Artesa - Beniparrell - El Tis - Onda - Bassa la Vila - L'Assegador - Casa del Carme - Penya Olla - Corral de López - Artesa

Aquesta setmana us presentem una nova excursió per la comarca de la Plana Baixa, amb inici i final al poble d'Artesa. En ella, visitem una contrada prou humanitzada del terme d'Onda, Beniparrell i el Tis, amb nombroses casetes de camp. A banda, també passem per la bassa de la Vila i pugem a la penya Olla.

El Montí vist des de la penya Olla

La ruta comença a la plaça de Dalt, o del Carme, d'Artesa. Des d'allà creuem la carretera CV-223 i agafem en direcció nord, pel costat del bar del poble, el camí del Cementeri. De seguida, a mà dreta, ens queda l'era del tio Soler. 

Camí del Cementeri

Era del tio Soler

Continuem pujant pel camí del Cementeri fins a fer cap a l'Assegador, al qual ens incorporem en direcció est, cap a la dreta. A l'esquerra ens queda el terreny de la desapareguda caseta de Sorolla, on hui dia n'hi ha un altra de nova. 

Ribàs a tocar del camí del Cementeri

L'Assegador

Caseta de Sorolla

Ràpidament abandonem l'Assegador i trenquem a mà esquerra pel camí de Tales a Ribesalbes, amb el qual comencem a perdre altura per a travessar el camí d'Onda a Tales pel fondet de López. En aquest tram tenim una bona vista de la Serreta i del tossalet, o tossal, de Bonet. 

Camí de Tales a Ribesalbes

La Serreta

En arribar al fondet de López, l'envoltem pel nord amb el camí de Tales a Ribesalbes i enfilem cap a septentrió per aquesta via, en direcció als Quatre Camins. Passem pel mig d'una gran finca de tarongers i, al remat, eixim a l'encreuament entre el camí de Sala, o camí de la Mola, i el camí de Tales a Ribesalbes, al lloc conegut com els Quatre Camins. Tot sota l'atenta mirada de la sénia de Valero, que està enfront nostre. 

El fondet de López

Camí de Tales a Ribesalbes

Finca de tarongers

Vista llunyana de la sénia de Valero

El camí de Sala, o de la Mola, en passar pels Quatre Camins

Mirada enrere des dels Quatre Camins

Camí de Tales a Ribesalbes

Passem el camí de Sala i el camí de Tales a Ribesalbes ens duu, precisament, a caminar per la partida de Sala. Perdem més i més altura fins a trobar-nos amb el camí de Fanzara a Onda. Ens incorporem uns metres a ell però, de seguida, tombem a l'esquerra amb el camí de Tales a Ribesalbes que, anant a buscar el barranc de Beniparrell, passa per la divisòria de les partides del Tis i de Beniparrell. 

Camí de Tales a Ribesalbes

Camí de Fanzara a Onda, cap a l'est

Camí de Tales a Ribesalbes, cap al nord

En havent aplegat al barranc de Beniparrell, de primeres no el creuem i continuem pel camí de Tales a Ribesalbes, ara cap a la dreta, en direcció est. Tanmateix, aquesta via no tarda en tombar cap a l'esquerra per a creuar el curs d'aigua. Nosaltres, però, no ho fem, la deixem definitivament i ens incorporem en direcció est al camí del Tis. De seguida, aquesta via gira cap al sud i ens duu a passar pel costat de les ruïnes del que ens va parèixer una bassa. Més endavant, agafem direcció est i sud-est fins que el camí del Tis mor al camí de Fanzara a Onda. 

Barranc de Beniparrell

Camí del Tis

Ruïnes a la vora del camí. Podria ser un bassa.

Detall de les ruïnes

Caseta

Aquesta important via de comunicació (no oblidem que entra a Onda pel carrer de Cervantes, antic carrer/camí de Saragossa) ens duu en cinc minuts als afores de la vila d'Onda. Entrem, doncs, al poble per la partida de la Serratella, urbanitzada des dels anys '40-'50 ençà. 

Camí de Fanzara a Onda

El camí de Fanzara a Onda, abans de travessar
la rasa de Sala i endinsar-nos cap a la Serratella

En arribar al CEIP Baltasar Rull, tirem a la dreta pel costat del camp de la Cossa per tal d'eixir a la carretera CV-223. Agafem aquesta via cap a la dreta, en direcció oest, per la partida de la Cossa, i comencem a guanyar altura.

La Cossa

En acabar la recta que fa la carretera, contemplem a mà esquerra una antiga fàbrica de gel en ruïnes. Tal vegada, aquest indret podria ser l'anomenat molí de la Torre que apareix al Llibre d'assegadors de la vila d'Onda de 1779 i del qual dóna notícia Maria Teresa Àlvaro al seu Estudi lingüístic de la toponímia d'Onda (2014), on reprodueix el text d'un capbreu del 1698 que el situa a l'Horta Vella del poble. Així mateix, també s'indica la proximitat d'un altre molí fariner, que podria ser el ben conegut i proper molí de la Reixa. Amb tot, envoltem la fàbrica per la seua cara oriental i, just al seu darrere, contemplem la bassa la Vila, també documentada a l'inventari de vies pecuàries d'Onda de 1779.

Fàbrica de gel

Detall de la façana

Una de les entrades a l'edifici, tapiada

Interior de la fàbrica de gel. A l'esquerra hi veiem 
el que podria ser la mola volandera d'un molí

Patrimoni industrial fràgil, una 
altra perspectiva de la fàbrica de gel

La bassa la Vila

Tornem a la carretera CV-223 i tirem cap al sud per la costera que ens duu a trobar en menys de cinc minuts l'Assegador que, eixint de la urbanització 'Nueva Onda', ubicada a la muntanyeta, o tossalet, del Carme, enfila camí cap a Artesa. Així doncs, a ell ens unim cap a la dreta. Cal vigilar a l'hora de creuar per ací la carretera, ja que la visibilitat no és bona.

L'Assegador

Avancem per l'Assegador i no tardem en arribar a la casa del Carme, documentada ja el 1779 amb el nom de corral del Carme. Un poc més endavant, a la dreta, trobem la bassa de la cota 220. Aleshores, eixim de l'Assegador i camp a través per la nostra esquerra, anem a buscar el característic cim de la penya Olla (231 msnm).

La casa del Carme, amb el Carme al darrere

Una altra perspectiva d'aquest edifici

La penya Olla

El Carme vist des de la penya Olla


En havent coronat aquesta roca de grans dimensions situada sobre la Recta i des de la que es domina tota la vall del riu de Veo, o de Sonella, o Anna, des d'Artesa fins al Carme, tornem a l'Assegador, en direcció oest. Ara anem cap al corral de López, també anomenat com de la tia Josepa, al qual hi fem cap en cinc minuts. A l'altra banda, ens queda el dipòsit d'aigua potable d'Onda. En havent arribat a aquest lloc, tombem a l'esquerra per a baixar ja cap al poble d'Artesa. A la dreta hi veiem, dins d'un terreny protegit amb una tanca, la parada d'Ismael Chiva.

L'Assegador

Magatzem modernament construït al lloc on
va estar el corral de López, o de la tia Josepa

A la dreta, paret supervivent de la construcció original

Parada d'Ismael Chiva, a l'oest del corral de López

Fem cap a una cruïlla. Ací hem de seguir pel camí de l'esquerra, formigonat. A mà dreta, ens queden els garrofers del tio Sento el Mariano i, un poc més endavant, l'era del tio Adelantado. De seguida, arribem a les Pallisses. En havent-les passat, a l'esquerra i per dalt nostre, deixem els garrofers de la tia Colomera. Per últim, observem al nord les ruïnes del Calvari i, per fi, apleguem al poble d'Artesa, on donem per finalitzada la ruta.

Els garrofers del tio Sento el Mariano

L'era del tio Adelantado

Les Pallisses

Els garrofers de la tia Colomera

El Calvari d'Artesa, del segle XIX, abandonat

El carrer de santa Anna d'Artesa, amb el
campanar del temple parroquial del poble de fons

Per últim, ací us deixem amb l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu tant com ho vam fer nosaltres.

El vocabulari de la natura: BECA

Aquesta setmana incorporem una nova paraula al nostre particular vocabulari de la natura. La protagonista, en aquesta ocasió, és “beca”. Tanmateix ni el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) recullen l’accepció que a nosaltres ens interessa. És per açò que la definició de “beca” que ens ocupa l’hem trobada al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), on el terme és caracteritzat com un “clot on sembren el cep”.

L’obra d’Alcover i Moll assenyala que aquest és el significat que li donen al mot als pobles mallorquins de Manacor, Binissalem i Sencelles. També és contemplada aquesta accepció per Harald Haarmann, Wilhelm Giese i Michael Studemund-Halévy a la seua obra Festschrift Wilhelm Giese: Beiträge zur Romanistik und allgemeinen Sprachwissenschaft (1972), on diuen que equival a l'alemany Grube, és a dir, "pou".

Tanmateix, aquest significat no és l'únic vinculat amb el medi rural que posseeix el terme, molt més conegut hui dia per la banda que fa referència als ajuts que reben alguns jóvens, i no tan jóvens, per a poder fer front als costos que se'n deriven dels seus estudis. Així doncs, tal com apunta també el DCVB, a Artà anomenen "beca" a la "cúpula cònica de la torre del molí de vent" i, endemés, a la "capulla del forn de calç".

Exemple de la beca d'un molí en una 
fotografia antiga de Sant Lluís, a Menorca

Pel que fa a la petjada d'aquesta paraula a la toponímia, al País Valencià apareix documentada com a nom d'una partida a cavall entre les termes de la Serra d'en Galceran i de la Vall d'Alba, a la comarca de la Plana Alta. A més a més, dóna nom a altres elements de la rodalia com, per exemple, un pou. És el pou de Beca, que ens fa pensar en el significat assenyalat per Haarmann, Giese i Studemund-Halévy. A banda, hi és també la font de Beca, el camí de Beca, la lloma de Beca, la carretera de Beca i el mas de la font de Beca. A Catalunya, dins del terme municipal de Sant Just Desvern, al Baix Llobregat, també hi ha una font de la Beca i un torrent que s'anomena de l'embut de la Beca. A la mateixa comarca, dins de la jurisdicció d'Olesa de Montserrat, trobem la creu de Beca. A les illes Balears, per exemple, tenen la punta de sa Beca, i la caseta i l'era de sa Beca, dins del terme d'Artà.

Per últim, en relació a l'etimologia d'aquesta paraula, ha estat discutida per diferents autors. Alguns l'han vinculada amb el cèltic beccus, que vol dir "boca dels ocells". La cúpula cònica dels molins de vents balears, anomenada beca, podria recordar a la forma del bec de les aus i avalaria aquesta opinió.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

HAARMANN, Harald, GIESE, Wilhelm i STUDEMUND-HALÉVY, Michael (1972). Festschrift Wilhelm Giese: Beiträge zur Romanistik und allgemeinen Sprachwissenschaft. Hamburg: Buske.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

Figuerola de Meià - Perauba - Corral de Mataperunya - Castell de Rocaspana - Muntanya de sant Mamet - Tossal de Montservó - Figuerola de Meià

Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca de la Noguera. Es tracta d'un recorregut circular amb eixida i arribada en el poble de Figuerola de Meià. Des d'allà, pugem a la muntanya de sant Mamet, una talaia privilegiada que s'eleva vora 1.400 metres sobre el nivell de la mar. A banda, també visitem el nucli abandonat de Perauba, Rocaspana o el corral de Mataperunya.

Al cim de la muntanya sant Mamet, paisatge cap a l'est.
A la dreta, hi destaca el contorn del massís de Montserrat.

La ruta comença al poble de Figuerola de Meià, al peu de la carretera de Fontllonga a Perauba, que es correspon, més o menys, amb el camí de Figuerola a Perauba. Des d'allà arranquem en direcció nord-est, amb la partida de la Costa a mà dreta i, a l'altra banda, una meravellosa panoràmica de l'Altera.

Carretera de Fontllonga a Perauba, que es correspon 
aproximadament amb el camí de Figuerola a Perauba

Panoràmica de l'Altera

El camí de Figuerola a Perauba és senzill i ample, amb pujades i baixades suaus. Al cap d'uns deu minuts, perdem un poc d'altura i ens redrecem lleugerament cap a l'est per a endinsar-nos a la coma de la Dona. Uns metres més endavant, la història es repeteix. Tirem cap a l'est durant uns metres per tornar cap al nord-est de seguida. És aleshores quan, a mà dreta, contemplem la masia del Marull.

Carretera de Fontllonga a Perauba

Vista de la masia del Marull

A prop de la masia del Marull, al tossal anomenat Rebolloa, ha estat documentat un jaciment paleontològic del cretaci superior que va ser donat a conèixer l'any 1998. Nosaltres no ens hi vam apropar a veure'l, però en aquest enllaç teniu com arribar-hi.

Amb tot, deixem enrere la masia del Marull i no tardem massa en albirar, de lluny, el poble de Perauba, o Peralba. Tanmateix, encara hem d'esperar uns deu minuts més per a fer-hi cap. Des de la carretera de Fontllonga, agafem, cap a l'esquerra, una senda que tira cap al poble.

Carretera de Fontllonga a Perauba

Vista de Perauba, a l'esquerra

Perauba

L'església de santa Magdalena és la construcció millor conservada d'aquest poble, que va formar part del priorat de Meià i que aparèixer documentat per primera vegada l'any 1040. Tal com assenyala Gerónimo Pujades, a la seua Crónica Universal del Principado de Cataluña, escrita a primeries del segle XVII, aquest nucli comptava amb una segona església, dedicada a sant Sadurní i que feia de capella del castell

Ja al segle XIX, Pascual Madoz, al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar va descriure Perauba com un:

"Lugar agregado al distrito municipal de Santa María de Meyá, en la provincia de Lérida (8 leg.), partido judicial de Balaguer (5), audiencia terr. y ciudad g. de Barcelona (25), priorato de Meyá (1 1/2) SIT. en un vallado entre la montana de Montsech y el monte de Alós; CLIMA templado, propenso á tercianas, calenturas pútridas y catarros; VIENTOS N. y E. Consta la población de 20 CASAS, un castillo derruido en lo más elevado del pueblo, e iglesia parroquial (Sta. Magdalena), de la que depende el anejo de Rubies, sirviéndola un cura párroco".

L'any 1970 encara hi quedaven 40 habitants. Ara, però, fa temps ja que se'n van anar.

Ruïnes d'una edificació

Més ruïnes al poble de Perauba

Església de santa Magdalena

Interior del temple, completament vandalitzat

En havent gaudit del silenci d'un indret com aquest, fem marxa enrere i tornem per on havíem vingut fins al camí de Figuerola a Perauba que, a partir d'ara, rep el nom de carretera de Perauba a Santa Maria de Meià. L'anomenem carretera perquè, a banda d'aparèixer amb aquesta denominació als mapes cartogràfics contemporanis, el camí original que anava de Perauba a Santa Maria de Meià no és aquest. De fet, tardem un poc en retrobar-lo.

Carretera de Perauba a Santa Maria de Meià

Així doncs, per la carretera de Perauba a Santa Maria de Meià, on l'asfalt encara no ha arribat, avancem en direcció est per tal de creuar el barranc de santa Margarida. El travessem i comencem a pujar lleugerament, en direcció nord-oest.

Mirada enrere cap al poble abandonat de Perauba

Uns metres més enllà d'haver-nos reorientat una altra vegada cap al nord-est, tornem a trobar el vell camí de Perauba a Santa Maria de Meià que, ara sí, ja ens acompanya.

Carretera i camí de Perauba a Santa Maria de Meià

Amb tot, l'abandonem poc després. En efecte, uns cinc minuts més tard, a mà dreta, arranca un camí que, al principi, està poc marcat. És el camí de la coma d'en Gener, per on hem de seguir l'excursió.

Camí de la coma d'en Gener

Avancem en direcció sud / sud-oest i no tardem en fer cap a un prat. Allà ens espera un ramat d'ovelles, tancat a l'encara en actiu corral de Mataperunya. 

El camí de la coma d'en Gener amb el 
corral de Mataperunya al fons

Corral de Mataperunya

Una altra perspectiva d'aquesta edificació
ramadera que encara està en ús

Passem a tocar de les ovelles i del corral, i el camí de la coma d'en Gener ens reorienta cap al sud-est. Cal anar en compte ja que, de seguida, apareix un encreuament que ens pot fer dubtar. Nosaltres hem de seguir per la senda de l'esquerra, que comença a pujar, sempre amb la mirada ficada amb el castell de Rocaspana, que ens mira des del cim d'un tossal.

Camí de la coma d'en Gener. 
Davant, el castell de Rocaspana.

Camí de la coma d'en Gener

Castell de Rocaspana, documentat des 
del segle XIV però de cronologia anterior

Ara per la senda, ara pel prat, ara entre malesa, el camí de la coma d'en Gener s'obre pas fins que, abans d'arribar al peu de Rocaspana, discretament se separa cap a la dreta i perd un poc d'altura. De sobte, el paisatge canvia radicalment. Ens movem per un terreny incòmode, enfangat i amb una caiguda no massa pronunciada però suficient per a prendre mal a la dreta.

Camí de la coma d'en Gener

Un altre tram d'aquest camí

De manera intuïtiva, i perquè sabem del cert que hi és, busquem el pas que ens porta a l'altra banda de sot. Primer cap al sud-oest i després cap al sud-est, el camí de la coma d'en Gener torna a fer-se evident. Tanmateix, l'abandonem pocs metres més enllà, poc abans de fer cap al coll de les Comes.

Camí de la coma d'en Gener

Vista del castell d'Orenga, del segle XI

Ara agafem una sendera que tira en direcció sud-oest / sud per la muntanya de sant Mamet cap amunt.

Senda per la muntanya de sant Mamet

El desnivell és formidable i l'orografia no dóna pràcticament cap treva. A poc a poc, anem pujant pel vessant septentrional de la muntanya de sant Mamet. El camí no té pèrdua.

Senda

Mirada enrere cap al castell d'Orenga

Senda

Restes de neu

Paisatge des de la senda, cap a l'est

Al cap de més de mitja hora d'ascensió, i en havent guanyat uns 300 metres de desnivell, trobem una pista. L'agafem cap a l'esquerra i continuem amb la pujada, ara cap a l'est. La vista cap a la zona de Vilanova de Meià és magnífica. També veiem aparèixer Montserrat.

Pista a la muntanya de sant Mamet

Una altra vegada, vistes cap a l'est


Finalment, en cosa de deu minuts més, coronem la muntanya de sant Mamet, a la divisòria dels termes de Vilanova de Meià i d'Alòs de Balaguer, a 1.398 msnm. Al capoll de la muntanya hi trobem l'ermita del sant que li dóna nom, una estació meteorològica, un senyal geodèsic i un refugi.

Últims metres de l'ascensió

Des del camí ja veiem el cim de la muntanya

Paisatge cap a l'oest des de la muntanya de sant Mamet

Paisatge cap al nord des de la muntanya de sant Mamet

Senyal geodèsic de la muntanya de sant Mamet

Més vistes que gaudir des d'aquesta muntanya

L'ermita, que a finals del segle XIX ja estava en ruïnes, va ser reconstruïda l'any 2000. S'hi celebra un aplec cada any al mes de maig en honor del que és patró de les dones que donen el pit i de les dides. Sobre l'antiguetat del temple, no hi ha massa documentació al respecte i la lletra dels goigs tampoc dóna pistes. Ara bé, els goigs reserven tres de les nou estrofes a explicar la història d'un pastor que va malmetre la imatge de sant Mamet:

"Succehí una vegada / que un pastor mal christiá / trobantse en la montanya / que guardava bestiá / aná á la vostra Capella / la Imatge va maltractá (...) Vista de Deu omnipotent / del pastor la iniquitat / en un punt y en un moment / la vista li ha llevat / perque de tota la gent / fos temor, y exemplar (...) Molt es gran vostra potencia / que es cosa de admirar / quel pastor ab diligencia / sobre de sí va tornar / penedintse de la ofensa / la vista torná á cobrar".

Ermita de sant Mamet, amb el refugi a mà dreta

Ermita de sant Mamet

Altar, amb la imatge del sant

L'altar està protegit per dues portes

Després d'esmorzar a l'ermita, anem a retrobar la pista ben marcada que ens ha acompanyat durant els últims metres de la pujada. Aquesta via, molt llarga i que és la que connecta la muntanya de sant Mamet amb Alòs de Balaguer, ens fa perdre altura a poc a poc. Caminem per un entorn silenciós i solitari, per la banda de dalt de Malagostà, que continua oferint-nos unes vistes privilegiades del territori que ens envolta.

Camí de sant Mamet a Alòs de Balaguer

Un altre tram d'aquest llarg camí

Camí de sant Mamet a Alòs de Balaguer


Uns vint-i-cinc minuts després d'haver deixat el cim de la muntanya de sant Mamet, a uns 1.155 msnm, en un revolt molt tancat de la pista, arranca un corriol a mà dreta. Ens hem de fixar per veure'l. L'agafem i, tot i que al principi pareix que ens aboca a una zona molt tapada per on no podrem continuar, al cap d'uns metres la vegetació es fa menys espessa. És aleshores quan la sendera, que avança cap al sud-oest, es fa més evident.

Senda

Senda

En cosa d'uns deu minuts, enllacem amb el camí del tossal de Montservó sense abandonar la seguida cap al sud-oest que portàvem. El camí és pla i còmode, però no tardem en escometre l'ascensió al Montservó, de 1.137 msnm i situat a la divisòria dels termes d'Alòs de Balaguer i de Camarasa.

Camí del tossal de Montservó

Pujada cap al tossal de Montservó

Des del cim d'aquesta muntanya, de nou, tornem a tindre bones panoràmiques cap sud i cap a l'oest.

Cim del tossal de Montservó

El camí en travessar el cim d'aquest tossal

Si aquesta ruta l'haguérem fet fa cent anys, ara ens hauríem d'incorporar, cap a la dreta, tot travessant la creu de Pedra i el tossal de la Secalla, al camí de Montservó a Figuerola de Meià. Tanmateix, aquesta via està perduda. En conseqüència, hem de continuar per la moderna pista del camí del tossal de Montservó que, una altra vegada, ens fa perdre altura.

Pel camí del tossa de Montservó. Al fons ja 
veiem el poble de Figuerola de Meià

Caminem cap a l'oest per la part alta del serrat de les Pletes. És un camí senzill.

Camí del tossal de Montservó per la serra de les Pletes

Al remat, ens trobem amb el camí d'Alòs de Balaguer a Figuerola de Meià. L'agafem, cap a la dreta. Després de guanyar un poc d'altura per la partida de Lluer, en acabant comencem la baixada definitiva cap a Figuerola de Meià per Lo Serradell.

Camí d'Alòs de Balaguer a Figuerola de Meià

Últims metres de camí abans d'arribar a Figuerola

Al remat, en cosa de vint minuts, apleguem a aquesta localitat. Ara, aprofitem per fer un tomb pels seus carrers i contemplar la torre que corona el poble, que és la resta millor conservada del castell, documentat des del 1040. Al remat, finalitzem l'excursió a la plaça Major de Figuerola.

Torre del castell de Figuerola de Meià

Carrer

Plaça Major

Porxo a Figuerola de Meià

Per últim, ací teniu l'enllaç de l'excursió a Wikiloc. Gaudiu-la!