Aramunt - Font de Laó - Muntanya de sant Corneli - Collades Baixes - Castell i trinxeres de Vilanoveta - Ermita de la Mare de Déu del Camp - Aramunt Vell

Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca del Pallars Jussà, amb inici i final al poble d'Aramunt, el Nou. En ella pugem a la muntanya de sant Corneli, coronada per una ermita dedicada a aquest papa del segle III després de Crist i per un memorial en defensa de la pau. I és que aquest cim fou escenari de combats durant la Guerra civil espanyola i, acabada la contesa, els franquistes construïren una creu de grans dimensions per a commemorar els seus caiguts. Aquesta, des que fou tombada per una ventada, jeu al terra. Després, descendim a les collades Baixes i, encara més, fins a la caseria dispersa de Vilanoveta. Allà visitem les ruïnes del seu castell, així com un conjunt de trinxeres i parapets que també són de l'època de la Guerra civil espanyola. Més tard, passem per l'ermita de la Mare de Déu del Camp i pel que queda d'Aramunt Vell, nucli primigeni d'Aramunt que va ser abandonat en la primera meitat del segle XX. Finalment, per la font Vella, tornem a l'Aramunt actual, situat a la partida de les Eres.

Vista cap al nord des del cim de la muntanya de sant Corneli, situada a la divisòria dels municipis de Conca de Dalt i Isona i Conca Dellà, a la frontera dels termes desapareguts d'Aramunt i d'Orcau.

La ruta comença a tocar de casa Marta d'Aramunt, a l'entrada del poble des del camí que hi mena des de la Pobla de Segur. Eixim en direcció sud-oest. A una banda ens queda casa Montagut mentre que a l'altra paren uns corrals i magatzems.

Començament de l'itinerari. A l'esquerra, casa Marta d'Aramunt.

Carrer a Aramunt

Aquest Aramunt que trepitgem té poc més de cents anys de vida. I és que, com veurem més endavant, el nucli primigeni del poble, que ara és conegut amb el nom d'Aramunt Vell, estigué situat dalt d'un turó que para a l'altra banda del barranc de Mians. A mitjan segle XIX, Pascual Madoz, al seu Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, encara no parla de l'Aramunt contemporani, situat a la partida de les Eres. Segons la seua descripció, Aramunt comptava amb "...93 casas, en general de dos pisos, pero mal construidas y de escasa comodidad; de ellas hay 83 formando escala hasta la cumbre del mencionado cerro [el del poble vell] (...) 8 en la falda del monte llamado de San Miguel [que ara estan submergides baix del pantà de sant Antoni], y las 2 restantes permanecen aisladas...". Únicament va fer referència a l'existència de huit barraques usades com a corrals i pallisses a les Eres, però res més. En canvi, Ceferí Rocafort, al volum de la província de Lleida de la Geografia General de Catalunya editada el 1918, assenyalà que a les Eres d'Aramunt ja hi vivien 105 persones distribuïdes en 28 edificis. Més veïns tenia, però, el poble vell. N'eren 257. La cosa, però, canvià ràpidament i el nucli històric d'Aramunt va quedar buit i en ruïnes.

Amb tot, perdem un poc d'altura abans de reorientar-nos cap al sud-est. De seguida fem cap a la plaça que formen casa Julià i casa Ferrús. Allà girem cap a la dreta i ens incorporem al camí d'Aramunt a Orcau. També a la dreta deixem l'església de sant Fruitós, una obra moderna dedicada a la mateixa advocació que el temple del poble vell.

Pels afores del poble d'Aramunt. Al fons, dalt d'un tossal, la silueta d'Aramunt Vell.

Església de sant Fruitós d'Aramunt

Amb el camí d'Aramunt a Orcau, que és una pista, encara perdem més altura a fi de travessar el riu de Carreu. Abandonem durant alguns metres aquesta pista per a baixar fins al curs d'aigua per un corriolet que ens estalvia un poc de recorregut.

Camí d'Aramunt a Orcau

El corriolet per on baixem cap al riu de Carreu

L'ombra del senderista és allargada, a primera hora del matí

Al remat, superem el riu de Carreu pel camí d'Aramunt a Orcau, que en aquest punt fa de frontera entre les partides de la Costera, a llevant, i de l'hort Nou, a ponent.

El riu de Carreu, afluent del Noguera Pallaresa, no duu aigua en els seus metres finals. En canvi, com veurem unes hores més tard, sí que en porta en passar per baix dels Casalots de Vilanoveta.

Pugem un poc i ens reorientem cap a l'oest per la falda septentrional de la muntanya de sant Corneli. Al cap de menys de cinc minuts, passem per la font de Laó i l'àrea recreativa que hi té a la vora. Aquesta font naix d'una surgència situada al peu del barranc que separa els serrats de la font de Laó i dels Corrals. De seguida, l'aigua és canalitzada per una sèquia i també conduïda per una canonada fins al peu del camí d'Aramunt a Orcau. Lluís Marian Vidal, a la seua descripció física de Catalunya, que forma part de la Geografia General de Catalunya (1918) abans esmentada, explica de la font de la Laó que "a l'extrém occidental d'aquesta metexa serra [la que separa les conques del Segre i del Noguera Pallaresa], al peu del Noguera-Pallaresa, naix una altra font mólt grossa, que es l'origen d'un curt ríu anomenat Ram" (sic). Aquest últim topònim ens permet identificar la font de Laó amb un naixement d'aigua a Aramunt que esmenta Madoz: "... mas copiosa que la anterior es la que nace al pie del mencionado monte de San Corneli, la cual se llama Rams, y da nombre al torrente ó riachuelo...". El torrent no pot ser cap altre que el riu de Carreu.

Camí d'Aramunt a Orcau

Arribant a l'àrea recreativa de la font de Laó

Canalització de la font de Laó

Continuem cap a ponent pel camí d'Aramunt a Orcau. Mentrestant, a la dreta i davant, ens queda el pantà de sant Antoni, sobre el riu Noguera Pallaresa. No massa lluny d'ací va estar el poble de Sant Miquel, que l'any 1918, com ja hem indicat abans, va quedar submergit sota les aigües de l'embassament. Com a conseqüència d'una sequera important, les seues ruïnes isqueren novament a la llum el 1945. Fou aleshores quan aparegué una necròpoli al voltant d'un edifici desconegut, que acabà per ser una església de l'Alta Edat Mitjana. Segons manifestà Joan Maluquer de Motes a Una necrópolis romana en el fondo del embalse de San Antonio (Lérida) (1948), es descobriren enterraments d'època romana barrejats amb altres altmedievals.

Al fil d'açò, el mateix autor apuntà que d'ací va poder eixir una làpida romana de procedència desconeguda que fins a l'any 1936 estigué a l'hort de la casa del retor d'Aramunt. Aquesta inscripció, coneguda des de feia temps, va fer que els autors del Diccionario geográfico universal (1831), asseguraren que el topònim d'Aramunt derivava del llatí ara + montis, "altar de la muntanya", "por alguna ara que tal vez estaría colocada segun costumbre de aquellos tiempos en la cumbre del monte". En canvi, Joan Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae, defensà que Aramunt prové d'un antropònim germànic, Aramund. Per contra, Josep Moran, Mar Batlle i Joan Anton Rabella, a Topònims catalans: etimologia i pronúncia (2002), van afirmar que el nom del poble és fruit de la unió dels termes era "terreny alt i ras" i mont "muntanya" perquè apareix com a Eramonte l'any 958. "... et in terra Paliarensis in Metonicha et in Eramonte et in Ortoneta ...", diu el document en llatí.

Camí d'Aramunt a Orcau

Amb tot, un poc més endavant, a l'esquerra, deixem el barranc que baixa de la font Mentidera. Després, just abans d'arribar a la partida de Los Pujols, arranca un camí cap a aquesta mateixa banda que s'enfila ràpidament pel serrat de la font de Laó i per dalt del clot del Jaumet en direcció al cim de la muntanya de sant Corneli. L'agafem i comencem a pujar.

Començament de la pujada per la muntanya de sant Corneli

Hem de superar uns huit-cents metres de desnivell entre l'inici de la senda i el capoll. L'ascensió és llarga i la senyalització de la ruta calcula que calen unes dues hores per a completar-la. Nosaltres, a un ritme alt i tirant el lleu, aconseguírem retallar el temps de pujada fins a poc més d'una hora. Caminem pel bosc de sant Corneli.

Bosc de sant Corneli

De vegades, tenim bones panoràmiques cap al pantà de sant Antoni, el tossal de Pui de l'Anell i la Pobla de Segur. La major part del temps, però, el passem entre la boscúria.

El pantà de sant Antoni, dit també de Talarn, va ser construït a la dècada del 1910 per l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Canadenca.

El tossal de Pui de l'Anell, a tocar de l'embassament. Al capdamunt estan les ruïnes de l'esglesiola de sant Sebastià, que servia al poble de Pui de l'Anell, abandonat i situat al peu d'aquesta muntanyeta. Segons Madoz, tenia cinc cases a mitjan segle XIX.

Camí

Vista del pantà de sant Antoni, sobre el Noguera Pallaresa, la Pobla de Segur i, al fons, el Pirineu.

A mesura que ascendim, no obstant, els arbres desapareixen a poc a poc i travessem algunes zones de sotabosc. Al remat, quan ja portem vora una hora de pujada i hem superat els 1.100 metres d'altura sobre el nivell de la mar, fem cap al planell de les Bruixes. Allà desapareixen definitivament els arbres i gaudim de magnífiques vistes, sobretot cap al nord i cap al sud. Mentrestant, a orient, albirem el cim de la llometa que precedeix el cim de la muntanya de sant Corneli.

Camí

Una altra panoràmica cap a la banda de la Pobla de Segur

Pel planell de les Bruixes

En deixar enrere el planell de les Bruixes, ens espera un tram, no massa llarg, amb un desnivell important. Amb paciència el superem i coronem la lloma.

Camí

Mirada enrere de l'itinerari recorregut des del planell de les Bruixes. Després de l'esforç, l'ombra del senderista ja no és tan allargada com ho havia estat al principi de l'excursió.

A dreta i esquerra observem un conjunt de trinxeres i altres construccions bèl·liques de la Guerra civil espanyola. Formen part del front del Pallars i van ser construïdes per les forces rebels. Hui dia aquest paratge fa l'efecte de tranquil, aïllat i solitari. Però no fou així a les acaballes de la dècada del 1930, quan va ser una zona de combat entre els revoltats i les tropes de l'exèrcit republicà, situades a ponent i per baix d'aquesta posició. Segons relata Manuel Gimeno a Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939) (1989), els combats a la muntanya de sant Corneli "foren d'una gran intensitat". Els republicans van ocupar el serrat que uneix el cim amb la llau de les Collades, per on nosaltres hi passarem en acabant. Intentaven encerclar i aïllar els rebels que dominaven el capoll de sant Corneli, però no ho aconseguiren.

Algunes restes desperdigolades de la Guerra civil espanyola

Deixem enrere les restes de la contesa civil i, ara sí que, davant de nosaltres, està el punt més elevat de la muntanya de sant Corneli, a poc menys de 1.350 metres sobre el nivell de la mar. El cim ofereix una gran panoràmica de tres-cents seixanta graus: la Conca de Tremp, la serra de Carreu i el Gallinova, el Pirineu del Pallars, la serra de Gurp. Durant anys, aquest indret va estar presidit per una gran creu aixecada pels franquistes després de la Guerra civil espanyola a fi de commemorar els successos bèl·lics que ocorregueren ací. Des que una ventada la va tombar, jeu caiguda. Ara, a banda de l'ermita de sant Corneli, l'element que més hi destaca en aquest capoll és una inscripció que diu "Que la pau prevalgui a la terra" en català, castellà, alemany i hebreu.

Ermita de sant Corneli i restes de la creu franquista

Inscripció per la pau

La Conca de Tremp, al sud

Panoràmica cap a l'oest

Panoràmica cap a l'est. En la lloma immediatament següent al punt on ens trobem van estar les posicions republicanes.

Per una altra banda, l'ermita de sant Corneli, que sens dubte va haver de patir les conseqüències dels xocs entre republicans i revoltats al quedar en primera línia del foc, és un temple molt senzill i de reduïdes dimensions. Respon a la tradició del romànic, tot i que la manca d'informació dificulta l'establiment d'una cronologia clara. És de planta quadrada i l'absis és a l'est. La façana no té res de destacable. El marc de la porta, rectangular, pareix de factura moderna. També ho ha de ser la reixa que barra l'entrada a l'interior de l'esglesiola. El sostre el coronen una mena de fumeral i una creu metàl·lica amb la llegenda "E V" . El revestiment que aplicaren a tot l'exterior de l'edifici a fi d'amagar la pedra de la construcció ha cedit i torna a mostrar-la parcialment. A l'interior, on no hi cap ni una desena de persones, han estat col·locades, sobre la taula de l'altar, dues fotografies d'una imatge de sant Corneli. De més a més, hi ha flors i un llibre de signatures, entre d'altres elements. Aquesta taula està encaixada en l'absis i l'ocupa completament. Les parets, totes pintades de blanc, han servit de llenç per a visitants que han volgut deixar constància de la seua estada a través d'una inscripció.

Ermita de sant Corneli

Façana del temple

L'absis, a l'est

Interior de l'ermita

Després de fruir de les vistes i de visitar l'ermita, desfem uns metres del camí recorregut per a coronar la muntanya de sant Corneli a fi d'incorporar-nos, cap al nord-est, al camí de les Collades. Si no haguera estat pel GPS, no l'haguérem trobat. En els metres inicials està del tot esborrat. Després, però, mentre continuem observant a tort i a dret restes de la passada Guerra civil espanyola, el pas es clarifica i és molt fàcil de seguir.

Arranc del camí de les Collades

Posició avançada de les tropes rebels a tocar del camí de les Collades

Encetem ara un descens ràpid pel vessant oriental de la muntanya de sant Corneli. Perdem altura com qui canvia de canal amb el comandament a distància d'un aparell de televisió, per dir-ho d'alguna manera. La cosa va ràpida i hem d'anar en compte de no relliscar i caure. Més esment, però, haguérem tingut de parar l'any 1938 quan, aquest tram que recorrem ara, era l'escenari del foc creuat. A l'esquerra ens queda la costa Gran, que fa honor al seu nom. Si mirem enrere, observem l'espadat que dibuixa a aquesta banda la muntanya de sant Corneli.

Pe camí de les Collades. A l'esquena hem deixat la zona dels revoltats. Davant de nosaltres observem la posició que ocuparen les tropes republicanes. Encara més enllà, per baix, albirem el tossal del castell de Vilanoveta, on hi pujarem en un parell d'hores. Aquest cim era controlat pels franquistes.

A mesura que descendim, l'itinerari es fa més perdedor perquè apareixen, de tant en tant, corriolets a una banda i l'altra que ens poden fer separar-nos del camí de les Collades. Ara bé, hem de pensar que el pas bo és el que va per damunt de la carena. Només ens hem d'allunyar d'ella al final, poc abans que el camí es convertisca en pista. De més a més, algunes fites de pedres ens ajuden a guiar-nos.

El camí de les Collades en arribar a la zona on van estar els republicans

La serra de Pessonada i la de Boumort des del camí de les Collades

Camí de les Collades

L'extrem oriental de la Conca de Tremp des del camí de les Collades

Quan el camí de les Collades es fa pista, iniciem una nova ascensió. Aquesta, però, és infinítament més suau i curta que la de la muntanya de sant Corneli. És com bufar i fer ampolles. Retrobem, al remat, la carena de la muntanya de sant Corneli. Després, però, encetem un ziga-zaga descendent.

El camí de les Collades en fer-se pista

De baixada amb el camí de les Collades

Travessem una clotada tancada al nord pels cims del serradet que corona l'obaga de Vilanoveta. Al sud, el paisatge, travessat per línies elèctriques, és més obert. Davant de nosaltres, la serra de Carreu s'eleva majestuosa. Per darrere ja hem perdut de vista el cim de la muntanya de sant Corneli.

Camí de les Collades

Poc després de passar per baix d'una línia elèctrica que travessa el camí de les Collades, fem cap a un encreuament poc evident. Estem a l'indret conegut com les collades Baixes. La pista continua recte i comença a pujar. Nosaltres, però, amb el camí de les Collades, tirem cap a l'esquerra a fi d'encetar un descens llarg cap a Vilanoveta. En aquest punt inicial, el camí de les Collades, que ara es correspon amb el camí d'Abella de la Conca a Herba-savina i Pessonada, està ben tapat.

Collades Baixes

El camí de les Collades, que des d'ara es correspon amb el camí d'Abella de la Conca a Herba-savina i Pessonada.

De seguida, però, el camí s'obre i és fàcil de seguir. Avancem pràcticament tota l'estona en paral·lel a la llau de les Collades. Una gran paret rocosa s'aixeca davant de nosaltres. L'evitem.

Camí de les Collades

Aquest potser és el tram més solitari de tota l'excursió. A mesura que descendim, la vegetació reapareix. En alguns punts ens arriba fins al coll. Fa temps que ningú no endreça aquest camí. Al remat, ens endinsem en un bosquet situat a l'extrem nord-est del de Pessonada.

Baixant pel camí de les Collades, amb la llau de les Collades a la dreta

Tram de camí engolit per la vegetació

El camí de les Collades, a prop ja del riu de Carreu

Després, fem cap al riu de Carreu, que ja havíem travessat a l'inici de l'excursió. Ací sí que porta aigua. El creuem novament.

Així que el deixem enrere, comencem a guanyar altura. Abandonem el camí de les Collades, i també el d'Abella de la Conca a Herba-savina i Pessonada, i continuem ben empegats a la tanca que protegeix una gran finca de la partida de Vilanoveta.

Dues imatges del camí que puja des del riu de Carreu cap a Vilanoveta

Mentre ascendim, a la dreta, veiem casa Toà, que forma part de la caseria dispersa de Vilanoveta. Potser siga aquesta la casa de Perot Toar que apareix al fogatge de 1553, tal com reproduïm tot seguit. El nucli de Vilanoveta apareix ja esmentat al fogatjament general de Catalunya de 1378, juntament amb Pessonada: "Lochs de passanada i de vilanova..." (sic). Aleshores, eren propietat de Ramon de Pallars i reunien entre els dos un total d'onze focs, que serien unes seixanta persones. Amb el nom de Vilanova de Pessonada apareix al del 1497 i al del 1515. Aquest últim any comptava amb cinc focs. El 1553, "Vilanova de Pessonada y son balliu" (sic) registraren nou focs laics i un d'eclesiàstic, que eren: "primo Lo rector / En mir / Casa de pau mir / Ensegu / pere boer / Casa den torrent / Casa den Sancta / engassa / Casa de perot toar / Casa de antoni bastida" (sic). Més tard, el 1595, en un registre reproduït per Antoni Simon i Tarrés i Ramon Alberch i Fugueras a El cens de 1595. Bisbats de Solsona, Vic i Alt Urgell (1980), Vilanova de Pessonada tenia, juntament amb la localitat veïna d'Herba-savina, 29 focs. Al cens de 1717 no hi apareix, ni tampoc al de 1749. En aquest últim, d'acord amb Josep Maria Planes Closa i Roser Puig Tàrrech a Un fragment del cens del marquès de La Ensenada referit a Catalunya: el bisbat d'Urgell l'any 1749 (2000), podria estar inclosa dins de les xifres de Pessonada.

Vista de Casa Toà de Vilanoveta

A l'esquerra, per dalt de nosaltres però amagada pel bosc, queda l'església de sant Pere de Vilanoveta, que observarem més endavant des de la distància. De la muntanya que corona se'n diu Casalots en aquest vessant, nom que prové, sens dubte, de les cases aïllades de Vilanoveta. Nosaltres no hi pujàrem a aquest temple, però ens va fer l'efecte que, de fer-ho, ho haguérem hagut d'intentar camp a través. No massa lluny d'ell han estat localitzats un colomers medievals els quals tampoc pareixen de fàcil accés. L'església de sant Pere de Vilanoveta és romànica, d'una sola nau i amb un absis semicircular a la capçalera, segons indiquen Joan-Albert Adell i Maria Cases a l'article que li dediquen dins del volum dedicat al Pallars de la Catalunya Romànica (1993). Ara bé, aquest temple no fou el parroquial de Vilanoveta. A prop de casa Toà paren les ruïnes de l'església de sant Martí, que va ser el principal del nucli. Igual que de l'anterior, d'ella només queden ruïnes.

Camí

Poc més enllà, a la dreta, apareix de sobte una pista. Abandonem la sendera i ens incorporem a aquesta via més ampla. No tardem en observar davant de nosaltres un camp amb un contenidor frigorífic patrocinat pels gelaters de Xixona. Envoltem el tros pel sud. Després ho fem per l'oest, pel peu de la muntanya del castell de Vilanoveta.

Camí

Hem d'estar atents. Tan bon punt eixim a una pista, a l'esquerra naix una sendera que s'enfila pel vessant nord-est d'aquesta muntanyeta. L'agafem i, en cosa de cinc minuts, la coronem. Allà hi són les ruïnes del castell de Vilanoveta, una posició aprofitada també durant la Guerra civil espanyola. Prova d'açò són les construccions de formigó que se superposen a les restes de pedra més antigues. Ací van estar, entre 1938 i 1939, els insurrectes que intentaven passar per la vall de Carreu des de la banda del Noguera Pallaresa cap a la del Segre.

Desviament cap a l'esquerra

Vista llunyana de l'església de sant Pere de Vilanoveta

Castell de Vilanoveta

Elements de l'època de la Guerra civil espanyola

Mirant cap a l'església de sant Pere de Vilanoveta

Ruïnes i, al davant, el bosc de Pessonada. La carena de dalt és la de la costa Gran, per on hem passat abans, que estava controlada per efectius de l'exèrcit republicà.

Continuem uns metres més cap a ponent per la carena de la muntanya del castell de Vilanoveta i trobem més exemples d'arquitectura bèl·lica. Hi destaca, en aquest sentit, una trinxera de la classe de camí cobert que, segons Manel Gimeno i Núria Nolasco a Inventari i valoració patrimonial de l'arqueologia bèl·lica de la comarca del Pallars Jussà, és de les millor conservades de tota Catalunya. De fet, hem d'avançar pel seu interior a fi de continuar amb l'excursió. Impressiona l'haver de fer-ho. No ens haguera agradat estar en la pell dels soldats que van tindre d'estar-hi ací en temps de la guerra.

Restes de la Guerra civil espanyola al tossal del castell de Vilanoveta

En acabant, comencem a baixar en ziga-zaga per a retrobar la pista. Hem de parar atenció perquè, tot i que no ho semble, continuem l'itinerari per dins d'una finca tancada. Hi ha una porta oberta per a accedir-hi. D'aquesta manera, uns metres més enllà, enllacem amb la pista que ens interessa per a tornar, en direcció a ponent, a Aramunt.

Baixada des del castell de Vilanoteta

Porta per on hem de passar per a continuar l'itinerari

Envoltem un camp de la partida del Seix i, just després, eixim del recinte tancat per una porta mig oberta que bloqueja l'entrada de vehicles, i segurament la sortida de bestiar.

Camí

Porta al mig de la pista

Amb aquesta via, travessem la llau Gran i, a l'altra banda, guanyem un poc d'altura. És aleshores quan passem per l'aparcament que ha estat habilitat per als visitants de les trinxeres que hem vist a Vilanoveta. I és que paren relativament lluny d'Aramunt, i no tothom està disposat a caminar durant tanta estona per a contemplar-les. Al revolt següent, un camí naix a mà esquerra. Es tracta del de Travet. L'agafem.

Camí de Travet

De seguida, aquesta via baixa a creuar la llau de Cotura. En acabant, ascendeix ràpidament i guanya un planell. Ací es troba amb el camí de Vilanoveta a Aramunt. Continuen ja junts fins a fer cap, en mitja hora, al despoblat d'Aramunt Vell.

El camí de Travet després de travessar la llau de Cotura

El camí de Travet en havent-se unit ja al de Vilanoveta a Aramunt

Ara, encentem un descens d'un quart hora per a creuar el barranc dels Rius. Abans de fer-ho, però, davant de nosaltres apareix l'ermita de la Mare de Déu del Camp. També albirem la torre dels Moros d'Aramunt Vell, així com la part més alta de la seua església, dedicada a sant Fruitós, com la del poble nou.

Vista llunyana de l'ermita de la Mare de Déu del Camp des del camí de Travet, o de Vilanoveta a Aramunt

Ara observem la torre dels Moros, una construcció aïllada que se situa dalt d'un tossalet annex al poble vell d'Aramunt. Més enllà apareixen les ruïnes de l'església de sant Fruitós.

Travessem el barranc dels Rius i, a l'altra banda, ascendim per un tram de camí empedrat que ens deixa a la porta d'Aramunt Vell.

Barranc dels Rius

El camí, just després de superar el barranc

A mà dreta deixem un bancal d'oliveres mig perdut. En aquest tram, el camí de Travet, o de Vilanoveta a Aramunt, ha conservat l'empedrat.

Vista de l'ermita de la Mare de Déu del Camp, amb el tossal de sant Pere de fons

Poc abans de fer cap a Aramunt Vell

Tanmateix, no hi passem ara cap al despoblat i ens desviem uns metres per a visitar l'ermita de la Mare de Déu del Camp, o de santa Maria d'Aramunt. Madoz, que ja havíem citat al començar l'excursió en referir-nos del poble d'Aramunt, esmenta breument aquest temple en parlar de les ermites aramuntines: "... se eleva un cerro denominado de San Corneli, en cuya cúspide hay una ermita dedicada á dicho santo, desde la cual se descubre toda la Conca de Tremp [és on hem estat abans]; otra ermita bajo la advocacion de la Virgen Maria existe á 500 pasos del pueblo [és la que ara ens ocupa ara]; una capilla dedicada á San Miguel en el cas. de este nombre, y otra titulada San Francisco Javier en el mansó de Miret ..." (sic). Per la seua banda, Josep Maria Gavín, al seu Inventari d'esglésies, en la part dedicada al Pallars Jussà, considera que l'ermita del Camp és una obra romànica, segurament del segle XI o XII. La seua disposició, amb l'absis a llevant, així ho corrobora. Ara bé, de la fàbrica original de l'edifici ha arribat poca cosa fins al nostre temps. Pareix que l'oratori va experimentar una transformació notable per les engires de l'època barroca. Probablement, les dues capelles laterals foren obertes aleshores. També ha de ser d'aquest temps l'altar major, que amaga l'absis de la vista dels fidels i l'incorpora de fons del cambril de la Mare de Déu.

Vista lateral del temple

Façana del temple, amb un porxo a l'entrada

Interior de l'ermita. Hi destaquen les pintures de l'altar major, que proporcionen profunditat al conjunt. En primer terme, una fotografia de la Mare de Déu del Camp substitueix a la imatge absent del cambril.

La torre dels Moros, Aramunt Vell, Aramunt i el pantà de sant Antoni des de l'ermita de la Mare de Déu del Camp, altrament coneguda com de santa Maria d'Aramunt.

Després de visitar l'ermita de la Mare de Déu del Camp, tornem sobre les nostres petjades en direcció a Aramunt Vell. Ara bé, observem les ruïnes des de la distància per a evitar perills. I és que l'ajuntament de Conca de Dalt ha vetat l'accés a aquest nucli abandonat pel risc alt d'esfondraments. D'una hora lluny es veu que un dels elements més destacats i conservats és l'església de sant Fruitós, que barreja elements romànics i gòtics, tot i que segurament fou bastida sobre un temple del tot romànic i, de més a més, reformada cap al segle XVIII. Com ja havíem apuntat abans, separada de la resta del poble abandonat queda la torre dels Moros, en un tossalet annex. Es tracta de la resta més evident del castell d'Aramunt, documentat per primera vegada l'any 989, és a dir, temps després de la primera referència al poble, que apareix el 958.

Entrada a Aramunt Vell

Ruïnes del poble abandonat i senyal de l'ajuntament de Conca de Dalt per a evitar l'accés de persones al nucli pel perill d'esfondraments

Vista de la torre dels Moros

Continuem la marxa cap a casa Jaumet, una de les poques del poble vell que continua dempeus. Des d'ella, baixem a la font Vella, situada al peu del barranc de Mians.