Isona - Jaciment de la Posa - Llordà - Castell de Llordà - Siall - Trinxeres de la Posa - Santuari de la Mare de Déu de la Posa - Isona
Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca del Pallars Jussà. Es tracta d'un recorregut circular d'uns vint-i-un quilòmetres que encetem i acabem a Isona, i durant el qual combinem pistes asfaltades i sense asfaltar, carreteres, sendes ben marcades i corriols perdedors. Passem pels pobles de Llordà i de Siall, visitem el jaciment d'icnites de la Posa i el santuari de la Mare de Déu de la Posa, i contemplem ruïnes de la Guerra civil espanyola, entre d'altres.
Des del castell de Llordà, la vall que solca el barranc de les Valls
L'excursió comença a l'avinguda de Lleida d'Isona. Aquesta localitat és de fundació antiquíssima i ha estat identificada amb l'Eso dels ibers i l'Aeso romana, citada per Plini el Vell i Claudi Ptolemeu. Un dels seus fills fou Luci Emili Patern, militar que va viure entre els segles I-II després de Crist i que va lluitar al costat de l'emperador Trajà a les actuals Romania i l'Iran. D'ell ens han arribat notícies gràcies a diverses inscripcions referides a ell, a un germà i a una germana trobades a Isona i la rodalia. Després del col·lapse del poder romà, poca cosa se'n sap d'Isona. Fins i tot, un document del segle XI assenyala que està despoblada. A partir de la centúria següent, la localitat agafa embranzida i aprofita les ruïnes de l'època romana per a construir la vila medieval. Durant la Guerra civil espanyola, fou arrasada per les tropes rebels dirigides pel dictador Francisco Franco.
Amb tot, des de l'avinguda de Lleida, pugem cap a la plaça del Pi i, en acabant, busquem el carrer de la Posa, amb el qual abandonem el nucli urbà. I és que aquesta via, que guanya altura a poc a poc, ens duu fins al cementeri del poble.
Amb tot, des de l'avinguda de Lleida, pugem cap a la plaça del Pi i, en acabant, busquem el carrer de la Posa, amb el qual abandonem el nucli urbà. I és que aquesta via, que guanya altura a poc a poc, ens duu fins al cementeri del poble.
Tres imatges dels carrers d'Isona
Cementeri d'Isona, al final del carrer de la Posa
A partir d'aquest punt, el carrer de la Posa passa a ser anomenat camí de la Posa, i per ell hem de continuar, cap al nord-est. El camí és ample i còmode, i estem envoltats per camps de conreu. A l'esquerra ens queda la partida de Los Plans, que fa honor al seu nom. A la dreta, en baixada suau cap al barranc de la Colomera, tenim la de Clarà. Davant de nosaltres, encara lluny, albirem la blancor del santuari de la Mare de Déu de la Posa, als serrats de Goberra.
Camí de la Posa
Panoràmica cap a la banda de la partida de Clarà
En flor, a tocar del camí de la Posa
Al cap de menys de deu minuts, i en havent deixat al nord-oest el cobert del Tartera, fem cap a cal Sialló, que és una explotació porcina de dimensions considerables que para a la dreta del camí de la Posa. Just ací, aquesta via tira lleugerament cap a la dreta, entre edificis de cal Sialló.
En deixar-los enrere, comença a baixar per la solana de cal Sialló a fi de travessar el barranc de la Colomera. En aquest punt, el camí de la Posa s'ha solsit i hem de passar d'aquella manera per a poder continuar.
Cobert del Tartera
El camí de la Posa, just abans de travessar cal Sialló
Més edificis de cal Sialló, al fons, a mà esquerra del camí de la Posa. Molt lluny albirem ja el santuari de la Mare de Déu de la Posa, als serrats de Goberra.
Camí de la Posa
Tram destruït d'aquesta via
El camí, just abans de travessar el barranc de la Colomera
Superat aquest xicotet obstacle, creuem el barranc de la Colomera i encetem l'ascensió cap al santuari de la Mare de Déu de la Posa. Estem, precisament, a la partida de la Posa.
Durant la pujada, trobem alguns corriols i caminots que tiren cap a la dreta i cap a l'esquerra. Nosaltres, però, no ens hem de separar del camí de la Posa, que mena cap a l'est.
Barranc de la Colomera
Camí de la Posa
Durant la pujada, trobem alguns corriols i caminots que tiren cap a la dreta i cap a l'esquerra. Nosaltres, però, no ens hem de separar del camí de la Posa, que mena cap a l'est.
Dos punts del camí de la Posa, de pujada al santuari del mateix nom
Poc abans de fer cap al temple, a mà esquerra, tenim el jaciment d'icnites de la Posa. Quan fou descobert, es pensava que aquest indret conservava petjades de dinosaures. Ara es pensa que les marques les deixaren rajades marines.
Vistes generals del jaciment de la Posa
Detalls de les marques deixades a la roca
Després de contemplar-lo, en lloc d'anar cap al santuari de la Mare de Déu de la Posa, que visitarem més tard, trenquem cap a la dreta amb el camí de Llordà. De seguida perdem altura a fi de creuar la llau de la Colomera. Avancem per pista cap al sud-oest.
Camí de Llordà
En travessar aquest curs d'aigua, la pista es perd. El camí de Llordà gira ara cap a l'esquerra, en direcció sud-est. Uns metres més enllà, reapareix la pista. Aleshores comencem a pujar per la partida de les Goberres. Aquest topònim l'entendrem quan arribem a Llordà. L'ascensió és suau i còmoda.
El camí de Llordà pràcticament esborrat
El camí de Llordà, que reapareix a poc a poc
El camí de Llordà, ja marcat del tot
Perdem un poc d'altura per a passar per la llau del Sant, tot i que immediatament la recuperem. El camí de Llordà gira més cap a l'est a mesura que ens aproximem a la font de Prat de Gòmits.
Després, fem cap a una cruïlla. Hem de continuar pel camí de Llordà, que és el que continua recte i pujant. Ara bé, poc més endavant, el camí de Llordà abandona la pista i continua per senda.
Font de Prat de Gòmits
Després, fem cap a una cruïlla. Hem de continuar pel camí de Llordà, que és el que continua recte i pujant. Ara bé, poc més endavant, el camí de Llordà abandona la pista i continua per senda.
El camí de Llordà, encara per pista
Conreus a prop d'on s'acaba la pista
Arranc de la senda per on continua el camí de Llordà
Per aquesta nova via, seguim amb l'ascensió cap al poble de Llordà. Pugem més i més pel límit d'una zona de bosc fins a guanyar el cap del Grau. A l'esquerra, amagades per la vegetació, paren les ruïnes de l'església de sant Andreu. No les arribem a veure, però poca cosa en queda d'aquest edifici del segle XI. Han estat documentades restes de l'absis i dels murs. A l'altra banda de la clotada solcada pel barranc de Rater, albirem el castell de Llordà. Els gossos que l'habiten no paren de lladrar.
Ruïnes d'una construcció a la vora del camí
Camí de Llordà
Inici de la baixada cap al barranc de Rater després de guanyar el cap del Grau. Al fons, el castell de Llordà.
Barranc de Rater
Camí de Llordà
A mesura que ens aproximem al poble, els gossos augmenten més i més el volum dels seus lladrucs. Ara bé, quan entrem a Llordà, tot és silenci. De sobte, un gos travessa el camí molt ràpid per davant de nosaltres i s'amaga entre la vegetació i les ruïnes que poblen principalment aquest indret. I és que Llordà ha viscut un temps millor. Alguna casa pareix en bon estat. La majoria, però, estan tancades i mig enrunades, o enrunades del tot.
Davant de l'església, que està dedicada a santa Maria, hi ha un munt d'andròmines. També veiem un cotxe estacionat a prop. Algú hi viu per ací, a banda dels gossos invisibles que ens han d'estar observant-nos des d'algun lloc. El temple, romànic d'obra popular, presenta una façana amb una porta emmarcada per un arc de mig punt, rosetó i espadanya. Part d'aquesta façana i de la banda nord de l'edifici queden amagades per can Llinars. Segons el lingüista Joan Coromines, el nom del poble pot derivar de luridanu, i al seu torn de luridu, "fosc", o de lauretanu, de lauru, "llorer".
Entrada a Llordà
Habitatges a Llordà
Davant de l'església, que està dedicada a santa Maria, hi ha un munt d'andròmines. També veiem un cotxe estacionat a prop. Algú hi viu per ací, a banda dels gossos invisibles que ens han d'estar observant-nos des d'algun lloc. El temple, romànic d'obra popular, presenta una façana amb una porta emmarcada per un arc de mig punt, rosetó i espadanya. Part d'aquesta façana i de la banda nord de l'edifici queden amagades per can Llinars. Segons el lingüista Joan Coromines, el nom del poble pot derivar de luridanu, i al seu torn de luridu, "fosc", o de lauretanu, de lauru, "llorer".
Vista de l'església de santa Maria de Llordà
Façana del temple
Si l'església ens queda a la dreta, a l'esquerra naix el camí de Llordà a Siall. Amb ell abandonem el poble, no sense abans veure a una persona caminar entre bancals perduts alguns metres per baix de nosaltres. Serà l'habitant de Llordà? Encara amb aquesta pregunta al cap, arribem a una cruïlla. El camí de Siall continua recte, per senda. Nosaltres, però, ens incorporem cap a la dreta a la pista que puja al castell de Llordà.
Camí de Llordà a Siall
Pista del castell de Llordà
Amb aquesta via asfaltada fem un lleuger ziga-zaga per dalt de la solana del Castell. En acabant, girem cap al nord-oest / nord-est. Al fons, guaitem ja el castell de Llordà, situat a l'extrem sud-oest del serrat Llarg. A la dreta, el terreny cau a plom cap al barranc de les Valls.
Panoràmica durant la pujada la castell de Llordà
Vista llunyana del castell de Llordà
No deixem de guanyar altura fins a fer cap al peu de la fortalesa. El primer que veiem són les ruïnes de l'església de sant Sadurní. Aquest temple tenia tres naus encapçalades pels seus absis corresponents. La principal era més gran que les laterals. Va ser consagrat l'any 1085 pel bisbe d'Urgell Bernat Guillem i, en aquella mateixa època, s'hi va establir una comunitat de canonges. No obstant això, apareix documentat des de la centúria anterior, cosa que apunta a l'existència d'una església anterior junt al castell de Llordà. En aquest sentit, a l'arxiu de la canònica de sant Pere d'Àger, l'historiador i religiós Jaume Caresmar va trobar al segle XVIII una acta de consagració més antiga, de l'any 1040. Aquest document, però, no ha arribat fins al dia de hui.
Després, ens aproximem al castell de Llordà, que està rodejat per una tanca perimetral. Es tracta d'una fortalesa de considerables dimensions construïda entre els segles X i XI, i que es va convertir en la residència d'Arnau Mir de Tost, noble i militar molt pròxim als comtes d'Urgell que estigué a l'avantguarda de la conquesta del Pallars Jussà i d'Àger als musulmans. Des de primeries del segle XIII fins al XIX fou possessió del capítol de canonges de la catedral de la Seu d'Urgell. Amb la desamortització va ser abandonat i es va enrunar.
Campanar de l'església de sant Sadurní. El seu aspecte ens recorda al de l'abadia de sant Miquel de Cuixà, al terme de Codalet, al Conflent.
Vista de les ruïnes del temple
Una altra perspectiva de les ruïnes, arrapades al cingle
Restes de la nau principal de l'església de sant Sadurní
Després, ens aproximem al castell de Llordà, que està rodejat per una tanca perimetral. Es tracta d'una fortalesa de considerables dimensions construïda entre els segles X i XI, i que es va convertir en la residència d'Arnau Mir de Tost, noble i militar molt pròxim als comtes d'Urgell que estigué a l'avantguarda de la conquesta del Pallars Jussà i d'Àger als musulmans. Des de primeries del segle XIII fins al XIX fou possessió del capítol de canonges de la catedral de la Seu d'Urgell. Amb la desamortització va ser abandonat i es va enrunar.
Dues imatges del castell de Llordà
Continuem l'excursió per un tros de pista que tira cap a l'esquerra, baixant. De seguida la pista s'acaba, però, i trenquem cap a la dreta per una senda que recorre la part baixa del castell de Llordà. Aquesta via va per la carena del serrat Llarg, cap al nord-est, en paral·lel i uns metres per dalt del camí de Llordà a Siall.
Contrapicat del castell de Llordà
Camí per la carena del serrat Llarg
Quan guanyem la carena, gaudim d'unes vistes magnífiques del paisatge esculpit pels barrancs de Rater i de les Valls. Primer ascendim però, en acabant, perdem altura.
No tardem en eixir al collet de la Basseta, on retrobem el camí de Llordà a Siall. En aquest punt hi ha una bassa de reduïdes dimensions, i d'ací el topònim.
El serrat Llarg és un topònim descriptiu. La senda recorre una carena allargassada i estreta.
Els espadats que donen nom als serrats de Goberra vistos des del serrat Llarg
No tardem en eixir al collet de la Basseta, on retrobem el camí de Llordà a Siall. En aquest punt hi ha una bassa de reduïdes dimensions, i d'ací el topònim.
El collet de la Basseta, amb el toll que li dóna nom
Ara el camí de Llordà a Siall ocupa la carena del serrat Llarg. Al principi, la vegetació és escassa. La cosa canvia a mesura que pugem i ens separem de la carena per a travessar l'obac de Rater. Continuem pujant, però, fins a assolir els 1.000 metres d'altura sobre el nivell de la mar.
És aleshores quan, després d'una xicoteta planura, la pista s'acaba i seguim per senda. Baixem lleugerament per a travessar, una altra vegada, el barranc de Rater. En acabant, pugem de nou per la partida de l'Abeller.
El camí de Llordà a Siall és perdedor en aquest punt i no ens acaba de ser fàcil de seguir a pesar dels senyals. En una cruïlla, pareix que haja d'anar cap a l'esquerra, però continua recte. Poc després, però, abandona una pista que acabem de trobar i, en efecte, gira cap a l'esquerra per una senda poc trepitjada. Ascendim i, en uns cinc minuts, arribem al poble de Siall, pràcticament desert. De nou, un grup de gossos ens saluda amb la seua simfonia de lladrucs particular.
Camí de Llordà a Siall
Mirada enrere cap al castell de Llordà
El camí, poc abans d'arribar a l'obac de Rater
Obac de Rater
És aleshores quan, després d'una xicoteta planura, la pista s'acaba i seguim per senda. Baixem lleugerament per a travessar, una altra vegada, el barranc de Rater. En acabant, pugem de nou per la partida de l'Abeller.
Camí de Llordà a Siall
El camí de Llordà a Siall és perdedor en aquest punt i no ens acaba de ser fàcil de seguir a pesar dels senyals. En una cruïlla, pareix que haja d'anar cap a l'esquerra, però continua recte. Poc després, però, abandona una pista que acabem de trobar i, en efecte, gira cap a l'esquerra per una senda poc trepitjada. Ascendim i, en uns cinc minuts, arribem al poble de Siall, pràcticament desert. De nou, un grup de gossos ens saluda amb la seua simfonia de lladrucs particular.
Dues imatges del camí de Llordà a Siall poc abans de fer cap a la segona de les localitats
Casa Teulé de Siall
Siall, que amb la creació dels ajuntaments en el segle XIX es va unir des del primer moment a Isona, no té tampoc església en el seu nucli urbà. Sí que en va tindre Mullol, una caseria de la seua jurisdicció. Els veïns de Siall anaven a missa al temple de sant Martí i sant Antolí, situat a un quilòmetre del poble. Pel que fa a l'etimologia del topònim, Coromines afirma que és una variant del nom comú 'sisall', que és una classe d'arbust. Ara bé, aquesta tesi no és compartida per Rodrigo Pita i Mercé que, a Otros nombres antiguos en la toponimia de Lérida y Huesca (1960), defensa que prové d'un antropònim sense identificar.
Cal Rullat, a l'esquerra, i cal Guit, a la dreta, al poble de Siall
Ruïnes a Siall
L'excursió continua per la carretera de Siall, que agafem cap a l'esquerra. Aquesta via es correspon aproximadament amb el camí de Siall a Isona. Encetem uns descens per la banda de dalt del serrat del Torrulló.
La carretera de Siall en el tram que es correspon amb el camí de Siall a Isona
Vista llunyana del castell de Llordà
Al cap d'uns cinc minuts, de l'esquerra de la carretera naix una pista que té un senyal de prohibit el pas a vianants. Ara bé, el camí privat no comença ací. Ho fa uns metres més endavant. I és que, en aquest punt, el camí de Siall a Isona se separa de la carretera i mena cap a ponent. Uns metres més endavant, el camí es bifurca. El pas públic, que és per on nosaltres hem de continuar, tira cap a la dreta, baixant. El pas privat continua recte.
Punt on el camí de Siall a Isona se separa definitivament de la carretera. A la imatge no es veu però, uns metres enrere, hem deixat un cartell de prohibit el pas a persones.
Punt on el camí de Siall a Isona tira cap al barranc de la Colomera i agafa una via diferent a la del pas privat que entra a la solana de Rater
En efecte, iniciem una baixada a fi de travessar el clot del Negral i el barranc de l'obaga de la Colomera. Deixem a mà esquerra, tot i que no les veiem, les ruïnes de l'església de sant Martí i sant Antolí, lloc fins on caminaven els siallencs per a oir missa, tal com ja havíem assenyalat abans.
Aquest és un paratge ben solitari i feréstec. Es nota que per ací passa poca gent. Una rabosa, curiosa, ens segueix.
Camí de Siall a Isona
Aquest és un paratge ben solitari i feréstec. Es nota que per ací passa poca gent. Una rabosa, curiosa, ens segueix.
El camí de Siall a Isona per l'obac de la Colomera
El camí de Siall a Isona travessa el barranc de la Colomera per a anar a trobar la carretera L-511. Nosaltres, però, l'abandonem abans. I és que, just en el punt on el camí tira definitivament cap al barranc de la Colomera a fi de creuar-lo, girem a l'esquerra per un corriol vagament senyalitzat que guanya altura. Estem a l'obac de la Colomera i la vegetació hi abunda.
El camí és fàcil de seguir perquè no hi ha cap altre pas possible. De vegades és un poc estret. La caiguda cap a la dreta pareix pronunciada. No la volem tastar, i no la tastem. Tot i això, el tram no és difícil de superar.
De piujada per l'obac de la Colomera
El camí és fàcil de seguir perquè no hi ha cap altre pas possible. De vegades és un poc estret. La caiguda cap a la dreta pareix pronunciada. No la volem tastar, i no la tastem. Tot i això, el tram no és difícil de superar.
Camí
Al cap d'un quart d'hora, més o menys, acabem de travessar l'obac de la Colomera i el paisatge canvia al cent per cent. La vegetació és molt més escassa.
Davant de nosaltres, Isona. Més a prop, al nostre peu, trinxeres, parapets i búnquers de la Guerra civil espanyola desperdigolats per ací i per allà. En visitem alguns d'aquest important i gran conjunt bèl·lic. Aquestes construccions foren bastides per l'exèrcit republicà i van estar operatives entre 1938 i gener de l'any 1939, moment en el qual els militars rebels manats per Francisco Franco feren retrocedir les forces del Govern de Juan Negrín cap a la Seu d'Urgell.
En acabant, continuem l'excursió cap al ja proper santuari de la Mare de Déu de la Posa, que també fou escenari d'enfrontaments en els últims mesos de la Guerra civil espanyola. Hi fem cap al cap de deu minuts, després de passar per l'àrea d'esbarjo que hi queda a la vora.
Continuem l'excursió per la pista del camí nou de la Posa, que és una via asfaltada i ampla. Amb ella perdem altura, creuem el barranc de la Colomera i ascendim per a incorporar-nos a la carretera L-511. Just abans d'eixir a ella, a l'esquerra, observem un búnquer.
L'entorn es transforma completament en canviar de vessant
Davant de nosaltres, Isona. Més a prop, al nostre peu, trinxeres, parapets i búnquers de la Guerra civil espanyola desperdigolats per ací i per allà. En visitem alguns d'aquest important i gran conjunt bèl·lic. Aquestes construccions foren bastides per l'exèrcit republicà i van estar operatives entre 1938 i gener de l'any 1939, moment en el qual els militars rebels manats per Francisco Franco feren retrocedir les forces del Govern de Juan Negrín cap a la Seu d'Urgell.
Cinc imatges del conjunt bèl·lic de la Posa, de l'exèrcit de la II República espanyola
Camí cap al santuari de la Posa
Àrea recreativa del santuari de la Posa
El santuari de la Posa és un temple fundat al segle XII sota l'advocació d'una marededéu trobada, tal com expliquen els goigs que hi té dedicats. Malgrat açò, d'època romànica només ha sobreviscut l'absis. La resta de l'edifici va ser renovat en els segles XVII i XVIII. L'actual, però, data del segon terç de la centúria passada. I és que, als danys soferts per la crema d'imatges i altars el 1936, se sumaren els derivats del fet que la Posa fou escenari de combats entre forces republicanes i rebels durant mesos. La imatge original de la titular fou destruïda i l'actual data de l'any 1947. Ara bé, l'element més antic de tots és l'altar, que originàriament va ser una ara romana. Presenta inscripcions dedicades al déu Mercuri.
Pel que fa a l'etimologia de la Posa, l'investigador Joan Amades es va fer ressò d'una història local que n'il·lustrava l'origen del nom. "Fou trobada [la imatge] a la muntanya de sant Antolí i decidiren portar-la a l'església parroquial. Quan eren pel camí, sentiren una veu que baixava del cel que els deia 'Posa, Posa!', i tots van creure que volien dir que posessin, allí on es trobaven, la imatge que portaven, i allí mateix li aixecaren una capella i la denominaren de la Posa, per rememorar la veu que havien sentit". Aquesta explicació és del tot inversemblant. Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), abans la paraula 'posa' era usada com a sinònima d' "estació militar; guarnició fixa".
Vista posterior del temple, amb l'absis
Façana del santuari de la Mare de Déu de la Posa
Una altra perspectiva del temple
Continuem l'excursió per la pista del camí nou de la Posa, que és una via asfaltada i ampla. Amb ella perdem altura, creuem el barranc de la Colomera i ascendim per a incorporar-nos a la carretera L-511. Just abans d'eixir a ella, a l'esquerra, observem un búnquer.
Camí nou de la Posa
Búnquer a prop de la carretera que mena cap a Organyà
Carretera L-511
El nostre periple per aquesta via dura poc, però. De seguida l'abandonem a fi d'agafar la carretera d'Isona a Abella de la Conca, que mena cap al nord-est. La deixem en aplegar al peu de cal Pere de la Isidra, que és un mas que ens queda a l'esquerra. Allà arranca, precisament, el camí de cal Pere de la Isidra, vers el nord-oest.
Carretera d'Isona a Abella de la Conca
Cal Pere de la Isidra
L'agafem i passem per ca l'Adolf i cal Xinco Miquel. Després, girem cap a l'esquerra pel camí d'Abella de la Conca a Isona. Poc més endavant, deixem a l'esquerra casa Joliu. Per enèsima vegada hui, els gossos del mas ixen a lladrar-nos.
Vista general de ca l'Adolf
Camí de cal Pere de la Isidra
Caseta a tocar del camí
Cal Xinco Miquel
Camí d'Abella de la Conca a Isona
Casa Joliu
El camí d'Abella de la Conca a Isona és planer. Avancem per un terreny còmode. Al cap d'uns deu minuts de passar per casa Joliu, perdem altura per a travessar el barranc del mas de Mitjà.
Cap a l'esquerra i baixant continua el camí d'Abella de la Conca a Isona a fi de creuar el barranc del mas de Mitjà
Sense abandonar la seguida cap al sud-oest que portem des de casa Joliu, amb el camí d'Abella de la Conca ens costa un quart d'hora més d'arribar a Isona. Allà hi fiquem el punt i final a l'excursió.
Camí d'Abella de la Conca a Isona
Aquesta via, just abans d'entrar a Isona
Una cabina telefònica i una bústia de correus, dos elements que cada vegada són més difícils de veure junts
Campanar de l'església d'Isona
Per últim, ací us deixem el seu enllaç a Wikiloc. Esperem que la fruïu!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada