Un dia a Pavies: la cova i l'avenc de la Moma
Demà farà tres anys. De 2018 ençà han passat tantes coses... . Encara més de l'any passat a hui. O millor dit, quantes coses han deixat de passar en aquests dotze mesos últims. Mai ens haguérem imaginat que una manera de viure que havia romàs inalterada des de feia segles, mil·lenis, acabaria de la nit al matí sense saber quan, o si, podrem reprendre-la algun dia, en un futur més o menys llunyà, en un futur més o menys proper.
El vent bufava de valent aquell matí de març de l'inici de la primavera, del temps en que les poncelles es desclouen i la natura es desperta de la letargia de l'hivern. Certament, però, cada any, aquest espectacle s'avança més i més, mentre avança també més i més el canvi climàtic. Ens havíem aplegat una desena d'amics en el mirador que se'n diu de la Cueva Santa del terme de Pavies, comarca de l'Alt Palància, en la difusa frontera occidental de la serra d'Espadà. Hi havíem pujat pel camí de Matet, altrament conegut com l'assegador de Las Balsillas. Per a mi, no era la primera vegada en aquell paratge. De privilegiades vistes vers migjorn, a la serra Calderona, i d'història militar notable, per la Guerra civil espanyola, l'havia visitat una vesprada de l'estiu anterior, convidat per Marc, novament anfitrió nostre, i amb la companyia de la Meritxell i la Clara.
A gairebé tots els qui ens reunírem eixe 24 de març de 2018 ens unia amb Pavies una relació d'anys, vinculada a la nostra adolescència i primera joventut. Per Sant Joan, per les festes majors, a l'estiu, o per les de Sant Gil de la veïna Torralba del Pinar, havíem muntat al poble i vetllat nits senceres al frontó, al barranc que anomenen del Lugar, a la Cerrada o vora la font del Pozo, al peu del barranc de la Juncosa. La dormida la féiem de dia, fins que el volteig general de campanes de les dotze trencava el nostre ensomni de manera brusca, com eixe tren que entra en l'estació de metro mentre llegeixes les darreres pàgines de Les Veus del Pamano i et fa maleir per no arribar a saber què collons passa amb l'Oriol Fontelles i l'Elisenda Vilabrú i companyia.
Del mirador de la Cueva Santa isquérem vers el sud-est, pel mateix camí que duu a Matet, i assegador de Las Balsillas. Al principi és una pista, que no tarda massa en acabar. Després, seguírem per una sendera estreta, tot i que còmoda, amb grans vistes cap al sud. A mà esquerra, poc més enllà de començar, les restes d'un forn de calç.
Però bé. Hem anat per feina i no hem dit el per què de tot açò. Resulta que, abans de la pandèmia, era possible fer trobades d'amics "multitudinàries" sense por a generar un brot de coronavirus. En tot cas, ara també es poden fer; una altra cosa és que no es dega. Si es fan, que no es deuen fer, també pot ser que hi haja gent que no tinga por de generar un brot ni d'infectar-se ni d'infectar als altres. Per haver-hi, de tot hi ha a la vinya del Senyor. La cosa és que el Marc ens convidà a passar el dia a Pavies. La proposta era fer de matí una excursió a la cova i a l'avenc de la Moma per a fer gana, esmorzar després a la serra i acabar dinant una paella valenciana. Sincerament era una oferta a la qual no ens vam poder resistir.
Després del forn de calç, poc ens va durar la caminada pel camí de Matet. Trencàrem per una pista cap a la dreta, en direcció oest, que en poca estona i, després de superar nombrosos arbres caiguts, ens va dur fins a la cova de la Moma.
Aquesta cavitat se situa en un confí del terme de Pavies i sembla que fou un lloc d'enterrament durant l'edat del Bronze. Nosaltres, d'espeleologia la justeta. Així que vam entrar, ens endisàrem uns metres i poca cosa més. En vint minuts ja hi érem fora de nou.
La segona cavitat a visitar quedava un poc més amagada. Per a arribar a l'avenc de la Moma des de la cova del mateix nom, recorde que vam haver de baixar sense senda per uns bancals perduts, cap al sud-est, i després directament pel vessant de la muntanya del Lentiscar. Més endavant, vam haver d'avançar un poc cap al sud, i crec recordar que vam pujar alguns metres. En resum, no és fàcil de trobar aquesta sima si no t'acompanya algú que hi ha estat més d'una vegada. I Marc hi havia estat. La boca de l'avenc és menuda. De fet, segons ens va explicar l'amfitrió, no fa encara deu anys que es va produir una solsida just a l'entrada, i per açò ara és més xicoteta que abans.
Tan bon punt com entres, però, la cavitat s'eixampla enormement. Fa una lleugera i costant costereta cap a baix fins a arribar al final de la primera sala, on trobàrem un planet ideal per a degustar una botelleta de vi del país. Flor de Clotàs, 2013, de la Bodega Flors de les Useres. Novament exploràrem algunes sales més i isquérem del si de la mare terra.
El matí havia passat ràpid i no vam veure millor lloc per a esmorzar que allà mateix, a tocar de la boca de l'avenc, en un terreny inclinat i descobert que mira cap a Matet. Ara era el torn de tastar L'Antigón de Bodegas El Villar, del poble del Villar.
Més animats per aquests elixirs, mamprenguérem la tornada, un poc llarga, cap a Pavies, pel mateix recorregut que havíem fet d'anada. Ens oblidàrem del tot del rellotge i acabàrem per dinar vora les cinc de la vesprada. Bona hora! Però encara millor era la paella que prepararen els mestres arrossaires de la colla.
A última hora de la vesprada, abans d'anar-se'n de Pavies, recorde que vaig observar de prop la pintura del campanar de l'església. Mig esborrada, una inscripció deia "Se prohíb (...) jugar ...". Això mateix, les prohibicions no són eternes, no duren per sempre. Tant de bo passe aviat el coronavirus i, amb ell, les prohibicions del nostre temps. I puguem repetir dies com aquests, en una manera distinta de relacionar-se amb la natura a la que estem avesats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada