Calaix d'interior: el primer no batejat de Maials

Aquesta setmana us presentem una nova entrega de la sèrie Calaix d'interior, en la qual us anem a parlar del cas del primer infant nascut al poble de Maials, a la comarca del Segrià, i no batejat. Era l'any 1905.

Portal de l'antic clos de Maials l'any 1913
Fotògraf: Ceferí Rocafort

L'estat liberal espanyol inicià la seua construcció legislativa d'una manera bastant peculiar, ateses les circumstàncies particulars de l'època i del territori: un segle XIX farcit d'insurreccions carlines, pronunciaments militars i on encara hi quedava una forta resistència des de les regions aragoneses a perdre les molles que Felip d'Anjou, després de véncer les Guerres de Successió, havia deixat vives de l'antiga administració foral (Villapalos Salas i San Miguel Pérez, 2014).

Així, llevat del País Valencià, on el primer monarca dels Borbó havia suprimit tant el dret públic com el dret privat, els Decrets de Nova Planta per a Aragó, Catalunya i les Illes Balears havien conservat la legislació civil pròpia i la castellanització s'havia circumscrit a l'àmbit de les lleis de l'administració pública. Per això, el liberalisme espanyol començà la casa per la teulada i, en vegada d'iniciar la codificació legislativa amb el Codi Civil, deixà per a més endavant aquesta espinosa qüestió d'unificació i reducció normativa (De Benito Fraile, 2012). Justament a l'inrevès dels francesos, en qui els espanyols es van inspirar (López Sánchez, 2001).

Amb tot, un dels punts que consolidà el Codi civil espanyol de 1889 fou l'articulació d'un registre a càrrec de "Jueces municipales u otros funcionarios del orden civil" que serviria per a la "inscripción o anotaciones de nacimientos, matrimonios, emancipaciones, reconocimiento y legitimaciones, defunciones, naturalizaciones y vecindad" (Reial Decret n. 206, 25/07/1889), tal i com ja s'havia previst amb motiu de la seua creació l'any 1871. Aquest fet, i a diferència de l'establert pel projecte de Codi Civil de 1851, que acabà en res precisament per ser massa antiforal i que precisava que els naixements serien inscrits al registre civil pels capellans, va obrir la porta a un registre legal de nadons on tingueren cabuda els no batejats (Baró Pazos, 1992).


Carrer a Maials amb l'església al fons l'any 1913
Fotògraf: Ceferí Rocafort

A Maials però, que és el cas que ens ocupa, tots els infants foren batejats fins a l'any 1905. En l'edició de la revista La Campana de Gràcia del 23 de desembre d'aquell any es dóna notícia del primer acabat de nàixer que no passà per l'església maialenca: la filla del matrimoni format per Josep Font i Jové i Maria Sabaté i Gateu. Diu així el fragment:

"MAYALS, 12 de desembre
S'ha efectuat la inscripció en el registre civil de una criatura filla del actual arcalde, el conseqüent republicá D. Joseph Font y Jové y de D.ª María Sabaté y Gateu. 
L'acte, que tingué lloch ahir, día 11, revestí la major importancia per ser el primer cas de prescindir de la farsa religiosa en aquesta població. Els pares han sigut coralment felicitats per tots els elements lliberals de la localitat".

Foto de grup de les alumnes de l'escola femenina
de Maials, a primeries del segle XX
Font: Història de Maials

Degué de ser tot un esdeveniment extraordinari aquest fet, a un poble de la Catalunya rural que comptava el 1900 amb 2.271 veïns, no tenia ni telèfon ni tampoc telègraf i que encara no havia vist realitzat el seu desig de comunicació amb la ribera de l'Ebre mitjançant una carretera fins a la veïna Flix (Sales i Piñero, 1994).

REFERÈNCIES
ANÒNIM (1905). Cartas de fora. La Campana de Gràcia. 23 de desembre de 1905.

BARÓ PAZOS, Juan. La codificación del derecho civil en España, 1808-1889. Santander: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cantabria.

DE BENITO FRAILE, Emilio Javier. La codificación civil y los derechos forales (1808-1833). Cuadernos de Historia del Derecho, n. 19, p. 65-97.

LÓPEZ SÁNCHEZ, Cristina. La responsabilidad civil del menor. Madrid: Dykinson.

REIAL DECRET N. 206 25/07/1889. Por el que se publica el Código Civil.

SALES I PIÑERO, Francesc (1994). Les principals realitzacions de la societat maialenca (1875-1936). A Història de Maials, volum II. Maials: Ajuntament de Maials.

VILLAPALOS SALAS, Gustavo i SAN MIGUEL PÉREZ, Enrique (2014). Lecciones de Historia del Derecho Español. Madrid: Ramón Areces.

El vocabulari de la natura: SELLETA

Hui, El vocabulari de la natura publica una nova edició. En ella, us anem a parlar de la paraula 'selleta'. Malauradament, ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) arrepleguen el significat que ens ocupa d'aquest mot. Certament, tant el DNV com el DCVB el defineixen com a "pedra gran damunt de la qual volta l'arbre de la sénia". 

Tanmateix, a nosaltres ens interessa la seua accepció com a sinònim de 'collada' o 'coll'. Aquesta caracterització la trobem, però, fora dels diccionaris de la nostra llengua. En aquest sentit, es fa ressò d'ella un article del llibre Monogràfica de Llucena, obra de Andreu Beltran i editat per la Universitat Jaume I. De la mateixa forma, no recollida per cap diccionari, també existeix 'selleta' com a paraula per a designar la "cresta d'una muntanya", com escriu Vicent Pitarch al seu llibre Traces d'excursionistes

Segons l'opinió d'Emili Casanova (2008), que recull el que apunta Joan Coromines, la paraula 'selleta' va començar a ser usada com a sinònima de 'coll' i de 'collada' perquè la forma d'aquests passos entre muntanyes recorda a la de les selles de muntar cavalls. En conseqüència, el mot derivaria del llatí sĕlla, és a dir, "cadira, seient" o "seient de cuiro, de forma especialment adaptada a l'esquena del cavall, amb la superfície lleugerament còncava perquè hi pugui seure còmodament el qui cavalca" (DCVB).

Alt de la Selleta, al terme de Gandia, a la Safor

La petjada als noms de lloc del País Valencià d'aquest terme és prou important, tot i que irregular en la seua distribució geogràfica. Així doncs, trobem un bon grapat de selletes a les comarques del Maestrat, dels Ports i, àdhuc, alguna per l'Alcalatén i per la Plana Baixa. Per exemple, a Benafigos, a l'Alt Maestrat, tenen un coll que s'anomena la Selleta i que dóna nom a una masia pròxima, que ja està dins de la jurisdicció d'Atzeneta del Maestrat, a la mateixa comarca. També hi trobem un tossalet dit de la Selleta, al terme de Culla. A la Plana Baixa, dins del terme de la Vilavella, està el coll i la partida de la Selleta. A Palanques, als Ports, hi ha un mas anomenat de la Selleta, a prop del collet de la Selleta i a la partida del mateix nom. Al terme de Morella, capital dels Ports, hom hi troba el barranc de la Selleta. Igualment, a la mateixa comarca, hi ha la muntanya de la Selleta al terme de Vallibona. Més al sud del territori valencià, a Riba-roja de Túria, a la comarca del Camp de Túria, tenen una penya que anomenen la Selleta. Així mateix, a Gandia, a la Safor, està l'alt de la Selleta.

A Catalunya, la paraula 'selleta' ha fet poca fortuna, tant a la parla com a la presència a la toponímia. D'aquesta manera, si les selletes valencianes es concentren bàsicament al nord del país, les catalanes s'arrepleguen a migjorn del territori. De fet, totes elles, menys una, estan a la comarca del Montsià. Així doncs, al terme del Mas de Barberans tenen la Selleta, una muntanya de més de 1.000 msnm. També hi és el coll de la Selleta i la Selleta de l'Aragall. A la frontera entre aquest terme i el de la Sénia s'alça la Selleta del Pinell. I fora del Montsià, a Roquetes, al Baix Ebre, hi para la Selleta i la Foradada de la Selleta.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

BELTRAN, Andreu (2000). La llengua de Llucena al segle XVIII. A ESCRIG, Joaquim. Monogràfica de Llucena (p. 479-528). Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I.

CASANOVA, Emili (2008). L’Onomasticon Cataloniae i la Comunitat Valenciana. A XXXII Col∙loqui de la Societat d’Onomàstica (p. 83-115). València: Denes.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.c

PITARCH, Vicent (1998). Traces d'excursionistes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

L'Abella - Aiguafreda - L'Avencó - Can Puig-agut - Collada de Montcau - L'Avencó - Aiguafreda - L'Abella

Aquesta setmana us presentem una excursió pels termes de Sant Martí de Centelles, Aiguafreda i Tagamanent. A cavall entre les comarques d'Osona i del Vallès Oriental, visitem la masia de can Puig-agut, així com altres indrets d'interès com el pont de l'Abella o la collada de Montcau.

El turó de Tagamanent, vist des de can Puig-agut

La ruta comença a l'estació de Sant Martí de Centelles, inaugurada l'any 1875 al traçat de la línia Barcelona-Sant Joan de les Abadesses. Des d'allà eixim a buscar el carrer del Nord, a la localitat de l'Abella, el nucli poblacional més nombrós del terme osonenc de Sant Martí de Centelles.

El seguim cap a septentrió fins a fer cap a la plaça de la Font, on hem de continuar recte. Tot seguit, tombem a la dreta per a creuar les vies del tren per un pas inferior i, en acabant, avancem cap a l'est pel carrer de l'Estació i fins a aplegar a la plaça de l'Abella.

Carrer del Nord

Imatge de Sant Martí junt a la plaça de l'Abella

Ací tombem a l'esquerra pel carrer de Major per tal de travessar el riu del Congost pel pont de l'Abella, una construcció civil de mitjan segle XVIII mig amagada ara per la carretera que la cobreix pel damunt. En creuar-lo, deixem enrere tant la comarca d'Osona i el terme de Sant Martí de Centelles per a endinsar-nos al Vallès Oriental i, breument, a les terres d'Aiguafreda.

Pont de l'Abella

Pel pont de l'Abella, 
entre Osona i el Vallès Oriental

Vista antiga del pont de l'Abella, molts abans
que fóra construïda la carretera que l'amaga

Així doncs, tombem a la dreta en direcció a la riera d'Avencó. En havent-la travessat, ens incorporem al terme de Tagamanent i agafem, a mà esquerra, el camí del molí d'Avencó.

Carrer a Aiguafreda

Desviament a l'esquerra en havent
creuat la riera de l'Avencó, pel
camí del molí de l'Avencó

El seguim fins a arribar als afores de l'Avencó i passar algunes cases. Aleshores, a mà dreta, ens queda una casa i una pista arranca cap amunt. En aquest punt, girem a la dreta per eixa pista que es correspon al camí de l'Avencó a Tagamanent, o camí de Puig-agut.

Camí del molí de l'Avencó

Camí del molí de l'Avencó

Camí de Puig-Agut, o de l'Avencó a Tagamanent

Tanmateix, sols la recorrem uns metres perquè per la vora de la casa continua el camí de l'Avencó a Tagamanent, que és per on hem d'anar.

Punt on se separen la pista i la sendera.
Aquesta es correspon amb el camí
de l'Avencó a Tagamanent i el vell de Puig-agut

Caminem uns quants metres per una sendera guanyant ràpidament altura fins a eixir, novament, a la mateixa pista d'abans. La seguim, al recte i pujant.

Camí de l'Avencó a Tagamanent en
retrobar la pista del camí de Puig-agut

Un altre tram del camí

No obstant això, al cap d'uns cinc minuts llargs, el camí de l'Avencó a Tagamanent i el camí vell de Puig-agut deixen la pista, tot just després de girar un revolt a la dreta i continua fet sender. Amb ell ens hem de separar de la pista, per on segueix el camí de Puig-agut, i endinsar-nos per la serra Madrona.

Desviament pel camí de l'Avencó a Tagamanent


El camí per un tram emboscat

Camí de l'Avencó a Tagamanent

Vista llunyana de la serra dels Fondrats

Camí de l'Avencó a Tagamanent

Contraforts del Puig-agut des de la senda

Després d'uns vint minuts d'ascensió cap a orient per bosc, eixim a un terreny sense arbrat per on travessa una línia elèctrica. En aquest punt, el camí tomba cap a la dreta per a envoltar el Puig-alt.

El camí en guanyar un pla

Poc més endavant, al peu d'una torre de llum, la senda mor a una pista que se superposa al camí de l'Avencó a Taganament, i també, durant uns metres, al camí de Puig-agut. Nosaltres prenem la pista cap a l'esquerra i, de seguida, fem cap a un mirador del turó de Taganament.

Punt on retrobem el camí de Puig-agut

Si guaitem al nord, observem a tocar les ruïnes de can Puig-agut. Aquesta masia era propietat d'en Miquel Puig Agut l'any 1515. La visitem, així com també la seua era. Des d'allà es té una bona visió del cim emboscat del Puig-alt.

Can Puig-agut

Vista general de la façana de la masia

Arc de mig punt a can Puig-agut

Arc enrunat a aquest mas

Can Puig-agut el 18 d'abril de 1926

El Puig-alt, des de l'era de can Puig-agut

Tornem sobre les nostres passes fins a la torre elèctrica i, per la pista del camí de Puig-agut, comencem la tornada cap a l'Abella. Envoltem per l'est i pel sud els cims del Puig-alt i del Puig-agut, que paren a mà dreta de nosaltres. També passem a la vora d'una pedrera abandonada i, finalment, fem cap a un encreuament de camins.

Camí de Puig-agut

Paisatge des del camí

Camí de Puig-agut

Aquesta cruïlla es correspon amb la collada de Montcau, o collet de Montcau. Enfront tenim la finca ramadera de Montcau. A mà esquerra continua el camí dels Cruells. Nosaltres hem d'anar cap a la dreta, pel camí de Puig-agut, tot seguint amb la baixada.

Collada, o collet, de Montcau

Sense abandonar en cap moment aquesta via, que avança per la vora d'un pastor elèctric, ens endisem per la serra de Planelles fins a eixir novament al camí de Taganament a l'Avencó en el punt on deixa de ser sendera i s'incorpora a la pista.

Camí de Puig-agut

Un altre tram d'aquesta via

Baixem amb ell uns quants metres fins a arribar a una cruïlla per on havíem passat ja anteriorment. Ací seguirem pel camí de Puig-agut, a la dreta i per la pista. Al remat, acabem al camí del Molí de l'Avencó. L'agafem a l'esquerra.

Darrer tram del camí de Puig-agut

De seguida, però, tombem a mà dreta per a adreçar-nos cap a la riera de l'Avencó, que creuem per dalt del pont de la Xoriguera. Al travessar la riera, travessem també la línia del terme municipal i ens endinsem pels carrers d'Aiguafreda, en direcció oest.

Desviament a la dreta cap a la riera

Paisatge des del pont de la Xoriguera

La riera de l'Avencó

Carrer a Aiguafreda

Creuem el poble per a anar a buscar el pont de l'Abella i canviar, de nou, de terme municipal. En aquest cas retornem a les terres de Sant Martí de Centelles, ja a la comarca d'Osona. Ara només ens queda fer cap a l'estació de Sant Martí de Centelles, on fiquem el punt i final a l'excursió. Per últim, ací us deixem el seu enllaç a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.

El vocabulari de la natura: LLAU

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura. Hui la protagonista de la publicació és la paraula 'llau'. Tot i estar recollit aquest terme pel Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i pel Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), a cap de les dues obres apareix amb la significació que a nosaltres ens interessa ací. 

Amb tot, és al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) on apareix la definició que busquem: "petit barranc sec; clotada per on no passa riu ni torrent". En la mateixa línia, Joan Coromines (1970: 208) afirma que una llau és un torrent de reduïdes dimensions a Santa Engràcia, poble del Pallars Jussà. En efecte, com també assegura el DCVB, l'accepció de 'llau' que comentem és pròpia de la Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i el Solsonès.

Llau de la Grallera, al Pallars Jussà

Aquesta distribució geogràfica ens és confirmada per la toponímia del país. Així doncs, tenim la llau Fonda i el bosc de la llau Fonda al terme de Soriguera, però a prop del poble de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà; la llau del Diumenge, a Biscarri, al Pallars Jussà; o la llau de Ros, no massa lluny de Pinyana, a l'Alta Ribagorça; per ficar-ne alguns, d'exemples. 

Així mateix, fora d'aquestes comarques assenyalades pel DCVB, trobem el mot 'llau' també als topònims l'Alt Urgell. És el cas del llau de Carransó, a la Guàrdia d'Ares; la font de la llau Fonda, entre Carmeniu i Avellanet; o la llau de Casa, a la Parròquia d'Hortó. Menys comú és a la comarca de la Noguera, on hi apareix al topònim "llau de Badaüll", per sota del Montsec de Rúbies, entre els pobles de Perauba i Colldorenga.

La Llau, poble proper a Montferrer, a la comarca del Vallespir

Al País Valencià aquesta paraula és ben desconeguda. Tot i això, a la toponímia de Castelló de la Plana, a la Plana Alta, estan registrats els topònims "fila del Llau", a la partida de Coscollosa, i "carrerassa de Llau", a la partida de la Plana. Ara bé, no sabem fins a quin punt guarden relació amb el significat de 'llau' que ens ocupa.

Pel que fa a l'origen de la paraula, deriva del llatí lābe, amb el significat de 'caiguda', 'obertura de la terra' o 'ruïna' (DCVB).

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

COROMINES, Joan (1970). Estudis de toponímia catalana. Volum II. Barcelona: Editorial Barcino.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat