Calaix d'interior: Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà (II)
Aquesta setmana us presentem, dins de la sèrie Calaix d'interior, la segona part de l'article Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà, que vam publicar el passat mes de maig. En aquesta edició anem a parlar-vos d'altres quatre pobles abandonats que foren habitats per moriscos a aquest territori enclavat entre les comarques actuals de la Plana Baixa, l'Alt Palància i l'Alt Millars. Els protagonistes, doncs, van a ser l'Alcúdia de Fanzara, l'Algímia d'Artana, Pelmes i Bellota.
Vista parcial de la serra d'Espadà des dels seus coneguts Òrguens, a Benitandús.
L'ALCÚDIA DE FANZARA
L'Alcúdia de Fanzara, anomenada també l'Alcudieta (Sanchis, 1922), fou una localitat morisca ubicada al cim d'un turó que domina el riu de Millars, i que està tancat, d'una banda, pel barranc del Turio i, de l'altra, pel de la Mesquita. Situada no massa lluny de Fanzara, a la partida a la qual dóna nom, hui dia queda pràcticament a la vora de la carretera CV-20 (Vila-real - Puebla de Arenoso). El seu nom, d'origen àrab, vol dir, en efecte, 'el pujol' (DCVB).
D'acord amb els plans evangelitzadors per als moriscos dissenyats durant el segle XVI, però escassament implementats, en els afers eclesiàstics l'Alcúdia depengué de la parròquia de Fanzara, manada crear a mitjan dècada de 1530 a partir de la ja existent al castell de Suera (Benítez, 1994: 112, 118).
Corral en ruïnes a l'Alcúdia de Fanzara
Paret conservada junt al que sembla una antiga era.
Possiblement es tracte de les restes d'un desaparegut graner.
Arcs d'un corral enrunat a l'Alcúdia de Fanzara
Muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara.
A dia de hui en són moltes les restes que han sobreviscut de l'Alcúdia, disperses entre la frondosa vegetació i les velles ribassades que reaprofitaren els materials dels habitatges abandonats per a abancalar els conreus que allà s'instal·laren amb posterioritat. Destaquen, per damunt de les altres, les ruïnes del castell, ubicades als vessants meridional, septentrional i occidental del turó, amb part de les seues muralles, merlets i alguna que altra torreta, i amb un domini excepcional sobre el riu de Millars i la localitat de Fanzara.
L'Alcúdia de Fanzara, anomenada també l'Alcudieta (Sanchis, 1922), fou una localitat morisca ubicada al cim d'un turó que domina el riu de Millars, i que està tancat, d'una banda, pel barranc del Turio i, de l'altra, pel de la Mesquita. Situada no massa lluny de Fanzara, a la partida a la qual dóna nom, hui dia queda pràcticament a la vora de la carretera CV-20 (Vila-real - Puebla de Arenoso). El seu nom, d'origen àrab, vol dir, en efecte, 'el pujol' (DCVB).
D'acord amb els plans evangelitzadors per als moriscos dissenyats durant el segle XVI, però escassament implementats, en els afers eclesiàstics l'Alcúdia depengué de la parròquia de Fanzara, manada crear a mitjan dècada de 1530 a partir de la ja existent al castell de Suera (Benítez, 1994: 112, 118).
Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), i també Lapeyre (2009: 43), apleguen algunes dades sobre la població alcudiana des del segle XV. Així doncs, el 1415 es registraven 49 cases, xifra que no parà de minvar des de l'aleshores: 32 en foren comptades el 1427, 30 el 1451, 29 el 1563 i 18 el 1596, només tretze anys abans de l'expulsió dels seus habitants.
Per aquell temps, als inicis del segle XVII, Escolano (1611: 728) va nomenar breument l'indret:
"Corramos ya la ribera del Río Mijares. De los pueblos recostados a ella, se ofrece el primero la Alcudia de Fanzara, que es de treynta y cinco casas de Moriscos; y se remata en ella el Obispado de Tortosa por aquel cabo".
Com observem, doncs, les xifres de població aportades per aquest autor difereixen de les donades pels abans citats: cap al 1611 Escolano comptà 35 vivendes on quinze anys abans se'n registraven només 18.
Possiblement es tracte de les restes d'un desaparegut graner.
L'Alcúdia va ser un dels indrets afortunats en tornar a ser habitat després de 1609. D'acord amb l'escriptura de població de Fanzara, de 30 de setembre de 1612, la repoblació de la localitat fou duta a terme per Joan Badenes, originari de Llucena, a la comarca de l'Alcalatén. En aquest sentit, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), certifiquen l'existència de 22 habitatges al poble el 1646. De totes maneres, aquesta xifra dista molt de la de Fanzara, on en aquell mateix any n'hi havien 71.
El 1765, no obstant, ja feia temps que no quedava ningú a l'Alcúdia, doncs el cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera, comptador major i procurador general del duc de Sogorb, escrigué que "se volvió a poblar de nuebo esta dicha villa de Fanzara juntamente con los lugares y derruhidos y inmediatos, situados en este mismo valle aunque en las eminencias de dos montes pequeños, llamados el de la Alcudia, que está junto al río, y el de la Leuxa (...)" (Grau i Romero, 2005: 47). En el mateix sentit s'expressà Madoz (1847: 19) al citar, ja a mitjan segle XIX, els despoblats fanzarins de "Alcudieta, Castell y Lleuxa, pueblos destruidos, que se conocen por tradición y por algunos vestigios".
Bernardo Mundina (1873: 297), a la seua famosa obra Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, feu també esment a l'Alcúdia, però d'una forma certament inexacta:
"El origen de esta población (Fanzara) es morisco, en cuya época estaban poblados los tres pueblos de Alcudieta, Castell y Llauxa, que formaban un conjunto animado y divertido con tantas poblaciones en tan poco terreno. Estos pequeños pueblos fueron abandonados después de la conquista (...)".
Doncs és clar que ni l'Alcúdia, ni tampoc Castell ni la Lleuxa, foren abandonats en ser conquerida València pel Rei Jaume I. Nogensmenys, el mateix Mundina es desdiu unes línies més endavant, quan assegura que els motius de l'abandonament dels tres pobles del terme de Fanzara foren "los continuos años de sequía y la terrible peste del año 1707" (Mundina, 1873: 297).
Per tant, sembla que hem de situar la ruïna definitiva de l'Alcúdia cap al 1707, és a dir, coincidint amb el final de la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica al Regne de València i la conseqüent annexió i incorporació d'aquest a la Corona de Castella. Aquesta hipòtesi és confirmada per Miralles (1868: 14) qui, al descriure Fanzara, diu:
"En su término se ven los vestigios de los despoblados de Alcudieta, Castell y Lleuxa. Estas aldeas, así como la villa, estaban bastante pobladas al tiempo de la reconquista: la espulsión de los moriscos y posteriormente las guerras de sucesión, la redujeron al pobre estado en que hoy se encuentra (...)".
A dia de hui en són moltes les restes que han sobreviscut de l'Alcúdia, disperses entre la frondosa vegetació i les velles ribassades que reaprofitaren els materials dels habitatges abandonats per a abancalar els conreus que allà s'instal·laren amb posterioritat. Destaquen, per damunt de les altres, les ruïnes del castell, ubicades als vessants meridional, septentrional i occidental del turó, amb part de les seues muralles, merlets i alguna que altra torreta, i amb un domini excepcional sobre el riu de Millars i la localitat de Fanzara.
Llenç meridional de la muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara, amb merlets.
Llenç occidental de la muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara. Al fons, una torreta.
Vista de Fanzara des de l'Alcúdia. A sota, el riu de Millars.
L'ALGÍMIA D'ARTANA
L'Algímia d'Artana, anomenada també la Mesquita (Escolano, 1611: 726), va ser un poble morisc ubicat a prop de la localitat d'Artana. D'acord amb la descripció de Traver (1968: 1), estigué emplaçat a la partida artanenca de la Mesquita, no massa lluny de la carretera CV-223. Aquesta ubicació sembla confirmada tant pel mateix Gaspar Escolano (1611: 726), qui situa una "aldehuela" anomenada Mesquita entre Artana i Eslida, com pel nom que rep eixa partida del terme hui dia.
municipal segons Butzer, Butzer, Mateu i Miralles.
Llidó (1999) assegura que aquest indret va ser fundat pels romans. Nogensmenys, els dos topònims que ens han sobreviscut d'ell, Algímia i Mesquita, són de procedència àrab. El DCVB deriva a Algímia de l'àrab al-jami, 'lloc de reunió', o també, com diu Pocklington (2010: 150), directament, 'la mesquita'. Per la seua banda, Mesquita prové també de l'àrab masjid, amb el mateix significat (DCVB).
Segons Traver (1968: 1), al paratge on va estar l'Algímia, ara transformat en camps de conreu, encara es conserven restes dels basaments dels habitatges. Així mateix, Vilar (1997: 1236) identificà les ruïnes d'una edificació mahometana. Nosaltres, tanmateix, no trobàrem ja res de tot açò. Abundant cagaferro, això sí. Però, al remat, més enllà d'alguns fragments de teula, cap rastre superficial que indicara la presència allà d'alguna classe de construcció en el passat.
Fragment del que sembla una teula, al mig d'un camp d'oliveres de la partida de la Mesquita
Pel que fa al nombre de pobladors, aquest era sensiblement inferior al d'Artana. Així doncs, mentre que el 1563 es registren 65 vivendes al cap municipal, a Algímia se'n compten 19. La xifra baixa fins als 15 habitatges el 1602, que contrasten amb els 93 d'Artana (Danvila, 1887: 299; Lapeyre, 2009: 41, 43).
Aquesta és la darrera de les dades que tenim sobre el poble. En qualsevol cas, els seus terrenys ja havien estat reconvertits a conreus agrícoles a mitjan segle XVIII, tal i com ens mostra un document de 1777 publicat per Artanapèdia. Amb tot, doncs, cal apuntar que l'expulsió dels moriscos l'any 1609 suposà el buidatge definitiu del lloc.
Marge amb abundància de cagaferro a la partida de la Mesquita
Aquesta és la darrera de les dades que tenim sobre el poble. En qualsevol cas, els seus terrenys ja havien estat reconvertits a conreus agrícoles a mitjan segle XVIII, tal i com ens mostra un document de 1777 publicat per Artanapèdia. Amb tot, doncs, cal apuntar que l'expulsió dels moriscos l'any 1609 suposà el buidatge definitiu del lloc.
Detall del cagaferro
Fotografia cedida per @espadaniques.
PELMES
Pelmes va ser un poble de l'Espadà del qual pràcticament ho desconeixem tot, ja que només apareix citat al text de la Carta Pobla que el Rei Jaume I concedí als musulmans de la serra d'Eslida a data de 29 de maig de 1242:
"Hec est carta gracie et securitatis quam facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassalos suos".
Els motius de la desaparició d'aquest indret ens són ignots. Tal vegada va quedar despoblat en una època molt primerenca després de la conquesta cristiana, tal vegada canvià de nom, ... . En qualsevol cas, Herrero i Pons (1973) aportaren una pista molt significativa per a identificar-lo. Ells observaren que les localitats citades al document estan situades a un mateix vessant de la Serra, llevat de Xinquer, cosa que fa pensar que Pelmes també hi devia caure per aquesta contrada.
Així doncs, tenim perfectament identificades les localitzacions d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer (Sengueir) i Suera (Çuela). De la resta d'assentaments que ens queden en la zona, tant Benitandús, l'Alcúdia (de Veo), Benisuleima, Saudent com Alfara o Benialí tenen un topònim clarament musulmà, mentre que el de Castro és llatí (DCVB). Tales, per la seua banda, apareix citat en documents de l'època (1237, 1246, ...). És el cas també del despoblat de Cavallera (1258), a mig camí entre la mateixa Tales i Suera, i de Vilamalur, ja que és esmentada a un document de 1236.
Tot açò fa pràcticament impossible que puguem connectar Pelmes amb cap poblament conegut, habitat o deshabitat, de la serra d'Espadà. Tampoc ens aporta cap pista el seu topònim, que podria estar vinculat, no ho sabem, amb el d'un poblat ibèric anomenat Pelma, al terme municipal de Xulella, a la comarca dels Serrans (Sebastián, 1990: 401).
Una altra possibilitat seria connectar el topònim Pelmes amb el castellà Belmez, nom d'un poble andalús conegut per les taques en forma de rostres humans apareguts en un dels seus habitatges. Aquesta connexió és factible per la inexistència del so de la zeta castellana a la nostra llengua i per l'estreta vinculació entre els sons oclusius bilabials /p/ i /b/. D'aquesta manera, Pelmes hauria de ser una paraula aguda, Pelmés, i no plana com ens sembla adequat pronunciar d'entrada, igual que Belmez. Ambdues derivarien de l'àrab be-el-mays, 'al costat del lledoner' (Román, 2012: 36). Certament, a la serra d'Espadà és important la presència del lledoner i, com ens diu el full informatiu sobre el Parc Natural, al llarg de la història s'ha emprat la seua fusta per a fabricar gaiatos.
Per últim, caldria apuntar la possibilitat que Pelmes només fóra un error de l'escrivà que va redactar el text de 1242. En aquest sentit, es detecten nombroses errades a l'hora d'escriure els noms musulmans dels pobles de la zona als documents cristians de l'època (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311). Tanmateix no sembla factible aquesta opció al no obtindre cap resultat satisfactori en la comparació dels topònims coneguts amb el de Pelmes.
Amb tot, només ens queda constatar la impossibilitat de localizar aquest llogaret espadànic, el més desconegut d'entre tots els que tenim notícia de la seua existència.
BELLOTA
Bellota, o Villota (Bazzana, 1996: 459), va ser una població morisca situada a l'actual terme municipal de Xóvar, al vessant sud-oest de la serra d'Espadà. Apareix citada per primera vegada a un document del segle XIV que tradueix al romanç dos originals àrabs dels anys 521 i 641 de l'Hègira, és a dir, del 1127 i del 1243 d.C., on se l'anomena junt a Eslida, Xóvar i un altre llogaret desaparegut dit Garraga, el qual es podria correspondre amb la partida xovera coneguda hui com Tarragán (Bazzana, 1996: 459).
No obstant això, l'esment directe més antic de Bellota, "alqueriam de Beiota", es troba al Llibre del Repartiment del Regne de València (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311) en un document d'agost de 1238, pel qual és donada a Garcia Petri de Rivaroga (Riba-roja) pel Rei Jaume I. Almenys fins a la Guerra Civil espanyola, es conservava també a l'Arxiu de la Catedral de València un pergamí, datat del 17 d'octubre de 1277, amb l'acta de possessió que determinava que l'església de Bellota, i també la de Xóvar, "pertenece a Valencia por composición con el Obispo de Segorbe" (Olmos, 1933: 206).
Sobre l'ubicació del poble, assegura Martí (1995: 28; 2013: 210-211) que s'emplaçava a la partida xovera hui dita del Prado. L'autor ho argumenta per "la proximidad de recursos hidrológicos, su ubicación en un llano, pero en una zona bien protegida (...) la presencia de algunas cerámicas dispersas de tipologías que recuerdan las de la época medieval, y aún quedan en pie restos de lo que debieron ser unas habitaciones".
Pel que fa a l'etimologia del topònim, Bellota deriva de l'àrab ballūṭa, amb el mateix significat (DCVB), cosa que reforça encara més el marcat caràcter musulmà d'aquest assentament. Nogensmenys, no hem d'oblidar que la zona de la Bellota ja havia estat habitada abans de l'arribada dels mahometans, tal i com ho demostren les restes de l'edat del bronze trobades a prop del cim de la penya de la Bellota (Escuder, Martín del Barrio i Sancho, 2012: 30).
Pelmes va ser un poble de l'Espadà del qual pràcticament ho desconeixem tot, ja que només apareix citat al text de la Carta Pobla que el Rei Jaume I concedí als musulmans de la serra d'Eslida a data de 29 de maig de 1242:
"Hec est carta gracie et securitatis quam facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassalos suos".
(Arxius Jaume I - Universitat Jaume I)
Els motius de la desaparició d'aquest indret ens són ignots. Tal vegada va quedar despoblat en una època molt primerenca després de la conquesta cristiana, tal vegada canvià de nom, ... . En qualsevol cas, Herrero i Pons (1973) aportaren una pista molt significativa per a identificar-lo. Ells observaren que les localitats citades al document estan situades a un mateix vessant de la Serra, llevat de Xinquer, cosa que fa pensar que Pelmes també hi devia caure per aquesta contrada.
Mapa parcial de la serra d'Espadà, amb els pobles
citats junt a Pelmes marcats en roig.
Així doncs, tenim perfectament identificades les localitzacions d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer (Sengueir) i Suera (Çuela). De la resta d'assentaments que ens queden en la zona, tant Benitandús, l'Alcúdia (de Veo), Benisuleima, Saudent com Alfara o Benialí tenen un topònim clarament musulmà, mentre que el de Castro és llatí (DCVB). Tales, per la seua banda, apareix citat en documents de l'època (1237, 1246, ...). És el cas també del despoblat de Cavallera (1258), a mig camí entre la mateixa Tales i Suera, i de Vilamalur, ja que és esmentada a un document de 1236.
Tot açò fa pràcticament impossible que puguem connectar Pelmes amb cap poblament conegut, habitat o deshabitat, de la serra d'Espadà. Tampoc ens aporta cap pista el seu topònim, que podria estar vinculat, no ho sabem, amb el d'un poblat ibèric anomenat Pelma, al terme municipal de Xulella, a la comarca dels Serrans (Sebastián, 1990: 401).
Una altra possibilitat seria connectar el topònim Pelmes amb el castellà Belmez, nom d'un poble andalús conegut per les taques en forma de rostres humans apareguts en un dels seus habitatges. Aquesta connexió és factible per la inexistència del so de la zeta castellana a la nostra llengua i per l'estreta vinculació entre els sons oclusius bilabials /p/ i /b/. D'aquesta manera, Pelmes hauria de ser una paraula aguda, Pelmés, i no plana com ens sembla adequat pronunciar d'entrada, igual que Belmez. Ambdues derivarien de l'àrab be-el-mays, 'al costat del lledoner' (Román, 2012: 36). Certament, a la serra d'Espadà és important la presència del lledoner i, com ens diu el full informatiu sobre el Parc Natural, al llarg de la història s'ha emprat la seua fusta per a fabricar gaiatos.
Per últim, caldria apuntar la possibilitat que Pelmes només fóra un error de l'escrivà que va redactar el text de 1242. En aquest sentit, es detecten nombroses errades a l'hora d'escriure els noms musulmans dels pobles de la zona als documents cristians de l'època (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311). Tanmateix no sembla factible aquesta opció al no obtindre cap resultat satisfactori en la comparació dels topònims coneguts amb el de Pelmes.
Amb tot, només ens queda constatar la impossibilitat de localizar aquest llogaret espadànic, el més desconegut d'entre tots els que tenim notícia de la seua existència.
BELLOTA
Bellota, o Villota (Bazzana, 1996: 459), va ser una població morisca situada a l'actual terme municipal de Xóvar, al vessant sud-oest de la serra d'Espadà. Apareix citada per primera vegada a un document del segle XIV que tradueix al romanç dos originals àrabs dels anys 521 i 641 de l'Hègira, és a dir, del 1127 i del 1243 d.C., on se l'anomena junt a Eslida, Xóvar i un altre llogaret desaparegut dit Garraga, el qual es podria correspondre amb la partida xovera coneguda hui com Tarragán (Bazzana, 1996: 459).
No obstant això, l'esment directe més antic de Bellota, "alqueriam de Beiota", es troba al Llibre del Repartiment del Regne de València (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311) en un document d'agost de 1238, pel qual és donada a Garcia Petri de Rivaroga (Riba-roja) pel Rei Jaume I. Almenys fins a la Guerra Civil espanyola, es conservava també a l'Arxiu de la Catedral de València un pergamí, datat del 17 d'octubre de 1277, amb l'acta de possessió que determinava que l'església de Bellota, i també la de Xóvar, "pertenece a Valencia por composición con el Obispo de Segorbe" (Olmos, 1933: 206).
Sobre l'ubicació del poble, assegura Martí (1995: 28; 2013: 210-211) que s'emplaçava a la partida xovera hui dita del Prado. L'autor ho argumenta per "la proximidad de recursos hidrológicos, su ubicación en un llano, pero en una zona bien protegida (...) la presencia de algunas cerámicas dispersas de tipologías que recuerdan las de la época medieval, y aún quedan en pie restos de lo que debieron ser unas habitaciones".
La caseta del Prado, situada al paratge on probablement estigué Bellota.
Aquesta hipòtesi de Martí es veu reforçada per la proximitat entre el Prado i la partida precisament coneguda com la Bellota, extens territori rural adjacent que es troba dividit entre Xóvar i Assuévar.
Al mapa, la partida de la Bellota respecte de Xóvar, tancada en la depressió formada
entre la penya de la Bellota, l'alt del Pinaret i el Cerro del Caballo. Al mig, solca la vall
el barranc de la Bellota, que baixa des dels Pedregales.
Pel que fa a l'etimologia del topònim, Bellota deriva de l'àrab ballūṭa, amb el mateix significat (DCVB), cosa que reforça encara més el marcat caràcter musulmà d'aquest assentament. Nogensmenys, no hem d'oblidar que la zona de la Bellota ja havia estat habitada abans de l'arribada dels mahometans, tal i com ho demostren les restes de l'edat del bronze trobades a prop del cim de la penya de la Bellota (Escuder, Martín del Barrio i Sancho, 2012: 30).
El corral de la Bellota, situat molt a prop del Prado, a
la partida de la Bellota i per sobre del barranc homònim.
Poques dades hem pogut aplegar de la seua població. En tot cas, sembla que no va ser massa nombrosa, doncs novament Martí (1995: 30) reprodueix un text de 1560 pel qual el senyor dels llocs de Xóvar i de Bellota, en Francisco Gerónimo Ferragut de Pujades, li sol·licita al Rei Felip I de València (i II de Castella) l'autorització per a "poblar dichos Lugares en atención de haverse arruhinado y Despoblado".
REFERÈNCIES
ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. Disponible en línia a: dcvb.iecat.net.
ARTANAPÈDIA. Col·lecció José Catret Pla: escriptures del segle XVIII. Disponible en línia a: https://artanapedia.com/documents-2/col·leccio-jose-catret-pla-escriptures-s-xvii/. Consulta: 3 de juny de 2016.
BAZZANA, André (1996). Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d'Uixó (Castellón). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, n. 17, p. 455 - 475.
BENÍTEZ, Rafael (1994). Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la diócesis de Tortosa. A MARTÍNEZ, Enrique i SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.
BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i MIRALLES, Ismael (1985). Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.
CANCELLERIA REIAL (s. XV). Carta pobla de les aljames musulmanes de la serra d'Eslida. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000325. Consulta: 4 de juny de 2016.
ARTANAPÈDIA. Col·lecció José Catret Pla: escriptures del segle XVIII. Disponible en línia a: https://artanapedia.com/documents-2/col·leccio-jose-catret-pla-escriptures-s-xvii/. Consulta: 3 de juny de 2016.
BAZZANA, André (1996). Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d'Uixó (Castellón). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, n. 17, p. 455 - 475.
BENÍTEZ, Rafael (1994). Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la diócesis de Tortosa. A MARTÍNEZ, Enrique i SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.
BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i MIRALLES, Ismael (1985). Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.
CANCELLERIA REIAL (s. XV). Carta pobla de les aljames musulmanes de la serra d'Eslida. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000325. Consulta: 4 de juny de 2016.
DANVILA, Manuel (1887). Desarme de los moriscos en 1563. Boletín de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.
ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro Patricio Mey.
ESCUDER, José María, MARTÍN DEL BARRIO, Pablo i SANCHO, Rubén (2012). Plan General de Chóvar. Disponible en línia a l'adreça: http://consultas.cma.gva.es/areas/medio_natural/evaluacion_ambiental/eae/planeamiento/2009.029.3.07/DOC%20ENTRADA%20PROP%20MA%20%20(11.05.15)/02_CATALOGO%20DE%20BIENES%20Y%20ESPACIOS%20PROTEGIDOS/02.1_023_PG_CAT_MEMORIA_130215.pdf. Consulta: 7 de juny de 2016.
GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766). València: Publicacions de la Universitat de València.
ESCUDER, José María, MARTÍN DEL BARRIO, Pablo i SANCHO, Rubén (2012). Plan General de Chóvar. Disponible en línia a l'adreça: http://consultas.cma.gva.es/areas/medio_natural/evaluacion_ambiental/eae/planeamiento/2009.029.3.07/DOC%20ENTRADA%20PROP%20MA%20%20(11.05.15)/02_CATALOGO%20DE%20BIENES%20Y%20ESPACIOS%20PROTEGIDOS/02.1_023_PG_CAT_MEMORIA_130215.pdf. Consulta: 7 de juny de 2016.
GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766). València: Publicacions de la Universitat de València.
HERRERO, Josep i PONS, Empar (1973). La revolución de los moriscos en la sierra de Espadán. Disponible en línia a: http://artanapedia.com/artana-musulmana-i-morisca/la-revolucion-de-los-moriscos-en-la-sierra-de-espadan/ Consulta: 4 de juny de 2016.
LAPEYRE, Henry (2009). Geografía de la España morisca. València: Publicacions de la Universitat de València.
LLIDÓ, Joan (1999). Apuntes para la elaboración del mapa prehistórico de Artana. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Volum LXXV. Disponible en línia a l'adreça: https://artanapedia.com/historia/apuntes-para-la-elaboracion-del-mapa-prehistorico-de-artana/. Consulta: 1 de juny de 2016.
MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum VIII. Madrid: La Ilustración.
MARTÍ, José (1995). Chóvar, un documento importante para la comprensión de su historia. Boletín del Instituto de Cultura del Alto Palancia, n. 2, 21 - 34.
MARTÍ, José (2013). Toponimia de Chóvar. A ACADEMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Actes de la VII Jornada d'Onomàstica - Xérica 2013 (p. 210 - 219). València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
MIRALLES, Adolfo (1868). Crónica General de España: provincia de Castellón de la Plana. Madrid: Rubio, Grilo y Vitturi.
MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.
OLMOS, Elías (1933). Inventario de los documentos escritos en pergamino del Archivo Catedral de Valencia. Boletín de la Real Academia de la Historia, volum 103, p. 141 - 293.
MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum VIII. Madrid: La Ilustración.
MARTÍ, José (1995). Chóvar, un documento importante para la comprensión de su historia. Boletín del Instituto de Cultura del Alto Palancia, n. 2, 21 - 34.
MARTÍ, José (2013). Toponimia de Chóvar. A ACADEMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Actes de la VII Jornada d'Onomàstica - Xérica 2013 (p. 210 - 219). València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
MIRALLES, Adolfo (1868). Crónica General de España: provincia de Castellón de la Plana. Madrid: Rubio, Grilo y Vitturi.
MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.
OLMOS, Elías (1933). Inventario de los documentos escritos en pergamino del Archivo Catedral de Valencia. Boletín de la Real Academia de la Historia, volum 103, p. 141 - 293.
POCKLINGTON, Robert (2010). Toponimia ibérica, latina y árabe de la provincia de Albacete. A Al-basit: revista de estudios albacetenses, 55, p. 11 - 167.
REIAL JUSTÍCIA (s. XVIII). Abu Said dóna al bisbe de Sogorb les esglésies dels pobles de l’Alt Millars, que són possessió seua i que més endavant constituiran el senyoriu d’Arenós. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000211. Consulta: 5 de juny de 2016.
ROMÁN, José (2012). La flora y su terminología en la provincia de Jaén: fitonimia y dialectología. Tesi doctoral dirigida pel doctor Manuel A. Esgueva i tutoritzada pel doctor Rafael Rodríguez. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).
SANCHIS, José (1922). Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia con los nombres antiguos y modernos de los que existen o han existido. València.
SEBASTIÁN, Vicente (1990). Apuntes para el estudio del proceso romanizador a partir de un ramal de la Vía Augusta: el caso de Iulella (La Serranía, Valencia). A DIVERSOS AUTORS. La red viaria en la Hispania romana (p. 399 - 410). Saragossa: Institución Fernando el Católico.
REIAL JUSTÍCIA (s. XVIII). Abu Said dóna al bisbe de Sogorb les esglésies dels pobles de l’Alt Millars, que són possessió seua i que més endavant constituiran el senyoriu d’Arenós. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000211. Consulta: 5 de juny de 2016.
ROMÁN, José (2012). La flora y su terminología en la provincia de Jaén: fitonimia y dialectología. Tesi doctoral dirigida pel doctor Manuel A. Esgueva i tutoritzada pel doctor Rafael Rodríguez. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).
SANCHIS, José (1922). Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia con los nombres antiguos y modernos de los que existen o han existido. València.
SEBASTIÁN, Vicente (1990). Apuntes para el estudio del proceso romanizador a partir de un ramal de la Vía Augusta: el caso de Iulella (La Serranía, Valencia). A DIVERSOS AUTORS. La red viaria en la Hispania romana (p. 399 - 410). Saragossa: Institución Fernando el Católico.
TRAVER, Vicente (1968). Algimia de Artana. A Uxó: periódico semanal de información, 64, p. 1.
VILAR, Enric (1997). Toponímia d'Artana. Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 71, p. 1235 - 1243.
Magnífica entrada, l'única pega que li trobe és que és massa curta. Llàstima perquè m'he quedat en ganes de saber-ne més.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari, Xavier! La veritat és que és complicat traure petroli del reduït nombre de fonts documentals que trobem en relació als pobles abandonats pels moriscos a la serra d'Espadà.
EliminaEls llogarets més destacats sí que tenen un poc més de bibliografia que parle d'ells. Tanmateix, en el cas dels més menudets o desconeguts, això no ocorre i se n'ha publicat molt poc al seu voltant.
De totes maneres, com diu el refrany castellà 'lo bueno, si breve, dos veces bueno'. En qualsevol cas farem una tercera entrega amb més despoblats moriscos de l'Espadà en els propers mesos i tractarem d'exprimir al màxim les nostres fonts documentals.
Novament gràcies per la teua lectura i pel teu comentari. Salutacions!