa Caterina, o del Cementeri, o d'Artana, que es correspon també amb la carrerada del corral de Sales a Ribesalbes.

Camí de santa Caterina, o del Cementeri, o d'Onda 
a Artana, o carrerada del corral de Sales a Ribesalbes

Amb aquesta via, i en cosa de dos minuts, fem cap al pont de Sonella, una obra civil del segle XVI que travessa el riu del mateix nom, també conegut com a riu Anna, o Sec, o Veo aigües amunt.

Pont de Sonella

Per ací passaven també els cotxes fins que l'any 2007
inauguraren un altre pont situat només a uns metres d'aquest

El castell d'Onda amb el barri del portal de València,
la torre del Moro i les ruïnes de la fàbrica de la Campaneta

Ens endinsem en la partida de Sonella, dita així per l'alqueria que va haver-hi en aquesta zona en època islàmica. Lleugerament inclinats cap al sud-est, amb el camí de santa Caterina, passem per davant dels dos tanatoris de la vila d'Onda i fem cap al cementeri municipal.

Camí de santa Caterina

Cementeri municipal d'Onda

Les ampliacions successives d'aquest fossar han obligat a modificar el traçat original del camí de santa Caterina. És per això que, arribats a aquest punt, hem de girar cap a la dreta per tal d'envoltar el mur del cementeri. Ho fem i de seguida ja ens queda davant la muntanya de sant Francesc, al cim de la qual paren les ruïnes del convent de santa Caterina, de franciscans, que fou cremat l'any 1836. Fundat al segle XV, per ací passaren personatges de tota classe. Per exemple, el pare Josep de Campos, que a mitjan segle XVIII va fer les maletes cap a Mèxic. Els franciscans d'Onda també portaren a la veïna localitat de Betxí la icona del seu patró, el Crist de la Pietat, del segle XV, i que encara a dia de hui és conservada. També d'aquest convent va eixir la imatge del Crist Jacent que processona cada any a la Setmana Santa d'Onda. És una imatge de fusta fosca, del segle XVII i que, en la seua versió original, estava penjant d'una creu. Acabada la Guerra civil espanyola, l'artista local Ismael Mundina la va transformar per tal que poguera processionar dins d'un sepulcre el Divendres Sant ja que la parròquia ondera disposava ja d'un Crucificat però no d'un Jacent.

Camí d'Onda a Artana

Ruïnes del convent de santa Caterina

Nosaltres, però, no pugem a visitar-les. Continuem per l'ara ja anomenat en exclusiva camí d'Onda a Artana, o carrerada del corral de Sales a Ribesalbes, en direcció sud-est. Guanyem un poc d'altura mentre, a mà dreta, ens queda enfonsada la partida de les Solades.En cosa de cinc minuts, al final de la pujada, fem cap a un encreuament. Continuem l'excursió recte, pel mateix camí d'Onda a Artana, que ara comença a baixar cap al Miramar. I és que, des d'aquest punt, és des d'on, per primera vegada en tot el recorregut, podem contemplar la Mediterrània. Mentrestant, a mà dreta, ens queden els tossals del Montí i, al seu peu, la Murtera.

Camí d'Onda a Artana

El Miramar

El descens continua fins que arribem al corral de Sales, del qual només queden uns pocs vestigis i alguna que altra reparació moderna. En aquest punt comença, com el seu nom indica, la carrerada del corral de Sales a Ribesalbes, que hem resseguit a la inversa.



Tres imatges del corral de Sales, en ruïnes, al terme d'Onda

En deixar enrere el corral de Sales, girem cap a la dreta per tal de creuar la rambla d'Artana en el punt on s'uneix amb el barranc de Don Isidor, o de Montí, o Fondo, que en aquest tram final és més conegut amb el topònim del barranc de la Gerra.

Rambla d'Artana

Anem pel camí d'Onda a Artana que, després de passar pel corral de Sales, avança cap al sud junt a la canyada reial d'Extremadura. A banda i banda ens acompanyen els camps de tarongers.

Camí d'Onda a Artana

Aquesta mateixa via, uns metres més enllà

Límit d'una finca, junt al camí d'Onda a Artana

No tardem massa en haver de tornar a creuar la rambla d'Artana. Nosaltres continuem pel camí d'Onda a Artana mentre la canyada reial d'Extremadura segueix per dins del llit d'aquest curs d'aigua que, normalment, baixa completament sec.

Punt on se separen el camí d'Onda a
Artana i la canyada reial d'Extremadura

Mentre a mà dreta continuen manant els tarongers, a l'esquerra, un bosquet ens separa del llit de la rambla d'Artana. El camí és senzill. Poc més endavant, creuem novament la rambla i comencem una curta ascensió.

Camí d'Onda a Artana

Un punt de color groc a l'excursió

Rambla d'Artana

Camí d'Onda a Artana

En acabant, el camí d'Onda a Artana és ben suau. En paral·lel a la rambla mena cap al sud / sud-oest. Ara pugem un poc, ara tornem a baixar, al cap d'un quart d'hora arribem a la font del Polaco.

Font del Polaco

Caseta de la font del Polaco

Aquest indret ens queda a l'esquerra i para no massa lluny del límit dels termes onder i artanenc. En efecte, uns metres després de passar la font del Polaco, a la dreta del camí, un molló assenyala el punt a partir del qual la jurisdicció és d'Artana.

Molló de termes al camí d'Onda a Artana

Al cap d'uns cinc minuts de passar per aquest punt, i poc abans que la rambla d'Artana torne a trobar-se amb el camí que ve d'Onda, arranca una pista cap a l'esquerra, en direcció est. L'agafem i, de seguida, comencem a guanyar altura.

Desviament a l'esquerra. Al fons, ja 
veiem les penyes Aragoneses, o Altes.

La pista, però, dura poc perquè, uns metres més endavant, el camí es converteix en una estreta sendera que s'enfila per la banda septentrional de les penyes Aragoneses, o Altes. En aquest tram, les vistes d'aquestes meravelloses formacions rocoses són privilegiades, les millors que hi tindrem. Va bé contemplar-les i, de passada, agafar aire per a l'ascensió. També les va guaitar a finals del segle XVIII l'il·lustrat Antonio Josef Cavanilles, que al segon volum de les seues Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, poblacion y frutos del Reyno de Valencia (1797), les va descriure com "cortes perpendiculares de muchísima altura" i explicà que eren conegudes com les "puntas Aragonesas, por descubrirse el reyno de Aragon de sus cumbres".

Senda

Les penyes Aragoneses, omnipresents.

Panoràmica de les penyes Aragoneses

La senda, que puja més i més

A mesura que guanyem altura, la pujada se suavitza i, fins i tot, hi ha moments en què perdem altura o travessem algun pla. Tanmateix, ja pràcticament no veiem més els morrons de les penyes Aragoneses.

La pujada ens dóna una treva

Travessem un pla abans de reprendre l'ascensió

Cap al sud, per terres d'Artana

Una última mirada cap a les penyes Aragoneses

A poc a poc, d'anar cap a l'est, el camí ens ha fet tirar cap al sud. Això fins que arribem a un coll a poc menys de 400 msnm, quan els cims de les penyes Aragoneses ja queden darrere de nosaltres. En aquesta cruïlla, hem de girar cap a l'esquerra, per un camí que recorre la carena de les penyes Aragoneses mentre ens allunya d'elles menant cap al nord.

Darrer tram de la pujada

Desviament cap a l'esquerra, en direcció nord

Vista llunyana d'Onda ja des de la carena

Encara guanyem un poc més d'altura mentre gaudim d'una bona vista de la Mediterrània i també dels tossals del Montí, que queden a mà esquerra.

Camí per la carena

Vista de Betxí

Una altra panoràmica de la vila d'Onda, encara lluny

Després, però, comencem una ràpida baixada per una zona de bosc cap a la part alta del barranc del Campaner. Ara fem ziga-zaga, ara no. Al remat, arribem, ja en un punt més exposat, al piló del tres termes, on conflueixen els termes d'Artana i d'Onda, i ja no massa lluny para el de Betxí.

Baixant cap a la capçalera del
barranc del Campaner

Piló del tres termes

Les penyes Aragoneses des d'aquest punt

Ací tornem a tindre un encreuament. Nosaltres continuem cap al nord, que és la direcció que portàvem, tot i que la senda estiga menys marcada. Pugem un poc i, a la dreta, no tardem en veure una calera.

Camí

Calera

En haver-la passat, a banda i banda de la carena, veiem nombroses restes de l'època de la Guerra civil espanyola. Trinxeres, nius, parapets. Algunes d'aquestes construccions es conserven relativament bé mentre que d'altres s'han desfet o han estat mig engolides per la vegetació.

Camí per la carena











Restes de la Guerra civil espanyola desperdigolades
a banda i banda del camí, a la banda de dalt dels Terrers

Poc després de deixar enrere les darreres restes bèl·liques, abandonem la carena i comencem un descens pausat cap al camí d'Artana a Onda. Només separar-nos de la carena, i aprofitant la paret de roca, passem per una construcció de pedra en sec que fa la pinta de ser un antic corral per al ramat.

Camí

Panoràmica d'Onda

El camí, ja de baixada

Muret de pedra d'un corralet

De baixada, amb bona vista cap al nord

A partir d'ací, en algun punt, la senda, que travessa la partida dels Terrers, pot parèixer poc clara, però amb un poc d'intuïció i sense abandonar mai la direcció nord / nord-oest, acabem per trobar unes fites que marquen els límits d'una finca.

Camí

Camí

Límit d'una finca

Seguint aquestes marques, eixim a la banda de dalt d'un camp de tarongers que queda al costat del camí d'Artana a Onda. Ara, només falta que ens incorporem a aquesta via, cap a la dreta, i que desfem el trajecte fins a Onda que ja havíem trepitjat abans.

Camí

Un altre punt del camí

Caminant ja per antics caps de secà

Al fons, els tarongers.

Per últim, ací vos deixem amb l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu!