El vocabulari de la natura: BALÇ

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El Vocabulari de la Natura i que té com a protagonista la paraula 'balç'. D'acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), aquest terme és sinònim de 'precipici', per la qual cosa fa referència a un "declivi vertical o molt rost del terreny". També el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) assenyala que és un mot equivalent a "cingle, precipici, abisme". En la mateixa línia, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) explica que un balç és una "roca o terreny de vessant vertical o quasi vertical".

Exemple de balç als Òrguens de 

Benitandús, a la serra d'Espadà

Per altra banda, el mateix DCVB indica que es tracta d'una paraula coneguda tant al País Valencià com a Catalunya. De fet, la trobem en topònims dels dos territoris. En aquest sentit, a la comarca valenciana de la Plana Alta, al terme de Vilanova d'Alcolea, hi ha una partida coneguda com el Balç, i també el barranc del Balç. Aquest mateix topònim reapareix al Principat, a prop de Rivert, al Pallars Jussà. A Copons, a l'Anoia, tenen el balç de les Forques, mentre que a Súria, al Bages, queda el balç del Lledó. El balç del Robuster està al terme de Valls, a l'Alt Camp, i el de Viladot para al terme d'Olius, al Solsonès. També el nom del poble de Balsareny deriva d'aquest terme, Balç + areny, segons sostenen Josep Moran, Mart Batlle i Joan Anton Rabella a Topònims catalans: etimologia i pronúncia (2002). Fins i tot al nord d'Andorra, hi trobem l'estany Esbalçat, el topònim del qual pareix derivar de la paraula que ens ocupa.

A més a més, el terme 'balç' ha originat també un cognom, Balcells, tal com assenyala David Recasens a la seua Fonètica històrica del català (2017). I pel que fa a la seua etimologia, prové del llatí baltĕu, que vol dir "corretja, cinturó, cinyell" (DCVB). En aquest sentit, l'obra d'Alcover-Moll indica que el canvi de sentit de paraula en el pas de la llengua dels romans a la nostra llengua és conseqüència de la transformació del significat de la paraula 'cingle' que, derivada del llatí cingŭlu, "cinyell", va passar a referir-se a un terreny espadat.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

MORAN, Joan, BATLLE, Mar i RABELLA, Joan Anton (2002). Topònims catalans: etimologia i pronúncia. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

RECASENS, Daniel (2017). Fonètica històrica del català. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

Xilxes - Via Augusta - La Fonteta - Font Redona - La Muntanyeta - La Llosa - El Castellàs - Xilxes

Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca de la Plana Baixa, amb inici i final a la localitat de Xilxes. En ella visitem els jaciments de la Muntanyeta i del Castellàs, i, a més a més, caminem per un tram de la via Augusta.

Una mirada cap al sud-est des del Castellàs

L'excursió comença a la cruïlla entre l'avinguda de la Constitució i el carrer del Pare Roc Melcior de Xilxes. Des d'allà eixim en direcció oest per la primera d'aquestes vies, que es correspon amb la carretera CV-2280. Tanmateix, en havent passat la rotonda del monument al Llaurador, trenquem lleugerament cap a l'esquerra per a incorporar-nos a un camí que es correspon amb la Via Augusta. Aquest itinerari, que unia l'actual ciutat de Narbona, a l'altra banda dels Pirineus, amb Cadis, deu la seua denominació a l'emperador romà August, que va fer obres de reparació i modernització en ella poc abans del començament de la nostra era. Tanmateix, el camí existia des de molt abans i l'historiador sicilià Timeu ja se n'havia fet ressò d'ell uns 350 anys abans.

Rotonda del monument al Llaurador, a la CV-2280

La via Augusta, amb la muntanya del Castellàs de fons

Després d'un centenar escàs de metres, trenquem cap al sud pel camí de Xilxes a la Llosa, paral·lel a les vies del tren, per on continua aquesta calçada romana. A mà esquerra tenim conreus, a la dreta queda el ferrocarril, la carretera N-340 i el jaciment del Castellàs, on hi pujarem en acabant. Enfront, ja veiem el poble de la Llosa i, més enllà, el castell d'Almenara.

Tram de la Via Augusta que es correspon amb

el camí de Xilxes a la Llosa

Cap a la mar, conreus

Arribem a un punt en el qual el camí de Xilxes a la Llosa es veu tallat per la infraestructura ferroviària. També, poc abans d'aquest punt, el traçat original de la Via Augusta giraria cap a la dreta per a agafar el camí dels Pouets. Com aquest gir hui dia és impossible de fer per la presència de tanques que protegeixen les vies, nosaltres tirem en direcció contrària, cap a l'esquerra, a orient, pel camí de la Ratlla entre les terres xilxeres i lloseres. Aquesta via també serveix de divisòria entre les partides del Collado i de l'Assutzena.

Últims metres del camí de Xilxes a la Llosa, una

vegada la Via Augusta ja l'ha abandonat i poc

abans de ser tallat per la infraestructura ferroviària

Camí de la Ratlla

El desenvolupament de les comarques costaneres del País Valencià també ha estat el responsable que el camí de la Ratlla estiga tallat per l'autopista AP-7, que ens obliga a tombar cap a la dreta, en direcció sud, per la via de servei que la voreja.

Via de servei de l'autopista AP-7, 

amb el castell d'Almenara de foms

Vista de la Llosa i del castell 

d'Almenara des de la via de servei

L'autopista AP-7, a tocar de nosaltres

A la primera oportunitat que tenim, girem a la dreta per a incorporar-nos al camí del Molí. Amb ell, creuem per un pas subterrani les vies del tren i eixim a la Fonteta, just per on passa novament la Via Augusta.

Camí del Molí

En fer-hi cap a ell, el camí del Molí tira cap a l'esquerra

Pas inferior de la via del ferrocarril

La Fonteta

Travessem amb ella el paratge de la font del Carcau per a anar a buscar, cap a la dreta, la font Redona. En havent-la ultrapassat, agafem el camí de l'Abeuradora, cap a l'esquerra. No obstant això, alguns metres més endavant l'abandonem i tirem cap a l'esquerra, tot envoltant l'estadi de futbol del poble de la Llosa.

Cap a la font Redona

Font Redona

Estadi d'esports de la Llosa

Ara per senda, ara camp a través, coronem la Muntanyeta de la Llosa, o del Calvari, on ha estat documentat un assentament romà que fou reutilitzat en època medieval. L'investigador Ramón Járrega Domínguez, al seu El poblamiento de la Plana en la época romana (2010), dóna compte de les prospeccions fetes allà per Doñate i per Alcina, i més recentment per Bazzana i Arasa, que permeteren identificar fragments de tègules romanes i ceràmica de l'edat mitjana, així com també l'existència d'una necròpoli d'aquesta última època.

Cap al cim de la Muntanyeta

Darrers metres de pujada. Al fons, el dipòsit que

corona aquest tossal del terme de la Llosa

Des de la part superior d'aquest tossalet, des d'on gaudim d'unes bones vistes de la Mediterrània, tirem pel carrer del Calvari, primer, i del mestre Francisco Molina, després, fins a eixir a l'avinguda del País Valencià, que es correspon amb la carretera N-340. La travessem i agafem, en paral·lel a ella i cap a la dreta, el camí de les Clotxes.

La Mediterrània des de la Muntanyeta

La Llosa

Carrer del mestre Francisco Molina

Camí de les Clotxes

Després d'uns metres vora la N-340, trenquem amb aquesta via cap a l'esquerra i comencem a guanyar altura.

Camí de les Clotxes

En cosa de cinc minuts, arranca a mà dreta un camí ben marcat. Ens incorporem a ell, tot deixant el de les Clotxes. Encara ascendim un poc més. Finalment, aquesta via acaba a una finca de tarongers.

Camí cap a la dreta

Tram final d'aquest camí, poc abans

de morir en una finca de tarongers

Aleshores, tirem a l'esquerra per una sendera que continua pujant cap a una bassa de reg. En fer-hi cap, pugem un ribasset i continuem l'excursió per damunt d'una tuberia que ens condueix al cim de la muntanya del Castellàs, que també ha estat anomenada muntanyeta del tio Andreuet, i on retrobem el terme de Xilxes.

Senda

Bassa

Panoràmica des de la pujada cap al cim

En aquest tossal també ha estat documentat un assentament, reaprofitat en diverses etapes des de l'edat del Bronze fins a l'època islàmica medieval. Sobre ell també en parla Járrega Domínguez (2010), tot i que l'anomena amb el topònim del Castellar, acabat en -r. Les primeres referències d'aquest indret les donaren l'any 1965 Arturo Almar Melchor, Joaquín López Alcalde y José Mª Espinosa Isach al seu Chilches: Pueblo de España. José María García Fuertes i Isabel Moraño Poblador, a Estudio etnológico-artístico del término municipal de Xilxes (2006), determinaren que, amb els ibers, l'indret assolí la seua esplendor. En acabant, romans i musulmans també l'habitaren, però d'una manera més modesta.

El Castellàs

Mirada cap a la Pedrera des del Castellàs

Cim del Castellàs

El Castellàs

En havent fet un tomb pel paratge, i no veient millor camí per on tornar, baixem fins a una gran finca de tarongers que ocupa la part meridional de la muntanya, i tot travessant-la, enllacem amb la pista que puja al dipòsit d'aigua potable de Xilxes. Cap a la dreta, baixem fins a la carretera N-340.

Finca de tarongers al vessant meridional del Castellàs

Una altra perspectiva d'aquesta finca

Camí del dipòsit d'aigua de Xilxes

Carretera N-340

Amb molta precaució, la creuem i eixim per l'eixida que duu a Xilxes, fent cap al poble en un parell de minuts. Allà fiquem punt i final a l'excursió.

Motor

Panoràmica de Xilxes, amb la via a la vora

Per últim, ací teniu l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc. Gaudiu-la!

El vocabulari de la natura: ANDOLA

Aquesta setmana incorporem al nostre particular vocabulari de la natura la paraula 'andola' que, d'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), significa "lloc indeterminat, paratge de difícil accés, apartat, fora de camí". En la mateixa línia, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) explica que les andoles són "paratges desavinents, fora de camí". 

Amb tot, aquest terme és utilitzat, fonamentalment, en expressions com "què fas per aquestes andoles?" en sentit de sorpresa per trobar a una altra persona en un lloc apartat. Pel que fa a l'àmbit geogràfic en el qual s'empra la paraula 'andola', el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) assenyala que és coneguda arreu del País Valencià.

Exemple d'andola a la zona del barranc de Fuente Ramón, 

al terme de Torralba del Pinar, a la serra d'Espadà

Per altra banda, no està massa clara l'etimologia del terme. En aquest sentit, tal com reprodueix el DCVB, Joan Coromines defensa que prové de l'àrab ġandura, que vol dir "dona elegant i malfeinera", i possiblement incorporada a la nostra llengua per via castellana amb substitució de la -r- aràbiga per la -l-. Tanmateix, aquesta hipòtesi no és del tot convincent i el mateix DCVB apunta a una etimologia incerta que estaria relacionada amb la de la paraula 'andana'. Així doncs, el terme 'andola' podria haver estat incorporat al valencià per la via de l'italià andana, del llatí vulgar *andagĭne, variant d'indagĭne, "cordó de fossats o fortificacions" o "cordó de xarxes, de trampes o d'homes amb què s'impedeix a la caça que fugi". 

Tanmateix, cal tindre en compte dos possibilitats més. La primera és que la nostra 'andola' estiga emparentada amb la paraula basca homònima, derivada de l'arrel ando, "parte del tronco de cualquier árbol o vegetal que está dentro de la tierra, unido a las raíces", segons Nestor de Goikoetxea y Araluze. La segona és que tinga relació amb l'etimologia d'un indret del terme de Penàguila, a l'Alcoià, que, justament, s'anomena Andola. En aquest sentit, Román del Cerro, al llegir el plom d'Alcoi, que és una làmina rectangular trobada el 1921 i que conté inscripcions fetes en llengua ibèrica en alfabet grecoibèric, interpreta que allà on es llegeix "Dadula", l'escriptor anònim es refereix al lloc d'Andola del terme de Penàguila que, d'acord amb la seua interpretació, significaria "el salt".

REFERÈNCIES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

DE GOIKOETXEA Y ARALUZE, Néstor (1984). Toponimia euskara (1). Revista de ciencias de la Diputación Foral de Bizkaia. Bilbao: Diputación Foral.

FLETCHER, Domingo i SILGO, Luis (1992). El plomo ibérico escrito Serreta I: comentarios y traducciones. Recerques del museu d'Alcoi, n. 1, p. 9-36.

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

Ivars - Montaler - El Bullidor - Barbens - Ermita de la Mare de Déu de l'Horta - Ivars

Aquesta setmana us proposem una eixida per les comarques del Pla d'Urgell i de l'Urgell, amb inici i final al poble pladurgellenc d'Ivars, on va nàixer l'escriptora Maria Mercè Marçal, i on fou soterrada en morir l'any 1998. La ruta ens duu a visitar Montaler, el Bullidor i el poble veí de Barbens, així com també l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta.

Vista llunyana de Barbens

L'excursió comença just enfront de l'ajuntament d'Ivars d'Urgell. Des d'allà arranquem en direcció nord-oest pel passatge de Felip Rodés. En acabant, trenquem cap a la dreta, tot resseguint l'avinguda del Primer de Maig fins a abandonar el poble i endinsar-nos en la partida de Los Vedats. L'avinguda, ara, s'ha convertit en la carretera LV-3344, que es correspon amb el camí ral de Bellpuig. 

Avinguda del Primer de Maig

Mural dedicat a l'escriptora ivarsenca Maria Mercè Marçal

Camí ral de Bellpuig, a la LV-3344

En cosa d'un parell de minuts, passem a tocar del cementeri del poble. Pocs metres més enllà del recinte mortuori, arribem a la masia del Sabater. 

Cementeri d'Ivars

Masia del Sabater

En aquest punt, tombem a la dreta i creuem la sèquia segona del canal d'Urgell, tot abandonant el camí ral de Bellpuig per a incorporar-nos al que va d'Ivars a la Fuliola. Avancem en direcció nord-est per la banda septentrional de la partida de Los Vedats. El camí no té pèrdua i, en poc més de deu minuts, fem cap a Montaler. 

Camí d'Ivars a la Fuliola

Sèquia segona del canal d'Urgell

Camí d'Ivars a la Fuliola

Fent amics

Del poble de Montaler queda una masia fortificada, mig abandonada, que fou reformada al segle XVII. L'any 1378, al fogatge general de Catalunya, s'hi comptava un foc noble al lloc. El seu topònim provindria del llatí monte aleni, que significa "lloc on s'aixafa el raïm", segons apunta Antoni Bach a Evolució i Problemàtica de l'Onomàstica en el Baix Urgell.

Al seu interior, al qual no s'hi pot accedir, hi és un temple dedicat a la Mare de Déu de Montserrat. Envoltem completament el recinte i, en acabant, prenem cap a la dreta, en direcció sud-est, el camí de Montaler al Bullidor. 

Montaler

Accés a Montaler

Interior de la masia fortificada

Finestres, amb la inscripció de l'any 1631

Finestres tapiades amb la inscripció

"Monsarate" a la banda de dalt

Caminem en paral·lel al reguer del Bullidor, que para uns metres més enllà a mà dreta. Breument, ens endisem pel terme de Tornabous, a la comarca veïna de l'Urgell, però, de seguida, retornem al Pla d'Urgell, ara no obstant pel terme de Barbens.

Camí de Montaler al Bullidor

De seguida, veiem davant de nosaltres el poble del Bullidor, un xicotet nucli del qual destaquen les ruïnes del castell i de l'església, dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. Travessem el Bullidor i n'eixim per la banda d'orient a través del camí, ara dit, del Bullidor a Barbens.

Entrada al Bullidor des del camí de Montaler

Cobert

Carrer principal del poble

Interior de les ruïnes de l'església de la

Nativitat de la Mare de Déu del Bullidor

Detall d'una pintura del temple

Una altra vista de l'església del Bullidor. En primer

terme, basament de la creu de terme del poble, una obra

de l'any 1546 que va ser traslladada a Barbens

La creu, al seu lloc original, l'any 1917

Fotografia: Arxiu Albert Bastardes

Passem a la vora del cobert del Jacques i, en acabant, a la primera ocasió que tenim, girem a la dreta pel camí del Tarròs a Barbens. Poc més enllà, arribem a la granja Caelles i, després, a la masia del Paner. Al remat, per la partida de Los Perers, entrem a Barbens.

Cobert del Jacques

Camí del Bullidor a Barbens

Una mirada cap al nord

Camí del Tarròs a Barbens

Granja Caelles

Mas del Paner

L'origen del nom de Barbens és discutit perquè mentre alguns com Moran, Batllet i Rabella, a Topònims catalans: etimologia i pronúncia (2002), el fan vindre de l'antropònim llatí Barbanus, altres com Galmés de Fuentes, a Los topónimos: sus blasones y trofeos (2000), opina que prové de l'arrel precèltica bar o ber, "altura", d'on bar-b significaria "muntanya". Caminem per dins del poble, pels carrers de Ramon y Cajal i d'Urgell. Amb el darrer, que es correspon amb el camí de Barbens a Ivars, deixem la localitat enrere, tot travessant el conjunt d'habitatges i coberts de la masia del Pau.

Travessant la masia del Pau

Habitatges a la masia del Pau

Després, passem per cal Tous i, al cap d'un quart d'hora d'haver deixat Barbens, entrem a Ivars pel carrer de l'Ermita. Trenquem a l'esquerra per l'avinguda de la Mare de Déu de l'Horta per a visitar la seua ermita, construïda entre els segles XVI i XVII. Tal com expliquen els goigs que es canten en el seu honor, la imatge de la Mare de Déu de l'Horta aparegué dins d'un om. En acabant, la portaren a l'església del poble, però com que la imatge retornà allà on havia estat trobada, es feu l'ermita actual.

Cal Tous

Camí de Barbens a Ivars

Ermita de la Mare de Déu de l'Horta

Interior de la nau amb la imatge de la 

Verge dins del seu cambril

Hostatgeria

Creu a tocar de l'ermita

En acabant de veure-la, pel carrer del Jardí, en direcció nord-oest, travessem el poble i, en arribar a la plaça del bisbe Coll, posem el punt i final a l'excursió.

Carrer del Jardí

Per últim, ací teniu l'enllaç de la ruta a Wikiloc, amb el desig que us agrade.