Alfés - Vinfaro - Cabana d'Aspa - Pintures rupestres d'Alfés - Molí de Fanxiquet - Alfés
Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca del Segrià. En ella caminem pràcticament tota l'estona pel terme d'Alfés, localitat on comencem i acabem l'itinerari. Ara bé, també trepitgem de manera molt breu els termes de Lleida, de Sunyer i de Montoliu de Lleida, i un poc més el d'Aspa. Al remat, una ruta de poc més de dèsset quilòmetres on visitem els tossals de Vinfaro, habitats en l'edat del Bronze i també en època islàmica, i les pintures rupestres d'Alfés, entre d'altres llocs d'interés.
Lleida, la ciutat llunyana del poeta Màrius Torres, des del tossal nord de Vinfaro, que ha estat anomenat amb el topònim del tabac de Vinfaro
L'excursió comença a la plaça de la Bassa d'Alfés, des d'on eixim cap al nord-oest a fi d'enllaçar amb l'avinguda de les Garrigues, que és la carretera L-700 i es correspon amb el traçat original de la carretera que uneix Tortosa amb Lleida. El topònim de la localitat és àrab, i segurament deriva d'al fash. Aquesta paraula té diversos significats. Segons explica Dolores Oliver Pérez, a El árabe <<Fahs>> en la toponimia española (1997), per al cas que ens ocupa es podria traduir com "la planura extensa". L'autora ho afirma en base a un fragment del llibre Kitab al-Rawd al-Mitar, escrit a mode de diccionari geogràfic per Muhammad bin Abd al-Munim al-Himyari entre els segles XIII i XIV a partir de manuscrits anteriors, on apareix una Fahs Maskíyan, o gran planura, a prop de Lleida amb un nombre important de granges, conreus i pastures.
Plaça de la Bassa d'Alfés
Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta fins a eixir del poble. A l'esquerra ens queda la serra de les Àries, amb Lo Faro, que és la muntanya més oriental i més elevada del conjunt, a 258 metres sobre el nivell de la mar. Comencem a perdre altura per la carretera L-700 i deixem definitivament enrere els darrers habitatges d'Alfés.
Carretera L-700
Eixint d'Alfés amb la carretera L-700. A la dreta, el campanar de l'església del poble, dedicada a sant Pere.
Aleshores, a mà esquerra, naix un camí que tomba novament cap al nord-oest i davalla cap a l'horta de la localitat. L'agafem.
De seguida, passem per la vora d'una granja, vers el nord. En aquest moment, tombem una altra vegada cap a l'esquerra per un camí que puja lleugerament i ens fa girar de nou cap al nord-oest. Anem en paral·lel a la serra de les Àries. Amb aquesta via dominem tota la partida de l'Horteta. Més enllà veiem, isolats, els tossals de Vinfaro. També albirem l'abocador de residus de Montoliu de Lleida, que és sense cap dubte el punt més desagradable de tot l'itinerari.
Des del camí, el cim de Lo Faro, a la serra de les Àries
En paral·lel a la serra de les Àries. A la dreta, l'Horteta.
Panoràmica de l'Horteta i Vinfaro. Al fons de la imatge, un poc cap a l'esquerra, s'observa la silueta de la Seu Vella de Lleida.
A ras de terra, un caragol
Amb aquesta via paral·lela a la serra de les Àries avancem durant uns cinc minuts. En acabant, tomba cap a la dreta i inicia un ràpid descens fins a fer cap a un altre camí. L'agafem cap a l'esquerra mentre veiem, molt a prop de nosaltres, el poble de Sunyer.
Desviament cap a la dreta
Desviament cap a l'esquerra
De seguida eixim a una cruïlla, on enllacem amb el camí de Tortosa a Lleida, que fa de divisòria dels termes d'Alfés i de Sunyer. Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta, en direcció nord, a fi de travessa el riu Set per un gual. A ponent portem lo Pla Dellà. A llevant encara tenim la partida de l'Horteta. Sobre el topònim d'aquest curs d'aigua, com ja vam comentar en ocasió d'una excursió pel terme de Cervià de les Garrigues, Joan Coromines, al seu Onomasticon Cataloniae, assenyala que, a la documentació antiga, el riu és anomenat "de Set". Així doncs, conclou que el topònim prové d'un personatge musulmà dit Zeid "probablement un dels reis del regne moro de Lleida". Per la seua banda, l'investigador Antoni Jaquemot assegura que a la roca dels Moros del Cogul, una balma amb pintures rupestres i escrits de diverses èpoques situada a la vora d'aquest mateix riu, hi ha un text íber on apareix una referència al Set, "bauzako", que voldria dir "terra fèrtil d’allau".
Camí de Tortosa a Lleida
Riu Set
Just després de travessar el riu Set, abandonem el camí de Tortosa a Lleida i continuem, cap a la dreta, per un altre que inicia una ascensió suau. Es tracta d'una carrerada reial que mena primer cap al sud-est, després cap a l'est i, en acabant, cap al nord-est, per la divisòria dels termes d'Alfés i de Montoliu de Lleida. A la dreta fruïm d'una bona panoràmica d'Alfés. A l'esquerra tenim, cada vegada més a prop, l'abocador de Montoliu de Lleida.
I és que, aquest pas ramader, circula per límit oriental de la deixalleria. Per allà hem de passar. Tot tipus d'ocells volten per damunt del nostre cap. La fortor és insuportable. A la carrerada s'han fet tolls de vés a saber quina substància i per terra trobem algunes deixalles que deuen d'haver-se escapat de l'abocador. Tot plegat, intentem passar el més ràpid possible per allà i allunyar-nos-hi.
Carrerada reial
Vista llunyana d'Alfés des de la carrerada reial
I és que, aquest pas ramader, circula per límit oriental de la deixalleria. Per allà hem de passar. Tot tipus d'ocells volten per damunt del nostre cap. La fortor és insuportable. A la carrerada s'han fet tolls de vés a saber quina substància i per terra trobem algunes deixalles que deuen d'haver-se escapat de l'abocador. Tot plegat, intentem passar el més ràpid possible per allà i allunyar-nos-hi.
A l'esquerra, l'abocador de Montoliu de Lleida vist des de la carrerada reial
Abocador de Montoliu de Lleida
Les deixalles, des de darrere de la tanca de l'abocador. Imatges com aquestes han de fer-nos agafar consciència que cal reciclar però al mateix temps cal reduir també el volum de residus que generem.
Quan encara no hem acabat de transitar, amb la carrerada reial, tot el perímetre de l'abocador, a l'esquerra arranca un camí que tira cap a l'est. És el de Lleida a Linyola. L'agafem. Davant de nosaltres estan ja els tossals de Vinfaro. Novament, a migjorn tenim Alfés.
Els tossals de Vinfaro des del camí de Lleida a Linyola
Alfés, des del camí de Lleida a Linyola
En cosa de cinc minuts, aquest camí ens deixa al collet, si és que el podem anomenar així, que divideix els dos tossals que conformen la serra de Vinfaro. Primer ascendim al del nord. Agafem un corriolet evident que munta al seu cim pel vessant est d'aquesta muntanyeta, que ha estat anomenada per alguns autors amb el topònim del tabac de Vinfaro.
De seguida hi fem cap al capoll, a 238 metres d'altura sobre el nivell de la mar, des d'on es domina Lleida, Alfés i un bon tros de país a llevant i a ponent. Ací dalt, el 14 d'agost de l'any 1955 els investigadors Antonio Vallés, Rodrigo Pita i Manuel Camps descobriren restes de ceràmica de finals de l'edat del Bronze. Aquest autors, que publicaren la troballa tres anys més tard a l'article Datos arqueológicos provinciales (1958), sospitaven de l'existència d'un llogaret encara més antic en el tabac de Vinfaro. També Joan B. López i Melción, a L'evolució del poblament protohistòric a la plana occidental catalana (2000), fa esment d'aquest indret i apunta a l'existència de restes de parets visibles a la superfície. La vegetació que cobreix el cim, però, en dificulta hui dia la localització.
Pujada al tossal septentrional de Vinfaro
De seguida hi fem cap al capoll, a 238 metres d'altura sobre el nivell de la mar, des d'on es domina Lleida, Alfés i un bon tros de país a llevant i a ponent. Ací dalt, el 14 d'agost de l'any 1955 els investigadors Antonio Vallés, Rodrigo Pita i Manuel Camps descobriren restes de ceràmica de finals de l'edat del Bronze. Aquest autors, que publicaren la troballa tres anys més tard a l'article Datos arqueológicos provinciales (1958), sospitaven de l'existència d'un llogaret encara més antic en el tabac de Vinfaro. També Joan B. López i Melción, a L'evolució del poblament protohistòric a la plana occidental catalana (2000), fa esment d'aquest indret i apunta a l'existència de restes de parets visibles a la superfície. La vegetació que cobreix el cim, però, en dificulta hui dia la localització.
Vista d'Alfés i de l'altre tossal de Vinfaro, al sud
Panoràmica cap a l'oest amb Sunyer a l'esquerra i l'abocador de Montoliu de Lleida a la dreta
Panoràmica cap a l'est. Aquesta muntanya, situada en un lloc estratègic, controla un territori ampli cap a la banda del riu Set, considerat un pas antic des de la costa cap a l'interior i on abunden les pintures rupestres. De fet, més endavant veurem un d'aquests conjunts prehistòrics.
Pujada al tossal sud de Vinfaro, que és on està el castell del mateix nom
Alfés, la serra de les Àries i la partida de l'Horteta des del tossal meridional de Vinfaro
Mirada cap a l'est. A l'extrem de la lloma queda el castell de Vinfaro, tot i que no s'aprecia en aquesta imatge. Baix i a l'esquerra trau el cap la masia de Vinfaro.
El tabac de Vinfaro des d'aquesta muntanyeta. Al fons s'observa el turó de la Seu Vella de Lleida.
L'altre cim del tossal sud de Vinfaro. Ben a prop encara tenim l'abocador de Montoliu de Lleida.
La penyeta sobre la qual s'eleva el castell de Vinfaro està separada de la resta de la lloma per un fossat que hi dificulta, mínimament, l'accés. En realitat, molesta més la vegetació abundant que qualsevol altra cosa. Superem aquest xicotet obstacle pel costat sud i apleguem a les ruïnes de la fortalesa. Encara queden dempeus part de les muralles, sobretot a la banda que mira cap a Alfés, i també a occident. El costat nord del castell està molt tapat la vegetació. A l'est havia de parar el poble desaparegut de Vinfaro.
La fàbrica de l'edificació barreja elements de la fortalesa islàmica primitiva amb altres de posteriors afegits després de la conquesta cristiana. El castell apareix documentat per primera vegada el 1148, quan el comte de Barcelona Berenguer Ramon IV li'l concedí a Arnau de Montpaó. En el text, el topònim Vinfaro és adaptat al llatí amb la forma Avifarau. "In nomine Trinitatis. Ego Raimundus, comes Barchinonensis, princeps Aragonensis et Tortose marchio, dono tibi Arnallo de Montpaho ipsum castrum de Avifarau...", diu la redacció de fa vora de nou-cents anys. Segons Pita (1958), el nom prové d'Ibn Harun, que va haver de ser un amo del lloc durant l'època islàmica. Pel que fa a com escriure el topònim, la versió reproduïda per l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya és Vinfaro, que nosaltres també usem. Ara bé, circulen altres versions com Binfaro, Binifaro, Bimfaro, Vimfaro, Vinfaró, Vinfareu, Minfaro o, àdhuc, Munfaro.
La fàbrica de l'edificació barreja elements de la fortalesa islàmica primitiva amb altres de posteriors afegits després de la conquesta cristiana. El castell apareix documentat per primera vegada el 1148, quan el comte de Barcelona Berenguer Ramon IV li'l concedí a Arnau de Montpaó. En el text, el topònim Vinfaro és adaptat al llatí amb la forma Avifarau. "In nomine Trinitatis. Ego Raimundus, comes Barchinonensis, princeps Aragonensis et Tortose marchio, dono tibi Arnallo de Montpaho ipsum castrum de Avifarau...", diu la redacció de fa vora de nou-cents anys. Segons Pita (1958), el nom prové d'Ibn Harun, que va haver de ser un amo del lloc durant l'època islàmica. Pel que fa a com escriure el topònim, la versió reproduïda per l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya és Vinfaro, que nosaltres també usem. Ara bé, circulen altres versions com Binfaro, Binifaro, Bimfaro, Vimfaro, Vinfaró, Vinfareu, Minfaro o, àdhuc, Munfaro.
Castell de Vinfaro
Ara, desfem les nostres petjades fins a tornar al collet que separa els tossals de Vinfaro. Continuem cap a l'est pel camí de Lleida a Linyola i en un parell de minuts arribem a Vinfaro, una masia de dimensions considerables al peu del tossal on s'eleva el castell de Vinfaro. De fet, en tot el vessant que baixa des de la fortalesa fins al mas, s'hi veuen algunes restes del llogaret que va haver-hi ací en l'època islàmica. Vinfaro és de propietat privada i no s'hi pot accedir. Hi entraren l'any 1955 Pita, Camps i Vallés, i documentaren restes d'una església romànica al pati del corral de la casa. També asseguren que trobaren restes abundants de ceràmica desperdigolades entre el castell i la masia.
El fogatjament general de Catalunya de l'any 1378 indica l'existència d'una dotzena de focs ciutadans a Vinfaro. Segons el del 1497, els cognoms presents al lloc eren Bonfill, Fonat, De Muntagut (que era el del senyor d'aleshores), Muntclús, Muntserrat i Ros. En el del 1515 apareixen dotze focs nobiliaris. A finals d'aquesta mateixa centúria, cap al 1590, el franciscà andalús Diego de Guadix va esmentar el lloc en la seua obra Recopilación de algunos nombres arábigos que los árabes pusieron a algunas ciudades y a otras muchas cosas.
Per altra banda, Pascual Madoz, al segon volum del seu Diccionario geografico estadistico-historico de Espana y sus posesiones de ultramar (1845), explica que Bimfaro o Vimfaro "es un despoblado de la provincia y partido judicial de Lérida, jurisdicción de Alfés, en cuyo término se halla enclavado. Consta de una sola casa destinada á labranza; y en él se perciben los vestigios de una fortaleza ó antiguo castillo, que segun la opinion general admitida en el pais, sirvió para residencia de los señores feudales. Ignórase la época y causas de la desaparición del lugar, el cual ocupa un sitio distante 1/4 de legua al norte de Alfés".
Mentrestant, Ceferí Rocafort, a l'edició de l'abril de 1908 del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya manifesta que "a Binfaro, un kilòmetre enllà d'Alfeç, a l'altre costat del riu Set, en un turó isolat de les serres de les Garrigues, hi havia una altra casa forta, veyent-se encara un troç de mur revestit de pedra picada. En la masia que hi ha al seu dessota s'hi troba aculat a la paret un gran escut, procedent, sens dubte, del vell casal, y al costat s'alça una hermosa creu de terme pertanyent al període de trancisió del gòtic al renaixement, molt semblant a la d'Alfeç, y que segurament són fetes pel mateix mestre. Havia pertengut al senyoriu del Marquès de Benavent, y avuy el seu terme depèn del poble d'Alfeç, ostentant un dels tinents d'alcalde d'aquest la representació de Binfaro y, pera que se'l reconegui allí on convingui, usa una vara petita ab aquella llegenda" (sic). D'aquesta creu de terme, dissortadament, ja no en queda res.
Camí de Lleida a Linyola
Vinfaro en l'actualitat
El fogatjament general de Catalunya de l'any 1378 indica l'existència d'una dotzena de focs ciutadans a Vinfaro. Segons el del 1497, els cognoms presents al lloc eren Bonfill, Fonat, De Muntagut (que era el del senyor d'aleshores), Muntclús, Muntserrat i Ros. En el del 1515 apareixen dotze focs nobiliaris. A finals d'aquesta mateixa centúria, cap al 1590, el franciscà andalús Diego de Guadix va esmentar el lloc en la seua obra Recopilación de algunos nombres arábigos que los árabes pusieron a algunas ciudades y a otras muchas cosas.
Per altra banda, Pascual Madoz, al segon volum del seu Diccionario geografico estadistico-historico de Espana y sus posesiones de ultramar (1845), explica que Bimfaro o Vimfaro "es un despoblado de la provincia y partido judicial de Lérida, jurisdicción de Alfés, en cuyo término se halla enclavado. Consta de una sola casa destinada á labranza; y en él se perciben los vestigios de una fortaleza ó antiguo castillo, que segun la opinion general admitida en el pais, sirvió para residencia de los señores feudales. Ignórase la época y causas de la desaparición del lugar, el cual ocupa un sitio distante 1/4 de legua al norte de Alfés".
Mentrestant, Ceferí Rocafort, a l'edició de l'abril de 1908 del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya manifesta que "a Binfaro, un kilòmetre enllà d'Alfeç, a l'altre costat del riu Set, en un turó isolat de les serres de les Garrigues, hi havia una altra casa forta, veyent-se encara un troç de mur revestit de pedra picada. En la masia que hi ha al seu dessota s'hi troba aculat a la paret un gran escut, procedent, sens dubte, del vell casal, y al costat s'alça una hermosa creu de terme pertanyent al període de trancisió del gòtic al renaixement, molt semblant a la d'Alfeç, y que segurament són fetes pel mateix mestre. Havia pertengut al senyoriu del Marquès de Benavent, y avuy el seu terme depèn del poble d'Alfeç, ostentant un dels tinents d'alcalde d'aquest la representació de Binfaro y, pera que se'l reconegui allí on convingui, usa una vara petita ab aquella llegenda" (sic). D'aquesta creu de terme, dissortadament, ja no en queda res.
Escut de la família Remolins, que també foren senyors d'aquest lloc, conservat a primeries del segle XX a la masia de Vinfaro. La imatge és del mateix Ceferí Rocafort i està publicada al volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya, obra que va veure la llum l'any 1913.
Creu de terme de Vinfaro, que no ha arribat als nostres dies. La imatge també és de Ceferí Rocafort i igualment apareix al volum dedicat a la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya.
Dues vistes més de la desapareguda creu de terme de Vinfaro. Daten de l'any 1921 i, sota els títols Creu d'Alfés i Nova vista de la creu d'Alfés, han estat catalogades per la Biblioteca de Catalunya. Són obra del metge i fotògraf de Martorell Josep Salvany i Blanch.
Deixem enrere Vinfaro i continuem cap a l'est. De seguida arribem a la carretera C-12, que va de Tortosa a Lleida. La travessem i continuem en la mateixa direcció a l'altra banda d'aquesta via, que és per on continua el camí de Lleida a Linyola. A la dreta, ens queda la bassa de Vinfaro, que és una xicoteta zona humida.
Carretera C-12
Camí de Lleida a Linyola
Bassa de Vinfaro
El camí de Lleida a Linyola no tarda en abandonar-nos. Nosaltres la deixem anar-se'n cap a l'esquerra i continuem cap a l'est i pujant, ara amb el camí de Lleida a Aspa. Tampoc ens dura massa aquest pas perquè, a la primera oportunitat que tenim després d'ascendir un poc, girem cap a la dreta i ens incorporem al camí d'Albatàrrec a Castelldans.
Camí de Lleida a Aspa
Camí d'Albatàrrec a Castelldans
Caminem per la partida de Teutet, entre camps daurats ara que és el juny. Lluny, a la dreta, ens queden Alfés i Vinfaro. Mentrestant, nosaltres avancem cap al sud-est / est.
En cap moment ens hem de desviar del camí principal. Ara bé, la cosa canvia just quan trobem la divisòria dels termes d'Alfés i de Lleida. En aquest punt, el camí d'Albatàrrec a Castelldans, i nosaltres amb ell, tomba cap a la dreta i baixa a creuar el fondo del pla de la Peixera.
Vista llunyana d'Alfés
Vista llunyana de Vinfaro
El camí d'Albatàrrec a Castelldans, que no s'acaba mai
De baixada cap al fondo del pla de la Peixera
Després, torna a recuperar l'altura perduda de seguida. El camí continua encara per la frontera entre Lleida i Alfés, i s'endinsa en l'espai protegit del mas de Melons-Alfés. No tarden massa en entrar-nos dos camins, un per la dreta i un altre per l'esquerra. El primer és el camí d'Alfés a Castelldans i l'Albagés. El segon és, novament, el camí de Lleida a Aspa.
Fita a la divisòria dels termes d'Alfés i de Lleida
Camí d'Albatàrrec a Castelldans
Punt d'interpretació de la flora i de la fauna de l'espai protegit del mas de Melons-Alfés
Poc després que aquesta segona via se'ns incorpore per l'esquerra, abandonem el camí d'Albatàrrec a Castelldans i la seguim cap a la dreta. Tornem a perdre altura immediatament, ara per a travessar la vall de coma Madrona. Acabem d'entrar al terme d'Aspa.
Camí de Lleida a Aspa
Vall de coma Madrona
Deixem enrere la vall de coma Madrona i comencem a pujar una altra vegada. Ara bé, ben prompte abandonem l'ascensió i trenquem cap a la dreta per un camí que entra a una finca d'oliveres. Al nord es queda el fondo que acabem de superar.
Camí
El camí i els conreus es confonen i se'ns fa difícil avançar. Tot i això, en deixar enrere l'oliverar, el pas és molt més senzill. Eixim a una zona descoberta, on hi domina la pedra nua. Cap a la dreta, vers el nord-oest, continua un corriolet. El camí hi és, però fa temps que ningú el trepitja i la vegetació se l'ha engolit. De sobte, el pas és franc. De sobte, però, es torna a tapar.
Així estem fins a enllaçar amb un camí que ens entra per l'esquerra. L'agafem cap a la dreta, en la mateixa direcció que portàvem, i arribem en un minut a la cabana d'Aspa. Aquesta és una singular i preciosa cabana de pedra seca situada a la vall de la coma Madrona. I és que no ens hem separat d'aquest fondo en tota l'estona, i ara hi tornem a davallar cap a ell.
Aquest camí, encara entre oliveres
Un poc més endavant i ben marcat
Tram engolit per la vegetació
Així estem fins a enllaçar amb un camí que ens entra per l'esquerra. L'agafem cap a la dreta, en la mateixa direcció que portàvem, i arribem en un minut a la cabana d'Aspa. Aquesta és una singular i preciosa cabana de pedra seca situada a la vall de la coma Madrona. I és que no ens hem separat d'aquest fondo en tota l'estona, i ara hi tornem a davallar cap a ell.
Camí
Cabana d'Aspa
Interior d'aquesta construcció
El camí, que condueix al riu Set, perd més i més altura per la banda baixa de les Deveses fins a deixar-nos al fons de la coma Madrona. Al remat, fem cap a una zona de ribera a tocar del riu Set, que és per on desaigua aquest fondo en època de pluges.
Novament per la vall de coma Madrona
El camí, poc abans d'arribar al riu Set. A mà esquerra observem un abeurador excavat a la pedra.
A mà dreta observem un morro rocós cobert de sotabosc amb algunes balmes a la banda de dalt. El paratge forma part del terme aufesí, on acabem de retornar. Distingim, de més a més, una xicoteta construcció de blocs empegada a una de les cavitats. Hi pugem fins a ella. Dins estan les pintures rupestres d'Alfés. Bé, millor dit, el poc que queda d'elles.
Aquestes imatges dibuixades a la roca foren trobades l'any 1972 per Adolf Costafreda i altres membres del Grup de Recerques La Femosa, d'Artesa de Lleida. Segurament formaven part d'un conjunt més ampli de pintures de l'època del Neolític que, malauradament, no han arribat al nostre temps. El fragment que sí que ho ha fet conté tres figures que són pràcticament invisibles. Ens indiquen on estan unes marques fetes per la mà de l'ésser humà en època recent a la paret mateixa. A pesar d'açò, vam ser incapaços de distingir-les in situ. Fotografiàrem el llenç de la roca on havien d'estar i, una vegada a casa, amb un programa d'edició d'imatges, vam poder contemplar-les. Es tracta de dos exemplars caprins d'uns quinze centímetres. Els descobridors d'aquesta estació prehistòrica documentaren, com comentàvem, una tercera figura molt deteriorada a l'esquerra d'aquestes dues però no vam ser capaços d'identificar-la.
Amb tot, cal situar les pintures rupestres d'aquesta coveta d'Alfés en el context d'altres identificades a la vall del riu Set, com les molt importants de la roca dels Moros del Cogul. I és que a l'entorn d'aquest riu han aparegut nombroses petjades prehistòriques, essent exemple també la bauma de la Peixera, al mateix terme d'Alfés, del Paleolític Superior Final.
Pujada cap a les pintures rupestres d'Alfés
La cavitat on estan les pintures ha estat protegida parcialment per dues parets de blocs. Les imatges són a la banda resguardada per la construcció contemporània.
Amb tot, cal situar les pintures rupestres d'aquesta coveta d'Alfés en el context d'altres identificades a la vall del riu Set, com les molt importants de la roca dels Moros del Cogul. I és que a l'entorn d'aquest riu han aparegut nombroses petjades prehistòriques, essent exemple també la bauma de la Peixera, al mateix terme d'Alfés, del Paleolític Superior Final.
Cavitat de les pintures rupestres d'Alfés
Llenç de roca on estan les pintures
Imatge retocada. Al centre, uns pigments rojos dibuixen dues figures caprines mal conservades.
Calc de les pintures rupestres d'Alfés
Calc de les pintures rupestres d'Alfés
Ara, desfem els nostres passos fins a tornar al peu del riu Set. La nostra idea era travessar-lo i continuar l'itinerari per l'altra banda. En acabant, també volíem baixar a veure algunes de les peixeres situades entre aquest punt i Alfés. Tanmateix, les pluges abundants de la primavera de l'any 2020 deixaren en foc d'encenalls el nostre pla. Pensem que no vam ser els primers en trobar-nos amb aquest imprevist perquè, a mà dreta, sense travessar el Set, per la ribera del riu, vam veure un corriolet cap al nord-oest. L'agafem.
Després de travessar una zona de canyar, guanyem altura per damunt del riu Set. En acabant de passar per unes balmes, el camí es fa més marcat durant uns deu minuts. Després, però, en ser ja a la partida de Lo Terrox, fem cap a un encreuament poc clar i hem de continuar per una sendeta.
El riu Set, amagat entre les canyes, era impossible de travessar a peu en aquest punt per la quantitat d'aigua que portava.
Camí en paral·lel al riu
Després de travessar una zona de canyar, guanyem altura per damunt del riu Set. En acabant de passar per unes balmes, el camí es fa més marcat durant uns deu minuts. Després, però, en ser ja a la partida de Lo Terrox, fem cap a un encreuament poc clar i hem de continuar per una sendeta.
Corriol obert entre un incipient canyar
Passem per la vora d'unes balmes. La muntanya que tenim a mà dreta en va plena d'aquesta classe de cavitats.
El riu Set des del camí
Entre oliveres
El camí ascendeix suaument en fer-se senda
Escoltem en aquest tram la remor de l'aigua i ens alegrem de no haver intentat executar el nostre pla original.
Al cap d'uns deu minuts més, el camí es torna a fer pista. A l'esquerra ens queden unes casetes. En travessar el seu camí d'accés, tornem a enllaçar amb un corriol. Alfés està ja davant de nosaltres.
El riu Set, a l'esquerra. Més enllà, a aquesta mateixa banda, Alfés i la serra de les Àries.
Pla de la Peixera
El camí, que avança vers ponent
Al cap d'uns deu minuts més, el camí es torna a fer pista. A l'esquerra ens queden unes casetes. En travessar el seu camí d'accés, tornem a enllaçar amb un corriol. Alfés està ja davant de nosaltres.
El camí, poc abans d'eixamplar-se
Vista de Vinfaro des del camí
Amb aquesta via, que ens aproxima novament al riu Set, enllacem amb el camí de Castelldans i l'Albagés a Alfés. Després, tirem cap a l'esquerra pel traçat antic de la carretera de Lleida a Tortosa. Pel pont d'aquesta via creuem el riu Set. A l'altra banda del curs d'aigua, a la dreta, ens queden les ruïnes del molí del Fanxiquet.
Camí de Castelldans i l'Albagés a Alfés
Vista d'Alfés
Carretera vella
Molí del Fanxiquet
De seguida, eixim a la carretera C-12 en el tram on es correspon amb el camí d'Alcanó a Lleida. La travessem i, a l'altra banda, ens incorporem a la L-700, que és, com ja havíem dit abans, el traçat antic d'aquesta via.
Carretera C-12
Carretera L-700
Amb la carretera L-700, guanyem el desnivell que encara ens separa d'Alfés en cosa de deu minuts. Entrem al poble pel carrer del Portal i passem per la banda de darrere de l'església de sant Pere. Aquest temple, que fou construït cap al segle XIV en estil romànic, ha estat reformat al llarg dels segles i conserva ben poca cosa de la seua fàbrica original. Tal com indiquen Francesc Fité i altres autores a Els inicis de la plàstica renaixentista a Lleida: l'exemple d'Alfés (1992), al segle XVI li foren afegides les capelles laterals, i fa dues centúries es bastí la sagristia i la nau fou allargada cap a occident per a fer-hi un cor. L'any 1907 va ser obrada una nova porta que imita precisament l'estic romànic i també fou acabat el campanar. En aquesta mateixa època, segons explica Carmen Berlabé al primer volum de la memòria de la seua tesi doctoral El Museu Diocesà de Lleida: la seva formació i la legitimitat del seu patrimoni artístic (2009), mossèn Ignasi Olomí, rector d'Alfés, va intentar vendre un altar dedicat a santa Bàrbara que hi havia al temple, però el bisbat de Lleida li ho va prohibir. El mateix va ocòrrer setze anys després, el 1921, quan la parròquia va voler desfer-se d'aquest retaule i d'una capa a pesar de l'oposició de l'ajuntament aufesí. De nou, la diòcesi lleidatana va impedir l'operació.
Al remat, fem cap a la plaça Major i Allà mateix, en el cantó del carrer de la Democràcia, fiquem el punt i final a l'itinerari.
Entrada a Alfés pel carrer del Portal
Vista posterior de l'església d'Alfés
Al remat, fem cap a la plaça Major i Allà mateix, en el cantó del carrer de la Democràcia, fiquem el punt i final a l'itinerari.
Plaça Major d'Alfés
Per a acabar, ací us deixem l'enllaç de la ruta a Wikiloc. Esperem que la gaudiu!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada