Una taca al mig de les Valls: Sant Jaume de Benicalaf

Una mar de tarongerars era amenaçada per un estol de núvols foscos, per la remor llunyana dels trons d'una tempesta d'estiu. Amagat darrere de la negror, el Sol quedava. El vent bufava cada vegada més fort. No era doncs l'escenari més propici per a trepitjar camins. En qualsevol cas, allà hi érem nosaltres, entre camins, entre camps de conreu. Lluny a ponent i a migjorn albiràvem Benavites, Quartell, Benifairó i Faura. Cadascun dels pobles el distingíem per la seua torre campanar, no pas per altra cosa. Empegats com estan, se'ns feia difícil saber si arribàvem a veure o no Quart. 

El nostre objectiu, aquella vesprada del juliol de la pandèmia, no era visitar cap nucli habitat. Per camins buscàvem un element dissonant, cercàvem una construcció que trencara la monotonia dels tarongers que poblen tota la costa d'aquesta regió del País Valencià. Si haguérem anat per la carretera, indicada com estava per un senyal, l'haguérem trobada de seguida. Nosaltres, però, que estem avesats a recórrer les vies secundàries i les més perdudes de la mà de Déu, dissenyàrem un itinerari propi sobre el mapa, pel confí d'una frontera artificial dibuixada per uns senyors a centenars de quilòmetres d'ací. Una frontera que, al remat, va acabar sent assumida per molts, i essent germen d'un particularisme nord-valencià, castellonenc, que en tot cas haguera hagut de començar dellà del riu d'Uixó. 

Incessament Sant Pere mou els mobles. Llampades de llum il·luminen el cel en l'horitzó. Comencen a caure gotes grosses. Una, dues, tres. Per sort, la cosa no va a més. Al final, l'oratge ens dóna una treva i pareix que, per la banda de la mar, vol escampar la tempesta i lluir novament el cel blau. Avancem pel camí d'Uixó, vers el sud, com qui va cap a València. A mà esquerra la veiem. Què hi fa ací? És tan estranya de veure com qualsevol de les grans esglésies que hem visitat en poblets, alguns abandonats, de la Segarra i del Solsonès. Construccions enormes en llocs on només hi havia un grapat de cases. Ací, ni els habitatges queden. 

Sant Jaume no és més que una taca, una gran taca, en el cor del Camp de Morvedre. L'últim testimoni visible de Benicalaf, poble que, segons Pascual Madoz, a mitjan segle XIX comptava amb 140 habitants repartits en 37 cases disposades al voltant d'aquest temple. Ni rastre de les vivendes. Al voltant de l'església, tot són ara cultius, tarongers. Fa cent vint anys que la tancaren. I el pas del temps ja es nota.

Façana de l'església de sant Jaume de Benicalaf

La porta ha desaparegut i han col·locat una reixa que permet veure l'interior de la construcció. Contemplem una església del segle XVIII, que encara conserva frescos i on és palesa la petjada de l'altar major, absent, però que va deixar marcats els seus límits en la paret. Capelles laterals a banda i banda. Alguns forats al terra, potser d'enterraments. Cadires de plàstic i bosses, una d'elles d'una cadena coneguda de grans magatzems, donen una nota contemporània a un conjunt que sembla aturat en el temps d'un saqueig. Dalt de la porta, no el podem veure des de la nostra posició, imaginem que hi ha un cor elevat.

Interior del temple

Volem arribar a Benavites, que queda a menys d'un quilòmetre d'ací. Aprofitant l'avinentesa que el temps ha millorat, relaxem el ritme. Però és estiu i és de vesprada. En qualsevol moment pot formar-se una tempesta. I així és. I tan bon punt arribem al poble, un tro es fa sentir a les Valls i esclata una ramassada, descarrega un arruixó. Per fortuna, tenim on refugiar-nos. Hui no acabarem xopats.