Pels Benialí d'Aín

Aquesta setmana us presentem una excursió temàtica pel terme d'Aín, al cor de la serra d'Espadà, l'eix central de la qual és el paratge de Benialí, ubicat al sud del poble. Així doncs, fem parada al castell, a la font, al despoblat i al cim de la muntanya de Benialí, contrada de moriscos que fou àmpliament estudiada a la dècada de 1980 per Butzer, Butzer, Mateu i Miralles. Aquests investigadors són autors de l'article Una alquería islámica medieval de la Sierra de Espadán, publicat al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura dels mesos de juliol-setembre de 1985 i traduït de l'anglès per Purificación Ribes, i al qual ens referirem en nombroses ocasions durant la descripció de la ruta.

Mirada al nord des del cim del Benialí, o Batalla

L'excursió comença davant de l'ajuntament d'Aín, a la plaça de J. Sorribes Fuster. Des d'allà eixim en direcció a l'església del poble, dedicada a sant Miquel i bastida al segle XVIII, i ens enfilem cap a l'est pel ziga-zaga de carrers estrets que ens aboquen al Safareig i al molí del Duc.

Església de sant Miquel

Carrer a Aín

Safareig d'Aín, o llavador

Des d'allà baixem per unes escaletes fins a la vora del barranc de la Caritat, que anem a creuar per unes passeres. Just enfront de nosaltres queda la font de sant Ambròs, on ens apropem per tal de veure el retaule ceràmic del patró aïnenc.

Passera del barranc de la Caritat

Aín des del barranc de la Caritat

Font de sant Ambròs

Retornats enrere fins al barranc de la Caritat, prenem una sendera per l'horta del poble, envoltada de parets de pedra seca i que guanya altura ràpidament: és el camí del Palomar. Si mirem enrere, podem gaudir d'una bona vista d'Aín.

Camí del Palomar

La pedra seca, omnipresent en aquest tram de la ruta

Aín, amb la penya de la Campana

de fons, des del camí del Palomar

En dos minuts fem cap a una pista. L'agafem cap a la dreta, en direcció sud-oest. Avancem per un camí planer i envoltat de sureres. Després de cinc minuts apleguem a un encreuament. Nosaltres tombem a la dreta, per una travessa que ens fa perdre altura de pressa i reorienta la nostra marxa cap al nord.

Desviament a la dreta

Pista

Desviament a la dreta

Vista llunyana del castell d'Aín

De seguida arribem a la piscina d'Aín, construïda en el lloc on hi estigué el molí de Baix. Ací girem a l'esquerra, novament cap al sud-oest, pel camí de Mosquera, o camí d'Aín a Xóvar, o vereda, o assegador, de l'Oret.

El molí de Baix, ara reconvertit a piscina

Camí de Mosquera, o d'Aín a

Xóvar, o vereda de l'Oret

Caminem a la vora del barranc de la Caritat, que queda a mà esquerra. En girar un revolt, just en el punt on arrancava el desaparegut camí de Benialí, per on pujà a aquesta muntanya Eleuterio Pérez fa més de cent anys i que d'existir en l'actualitat acurtaria bastant el recorregut de la ruta, per migjorn del barranc del Teixidor, afluent del de la Caritat, ens apareix el més conegut molí de l'Arc, o dels Blancos, amb el seu arc-aqüeducte característic, l'Arquet, que fou bastit l'any 1891.

Barranc de la Caritat

L'Arquet, amb el molí de l'Arc o dels Blancos

Molí de l'Arc, o dels Blancos

Just darrere d'aquest molí, tenim la bassa del Mig. Davant de nosaltres contemplem ja el castell de Benialí, el primer dels Benialí que visitem durant la ruta.

La bassa del Mig

Vista del castell de Benialí des de la bassa del Mig

En poc més d'un minut arribem a una cruïlla, en el lloc on s'ubicava el desaparegut molí de la Llum. Tombem per la sendera de la dreta, que es correspon amb el camí d'Aín a Almedíjar, o camí d'Aín a la Ibola.

Desviament a la dreta

Camí d'Aín a Almedíjar,

o camí d'Aín a la Ibola

El camí, que remunta, a estones empedrat, a estones no, un barranc que naix del cim de la Finestra, guanya altura a poc a poc. A l'esquerra ens queda el turó del castell de Benialí, cap al capoll del qual ens adrecem.

Tram empedrat

Camí d'Aín a Almedíjar,

o camí d'Aín a la Ibola

Després de caminar uns deu minuts, eixim a un encreuament. El camí d'Aín a Almedíjar, o de la Ibola, continua cap a la dreta. Nosaltres, però, agafem la sendera de l'esquerra, que es correspon amb el camí del Castell.

Desviament a l'esquerra pel camí del Castell

En un parell de minuts recorrem la distància que ens separa del castell de Benialí, tot passant abans d'arribar-hi per un corral en ruïnes.

Corral en ruïnes

Primera vista que tenim del castell de Benialí

La fortalesa corona un tossal de vora 625 msnm, ubicat al centre de la vall del barranc de la Caritat i unit per un collet amb les terres ramaderes del Bovalar i de la Rossa, que paren a migjorn seu. Al nord, a l'est i a l'oest l'envolten barrancs: el de la Caritat, a orient i a tramuntana. A ponent, el que remuntàvem amb el camí d'Aín a Almedíjar.

Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 327-328) asseguren que la primera notícia de Benialí data del 1342, però no es pot saber cert si al document s'hi parla d'aquest alcàsser, ara també dit castell d'Aín, o es fa referència al poble de Benialí, desaparegut en l'actualitat i que visitarem en acabant.

La torre circular vista des de la torre albarrana

Torre albarrana. Butzer, Butzer, Mateu i

Miralles (1985: 340) la consideren d'època almohade

Torre circular

Llenç occidental de la torre circular

En tot cas, el castell de Benialí degué ser protagonista durant la revolta de la serra d'Espadà, entre finals de març i setembre de 1526, quan els moriscos espadànics s'alçaren en armes contra l'ordre del rei Carles I de València que els obligava a batejar-se i a convertir-se al cristianisme, ja que com comenten els mateixos Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 335), els mahometans, en havent perdut l'Alcúdia de Veo i Aín, es retiraren al poble de Benialí, d'on ràpidament foren foragitats per l'exèrcit reial que els confinà als cims que envolten la vall del barranc de la Caritat i als del massís de l'Espadà, en els quals resistiren vora dos mesos de setge. Una d'aquestes muntanyes on es feren forts els rebels moriscos fou el Benialí, la tercera de les aturades de la nostra excursió.

La muntanya de Benialí vista des del castell

Torre circular

Així doncs, i tot tornant al senderisme, per a baixar del Castell a la font de la Caritat i al poble de Benialí, el camí tradicional partia de la torre quadrada i descendia pel vessant est del turó fins al barranc de la Caritat. Ara, però, eixe sender està esborrat i, per tant, no tenim altra opció que fer la marrada de tornar sobre les nostres petjades fins a l'encreuament on havíem deixat el camí de Mosquera, o camí d'Aín a Xóvar, a l'altura del molí de la Llum.

Per tant, invertim uns quinze minuts en tornar-hi a la cruïlla i agafar l'altra via que, per la vora de les ruïnes del molí de la Llum, puja ràpidament a buscar la pista que se superposa al camí de Mosquera.

Camí de Mosquera, o d'Aín a Xóvar

Ruïnes del molí de la Llum

Pista superposada al camí de Mosquera

Fem cap a ella en el punt on se li separa el camí d'Aín a Xóvar, o vereda de l'Oret, que hi continua en paral·lel i uns metres per dalt de nosaltres. Agafem, doncs, el camí de Mosquera a la dreta, cap al sud-est. Portem a la dreta, i per baix, el barranc de la Caritat. A l'esquerra queda la partida del Teixidor.

El castell de Benialí vist des del camí de Mosquera

En poc més de tres minuts arribem al darrer dels molins que veurem durant l'excursió: el de Dalt, o de Guinza, o d'Enrique. Aquest també aprofita les aigües del barranc de la Caritat, que naixen uns metres més endavant, de dins de la cova i font de la Caritat, la parada següent d'aquesta ruta.

El molí de Dalt

Des d'una altra perspectiva, el molí de Dalt

Camí de Mosquera

Font i cova de la Caritat

Continuem per la seguida que portàvem, tot tenint a la dreta, ara, l'anomenat barranc del Roig. En cosa de dos minuts, passem a tocar la font del Benialinet i, amb tot, fem cap a una cruïlla. Nosaltres hem de continuar pel camí de Mosquera i no fer cas del sender que ix a mà dreta, que se n'entra cap als corrals del Bovalar i de l'Horteta.

Barranc del Roig

Refugi de pedra seca a l'altra banda del barranc del Roig

Camí de Mosquera

No han passat ni cinc minuts quan, novament, es presenta davant nostre un encreuament, ara a la partida de la Mesquita, a l'altura d'un corral en ruïnes i d'un arquet sobre el barranc del Roig, just després de rebre aquest les aigües del barranc del Juncaret, o barranc de Mosquera. Ací hem de tombar a l'esquerra, tot abandonant el camí de Mosquera, que segueix recte. Ens reorientem cap al sud-est per la pista.

Arquet sobre el barranc del Roig

Pista

Mirada enrere, amb la penya del Pastor i

la Finestra esguardant-nos l'esquena

En cosa de dos minuts, a la nostra esquerra, naix la pista del coll de Barres, que s'enfila pel terrer, o calar, de Múria, ubicat al vessant oest del Benialí. Per ella hem de continuar.

Desviament a l'esquerra per

la pista del coll de Barres

Des de la pista, que ascendeix ràpidament en ziga-zaga, fruïm d'un paisatge immens i preciós: la Finestra, la penya del Pastor i les barrancades del Fossaret i del Tir, la serra del Bovalar des de la penya Blanca fins al coll d'Aín, ... . Tot un delit per a la vista.

Pista del coll de Barres

Paisatge típicament espadànic des

de la pista del coll de Barres

Al cap d'uns deu minuts d'anar per la pista del coll de Barres, n'arranca una de nova a mà esquerra. Es correspon, més o menys, amb el camí de Xóvar a Aín, o vereda de l'Oret, que havíem abandonat feia una estona. Ens desviem per ací per a anar a visitar les restes, escasses, del poble morisc de Benialí.

Camí de Xóvar a Aín

El castell de Benialí vist des del camí de Xóvar a Aín

Camp d'oliveres a la vora del camí de Xóvar a Aín,

molt a prop ja del poble abandonat de Benialí

Així doncs, en havent perdut un poc d'altura després d'una desena més de minuts, la pista fa cap a un camp d'oliveres i acaba en un revolt. Allà mateix brolla la font de Benialí i al nord-est de la nostra posició, entre els bancals d'oliveres arrecerats a la muntanya i a banda i banda d'una modesta barrancada, trobem vestigis dispersos del que fou Benialí.

Font de Benialí

Vista parcial dels terrenys del despoblat de Benialí

Bassa a Benialí

Després d'un acurat estudi, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 361-364), concretaren la cronologia d'aquest poble. Així doncs, hauria estat fundat poc abans de 1342 en un paratge verge, però la invasió castellana al Regne de València entre 1363 i 1365, en el context de la Guerra dels Dos Peres (el Cerimoniós, que era rei de València; i el Cruel, que ho era de Castella) feu que desapareguera quasi per complet. En acabant, com relaten aquests autors, Benialí tornà a la vida cap al 1415, tot i que el seu nombre de veïns minvà al llarg del segle XV. Al remat, va sofrir els efectes d'unes pluges torrencials que van destruir el poble parcialment, i, finalment, les tropes cristianes de Carles I l'arrassaren entre el 20 i el 26 de juliol de 1526, durant la referida revolta de l'Espadà. En tot cas, les seues ruïnes es mantingueren dempeus fins a les acaballes del segle XVIII, quan els aïnencs de l'època transformaren els terrenys del poble per a conrear-los.

Ribàs a Benialí

Restes d'un ribàs a Benialí

Mapa de situació de Benialí confeccionat per

Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 340)

Retornem sobre els nostres passos cap a la pista del coll de Barres, a la qual fem cap després de recuperar l'altura que havíem perdut en la baixada al poble. L'agafem a l'esquerra i comencem a pujar en direcció nord, cada vegada més i més, pel vessant oest del Benialí.

Pista del coll de Barres

En aquest tram gaudim d'unes bones vistes del Penyagolosa, així com s'accentua la bellesa de les panoràmiques que es dibuixen al nostre ponent.

Vista llunyana del Penyagolosa

La Finestra i el Fossaret, amb el castell de Benialí

als seus peus des de la pista del coll de Barres

En fi, fem cap al dipòsit d'aigua per a incendis de Benialí, situat just en un revolt tancat de la pista del coll de Barres que, ara, ens duu drets cap al sud per a salvar les tarteres que, a septentrió i a orient, ens barren el pas. És també en aquest punt on l'antic camí de Benialí creua, esborrat i invisible per als ulls del senderista de hui dia, la pista del coll de Barres i s'adreça, dreçat, cap al punt més baix de la carena nord-sud del Benialí per a trobar la cota 875 msnm.

El dipòsit de Benialí sota l'atenta mirada

del Penyagolosa, que trau el cap al fons de la imatge

Després de vora un quart d'hora en direcció sud per la pista del coll de Barres, des d'on seguim amb el gaudi del paisatge, ens reorientem lleugerament cap al sud-est. Ací ens reincorporem al camí d'Aín a Xóvar, o vereda de l'Oret, i ja no l'abandonem fins a eixir, en poc menys de cinc minuts, al coll de Barres, pas entre els cims del Benialí i del Corralet, i entre les valls de l'Oret i de la Caritat. També la collada és partió dels termes municipals d'Aín i d'Eslida. De fet, des d'ací veiem per primera vegada en tota l'excursió la segona de les localitats.

El castell de Benialí, envoltat de gegants,

des de la pista del coll de Barres

Vista del tossal Gros

Pista del coll de Barres

Des del coll de Barres, cap a ponent

Des del coll de Barres, cap a orient

A mà esquerra naix una sendera cap al nord que, en pocs segons, ens descobreix, a l'est, l'aljub del coll de Barres. Si continuem recte uns pocs metres més, fem cap a un encreuament prou discret. L'única seguida possible és la de l'esquerra, d'on arranca un corriol que s'enfila, primer cap a l'oest i en acabant cap al nord, pel vessant sud i oest del Benialí.

L'aljub del coll de Barres

Sendera cap al Benialí

La pujada és dura, ja que hem de ascendir uns 200 metres de desnivell en poc de tros. Ara bé, la panoràmica sobre les terres de la Mesquita, el Bovalar, la Cascalba o l'Horteta, enfonsades a la vall, és espectacular. Endemés, ara comencem a mirar de tu a tu al tossal Gros i als cims del massís de l'Espadà que, tot i ser més alts, superen per poc l'altura de la muntanya que anem a coronar.

Vista del puntal de l'Aljub a l'inici de la pujada

Senda cap al Benialí en direcció oest

Senda cap al Benialí en direcció est

Senda cap al Benialí en direcció nord,

amb el capoll de la muntanya a mà esquerra

Paisatge a ponent des de la sendera

El puntal de l'Aljub poc abans de fer cim al Benialí.

A mà esquerra, trau el cap el tormo del Castro de Fondeguilla

Finalment, després d'uns vint minuts d'ascensió des del coll de Barres i en havent pegat una darrera pitrada en terreny inclinat, assolim el Benialí, a 974 msnm. Després d'aplegar-hi, costa d'imaginar com, d'una banda, els moriscos van poder resistir ací dalt vora dos mesos de setge i, d'altra, com les tropes cristianes aconseguiren reduir-los trescant pels pedregars i costeres que circundem aquest mont.

En relació amb això, la muntanya del Benialí és coneguda també amb el nom de Batalla, com a record d'aquell episodi bèl·lic del segle XVI que fou la revolta de la serra d'Espadà, entre d'altres motius derivada de les Germanies. De fet, el primer indret per on passarem en la nostra tornada cap a Aín, després d'haver descansat al cim de l'últim dels Benialí de l'excursió, serà la partida de la Batalla, a cavall entre els termes aïnenc i eslider, topònim tributari d'aquests succesos que comentàvem.

De la mateixa manera, si ens fixem amb detall amb els noms de la contrada, hom pot intuir i retrobar més testimonis de la derrota morisca. Així, a l'altra banda de la vall de la Caritat, tenim la ja anomenada abans partida del Fossaret, a la cara est de la Finestra i de la penya del Pastor. I just per l'altra banda d'aquesta muntanya, pel vessant del Picaio, el del nord-oest, baixa el barranc dels Morts, o dels Muertos, que parteix els termes d'Aín i de l'Alcúdia de Veo. De fet, la partida alcudiana contigua rep la denominació dels Muertos.

El Benialí

Eslida des del Benialí

L'Alcúdia de Veo des del Benialí

Tornant al senderisme, des del capoll del Benialí, primer ens enfilem pel corriol que el travessa en direcció nord per a, de seguida, tombar a l'est, cap a la vinya de Coca, on no hem d'arribar.

Sendera per la carena del Benialí, cap al nord-est

El penyal isolat del castell de Castro vist des de la

sendera que baixa del Benialí cap a la vinya

de Coca per dalt de la solana de l'Oret

Abans d'aquest indret, el sender abandona definitivament la xicoteta carena oest-est descendent que uneix el Benialí amb la vinya de Coca per a trencar cap a l'esquerra, en direcció nord-est. En aquest punt, el camí s'embosca i s'inclina molt. Ens esperen desenes de metres d'aguda baixada per la partida de la Batalla, durant la qual és fàcil esvarar i caure. Per això, cal avançar a poc i a poc, i anar amb molt de compte.

Sendera en abandonar el Benialí

Els Òrguens de Benitandús i

el Penyagolosa des de la senda

Tram inclinat de la senda

Un xicotet descans per terreny planer

Surera a la vora de la sendera

Perdem altura per la ratlla dels termes d'Aín i d'Eslida fins a fer cap a la pista de la Batalla uns vint-i-cinc minuts més tard d'haver abandonat el capoll del Benialí. Girem cap a la dreta per la pista. Ara tenim uns metres de treva i els aprofitem per a descansar. Però en un minut, a mà esquerra, naix un corriol de pendent pronunciada i que descendeix cap al nord. El prenem i comencem una nova baixada, ara per la partida de l'Artiga, fronterera també entre les terres aïnenques i eslideres.

Pista de la Batalla

Desviament a l'esquerra

La senda entre sureres

La senda entre pins

Un parell de minuts més tard de passar per una surera que crida prou l'atenció per les seues dimensions apleguem a un encreuament. No ens n'hem adonat però fa uns metres que, des de l'esquerra, s'ha incorporat al nostre sender la senda de la penya Miró. En la cruïlla hem de tombar cap a l'oest, a mà esquerra, pel camí de la Batalla, o camí de la Batalla d'Aín, per tal de perdre altura i anar a creuar el barranc de Manyes, també anomenat barranc de la Batalla.

Desviament a l'esquerra

El camí de la Batalla, entre sureres

En travessar aquest barranc a l'altura de la font de la Batalla, seguim pel camí del mateix nom fins a creuar un altre barranc, el del Pinar, afluent de l'anterior.

Barranc de Manyes, o de la Batalla

Barranc del Pinar

En acabant, el camí de la Batalla gira al nord i, una vegada el barranc del Pinar ha vessat les seues aigües al de Manyes, comença a elevar-se per dalt d'aquest. Tanmateix, això de guanyar altura ens dura poc a nosaltres, ja que no tardem en fer cap a un encreuament. Ací continuem cap a la dreta, per tal de creuar el barranc de Manyes, o de la Batalla, i resseguir-lo fins a la seua desembocadura al barranc d'Aín, on trobem el camí d'Eslida a Aín.

Camí de la Batalla

Desviament a la dreta

Barranc de Manyes, o de la Batalla

Ruïnes a la vora del barranc

Senda

Barranc d'Aín

L'agafem i comencem a caminar cap al nord-oest per tal de guanyar altura i eixir a la carretera CV-223, cosa que fem després d'uns quinze minuts.

Camí d'Eslida a Aín

El barranc d'Aín en ser creuat

pel camí d'Eslida a Aín

Remuntant cap a la carretera CV-223

Carretera CV-223

No ens separem de la carretera fins a arribar als Corrals, enfront del poble, a la Solana, tot havent fruït abans d'unes boniques vistes d'Aín.

Vista general d'Aín

Desviament cap a l'esquerra pels Corrals

Creuem els Corrals i ens incorporem, a la dreta, al camí de la Batalla. Avancem cap a l'oest, guanyem un poc d'altura i, en dos minuts, ens endinsem ja pel nucli urbà d'Aín, on donem per acabada l'excursió.