Seròs - Jaciment del molí de Roca Nou - Molí de Roca - Jaciment de Bovalar - Tossal de Ventafarines - Lo Desaigüe - Tossal de Genó - Tossal de Burgebut - Carratalà - Seròs
Aquesta setmana us proposem una eixida temàtica pels termes de Seròs i d'Aitona, a la comarca del Segrià. Durant l'itinerari, que és de vora vint-i-set quilòmetres, visitem alguns dels molts jaciments prehistòrics, ibers, romans i visigots que han estat localitzats en el marge esquerre del riu Segre a cavall entre les jurisdiccions d'aquests dos municipis. Hui dia, la zona on estan situats resta completament despoblada, i no té més que masos desperdigolats, uns quants d'ells abandonats i en ruïnes. En canvi, l'existència d'aquestes estacions arqueològiques revela que, segles enrere, el panorama era ben diferent i que nombrosos assentaments donaven vida a una contrada que, d'altra banda, va ser escenari de combats a les acaballes de l'any 1938, en el marc de la Guerra civil espanyola.
La ruta comença als afores de Seròs, en el punt on el carrer d'Avinganya abandona el poble en direcció a aquest monestir i a la Granja d'Escarp. Des d'allà eixim en direcció sud-oest però, de seguida, girem cap a l'esquerra a fi d'incorporar-nos al carrer de l'Escorxador, que no està formigonat.
Amb aquesta via, anem cap a llevant a buscar la Carrerada, i la trobem de seguida. L'agafem cap a la dreta i deixem definitivament enrere Seròs mentre perdem un poc d'altura.
Uns vint o trenta mentres més enllà, amb la Carrerada travessem la carretera C-45, que va des de Maials fins al límit amb l'Aragó. Continuem nosaltres vers el sud-est per la via que portàvem. A la dreta ens queda la partida de Badiello, anomenada també de Masmut. Cap a l'esquerra s'obre el pla de la Badina.
Passem pel costat de diverses edificacions situades al peu del camí, i d'altres que paren no massa lluny d'ell. Una d'aquestes és un corral modern i en ús. I és que el topònim de la Carrerada ens indica que aquesta via va haver de ser emprada en el passat com a pas ramader.
Quan arribem a la partida de Lo Sulfuro, molt a prop ja del riu Segre, trenquem cap a l'esquerra.
En cosa d'un parell de minuts fem cap al pont Vell de la carretera C-45. Aquesta infraestructura va ser inaugurada el diumenge 24 de juliol de 1932 per Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya número cent vint-i-dos i el primer des del 16 de setembre de 1714, quan José Patiño, uns dels ministres principals de Felip l'Animós, va suprimir la institució i en destituí tots els seus càrrecs. La Hoja Oficial de la provincia de Barcelona del dia següent va dur en portada la crònica d'aquest esdeveniment.
"Ayer, a las doce menos cuarto de la mañana, el señor Maciá, su señora esposa e hija emprendieron el camino hacia Serós, donde el Presidente había de presidir la inauguración del nuevo puente sobre el Segre.
En otro coche seguían al Presidente de la Generalitat, el gobernador, señor Ventós; el secretario de éste, señor Asensio; el secretario político del señor Maciá, señor Alavedra; el teniente de Mozos de Escudra [vol dir Esquadra] señor Cabezas; el hijo del Presidente, don Juan Maciá; el ingeniero jefe de Obras públicas, don Emilio Belda, y otras personalidades.
El paso de la comitiva, previamente conocido, por los pueblos de Alcarraz [vol dir Alcarràs], Soses y Aitona, dió lugar a una espléndida manifestación de simpatía y adhesión al Presidente de Cataluña (...).
La llegada del señor Maciá a Serós produjo un nuevo desborde de entusiasmo. Además del Ayuntamiento, presidido por su alcalde, don Francisco Lonca [vol dir Loncà], representaciones de todas las entidades del pueblo y enorme gentío, acudieron a dar la bienvenida al señor Maciá, al gobernador, señor Ventós, y a los demás acompañantes, los alcaldes y algunos concejales de los pueblos de Granadella, Torres de Segre, Granja de Escarpe, Mayals, Masalcoreig, Aitona, Soses, Fraga, Llardecans y otros.
Después de ser saludados por todas estas representaciones, el Presidente y acompañantes se trasladaron a la Casa Consistorial, donde se celebró una recepción.
La comitiva, una verdadera manifestación, ya que iba acompañada por un gran gentío, precedida de una banda de música, niños de las escuelas y banderas catalanas y republicanas, fué aclamada constantemente, prodigándose los vivas a Maciá.
Por el camino, el Presidente recibió, de manos del niño Angel Cabrera, nacido el 14 de abril de 1931, un ramo de flores. Las niñas Emilia Remolá y Josefina Baró le recitaron unas poesías.
A las doce del mediodía se celebró la solemne inauguración del magnífico puente sobre el Segre, en la carretera que unirá Serós y Mayals [que és l'actual C-45], mejorando considerablemente las comunicaciones de toda la comarca del bajo Segre.
Asistieron a esta ceremonia, además del Presidente de la Generalitat, todas las personalidades y representaciones arriba citadas y un enorme gentío.
El señor Maciá fué informado por el ingeniero autor del proyecto y director de la realización del puente, señor Belda, y por el constructor, don Miguel Espada, de todos los detalles relacionados con la obra que se inauguraba. El Presidente les felicitó".
El pont de Seròs sobre el Segre no va ser destruït en la Guerra civil espanyola per les tropes republicanes que retrocedien, per la qual cosa es va convertir en una infraestructura molt valuosa per als franquistes a fi de facilitar el pas de soldats i material de guerra d'una banda a l'altra del riu a mitjan 1938. Aquest fet va propiciar un contraatac sorpresa de l'exèrcit de la República la matinada del 7 de novembre d'aquell any. Entre la boira, els efectius insurrectes no van poder mantindre la posició i hagueren de refugirar-se en els serrats que tanquen Seròs per ponent. "En el sector del Bajo Segre, nuestras fuerzas cruzaron el río por varios lugares, avanzando, después de vencer todas las resistencias, por la margen derecha del mismo. Han conquistado y rebasado los pueblos de Soses, Aytona y Serós y han cortado la carretera de Zaragoza a Lérida entre esta última plaza y Fraga", explicà l'informe de guerra republicà de la jornada. Els franquistes, però, van aconseguir reorganitzar-se i llançaren un atac el dia 10. "En el sector del Segre, el enemigo contraatacó fuertemente apoyado por aviación y tanques nuestras posiciones de la margen derecha del río siguiendo la lucha a la hora de redactar este parte", indicaren els republicans. El dia 22, finalment, les tropes revoltades expulsaren els soldats republicans de la banda dreta del riu Segre i els feren travessar de nou a l'esquerra. "El enemigo ante el fracaso rotundo de su intento de defensa en la orilla derecha (...) comenzó a trasponer el Segre con algunos elementos en la tarde del día 19 y perdida totalmente su moral, abandonó totalmente nuestra orilla en la madrugada del día 22", escrigueren els franquistes a l'informe de guerra d'aquell jorn.
Amb tot, amb el pont Vell creuem el riu Segre i fem cap a l'altra banda, al marge esquerre. Just enfront queden uns morrons parcialment coberts per vegetació que cauen en vertical sobre el camí i el cim dels quals para a uns 30 metres per damunt de nosaltres. En el cim del més septentrional hagué d'estar l'estació arqueològica anomenada del molí de Roca Nou, segons les indicacions dels seus descobridors, els investigadors Pita i Borràs. Per a pujar-hi, ens incorporem a la carretera C-45 en direcció Maials. A poc a poc guanyem altura.
Quan passem aproximadament pel punt quilomètric 13,5, agafem cap a la dreta una senda que puja ràpid i fa cap a una caseta de volta. Continuem l'ascensió per corriols fins que guanyem un altiplà situat a l'extrem nord de la vall de Móra, o Valldemora.
A partir d'ací, girem cap a la dreta, vers el riu Segre. No hi ha camí, només algun viarany i, això sí, molta vegetació baixa. Cal anar en compte perquè hi ha un grapat de forats i trinxeres excavades, algunes de les quals fan cinc o sis metres de fondària.
Al remat, fem cap al tallat que cau cap al Segre, on va estar aquest assentament del molí de Roca Nou. El jaciment va ser descobert el mes de febrer de 1955 i fou publicat al número XXII d'Ilerda, de l'any 1958. "Se hallan restos de un pequeño pueblo ibérico con una torre de fortificación (...) Restos de cercados para ganado como en los poblados célticos y de sepulturas adosadas a las murallas de los cercados", explicà en l'article Rodrigo Pita. A primera vista, però, a dia de hui res d'açò és visible. Segurament, el cim d'aquest altiplà ha experimentat modificacions des d'aleshores, i la vegetació abundant no hi ajuda a veure res, tampoc els perills que adés hem advertit. D'altra banda, l'investigador i al mateix temps descobridor va especular amb la possibilitat que aquest llogaret estiguera vinculat d'alguna manera amb el de Bovalar, que tot seguit visitarem i que va haver de ser un nucli important de la contrada durant l'època dels visigots. Ell arribà a afirmar que l'establiment del molí de Roca Nou fou "utilizado como accesorio y residencia de esclavos de la cercana villa romana de Bovalá".
Per a continuar amb l'itinerari, cal que desfem les nostres petjades pel mateix camí per on havíem vingut. Passem novament pel costat de la caseta de volta i eixim a la carretera C-45. Ara, però, cap a l'esquerra, l'agafem en direcció a Seròs. Poc més enllà, i abans de tornar al pont sobre el Segre, a mà dreta, arranca un camí asfaltat que, de seguida, es bifurca.
Nosaltres anem per la via de l'esquerra que, en un minut, ens deixa al molí de Roca, edifici de grans dimensions ubicat al final de la vall del Molí. Aquesta construcció, que va ser bastida al segle XIX, es convertí en una fàbrica de llum l'any 1903. D'aquella empresa va nàixer la companyia Eléctrica Serosense, que encara continua activa en l'actualitat.
El molí de Roca està situat en un encreuament. Nosaltres hem de seguir cap a la dreta, pel camí principal que va vora riu. Deixem enrere el molí i guanyem un poc d'altura.
Un minut després, a la dreta, observem el desguàs d'una valleta que travessa el camí i va a parar al Segre. Per allà mateix, recte amunt, pugen uns fils de telèfon vers un camp situat a la partida de Sabassa, que para a uns quinze metres per damunt de nosaltres. Sense ser capaços de trobar un pas clar, mamprenem cap a dalt per la seguida de la línia telefònica. Ascendim i, després d'una última grimpada compromesa, arribem al límit d'una parcel·la de fruiters. Ací va estar l'estació arqueològica anomenada molí de Roca B.
Novament és Rodrigo Pita qui donà notícia del jaciment a les pàgines d'Ilerda el 1958. En aquest indret aparegueren restes de ceràmica romana molt tardana vinculades, sens dubte, al jaciment de Bovalar, que queda a pocs metres. De fet, el mateix Pita apunta a que l'establiment del molí de Roca B no era més que una part del de Bovalar. Com a conseqüència de la transformació del terreny, poca cosa ha de quedar in situ.
Pel límit de la parcel·la i intentant envair el mínim possible la propietat privada, en direcció nord, fem cap en dos minuts al jaciment de Bovalar.
Bovalar és l'estació arqueològica més important d'aquesta contrada. L'element principal del jaciment el conforma una basílica de 26 metres de llargària per 12,3 metres d'amplada situada a la banda oest del conjunt, amb la capçalera mirant a l'est i la porta d'entrada a migdia. Es tracta d'un temple paleocristià construït cap al segle IV o V de la nostra era, durant les últimes dècades de l'Imperi romà. Aquesta església primitiva, de tres naus i planta rectangular, va ser reformada en època dels visigots, entre les centúries sisena i setena. L'absis estava lleugerament elevat per damunt de la resta de l'església i el formaven tres espais. L'altar hi quedava al del centre, mentre que a la dreta i a l'esquerra s'hi situaven dues sagristies, que també van ser emprades com a cambres funeràries. En la zona central de l'absis van ser descoberts dos fragments d'una mateixa inscripció en llatí, tot i que no encaixen mútuament. José Vives, a la seua obra Inscripciones cristianas de la España romana y visigoda (1969), indica que són de les acaballes del segle V o de primeries del següent, i defensa que fan referència a la consagració de la basílica i a la custòdia de relíquies en el seu interior. Al primer fragment, segons afirmen Georges Fabre, Marc Mayer i Isabel Rodà al segon volum de Inscriptions romaines de Catalogne (1986), s'hi llegeix D N I RE C // CC, que voldria dir "[In nomine] Domini Rec[onditae sunt hic]", és a dir, "en nom del Senyor són guardades ací". Del segon només queden les lletres LIS A, que tancarien el text amb un "[Apri]lis A[men]", açò és, "d'abril. Amén".
Al peu del temple, en un espai diferenciat i que tenia dues portes d'accés, s'hi situava un baptisteri, del qual n'aparegueren algunes restes i que ara està reconstruït i exposat al Museu de Lleida.
Pel que fa a objectes litúrgics, foren trobats entre les ruïnes un encenser de bronze, procedent d'Itàlia, l'Egipte o l'Orient Pròxim; i una creu del mateix material datada del segle VI i de factura típica de l'Imperi romà oriental; entre d'altres elements. També van ser descoberts alguns sarcòfags de pedra amb inscripcions gravades. I és que tant a l'interior com a l'exterior de la basílica hi abunden les tombes.
Vora el temple i la necròpoli, la resta del jaciment arqueològic de Bovalar l'integren una sèrie d'edificis que han estat considerats les cases d'un poblat annex, que comptava amb una premsa per a fer vi, així com amb un celler. Per a Rodrigo Pita, a El sistema defensivo musulmán de Fraga en el siglo XII (1957), aquest establiment és la continuació en època visigòtica d'una vil·la romana, a pesar que l'assentament que ha estat excavat pareix posterior a la construcció de la basílica. Per contra, Jordina Sales-Carbonell, a El Bovalar (Seròs, Lleida) ¿Un monasterio productor de pergamino en la Hispania visigoda? (2014), especula amb la possibilitat que el poblat de Bovalar fóra en realitat un monestir, i que la basílica, l'església monacal. En aquest sentit, les dimensions del temple són molt grans en relació a l'assentament que té a la vora, tot i que pot ser que, d'una banda, donara servei també a altres establiments desperdigolats i desapareguts de la contrada, i de l'altra, que Bovalar ocupara una superfície major a la descoberta fins ara.
En qualsevol cas, tot el conjunt va ser abandonat a primeries del segle VIII, després d'un incendi que va destruir-lo. La datació de la desaparició de Bovalar està ben documentada pel registre arqueològic. Pere de Palol, a Las excavaciones del conjunto de "El Bovalar", Serós (Segriá, Lérida) y el Reino de Akhila (1986), fa esment de la troballa de monedes del rei visigot Akhila II, governant de l'est de la península en el moment de l'arribada dels musulmans. Precisament foren els seus partidaris els que demanaren ajuda als mahometans per tal de foragitar del poder a Roderic, que era l'altre monarca visigot que, a primeries del segle VIII, hi havia a l'antiga Hispània romana. Vençut ja Roderic, Akhila II i els seus fills renunciaren al tron visigot l'any 713 en favor del nou poder musulmà. L'antic monarca es va establir a la Toledo islàmica, on li foren restituïts els béns que li havia confiscat Roderic i on va haver de morir poc de temps després. Tanmateix, la seua abdicació no fou ben rebuda per alguns prohoms de les províncies Tarraconense i Septimània, que designaren un nou rei, Ardó. Aquest va combatre les tropes mahometanes en la zona de l'actual Catalunya i del sud-est d'Occitània, que hui dia forma part de l'Estat francés. A falta de fonts documentals i considerant no només l'incendi de l'assentament de Bovalar vers l'any 715 sinó també que els seus pobladors l'abandonaren a corre-cuita, podem pensar que les flames foren provocades pels conqueridors musulmans en el marc de les lluites amb els fidels a Ardó.
Més enllà d'aquesta hipòtesi, Bovalar no va tornar a ser poblat mai més. Ni tan sols hui dia sabem del cert quin era el nom d'aquest indret en temps romans i visigòtics, ni tampoc a qui estava dedicada la basílica. El topònim actual és posterior, i deriva del llatí bos, bovis, "lloc tancat on es guarden els bous", segons apunta Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980). Açò encaixa molt bé amb un altre nom de lloc, en aquest cas de camí, el de la Carrerada, que havíem seguit a l'inici de l'excursió i que ja havíem vinculat abans amb usos ramaders. Una altra possibilitat que indica Sales-Carbonell (2014) és que el topònim signifique "lloc de bogues", del gàl·lic bŭda, que ha donat 'bova' o 'boga' en català. Finalment, Pita (1957) creu que és una deformació de l'antropònim àrab Abu-Abd-Allah, i que faria referència a un dels propietaris d'aquestes terres durant la dominació islàmica. Defensa aquesta tesi amb la troballa de fragments de ceràmica típicament musulmana uns centenars de metres aigües amunt del riu Segre, sobre la vall que se'n diu de Bovalar. Pita també assenyala que "no sería raro que en época árabe hubiera allí un núcleo de población de cierta importancia, aprovechando las ruinas de edificios y obras de cultivo romanas, muy abundantes en aquellos alrededores". Si va existir-hi un establiment destacat en temps musulmans, les seues restes encara no han estat trobades, i això que ell mateix pentinà tota aquesta contrada, o pot ser que hagen estat destruïdes per la transformació del terreny a fi de conrear-lo. De totes maneres, al moll de l'os de Bovalar no va estar-hi perquè les restes de l'incendi segellaren els vestigis preislàmics i res s'hi assentà al damunt.
Amb tot, Francisco Lara, a En torno a los topónimos "Terra Hilardensi" de la donación del diácono Vicente de Huesca (1974), estudia els noms de lloc que apareixen en una donació datada del 29 de setembre de l'any 551 i feta pel diaca Vincencius, que més tard va ser bisbe d'Osca. Segons la transcripció del text que fa Javier Fortacín, a La donación del diácono Vicente al monasterio de Asán y su posterior testamento como obispo de Huesca en el siglo VI. Precisiones críticas para la fijación del texto (1983), Bovalar és identificat amb un lloc anomenat Cerco, o Cereo, Magno, que és a Lleida: "In terra hilardensi paternianico porcionem meam. Cerco Magno porcionem meam...".
Deixem enrere aquest interessantíssim establiment de Bovalar i continuem l'excursió per un camí asfaltat que hi passa per allà mateix, en direcció nord. Avancem entre camps de fruiters. A la nostra esquerra, Pita (1958) també va trobar restes de l'època del Baix Imperi romà. Al cap de deu minuts, arribem al magatzem de Sabassa.
En aquest punt, girem cap a l'esquerra. Per ací van haver d'estar els establiments catalogats per Pita (1958) amb els noms de Bovalar C i Vall de Bovalar. D'entrada, però, no es veu cap resta ja que tota la zona ha estat ocupada per finques de fruiters.
De seguida, girem novament cap a la dreta i comencem a perdre altura. A la dreta tenim la vall de Bovalar. No tardem en fer cap a un camí que és el que hem abandonat en enfilar-nos abans cap a l'estació del molí de Roca B. L'agafem cap a la dreta, travessem la vall de Bovalar i comencem a guanyar altura ràpidament.
El camí és bo i està asfaltat, però acaba de manera abrupta en arribar a l'entrada de la granja de Sabassa Petit. I és que el camí vell va per dins de la vall de Bovalar. Nosaltres no vam trobar l'inici d'aquesta via tot i que després, des de la pista, vam observar com, almenys més endavant, és ben evident. Amb tot, just en el límit de la propietat privada de la granja, trenquem cap a l'esquerra per un altre camí que mena cap al nord-est / nord. Amb ell, envoltem per la banda de dalt els masos de l'Isidro i de Martínez.
Poc després de passar per dalt d'aquest, girem cap a la dreta per un camí que puja a un tros d'oliveres. Després, sense senda ni dificultat, tirem cap a dalt i, en dos minuts, guanyem l'altiplà de Ventafarines.
Ara és qüestió de buscar la pista que travessa aquest paratge. A fi d'açò, avancem vers llevant i, en un parell de minuts, ja hi som en ella. Cal anar en compte en aquest punt de no desviar-se massa cap al nord. I és que a aquella banda hi ha un abellar amb desenes de ruscos. Dit i fet que agafem la pista cap al nord primer i cap a orient després. A Sol ixent albirem el tossal de Ventafarines. A migdia tenim la punta de Montmeneu. Darrere de nosaltres queden Seròs i Aitona.
En cosa de cinc minuts, coronem el tossal de Ventafarines que, amb els seus 198 msnm, és el punt més elevat de tota l'excursió. La muntanyeta, situada a la frontera entre Seròs i Aitona, i que s'eleva lleugerament per damunt de tot l'altiplà, també va ser escenari de combats en la Guerra civil espanyola. De fet, les trinxeres obertes pels soldats deixaren al descobert les restes d'un assentament de les acaballes de l'edat del Bronze, de fa uns 3.000 anys, que ha estat catalogat amb el nom de Ventafarines III. De manera superficial, els arqueòlegs descobriren a primera vista l'any 1983 restes de parets de pedra sense treballar, capes de cendres i empremtes d'argila. També localitzaren fragments de ceràmica amb formes carenades, tenalles amb decoració plàstica, i una destral de pedra , entre d'altres elements. Per contra, l'any 1998, només trobaren cendres en l'interior de les trinxeres. D'altra banda, pel que fa a l'etimologia del paratge, Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae, indica que es tracta d'una paraula genèrica que fa referència als llocs on recol·lecta el blat, es bat i es venta. Açò consisteix en llançar-lo a l'aire amb la forca o amb una pala i batre'l a fi d'eliminar les impureses.
Amb tot, deixem a la nostra esquena el tossal de Ventafarines i continuem pel camí en direcció a les planes de can Pitja. De lluny ja veiem una instal·lació de bombeig d'aigua situada just en una cruïlla. Ací cal que girem cap a l'esquerra i ens reorientem cap al nord / nord-est. Des d'ara anem pel camí de Maials a Aitona.
Primer travessem una gran planura, encara en la partida de Ventafarines, on veurem algunes ruïnes de masos i corrals.
En acabant, fem cap a una altra cruïlla situada junt a un corral i un mas en ruïnes, tot i que s'ha construït una pleta en època contemporània per a guardar-hi bestiar. Amb el camí de Maials a Aitona hem de continuar recte.
Encetem ara el descens cap als Vilans, que és una zona on també han estat localitzades restes dels períodes iber i romà. Seguint, si fa o no fa, el camí de Maials a Aitona, que està un poc desdibuixat, travessem una finca de fruiters i, en deu minuts, arribem a la carretera que entra des de la banda de Seròs a la central hidroelèctrica de la Canadenca. Aquestes instal·lacions van ser engegades l'any 1914 i les impulsà l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, popularment coneguda com la Canadenca perquè els seus fundadors eren originaris d'aquest país de l'Amèrica del Nord. La central la construïren en només any i mig, i hi van treballar 20.000 operaris a les obres. Portava electricitat fins a Barcelona i va fer possible que els seus amos fabricaren el 30% de la llum que es produïa a tot l'Estat espanyol. Malmesa durant la Guerra civil espanyola, va sofrir un incendi l'any 1950 que va fer-la aturar-se fins a l'any següent.
Agafem la carretera cap a la dreta. Després d'un centenar de metres apleguem al canal de desguàs de la hidroelèctrica, conegut popularment com Lo Desaigüe. Aquest curs d'aigua va resultar de la modificació del barranc de Carratalà, que feia cap per ací al Segre.
Amb la carretera de la Central, girem cap a l'esquerra i anem a buscar el camí de Maials a Aitona, o dels Vilans de Baix, sense travessar Lo Desaigüe. Al remat, arribem a unes instal·lacions d'Acciona situades en el punt on el desguàs de la hidroelèctrica troba el riu Segre. L'investigador Rodrigo Pita (1958) va documentar ací mateix una xicoteta quantitat de fragments de ceràmica romana, que el dugueren a pensar que en aquest indret va haver-hi un establiment agrícola de reduïdes dimensions. De ben segur que, a la vista de les obres que s'han portat a terme, no queda ja cap vestigi de tot allò.
Desfem les nostres petjades pel camí de Maials a Aitona, o dels Vilans de Baix, fins que trobem el pont per on la carretera de la Central, que naix a Torres de Segre, travessa, modernament, Lo Desaigüe. A l'altra banda, girem cap a l'esquerra. De seguida passem per un reguitzell de masos i magatzems, que són el de Gracieta, el de Caveta, el Roget, el de Miret i el de Francisco Bel, tots ells a peu de carretera.
En deu minuts arribem a una nova cruïlla, just on és el mas de can Pitja. Ací hem de girar cap a la dreta i agafar el camí d'Aitona a Llardecans. Aquesta via és també una alternativa per a anar cap a Maials des d'Aitona, distinta de l'anterior que hem trepitjat i que passava per Ventafarines. Avancem cap al sud-est mentre guanyem altura a poc a poc. L'ascensió s'accentua un poc al cap de deu minuts, quan pugem per a travessar el canal de Seròs.
El passem i, immediatament, girem cap a l'esquerra per un camí que envolta el pantà del Curt. Al remat, la via gira cap al nord-oest, per baix del corral i finca de l'Estevet, i fa cap al peu del tossal de Genó.
En el cim d'aquesta muntanyeta va existir un poble vers el segle IX abans de Crist. Les primeres restes van aparèixer en ser obertes trinxeres durant la Guerra civil espanyola. Tot i açò, va ser Rodrigo Pita (1958) qui publicà l'existència d'aquest jaciment, descobert el 14 d'abril de 1955. "Fué localizado el día 14 de abril de 1955 en una colina ocupada por trincheras de nuestra última guerra civil. Es un poblado de la Cueva de las Urnas, con restos de piedras sobre su superficie, que parecen enterramientos de incineración. Presenta gran cantidad de fragmentos de cerámica a decoración plástica, procedentes de grandes vasos de forma ovoidea o troncocónica (...) Son vasos de barro rojizo, de factura basta y a mano con decoración de gruesos cordones de barro de sección triangular, con impresiones digitales aplicadas sobre los mismos, en fajas paralelas o formando recuadros, triángulos o metopas. En algunos ejemplares aparecen pezones de barro en el centro de los triángulos. Las paredes tienen un espesor de 30 milímetros o más, en pasta de arcilla rojiza (...) Aparece asimismo cerámica lisa del tipo de Almería, y otra con perfiles carenados (...) Ausencia absoluta de cerámica ibérica". Aquesta última dada, l'absència de materials de l'època dels ibers, ha estat confirmada per les campanyes d'excavació posteriors, que han assolit la conclusió que Genó va ser habitat només en un moment indeterminat del segle IX abans de Crist. Els seus pobladors l'abandonaren cames ajudeu-me durant un incendi que el va destruir completament. Gràcies a les flames, en canvi, s'han conservat molts elements, i sabem ara que ací produïen cervesa i que també guardaven farina de glans.
Baixem del tossal de Genó pel mateix lloc per on havíem pujat, que és l'únic possible a causa de la tanca que envolta el perímetre del jaciment. Ara, pel límit de la finca de l'Estevet, tirem cap a l'esquerra, vers el nord-oest / nord a fi d'enllaçar amb el camí de Burgebut, o vell d'Aitona a Sarroca de Lleida. Tot seguint els senyals del canal de Seròs, hi apleguen en menys de deu minuts.
Ens incorporem a aquesta via cap a la dreta. A l'esquerra duem el pantà de Simó i, més enllà, albirem el tossal de Burgebut, o de Titai, cap a on ens adrecem.
No tardem massa en arribar a un encreuament. En aquest tirem cap a l'esquerra. Després deixem a la dreta un magatzem. A l'altra banda de camí, pel límit de la finca, va un camí que puja a la referida muntanyeta. Aquesta via avança pels terrenys on va haver el jaciment de Burgebut B, del qual n'ha de quedar ben poca cosa per la transformació de la parcel·la per a conrear-la. A banda, segurament, aquest establiment documentat per Pita (1958) no era independent del situat al cim del tossal. De nou, les trinxeres obertes durant la Guerra civil espanyola deixaren al descobert part de les restes.
El jaciment de Burgebut presenta, a banda de ceràmica similar a del tossal de Genó, restes d'època islàmica, per la qual cosa va haver de ser rehabitat pels musulmans segles després d'haver estat abandonat. També pareix que aquest va estar un dels escenaris de la batalla d'Ilerda, l'actual Lleida, l'any 49 abans de Crist, durant la II Guerra civil romana. L'enfrontament fou entre els exèrcits de Juli Cèsar i de Gneu Pompeu i, segons l'arqueòleg i militar francès Eugéne-Georges Stoffel, les tropes fidels al segon muntaren un campament entre Burgebut i Utxesa, tot i que no se sap del cert on va estar ubicat. Per una altra banda, pel que fa a l'etimologia del topònim de Burgebut, Pita (1958) el vincula amb l'àrab burj, "torre", i hi veu l'expressió burj yahud, "torre del jueu". El mateix Pita, però, el 1957, l'havia lligat amb la veïna partida de Gebut, on han aparegut abundants restes antigues. Per a Coromines (1980), Gebut és un antropònim germànic anterior a l'arribada dels musulmans que es va conservar durant els segles que aquests governaren en la contrada. D'aquesta manera, Burgebut significaria "torre de Gebut" i indicaria l'existència d'una fortalesa elevada que controlaria, des de l'altra banda del riu Segre, l'assentament de Gebut.
Baixem del tossal de Burgebut i tornem sobre les nostres petjades fins al punt on havíem trobat el camí vell de Sarroca de Lleida a Aitona. Ara el continuem, tot creuant el canal de Seròs.
Pugem però, immediatament, descendim una altra vegada vers la partida de Los Plans. Passem per una bona seguida de masos, com el d'en Mingo Tomàs o el d'en Pere el Càndil, i també pel del Forner i el del Granyó.
Poc més de mitja hora després de davallar del tossal de Burgebut, trobem la carretera de Torres de Segre a la Central. L'agafem cap a l'esquerra durant deu minuts, fins que trobem una altra vegada el camí de Llardecans i de Maials. Ara ens incorporem a ell cap a l'esquerra, en direcció a Aitona.
Amb aquesta via travessem el riu Segre. En acabant, a la primera oportunitat que se'ns presenta, girem cap a l'esquerra per un camí que mena cap al sud-oest i travessa la partida de Carratalà. El paisatge, de ribera, és ben diferent del secà així com també dels conreus de regadiu que hem vist fins ara en aquesta excursió.
Ens costa uns vint minuts arribar al magatzem de Pomar, situat al desguàs de la vall de Roca en el Segre, a la partida del sot de Jan. En aquest punt, girem cap a la dreta i, poc més enllà, cap a l'esquerra ja per una via asfaltada.
Continuem cap al sud / sud-est fins que el mateix camí és el que ens aboca cap al riu Segre. Açò ocorre ja a prop del terme de Seròs, poc abans d'arribar al mas de Peret. Per darrere d'aquest nucli, passem per un tram un poc esborrat de camí i entrem a la jurisdicció serosana.
A partir d'ara, la seguida és molt més clara. Abandonem la partida de Carratalà i fem cap a la del pla de la Badina. En cosa de deu minuts des del mas de Peret, girem cap a l'esquerra per a incorporar-nos al camí dels Alters. Amb ell passem per la depuradora d'Aitona i de Seròs, i també per les granges de Julià Llop i d'Aleix Castellnou.
Aquesta via, que travessa l'horta de Seròs, fa cap a la carretera C-45. L'agafem en direcció Aitona-Saragossa fins que, un poc més enllà, arribem al punt on l'havíem creuada amb la Carrerada a l'inici de la ruta. Ací, trenquem cap a la dreta, entrem a Seròs i fiquem el punt i final a l'excursió.
Per últim, ací us deixem l'enllaç de l'itinerari a Wikiloc, amb el desig que el gaudiu!
Gràcies per compartir aquest blog amb nosaltres Tarrega televisió
ResponElimina