El món rural: el repte de valorar-lo per a revertir el despoblament
Sempre hem dit que el senderisme, per a nosaltres, és molt més que una pràctica esportiva. Més enllà dels beneficis per a la salut que pot aportar-nos, la motivació principal que ens empeny a llançar-nos a la ruralia, a eixir a la muntanya, a recórrer camins i carenes, a pujar cims, a baixar a valls o a trescar per pedregars no és una altra que la de voler conèixer el país de primera mà, saber de les seues virtuts però també dels seus problemes. Només podem estimar allò que coneixem. Només podem preocupar-nos per allò que coneixem. Clar i ras. Allunyats de la bullícia de les ciutats i dels nuclis urbans més grans, els pobles i els seus paratges custodien l'essència del que som, assenyalen d'on venim i tots els hauríem de tindre més en compte a l'hora de decidir quin és el futur que volem. Sona tòpic, però ho creiem de veres així.
Les urbs principals del País Valencià estan concentrades a les comarques de la costa, on també trobem les densitats de població més importants. Les contrades interiors, per contra, presenten unes xifres d'habitants molt inferiors, així com densitats menors, a excepció d'alguns nuclis aïllats com Xàtiva, Alcoi, Elda, Ontinyent o Oriola, situats a la meitat sud del territori.
Fa temps que el model de societat predominant que s'ha constituït al món contribueix al buidatge del món rural i al creixement, de vegades desmesurat, de les urbs. Només cal veure l'evolució de les xifres de població d'unes zones i d'unes altres. En són una bona font per a açò els nombres publicats per l'Instituto Nacional de Estadística espanyol. Per exemple, l'any 1857, Benidorm, a la comarca de la Marina Baixa, tenia 3.720 habitants. Mentrestant, Vilafermosa, a l'Alt Millars, en registrava 2.080. L'any passat, el primer dels municipis va assolir una població de 68.721 persones. En canvi, el segon comptava només amb 489.
Tampoc fa falta anar a buscar casos tan extrems pel que fa a la localització geogràfica, tant en l'esfera nord-sud com en la d'interior-costa. A la mateixa demarcació, que és la Plana Baixa, estan els exemples de la Vall d'Uixó i d'Artana, dues localitats que no estan vora mar però que tampoc hi paren massa lluny de la Mediterrània. A la primera hi vivien 7.229 persones l'any 1857. Hui dia, són 31.660 veïns. A la segona, els residents a mitjan segle XIX sumaven 2.631. En l'actualitat han baixat fins als 1.947. La diferència bàsica entre els dos municipis és que la Vall d'Uixó se situa al peu de xarxes viàries importants com són les carreteres N-340, que va de Cadis a Barcelona, i N-225, que va del Grau de Castelló a Terol, i l'autovia A-7. A banda, a prop té la línia ferroviària de València a Barcelona, que fa parades als baixadors de les veïnes Moncofa i Xilxes. De més a més, la Vall d'Uixó fou afavorida amb la instal·lació de la fàbrica de calcer de Segarra, que donava faena a milers de persones, i hi arribaren a viure-hi molts immigrants andalusos, murcians i castellans. Per contra, Artana, a pocs quilòmetres de la Vall però un poc més apartada cap a la banda de la serra d'Espadà, va mantindre una economia bàsicament dedicada al sector primari, i molts artanencs acabaren per treballar a les indústries fabrils desenvolupades en altres punts de la comarca.
A distància escassa d'Artana, la vila d'Onda fou una altra de les afavorides pel creixement de les fàbriques, passant de 5.055 habitants el 1857 als 24.859 dels nostres dies. El gran bot es produí a mitjan segle XX. Dels 8.696 veïns de fet de 1950, el 1960 n'eren ja 12.414 i el 1970, 15.245. D'aquesta manera, la població ondera va créixer més en deu anys, entre 1950 i 1960, que durant tota la centúria anterior. Açò, per una altra banda, va provocar la creació de guetos als afores del poble, on estaven instal·lades les taulelleres, com el Tossalet, el Monteblanco, el Colador o el raval del Castell, que van rebre a la població immigrant procedent d'Andalusia, Múrcia i Castella, anomenats de manera despectiva "murcianos", amb essa sorda, pel veïnat autòcton. Però aquests barris de nova planta també acolliren a un nombre significatiu de valencians de les comarques de l'interior, sobretot de l'Alt Millars, que, en el marc de l'èxode rural, passaren d'agricultors i ramaders a obrers industrials. Molts ja ho havien fet dècades abans en marxar a Barcelona, on encara existeix una colònia significativa de descendents d'altmillarencs migrats des de finals del segle XIX. Aquest buidatge progressiu de l'interior del País Valencià va comportar, al mateix temps, el tancament d'escoles o la desaparició dels venedors ambulants que recorrien aquestes contrades, serveis essencials per al manteniment del veïnat que es resistia a tancar la casa o el mas i buscar fortuna en altres terres.
A Sucaina, on encara hi queden 171 veïns dels 1.138 de fet i 1.217 de dret de l'any 1940, trobem exemples de com aquest èxode rural cap a Catalunya primer i cap a la Plana de Castelló després, deixà en soledat carrers i masos, molts dels quals han acabat convertits, malauradament, en poc més que un munt de ruïnes. Arribàrem al poble a primera hora del matí d'un dia ennuvolat de mitjans de març de l'any passat. Encara sort que els sucainers han aconseguit mantindre oberta l'escola pública, dedicada a santa Anna. Ho han fet, però, gràcies a una altra migració, que ara és d'arribada, de famílies d'origen marroquí i romanés. Transitàrem pràcticament sols el poble i, després de passar per les pallisses i els colomers de la banda de dalt de Sucaina, tiràrem cap a la granja del Romeral, que és una de les explotacions ramaderes del terme. Ací, la terra i el ramat no han deixat de ser un dels puntals de l'economia.
En acabant, per la vall del barranc del Centenar, isquérem a les terres del mas del Peirón, junt al qual ha estat construït un corral. De persones no en vam veure cap. El bestiar boví, l'única senyal de vida. El "peirón", o peiró o creu de terme en la nostra llengua, tampoc hi era ja. La caseria continuava dempeus d'aquella manera.
A tocar d'allà, Las Chirivillas, també mig en ruïnes, i la carretera CV-190, itinerari de Castelló de la Plana a Terol per la Puebla de Valverde alternatiu al de la carretera N-225 o a l'autovia A-23. Ni la proximitat d'aquesta via, la construcció de la qual fa més de cent anys va millorar la connexió d'aquesta banda del nostre país amb la Plana i amb l'Aragó, va salvar de l'abandonament al tercer nucli més gran del municipi de Sucaina el 1940. A les masies de la partida de La Chirivilla hi residien 61 persones de dret i 56 de fet, una xifra només superada pel mas de Fuentes, amb un veïnat quasi idèntic, i pel cap del terme.
Carretera de Castelló de la Plana a la Puebla de Valverde i Terol
Dues vistes de Las Chirivillas
El mas del Cabezo, a un quilòmetre en direcció sud-est, relata la mateixa història. Nou habitatges i vint-i-huit habitants de dret i vint-i-dos de fet el 1940. Silenci, soledat i ruïnes a dia de hui.
La desolació encara és major en paratges més apartats, com el Rull, la casa Venta o la casa de Lucía. Els visitàrem en una altra ocasió, en desembre de l'any passat, i en parlàrem d'ells en una excursió que publicàrem fa uns mesos. Al Rull no hi viu ningú des de l'any 1972, i el pas del temps es fa notar. Tot i que algunes cases continuen dempeus, d'altres s'han ensorrat del tot i encara més amenacen de caure prompte.
La casa de Lucía aguanta dreta de miracle. Encara n'és més, de miracle, el cas de la casa Venta, que irremeiablement serà una muntanya de ruïnes en poc de temps si no s'hi fica solució.
El contrapunt el marquen altres masies sucaineres, com el Pron d'Arriba o el Plano Herrera. Ací tampoc queda població estable, però alguns edificis han estat conservats i s'empren de segona residència o per a passar els caps de setmana. Aquest ús, el vacacional per als descendents dels emigrats, pot ser un bri d'esperança per a conservar els masos i evitar que, en cent anys, siguen una atracció igual d'exòtica, i perdoneu-nos per l'adjectiu, que ho poden ser les ruïnes romanes per a nosaltres.
Ara bé, si volem revertir vertaderament la tendència i afavorir la fixació, el manteniment i el creixement de la població rural, cal una manera nova de fer política i d'enfocar el problema. Un problema que, amb tot, va molt més enllà de la pinzellada que per a molts ha estat l'entrada d'una formació com Teruel Existe al Congrés dels Diputats espanyol. Un problema que, ni de lluny, es resoldrà convertint les comarques interiors valencianes en un parc d'atraccions per a turistes. Un problema que només se solucionarà quan tothom valore i estiga disposat a pagar un preu just pel fruit del treball de la terra. Un problema que només se solucionarà amb la millora de la connexió i de la connectivitat d'aquesta zona, amb la creació de llocs de treball i amb l'arribada de famílies que permeten la reobertura o el manteniment de les escoles. Un problema que, malgrat la crisi del present, no pot esperar a ser resolt en el futur perquè també forma part, i ha de formar-ne part de veres, de la solució a la pandèmia. Les reformes ja en marxa de la Política Agrària Comuna (PAC) i de la llei espanyola de la cadena alimentària n'han de contribuir indefectiblement.
Vista general de Vilafermosa, a l'Alt Millars
Tampoc fa falta anar a buscar casos tan extrems pel que fa a la localització geogràfica, tant en l'esfera nord-sud com en la d'interior-costa. A la mateixa demarcació, que és la Plana Baixa, estan els exemples de la Vall d'Uixó i d'Artana, dues localitats que no estan vora mar però que tampoc hi paren massa lluny de la Mediterrània. A la primera hi vivien 7.229 persones l'any 1857. Hui dia, són 31.660 veïns. A la segona, els residents a mitjan segle XIX sumaven 2.631. En l'actualitat han baixat fins als 1.947. La diferència bàsica entre els dos municipis és que la Vall d'Uixó se situa al peu de xarxes viàries importants com són les carreteres N-340, que va de Cadis a Barcelona, i N-225, que va del Grau de Castelló a Terol, i l'autovia A-7. A banda, a prop té la línia ferroviària de València a Barcelona, que fa parades als baixadors de les veïnes Moncofa i Xilxes. De més a més, la Vall d'Uixó fou afavorida amb la instal·lació de la fàbrica de calcer de Segarra, que donava faena a milers de persones, i hi arribaren a viure-hi molts immigrants andalusos, murcians i castellans. Per contra, Artana, a pocs quilòmetres de la Vall però un poc més apartada cap a la banda de la serra d'Espadà, va mantindre una economia bàsicament dedicada al sector primari, i molts artanencs acabaren per treballar a les indústries fabrils desenvolupades en altres punts de la comarca.
Vista general de la Vall des del castell d'Uixó
A distància escassa d'Artana, la vila d'Onda fou una altra de les afavorides pel creixement de les fàbriques, passant de 5.055 habitants el 1857 als 24.859 dels nostres dies. El gran bot es produí a mitjan segle XX. Dels 8.696 veïns de fet de 1950, el 1960 n'eren ja 12.414 i el 1970, 15.245. D'aquesta manera, la població ondera va créixer més en deu anys, entre 1950 i 1960, que durant tota la centúria anterior. Açò, per una altra banda, va provocar la creació de guetos als afores del poble, on estaven instal·lades les taulelleres, com el Tossalet, el Monteblanco, el Colador o el raval del Castell, que van rebre a la població immigrant procedent d'Andalusia, Múrcia i Castella, anomenats de manera despectiva "murcianos", amb essa sorda, pel veïnat autòcton. Però aquests barris de nova planta també acolliren a un nombre significatiu de valencians de les comarques de l'interior, sobretot de l'Alt Millars, que, en el marc de l'èxode rural, passaren d'agricultors i ramaders a obrers industrials. Molts ja ho havien fet dècades abans en marxar a Barcelona, on encara existeix una colònia significativa de descendents d'altmillarencs migrats des de finals del segle XIX. Aquest buidatge progressiu de l'interior del País Valencià va comportar, al mateix temps, el tancament d'escoles o la desaparició dels venedors ambulants que recorrien aquestes contrades, serveis essencials per al manteniment del veïnat que es resistia a tancar la casa o el mas i buscar fortuna en altres terres.
Vista general d'Onda des del camí de Montí
A Sucaina, on encara hi queden 171 veïns dels 1.138 de fet i 1.217 de dret de l'any 1940, trobem exemples de com aquest èxode rural cap a Catalunya primer i cap a la Plana de Castelló després, deixà en soledat carrers i masos, molts dels quals han acabat convertits, malauradament, en poc més que un munt de ruïnes. Arribàrem al poble a primera hora del matí d'un dia ennuvolat de mitjans de març de l'any passat. Encara sort que els sucainers han aconseguit mantindre oberta l'escola pública, dedicada a santa Anna. Ho han fet, però, gràcies a una altra migració, que ara és d'arribada, de famílies d'origen marroquí i romanés. Transitàrem pràcticament sols el poble i, després de passar per les pallisses i els colomers de la banda de dalt de Sucaina, tiràrem cap a la granja del Romeral, que és una de les explotacions ramaderes del terme. Ací, la terra i el ramat no han deixat de ser un dels puntals de l'economia.
Panoràmica de Sucaina, en primer terme, i del Castell de Vilamalefa, al fons
La granja del Romeral, als afores de Sucaina
En acabant, per la vall del barranc del Centenar, isquérem a les terres del mas del Peirón, junt al qual ha estat construït un corral. De persones no en vam veure cap. El bestiar boví, l'única senyal de vida. El "peirón", o peiró o creu de terme en la nostra llengua, tampoc hi era ja. La caseria continuava dempeus d'aquella manera.
Barranc del Centenar
Panoràmica general del mas del Peirón
Vistes del mas del Peirón
A tocar d'allà, Las Chirivillas, també mig en ruïnes, i la carretera CV-190, itinerari de Castelló de la Plana a Terol per la Puebla de Valverde alternatiu al de la carretera N-225 o a l'autovia A-23. Ni la proximitat d'aquesta via, la construcció de la qual fa més de cent anys va millorar la connexió d'aquesta banda del nostre país amb la Plana i amb l'Aragó, va salvar de l'abandonament al tercer nucli més gran del municipi de Sucaina el 1940. A les masies de la partida de La Chirivilla hi residien 61 persones de dret i 56 de fet, una xifra només superada pel mas de Fuentes, amb un veïnat quasi idèntic, i pel cap del terme.
Carretera de Castelló de la Plana a la Puebla de Valverde i Terol
Dues vistes de Las Chirivillas
El mas del Cabezo, a un quilòmetre en direcció sud-est, relata la mateixa història. Nou habitatges i vint-i-huit habitants de dret i vint-i-dos de fet el 1940. Silenci, soledat i ruïnes a dia de hui.
Mas del Cabezo
A la dreta, una creu pintada sobre el mur del forn
Interior d'un habitatge
Forn
La desolació encara és major en paratges més apartats, com el Rull, la casa Venta o la casa de Lucía. Els visitàrem en una altra ocasió, en desembre de l'any passat, i en parlàrem d'ells en una excursió que publicàrem fa uns mesos. Al Rull no hi viu ningú des de l'any 1972, i el pas del temps es fa notar. Tot i que algunes cases continuen dempeus, d'altres s'han ensorrat del tot i encara més amenacen de caure prompte.
Mas del Rull
El forn en primer terme. Al darrere i a mà esquerra, la casa del tio Peporro. Al costat, la del tio Celestino.
Habitatge en ruïnes al mas del Rull
La casa de Lucía aguanta dreta de miracle. Encara n'és més, de miracle, el cas de la casa Venta, que irremeiablement serà una muntanya de ruïnes en poc de temps si no s'hi fica solució.
Casa de Lucía
Exterior de la casa Venta
Interior de la casa Venta
El contrapunt el marquen altres masies sucaineres, com el Pron d'Arriba o el Plano Herrera. Ací tampoc queda població estable, però alguns edificis han estat conservats i s'empren de segona residència o per a passar els caps de setmana. Aquest ús, el vacacional per als descendents dels emigrats, pot ser un bri d'esperança per a conservar els masos i evitar que, en cent anys, siguen una atracció igual d'exòtica, i perdoneu-nos per l'adjectiu, que ho poden ser les ruïnes romanes per a nosaltres.
En aquests habitatges del mas del Plano Herrera hi havia roba estesa el dia de l'excursió
Vista del mas del Pron d'Arriba
Taronges sud-africanes en un establiment lleidatà d'una cadena valenciana de supermercats
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada