El vocabulari de la natura: ROTXA
Aquesta setmana incorporem al nostre particular vocabulari de la natura una paraula que no apareix a cap dels nostres diccionaris normatius. Així ni el Diccionari de la Llengua Cataluna (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en fan esment d'ella. Tampoc la recull el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). Per contra, sí que està al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECLC) de Joan Coromines. Estem parlant del terme 'rotxa'. Coromines explica que aquest mot "es retroba en certs parlars xurros del País Valencià, i àdhuc forma una llenca prima i llarga en la zona catalana, al llarg de la frontera lingüística, si fa no fa des del Penyagolosa fins a Alcoi". El mateix autor, a una altra de les seues obres, el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (DCECH), defineix 'rotxa' com una "ladera de un cerro más o menos pendiente y aun escarpada, pero no acantilado" i també indica que és sinònim de 'costera'.
D'aquesta forma, la paraula 'rotxa' és exclusiva del País Valencià i, concretament, de l'àrea en contacte amb l'Aragó, les comarques xurres, Castella i la Manxa. Aquesta afirmació la confirma la toponímia d'aquests municipis, i en tenim d'exemples de nord a sud del territori. Així, al terme de Benafigos, a l'Alt Maestrat, la Rotxa és el nom d'una partida situada en el pendent que baixa des del pla del Tossalet cap al riu de Montlleó. A la veïna Vistabella del Maestrat, a la mateixa comarca, també tenen un lloc anomenat el Rotxàs, i que presenta un relleu similar a la Rotxa de Benafigos. Es tracta d'un pendent que va des de la lloma de la Picossa cap al barranc de la vall d'Ussera. Cap a migjorn, al terme d'Olocau, al Camp de Túria, abunden els topònims que presenten com a genèric el terme 'rotxa': la rotxa del Campillo, la de la Font, la de les Penyes, la de l'Herrero, ... . A prop, al municipi de Llíria, capital comarcal, també hi és la rotxa de Gea. Encara més al sud, al terme d'Estubeny, a la Costera, la Rotxa és el nom d'una partida situada a tocar de la frontera amb la Canal de Navarrés, a l'extrem meridional del territori xurro.
Com ja assenyala Coromines al DECLC, el terme que ens ocupa també apareix a la llengua castellana pròpia de les comarques interiors del País Valencià. Els exemples en la toponímia són molt més abundants en aquest cas, i fins i tot continua viva la paraula com a gèneric en la parla. Endemés, al castellà de la resta de l'Estat espanyol i al portugués, tal com indica Gordón Peral (2002), reapareix amb les formes 'rocho' i 'rocha' amb el significat de "costera", "roca" o "cingle".
Pel que fa a l'etimologia, Nebot Calpe (1982) assegura que es tracta d'un terme d'origen preromà, no ibèric, semblant a *rocea i vinculat a *rŏcca, "roca". Coromines, per contra, al DCECH, defensa l'existència d'una forma llatina *roccia, que va evolucionar a 'rotxa' per influència mossàrab.
REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net
COROMINES, Joan (1980). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.
COROMINES, Joan (2001). Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Madrid: Gredos.
GORDÓN PERAL, María Dolores (2002). El mozárabe 'rocha' y sus derivados en la toponimia y las hablas vivas de la Península Ibérica. A CASANOVA, Emili i ROSSELLÓ, Vicent (ed.). Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes, p. 511-520. València: Universitat de València.
INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat
NEBOT CALPE, Natividad (1982). Voces prerromanas en el habla castellano-aragonesa del Alto Mijares y del Alto Palancia (Castellón). Archivo de Filología Aragonesa, v. XXX-XXXI, p. 63-112.
D'aquesta forma, la paraula 'rotxa' és exclusiva del País Valencià i, concretament, de l'àrea en contacte amb l'Aragó, les comarques xurres, Castella i la Manxa. Aquesta afirmació la confirma la toponímia d'aquests municipis, i en tenim d'exemples de nord a sud del territori. Així, al terme de Benafigos, a l'Alt Maestrat, la Rotxa és el nom d'una partida situada en el pendent que baixa des del pla del Tossalet cap al riu de Montlleó. A la veïna Vistabella del Maestrat, a la mateixa comarca, també tenen un lloc anomenat el Rotxàs, i que presenta un relleu similar a la Rotxa de Benafigos. Es tracta d'un pendent que va des de la lloma de la Picossa cap al barranc de la vall d'Ussera. Cap a migjorn, al terme d'Olocau, al Camp de Túria, abunden els topònims que presenten com a genèric el terme 'rotxa': la rotxa del Campillo, la de la Font, la de les Penyes, la de l'Herrero, ... . A prop, al municipi de Llíria, capital comarcal, també hi és la rotxa de Gea. Encara més al sud, al terme d'Estubeny, a la Costera, la Rotxa és el nom d'una partida situada a tocar de la frontera amb la Canal de Navarrés, a l'extrem meridional del territori xurro.
Localització de la partida de la Rotxa de Benafigos,
entre el pla del Tossalet i el riu de Montlleó.
Font: Institut Cartogràfic Valencià
Pel que fa a l'etimologia, Nebot Calpe (1982) assegura que es tracta d'un terme d'origen preromà, no ibèric, semblant a *rocea i vinculat a *rŏcca, "roca". Coromines, per contra, al DCECH, defensa l'existència d'una forma llatina *roccia, que va evolucionar a 'rotxa' per influència mossàrab.
REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net
COROMINES, Joan (1980). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.
COROMINES, Joan (2001). Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Madrid: Gredos.
GORDÓN PERAL, María Dolores (2002). El mozárabe 'rocha' y sus derivados en la toponimia y las hablas vivas de la Península Ibérica. A CASANOVA, Emili i ROSSELLÓ, Vicent (ed.). Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes, p. 511-520. València: Universitat de València.
INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat
NEBOT CALPE, Natividad (1982). Voces prerromanas en el habla castellano-aragonesa del Alto Mijares y del Alto Palancia (Castellón). Archivo de Filología Aragonesa, v. XXX-XXXI, p. 63-112.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada