El vocabulari de la natura: ESPONA

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura protagonitzada per la paraula 'espona'. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), aquest terme es refereix, entre d'altres, al "marge de pedra per a sostenir les terres d’un bancal". De la mateixa manera, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua recull que una espona és un "marge de terra o de pedra".

El Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) indica que aquest significat de "marge; petita elevació o escaló de pedres i terra per a defensar la terra de conreu contra les esllavissades" que rep el mot 'espona' és propi de la Ribagorça i de la Llitera, i també de la Conca de Tremp, del Segrià, del Pla d'Urgell i del Priorat.

Murs de pedra seca que actuen com a espones per a sostindre el terreny i evitar 
solsides, al terme de Cervià de les Garrigues, a la comarca de les Garrigues

Pel que fa a l'origen de la paraula, aquesta deriva del llatí spŏnda, que són cadascun dels costats del llit, tot i que en època tardana va adquirir el significat de marge (DCVB). 

A la toponímia catalana trobem nombrosos exemples d'aquest terme. Així doncs, Espona és un llogaret i partida del terme de Massoteres, a la Segarra. També l'Espona, amb article, és un nucli del terme d'Orís, a Osona, i del terme de Sant Pere Sallavinera, a l'Anoia. Igualment és una muntanya del terme d'Alins, al Pallars Sobirà, i del terme de les Valls de Valira, a l'Alt Urgell. A Bellaguarda, a les Garrigues, tenen l'Espona Llarga mentre que la font d'Espona Maior està entre els pobles de Espui i d'Aiguabella, al Pallars Jussà.

Per contra, al País Valencià és ben escassa la presència d'aquesta paraula a la toponímia. Emperò hi ha alguns exemples com el de la partida de l'Espona del terme de Rossell, a la comarca del Baix Maestrat.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

Suera - Castell de Maús - Castro - Benisuleima - Suera

Aquesta setmana us proposem una eixida per la vall de Suera, a la serra d'Espadà. En ella, visitem els tres nuclis de població que conformaren aquesta contrada durant l'època islàmica: Saudent, que es correspon amb l'actual localitat de Suera, Benisuleima, que en acabant fou conegut com a Suera Alta, i Castro, el nom del qual ha romàs inalterat. A més a més, ascendim fins al castell de Maús, plaça forta d'aquest territori espadànics. La major part d'aquests camins ja ens són coneguts d'anteriors excursions que férem per ací.

El castell de Maús

La ruta comença a Suera, junt al pont de la carretera CV-205 que travessa el barranc de Castro. Allà agafem el passeig de Castro, que es correspon amb el camí de Castro, o camí de Suera a Matet. Avancem cap al sud-oest, tot guanyant altura per la partida del Bassó. Pel que fa al nom del poble, Carme Barceló, a la seua Toponímia aràbiga del País Valencià (1983), el fa vindre de l'àrab sukháyra, és a dir, "penyeta". Tot i això, Enric Moreu-Rey, a l'obra Els nostres noms de lloc (1982), defensa que prové del també àrab zuhayra, "bonica".

Camí de Castro

En acabant de la pujada, allà lluny, albirem el castell de Maús. Continuem per la seguida que portàvem i, quan el camí gira lleument cap a migjorn, trenquem a la dreta per a perdre altura i creuar el barranc de Castro. 

El camí de Castro amb el castell de Maús al fons

Vista de la granja dels Aguilars

El camí, endinsant-nos a la vall de Suera

Punt on se separa la pista moderna del
traçat original del camí de Castro

Amb el camí de Castro, passem el curs d'aigua i enfilem cap al sud-oest per l'altra banda de barranc. Tanmateix, pocs metres més endavant, tombem cap a la dreta, en direcció al Rinconet. 

Barranc de Castro

Camí de Castro

Cap al Rinconet

Ara caminem per l'assegador del Castell. Ultrapassem la séquia del Rinconet i iniciem l'ascensió cap a l'era de la Cova, per l'ombria del Castell. Després d'una pujada ràpida i constant, fem cap als edificis en ruïnes de l'era de la Cova, dita així pel fet d'estar just damunt de les enormes boques de les coves de la tia Cantina. Des d'ací, gaudim d'una bona vista de la vall de Suera i del castell de Maús. 

Assegador del Castell

Séquia del Rinconet


L'era de la Cova

El castell de Maús, a la dreta, vist des de l'era de la Cova

L'era de la Cova

La vall de Suera des de l'era de la Cova

Seguim cap a la fortalesa que domina aquesta contrada per l'assegador del Castell. Ara, guanyem altura més lentament, però no deixem de fer-ho. Al remat, fem cap a un collet on hi ha un encreuament. Nosaltres tirem recte i a la dreta, empegats a la penya del recinte emmurallat. 

Assegador del Castell

El castell de Maús des de l'assegador

Aproximació cap a la fortalesa

Novament, eixim a un altre collet. Ara anem cap a l'esquerra per a iniciar la pujada final cap al Castell, del qual ja només ens separen uns metres.

Últims metres abans d'arribar al castell de Maús

Contemplem les ruïnes del castell de Maús, d'origen islàmic, des d'on es frueix una vista privilegiada de tota la vall de Suera, de la vila d'Onda i de la Plana. Aquesta fortalesa rep el nom del terreny en el qual està ubicada, que constitueix un maús, és a dir, un "muntanyar erm, penya o terreny que no val per a conrear", en paraules de Vicent Pérez (2007: 306) a la seua obra Vocabulari antic de Crevillent.

El castell de Maús, encimbellat per damunt nostre

Muralles de la fortalesa

Vista de la vall de Suera des del castell de Maús.
Al fons, la vila d'Onda i el seu castell.

El castell de Maús

En acabant de visitar el conjunt, girem cua fins a l'últim encreuament i anem pel camí que abans no havíem agafat, en direcció sud. Ara caminem per l'assegador de Pedralba, en direcció al despoblat de Castro.

Assegador de Pedralba

Corral

Assegador de Pedralba

Un altre corral, també en ruïnes, junt al camí

Assegador de Pedralba

Travessem la partida de la Gronsa i, en cosa de quinze minuts, fem cap a aquest llogaret abandonat l'any 1609 arran de l'expulsió dels moriscos. Reconvertit a corral, en l'actualitat s'usa d'abellar. Fa un parell d'any, publicàrem una ressenya històrica d'aquest indret a l'article Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà (I), que en acabant també va compartir Espadàniques. En definitiva, la població de Castro sempre fou menor que la de la resta de nuclis de la vall de Suera. Dels 33 habitatges que tenia l'any 1415, passà a tindre'n només 6 el 1563. Després de la marxa forçada dels seus habitants, els cristians nouvinguts no arribaren a poblar el llogaret, tot i que apareixen registrats 18 habitatges al Castro de Suera l'any 1646, xifra que, de ben segur, es correspon amb la suma de les cases habitades a Saudent i a Benisuleima, Suera Baixa i Suera Alta.

Ruïnes d'una construcció a Castro

Ruïnes reaprofitades en aquest despoblat

Construcció moderna mig abandonada a Castro

Castro

El castell de Maús des de Castro

El traçat urbà de Castro, encara reconeixible

Tot deixant les ruïnes de Castro enrere, arribem a la font que duu el mateix nom, que arreplega les aigües del naixement de Castro-Pedralba.

Camí de Castro, o de Suera a Matet

Bassa de la font de Castro

Font de Castro

Detall d'aquesta font

Fem un glop de l'aigua d'aquesta dou, i ens incorporem en direcció nord-est a la pista de Castro. Un quart d'hora més tard, apleguem a la font dels Ullals, i cinc minuts després, trenquem cap a l'esquerra en direcció a la font de la Bocamina.

Pista de Castro

Vista del castell de Maús des de la pista de Castro

Font dels Ullals

Detall d'aquesta font

Pista de Castro

Camí cap a la font de la Bocamina

Tanmateix, no hi arribem fins allà perquè creuem el barranc de Castro i remuntem la ribera del curs d'aigua, tot travessant la séquia del Rinconet, fins a assolir el nivell del camí de Castro, o de Matet a Suera.

Barranc de Castro

Senda

Séquia del Rinconet

Camí de Castro, o de Matet a Suera

Continuem cap a la dreta, enlairats per damunt del barranc de Castro. En cosa de deu minuts, fem cap a la cruïlla d'on arranca la sendera que duu al despoblat de Benisuleima, o de Suera Alta, completament en ruïnes. D'aquest nucli també en parlàrem fa un parell d'anys en la publicació abans comentada sobre els despoblats moriscos espadànics. Ací, l'any 1596, hi havia 26 habitatges. A pesar que després de l'expulsió del 1609, el lloc fou repoblat amb cristians, la puixança de Suera Baixa, l'actual Suera, fou molt més notable, cosa que determinà que l'any 1765 tinguera només 12 veïns, mentre que l'antiga Saudent comptava amb 78. A mitjan segle XIX, la diferència era de 45 habitants contra 908. Al remat, i per eixes dates, tothom abandonà Suera Alta, que fins i tot tenia una església dedicada a sant Bertomeu. Fem un tomb per les restes del conjunt.

Camí de Castro






Diverses imatges de les ruïnes de Benisuleima, o Suera Alta

En acabant, tornem al camí de Castro. Ara, per la partida de la Pobila, només ens queda enllaçar amb el tram inicial de l'excursió, abans d'agafar l'assegador del Castell. Deu minuts després donem per acabada la ruta en arribar de nou al poble de Suera.

Camí de Castro

Tram del camí encara empedrat

Per últim, ací us deixem l'enllaç de la ruta a Wikiloc, amb el desig que us agrade.