Vallfogona de Riucorb - Molí de la Cadena - S'Aladern - Segura - Ermita de sant Pere dels Bigats - Font d'en Ballard - Vallfogona de Riucorb

Aquesta setmana us proposem un itinerari circular per la comarca de la Conca de Barberà en el que trepitgem els termes municipals de Vallfogona de Riucorb, Conesa i Savallà del Comtat. Comença i acaba a la primera de les localitats i, des d'allà, per la vora del riu Corb primer i del Seniol després, tirem cap al llogaret desaparegut de s'Aladern, on encara queden les ruïnes del castell i un mas. En acabant, visitem el poble de Segura i el poc que queda de l'ermita de sant Pere dels Bigats abans de tornar a Vallfogona de Riucorb amb el camí que duu el nom d'aquest apòstol.

La localitat de Segura vista des del camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa

L'excursió comença a la plaça que Vallfogona de Riucorb ha dedicat a mossèn Francesc Vicent Garcia. Aquest eclesiàstic, més conegut amb el nom del rector de Vallfogona, és considerat com una de les figures principals de la literatura catalana del segle XVII. Sobre la seua vida i obra se n'ha escrit moltíssim ja, per la qual cosa ací ens limitem només a fer només quatre ratlles en relació a aquesta qüestió. Així és que Garcia va nàixer entre els anys 1578 i 1579, en atenció a l'edat que tenia quan va faltar. La seua família era de Tortosa, però son pare, Francesc, era veí de Saragossa en morir el 1582. D'aquesta manera, com a la capital del Baix Ebre no ha estat localitzada la partida de bateig de Vicent, hom creu que podria haver nascut a la ciutat aragonesa. Al fil d'açò, el 1882, Sinesi Sabater, procurador del jutjat de Tortosa, va trobar un registre baptismal del 6 de gener de 1582 que donava fe de l'administració d'aquest sagrament "á Franseschs fill den Jusep Garcia, pescador; mare Barbara Torres: foren padrins mestre Miquel Beli, hostaler, padrina Elisabet Joana Beli y de Dionis, donsella..." (sic). Sabater atribuí aquesta partida de bateig al rector de Vallfogona. Tanmateix, no és correcta ni la data, doncs correspon a una persona més jove que mossèn Vicent Garcia, ni la identitat de la mare, que de cognom era Ferrandis i no Torres, ni el nom del pare, que era Francesc i no Josep.

En tot cas, el futur rector de Vallfogona ja havia de viure a Tortosa el 1585, quan sa mare, vídua, es va casar novament amb el llibreter tortosí Pau Bono. Fou promogut a la primera tonsura i l'ostiariat el 1601 a Barcelona, cosa que podria indicar que va cursar allà els seus estudis religiosos. No obstant això, va acabar per ser ordenat sacerdot a Vic quatre anys després. A l'any següent va obtindre la rectoria de Vallfogona de Riucorb, on passà la resta de la seua vida. Fou sebollit al cementeri de preveres de l'església vallfogonina. 

Mossèn Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, en una imatge publicada a mitjan segle XIX

Mossèn Garcia no va veure pràcticament cap de les seues obres publicades. El mateix any de la seua mort, el 1622, apareix editat un sermó que va fer per al funeral a Girona pel rei Felip el Pietós. Fou ja el 1631 quan isqué a la llum un manuscrit titulat Recreo i jardí del Parnàs, recopilat per Baptista Mirambell. Gràcies a aquest recull de diversos autors es coneix gran part de l'obra del rector de Vallfogona. Autor encara molt popular al segle XVIII, a principis d'aquesta centúria es feren diverses edicions dels seus escrits. Àdhuc la Inquisició va prohibir una edició del 1770 de les seues obres, i el 1782 les van proscriure completament. I és que mossèn Garcia criticava a tort i a dret, i parlava sense cap problema sobre temes com l'erotisme i les relacions sexuals, l'alcoholisme o la decadència de la monarquia hispànica. Prova d'açò són poemes com el que segueix a aquestes línies, titulat Epitafi a la sepultura d'un gran bevedor que morí de gota.

"Hic jacet lo que cregué / ésser preservat de gota, / puix l'aigua, sols una gota, / si no ardent, mai la begué. / Gota l'agotà i tragué / d'esta vall de plors i crits. / I, per segles infinits, / estarà sencer son cos, / que cuc no hi ha qui don mos / perquè el guarden els mosquits".

Un altre exemple és A una latrina que féu lo rector en lo hort de la sua rectoria, poema escatològic on pareix criticar la pèrdua de poder de l'imperi dels Àustries castellans a l'escena mundial en el pas del segle XVI al XVII. 

"La Monarquia regint / Felip terç, que la millora, / se féu esta cagadora, / essent papa Paulo quint. / En sa traça artificiosa / no pose lo maliciós / la llengua ab zel envejós, / perquè la tendrà merdosa. / Si per obres soberanes / són tinguts los mausoleus, / colossos i colosseus, / memòria de coses vanes, / ací mil culs retronant / faran memòria perfecta / de l'assalt de la Goleta / i victòria de Llepant".

La prosa, el teatre i els versos del rector de Vallfogona van sobreviure a la prohibició de la Inquisició i van continuar sent molt populars. Tanmateix, els escriptors de la Reinaixença l'assenyalaren com a culpable de la castellanització del català literari i del període de la Decadència de la llengua catalana entre els segles XVII i XVIII. Per contra, Frederic Soler i Hubert, més conegut sota el pseudònim de Serafí Pitarra, isqué en la seua defensa. Ja a la centúria passada fou reivindicat per autors com el mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. I és que mossèn Garcia va haver d'escriure en una època difícil per al nostre idioma, durant la qual les elits i un bon grapat d'autors l'abandonaren i adoptaren el castellà com a llengua culta. 

L'obra de mossèn Vicent Garcia és contemporània al regnat de Felip el Pietós. En aquest període de puixança del castellà, la nostra llengua comença a perdre posicions als països catalanoparlants de la Corona d'Aragó. Al Regne de València, les elits abraçaren el castellà després de les Germanies de la segona dècada del segle XVI, i en la segona meitat de la centúria ho feren molts escriptors, no sense haver d'escoltar les crítiques d'altres que preferiren mantindre el valencià com a llengua literària. La unificació dinàstica amb Castella, el trasllat de la Cort a la Meseta o l'arribada de la Inquisició a la Corona d'Aragó van ser alguns dels factors que contribuïren a l'intent de substitució lingüística. 

Comencem, doncs, a caminar en direcció oest des de la plaça de Francesc Vicent Garcia i agafem el carrer dels Templers. Aquesta orde posseí Vallfogona de Riucorb des del 1196 fins a la seua dissolució, esdevinguda el 1312 per manament del papa Climent V. Aleshores, el lloc passà a mans de l'orde de sant Joan de Jerusalem, més coneguda com de l'Hospital, fins al segle XIX. De més a més, passem a tocar del castell del poble, que ens queda a l'esquerra. Construït segurament al segle XI en la línia fronterera amb el territori islàmic, no apareix documentat fins a la centúria següent.

Carrer dels Templers

Monument a la memòria de Gombau d'Oluja, magnat establert en aquesta regió de la Catalunya Nova en la segona meitat del segle XII i parent de Pere de Queralt, senyor de Santa Coloma de Queralt. Va ser l'amo de Vallfogona de Riucorb i d'altres llocs de l'actual Conca de Barberà. En faltar sense descendència, va deixar la localitat en mans de l'orde del Temple.

En deixar enrere les cases del poble, enllacem amb la carretera T-241, o de Santa Coloma de Queralt a Guimerà, just en el punt on està la creu de sant Jordi. Aquesta via, que agafem cap a l'esquerra, es correspon amb el camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa.

El creu de sant Jordi, amb el castell de Vallfogona de Riucorb al darrere

La carretera T-241, o de Santa Coloma de Queralt a Guimerà, en eixir de Vallfogona de Riucorb

La carretera mena cap al sud-oest / sud per la part baixa de la serreta de Badicelis, en paral·lel al riu Corb, que queda a mà dreta i que és el curs d'aigua que li dóna el cognom a Vallfogona, cosa que la distingeix d'altres localitats homònimes. El topònim del riu prové del llatí cŭrvu i té el sentit de "corbat, sinuós", segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). Més enllà del Corb, observem perfectament el puig dels Penjats, a poc més de 670 metres d'altura sobre el nivell de la mar.

Carretera T-241

Vista del puig dels Penjats, topònim molt suggeridor si és contextualitzat amb el del pilar de les Forques, una muntanya un poc més elevada que para a llevant de la de la imatge.

Des de la carretera, conreus a la partida de les Planes

Al cap d'uns deu minuts de camí per la carretera, i després d'haver deixat a la dreta l'entrada a la granja del Simó, observem, a banda i banda de la via, els edificis del molí de la Cadena. Aquesta instal·lació, situada a tocar d'on el riu Seniol desaigua en el Corb, està formada per tres edificis. El més antic, fortificat, queda a mà esquerra i dóna nom al conjunt. El primer document que l'esmenta és del 1178, amb el topònim de molí de Solicrup. A l'altre costat de la carretera paren el molí de la Cadena de Baix i la torre del molí de vapor de la Cadena, els dos del segle XIX. Aquests últims funcionaren com a molí fariner fins a la segona meitat del segle XX.

La carretera en arribar al molí de la Cadena

Molí de la Cadena

Detall de la porta d'accés

Molí de la Cadena de Baix

Vapor del molí de la Cadena. Entrava en funcionament quan el volum d'aigua no era suficient com per a fer anar el molí amb l'energia hidràulica.

En aquest punt, abandonem la carretera T-241 i, amb el camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa, girem cap a l'esquerra. Des d'ara, en direcció sud / sud-est, remuntem el curs del riu Seniol per la banda del Solà de Seniol.

Camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa

El camí és senzill i ens fa guanyar altura molt a poc a poc. A l'altra banda de la vall, observem la serra del Martí i també trauen el cap alguns molins generadors d'energia eòlica.

Camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa

Vista d'un mas amb capella a la partida de les Cadenes, a l'altra banda del riu Seniol

Després de passar per un encreuament, on hem d'anar pel camí de la dreta, que és per on continua el de Vallfogona de Riucorb a Conesa, iniciem un descens lleu cap a la partida de Seniols. A la dreta ens queden els camps de conreu. A l'esquerra ens acompanyen els contraforts del serrat que corona el cap de Cans, a 773 metres d'altura sobre el nivell de la mar.

El camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa, de baixada. Al fons, molins eòlics.

Forn de calç

En aquest fondo per on ara caminem, una caseta ens queda a la dreta. No molt més enllà, a eixa mateixa banda, deixem l'era del Mill.

Caseta

Camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa

L'era del Mill

En acabant, el camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa passa per un barranquet que baixa des dels plans dels Corrals cap al riu Seniol. Ací veiem les ruïnes d'una caseta, a l'esquerra. També a l'esquerra, un poc per dalt de nosaltres, està la caseta del Guitard.


Dues imatges d'una caseta en ruïnes


Dues imatges de la caseta del Guitard

Poc després de deixar-la enrere, fem cap a un encreuament. A la dreta arranca el camí que mena cap al Fonoll i Forès. De fet, en aquest punt, la rasa de Forès fa cap al riu Seniol. Nosaltres no fem cas d'aquesta nova via i continuem per la de Vallfogona de Riucorb a Conesa.

Camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa

Cap a orient, encara continuem alguns metres més pel terme de la primera de les localitats. Tanmateix, quan el camí gira cap a la dreta i s'aproxima al riu Seniol, comencem a caminar per la divisòria dels termes de Conesa, al sud, i de Savallà del Comtat, al nord. Estem a la partida de la Montserrada. A l'esquerra, al tros del Miret, veiem les ruïnes d'una construcció de grans dimensions. Ens queda un poc lluny però ens fa l'efecte que fou un corral o un abellar.

El camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa, amb el riu Seniol a la dreta i les ruïnes que comentàvem a l'esquerra, ja pel terme municipal de Savallà del Comtat.

Poc més endavant, el camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa travessa el riu Seniol per un gual ben atapeït de vespes, que s'aprofiten de l'aigua entollada en aquest indret.

El riu Seniol en ser travessat pel camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa. Ací fa de frontera entre els termes de Savallà del Comtat, des d'on férem la fotografia, i conesí, on anem a endinsar-nos ara. 

Tan bon punt creuem el Seniol, arribem a s'Aladern. Es tracta d'un llogaret documentat des del segle XI i que el 1378 comptava amb dotze focs, segons consta al fogatjament general de Catalunya d'aquell any. Tanmateix, no apareix com a entitat poblacional separada de Conesa ni al del 1491, ni al del 1497 ni al del 1515 ni al del 1553. Amb tot, va haver d'experimentar un buidatge progressiu en aquests segles ja que només s'hi comptaven dos focs l'any 1706. Els mateixos hi havia el 1714. Tres se'n registraren el 1719. El 1857 encara en quedaven nou, d'habitants. Del conjunt de cases, possiblement disperses, que existiren en aquesta quadra que hui dia forma part del terme de Conesa només en queda una, que és la masia de s'Aladern, mereixedora de conservar la denominació de la localitat desapareguda. Amb Conesa, fou una possessió del monestir de Santes Creus. Tingué una església pròpia, que ja no es conserva.

La masia de s'Aladern està construïda just al peu del tossalet on queden les ruïnes del castell del mateix nom. Per accedir-hi a la fortalesa, cal agafar el primer camí que ens apareix a la dreta després de travessar el riu Seniol. Comencem a pujar de manera decidida cap al sud-oest. A la cara nord de la muntanyola, la vegetació amaga les restes i només som capaços de veure un tros de paret. Al remat, guanyem un pla ple de femta amuntegada. Allà observem més ruïnes del castell, a la cara occidental i a la meridional del tossalet. La fortor i les mosques ens conviden a no quedar-nos massa estona allà, i baixem per on havíem pujat a fi de retrobar el camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa, que també és el mateix que hi va des de Guimerà.

Arribada a s'Aladern

Masia de s'Aladern

Ruïnes del castell de s'Aladern a tocar de la femta

La part més visible de les ruïnes del castell de s'Aladern

Just després d'ultrapassar s'Aladern hi ha una cruïlla. Nosaltres hem de continuar pel camí que va paral·lel al riu Seniol, que és el de Vallfogona de Riucorb a Conesa.

Camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa

Per una zona boscosa d'ombria, encetem una ascensió suau però constant pels contraforts septentrionals de la muntanya del Muntanyès. Pugem fins als 715 metres d'altura sobre el nivell de la mar, al peu del pla de la Vila.

Vista de Segura i del parc eòlic de Savallà del Comtat

Camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa

El camí, en passar per baix del pla de la Vila

A partir d'ací, amb el camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa, que també és conegut com de l'Obaga en aquest tram i que després serà anomenat del Molí, iniciem un descens per a tornar novament a l'altura del riu Seniol.

Camí de Vallfogona de Riucorb a Conesa

Riu Seniol

Després de travessar-lo, molt a prop ja de Conesa, girem bruscament cap a l'esquerra i ens reorientem cap al nord-oest. I és que no arribem fins a aquesta localitat. Ara ens incorporem al camí de Conesa a Segura i comencem a pujar per la partida dels Solans. Aquest paratge fa honor al seu nom, i el Sol cau a plom sobre nosaltres.


Camí de Conesa a Segura

Vista de Segura i del parc eòlic de Savallà del Comtat des de la partida conesina dels Solans

El camí és prou fàcil de seguir. A l'esquerra, molt per baix de nosaltres, queda el riu Seniol. També observem a aquesta banda el camí per on havíem passat abans. Davant, encara lluny, albirem el poble de Segura. Per damunt de nosaltres i a la dreta, tot i que no la veiem, va la carretera T-243, o de Rocafort de Queralt a Cervera. Al cap d'uns quinze minuts d'ascensió, travessem una franja estreta que forma part del bosc del Pubill. Un poc d'ombra ens va bé, però malauradament ens dura poc.

El camí en travessar una franja del bosc del Pubill, ja al terme de Savallà del Comtat

Camí de Conesa a Segura

Continuem la pujada cap al nord-oest i, deu minuts més tard, apleguem als primers habitatges de Segura. Són cases unifamiliars de nova construcció situades al costat esquerre de l'avinguda de Catalunya.

Accés a Segura per l'avinguda de Catalunya

Després, entrem al nucli vell del poble. Passem per la plaça del Pi i agafem el carrer Major. Allà hi és l'església de santa Maria de l'Assumpta, construïda al segle XVIII per a substituir una altra d'anterior romànica que hauria estat situada on ara hi és el cementeri. D'estil barroc i planta de creu grega, de la façana hi destaca la portalada. Fa poc que d'ella fou enretirada una inscripció col·locada durant la dictadura franquista en la qual s'hi llegia: "El pueblo de Segura al / Rdo. Isidro Puig Pbro. / Cura-Regente / Caído por Dios y por España / el día 4 de agosto de 1936 / Segura Octubre 1939 / Año de la Victoria". L'interior del temple fou arrasat durant la Guerra civil espanyola i va desaparèixer el retaule de l'altar major. El cos central estava ocupat per una imatge de l'Assumpció de la Mare de Déu, acompanyada a banda i banda per sant Sebastià i santa Bàrbara. Al peu de la Verge hi era el sagrari i al capdamunt del conjunt se situava la Santíssima Trinitat. Les representacions de Jesucrist i de Déu sostenien una corona per a imposar-li-la a Maria en arribar al cel.

Entrada al nucli històric de Segura

A la plaça del Pi, amb el carrer Major al davant

Escola de Segura, situada al carrer Major. L'edifici fou construït el 1914 gràcies a les aportaciones de l'empresari polític Isidre Gassol, que era fill del poble, i va tancar a la dècada del 1960.

Església de Segura

En acabant, per l'extrem occidental de Segura, muntem cap al pla del Subies. Allà abandonem la localitat i agafem, cap al nord, el camí de Segura a Vallfogona de Riucorb.

Era a la banda de dalt de Segura

Camí de Segura a Vallfogona de Riucorb

Primer perdem un poc d'altura, però de seguida la recuperem. És aleshores quan apleguem a una cruïlla. Cap a la dreta se'n va el camí que mena cap al balneari de Vallfogona. Nosaltres tirem cap a l'esquerra, pel de Vallfogona de Riucorb, cap als plans dels Corrals i l'era del Peret. A aquesta hi fem cap en cinc minuts, i allà mateix hi para un altre encreuament.

El camí de Segura a Vallfogona de Riucorb en separar-se de la via que mena cap al balneari de Vallfogona

Panoràmica des dels plans dels Corrals

Era del Peret

Girem pel camí de l'esquerra, que comença a baixar i que continua sent el de Segura a Vallfogona de Riucorb. En aquest tram retrobem el terme de la segona de les localitats.

Camí de Segura a Vallfogona de Riucorb

Vista llunyana de l'Ametlla de Segarra

En cosa de deu minuts, arribem a les ruïnes de l'ermita de sant Pere dels Bigats. Al voltant de la història d'aquest temple s'ha generat una confusió important en haver estat identificat amb el priorat de sant Pere d'Ambigats que apareix en una donació feta pel comte Sunyer I de Barcelona, sobirà també de Girona i d'Osona, i la seua esposa Riquilda de Tolosa al monestir de santa Cecília de Montserrat el 31 de juliol del 945. De fet, en molts mapes cartogràfics, entre ells el de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, en la versió electrònica de l'Enciclopèdia Catalana o en el portal web del Consell Comarcal de la Conca de Barberà es manté aquesta imprecisió. Ara bé, com apunta Albert Benet i Clarà a La donació de sant Pere d'Ambigats, primer document sobre Barberà (1981), el priorat de sant Pere d'Ambigats i l'ermita de sant Pere dels Bigats foren dos llocs diferents. I és que el priorat d'Ambigats va estar situat a tocar de la torre d'Ambigats, al terme municipal de Barberà de la Conca, a la mateixa comarca de la Conca de Barberà. L'església, construïda sobre les restes d'un poble iber i romà, hauria estat dempeus fins a les acaballes del segle XIX. Per contra, l'ermita dels Bigats és la que estigué ubicada al lloc on ara ens trobem, dins del terme de Vallfogona de Riucorb, també a la Conca de Barberà.

Sant Pere dels Bigats va haver de ser construïda entre els segles XI i XII, poc després que els cristians conqueriren aquesta contrada que, fins a llavors, controlaven els musulmans. El primer esment del temple apareix en un document del 2 de gener de l'any 1191 al qual ens havíem referit abans de passada. És la donació condicionada que Gombau d'Oluja i la seua esposa Ermengarda feren de les seues possessions a l'orde del Temple en cas que faltaren sense descendència. Per la seua banda, mossèn Ramon Corbella, a Lo nostre poble: aplech de noticies fahents pera l'historia de Vallfogona (1898), reprodueix un document d'un plet de l'any 1547 entre Joan de Montsuar, comanador de Vallfogona, mossèn Joan de Montergull, rector de Vallfogona, i Joan Pons i Toni Joan Rius, administradors de l'ermita de sant Pere dels Bigats, pels terrenys annexos al temple, on es menciona l'existència d'un apunt amb data de 21 de gener de l'any 1300 al llibret de memòria de les rendes de la rectoria vallfogonina en el qual el rector Arnau Torner donava a entendre que l'oratori feia ja molt de temps que havia estat edificat.

També mossèn Corbella, en parlar de l'ermita de sant Pere dels Bigats, afegeix que "temps enrere" Francisco Llobet, de cal Domingo, va trobar a prop del temple fragments d'un ganivet de silex i de ceràmica "antiquíssima", cosa que podria indicar l'existència d'un llogaret prehistòric en aquesta contrada del terme de Vallfogona de Riucorb.

Aquesta paret és la resta més evident de l'ermita de sant Pere dels Bigats

El 2 de març de 1588 fou beneïda a l'església vallfogonina una nova campana per a l'ermita. L'acta de la benedicció, inscrita al llibre de batejos de la parròquia, va ser reproduïda per mossèn Corbella a la seua obra sobre la història del poble. "Vuy als 2 de mars de 1588, en l'iglesia parroquial de Sta. Maria de Vallfogona es estada benehida una campana en honor a S. Pere, ab lo mateix nom, pera la iglesia dels Bigarts, ab llicencia del Sr. D. Pedro Jaime, Bisbe de Vich, decretada á 8 de febrer de lo mateix any. Fonch benehida per Pere Antoni Moragues, rector, juxta form. Ordin. Vicen., en presencia de mossen Simon Pons, Pvre., y mossen Joan Corbella, beneficiat, y den Bartomeu Corbella del molí de munt, Jurat, llochtinent de Batlle y padri de dita campana,y de Joan Montergull, Jurat, y de sa filla Magdalena en lloch de padrina. Fonch fet ab tota la solemnitat que dit Ordinari mane" (sic).

Poc de temps després, el 1614, en l'època de mossèn Vicent Garcia com a rector de Vallfogona de Riucorb, es va obrar un nou altaret per a l'ermita dels Bigats. Mossèn Corbella diu que estava "ocupat per un quadro pintat sobre fusta, representant en primer terme la venerable figura del primer Apóstol, de tamany natural, y en son fondo una professó, que partint de Vallfogona ab creu alta y gamfarons, enfila la rampant pujada de Sant Pere dels Bigarts" (sic). En aquesta centúria, encara era molt popular la devoció vers aquest indret, i hi pujaven en processó els veïnats vallfogoní, d'Albió, de Segura i de l'Ametlla de Segarra, tal com assenyala Domènec Corbella i Llobet a L'escultura sublimada: Sant Pere dels Bigats de Vallfogona de Riucorb (2010). Aquest mateix autor, que es basa en l'obra de mossèn Corbella, indica que el bisbe de Vic Antoni Pascual ordenà millorar la teulada del temple el 1698, any d'una visita pastoral a la zona. L'obra no se sap si s'executà perquè un altre bisbe de Vic, Ramon de Marimon, el 1723 manà tancar l'ermita i traslladar les peces de valor i les campanes a l'església de Vallfogona de Riucorb.

Segons el relat de mossèn Corbella, l'altaret del segle XVII va ser col·locat just baix del cor de l'església vallfogonina, i puntualment s'hi deia missa en ell. També fou duta al poble la imatge de sant Pere, gòtica, que va desaparèixer a la Guerra civil espanyola, tot i que fou refeta el 2010. Al ser de pedra i pesar molt, en un primer moment la deixaren a ras de terra dins del temple. Açò canvià per ordre del bisbe de Vic Francesc de Veyán i Mola el 1785, quan fou posada a dalt de la teulada. Uns anys abans, l'ermita dels Bigats, que restava tancada d'ençà el 1723, va desaparèixer. Les seues pedres foren dutes a Vallfogona de Riucorb a fi d'usar-les en la construcció del campanar de l'església, en la dècada dels '60 del segle XVIII. La portada romànica de l'ermita també fou incorporada a l'edifici, i és la que dóna accés encara hui dia al seu interior.


Dues vistes més de l'única paret que queda dempeus a l'ermita de sant Pere dels Bigats

Pedres amuntegades a prop de la paret isolada

Representació de les ruïnes de sant Pere dels Bigats al llibre de mossèn Corbella de l'any 1898. La porta dibuixada darrere de l'escletxa al mur recorda a la de la paret que s'hi conserva hui dia. 

Imatge de sant Pere de l'ermita dels Bigats en una fotografia anònima de la dècada del 1910. La imatge és reproduïda a les pàgines interiors del llibre de Domènec Corbella.

Deixem enrere l'ermita de sant Pere dels Bigats i continuem vers el nord-oest. Hem abandonat ja el camí de Segura a Vallfogona de Riucorb i ara anem pel de Sant Pere.

El camí de sant Pere, al pla de sant Pere

Descendim i passem per la cabana del Maginet, i per l'era i el corral de la Filomena. A partir d'aquest punt, la baixada s'accentua.

Cabana del Maginet

Camí de sant Pere

Eera del corral de la Filomena

Corral de la Filomena

Pocs metres més enllà, a l'esquerra, apareix la font d'en Ballard.


La font d'en Ballard

En ultrapassar-la, el camí de sant Pere tira cap a la dreta i encara perd més altura mentre avança entre conreus. Al fons veiem el poble de l'Ametlla de Segarra, a la veïna comarca de la Segarra, que ací fa frontera amb l'Urgell i amb la Conca de Barberà. El camí de sant Pere ens reorienta, a poc a poc, cap a l'est fins que observem novament, baix de nosaltres, Vallfogona de Riucorb.

Camí de sant Pere

Vallfogona de Riucorb, a la Conca de Barberà, i l'Ametlla de Segarra, a la Segarra, vistes des del camí de sant Pere.

Entrem al poble per la banda de dalt i passem per davant de la seua església, dedicada a santa Maria. Tot i que l'edifici primigeni va ser construït al segle XII, les reformes posteriors han esborrat pràcticament tota la fàbrica original. El temple ja fou ampliat en el segle XIII, i també en la centúria posterior, quan foren bastides les capelles dedicades a santa Caterina i a la Puríssima Concepció. Essent rector de Vallfogona el cèlebre mossèn Vicent Garcia, a primeries del segle XVII, en va ser aixecada una altra de capella, sota l'advocació de santa Bàrbara. La van inaugurar l'any 1617, i una magnífica portalada desapareguda en la Guerra civil espanyola la connectava amb la resta de l'església. Mentre bastien aquesta capella, el 1614, va morir un dels escolans de l'església, que només tenia dotze anys, i el rector de Vallfogona li va dedicar uns versos que encara ara es poden llegir en una reproducció en l'interior del temple. "Ací jau un escolà / del temple de Vallfogona, / que dol i llàstima donà / als bronzes que repicà / en los breus anys que logrà / tan bon designi prengué, / que de dotze que en visqué, / sis a l'Església en serví; / i a millor vida partí / lo qui la partí tan bé. / De sos ossos lo descans /baix d'aquesta pica's funda, / que li torna quan inunda / l'aigua que hi posà amb ses mans: / inferesquen los humans / pits, d'aquesta pedra dura, / (si amb sa limfa santa i pura / tals oficis reconeix) / los sufragis que mereix / d'ells aquesta sepultura" (sic).

Ja al segle XVIII, com havíem explicat en parlar de l'ermita de sant Pere dels Bigats, foren reaprofitades les pedres d'aquest temple per a construir el campanar de l'església de santa Maria. Fou aleshores quan es col·locà la portalada romànica que dóna accés en l'actualitat a l'edifici, junt a l'antic cementeri de preveres, que fou exhumat el 1990. N'hi ha una altra, de tapiada. De la mateixa manera que va passar amb la portada de la capella de santa Bàrbara, la major part de l'art que custodiava aquest temple fou destruït en la Guerra civil espanyola. Així és que, hui dia, l'altar major és molt senzill, i consisteix només en una imatge de la Mare de Déu sostinguda per una peanya. A dreta i esquerra hi queden dos vitralls, i al peu de la Verge, el sagrari.

No obstant això, sí que van sobreviure al conflicte bèl·lic alguns fragments d'un retaule gòtic que data del segle XIV. Segons explica mossèn Ignasi Maria Colomer, a Notes d'història: un retaule medieval a Vallfogona de Riucorb, article publicat el 1959 al primer exemplar de la segona època de la revista Serra d'Or, l'any 1956, mentre s'hi feien obres de rehabilitació a l'església de Vallfogona, encara afectada aleshores pels desperfectes de la contesa de 1936, van aparèixer quatre escenes referents a la Concepció de Maria, la seua Nativitat, la seua Presentació i les seues esposalles amb sant Josep. Havien estat usades per a pavimentar les capelles de la Concepció i de santa Bàrbara. L'historiador i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere va identificar les peces com part d'un retaule construït l'any 1375 pel mestre italià d'origen grec Jordi de Déu, o Jordi Joan. Aquest artista va arribar com a esclau a Barcelona i va ser comprat per l'escultor Jaume Cascalls, que l'instruí en l'ofici. Del retaule de Vallfogona s'han perdut dues escenes, la de la dormició de Maria i la seua Coronació al cel. Una de les dues, segons mossèn Colomer, va estar abans del 1926 en una paret del cementeri vell del poble, però ja no es conserva. El mateix rector dóna notícia de la troballa d'altres parts del retaule de Jordi de Déu, com un fragment de marc i el pedestal per a sostindre l'escultura principal del conjunt.

Església de Vallfogona de Riucorb

Ara, només cal que baixem fins a la plaça de mossèn Francesc Vicent Garcia. Allà hi fiquem el punt i final a l'itinerari.

Vallfogona de Riucorb

Per últim, ací us deixem l'enllaç d'aquesta excursió a Wikiloc. Gaudiu-la!

Comentaris