L'Alfàndega: apunts sobre un llogaret islàmic de la serra d'Espadà

Allà on la serra d'Espadà deixa de mirar cap a la Mediterrània i gira els seus ulls envers les terres del Palància, que tenen la ciutat de Sogorb com la seua capital. Allà on les aigües dels barrancs ja no alimenten el riu Anna, sinó que van a fer cap al de Morvedre. Allà on la llengua valenciana es dilueix i només resten d'ella barbarismes que fan singular la parla castellana de la contrada. Allà on un hispanoromà va deixar per escrit que un camí li pertanyia. Allà, centenars d'anys enrere, va haver el poble de l'Alfàndega.

Hui dia, arribar-hi és molt senzill. Només cal que ens aturem al quilòmetre 9 de la carretera CV-215, que uneix les localitats de l'Alcúdia de Veo i de l'Algímia. Si caminem uns metres cap a ponent, a la dreta, veurem un imponent casalot al bancal de dalt d'unes oliveres. Un casalot completament fora de context al mig d'un tros.

Ruïnes de l'Alfàndega des de la carretera CV-215

Una pista formigonada que puja violentament cap al nord de seguida ens deixa al peu de les ruïnes. No són les úniques, però. Hi ha més construccions desperdigolades per ací i per allà. Hem arribat al lloc que els autòctons anomenen Los Casales i que, en el passat, va ser l'Alfàndega, o Alfándiga en castellà. 

Aquestes construccions queden per damunt del nivell de les aigües i els conreus que ara les envolten són de secà. A l'altra banda de la carretera, però, creix una horta fèrtil regada per les aigües que baixen de la banda occidental del massís de l'Espadà i de la façana meridional de la Ràpita. La séquia de l'Alfàndega és l'encarregada de canalitzar-les i distribuir-les pels conreus.

La llum d'un capvespre de tardor 
llenega entre la vegetació mentre dibuixa 
les siluetes de les ruïnes de l'Alfàndega

Una de les edificacions de l'Alfàndega

Fa temps, però, que a l'Alfàndega no hi viu ningú. La manca de documentació ens fa difícil saber quan fou fundat aquest nucli de població i també quan va ser abandonat. Tanmateix, el topònim, que és d'origen àrab, fa pensar que foren els mahometans els qui s'assentaren al lloc per primera vegada. Foren pragmàtics a l'hora d'anomenar-lo i el batejaren amb el nom de l'element més important de la zona per a ells, el barranc. L'Alfàndega deriva de l'àrab al-khándaq, és a dir, "la vall, el barranc". I és que l'aigua que per ell corria, i encara corre, era essencial per a la supervivència de la comunitat.

També havia de ser fonamental per a aquella gent la seguretat. Enclotats com hi estaven en una vall angosta i sense visió directa ni amb l'Algímia ni tampoc amb el castell d'Almonesir, referent defensiu de la contrada ençà la seua construcció al segle XII, guaitaven aquests mahometans les amenaces que els podien delmar des de dues talaies enlairades a septentrió del poble. 

La primera, la més important i la més coneguda fou el castell de l'Alfàndega. Aquesta fortalesa, de la qual només sobreviu una torre isolada de planta quadrada, hi és a dos-cents vint metres i escaig en línia recta del llogaret. El desnivell del terreny és suficient, però, per tal de fer-la visible des d'Almonesir. La segona està just per dalt de la primera, un poc més cap a l'est. Corona un alt espadat de difícil accés a poc més de huit-cents seixanta metres en línia recta de l'Alfàndega. És l'indret que els locals anonemen Castillico del Barranco de la Rocha, o de Los Morrones.

La torre de l'Alfàndega, en primer terme. Dalt del
rocam que s'observa per sobre d'aquesta fortalesa
hi queda el Castillico del Barranco de la Rocha.

Amb tot, fou la mà cristiana la primera que va deixar constància escrita de l'existència de l'Alfàndega. O, almenys, constància escrita que ens haja sobreviscut. L'any 1244, algun dels notaris de Jaume I van ficar negre sobre blanc, com diríem ara, el nom d'una alqueria dita Alfandegua, o Alfandega, segons quina lectura fem del document, al Llibre del Repartiment.

Ara bé, els documents que ens permeten conèixer un poc millor el dia a dia dels habitants de l'Alfàndega han estat publicats, i també traduïts, per Barceló i Labarta (2005). El primer que ens parla del poble data del 15 de febrer de 1430 i documenta el cessament dels líders de la vall d'Almonesir que havien estat nomenats Frederic de Luna, comte de Luna, anterior senyor del territori que va fugir a la cort de Joan II de Castella. El territori era ara incorporat a la Corona. Tan bon punt foren apartats dels càrrecs, el batlle general del Regne de València, Johan Mercader, en nom del rei, que aleshores era Alfons el Magnànim, els restituí després del jurament de fidelitat.

"... en la dita alqueria d'Almedinella, lo dit honorable Batle general e Comissari dessús dit, justat to lo poble de la dita Vall (a la d'Almonesir es refereix), axí xristians com moros, dix a aquells de paraula e dix com ell fós tramés aquí per manament e ordenació del senyor Rey ab letra de cessió e altra provisió que's dreçava als alcayts, justícies, jurats, alamins e altres officials e persones, per los quals manava que li liurassen los castells, ciutats e lochs (...) E presentades les dites letres, lestes e publicades aquelles, en continent lo dit honorable Betle general e Comissari dessús dit manà a (...) Haçan Abez, de la alqueria d'Alfàndiga (...) que d'aquí avant se tinguessen per privats e revocats cascun de son offici (...) E axí mateix lo dit honorable Batle e Comissari dessús dit, en nom e per part del dit senyor Rey, de nou cità e comanà a (...) Haçan Abez, de la alqueria d'Alfàndega (...) los quals juraren, a l'alquibla segons zuna e xara de sarrahins, segons moros acostumen a jurar e prestaren homenatge que ells e cascun d'ells en son offici se hauran bé, feelment e leal e que guardaran los drets e regalies del dit senyor Rey e la fealtat a que li són tenguts...".

En acabant, "...los moros de la dita Vall d'Almonezir feren e prestaren lo jurament de feeltat en poder del dit honorable batle en la forma que's segueix (...) Açan Abeç; Mahomat Muça; Alí Terreu; Alí Bexir; Hamet Çale; Abdal·là Zeyt; Alí Zuleymen; Abdal·là Caní; Mahomat Calaf; Faat Ferriç; Faat Huzeyt; Açan Faraig; Yucef Albardení; Çaat Puntara; Calim Fortuny; Mahomat Homar; Bexir fill d'Alí; Hamet Abróç; Hamet Xerequí; Mahomat Razin, saig; Abrahim çalet Çahet; Açan Marchich; Zuleymen Xorquí; Mahomat Abdalill; Alí Ferris; Hamet Abdumelich, de la alqueria d'Alfàndiga (...) Juraren la cara girada vers migjorn, a l'alquibla segons çuna e xara de sarrahins, segons que moros acostumen jurar...".

Aquest document, doncs, ens revela el nom dels hòmens que habitaven a l'Alfàndega l'any 1430. En són un total de 26, cosa que permet aventurar que hi havia un nucli important de població assentat a la localitat a començament de la dècada dels anys '30 del segle XV.



Tot i quedar molt lluny en el temps de nosaltres, els veïns de l'Alfàndega ja es movien pel món de les finances quan el capitalisme encara feia les seues primeres passes. Així ho testimonia un altre text reproduït per Barceló i Labarta (2005). És una carta, originàriament escrita en àrab, de l'alamí de la vall d'Almonesir i que tenia per destinatari el justícia de Sogorb, sobre el deute d'un veí de l'Alfàndega. Data del 16 de gener de 1453 (any 857 després de l'hègira) i diu que "en fecha del martes, a dieciséis días de enero del año cincuenta y siete y ochocientos, recibió el alamín de la villa de Almonacid a Palau, servidor en la ciudad de Segorbe, con albarán ejecutorio contra Alí Asaij, de la alquería de Alfándiga".

Els edificis de l'Alfàndega han estat reutilitzats 
com a corrals i magatzems fins al nostre temps

Un moment transcendental per a la història de l'Alfàndega, per al conjunt de la vall d'Almonesir, per a la serra d'Espadà i per al futur del Regne de València va tindre lloc l'any 1526. I és que en acabar la guerra de les Germanies, el rei Carles I va voler fer batejar obligatòriament a tots els sarraïns que encara quedaven al País Valencià. Els mahometans no es van quedar de braços creuats i s'alçaren en armes, primer a Benaguasil i, una vegada derrotats allà, a l'Espadà. "Partiendo de Vall de Almonacid, en las proximidades de Segorbe (...), los cristianos asaltaron las posiciones de los rebeldes el día 28 de marzo de 1526" relata Pardo Molero (1992). L'Alfàndega i la resta de pobles de la vall d'Almonesir es van convertir, doncs, en escenaris de la guerra des de l'inici de les hostilitats.

Set mil soldats cristians dirigits pel duc de Sogorb "sufrieron sin embargo un notable descalabro en el primer ataque que dirigió el duque contra uno de los puntos fortificados por Zelim (es refereix a Selim Almansor, el nom vertader del qual era Caravaus, alamí d'Algar de Palància i cabdill de la revolta espadànica). Los valencianos desplegaron en vano una energía superior á sus fuerzas, y en vano osaron trepar por algunos cerros erizados é impracticables, porque los rebeldes, seguros en sus elevadas posiciones, lanzaron sobre ellos tanta multitud de piedras de varias dimensiones, que desesperado el duque de poder ganar aquellas posiciones suspendió el ataque y mandó emprender la retirada, dejando en el campo mas de sesenta muertos, además de doscientos heridos" (Boix, 1845: 19).

I és que els moriscos aconseguiren doblegar els cristians en un primer terme, i alguns assenyalaren al mateix duc de Sogorb com a responsable de la desfeta, per no voler massacrar als qui, més enllà de rebels, eren també els seus vassalls (Boix, 1845; Pardo Molero, 1992). Al remat, però, les tropes cristianes van vèncer completament els moriscos el 19 de setembre de 1526 després de sufocar els últims punts de resistència islàmica, situada a l'entorn del Benialí i el massís de l'Espadà.

"La montagna dove all'ultimo si ridussero et dove fumo rotti i morischi è posta ira alti monti tutti piu bassi di lei, eccetto uno lontano una legha (...) Questa montagna, benche stia fra alti monti, è pero spiccata da tutti et essente da ogni altezza che la eguali, et da ogni parte cade rápidamente dalla cima fin alle sue radici, ecceto da una parte verso levante, che dal "cerro" che dicono "de los Cristianos", dove gia altra volta stettero assediando i morischi, viene una schiena stretta d'un colle a congiongersi con la montagna a poco piu della meta della montata di essa, per dove montó parte dei tedeschi", és com descriu l'enginyer italià Giovanni Battista Antonelli el 1561 l'entorn de la batalla final entre moriscos i cristians (Ferrando, 1988).


L'Alfàndega, que apareix anomenada amb el topònim de l'Alfandeguilla de la Val de Almonezir en un document del 1522 (Barceló i Labarta, 2005), no va ser aliena a aquesta confrontació. I és que, només en el tram final de la contesa, uns 2.000 musulmans de l'Espadà van morir i uns altres 2.000 foren fets presoners i duts a la ciutat de València per a ser venuts com a esclaus (Butzer, Butzer, Miralles i Mateu 1985). No hem trobat dades concretes en relació a l'Alfàndega, tot i que al conjunt de la vall d'Almonesir hi havien 322 cases l'any 1510, mentre que l'any 1563 es calcula que n'eren només 180 i que el 1602 havien pujat a 248 (Butzer, Butzer, Miralles i Mateu 1985).

Pot ser, però, que l'Alfàndega deixara d'existir com a conseqüència de la revolta de la serra d'Espadà de 1526. És el que va ocòrrer amb altres llogarets de la zona com el de Benialí, al terme d'Aín (Butzer, Butzer, Miralles i Mateu 1985). De fet, el poble ja no apareix citat en el desarmament dels moriscos del 1563 (Danvila, 1887). Endemés, a la bula Apostolici Muneri, citada per Barceló (1983), s'especifica que el poble d'Alfandiguilla, que es correspon pel document del 1522 amb l'Alfàndega, està en ruïnes l'any 1599, i també el d'Almenidilla.

Açò és una dècada abans de l'expulsió dels moriscos valencians, que es certificà en la tardor de 1609 i que va suposar l'abandonament de 305 dels 553 assentaments que habitaven al Regne de València (Cano, 2014). "No se puede contar la ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos", conclogué Escolano (1611).



REFERÈNCIES
BARCELÓ, Carme (1983). Toponímia aràbica del País Valencià: alqueries i castells. Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva.

BARCELÓ, Carme i LABARTA, Ana (2005). Balad al-Munastīr y otros lugares arabófonos castellonenses (siglos XV-XVI). A Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 41, l. 1-2.

BOIX, Vicente (1845). Historia de la ciudad y reino de Valencia. Volum II. València: Benito Monfort.

BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MIRALLES, Ismael i MATEU, Juan F. (1985). Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.

CANO, Àngel (2014). L'expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (II). Disponible en línia a: http://blocs.mesvilaweb.cat/Angelcanomateu/?p=267593. Consulta: 26 de setembre de 2019.

DANVILA, Manuel (1887). Desarme de los moriscos en 1563. Boletín de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.

ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro Patricio Mey.

FERRANDO, Antoni (1988). Interés històric geogràfic i toponímic d'un informe militar sobre la Serra d'Espadà (1561). A Sharq Al-Andalus, n. 5, p. 153-162.

PARDO MOLERO, Juan Francisco (1992). La rebelión del Islam (Sierra de Espadán, 1526). A  Estudis: Revista d'història moderna, n. 18, p. 241-260.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada