Eslida: itinerari per les alqueries d'època islàmica abandonades del seu terme
Aquesta setmana us proposem una excursió temàtica pel terme d'Eslida, localitat de la serra d'Espadà i que forma part de la comarca de la Plana Baixa. En aquest itinerari, de poc més de setze quilòmetres i mig, recorrem paratges d'aquest municipi que albergaren alqueries o llogarets durant l'època islàmica. En aquesta contrada del País Valencià, el periode mahometà va anar des de primeries de la huitena centúria després de Crist fins a més enllà de la conquesta cristiana de la dècada dels 30 del segle XIII, acabant definitivament amb l'expulsió dels moriscos l'any 1609. Precisament aquest últim fet, unit a la revolta de l'Espadà de 1526, contribuïren al buidatge d'aquests i altres pobles de la zona que, en alguns casos, mai més tornaren a ser habitats.
Eslida fou una localitat destacada durant l'època musulmana, si atenem a les consideracions que fa el professor Pierre Guichard i que reprodueix Vicente Forcada al seu Torres y castillos de la sierra de Espadán (2011). Els dos autors sostenen que en aquell moment tenia la rellevància suficient com per a aparèixer esmentada en una de les obres més conegudes del geògraf andalusí del segle XI Abu-l-Abbàs Àhmad ibn Úmar ibn Anas al-Udhrí ad-Dalaí. I és que ambdós identifiquen Eslida amb un poble anomenat Shalina que cita al-Udhrí. "Des d'Onda a Artana 4 milles i a un altre lloc anomenat Shalina 6 milles", és la seua traducció de l'original en àrab.
Per contra, Carme Barceló, a Historia medieval musulmana (1985), apunta a que el lloc de Shalina podria haver estat situat a prop de Borriana, en un paratge on funcionava una factoria d'extracció de sal al segle XIII. Al fil d'açò, Joan Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae, atribueix una etimologia llatina a Eslida, bé de l'ètim assalita, "assaltada", per algun fet bèl·lic ocorregut en aquest indret, o bé d'iliceta, "alzinars", per l'abundància de sureres. En tot cas, el topònim del municipi s'ha mantingut pràcticament inalterat des del segle XIII. És Eslida el 1242 ("...qui sunt in Eslida (...) illius qui erit in Eslida (...) Et illi de Eslida..."), el 1276 ("...toti aljame sarracenorum de Eslida (...) quas habere consuevistis in Eslida (...) Et omnis sarraceni qui sunt extra Eslidam (...) reverti apud Eslidam (...), et vendere hereditatem quam habuit in Eslida aliis sarracenis (....) ad consuetudinem de Eslida..."), el 1365 ("...moros del castell e vall d'Eslida (...) als moros d'Eslida (...) e lo castell d'Eslida (...) facen alcaydiu en Eslida (...) als d'Eslida..."), el 1377 ("...eclesiam de Eslida (...) ecclesiae de Eslida quod in eodem loco de Eslida (...) loci de Eslida..."), el 1385 ("...reebuts de vos ali tabal moro de eslida (...) yo ali tabal moro vehi de eslida (...) del dit locti de eslida..."), el 1391 (...aliame sarracenorum Serre d'Eslida...), el 1510 ("Eslida, Castro e tota la serra") o el 1571 ("...Vall de Uxó y serra de Eslida en lo regne de Valencia..."). És Esllida els anys 1417 ("...vallis de Esllida...") i 1418 ("...Item de Serra d'Esllida..."). És Slida el 1374 ("...yo ali tabal moro mercader de slida (...) Çaut moro vey d'Slida..."), el 1510 ("Serra d'Slida, Castro e Fanzara"), el 1551 ("...quatro en Slida y Beo (...) Los Moros de la sierra de Slida (...) para los Moros de Slida (...) desta parte de Slida (...) Slida...") o el 1563 ("Slida"). En fi, és Sllida el 1551 ("...en la sierra de Sllida (...) en la dicha sierra de Sllida...").
Més enllà d'aquestes consideracions, altres investigadors han volgut remuntar encara més enrere la importància d'Eslida al manifestar que fou la ciutat d'Oléastron citada pel geògraf grec Estrabó. Aquest nucli estigué, segons l'autor hel·lè, entre Sagunt i el riu Ebre. Recolzen l'anterior tesi Miguel López, al tercer volum del seu Diccionario geógrafico-histórico de la España antigua (1836), o Melchor Bellver, a Influencia que ejerció la dominación de los árabes en la agricultura, industria y comercio de la provincia de Castellón de la Plana (1880). Per contra, Ramón Járrega, a El poblamiento de la Plana en la época romana (2010), defensa que Oléastron, o Oleastrum en llatí, va haver de ser l'actual l'Hospitalet de l'Infant, a la comarca catalana del Baix Camp. Del mateix parer és Ferran Arasa a la seua tesi doctoral Territori i poblament en època romana a les comarques septentrionals del litoral valencià (1995), on manté que en cap cas Eslida va ser Oléastron, i que aquest lloc va estar ubicat a prop de la desembocadura de l'Ebre.
Siga com siga, tal com expliquen Butzer, Butzer, Mateu i Miralles a Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán (1985), Eslida era el centre polític i econòmic d'aquesta banda de la serra d'Espadà, altrament anomenada serra d'Eslida. Segons manifesta Gaspar Escolano, al seu al seu Décadas de la historia de la insigne, y coronada ciudad y reino de Valencia (1611), va existir-hi a la localitat una destacada escola d'alfaquís on assistien molts alumnes per a aprendre medicina i filosofia. El rei Jaume I atorgà carta pobla a les aljames d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer, Pelmes i Suera el 29 de maig de 1242. En acabant, Eslida fou protagonista i part de les vicissituds per les quals passaren els musulmans valencians i la resta del Regne, des de l'aixecament de 1276 fins a l'expulsió dels moriscos de 1609, passant per la Guerra entre Pere el Cerimoniós, sobirà de la Corona d'Aragó, i Pedro el Cruel, rei de Castella, al segle XIV, o la revolta de l'Espadà de 1526. Amb tot, la centralitat d'Eslida va fer prosperar al voltant d'ella xicotetes alqueries. Cap d'aquestes, però, ha arribat habitada fins al nostre temps. En la ruta que ens disposem a encetar visitem les ruïnes d'algunes, d'altres només les anomenem i encara en deixem més de banda per quedar massa lluny del recorregut proposat o per no tindre la certesa d'on van estar situades.
Així doncs, l'excursió comença a l'encreuament entre el carrer de la Diputació i l'avinguda del País Valencià d'Eslida. Des d'allà eixim cap al nord-oest amb aquesta última via, que es correspon amb la carretera CV-223. Amb ella, no tardem en eixir del nucli urbà.
És aleshores quan girem cap a l'esquerra amb la primera pista que ens apareix a aquesta banda. Avancem des d'ara cap al sud-oest / oest, guanyant altura lleugerament. A la dreta duem el barranc de l'Oret i observem sobre ell l'arc de l'horta Nova. A mà esquerra, de seguida, veiem la boca d'una cavitat. Poc més endavant en trobem una altra, que es correspon amb la cova dels Ametlers.
En acabant, continuem la marxa per aquest camí fins que enllaça amb el camí de l'Oret i assegador del barranc l'Oret. De fet, ho fa en el punt on aquesta via travessa el referit curs d'aigua. Continuem cap a la dreta durant alguns metres.
De seguida, però, ens desviem per una senda que puja decididament pel vessant dret del camí de l'Oret. En cosa de tres minuts, ens deixa en la boca de la cova de l'Oret. Aquesta cavitat va tindre un ús sepulcral durant el Neolític, i també en ella han aparegut restes de l'edat de Bronze, cosa que denota l'antiguitat del poblament d'aquesta zona.
No massa lluny d'ací queda el corral de l'Oret, que ja hem visitat en eixides anteriors. També en aquesta partida estigué la primera de les alqueries d'època islàmica que ens concerneixen en aquesta excursió. Es tracta de la de Lauret, perduda del tot. Apareix esmentada al Llibre del Repartiment del Regne de València, en una anotació del 13 de setembre de 1238: "G. Lupi de Peracelz, miles, alqueriam de Lauret, sitam iuxta Eslidam, cum VI jovatas contiguis eidem. III idus septembris. Sine furnis et molendinis". Açò vol dir: "A Guillem Llop de Peracalç, cavaller, l'alqueria de Lauret, situada junt a Eslida, amb sis jovades que li són contigües. Sense forns ni molins. 13 de setembre". Torna a aparèixer en un altre text de 1276, "... et de Lauret...", i també com a Lauret els anys 1365, 1377 (a pesar que ací se la situa a la vall de Veo i no a la d'Eslida), 1409 i 1417. Segons indiquen Karl Butzer, Elisabeth Butzer i Juan Mateu a Medieval Muslim Communities of the Sierra de Espadan, Kingdom of Valencia (1986), a Lauret hi havia 11 cases l'any 1415. N'eren 10 el 1427 i 9 el 1451. Aquests autors defensen que el llogaret es va despoblar durant la segona meitat del segle XV i el situen a prop de les ruïnes d'una bassa de reg.
Pel que fa a l'origen del topònim de Lauret, Carme Barceló, a la seua Toponímia aràbiga del País Valencià (1983), considera que podria ser anterior a l'arribada dels musulmans, i per tant creu que no és àrab. Al fil d'açò, Manuel Sifre, a la seua Toponímia d'Eslida (1996), el vincula, amb reserves, amb el llatí lauretu, "llorer". I és que admet la dificultat d'explicar per què no ha estat palatilitzada la l- inicial del topònim, cosa que haguera estat la solució normal en català. A banda, aquest autor també dubta entre escriure Loret o l'Oret, tot i que finalment tria la segona de les opcions.
En qualsevol cas, i ja de tornada al senderisme, després de visitar la cova de l'Oret baixem fins al camí de l'Oret per la mateixa sendera que havíem usat per a pujar-hi. En acabant, desfem els nostres passos fins al punt on havíem creuat el barranc de l'Oret. A diferència d'abans, ara tornem cap a Eslida amb el camí de l'Oret, o assegador del barranc de l'Oret, pujant.
Amb tot, no apleguem al poble perquè al cap d'uns cinc minuts d'haver agafat el camí de l'Oret, se'ns presenta a la dreta una senda que pareix entrar a un camp de conreu. L'agafem i, immediatament, tomba cap a la dreta, cap al sud-oest, en direcció a la partida de la Pedrera i al molí d'Aire. Tot i caminar per una zona de bosc, la vegetació no és massa densa i ens permet albirar els cims del Benialí i del Corralet, separats pel coll de Barres.
Ascendim a poc a poc fins a arribar a un altre camp. En aquest punt, la senda gira sobtadament cap a l'esquerra i tira amunt bancal rere bancal pel límit de la finca. En aquest sentit, des d'ara, segueix més o menys el límit superior de la parcel·la en la qual està enclavat el molí d'Aire, parada següent del nostre itinerari.
Modifiquem progressivament la direcció des del sud-est al nord-est. Mentrestant, ja veiem la silueta del molí d'aire davant de nosaltres, retallada per la llum primera d'un matí de juliol calorós.
Abans de fer-hi cap, però, passem per unes trinxeres de la Guerra civil espanyola construïdes per l'exèrcit republicà. El front es va estabilitzar a tocar d'Eslida el juliol de 1938, i així va continuar fins al final de la contesa.
Just en deixar-les enrere, apleguem al peu del molí d'Aire, que està en ruïnes. Situat damunt d'un tossalet que domina tota Eslida i el camí que va a Artana, segons explica Sifre (1996) va ser construït per dos hòmens del poble que van estar tancats a Menorca i que, en tornar del presidi, l'aixecaren a imitació dels que havien vist en territori illenc. Forcada (2011) especula sobre la possibilitat que el bastiren sobre una torre preexistent vinculada amb el castell d'Eslida o amb l'alqueria de Lauret.
Continuem la marxa cap al sud-est per una senda que s'enfila per una zona boscosa cap a la Penya. El bosc acaba per desaparèixer en passar per un plan on trobem una caseta en ruïnes i un pou.
D'ara endavant, l'ascensió s'accentua. Fem algun que altre ziga-zaga i també hi ha passos equipats amb cadenes, tot i que es poden fer perfectament sense ajuda.
Al remat, guanyem la carena de la Penya. Tombem cap a la dreta per la cresta rocosa d'aquest serrat fins a fer el cim de la Penya, a uns 560 metres sobre el nivell de la mar. Des d'ací dalt observem amb claredat l'itinerari que haurem de seguir per a pujar al puntal de l'Aljub, muntanya culminant de la jornada a uns 940 msnm.
Mamprenem la baixada des de la Penya i, en cosa d'un minut, ens plantem a la pista de la font de les Escales, a l'altura del coll de la penya de la Boda. Travessem aquesta via i encetem la llarga pujada cap a la penya de la Boda i el puntal de l'Aljub. En aquests metres primers hem de pegar una bona pitrada pel límit entre les Portellades, que cauen a mà esquerra, i les Escales, que les tenim a la dreta. En acabant, la cosa se suavitza i l'ascensió es fa més moderada.
Tanmateix, no dóna cap respir i la pujada, pràcticament tota l'estona en direcció sud, és constant. Tombem cap a ponent uns cinc minuts abans de fer cap al cim de la penya de la Boda. Ara hem deixat enrere el bosc i caminem per una zona molt més descoberta, que ens ofereix bones panoràmiques, sobretot cap a la dreta.
Ens reorientem, després, cap al sud-est i, de seguida, coronem la penya de la Boda. Al peu d'aquest cim observem alguns parapets de l'època de la Guerra civil espanyola. La vista d'Eslida des d'ací dalt és magnífica.
En baixar de la penya de la Boda, retrobem el camí que puja cap al puntal de l'Aljub. Perdem un poc d'altura, tot i que immediatament mamprenem de nou la pujada. Anem cap al sud-oest. La senda ascendeix per la banda de dalt dels espadats i les pedreres de l'ombria de l'Oret. Novament, la vista sobre les terres que solca el barranc de l'Oret és privilegiada.
Deixem enrere aquest tram més costerut en fer cap a un bosquet, ja a menys de cent metres per baix del puntal de l'Aljub. Ací l'ascensió se suavitza, mentre apareixen ja entre la vegetació les antenes que dominen aquesta muntanya. No tardem massa en passar per l'aljub que dóna nom al cim.
En acabant, només ens queda enllaçar amb la pista del puntal de l'Aljub i ascendir fins al punt més elevat d'aquest mont fronterer entre les jurisdiccions eslidera i xovera, a uns 940 metres sobre el nivell de la mar. A banda del topònim que hem emprat fins ara per a referir-nos a la muntanya, aquesta també ha estat coneguda amb el nom de la Mesquita, sobretot pels de Xóvar. Tal vegada aquesta segona denominació siga conseqüència de la presència en la zona d'alguna construcció que els cristians que repoblaren la serra d'Espadà després de l'expulsió dels moriscos consideraren que havia estat un lloc d'oració dels mahometans. També pot ser que, en desconèixer per a què servia, directament atribuïren l'obra als musulmans i la denominaren amb el genèric 'mesquita'.
Al fil d'açò, cal subratllar que no és excepcional que la gent cristiana que va repoblar regions que havien estat durant segles sota el poder islàmic imputaren als seus predecessors moltes de les ruïnes antigues que trobaven. Açò mateix va passar al Cogul, a la comarca catalana de les Garrigues. Allà hi és la roca dels Moros, una xicoteta cavitat situada a tocar del camí que anava de Saragossa a la costa de Tarragona passant per Lleida i seguint la vall del riu Set. Els habitants del Cogul atribuïren als musulmans les pintures rupestres i les inscripcions ibèriques i llatines gravades a la roca que no comprenien. També passà el mateix a Vila-real, a la Plana Baixa. En aquest cas, José María Doñate, a Riegos romanos del Mijares (1966), explica que els llauradors consideraven que havien estat "els moros" els constructors de la sèquia del Diable. En aquesta mateixa comarca, en el terme de la Vall d'Uixó, existeix un jaciment arqueològic anomenat de la Mesquita, a la partida del mateix nom, que es correspon amb una vil·la romana habitada des del segle I a.C. fins al segle VI d.C. De més a més, a la mateixa serra d'Espadà, a banda d'en el cas que ens ocupa, apareix el topònim de la Mesquita per a referir-se a territoris rurals d'altres pobles. El trobem, per exemple, al terme d'Aín, no massa lluny del castell i de l'alqueria desapareguda de Benialí, i a prop del camí que va cap a Bellota i Mosquera, que també foren dos llogarets d'època islàmica.
En qualsevol cas, si va haver-hi algun edifici mereixedor de ser considerat mesquita per ací, fa temps que va desaparèixer. El cim del puntal de l'Aljub ha estat transformat profusament i hui dia alberga una caseta dels forestals i un centre repetidor de telefonia, ràdio i televisió, entre d'altres elements. Tampoc al vessant de la muntanya que mira a la banda de Xóvar, i que constitueix la partida de la Mesquita, pareix que hi haja alguna resta ressenyable de l'època que ens interessa.
Amb tot, després de fruir del paisatge que ens ofereix el cim d'aquesta muntanya, que principalment és cap al sud, retornem a la pista del puntal de l'Aljub. Aquesta via baixa cap al coll del Pinaret per l'extrem occidental de la solana del barranc de Xóvar. Per allà hem de continuar, en terres encara de frontera entre aquesta localitat i Eslida. Durant el descens, continuem tenim bones vistes cap al sud.
Finalment, al cap d'un quart d'hora de baixada, arribem al coll del Pinaret. Nosaltres hem de continuar l'excursió cap a l'esquerra, amb la pista del puntal de l'Aljub, que ara mena cap a orient a fi de trobar la carretera CV-219 a l'altura del port d'Eslida.
Avancem per la partida de les Trinxeres, amb l'ombria i la solana del barranc de Xóvar a l'esquerra i les terres de Tarraguan enfront. Cap a elles ens adrecem.
Eixim a la carretera CV-219 just al port d'Eslida. Creuem aquesta via i ens incorporem a l'altra banda a la senda del barranc de la Costera, que tira cap a orient resseguint encara la línia dels termes d'Eslida i de Xóvar.
Al principi és pista i guanyem altura a poc a poc. No tardem massa, però, en arribar-hi al final i haver de continuar l'itinerari per senda. Tot i que en trobem alguns que tiren cap a la dreta, el camí que nosaltres hem de seguir, que és el de la senda del barranc de la Costera, no té pèrdua si considerem que el nostre objectiu següent és el cim de Tarraguan. Per tant, hem d'ascendir.
Es nota que per ací passa poca gent. La senda està un poc tapada, però tot i això no hi ha opció a perdre's. A l'esquerra, ocult pel bosc, deixem el pla de Tarraguan, a més a més del corral de Tarraguan, que no arribem a veure. En aquesta zona va haver d'estar l'alqueria islàmica de Tarraguan, que ara està perduda. Sobre ella ens han arribat molt poques dades. Pierre Guichard, a Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (2001), cita un document escrit en àrab l'any 1127 i traduït al romanç en 1342 en el qual apareix un llogaret en disputa en el límit entre Eslida i Xóvar que s'anomena Garraga o Tarraga, i l'identifica amb el Tarraguan contemporani. Aquest mateix autor també defensa que Tarraguan és el Guairaga o Guarraga que apareix en un altre text de l'any 1276. Amb tota la modèstia i humilitat del món envers l'opinió d'un investigador tan acreditat com Guichard, dissentim d'aquesta última tesi. Al nostre parer, Guairaga és l'actual Guarga, partida i corrals del terme de Xóvar situats a prop d'una torre que els del poble anomenen la Torreta. Tampoc estem d'acord amb Butzer, Butzer i Mateu (1986), que indiquen que Guairaga podria ser l'alqueria d'Almaxaraca, a tocar d'Eslida i que visitarem més endavant.
Pel que fa a l'etimologia de Tarraguan, Sifre (1996) situa el topònim com de base aràbiga, tot i que amb moltes reserves. Constata que té un aspecte "poc romànic" i li pareix estrany que un nom de lloc acabe amb una -n en una contrada valencianoparlant. Amb tot, els seus informats no mostraren cap vacil·lació a l'hora de pronunciar-lo com a [taraɣwán]. Per la seua banda, Natividad Nebot, a Voces prerromanas en el habla castellano-aragonesa del Alto Mijares y del Alto Palancia (1982), considera que el topònim, tot i referir-se a una partida d'un municipi on es parla el valencià, que és el cas d'Eslida, està lligat a Xóvar, localitat d'influència aragonesa i de parla castellana, en la mesura que el pic de Tarraguan queda sota jurisdicció xovera i mira cap al seu terme. Açò podria explicar aquesta -n final. Amb tot, Nebot fa derivar Tarraguan de tárrago, 'tàrrec' en la nostra llengua, que és el nom d'una planta. Al seu torn, aquest terme és d'origen desconegut, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB).
Seguint la senda del barranc de la Costera, continuem l'ascensió fins a guanyar el pic de Tarraguan, o muntanya del Sastre, a uns 765 msnm. Albirem Xóvar, el cim del Castillet, penyal inconfusible que s'eleva en vertical per baix del Carrascal, entre d'altres punts per l'est, el sud i l'oest. Per baix ens queden les mines de Los Tuertos, Los Cejas i Semiramis, record del passat miner d'aquesta contrada.
Reprenem la marxa cap a l'est amb la senda del barranc de la Costera, que ara comença el descens cap al coll de la Malladeta, o coll de La Nariz. La baixada dura poc més de deu minuts, i no apleguem finalment fins a la collada.
I és que abans, per l'esquerra, ens entra el camí de la Malladeta. Per aquesta via continuem l'excursió, ara cap al nord-oest.
Amb el camí de la Malladeta travessem la partida del mateix nom del terme d'Eslida. El pas pel vessant septentrional de la muntanya de Tarraguan és estret. Trobem una barreja de pins i de sureres entre bancals perduts. La baixada s'accentua a mesura que avancem fins que, al final, arribem una altra vegada a la carretera CV-219.
Creuem aquesta via i continuem baixant pel camí de la Malladeta, que continua a l'altra banda. El descens és més brusc, ara. Hi predominen les sureres primer, i és que estem a la partida de l'Alcornocaret Fosc. Després tornen els pins. Ara en ziga-zaga, ara al recte, continuem perdent més i més altura fins a enllaçar, per tercera vegada, amb la carretera CV-219.
Abandonem en aquest punt el camí de la Malladeta, que continua cap a la font de Matilde, i continuem la ruta per la carretera que uneix Xóvar i Eslida. L'agafem cap a l'esquerra i la seguim uns deu minuts. A l'esquerra ja veiem Eslida i, davant de nosaltres, el castell del poble. Cap a la fortalesa ens adrecem.
Després de creuar el barranc de Xóvar amb el primer pont de la carretera, se'ns incorpora el camí de Xóvar a Eslida. Amb ell recorrem els últims metres de via asfaltada abans d'entrar al poble. No hi apleguem nosaltres, però. A l'esquerra, poc abans de les primeres cases d'Eslida, ix una pista de terra que puja cap al castell d'Eslida.
Per a ascendir-hi, no la vam seguir i pujàrem camp a través. És fàcil fer-ho perquè la zona ha estat desbrossada recentment. Al remat, fem cap al peu de la fortalesa.
A fi de muntar-hi al capdamunt de la torre, que és l'element millor conservat del conjunt, cal que agafem una sendera estreta i molt costeruda que assalta el conjunt pel sud. Entre les ruïnes, guanyem la part alta de la torre del castell d'Eslida que, com ja hem dit a l'inici del recorregut, fou el principal centre de poder d'aquesta contrada espadànica. A banda, aquesta torre és un dels dos únics exemples de torre islàmica de planta triangular que han estat documentats al País Valencià. L'altre és el del castell de la Mola, a Novelda, a la comarca del Vinalopó Mitjà.
Amb paciència i cura, baixem del castell i agafem la pista per a tornar a la carretera CV-219 que, com ja hem comentat, ara es correspon amb el camí de Xóvar a Eslida, i també amb la carrerada del camí de Tales i Maset. Passem per les primeres cases del poble, però de seguida tirem cap a la dreta per a agafar la carrerada del camí d'Alfondeguilla.
Aquesta via ens fa passar per la vora d'alguns xalets de la urbanització que se'n diu del Cerro. El pas pecuari se separa prompte de la moderna pista, en el punt on aquesta gira bruscament cap a ponent. Baixem cap a la ribera del barranc de Xóvar, per la partida del Barranc. Després, ens reorientem cap al sud-est / est, en paral·lel al barranc de Xóvar.
No tardem en travessar l'àrea recreativa de la font de Matilde. El naixement d'aigua queda per dalt del camí, a mà dreta. Hi ha gent agafant-ne i, com estem en temps de coronavirus, decidim no aproximar-nos-hi. El topònim d'aquest indret és relativament modern, segons apunta Rosa Masip a La casa del negre (2009), text publicat a la revista de les festes del Santíssim Crist d'Eslida de 2009 i que ens ha facilitat Òscar Pérez, filòleg i investigador eslider. És la ciutadana britànica Matilde Brown Friker qui li dóna nom. Matilde era casada amb el diplomàtic Emilio Pérez i, a primeries del segle XX, la parella posseïa en propietat la casa del Negre, situada a tocar del port d'Eslida, per tant molt a prop del nostre itinerari de hui.
Poc després de passar per la font de Matilde, arribem a una cruïlla. Per l'esquerra ens entra el camí d'Eslida a Castro i a Alfondeguilla, de més a més de la carrerada del camí d'Alfondeguilla. Aquesta via tira cap a orient. Nosaltres, en canvi, hem d'anar cap al nord-est i ho fem amb el camí de l'horta d'Alfeig, que se separa en aquest punt del que va a Alfondeguilla.
Alfeig fou una altra de les alqueries establertes en època islàmica al voltant d'Eslida i, de la mateixa manera que ocorre amb Lauret o Tarraguan, desconeixem exactament on estigué situada. I és que, després de ser abandonada, el lloc que ocupava degué de ser transformat per a l'agricultura o urbanitzat. Hui dia, a primera vista, per ací només es veuen camps de conreu. El llogaret apareix documentat l'any 1417, junt a d'altres de la rodalia d'Eslida: "locos et alcareas de Almerxeta [Almaxaraca?], Benisahada [Berissanda], Ampadars [?], Selim [Aixoulín, també pronunciat Xaulín segons Sifre (1996)] et Alfeig [Alfeig], vallis de Esllida [Eslida]". Anteriorment, però, en un text de 1377 que hem citat en referir-nos a Lauret, apareix una alqueria anomenada Alfong que podria ser el nostre Alfeig. Comptava amb 17 habitatges l'any 1415, segons Butzer, Butzer i Mateu (1986). N'eren 16 el 1427 i només 9 el 1451. Aquests autors creuen que ja estava despoblat en el temps de la revolta de 1526.
En opinió de Barceló (1983), el seu topònim prové de l'àrab al fájj, "el congost". En aquest sentit, per aquest paratge passen els barrancs de Xóvar i de Castro, que van en paral·lel cap a la rambla d'Artana. A la banda d'orient tenen la muntanya de la Costera mentre que a la de ponent para la del Cerro. És un poc forçat veure en aquest paisatge un congost, que per definició hauria de ser un pas més estret. És per açò que ens sembla més encertada la proposta de Josep Torró, que al seu Vall de Laguar. Asentamientos, terrazas de cultivo e irrigación en las montañas de Sarq al-Andalus: un estudio local (2007) afirma que l'ètim àrab d'on deriva Alfeig és al faŷŷ, "la muntanyeta". Aquesta explicació encaixa millor que la de Barceló en el paisatge de l'Alfeig eslider, i bé podria ser que aquest llogaret haguera estat situat sobre la muntanya que ara s'anomena el Cerro, des d'on es domina perfectament l'horta d'Alfeig.
Caminem en paral·lel al barranc de Xóvar. A l'esquerra tenim l'horta d'Alfeig. A mà dreta ens queda el picador de cavalls. Per la vora d'aquesta parcel·la tira cap a l'est el camí de la font d'Albir. Ens desviem per ell, travessem el barranc de Castro i, en un parell de minuts, fem cap a aquest naixement d'aigua. Com indica Sifre (1996), el seu topònim és àrab, prové d'al bir, "el pou".
En acabant, tornem al camí de l'horta d'Alfeig, encara que per poca estona. I és que, novament, fem cap a un encreuament. Aquesta via travessa el barranc de Xóvar i se'n va cap a l'esquerra. Nosaltres, en canvi, seguim cap al nord mentre deixem a la dreta l'horta de la font d'Albir. Al remat, cinc minuts més tard, arribem a la carretera CV-223.
Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta. De seguida, però, l'abandonem cap a l'esquerra i agafem un camí que baixa a travessar la rambla d'Artana en direcció al polígon industrial del Bany. En aquest punt enllacem, cap a l'esquerra, amb el camí de la Conillera.
A la dreta d'aquesta via, just després de passar per un abocador, hi ha una sendeta que puja cap a uns camps de conreu. L'agafem i, allà mateix, observem les ruïnes dels banys àrabs d'Eslida. La parcel·la on estan ubicades ha estat ficada en producció recentment amb oliveres jóvens. Per aquestes ruïnes la partida és anomenada del Bany.
Després de visitar aquest indret singular en la contornada, retornem al camí de la Conillera, que es correspon amb l'assegador del barranc de l'Oret. Amb aquesta via apleguem en cosa de dos minuts a l'arc de la Rambla, que és un aqüeducte que travessa la rambla d'Artana per la part baixa d'Eslida.
Passem pel carrer del camí Fons a fi d'incorporar-nos, cap a la dreta, al camí dels Corrals, o d'Eslida a Tales, o carrerada del camí de Tales i Maset. Amb ell, travessem la rambla d'Artana i comencem a pujar cap a l'alqueria d'Almaxaraca. El camí és ample i està empedrat.
No tardem gens en aplegar a aquest llogaret abandonat que és, de llarg, el millor conservat de tots els que van haver a prop d'Eslida. Apareix esmentat per primera vegada l'any 1414, tot i que es coneixen un parell de textos anteriors on també podria ser que es parle d'ell. El primer data del 1276 però, com ja hem comentat abans, no compartim l'opinió autoritzada de Butzer, Butzer i Mateu (1986), que creuen que el topònim de Guairaga esmentat en ell podria ser una una adaptació deficient de l'àrab Almaxaraca al llatí. Guairaga o Guarraga, insistim, ha de ser el Guarga del terme de Xóvar. El segon és del 1377. En ell és anomenat, entre d'altres, el llogaret d'Almaxenta. Aquest nom és molt similar al d'Almexerta consignat al document de l'any 1417 que havíem reproduït en parlar d'Alfeig i que sospitem que fa referència a Almaxaraca. Amb tot, els autors referenciats ut supra documenten a un tal Hamet Almoxaraquí en el càrrec d'alamí de Berambuig entre el 1401 i el 1418, que creuen que era fill d'Almaxaraca.
Segons les dades publicades per Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985), aquesta alqueria va assolir la seua població màxima el 1427, quan comptava amb 48 habitatges. Com molts altres poblets de la serra d'Espadà, degué de patir l'impacte de la derrota islàmica en la revolta de l'any 1526 perquè unes dècades més tard, el 1563, només quedaven 14 cases habitades. En ser expulsats els moriscos del Regne de València l'any 1609, Almaxaraca quedà buida i mai més va tornar a ser ocupada. Els cristians arribats a Eslida a fi de repoblar-la convertiren les vivendes dels desterrats en corrals. Tot i açò, encara és possible endevinar el traçat d'alguns dels carrers del llogaret. En paral·lel a l'eixida dels moriscos del nostre País, Escolano (1611) escrigué algunes línies sobre Almaxaraca: "Todos los sobredichos nombres son arábigos y señaladamente el de Almaxaracá, que quiere decir solana y tierra descubierta al sol, de la palabra Xarch, que es el oriente en algarabia". Aquesta etimologia la confirma Barceló (1983).
Com hem dit, l'alqueria va ser usada per a guardar el bestiar. Atès a aquest fet, el veïnat d'Eslida la coneix ara amb el topònim dels Corrals. Tanmateix, segons ens explicà l'investigador eslider Òscar Pérez fa uns anys, la gent major de la localitat en deia del lloc els Corrals de Bassajaraca o Massajaraca, alteració evident de l'àrab Almaxaraca. Aquesta deformació ve d'antic. Ja la reprodueix María Luisa del Rosario Fernández de Córdoba a Noticia de la fundación del Patronato Real de Legos (1787): "... los lugares derruidos de Celín [Aixoulín, ja que segons Sifre (1996) un dels seus informants anomena a aquesta alqueria amb el topònim de Ciling], Amparades [és l'Ampadars de 1417, llogaret desconegut], Lauret [Lauret], Masajaraca [Almaxaraca], Exâulin [ha de ser novament Aixoulín; potser els dubtes expressats pels informants de Sifre (1996) al pronunciar aquest topònim originaren en el passat una confusió i s'arribara a pensar que es feia referència a dos llogarets diferents], Mirambuix [Berambuig], y Benifanda [Berissanda]".
Travessem el llogaret en direcció oest. Pel mig de les ruïnes dels corrals, antics habitatges, pugem a la banda de dalt d'Almaxaraca. Ací veiem una calera. Cap a la dreta se'n va, perfectament marcada, la carrerada del camí de Tales i Maset. Nosaltres, en canvi, per l'extrem occidental del llogaret busquem l'assegador de la Rossa.
Ens incorporem a aquesta via i comencem a pujar cap al pla de la Rossa, que guanyem en uns deu minuts cap al nord / nord-est.
Ara, continuem avançant en la mateixa direcció per a coronar el cim, discret, de la Serrada, a uns 485 msnm. Des d'ací dalt, la panoràmica cap a l'est és privilegiada. Es domina el pas cap a la banda d'Artana. També guaitem la partida d'Aixoulín, on va estar situada una altra alqueria de l'òrbita d'Eslida que ja havíem citat abans en parlar d'Alfeig i d'Almaxaraca. En l'actualitat, en aquest paratge només trobem el corral d'Aixoulín, junt a un aljub. Segons Lourdes Tamborero, a Corrales en la Sierra de Espadán de origen anterior a la expulsión de los moriscos (2010), aquesta construcció fou refeta en el segle XIX i reformada entre les dècades del 1960 i el 1970. L'alqueria tenia una desena de cases l'any 1415, segon Butzer, Butzer i Mateu (1986). N'eren 6 el 1427, i per açò aquests autors sostenen que Aixoulín va haver de despoblar-se entre aquesta data i el 1451, quan ja no se l'esmenta.
D'altra banda, Sifre (1996) no dóna cap etimologia per a Aixoulín i especula sobre si caldria escriure Xaulín. Per a ell, el grup inicial [aj-] d'Aixoulín es pot explicar per epèntesi, com ocorre en el cas de la paraula xarop/aixarop o en els topònims Xàtiva/Aixàtiva i Xaló/Aixaló. El ben cert és que existeixen moltes incògnites sobre el nom d'aquest llogaret perdut. Com ja passava en el cas de Tarraguan, aquest mateix autor sospita de la -n final, estranya en català, i creu que el terme no és d'origen romànic.
Tampoc ajuden a desembrollar la qüestió la multitud de variants escrites d'aquest topònim. La més antiga que coneixem, del 1377, és Cilins. El 1417 es documenta com a Selim. Després de l'expulsió dels moriscos i, en conseqüència, amb l'alqueria ja abandonada, apareixen les formes Celín i Exâulin, que són de l'any 1787. Per a augmentar encara més la confusió, les planimetries del Instituto Geográfico Nacional espanyol de primeries del segle XX usen el topònim El Sauilín. Finalment, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, al Corpus Toponímic Valencià, opta per Aixoulín, que és la variant triada per nosaltres per a la redacció d'aquest text. A pesar d'açò, no s'acaba d'ajustar a les pronúncies arreplegades per Sifre (1996), que serien [ʃawlín], [ajʃjulín], [ʃjulín] i [ajʃiwlín], a banda de Ciling.
Amb tot, és possible fer una proposta etimològica de collita pròpia per a tractar d'esbrinar el significat, en qualsevol cas fosc, d'aquest topònim. En primer terme, seguint al mateix Sifre (1996), el grup inicial [aj-] sembla una epèntesi que no apareix ni al document de 1377 ni al de 1417. Tampoc és present en una de les formes arreplegades l'any 1787. I, fins i tot, hui dia queda gent que pronuncia directament Xaulín o Xiulín. En segon terme, cal tindre presents les diferències entre el sistema fonètic-fonològic de l'àrab i el de les llengües romàniques. Aquestes discrepàncies feren que els escrivans cristians vacil·laren molt a l'hora de transcriure al llatí, al català o a l'aragonés els topònims àrabs del País Valencià. A banda, els mateixos parlants d'àrab tenien, i tenen, problemes per a distingir les vocals e, i.
Així, a la vista dels topònims Cilins (1377), Selim (1417) i Celín (1787) i de les consideracions anteriors, proposem com a ètim de la denominació d'aquesta alqueria el nom propi àrab Selim o Selin. Aquest antropònim apareix a la serra d'Espadà amb Selim Almansor, el líder de la revolta islàmica de 1526. El seu nom vertader era Carbau, però. Per la seua banda, Carme Barceló i Ana Labarta, a Balad al-Munastīr y otros lugares arabófonos castellonenses (2005), sí que documenten diversos hòmens amb variants del nom que ens ocupa l'any 1430 a la vall espadànica d'Almonesir. Són Cilim Alamin, Cilim Gàlip i Cilim Mahalig, veïns d'Air; Maçot Helí Celim, veí d'Almedinella; i Cilim Arofae, veí de l'Algímia. Cilim Alfaig és l'alamí d'Aín el 1445 i Cilim Halil és jurat de Benialí l'any 1500, segons textos que reprodueixen Butzer, Butzer i Mateu (1986). De la mateixa manera, al cens de l'any 1510 apareixen com a veïns de Tales Cilim Roig, Cilim Alfara i Cilim Blanquo. En qualsevol cas, amb aquesta proposta que presentem, no podem explicar el per què de la diftongació en les variants del topònim de l'alqueria arreplegades des del segle XVIII.
Continuem l'excursió baixant de la Serrada i desfent els nostres passos per l'assegador de la Rossa fins a fer cap a un encreuament que abans havíem obviat. Ara, tirem cap a la dreta, abandonem l'assegador de la Rossa i ens incorporem al camí de la Rossa, que puja des de Berissanda. Aquesta és, precisament, la parada següent de l'itinerari.
Amb el camí de la Rossa, baixem cap a la foia del Canari. En acabant, arribem a les terres més planes de Berissanda. Just després de deixar a mà dreta dos xalets i el camí que hi accedeix, a aquesta mateixa banda apareix una sendeta que entra a un camp d'oliveres.
En aquests terrenys estigué l'alqueria de Berissanda, segons ens indicà fa anys l'investigador eslider Òscar Pérez. No queda, però, gran cosa d'ella. Tal vegada la resta més significativa del conjunt siga la bassa de Berissanda, que veurem en acabant i que seria usada per a regar l'horta del llogaret. Berissanda apareix l'any 1417, en el text que ja hem reproduït abans, amb la forma Benisahada. Al del 1787 és Benifanda. Sifre (1996) no expressa cap dubte dels seus informadors a l'hora de pronunciar el topònim tal com apareix al Corpus Toponímic Valencià, que és com l'escrivim nosaltres. Aquest mateix autor indica que Sanda és un antropònim femení àrab. Hi van haver ací 11 cases l'any 1415, 9 el 1427 i només 2 el 1451. En aquest sentit, Butzer, Butzer i Mateu (1986), consideren que l'alqueria fou abandonada en la segona meitat del segle XV.
Després de fer un tomb per aquest indret, retornem al camí de la Rossa. Ja estem a prop de la carretera CV-223. Abans d'aplegar a ella, però, deixem a mà esquerra la bassa de Berissanda.
En acabant, ens incorporem a la carretera cap a l'esquerra, tot creuant el barranc d'Aín. En un parell de minuts ja estem novament a Eslida, on fiquem el punt i final al recorregut que havíem encetat unes cinc hores abans. Només ens han quedat per trepitjar els paratges on van estar les alqueries de Berambuig i Ampadars. La primera és documentada ja el 1337, i el 1377 apareix amb el nom de Bonalbotuig. El 1409 és Bilalbuig. Segurament estigué situada on ara paren els corrals de Berambuig, al límit dels termes d'Eslida i d'Artana. D'altra opinió és, no obstant, Honori Garcia a La Sierra de Espadán (1944). Aquest autor considera que Bonalbotuig és un llogaret perdut a tocar de la rambla d'Artana i que Vilalbuig n'és un altre de diferent, sent aquest segon el que es correspon amb el Berambuig actual. En qualsevol cas, tenia 14 cases l'any 1415, 9 el 1427 i 12 el 1451, segons Butzer, Butzer i Mateu (1986), que també apunten a que es va despoblar abans de la revolta de 1526.
Del segon llogaret, esmentat en 1417, sols sabem que estava a la vall d'Eslida. Atès que la resta d'alqueries citades en el mateix text estaven pròximes a la localitat, caldria situar-la en eixa zona. Butzer, Butzer i Mateu (1986) la col·loquen per l'horta de la font d'Albir però reconeixen que encara no ha estat ubicada del cert. També fan notar que el seu topònim no pareix àrab. Pel que fa a la seua població, tenia 12 cases el 1415, 15 el 1427 i 13 el 1451.
De més a més, a tocar de l'horta d'Alfeig hi ha un indret anomenat l'Alcúdia, topònim d'origen àrab que significa "el tossalet" i que ha fet fortuna a l'hora de designar pobles i despoblats arreu del País Valencià. En el cas eslider, però, no tenim constància de l'existència allà d'un llogaret.
Per a acabar, ací us deixem amb el seu enllaç a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.
Vista d'Eslida des del camí que puja cap al puntal de l'Aljub, també conegut com la Mesquita
Per contra, Carme Barceló, a Historia medieval musulmana (1985), apunta a que el lloc de Shalina podria haver estat situat a prop de Borriana, en un paratge on funcionava una factoria d'extracció de sal al segle XIII. Al fil d'açò, Joan Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae, atribueix una etimologia llatina a Eslida, bé de l'ètim assalita, "assaltada", per algun fet bèl·lic ocorregut en aquest indret, o bé d'iliceta, "alzinars", per l'abundància de sureres. En tot cas, el topònim del municipi s'ha mantingut pràcticament inalterat des del segle XIII. És Eslida el 1242 ("...qui sunt in Eslida (...) illius qui erit in Eslida (...) Et illi de Eslida..."), el 1276 ("...toti aljame sarracenorum de Eslida (...) quas habere consuevistis in Eslida (...) Et omnis sarraceni qui sunt extra Eslidam (...) reverti apud Eslidam (...), et vendere hereditatem quam habuit in Eslida aliis sarracenis (....) ad consuetudinem de Eslida..."), el 1365 ("...moros del castell e vall d'Eslida (...) als moros d'Eslida (...) e lo castell d'Eslida (...) facen alcaydiu en Eslida (...) als d'Eslida..."), el 1377 ("...eclesiam de Eslida (...) ecclesiae de Eslida quod in eodem loco de Eslida (...) loci de Eslida..."), el 1385 ("...reebuts de vos ali tabal moro de eslida (...) yo ali tabal moro vehi de eslida (...) del dit locti de eslida..."), el 1391 (...aliame sarracenorum Serre d'Eslida...), el 1510 ("Eslida, Castro e tota la serra") o el 1571 ("...Vall de Uxó y serra de Eslida en lo regne de Valencia..."). És Esllida els anys 1417 ("...vallis de Esllida...") i 1418 ("...Item de Serra d'Esllida..."). És Slida el 1374 ("...yo ali tabal moro mercader de slida (...) Çaut moro vey d'Slida..."), el 1510 ("Serra d'Slida, Castro e Fanzara"), el 1551 ("...quatro en Slida y Beo (...) Los Moros de la sierra de Slida (...) para los Moros de Slida (...) desta parte de Slida (...) Slida...") o el 1563 ("Slida"). En fi, és Sllida el 1551 ("...en la sierra de Sllida (...) en la dicha sierra de Sllida...").
Més enllà d'aquestes consideracions, altres investigadors han volgut remuntar encara més enrere la importància d'Eslida al manifestar que fou la ciutat d'Oléastron citada pel geògraf grec Estrabó. Aquest nucli estigué, segons l'autor hel·lè, entre Sagunt i el riu Ebre. Recolzen l'anterior tesi Miguel López, al tercer volum del seu Diccionario geógrafico-histórico de la España antigua (1836), o Melchor Bellver, a Influencia que ejerció la dominación de los árabes en la agricultura, industria y comercio de la provincia de Castellón de la Plana (1880). Per contra, Ramón Járrega, a El poblamiento de la Plana en la época romana (2010), defensa que Oléastron, o Oleastrum en llatí, va haver de ser l'actual l'Hospitalet de l'Infant, a la comarca catalana del Baix Camp. Del mateix parer és Ferran Arasa a la seua tesi doctoral Territori i poblament en època romana a les comarques septentrionals del litoral valencià (1995), on manté que en cap cas Eslida va ser Oléastron, i que aquest lloc va estar ubicat a prop de la desembocadura de l'Ebre.
Siga com siga, tal com expliquen Butzer, Butzer, Mateu i Miralles a Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán (1985), Eslida era el centre polític i econòmic d'aquesta banda de la serra d'Espadà, altrament anomenada serra d'Eslida. Segons manifesta Gaspar Escolano, al seu al seu Décadas de la historia de la insigne, y coronada ciudad y reino de Valencia (1611), va existir-hi a la localitat una destacada escola d'alfaquís on assistien molts alumnes per a aprendre medicina i filosofia. El rei Jaume I atorgà carta pobla a les aljames d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer, Pelmes i Suera el 29 de maig de 1242. En acabant, Eslida fou protagonista i part de les vicissituds per les quals passaren els musulmans valencians i la resta del Regne, des de l'aixecament de 1276 fins a l'expulsió dels moriscos de 1609, passant per la Guerra entre Pere el Cerimoniós, sobirà de la Corona d'Aragó, i Pedro el Cruel, rei de Castella, al segle XIV, o la revolta de l'Espadà de 1526. Amb tot, la centralitat d'Eslida va fer prosperar al voltant d'ella xicotetes alqueries. Cap d'aquestes, però, ha arribat habitada fins al nostre temps. En la ruta que ens disposem a encetar visitem les ruïnes d'algunes, d'altres només les anomenem i encara en deixem més de banda per quedar massa lluny del recorregut proposat o per no tindre la certesa d'on van estar situades.
Així doncs, l'excursió comença a l'encreuament entre el carrer de la Diputació i l'avinguda del País Valencià d'Eslida. Des d'allà eixim cap al nord-oest amb aquesta última via, que es correspon amb la carretera CV-223. Amb ella, no tardem en eixir del nucli urbà.
Eslida
Carretera CV-223
Camí que agafem cap a l'esquerra. A la dreta duem el barranc de l'Oret i, de fons, albirem les antenes del puntal de l'Aljub, punt més elevat de la nostra excursió de hui.
Cavitat
Cova dels Ametlers
En acabant, continuem la marxa per aquest camí fins que enllaça amb el camí de l'Oret i assegador del barranc l'Oret. De fet, ho fa en el punt on aquesta via travessa el referit curs d'aigua. Continuem cap a la dreta durant alguns metres.
El camí de l'Oret, o assegador del barranc de l'Oret, en travessar aquest curs d'aigua
De seguida, però, ens desviem per una senda que puja decididament pel vessant dret del camí de l'Oret. En cosa de tres minuts, ens deixa en la boca de la cova de l'Oret. Aquesta cavitat va tindre un ús sepulcral durant el Neolític, i també en ella han aparegut restes de l'edat de Bronze, cosa que denota l'antiguitat del poblament d'aquesta zona.
Senda per a pujar a la cova de l'Oret
Boca de la cova de l'Oret
No massa lluny d'ací queda el corral de l'Oret, que ja hem visitat en eixides anteriors. També en aquesta partida estigué la primera de les alqueries d'època islàmica que ens concerneixen en aquesta excursió. Es tracta de la de Lauret, perduda del tot. Apareix esmentada al Llibre del Repartiment del Regne de València, en una anotació del 13 de setembre de 1238: "G. Lupi de Peracelz, miles, alqueriam de Lauret, sitam iuxta Eslidam, cum VI jovatas contiguis eidem. III idus septembris. Sine furnis et molendinis". Açò vol dir: "A Guillem Llop de Peracalç, cavaller, l'alqueria de Lauret, situada junt a Eslida, amb sis jovades que li són contigües. Sense forns ni molins. 13 de setembre". Torna a aparèixer en un altre text de 1276, "... et de Lauret...", i també com a Lauret els anys 1365, 1377 (a pesar que ací se la situa a la vall de Veo i no a la d'Eslida), 1409 i 1417. Segons indiquen Karl Butzer, Elisabeth Butzer i Juan Mateu a Medieval Muslim Communities of the Sierra de Espadan, Kingdom of Valencia (1986), a Lauret hi havia 11 cases l'any 1415. N'eren 10 el 1427 i 9 el 1451. Aquests autors defensen que el llogaret es va despoblar durant la segona meitat del segle XV i el situen a prop de les ruïnes d'una bassa de reg.
Pel que fa a l'origen del topònim de Lauret, Carme Barceló, a la seua Toponímia aràbiga del País Valencià (1983), considera que podria ser anterior a l'arribada dels musulmans, i per tant creu que no és àrab. Al fil d'açò, Manuel Sifre, a la seua Toponímia d'Eslida (1996), el vincula, amb reserves, amb el llatí lauretu, "llorer". I és que admet la dificultat d'explicar per què no ha estat palatilitzada la l- inicial del topònim, cosa que haguera estat la solució normal en català. A banda, aquest autor també dubta entre escriure Loret o l'Oret, tot i que finalment tria la segona de les opcions.
En qualsevol cas, i ja de tornada al senderisme, després de visitar la cova de l'Oret baixem fins al camí de l'Oret per la mateixa sendera que havíem usat per a pujar-hi. En acabant, desfem els nostres passos fins al punt on havíem creuat el barranc de l'Oret. A diferència d'abans, ara tornem cap a Eslida amb el camí de l'Oret, o assegador del barranc de l'Oret, pujant.
El Sol ixent des del camí de l'Oret
Amb tot, no apleguem al poble perquè al cap d'uns cinc minuts d'haver agafat el camí de l'Oret, se'ns presenta a la dreta una senda que pareix entrar a un camp de conreu. L'agafem i, immediatament, tomba cap a la dreta, cap al sud-oest, en direcció a la partida de la Pedrera i al molí d'Aire. Tot i caminar per una zona de bosc, la vegetació no és massa densa i ens permet albirar els cims del Benialí i del Corralet, separats pel coll de Barres.
Desviament cap a la dreta
De pujada al molí d'Aire
Gir cap a l'esquerra pel límit d'una finca d'oliveres
Modifiquem progressivament la direcció des del sud-est al nord-est. Mentrestant, ja veiem la silueta del molí d'aire davant de nosaltres, retallada per la llum primera d'un matí de juliol calorós.
A l'esquerra de la imatge s'endevina la silueta del molí d'Aire, retallada per la llum del Sol ixent
Abans de fer-hi cap, però, passem per unes trinxeres de la Guerra civil espanyola construïdes per l'exèrcit republicà. El front es va estabilitzar a tocar d'Eslida el juliol de 1938, i així va continuar fins al final de la contesa.
Trinxeres de la Guerra civil espanyola
Just en deixar-les enrere, apleguem al peu del molí d'Aire, que està en ruïnes. Situat damunt d'un tossalet que domina tota Eslida i el camí que va a Artana, segons explica Sifre (1996) va ser construït per dos hòmens del poble que van estar tancats a Menorca i que, en tornar del presidi, l'aixecaren a imitació dels que havien vist en territori illenc. Forcada (2011) especula sobre la possibilitat que el bastiren sobre una torre preexistent vinculada amb el castell d'Eslida o amb l'alqueria de Lauret.
Molí d'Aire
Panoràmica d'Eslida des del molí d'Aire
Continuem la marxa cap al sud-est per una senda que s'enfila per una zona boscosa cap a la Penya. El bosc acaba per desaparèixer en passar per un plan on trobem una caseta en ruïnes i un pou.
Camí de pujada a la Penya
Pou i caseta a tocar del camí
El camí, cap a ponent
Al remat, guanyem la carena de la Penya. Tombem cap a la dreta per la cresta rocosa d'aquest serrat fins a fer el cim de la Penya, a uns 560 metres sobre el nivell de la mar. Des d'ací dalt observem amb claredat l'itinerari que haurem de seguir per a pujar al puntal de l'Aljub, muntanya culminant de la jornada a uns 940 msnm.
Carena de la Penya
Cim de la Penya
Vista parcial d'Eslida des d'aquesta muntanya. Observem perfectament l'alqueria d'Almaxaraca, per on passarem dintre d'unes hores i la partida del Bany, a banda del camí que mena cap a Artana.
Panoràmica cap a l'oest des de la Penya. Al centre de la imatge, el coll de Barres.
Mamprenem la baixada des de la Penya i, en cosa d'un minut, ens plantem a la pista de la font de les Escales, a l'altura del coll de la penya de la Boda. Travessem aquesta via i encetem la llarga pujada cap a la penya de la Boda i el puntal de l'Aljub. En aquests metres primers hem de pegar una bona pitrada pel límit entre les Portellades, que cauen a mà esquerra, i les Escales, que les tenim a la dreta. En acabant, la cosa se suavitza i l'ascensió es fa més moderada.
Mentre baixem de la Penya veiem, a l'altra banda de la pista de la font de les Escales, l'itinerari que hem de seguir a continuació.
Pujada cap a la penya de la Boda
Tanmateix, no dóna cap respir i la pujada, pràcticament tota l'estona en direcció sud, és constant. Tombem cap a ponent uns cinc minuts abans de fer cap al cim de la penya de la Boda. Ara hem deixat enrere el bosc i caminem per una zona molt més descoberta, que ens ofereix bones panoràmiques, sobretot cap a la dreta.
Camí cap a l'oest
Ens reorientem, després, cap al sud-est i, de seguida, coronem la penya de la Boda. Al peu d'aquest cim observem alguns parapets de l'època de la Guerra civil espanyola. La vista d'Eslida des d'ací dalt és magnífica.
Penya de la Boda
Restes de la Guerra civil espanyola al cim d'aquesta muntanya
Eslida des de la penya de la Boda
En baixar de la penya de la Boda, retrobem el camí que puja cap al puntal de l'Aljub. Perdem un poc d'altura, tot i que immediatament mamprenem de nou la pujada. Anem cap al sud-oest. La senda ascendeix per la banda de dalt dels espadats i les pedreres de l'ombria de l'Oret. Novament, la vista sobre les terres que solca el barranc de l'Oret és privilegiada.
Punt on retrobem el camí en baixar de la penya de la Boda
Pujada cap al puntal de l'Aljub
Deixem enrere aquest tram més costerut en fer cap a un bosquet, ja a menys de cent metres per baix del puntal de l'Aljub. Ací l'ascensió se suavitza, mentre apareixen ja entre la vegetació les antenes que dominen aquesta muntanya. No tardem massa en passar per l'aljub que dóna nom al cim.
L'Aljub
En acabant, només ens queda enllaçar amb la pista del puntal de l'Aljub i ascendir fins al punt més elevat d'aquest mont fronterer entre les jurisdiccions eslidera i xovera, a uns 940 metres sobre el nivell de la mar. A banda del topònim que hem emprat fins ara per a referir-nos a la muntanya, aquesta també ha estat coneguda amb el nom de la Mesquita, sobretot pels de Xóvar. Tal vegada aquesta segona denominació siga conseqüència de la presència en la zona d'alguna construcció que els cristians que repoblaren la serra d'Espadà després de l'expulsió dels moriscos consideraren que havia estat un lloc d'oració dels mahometans. També pot ser que, en desconèixer per a què servia, directament atribuïren l'obra als musulmans i la denominaren amb el genèric 'mesquita'.
Cim del puntal de l'Aljub, o de la Mesquita
Al fil d'açò, cal subratllar que no és excepcional que la gent cristiana que va repoblar regions que havien estat durant segles sota el poder islàmic imputaren als seus predecessors moltes de les ruïnes antigues que trobaven. Açò mateix va passar al Cogul, a la comarca catalana de les Garrigues. Allà hi és la roca dels Moros, una xicoteta cavitat situada a tocar del camí que anava de Saragossa a la costa de Tarragona passant per Lleida i seguint la vall del riu Set. Els habitants del Cogul atribuïren als musulmans les pintures rupestres i les inscripcions ibèriques i llatines gravades a la roca que no comprenien. També passà el mateix a Vila-real, a la Plana Baixa. En aquest cas, José María Doñate, a Riegos romanos del Mijares (1966), explica que els llauradors consideraven que havien estat "els moros" els constructors de la sèquia del Diable. En aquesta mateixa comarca, en el terme de la Vall d'Uixó, existeix un jaciment arqueològic anomenat de la Mesquita, a la partida del mateix nom, que es correspon amb una vil·la romana habitada des del segle I a.C. fins al segle VI d.C. De més a més, a la mateixa serra d'Espadà, a banda d'en el cas que ens ocupa, apareix el topònim de la Mesquita per a referir-se a territoris rurals d'altres pobles. El trobem, per exemple, al terme d'Aín, no massa lluny del castell i de l'alqueria desapareguda de Benialí, i a prop del camí que va cap a Bellota i Mosquera, que també foren dos llogarets d'època islàmica.
En qualsevol cas, si va haver-hi algun edifici mereixedor de ser considerat mesquita per ací, fa temps que va desaparèixer. El cim del puntal de l'Aljub ha estat transformat profusament i hui dia alberga una caseta dels forestals i un centre repetidor de telefonia, ràdio i televisió, entre d'altres elements. Tampoc al vessant de la muntanya que mira a la banda de Xóvar, i que constitueix la partida de la Mesquita, pareix que hi haja alguna resta ressenyable de l'època que ens interessa.
Antenes
Caseta dels forestals
Panoràmica cap al sud des del puntal de l'Aljub. El poble que es veu a la banda de baix de la imatge és Xóvar. Com ja hem dit, en aquesta muntanya afronten les jurisdiccions eslidera i xovera.
Amb tot, després de fruir del paisatge que ens ofereix el cim d'aquesta muntanya, que principalment és cap al sud, retornem a la pista del puntal de l'Aljub. Aquesta via baixa cap al coll del Pinaret per l'extrem occidental de la solana del barranc de Xóvar. Per allà hem de continuar, en terres encara de frontera entre aquesta localitat i Eslida. Durant el descens, continuem tenim bones vistes cap al sud.
Pista del puntal de l'Aljub
El pic Bellota des d'aquesta via
Construcció en ruïnes a tocar de la pista del puntal de l'Aljub
Paisatge cap al sud-est
El cim del puntal de l'Aljub des de la pista
Coll del Pinaret
Pista del puntal de l'Aljub
Pista del puntal de l'Aljub
Vista del puntal de l'Aljub
Port d'Eslida
Senda del barranc de la Costera
Punt on s'acaba la pista
La senda del barranc de la Costera de pujada cap a Tarraguan
Pel que fa a l'etimologia de Tarraguan, Sifre (1996) situa el topònim com de base aràbiga, tot i que amb moltes reserves. Constata que té un aspecte "poc romànic" i li pareix estrany que un nom de lloc acabe amb una -n en una contrada valencianoparlant. Amb tot, els seus informats no mostraren cap vacil·lació a l'hora de pronunciar-lo com a [taraɣwán]. Per la seua banda, Natividad Nebot, a Voces prerromanas en el habla castellano-aragonesa del Alto Mijares y del Alto Palancia (1982), considera que el topònim, tot i referir-se a una partida d'un municipi on es parla el valencià, que és el cas d'Eslida, està lligat a Xóvar, localitat d'influència aragonesa i de parla castellana, en la mesura que el pic de Tarraguan queda sota jurisdicció xovera i mira cap al seu terme. Açò podria explicar aquesta -n final. Amb tot, Nebot fa derivar Tarraguan de tárrago, 'tàrrec' en la nostra llengua, que és el nom d'una planta. Al seu torn, aquest terme és d'origen desconegut, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB).
Senda del barranc de la Costera
Seguint la senda del barranc de la Costera, continuem l'ascensió fins a guanyar el pic de Tarraguan, o muntanya del Sastre, a uns 765 msnm. Albirem Xóvar, el cim del Castillet, penyal inconfusible que s'eleva en vertical per baix del Carrascal, entre d'altres punts per l'est, el sud i l'oest. Per baix ens queden les mines de Los Tuertos, Los Cejas i Semiramis, record del passat miner d'aquesta contrada.
Pic de Tarraguan, o muntanya del Sastre
Cap al sud des del pic de Tarraguan. Veiem Xóvar i, a la dreta, la muntanya del Rubial, on ha estat documentat un poble del temps dels ibers. A la vora, un poc més al fons, la partida de Guarga, on pensem que va estar l'alqueria de Guairaga, documentada en un text de l'any 1276 i que, al nostre parer, no pot ser identificada amb Tarraguan.
El pic Bellota i el puntal de l'Aljub des del pic de Tarraguan
Paisatge cap a l'est
Reprenem la marxa cap a l'est amb la senda del barranc de la Costera, que ara comença el descens cap al coll de la Malladeta, o coll de La Nariz. La baixada dura poc més de deu minuts, i no apleguem finalment fins a la collada.
Senda del barranc de la Costera
Aquesta mateixa via, poc abans d'arribar al coll de la Malladeta
Desviament cap a l'esquerra amb el camí de la Malladeta. Després d'una bona estona, tornem a veure Eslida, poble d'on hem eixit i on ficarem el punt i final a la ruta.
Amb el camí de la Malladeta travessem la partida del mateix nom del terme d'Eslida. El pas pel vessant septentrional de la muntanya de Tarraguan és estret. Trobem una barreja de pins i de sureres entre bancals perduts. La baixada s'accentua a mesura que avancem fins que, al final, arribem una altra vegada a la carretera CV-219.
Pins al camí de la Malladeta
Sureres al camí de la Malladeta
La carretera CV-219 talla un parell de vegades aquest camí
Camí de la Malladeta
El castell d'Eslida des del camí de la Malladeta
Carretera CV-219
Abandonem en aquest punt el camí de la Malladeta, que continua cap a la font de Matilde, i continuem la ruta per la carretera que uneix Xóvar i Eslida. L'agafem cap a l'esquerra i la seguim uns deu minuts. A l'esquerra ja veiem Eslida i, davant de nosaltres, el castell del poble. Cap a la fortalesa ens adrecem.
Carretera CV-219
El castell d'Eslida, vist ara des de la carretera CV-219
Després de creuar el barranc de Xóvar amb el primer pont de la carretera, se'ns incorpora el camí de Xóvar a Eslida. Amb ell recorrem els últims metres de via asfaltada abans d'entrar al poble. No hi apleguem nosaltres, però. A l'esquerra, poc abans de les primeres cases d'Eslida, ix una pista de terra que puja cap al castell d'Eslida.
Desviament cap a l'esquerra
Per a ascendir-hi, no la vam seguir i pujàrem camp a través. És fàcil fer-ho perquè la zona ha estat desbrossada recentment. Al remat, fem cap al peu de la fortalesa.
Camp a través
Murs del castell d'Eslida
Contrapicat de la torre d'aquesta fortalesa
A fi de muntar-hi al capdamunt de la torre, que és l'element millor conservat del conjunt, cal que agafem una sendera estreta i molt costeruda que assalta el conjunt pel sud. Entre les ruïnes, guanyem la part alta de la torre del castell d'Eslida que, com ja hem dit a l'inici del recorregut, fou el principal centre de poder d'aquesta contrada espadànica. A banda, aquesta torre és un dels dos únics exemples de torre islàmica de planta triangular que han estat documentats al País Valencià. L'altre és el del castell de la Mola, a Novelda, a la comarca del Vinalopó Mitjà.
Ruïnes al castell d'Eslida
En pocs metres hem guanyat un desnivell important. Al fons veiem la carretera CV-219, des d'on hem pujat fins a la fortalesa eslidera.
Eslida des del seu castell
Part més elevada de la torre del castell d'Eslida
La Penya, el coll de la penya de la Boda i les Portellades, a banda de la pujada cap al puntal de l'Aljub, des del castell d'Eslida
Carretera CV-219
Carrerada del camí d'Alfondeguilla
Camí
No tardem en travessar l'àrea recreativa de la font de Matilde. El naixement d'aigua queda per dalt del camí, a mà dreta. Hi ha gent agafant-ne i, com estem en temps de coronavirus, decidim no aproximar-nos-hi. El topònim d'aquest indret és relativament modern, segons apunta Rosa Masip a La casa del negre (2009), text publicat a la revista de les festes del Santíssim Crist d'Eslida de 2009 i que ens ha facilitat Òscar Pérez, filòleg i investigador eslider. És la ciutadana britànica Matilde Brown Friker qui li dóna nom. Matilde era casada amb el diplomàtic Emilio Pérez i, a primeries del segle XX, la parella posseïa en propietat la casa del Negre, situada a tocar del port d'Eslida, per tant molt a prop del nostre itinerari de hui.
Àrea recreativa de la font de Matilde
Poc després de passar per la font de Matilde, arribem a una cruïlla. Per l'esquerra ens entra el camí d'Eslida a Castro i a Alfondeguilla, de més a més de la carrerada del camí d'Alfondeguilla. Aquesta via tira cap a orient. Nosaltres, en canvi, hem d'anar cap al nord-est i ho fem amb el camí de l'horta d'Alfeig, que se separa en aquest punt del que va a Alfondeguilla.
Alfeig fou una altra de les alqueries establertes en època islàmica al voltant d'Eslida i, de la mateixa manera que ocorre amb Lauret o Tarraguan, desconeixem exactament on estigué situada. I és que, després de ser abandonada, el lloc que ocupava degué de ser transformat per a l'agricultura o urbanitzat. Hui dia, a primera vista, per ací només es veuen camps de conreu. El llogaret apareix documentat l'any 1417, junt a d'altres de la rodalia d'Eslida: "locos et alcareas de Almerxeta [Almaxaraca?], Benisahada [Berissanda], Ampadars [?], Selim [Aixoulín, també pronunciat Xaulín segons Sifre (1996)] et Alfeig [Alfeig], vallis de Esllida [Eslida]". Anteriorment, però, en un text de 1377 que hem citat en referir-nos a Lauret, apareix una alqueria anomenada Alfong que podria ser el nostre Alfeig. Comptava amb 17 habitatges l'any 1415, segons Butzer, Butzer i Mateu (1986). N'eren 16 el 1427 i només 9 el 1451. Aquests autors creuen que ja estava despoblat en el temps de la revolta de 1526.
En opinió de Barceló (1983), el seu topònim prové de l'àrab al fájj, "el congost". En aquest sentit, per aquest paratge passen els barrancs de Xóvar i de Castro, que van en paral·lel cap a la rambla d'Artana. A la banda d'orient tenen la muntanya de la Costera mentre que a la de ponent para la del Cerro. És un poc forçat veure en aquest paisatge un congost, que per definició hauria de ser un pas més estret. És per açò que ens sembla més encertada la proposta de Josep Torró, que al seu Vall de Laguar. Asentamientos, terrazas de cultivo e irrigación en las montañas de Sarq al-Andalus: un estudio local (2007) afirma que l'ètim àrab d'on deriva Alfeig és al faŷŷ, "la muntanyeta". Aquesta explicació encaixa millor que la de Barceló en el paisatge de l'Alfeig eslider, i bé podria ser que aquest llogaret haguera estat situat sobre la muntanya que ara s'anomena el Cerro, des d'on es domina perfectament l'horta d'Alfeig.
Camí de l'horta d'Alfeig
Caminem en paral·lel al barranc de Xóvar. A l'esquerra tenim l'horta d'Alfeig. A mà dreta ens queda el picador de cavalls. Per la vora d'aquesta parcel·la tira cap a l'est el camí de la font d'Albir. Ens desviem per ell, travessem el barranc de Castro i, en un parell de minuts, fem cap a aquest naixement d'aigua. Com indica Sifre (1996), el seu topònim és àrab, prové d'al bir, "el pou".
Camí de la font d'Albir
Motor de la font d'Albir
En acabant, tornem al camí de l'horta d'Alfeig, encara que per poca estona. I és que, novament, fem cap a un encreuament. Aquesta via travessa el barranc de Xóvar i se'n va cap a l'esquerra. Nosaltres, en canvi, seguim cap al nord mentre deixem a la dreta l'horta de la font d'Albir. Al remat, cinc minuts més tard, arribem a la carretera CV-223.
Camí en paral·lel al barranc de Xóvar
Carretera CV-223
Camí de la Conillera
A la dreta d'aquesta via, just després de passar per un abocador, hi ha una sendeta que puja cap a uns camps de conreu. L'agafem i, allà mateix, observem les ruïnes dels banys àrabs d'Eslida. La parcel·la on estan ubicades ha estat ficada en producció recentment amb oliveres jóvens. Per aquestes ruïnes la partida és anomenada del Bany.
Ruïnes dels banys àrabs d'Eslida enguany
Ruïnes dels banys àrabs d'Eslida el 8 d'octubre de 2016
Després de visitar aquest indret singular en la contornada, retornem al camí de la Conillera, que es correspon amb l'assegador del barranc de l'Oret. Amb aquesta via apleguem en cosa de dos minuts a l'arc de la Rambla, que és un aqüeducte que travessa la rambla d'Artana per la part baixa d'Eslida.
L'arc de la Rambla, sobre la rambla d'Artana
Passem pel carrer del camí Fons a fi d'incorporar-nos, cap a la dreta, al camí dels Corrals, o d'Eslida a Tales, o carrerada del camí de Tales i Maset. Amb ell, travessem la rambla d'Artana i comencem a pujar cap a l'alqueria d'Almaxaraca. El camí és ample i està empedrat.
Camí dels Corrals, o d'Eslida a Tales, o carrerada del camí de Tales i Maset
A ras de terra
Segons les dades publicades per Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985), aquesta alqueria va assolir la seua població màxima el 1427, quan comptava amb 48 habitatges. Com molts altres poblets de la serra d'Espadà, degué de patir l'impacte de la derrota islàmica en la revolta de l'any 1526 perquè unes dècades més tard, el 1563, només quedaven 14 cases habitades. En ser expulsats els moriscos del Regne de València l'any 1609, Almaxaraca quedà buida i mai més va tornar a ser ocupada. Els cristians arribats a Eslida a fi de repoblar-la convertiren les vivendes dels desterrats en corrals. Tot i açò, encara és possible endevinar el traçat d'alguns dels carrers del llogaret. En paral·lel a l'eixida dels moriscos del nostre País, Escolano (1611) escrigué algunes línies sobre Almaxaraca: "Todos los sobredichos nombres son arábigos y señaladamente el de Almaxaracá, que quiere decir solana y tierra descubierta al sol, de la palabra Xarch, que es el oriente en algarabia". Aquesta etimologia la confirma Barceló (1983).
Com hem dit, l'alqueria va ser usada per a guardar el bestiar. Atès a aquest fet, el veïnat d'Eslida la coneix ara amb el topònim dels Corrals. Tanmateix, segons ens explicà l'investigador eslider Òscar Pérez fa uns anys, la gent major de la localitat en deia del lloc els Corrals de Bassajaraca o Massajaraca, alteració evident de l'àrab Almaxaraca. Aquesta deformació ve d'antic. Ja la reprodueix María Luisa del Rosario Fernández de Córdoba a Noticia de la fundación del Patronato Real de Legos (1787): "... los lugares derruidos de Celín [Aixoulín, ja que segons Sifre (1996) un dels seus informants anomena a aquesta alqueria amb el topònim de Ciling], Amparades [és l'Ampadars de 1417, llogaret desconegut], Lauret [Lauret], Masajaraca [Almaxaraca], Exâulin [ha de ser novament Aixoulín; potser els dubtes expressats pels informants de Sifre (1996) al pronunciar aquest topònim originaren en el passat una confusió i s'arribara a pensar que es feia referència a dos llogarets diferents], Mirambuix [Berambuig], y Benifanda [Berissanda]".
Entrada a Almaxaraca
Mur d'un dels edificis mig enrunat
Un altre dels carrers d'Almaxaraca
Edifici amb aspecte de corral a Almaxaraca
Espai obert a la banda de dalt de l'alqueria
Travessem el llogaret en direcció oest. Pel mig de les ruïnes dels corrals, antics habitatges, pugem a la banda de dalt d'Almaxaraca. Ací veiem una calera. Cap a la dreta se'n va, perfectament marcada, la carrerada del camí de Tales i Maset. Nosaltres, en canvi, per l'extrem occidental del llogaret busquem l'assegador de la Rossa.
Almaxaraca, Eslida i el castell d'Eslida des de l'assegador de la Rossa
Assegador de la Rossa
Assegador de la Rossa
L'assegador de la Rossa en arribar al pla de la Rossa
Ara, continuem avançant en la mateixa direcció per a coronar el cim, discret, de la Serrada, a uns 485 msnm. Des d'ací dalt, la panoràmica cap a l'est és privilegiada. Es domina el pas cap a la banda d'Artana. També guaitem la partida d'Aixoulín, on va estar situada una altra alqueria de l'òrbita d'Eslida que ja havíem citat abans en parlar d'Alfeig i d'Almaxaraca. En l'actualitat, en aquest paratge només trobem el corral d'Aixoulín, junt a un aljub. Segons Lourdes Tamborero, a Corrales en la Sierra de Espadán de origen anterior a la expulsión de los moriscos (2010), aquesta construcció fou refeta en el segle XIX i reformada entre les dècades del 1960 i el 1970. L'alqueria tenia una desena de cases l'any 1415, segon Butzer, Butzer i Mateu (1986). N'eren 6 el 1427, i per açò aquests autors sostenen que Aixoulín va haver de despoblar-se entre aquesta data i el 1451, quan ja no se l'esmenta.
D'altra banda, Sifre (1996) no dóna cap etimologia per a Aixoulín i especula sobre si caldria escriure Xaulín. Per a ell, el grup inicial [aj-] d'Aixoulín es pot explicar per epèntesi, com ocorre en el cas de la paraula xarop/aixarop o en els topònims Xàtiva/Aixàtiva i Xaló/Aixaló. El ben cert és que existeixen moltes incògnites sobre el nom d'aquest llogaret perdut. Com ja passava en el cas de Tarraguan, aquest mateix autor sospita de la -n final, estranya en català, i creu que el terme no és d'origen romànic.
Tampoc ajuden a desembrollar la qüestió la multitud de variants escrites d'aquest topònim. La més antiga que coneixem, del 1377, és Cilins. El 1417 es documenta com a Selim. Després de l'expulsió dels moriscos i, en conseqüència, amb l'alqueria ja abandonada, apareixen les formes Celín i Exâulin, que són de l'any 1787. Per a augmentar encara més la confusió, les planimetries del Instituto Geográfico Nacional espanyol de primeries del segle XX usen el topònim El Sauilín. Finalment, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, al Corpus Toponímic Valencià, opta per Aixoulín, que és la variant triada per nosaltres per a la redacció d'aquest text. A pesar d'açò, no s'acaba d'ajustar a les pronúncies arreplegades per Sifre (1996), que serien [ʃawlín], [ajʃjulín], [ʃjulín] i [ajʃiwlín], a banda de Ciling.
Amb tot, és possible fer una proposta etimològica de collita pròpia per a tractar d'esbrinar el significat, en qualsevol cas fosc, d'aquest topònim. En primer terme, seguint al mateix Sifre (1996), el grup inicial [aj-] sembla una epèntesi que no apareix ni al document de 1377 ni al de 1417. Tampoc és present en una de les formes arreplegades l'any 1787. I, fins i tot, hui dia queda gent que pronuncia directament Xaulín o Xiulín. En segon terme, cal tindre presents les diferències entre el sistema fonètic-fonològic de l'àrab i el de les llengües romàniques. Aquestes discrepàncies feren que els escrivans cristians vacil·laren molt a l'hora de transcriure al llatí, al català o a l'aragonés els topònims àrabs del País Valencià. A banda, els mateixos parlants d'àrab tenien, i tenen, problemes per a distingir les vocals e, i.
Així, a la vista dels topònims Cilins (1377), Selim (1417) i Celín (1787) i de les consideracions anteriors, proposem com a ètim de la denominació d'aquesta alqueria el nom propi àrab Selim o Selin. Aquest antropònim apareix a la serra d'Espadà amb Selim Almansor, el líder de la revolta islàmica de 1526. El seu nom vertader era Carbau, però. Per la seua banda, Carme Barceló i Ana Labarta, a Balad al-Munastīr y otros lugares arabófonos castellonenses (2005), sí que documenten diversos hòmens amb variants del nom que ens ocupa l'any 1430 a la vall espadànica d'Almonesir. Són Cilim Alamin, Cilim Gàlip i Cilim Mahalig, veïns d'Air; Maçot Helí Celim, veí d'Almedinella; i Cilim Arofae, veí de l'Algímia. Cilim Alfaig és l'alamí d'Aín el 1445 i Cilim Halil és jurat de Benialí l'any 1500, segons textos que reprodueixen Butzer, Butzer i Mateu (1986). De la mateixa manera, al cens de l'any 1510 apareixen com a veïns de Tales Cilim Roig, Cilim Alfara i Cilim Blanquo. En qualsevol cas, amb aquesta proposta que presentem, no podem explicar el per què de la diftongació en les variants del topònim de l'alqueria arreplegades des del segle XVIII.
La Serrada
Panoràmica cap a l'est des de la Serrada
El castell d'Eslida i el puntal de l'Aljub des de la Serrada
Camí de la Rossa
Amb el camí de la Rossa, baixem cap a la foia del Canari. En acabant, arribem a les terres més planes de Berissanda. Just després de deixar a mà dreta dos xalets i el camí que hi accedeix, a aquesta mateixa banda apareix una sendeta que entra a un camp d'oliveres.
Camí de la Rossa
Oliveres a tocar del camí de la Rossa
En aquests terrenys estigué l'alqueria de Berissanda, segons ens indicà fa anys l'investigador eslider Òscar Pérez. No queda, però, gran cosa d'ella. Tal vegada la resta més significativa del conjunt siga la bassa de Berissanda, que veurem en acabant i que seria usada per a regar l'horta del llogaret. Berissanda apareix l'any 1417, en el text que ja hem reproduït abans, amb la forma Benisahada. Al del 1787 és Benifanda. Sifre (1996) no expressa cap dubte dels seus informadors a l'hora de pronunciar el topònim tal com apareix al Corpus Toponímic Valencià, que és com l'escrivim nosaltres. Aquest mateix autor indica que Sanda és un antropònim femení àrab. Hi van haver ací 11 cases l'any 1415, 9 el 1427 i només 2 el 1451. En aquest sentit, Butzer, Butzer i Mateu (1986), consideren que l'alqueria fou abandonada en la segona meitat del segle XV.
Berissanda en l'actualitat
Berissanda el 8 d'octubre de l'any 2016. En la nostra visita d'enguany no vam poder trobar aquesta pedra treballada que vam fotografiar aleshores.
Bassa de Berissanda
En acabant, ens incorporem a la carretera cap a l'esquerra, tot creuant el barranc d'Aín. En un parell de minuts ja estem novament a Eslida, on fiquem el punt i final al recorregut que havíem encetat unes cinc hores abans. Només ens han quedat per trepitjar els paratges on van estar les alqueries de Berambuig i Ampadars. La primera és documentada ja el 1337, i el 1377 apareix amb el nom de Bonalbotuig. El 1409 és Bilalbuig. Segurament estigué situada on ara paren els corrals de Berambuig, al límit dels termes d'Eslida i d'Artana. D'altra opinió és, no obstant, Honori Garcia a La Sierra de Espadán (1944). Aquest autor considera que Bonalbotuig és un llogaret perdut a tocar de la rambla d'Artana i que Vilalbuig n'és un altre de diferent, sent aquest segon el que es correspon amb el Berambuig actual. En qualsevol cas, tenia 14 cases l'any 1415, 9 el 1427 i 12 el 1451, segons Butzer, Butzer i Mateu (1986), que també apunten a que es va despoblar abans de la revolta de 1526.
Del segon llogaret, esmentat en 1417, sols sabem que estava a la vall d'Eslida. Atès que la resta d'alqueries citades en el mateix text estaven pròximes a la localitat, caldria situar-la en eixa zona. Butzer, Butzer i Mateu (1986) la col·loquen per l'horta de la font d'Albir però reconeixen que encara no ha estat ubicada del cert. També fan notar que el seu topònim no pareix àrab. Pel que fa a la seua població, tenia 12 cases el 1415, 15 el 1427 i 13 el 1451.
De més a més, a tocar de l'horta d'Alfeig hi ha un indret anomenat l'Alcúdia, topònim d'origen àrab que significa "el tossalet" i que ha fet fortuna a l'hora de designar pobles i despoblats arreu del País Valencià. En el cas eslider, però, no tenim constància de l'existència allà d'un llogaret.
Per a acabar, ací us deixem amb el seu enllaç a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.
A l'Alcúdia d'Eslida es troben restes abundants de cagaferro i de ceràmica i ferro.
ResponEliminaQuants secrets amaga encara la serra d'Espadà...
EliminaUna entrada tan deliciosa com plena d'informació per tal de gaudir d'una bona volta per la Serra d'Eslida (amb 16 km i 1000 metres d'ascens és una molt bona volta).
ResponEliminaGràcies per tota la informació que ens fa gaudir encara més de les caminades.
Moltes gràcies a tu per llegir-nos!
Elimina