El vocabulari de la natura: OSCA

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura que, tot i no pareixer-ho, no té res a veure amb la ciutat aragonesa d'Osca. Així doncs, la protagonista de hui és la paraula 'osca', definida pel Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans com a "pas estret i acinglerat en una serra". En la mateixa línia, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV) assenyala que el terme és sinònim, en totes les seues accepcions, del mot "mossa", i arrepleg també la caracterització de "pas estret i acinglerat en una serralada".

El punt més polèmic de l'"osca" és la seua etimologia. Tal com recull el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), no hi ha una explicació clara de l'origen de la paraula. Tanmateix, hom hi detecta altres mots a idiomes estrangers que tenen el mateix origen que el nostre. En aquest sentit, el DCVB recull des del castellà muesca al francès hoche, tot passant per l'asturlleonès guezca, el gallec asca, el bearnès osco i, fins i tot, el basc ozka. Per això, el DCVB opta per afirmar que 'osca' prové d'alguna paraula no llatina àmpliament coneguda a a la Península i a l'actual França, i que, segurament, no seria exclusivament ibèrica. 

Per la seua banda, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) va més enllà d'aquesta explicació i puntualitza que l'origen d''osca' podria ser explicat per l'entrecreuament del cèltic ask, "mossa", i el llatí vulgar *mosca, deformat a partir de *mo(r)sica, del verb morsicare, és a dir, "mossegar". I, certament, aquesta postura podria ser certa en el sentit que les osques a les muntanyes pareixen, des de lluny, mossades, o mossegades, a les serres.

Coll de l'Osca, al Cadí

Font: Alpinismo al viento

Pel que fa a la presència d'aquest terme a la toponímia catalana, hi abunda a muntanyes acinglerades del nord del país. D'aquesta manera, hi ha l'Osca, a la cara sud del Cadí, dins del terme municipal de Josa i Tuixén, a l'Alt Urgell. També existeix un altra contrada de cingleres on s'hi registra un lloc anomenat l'Osca, per baix del pla de Llet, al terme del Pont de Bar, també a l'Alt Urgell. Així mateix, al Montsec d'Ares, repartits pels termes d'Àger, Castell de Mur i  Sant Esteve de la Sarga, entre la Noguera i el Pallars Jussà, els topònims del tossal de l'Osca, el pas de l'Osca o la canal de l'Osca. No massa lluny d'allà, al Montsec de Rúbies hi és un altre pas de l'Osca, fronterer entre els termes de Llimiana (Pallars Jussà) i Camarasa (La Noguera).

Prova que aquesta paraula no era exclusiva del català occidental, com pot semblar pels noms de lloc que hem reproduït, és la seua presència a la toponímia del Baix Llobregat. Allà hi tenen el puig de l'Osca, a la serra del Cúpol, dins del terme de Vallirana. Als seus peus hi havia el fondo de l'Osca, hui dia completament urbanitzat. A la Garrotxa, a Osona i al Ripollès també el mot 'osca' ha quedat gravat als topònims.

L'osca de Cabrera, on afronten els termes de l'Esquirol,

a la Garrotxa, i de la Vall d'en Bas, a Osona.

Font: Pirineos 3000

Al País Valencià, la petjada toponímica de la paraula 'osca' és més escassa. Hi ha un discret cim al terme de Riba-roja de Túria, al Camp de Túria, que s'anomena Osca, però la seua orografia no acaba de lligar del tot amb la caracterització d''osca' que ens ocupa. Ara bé, al terme d'Albocàsser, a l'Alt Maestrat, hi és el mas del pou de n'Osca que, curiosament i a pesar del tractament de persona que se li dóna a Osca, se situa al peu d'un cingle.

REFERÈNCIES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat