El vocabulari de la natura: ALFARRASSAR

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura en la qual la protagonista és la paraula ‘alfarrassar’. Tal vegada a molts no vos sone de res aquest terme. Ara bé, el seu ús era prou habitual al País Valencià en una època en què, a l’escoltar arroba, a la gent no li venia al cap aquest simbolet @ de l’era d’Internet.

Segons recull el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el verb ‘alfarrassar’ vol dir “calcular a ull la quantitat o el valor (especialment dels fruits en verd d'un camp, abans de la collita)”. També el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) indica que el seu significat és “ajustar a un tant alçat (especialment els fruits en verd)”. En efecte, aquesta paraula era l’emprada quan els tractants de la taronja anaven al camp i, a ull, amb l’ajuda dels alfarrassadors, calculaven les arrobes, és a dir, la quantitat que anava a produir eixa parcel·la, tancant l’acord amb el productor per endavant. Tot el risc, per tant, anava a càrrec del tractant que comprava la taronja. I és que, si la collita anava malament o l’alfarràs havia estat inexacte, podia arribar a perdre un bon grapat de diners.

Camp de tarongers al terme de Teulada, a la Marina Alta

Font: Viquipèdia

Malgrat el pas del temps, però, aquesta modalitat de compravenda continua viva al País Valencià. Prova d’açò és que l’any 2013 va entrar en vigor la Llei 3/2013 de 26 de juliol, de la Generalitat, dels Contractes i altres Relacions Jurídiques Agràries, que regula l’alfarràs. I és que aquesta és una de les poques institucions del dret civil valencià que ha sobreviscut a la derogació de les lleis publiques i privades del Regne de València, i la seua substitució per les castellanes, per manament de Felip V, el primer Borbó en regnar a Madrid, el 1707, per mitjà dels Decrets de Nova Planta.

Pel que fa a l’origen etimològic d’aquesta paraula, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) la fa vindre de l’àrab al-ẖaraṣ, que vol dir “conjectura, avaluació aproximada”. L’obra d’Alcover i Moll indica, endemés, que aquesta paraula és pròpia de les comarques valencianes. Fins i tot la recull Natividad Nebot (1983) a Germanismos y arabismos en el habla castellano-aragonesa del Alto Mijares y del Alto Palancia (Castellón), a la comarca castellanoparlant de l’Alt Palància. Igualment és present amb la forma ‘alferrassar’ a la comarca dels Serrans, on també parlen el castellà (Llatas, 1959). A la Franja, la retrobem a Maella, població catalanoparlant del Matarranya històric que forma part del Baix Aragó-Casp, segons consta a Vocabulario dialectal del habla de Maella (Aragón), de Santiago Val (2000).

REFERÈNCIES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat 

LLATAS, Vicente (1959). El habla del Villar del Arzobispo y su comarca, Volum 1. València: Institución Alfonso el Magnánimo.

NEBOT, Natividad (1983). Germanismos y arabismos en el habla castellano-aragonesa del Alto Mijares y del Alto Palancia (Castellón). Archivo de Filología Aragonesa, XXXII-XXXIII, p. 47-99.

VAL, Santiago (2000). Vocabulario dialectal del habla de Maella (Aragón). Saragossa: Diputación General de Aragón.