El vocabulari de la natura: BOLDRÓ

Aquesta setmana incorporem al nostre vocabulari de la natura una nova paraula. Es tracta del mot 'boldró' que, d'acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), fa referència a un "redol de vegetals més alts i més densos que els del voltant". Quasi de la mateixa manera, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua indica que un boldró és un "rodal de sembrat més espés o més alt que el del voltant". 

En efecte, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) també explica que és un "redol de sembrat més alt que la resta, o de garriga més espessa" i circumscriu la coneixença d'aquest terme a l'illa de Mallorca. De fet, el DCVB reprodueix una lletra popular mallorquina que canta "Arrambau-vos devers mi, maldament que sien deu; que tenc un boldró que jeu i no sé si en poré eixir". Per la seua banda, el Diccionari Aguiló fa de notar que els boldrons se solen formar "per la bondat de la terra, pels fems, per haver-hi hagut un formiguer, ...". Ara bé, aquesta obra de 1915 també recull un altre significat per a 'boldró' que no apareix a cap dels nostres diccionaris normatius ni tampoc al DCVB. I és que defineix la paraula com a "pell usual", en base a una cita d'un memorial valencià de l'any 1695. 

En qualsevol cas, la petjada d'aquest terme a la toponímia valenciana ha estat nul·la, mentre que a la de Catalunya és molt pobra. En aquest sentit, hom només hi troba la masia dita de Boldrons i la baga, obaga, de Boldrons, ambdues al terme de Collsuspina, a la comarca del Moianès.

Pel que fa a l'etimologia del mot, el DCVB s'aventura a relacionar-la amb la paraula 'boldro' que, per a mallorquins i menorquins, és la "glopada o raig líquid que surt o cau amb força". No obstant això, "no és molt segur aquest parentesc" diu el DCVB. Per la seua banda, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) reconeix l'origen incert del terme, però apunta a que podria derivar d'una forma llatina vulgar *vellerone, que provindria del llatí vellus, -ĕris, és a dir, "velló de llana".

Sobre la paraula 'boldró', com explica Joan Veny (1999), s'ha format el verb 'esboldregar', o 'esbaldregar'. A Benassal, a l'Alt Maestrat, aquest terme el fan anar per a referir-se a l'acció de "desfer terrossos" de terra (DCVB). A Mallorca i a Menorca, però també a Esterri (d'Àneu, de Cardòs?) segons el DCVB, l'usen com a sinònim de 'rebentar' o de 'foradar', 'esfondrar'.

Terrossos de terra a Gelida, a l'Alt Penedès.


REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

AGUILÓ, Marià (1915). Diccionari Aguiló. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

VENY, Joan (1999). La centralització de [o] àtona en català: del clotell al clatell. Catalan Review, vol. XIII, 1-2, p. 225-253.

Comentaris

  1. La definició de Benassal va ser recollida per Joaquim Garcia Girona, col·laborador d'Alcover, publicada en el 'Vocabulari del Maestrat (1922...).

    ResponElimina
  2. *en base a una cita: bssant-se o funbdant-se en una citaCIÓ

    *rebentar(-se) / crebar(-se) / rompre(‘s) | (d)esbudellar(-se) / esventrar(-se) / esbutzar-esbotzar(-se) DIEC / botar (rompre violentament per la pressió interior o exterior) | escagassar-se (desfer-se una cosa, deixant sortir o escampar-se allò que conté) | esclatar / petar / espletar Val. / esclafir | es-petegar | fig. fer un pet com una gla-bufa (morir-se sobtadament o fer bancarrota) | matar / fer morir | esclafar | crebar(-se) / esgotar(-se) (cansar molt) | molestar / fastiguejar | ventar / balafiar / escampar / fer malbé / destruir / espargir (malgastar, deixar perdre). (petar-esclafir-cruixir-glatir-brunyir les dents o de dents, de fred; petar els dits). *rebentar-se de riure: escuixatar-se de riure R, escarranxar-se de riure R, esclatar-se de riure, esclatar a-de riure, esclatar de rialles, esclatar-esclafir la rialla, esclafir a-de riure, esqueixar-se de riure, trencar-se de riure, petar-se de riure, cruixir-se de riure, esbotzar-se de riure, baquejar-se de riure, esmortir-se de riure, tibar-se riure R, descenyir-se de riure, rebatre’s de riure , caragolar-se de riure, morir-se de riure, fer-se una panxada de riure, fer-se un panxó de riure R, fer-se un tip-fart de riure R, DIEC, riure a bell canyó R, badar el queixal. *rebentar-se de plorar: rompre a plorar, esclatar a-de plorar, esclatar-se de plorar, esclatar els plors, esclatar en plors, arrancar-esclafir el plor, esclafir a-de plorar. *a rebentar: a petapell R, a esclatar, a esclatacor
    *rebentar-se V. Esforçar-se. *treballar fins a rebentar-se: treballar a esclat de mort

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada