Tarroja - La Cardosa - El Canós - L'Aranyó - Montcortès - Sedó

Aquesta setmana us presentem la nostra primera excursió per la comarca de la Segarra. Amb inici i final a la localitat de Tarroja, el punt central de la ruta és la visita a l'Aranyó, poble on ara fa cent anys, el primer d'abril de 1918, va nàixer l'escriptor Manuel de Pedrolo, en el si d'una família de la baixa noblesa catalana, els Pedrolo. Tot i això, durant la Guerra Civil va ser membre de la CNT i hi va estar als fronts de Falset, Barcelona i Figueres. Entre molts altres guardons, l'autor segarrenc obtingué el Premi Sant Jordi de novel·la l'any 1962 per Balanç fins a la matinada, i el 1979 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A banda de l'Aranyó, en aquesta eixida també passarem pels nuclis de la Cardosa, el Canós, Montcortès i Sedó, estarem a l'ermita de sant Julià Màrtir o gaudirem de la solitud dels camins que comuniquen aquesta contrada.

Panoràmica de l'Aranyó des de

la carretera d'Agramunt a Cervera

La ruta comença a la plaça de la Bàscula de Tarroja de Segarra. Des d'allà, en direcció oest, agafem el carrer del portal Baix fins que, a mà esquerra, ens desviem per a incorporar-nos al camí de Tarroja a la Cardosa.

Carrer del portal Baix, a Tarroja

Camí de Tarroja a la Cardosa

En un tres i no res, fem cap a la font del poble, dita també dels Horts, situada a la vora del riu Sió, que creuem. En havent travessat aquest curs d'aigua, tombem cap a l'esquerra, en direcció sud-est, que és per on continua el camí de Tarroja a la Cardosa, un poc desdibuixat al principi.

Camí de Tarroja a la Cardosa

La font de Tarroja, coneguda també com dels Horts

El riu Sió, el nom del qual, segons

Coromines, derivaria de l'arrel ibera keia

que, voldria dir, "el riu enclotat"

Camí de Tarroja a la Cardosa

Tanmateix, tan bon punt ens separem del marge del Sió i la via gira cap al sud, el camí s'eixampla i es fa més clar de seguir. Avancem per la partida de les Planes, que fa honor al seu nom. En un parell de minuts, apleguem a l'oratori de sant Antoni Abat, una capelleta de reduïdes dimensions.

A ras de terra, el camí de Tarroja a la Cardosa

Oratori de sant Antoni Abat

Imatge d'aquest sant al seu oratori

L'ultrapassem i continuem en direcció migjorn pel camí de Tarroja a la Cardosa. Sense desviar-nos en cap moment, no tardem en veure, de lluny, una creu. Cap allà ens adrecem. Remuntem els vint metres de desnivell que ens separen d'ella, i arribem a la creu de les missions situada junt a l'ermita de sant Julià Màrtir, un temple del segle XVIII. La creu actual, de mitjan segle XX, substitueix a una altra de més antiga i, de fet, està col·locada damunt d'un pedestal prou més vell. Pel que fa a l'edifici religiós, va ser víctima d'un atac de caire espanyolista a les acaballes de l'any passat.

Camí de Tarroja a la Cardosa

Ruïnes d'una construcció

Un altre tram del camí de Tarroja a la Cardosa

Mirada enrere cap a Tarroja

Creu de les missions

Ermita de sant Julià màrtir

Detall de la porta del temple

Uns metres després de deixar enrere l'ermita, trobem un encreuament, ja a tocar de la carretera L-311. Nosaltres, però, en vegada de continuar per la via asfaltada, que ens queda a la dreta, tirem recte, que és per on segueix el camí original que mena cap a la Cardosa. Guanyem un poc d'altura, però de seguida tornem a baixar per tal, ara sí, de creuar la carretera L-311 i enganxar el camí de Tarroja a la Cardosa, que renaix a l'altra banda de l'asfalt.

Camí de Tarroja a la Cardosa

Aquesta via, una vegada hem creuat la L-311

Ara caminem cap al sud-oest, en direcció a la partida de les Mates. Primer pugem, després baixem i, al remat, tornem a pujar. És aleshores quan, a mà dreta i ben lluny, observem el castell de Montcortès de Segarra, on farem cap hores després. Ara però, continuem en direcció sud fins a fer cap a un encreuament, on hem de girar cap a la dreta. Durant la primera de les pujades que hem descrit, a mà dreta, ens queda la partida de l'era del Talet, que també, pel pujant de la Mata, acaba elevant-se al nivell de les Mates. Allà, en un camp d'ametllers, va ser descobert un jaciment del qual, en l'actualitat, pareix no quedar-hi ja res.

El camí de Tarroja a la Cardosa en direcció a les Mates

Varietat de colors als marges

El camí de Tarroja a la Cardosa travessant les Mates

Una mirada cap al sud-oest,

amb Montcortès i l'Aranyó al fons

Una mirada cap a l'est

Desviament cap a la dreta

Avancem cap a ponent, cap a la partida de la bassa Nova, o dels Colls, on finalment no hi arribarem. Abans, doncs, tombem a l'esquerra pel primer camí que ens apareix i, entre camps de conreu, comencem a perdre altura per Lo Garrigar per tal d'anar a trobar el camí de la Prenyanosa a la Cardosa, que se superposa al de Tarroja.

Camí de Tarroja a la Cardosa

Construcció en ruïnes

Ruïnes d'una altra caseta, vora el camí

En havent-hi aplegat, tirem cap a la dreta, per la partida del clot de la font de la Cardosa. A la primera ocasió que tenim, girem a l'esquerra i ens incorporem al camí de Sedó a la Cardosa. Amb la partida de les Perdigueres a orient nostre, només ens queden trepitjar uns pocs metres abans d'entrar al poble de la Cardosa.

Camí de Sedó a la Cardosa

El daurat, color de juny

El poble de la Cardosa, a l'esquerra,

vist des del camí de Sedó

De seguida, trobem l'església de sant Pere Apòstol, o dels Sants Apòstols, d'origen romànic però molt modificada, i la façana de la qual està coronadas per una espadanya. Així mateix, al bell mig del poble, para el castell, d'origen medieval, i que a la porta té gravada la data de 1678. Fa poc més d'una dècada fou rehabilitat i, hui dia, l'artista Montse Gomis l'ha convertit en un espai artístic. Visitem la resta del nucli, de reduïdes dimensions, i continuem l'excursió cap al sud.

Església de la Cardosa

Plaça del poble

Façana del castell de la Cardosa

Una altra perspectiva d'aquesta fortificació

El camí de la Cardosa a Cervera abans d'eixir del poble

Agafem la carretera de la Cardosa, que es correspon amb el camí de la Cardosa a la Curullada. Per la divisòria de les partides del Castell, a orient, i de les Serres, a ponent, baixem cap al clot del Tià, per on passa la carretera de Cervera a Agramunt, o L-303.

El camí de la Cardosa a la

Curullada en deixar enrere el poble

De camí cap al clot del Tià

Ens incorporem breument a ella cap a la dreta per tal d'agafar novament el camí de la Cardosa a la Curullada, el recorregut del qual fou lleugerament modificat en aquest punt per la construcció de la carretera. Així, creuem amb molta cura la via i l'agafem, primer cap a l'est i de seguida cap al sud.

Carretera de Cervera a Agramunt

Camí de la Cardosa a la Curullada, cap a l'est

Camí de la Cardosa a la Curullada, cap al sud.

A mà dreta, la cabana de l'Estanislau.

També de seguida veiem, a mà dreta, la cabana de l'Estanislau. Poc més endavant, hi queda la cabana del Raïc i encara més enllà la de l'Alzinella. Al remat, davant nostre, apareix imponent l'alzina del Canós, just a la vora de la carretera que duu cap a aquest poble.

Cabana de l'Estanislau

Cabana del Raïc

Cabana de l'Alzinella

Alzina del Canós

Cap allà ens adrecem ara. Per això, ens incorporem a la via, que es correspon amb el camí de Cervera al Canós, cap a la dreta. Des de que l'agafem fins a l'arribada al Canós, la carretera és, bàsicament, una llarga recta per terreny pla, amb alguna lleu ondulació. Ja de lluny, se'ns descobreix el Canós, on arribem al cap d'uns vint minuts.

Carretera del Canós, o camí de Cervera al Canós

Una altra perspectiva d'aquesta via

El roig, que mana

La vida als marges de la carretera del Canós

El Canós ja apareix al final d'aquesta recta

Entrem al poble i, a mà dreta, ens incorporem al carrer de la Creu, que puja fins a l'església de sant Jaume, situada extramurs de la vila closa del poble. Des d'aquest temple, que fou construït al segle XVII, llevat del campanar, que és del segle XIX, i tot envoltant el perímetre exterior del nucli en direcció nord-oest, anem a buscar el camí del Canós a l'Aranyó, discret i poc marcat. Així, n'hem d'estar d'atents si no volem equivocar-nos en aquest punt.

Entrada al Canós

Façana de l'església de sant Jaume

Entrada a la vila closa. Al fons, cal Gomà.

Pel camí del Canós a l'Aranyó ens adrecem cap a la partida del Comú. Al remat, girem a la dreta per una via ben marcada que, de seguida, ens fa guanyar altura en direcció als plans de l'Aranyó. Al fons, ja veiem el poble natal de l'escriptor Manuel de Pedrolo on, en l'actualitat, ja no hi viu ningú.

Camí del Canós a l'Aranyó

Una mirada enrere, cap al Canós

Camí del Canós a l'Aranyó

Un altre tram d'aquest camí, cap al nord-est

La tempesta, que amenaça per la banda de Cervera

Al fons, l'Aranyó

Abans d'arribar-hi, però, passem pels Pallers de l'Aranyó, uns rocs enormes situats a la vora del camí. Finalment, resseguint el camí de la Figuerosa a l'Aranyó, fem cap a l'església de la localitat, dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu, d'origen romànic però reformada en segles posteriors.

Pallers de l'Aranyó

Una altra perspectiva d'aquestes roques enormes

Església de l'Assumpció de la Mare de Déu

Fem un tomb pel magnífic conjunt, on encara és pot resseguir a la perfecció el clos medieval. Ací, com apuntàvem abans, va nàixer ara fa un segle, el primer d'abril de 1918, l'escriptor Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina, de la nissaga dels Pedrolo, una família de la baixa noblesa catalana.

L'Aranyó

A l'Aranyó, ara que l'ésser humà ha fet les maletes,

una colònia de gats ha pres el poble. Al fons, el castell

de l'Aranyó, on va nàixer Manuel de Pedrolo el 1918.

Castell de l'Aranyó

Façana del castell de l'Aranyó

En aquest sentit, tal i com apuntà Albertí al seu Esquema Històric del Llinatge Pedrolo, el primer avantpassat del literat que fou senyor de l'Aranyó va ser en Joan Folcràs, l'any 1601. Era fill d'un francès que vivia a Cervera. Els Folcràs mantingueren el senyoriu del castell fins a la mort de Jerònia Folcràs, l'any 1708. Aleshores, el títol passà al seu fill, Ciril de Pedrolo, nascut el 1694 del matrimomi amb Antoni de Pedrolo, doctor en Dret i nascut a Montblanc l'any 1659.

Manuel de Pedrolo, que es traslladà a Barcelona el 1935 i estigué afiliat a la CNT durant la Guerra Civil, va publicar els seus primers poemes l'any 1950. El primer reconeixement li arribà el 1954, quan guanyà el premi Joanot Martorell amb Estrictament personal. Tanmateix, la seua obra més coneguda va eixir a la llum el 1974, Mecanoscrit del segon origen. Cinc anys més tard, el 1979, obtingué el premi d'Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural. Va faltar a la ciutat comtal el 26 de juny de 1990 víctima d'un càncer.

Manuel de Pedrolo, que ens llegà reflexions com ara

"cal protestar fins i tot quan no serveix de res"

En acabant, amprenem per la carretera de l'Aranyó. Aquesta via ens duu a trobar la carretera d'Agramunt a Cervera, o L-303. L'agafem cap a la dreta, en direcció cap a Montcortès de Segarra, localitat que ja veiem i a la qual arribem en cosa de deu minuts, tot travessant, precisament, els plans de Montcortès.

Carretera de l'Aranyó

Carretera d'Agramunt a Cervera,

amb Montcortès al fons sota una tempesta

De Montcortès hi destaca el seu majestuós castell, que domina tot el conjunt. Aquest palau començà a ser construït l'any 1493 i el senyor del lloc aleshores, en Joan Sacirera, li encarregà la direcció de les obres al mestre Joan Barrufet. Tot i això, des del 1095, és documentada l'existència d'un castell a Montcortès. Enfront d'aquest edifici, a la part alta del poble, on apleguem en havent-hi recorregut l'únic carrer, també hi para l'església de santa Anna. El temple sembla datar del segle XVI, tot i que ja és citat al contracte de construcció del castell, que com hem dit data del 1493. L'interior és modern i l'aspecte exterior de la capçalera ens fa creure que haja estat retallada.

Montcortès de Segarra

Façana d'un edifici en ruïnes del poble

Església de santa Anna

Part posterior del temple

El castell de Montcortès, obra del segle XV-XVI

Pel que costat de l'església de santa Anna, mena cap al nord el camí de Montcortès a Sedó. Cobrir la distància entre ambdós pobles ens duu poc més de mitja hora i, mentre ho fem, gaudim d'un paisatge solitari, amb cabanes i masos ací i allà.

Camí de Montcortès a Sedó

Mirada enrere cap a Montcortès. Al fons, l'Aranyó.

Marge

Cementeri de Montcortès

Camí de Montcortès a Sedó

Cabana del Xivill

Camí de Montcortès a Sedó

Sempre avançant cap al nord, al remat, veiem Sedó. En cosa de cinc minuts passem pel mas Gardeny i, en acabant, arribem a Sedó. En fer-ho, tombem a la dreta per la carretera d'Agramunt a Calaf, o L-324, que, en deu minuts més, ens duu a Tarroja, des d'on havíem eixit quatre hores abans i on fiquem el punt i final a l'excursió.