Calaix d'interior: enclavaments valencianoparlants a l'Alt Millars

Aquesta setmana publiquem una nova edició del nostre Calaix d'interior amb una entrada sobre la presència del valencià en alguns masos de frontera de la comarca castellanoparlant de l'Alt Millars, al País Valencià.

Vista de l'Alt Millars, des del camí del Mas de Vicenta. Baix a la dreta, Lludient.

La instauració del règim autonòmic al País Valencià amb l'aprovació de l'Estatut l'any 1982 va plasmar jurídicament la realitat lingüística del nostre país: "Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i usar-los" (art. 6, LO 5/1982 d'1 de juliol, de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana). 

Portada de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982.

Açò va ser matisat un any després amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Així doncs, segons les directrius de l'Institut de Filologia Valenciana de la Universitat Literària de València i de la Universitat d'Alacant, el territori valencià va ser dividit en dues zones: la valencianoparlant (delimitada per l'article 35) i la castellanoparlant (delimitada pel 36).

Encapçalament del títol cinqué de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983.

Més enllà de les implicacions que aquesta divisió va poder tindre, es va ficar al paper la dualitat valenciana de la qual ja parlava Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962). Per una banda, unes comarques representants d'allò considerat valencià (llengua valenciana, tradicions, mode de vida, cultura) i d'altra, unes altres més empegades a l'òrbita aragonesa, castellana o murciana.   

Portada de "Nosaltres els valencians" (1962).

La comarca més septentrional de totes les incloses al domini castellanoparlant fou l'Alt Millars (Alto Mijares), amb els seus vint-i-dos municipis:
Ayódar                 
Arañuel 
Argelita
Castillo de Villamalefa
Cirat
Cortes de Arenoso
Espadilla
Fanzara                                                                                    
Fuente la Reina
Fuentes de Ayódar 
Ludiente
Montanejos
Montán
Puebla de Arenoso
Toga
Torralba del Pinar
Torrechiva
Vallat
Villahermosa del Río
Villamalur                                                                               
Villanueva de Viver
Zucaina 

Mapa de l'Alt Millars
Atribució: Llicenciat sota CC BY-SA 2.5 via Wikimedia Commons

La majoria d'aquests pobles, però, també tenen un topònim equivalent en valencià, bé siga l'establert per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), bé siga l'usat tradicionalment als pobles valencianoparlants de frontera. A aquest respecte, són molt interessants els topònims recollits l'any 1991 per Gargallo Gil al seu treball "Els pobles castellano-parlants en boca dels veïns de parla valenciana: resultat d'unes enquestes toponímiques a la zona septentrional del País Valencià (II)". D'aquesta manera, queda la relació següent de topònims altmillarencs en valencià:

TOPÒNIM AVL / TOPÒNIM TRADICIONAL PER ALS VALENCIANOPARLANTS                                                  
Aiòder / Aiòder
Aranyel / Aranyuel
Argeleta / Argelita
el Castell de Vilamalefa / el Castillo
Cirat / Cirat
Cortes d'Arenós / Cortes
Espadella / Espadilla
Fanzara / Fanzara
la Font de la Reina / Fuente la Reina
les Fonts d'Aiòder / Fuentes
Lludient / Lludient o Ludiente
Montanejos / Montanejos
Montant / Montan
la Pobla d'Arenós / la Pobla d'Arenós o la Pobla d'Arenoso.
Sucaina / Sucaina
Toga / Toga
Torralba del Pinar / Torralba
Torre-xiva / Torre-xiva
Vallat / Vallat
Vilafermosa / Villahermosa
Vilamalur / Vilamalur o Villamalur
Vilanova de la Reina / la Villanueva o Vilanova de Viver


Mapa de l'Alt Millars, a l'article de José Enrique Gargallo (1991).

L'existència d'una toponímia tradicional valenciana per a aquests pobles és conseqüència de les relacions establertes entre les comunitats valencianoparlants i les castellanoparlants. En alguns casos, fins i tot, no hi ha cap frontera orogràfica que les separe, com seria el cas de l'Alcúdia de Veo (Alcudia de Veo), poble castellanoparlant de la serra d'Espadà, i Veo, valencianoparlant. Fruit d'aquestes relacions també s'establiren alguns enclavaments valencianoparlants en l'àmbit castellanoparlant: masos altmillarencs aïllats on el valencià pervisqué com a llengua vehicular durant algunes generacions.

Dos d'aquests masos van ser el mas dels Frares i el mas dels Collados, ubicats al sud-est de la comarca de l'Alt Millars i a poca distància l'un de l'altre.

Ubicació del mas dels Frares respecte del seu cap municipal, Aiòder.

El mas dels Frares es troba al municipi d'Aiòder, molt a prop de l'alt de la Mola, on parteixen els termes d'Aiòder i Fanzara (Alt Millars) i Suera, poble valencianoparlant de la serra d'Espadà. La toponímia oficial el recull amb la denominació de Masía de los Frailes, per trobar-se dins de la zona castellanoparlant. Té a la vora el camí dels Gamellons (camino de los Gamellones), que avança cap a la Mola, i el camí del Collado, que baixa cap al coll d'Aiòder i el poble de Suera.

Façana principal del mas dels Frares, l'any 2011

A pesar de no saber quan va ser edificat, la tradició oral sempre ha assegurat que allà vivien eremites que duien una vida solitària i d'espiritualitat. Malauradament, però, no coneixem cap document que ho confirme.

Cuina del mas dels Frares

El ben cert és que els primers masovers que es recorden en aquest mas eren valencianoparlants. Els seus noms: Francisco Escrig Moliner (nascut vora l'any 1865 - mort l'1 de març de 1930 a Onda) i Antònia Domènech Segura (soterrada a Fanzara després de la Guerra Civil). Originaris de Xodos, a la comarca de l'Alcalatén, l'adquiriren a finals del segle XIX. Van tindre quatre fills (Higinio, Manuel, José i Delfín) que continuaren la vida masovera al lloc fins a la dècada del 1960, quan el mas va ser venut i s'inicià la seua degradació.

Llosa sepulcral de Francisco Escrig Moliner,
 ubicada al Cementeri Municipal d'Onda (Plana Baixa). 

Manuel Escrig Domènech, el tio Nelo, un dels fills de Francisco i Antònia, 
també masover al mas dels Frares. Foto dels anys '60 feta a Artesa (Plana Baixa).

El mas dels Collados està situat al sud del terme municipal de Fanzara, no gaire lluny de les terres valencianoparlants de Suera, Tales i Onda.

Ubicació del mas dels Collados respecte del seu cap municipal, Fanzara.

Com en el cas de l'anterior, tot i pertànyer a la comarca castellanoparlant de l'Alt Millars, els primers masovers del lloc dels quals tenim notícies eren valencianoparlants. Es tracta de la parella formada per Vicente Badenes Serrano i Dolores Pérez, segurament nascuts a Tales entre 1860 i 1865.

Vicente Badenes Serrano i Dolores Pérez, masovers valencianoparlants del mas dels Collados. Fotografia realitzada en una data desconeguda.

Aquest matrimoni engendrà set fills i una filla, alguns dels quals tenim constància que foren nascuts a la mateixa masia. L'única filla, Dolores Badenes Pérez, es va casar amb Manuel Escrig Domènech, un dels fills dels masovers del mas dels Frares.

Dolores Badenes Pérez, en una foto feta a Artesa (Plana Baixa) als anys '60.

Tanmateix, el nom del mas únicament es coneix en castellà i podria fer referència a uns masovers anteriors de cognom Collado, relativament comú a la contrada, o a la ubicació de la masia, dalt d'un turó (una de les traduccions de collado al valencià) que domina la fanzarina Loma de los Cuernos.

Al municipi de Ludiente, o Lludient, a l'Alt Millars, també hi hagueren masos valencianoparlants. De fet, al fil de la redacció d'aquesta publicació, trobàrem alguns exemples breument comentats ja al bloc de "Ludiente activo".


Vista llunyana del mas de Juan Edo

D'aquesta manera, al voltant del camí reial d'Aragó, que divideix el seu terme i el de Llucena, a la comarca valencianoparlant de l'Alcalatén, van haver almenys dos masies que parlaven en valencià: la de Juan Edo i el mas de Mató.

Ubicació del mas de Juan Edo respecte del seu cap municipal


El mas de Mató


Possiblement als també lludientins del Batanero, o el Bataner per als de Llucena, i de la Cellarda també es parlà valencià, però no ho hem pogut determinar certament. Una prova més de la convivència entre les dues comunitats lingüístiques del País Valencià al llarg dels segles.

REFERÈNCIES
FUSTER, Joan (1962). Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62.

GARGALLO, José Enrique (1991). Els pobles castellano-parlants en boca dels veïns de parla valenciana: resultat d'unes enquestes toponímiques a la zona septentrional del País Valencià (II). Butlletí interior de la Societat d'Onomàstica, n. XLVI, p. 243-258.

GENERALITAT VALENCIANA (1982). Llei orgànica 5/1982 d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, n.74, p. 2-23.

GENERALITAT VALENCIANA (1983). Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, n.133, p. 1460-1473.

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. Disponible en línia a: http://terrasit.gva.es

2 comentaris: