El vocabulari de la natura: CAVORCA

Aquesta setmana incorporem una nova paraula a la sèrie El Vocabulari de la natura. En aquesta ocasió, la protagonista és 'cavorca' que, segons el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), és un sinònim de 'cova'. Tanmateix, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) concreta que les cavorques són les coves o cavitats grans situades en terra. Per la seua banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) barreja ambdues i assenyala que el mot 'cavorca' és sinònim tant de 'cova' com de "cavitat gran en la terra".

Pel que fa a l'etimologia del terme, d'acord amb el DCVB, deriva del llatí cava Orca, és a dir, "cova infernal". No obstant això, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) proposa un origen alternatiu, del llatí cava amb sufix preromà -ŏrca

La Cavorca, xicoteta cavitat del terme de Tordera, al Maresme
Font: Ebcwolfy

Amb tot, la paraula 'cavorca' guarda una afinitat pràcticament total amb uns altres dos mots de la nostra llengua: 'calaborca' d'una banda, i 'calabroa' d'una altra. El primer d'ells no apareix ni al DNV ni al DIEC, però el DCVB el caracteritza com a sinònim de 'cavitat' o 'clot' i el circumscriu a la comarca de la Selva, mentre que 'cavorca' és un terme conegut arreu del bloc oriental del català. Respecte de 'calaborca', expliquen Villar (2011) a Lenguas, genes y culturas en la prehistoria de Europa y Asia suroccidental i Saura (2002) a Espigueo de toponimia altoaragonesa que podria derivar d'una forma cèltica *kala-boydo-, amb la idea de 'clot' i que en provençal ha donat 'calabourno', "caverna, buit d'arbre", en castellà 'calabozo', en aragonès 'calabuerso', "indret menut i incòmode, forat de mala mort", o en romanx 'chavorgia', "barranc, clot".

Per la seua banda, la paraula 'calabroa' sí que apareix al DIEC, "cavitat a la soca d’un arbre, per exemple quan se’n podreix la fusta", i al DNV, "cavitat natural en la soca d'un arbre". Igualment, el DCVB la defineix com a "cavitat natural d'un arbre, d'una roca, etc" i circumscriu el seu ús a la zona de Palamós, Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols. D'acord amb el GDLC, el seu origen podria ser la unió de les paraules 'cala', d'origen preromà i amb el significat usual que li donem en la nostra llengua, i broa, que en cèltic voldria dir també "cala". 

Quant a la petjada toponímica dels termes anteriors a Catalunya, hom hi troba un mas dit de la Cavorca al terme de l'Esquirol, a Osona, i una serra del mateix nom entre el terme d'aquest municipi i el veí de Sant Pere de Torelló. A més a més, la Cavorca també és una masia del terme de Forallac, al Baix Empordà, o una partida que fa frontera entre els termes de Vilopriu, al Baix Empordà, i de Viladesens, al Gironès. A l'Alt Empordà, dins del terme del Port de la Selva, hi ha un serrat dit de les Cavorques, i per la Garrotxa hi passa el torrent de les Cavorques, afluent de la riera de Sallent. Al País Valencià, tanmateix, aquestes paraules són del tot desconegudes.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. diccionari.cat

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

SAURA, José Antonio (2002). Espigueo de toponimia altoaragonesa. Archivo de Filología Aragonesa. Vol. 59-60, núm. 2, pàgs. 1683-1696.

VILLAR, Francisco (2011). Lenguas, genes y culturas en la prehistoria de Europa y Asia suroccidental. Salamanca: Universidad de Salamanca.

Llardecans - Camí d'Aitona - Adar - Camí de Lleida - Llardecans

Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca del Segrià. Amb inici i final al poble de Llardecans, el topònim del qual deriva de l'àrab jarad addukkàn, és a dir, "l'erm dels comerciants ambulants", i no té res a veure amb cap "llar de cans" malgrat l'escut municipal, en ella visitem el conegut arc d'Adar i les ruïnes de l'església de sant Marc, així com també alguns dels masos del terme municipal, com el del Cílio o el de la Pasqualina. 

L'arc d'Adar

La ruta comença junt a l'església de l'Assumpció de la Mare de Déu, un temple construït entre els anys 1766 i 1776 pel mestre Josep Reyt al lloc on hi va estar l'anterior, que fou enderrocat el febrer de 1766. Des d'allà, trenquem a l'esquerra i ens incorporem al carrer de la Vilaclosa que, en pocs metres, ens duu fins al mirador del castell del poble, documentat des del segle XIII. 

Paisatge des del castell de Llardecans

En havent contemplat el gran paisatge que ens guaita cap a l'oest i cap al nord-oest, i tot fent un lleu ziga-zaga, baixem uns quants metres per tal d'agafar el carrer d'Adar. El seguim cap a l'esquerra fins que arriba al carrer de Lleida, que es correspon amb el camí de Llardecans a Aitona, que és per on hem d'abandonar la localitat. L'agafem cap a la dreta. 

Carrer d'Adar, a Llardecans

Camí de Llardecans a Aitona

Avancem en direcció nord-oest cap a la partida de Los Figuerals, mentre deixem a la nostra dreta la vall dels Figuerals. El camí és còmode, està formigonat, i no en té cap de dificultat. No duem ni vint minuts d'excursió quan, a mà esquerra, veiem la granja Sentís, situada a Los Figuerals. 

Camí de Llardecans a Aitona

La primavera als marges

Granja Sentís

En havent-la ultrapassat, el camí de Llardecans a Aitona agafa empenta cap a baix i comencem a perdre altura de manera més acusada. Quan pràcticament hem acabat la davallada, a l'esquerra, fem cap al mas de Cornador. 

Mas del Cornador

Ara estem a la vall del Sol de la Costa, enclotats. Sense deixar la seguida que portem, el camí ens endinsa en la vall Major tot just quan, a mà dreta, veiem el mas del Roseta. 

Vall del Sol de la Costa

Camí de Llardecans a Aitona

Vista del mas del Roseta

Al remat, uns vint minuts en acabant d'això, el camí de Llardecans a Aitona fa un revolt molt tancat que el fa passar entre els camps de conreu. És aleshores quan abandonem la vall Major i entrem en la vall d'Adar. De seguida, a la dreta i dalt, observem el mas del Mig del Patet. 

El camí de Llardecans a Aitona a la divisòria de
la vall d'Adar, a l'esquerra, i la vall Major, a la dreta

Vall d'Adar

Mas del Mig del Patet

Continuem per la vall d'Adar fins a que el formigó desapareix i el camí es fa de terra. Llavors, a la dreta, contemplem el mas de l'Home. Estem en el darrer tram del nostre camí fins a l'arc d'Adar. De fet, ja el veiem junt a l'església de sant Marc, al cim d'un tossal de la nostra esquerra. 

Camí de Llardecans a Aitona

En detall, un marge

Vista d'una caseta a la vall d'Adar

Al fons, dalt d'un tossal, ruïnes de l'església de sant Marc

Mas de l'Home

Camí de Llardecans a Aitona

Finalment, arribem a una triple cruïlla. Si anàrem recte, fariem cap a Maials. A la dreta, el camí mena cap a Aitona. Nosaltres, doncs, girem a l'esquerra pel camí de Lleida a Llardecans. 

Senyal antic al camí de Llardecans a Aitona, on
encara apareixen els topònims d'aquests pobles
en la seua forma castellanitzada

Camí de Lleida a Llardecans

Després de guanyar un poc d'altura, eixim a la plana de Rita. A mà dreta, al cim del tossal, contemplem l'església de sant Marc d'Adar, en ruïnes. Recorrem els pocs metres que ens separen d'ella i de l'arc d'Adar, una arcada completament isolada l'edifici de la qual formava part ja ha desaparegut. Pels voltants, veiem restes desperdigolades, un mas amb el seu corral, i més enllà, el mas del Marquet.

Sant Marc d'Adar

Detall de la portada

Interior del temple

Des de la porta de Sant Marc

Un dels pilars d'on arrancaven els arcs
de la volta, que va desaparèixer

L'arc d'Adar

Una altra perspectiva d'aquesta arcada

El mas del Marquet

Adar fou un poble situat en el tercer vèrtex d'un triangle que completarien Llardecans i Maials, ambós ubicats a uns huit quilòmetres de distància d'aquest indret. Malauradament, les notícies sobre Adar són escasses, com hi destaca la Generalitat de Catalunya al seu web de Patrimoni, tot i que sabem que l'any 1314 el senyor del lloc, Pere Arnau de Cervera, donà carta de poblament per tal que algunes famílies poblaren i fortificaren el poble. Per altra banda, Adar, que ja estava abandonat a primeries del segle XIX tal com es recull al Reial Decret de 21 d'abril de 1834 pel qual es creen els partits judicials a l'Estat espanyol, va formar part del bisbat de Tortosa des del segle XII juntament amb Maials, segons explica Lladonosa a la seua Història de Lleida (1972).

A pesar que Adar no apareix documentat fins a l'edat mitjana, el seu topònim és senyal d'una fundació anterior. En efecte, com ja havíem dit, Llardecans deriva de l'àrab jarad addukkàn, és a dir, "l'erm dels comerciants ambulants", i Maials prové del també àrab al-màjalis, "el lloc de reunió". Per la seua banda, Aitona, que tampoc queda massa lluny, deriva de l'àrab aytuna, que vol dir "regió de la nostra gent", o d' az-zaytuna, "l'oliva". Però Adar no ve de l'àrab, ni tampoc del llatí. En aquest sentit, pareix estar emparentada amb el basc 'adar', que significa "banya, branca", i que guarda una certa relació, en el sentit de fer referència a una extremitat, amb el bereber 'adar', és a dir, "peu". No oblidem que les ruïnes d'Adar se situan a l'extrem d'un altiplà que, vist des de la vall d'Adar, té una forma allargada que recorda a un braç o a una branca. Ara bé, també podria ser que el topònim estiguera relacionat amb l'ús que els magrebins li donen a la paraula 'adar', "terreny pantanós", com fa notar Luis Pardo al seu Diccionario de Ictiología, Piscicultura y Pesca Fluvial, de 1945.

Fóra com fóra, les restes que ens han sobreviscut són molt posteriors a una suposada fundació preromana i, a desgrat d'algunes afirmacions, daten d'una època posterior al domini islàmic. Així, com defensa novament Lladonosa, el famós arc d'Adar, que per a alguns fou bastit en el segle I a.C. amb motiu de la batalla d'Ilerda per a commemorar que a Adar havia estat el campament del general romà Pompeu, no seria més que un arc apuntat que formà part d'una construcció desapareguda edificada en l'edat mitjana.

Pel que fa a Sant Marc, Sànchez Cid, a Ermites i temples insòlits de Catalunya (2001), hi veu un origen romànic, àdhuc visigòtic. No obstant això, el mateix autor reconeix les dificultats del seu plantejament i acceptat que, en qualsevol cas, el temple fou restaurat al segle XVIII.

Amb tot, i tornat al senderisme, desfem les nostres petjades fins al camí de Lleida a Llardecans, el qual seguirem cap a la dreta per un sender un poc tapat per la vegetació. La plana de Rita continua a la nostra dreta, mentre que per l'esquerra la vegetació ens tapa la visió. Al remat, ens creua perpendicular un camí travesser. Ací cal que estiguem atents perquè la intuició ens pot fer anar cap a l'esquerra per ser un camí molt més marcat que el corriol que segueix a la dreta, que és el correcte i per on continua el camí de Lleida a Llardecans.

Camí de Lleida a Llardecans

La plana de Rita

Camí de Lleida a Llardecans

La natura, esclatada a ras del terra

Així doncs, transitem ara un viarany poc marcat, entre conreus. Pareix que el camí vaja a eixamplar-se quan, de sobte, acaba abruptament dins d'un camp. Tanmateix, anem per bon camí perquè, uns metres més endavant, reapareix.

Conreus vora camí

Camí de Lleida a Llardecans

Al cap de cinc minuts d'açò, a l'esquerra, ens ix el mas del Cílio. I, de seguida, enfront, hi ha una cruïlla. Hem de continuar recte, pel camí de la dreta, que és per on continua el de Lleida a Llardecans. Poc després, apleguem al mas de la Pasqualina i, una altra vegada, a l'encreuament anirem cap a la dreta.

Camí de Lleida a Llardecans

Mas del Cílio

Camí de Lleida a Llardecans

Mas de la Pasqualina

Camí de Lleida a Llardecans

Travessem les planes del mas de Jou, entre conreus i perduts. Als deu minuts, passem pel mas de la Bernarda. En ultrapassar-lo, comencem a guanyar un poc d'altura per tal d'assolir un collet. Allà, tombarem amb el camí de Lleida a Llardecans cap a l'esquerra.

Camí de Lleida a Llardecans 
per les planes del mas de Jou

Mas de la Bernarda

Camí de Lleida a Llardecans

Uns metres més enllà, en havent baixat un poc, a la dreta ens queda un cobert del mas de Bernat. I en travessar un camp de conreu, ascendim lleugerament i tirem cap a la dreta sota l'atenta mirada del poble de Llardecans, que ja es veu allà lluny.

Cobert del mas de Bernat

Conreus

Ara ens esperen més de trenta minuts de camí bastant monoton, però còmode de trepitjar. En acabant, la ratlla dels termes de Llardecans i Maials se superposa al camí i ja no el deixarà fins pràcticament el final de l'excursió. Uns metres més endavant, a la banda de Maials, passem pel corral de la Devesa.

Camí de Lleida a Llardecans

Obra de pedra seca

Camí de Lleida a Llardecans, per la divisòria
dels termes de Llardecans i de Maials

Corral de la Devesa

Camí de Lleida a Llardecans

Vint minuts després, fem cap al camí que va en paral·lel a la carretera C-12. Estem a la partida de Los Masos. Ara, ja només ens queda resseguir aquesta via fins a fer cap a Llardecans en cosa de deu minuts més. Allà donem per acabada l'excursió.

Camí en paral·lel a la C-12

Des del cim d'un tossalet

Entrada a Llardecans

La capella de la Mare de Déu de Loreto, del
segle XVIII, vista des del darrere

Per últim, ací us deixem en l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc amb el desig que la gaudiu.