10 anys fent camí

🎂  Camins en la natura, una dècada per la muntanya

Eren els últims dies del mes de juny de fa deu anys quan va nàixer Camins en la natura. Qui escriu aquestes línies era un neòfit del senderisme. Crec que no ho he deixat de ser a pesar del pas del temps perquè la muntanya et sorprén contínuament i sempre pots veure't obligat a enfrontar situacions mai experimentades abans. La resta de gent que integrava aleshores aquest projecte -no dic noms per a no oblidar-me'n cap, ells ja saben qui són- tampoc tenia massa experiència en la matèria. Les ganes de passar-ho bé i viure aventuretes, però, ho compensaven.

D'entrada, Camins en la natura va ser un programa d'emissió setmanal a la televisió local ondera OndaTeVe. No vam tardar massa en fer el salt a internet. Els blogs, en aquella època, encara eren una de les principals plataformes d'interacció social a la xarxa. N'hi havien un munt dedicats al senderisme i vam pensar que aquest també podia ser el nostre espai, un espai al món, un espai per a arribar on no podíem fer-ho a través de la televisió. El blog de Camins en la natura va nàixer en la primavera de l'any 2011. El concebíem com un complement a les aparicions a la televisió. Aquest és el motiu pel qual només hi publicàvem els vídeos dels programes, a banda de fotografies fetes durant la seua gravació i descripcions molt breus de les excursions.



Entre juny de 2010 i setembre de 2012 produírem un total de quaranta-dos capítols de Camins en la natura per a OndaTeVe. Foren emesos entre setembre de 2010 i març de 2013, i molt ben acollits per l'audiència, que ens ho feia saber de primera mà. Ens ho passàrem d'allò més bé, i d'anècdotes en podríem contar un fum. En certa ocasió, per la serra d'Espadà, havíem de fer cap a Villamalur i apareguérem a prop de Suera. Un altre dia, de ruta per l'Alt Millars, tornàvem cap al Tormo des del mas de Los Mores, i en aplegar a Los Gabites agafàrem el camí equivocat. Encara no sabem per on baixàrem fins al poble! Era estiu i ens quedàrem sense aigua. El Sol pegava de valent i, només entrar al Tormo, com el bar estava tancat i barrat, anàrem de cap a la font. “Agua no potable”, ficava en un cartell. Poc ens va importar. Totes aquestes incidències les havíem de dissimular, després, en muntatge. Era divertit. Érem molt jóvens, i no ens feia res anar a gravar amb ressaca, com fou el cas d'una excursió entre Pavies i l'alt del Pinar.


A mesura que les vides dels components d'aquest projecte anaren canviant, la gravació de més programes es va fer inviable i ficàrem el punt i final a la nostra etapa televisiva. No obstant això, el blog va continuar funcionant de manera intermitent. Transformat Camins en la natura en un projecte pràcticament unipersonal, i amb ajudes puntuals, publicàvem excursions de tant en tant. Ara bé, l'explicació de l'itinerari, les fotografies i el contingut en general estava lluny de ser el que havia de ser.


L'any 2014 va comportar un canvi radical per a Camins en la natura. Les descripcions de les rutes que publicàrem al blog anaren millorant a poc a poc. L'estiu suposà un altre punt d’inflexió. Fins a aquell moment només havíem fet excursions pel País Valencià, concretament per la serra d'Espadà i les comarques de l'Alt Millars i la Plana Baixa. Des d'aleshores, però, vam estendre el nostre radi d'actuació també a Catalunya. En paral·lel, amb la incorporació de la Meritxell al projecte, assumírem el compromís d'actualitzar el blog cada setmana amb nous continguts. Després d'any i mig, acabà l'etapa de transició entre ser un programa de televisió i consolidar-se com a espai exclusiu de la xarxa.


Des d'aleshores mai hem faltat a la nostra cita setmanal i cada dimarts, llevat d'excepcions comptades, hem pujat una nova entrada al blog. La majoria són excursions, amb explicacions molt més detallades que fa una dècada. Tanmateix, no només ens ocupa el senderisme. També parlem de llengua i cultura. La sèrie El vocabulari de la natura n'és el màxim exponent, d'açò. En ella arrepleguem paraules vinculades al medi rural que han caigut en desús, són poc conegudes o només les empren els parlants d'una zona determinada del nostre domini lingüístic.

Precisament la llengua ha estat una de les nostres preocupacions principals. El blog sempre ha estat cent per cent en valencià, o en català si preferiu aquesta denominació. Creiem que és important visibilitzar l'idioma propi a la xarxa, a pesar que això puga significar tindre un públic potencial molt menor. Podríem traduir les publicacions al castellà, a l'anglés, a l'alemany, i convertir-nos en un blog bilingüe, poliglota, a fi de poder atraure a una comunitat molt més gran. No és aquesta la nostra opció. També ens preocupa molt la toponímia, i intentem ser sempre el més exactes possibles a l'hora d'anomenar els llocs per on passem. Cal dir al pa pa i al vi vi.

A mitjans de novembre de l'any 2014, els blogs havien perdut part de l'embranzida que tenien temps enrere, i tinguérem la necessitat d'estar presents en altres plataformes. Sense abandonar el blog com a espai bàsic del projecte, obrírem un perfil a Twitter. Amb açò, augmentàrem de manera exponencial les visites al portal. Després vingué la creació d'una pàgina a Facebook i d'un compte a Instagram, que completen el nostre particular tríduum de xarxes socials.




Després de deu anys, a Camins en la natura hem publicat excursions per vint-i-huit comarques del País Valencià, Catalunya, Catalunya Nord i la Franja. Això no obstant, hem fet rutes a peu per altres comarques, tot i que les descripcions encara estan pendents de pujar al blog i per això encara no les sumem al còmput. També n'hem visitat altres, de comarques, i estem convençuts que ja arribarà el moment de trepitjar les seues muntanyes. Temps al temps. Entenem el senderisme, l'excursionisme, com una manera de descobrir el territori, d'apropar-nos a la realitat del país. Només podem estimar allò que coneixem. Per a nosaltres, anar a la muntanya és molt més que una pràctica esportiva. La nostra prioritat en fer-ho és aprendre de la natura, de les olors, dels paisatges, dels animals i de les plantes, de les pedreres, de les ruïnes, dels rius i de les valls, dels cims, dels pobles i de la gent. En definitiva, deixar que el territori ens amare.




Certament ens haguera agradat celebrar aquesta primera dècada de vida de Camins en la natura d'una altra manera. La situació sanitària actual, però, ens ho ha impedit. Esperem poder commemorar molts més aniversaris i fer-ho, aleshores, com cal. Mentrestant, salut, que ara és el més important, i muntanya! A per aventures noves ⛰ 💚

Ismael

Comentaris

Publica un comentari