El vocabulari de la natura: PICAIO

Aquesta setmana incorporem una nova paraula al nostre vocabulari de la natura. Hui us parlem del nom d'un tipus d'accident geogràfic, els anomenats picaios. Però, què és un picaio? Per a trobar la resposta a aquesta pregunta hem de recórrer a la definició que proposa Gargallo (1987: 808-809): "cualquier peñasco terminado en punta aguda". Això és perquè ni el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), ni el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), ni tan sols el no normatiu Diccionari General de la Llengua Valenciana (DGLV) recullen aquest mot.

Rocs des del Picaio, muntanya del terme de Vilafranca, als Ports

Font: Turisme de Vilafranca

En conseqüència, el terme 'picaio', atès a la seua caracterització, és sinònim de la paraula 'agulla' entesa com a "prominència cònica i elevada en una muntanya, o tros de roca tota sola i de forma aguda i vertical" (DCVB). De la mateixa manera, també guarda una relació ben estreta amb els mots 'pic' i 'pica': "cim agut d’una muntanya" (DIEC).

Ara bé, escoltar parlar de 'picaios' en genèric és ben difícil ja que la paraula s'ha conservat, principalment i com veurem tot seguit, com a topònim. Amb tot, Martí (1996: 40) va oir a la gent d'Algímia d'Alfara, a la comarca del Camp de Morvedre, referir-se a unes muntanyes llunyanes com a picaios en genèric. 

El Picaio Redó, al terme d'Algímia d'Alfara, al Camp de Morvedre

Font: elev-arte.com

No obstant això, com ja hem dit, de 'picaios' en trobem sobretot a la toponímia d'arreu del País Valencià, anomenant a muntanyes concretes. Així doncs, amb el terme 'El Picaio' tenim noms de lloc a Aín, a la serra d'Espadà; a Barx,  a Rótova i a Xeresa, a la Safor; a Culla, a l'Alt Maestrat; a Alfara de la Baronia, a Algímia d'Alfara i a Sagunt, al Camp de Morvedre; a Llucena, a l'Alcalatén; o a Moixent, a la Costera. També retrobem aquest topònim a la zona castellanoparlant de València amb, per exemple, "Los Picallos", un topònim del terme de Cirat, a l'Alt Millars (Gargallo, 1987: 809). 

A banda d'aquests noms de lloc, també hi ha altres de picaios, però amb noms particulars. Així tenim el Picaio de Calbet, el Picaio del Pilonet, el Picaio de Punta i el Picaio Redó al terme d'Algímia d'Alfara, al Camp de Morvedre; el Picaio de la Crebada al terme de Llucena, a l'Alcalatén; o el Racó del Picaio, a Almiserà, a la Safor.

El Picaio, al terme d'Aín, a la serra d'Espadà

Font: Trotasendas

Pel que fa a l'origen de la paraula, exclusiva del valencià, aquesta deriva del llatí però s'incorpora la nostra llengua a través del romanç mossàrab parlat a València abans de l'arribada de Jaume I (Rosselló, 2004: 142). Per tant, com assenyala Martí (1996: 40), 'picaio' presenta les lletres '-i-' i '-o-' que, d'acord amb el procés formació del català a partir del llatí, no hauria hagut de conservar. L'etimologia, doncs, coincidiria amb la de 'pica' que, per al DCVB, "sembla derivat postverbal de picar".

REFERÈNCIES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

GARGALLO, José Enrique (1987). Una encrucijada lingüística entre Aragón, Valencia y Castilla: El Rincón de Ademuz. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona.

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

MARTÍ, Joaquim (1996). Notes dialectològiques al voltant d'alguns topònims del Camp de Morvedre. Butlletí de la Societat d'Onomàstica, n. 47, p. 29-46.

REIAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Diccionari General de la Llengua Valenciana [no normatiu]. http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/

ROSSELLÓ, Vicent (2004). Toponímia, geografia i cartografia. València: Publicacions de la Universitat de València.