Un viatge incomplet a esglésies del Pirineu: Iran, Gerri de la Sal i les valls d'Àneu i Àssua

Fa molt de temps que una part important de l'art que custodiaven les esglésies del Pirineu està repartit per museus i col·leccions de mig món. Algunes peces ens queden més a prop, a la Seu d'Urgell, a Lleida, a Barcelona. D'altres, però, paren tan lluny que ens caldria agafar un avió i creuar l'Atlàntic si volguérem contemplar-les in situ. També n'hi ha algunes, malauradament, que no se sap on han acabat.

Després de visitar l'extensa col·lecció que alberga el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i contemplar les creacions que isqueren de la mà d'artistes sovint anònims però l'obra dels quals ha restat per a la posteritat, ens quedà pendent de fer un recorregut pels indrets que van veure nàixer aquestes meravelles sorgides de la foscor d'un temps, el medieval, que, més enllà de les concepcions idealistes dels romàntics, de ben segur que comportà sofriment i angoixa per a la major part de la població europea, en general, i catalana, en particular.

Façana del monestir de santa Maria de Gerri de la Sal

La primera part d'aquest particular viatge nostre a l'art religiós del Pirineu la publicàrem el febrer de 2018, Un dia pel romànic de la vall de Boí. D'aquell jorn ens retorna a la memòria l'emoció d'entrar a Sant Climent de Taüll, sensació només comparable a la d'admirar l'original del seu Maiestas Domini al MNAC. Després d'anys de veure el rostre del seu Crist a les pàgines de La Bíblia Didàctica de l'editorial Cruïlla, ara ja l'havíem contemplat en primera persona i també trepitjat el lloc on va estar durant vora huit segles.

D'aquella excursió a aquest paratge ribagorçà, ens quedà pendent la ressenya d'una de les esglésies que visitàrem, la d'Iran. Sant Climent és un temple discret, apartat de la vall de Boí. El dia avançava ja cap a un capvespre matiner de finals de l'hivern quan travessàrem la Noguera de Tor a l'altura de la palanca de Saraís. Amb el cotxe enfilàrem per una carretera estreta, plena de revolts i que amb urgència demanava ser reparada. Quatre quilòmetres de costeres després, el poble d'Iran. Abans del terme de Llesp i ara del Pont de Suert, muntàrem fins allà, tot i que puga parèixer ximple, atrets per la coincidència del seu topònim amb el de l'Estat que antigament era anomenat Pèrsia. Descavalcàrem del vehicle, que vam deixar als plans d'Arques, i a peu entràrem a Iran, "el poble gran" per al lingüista Joan Coromines.

Ningú va eixir a rebre'ns. El silenci hi regnava. Malgrat que era la nostra primera vegada allà, tot ens era ben familiar. "Tiene 5 casas reducidas, que con la iglesia forman una calle pequeña, aunque llana". Açò digué d'Iran l'any 1847 Pascual Madoz, i açò mateix continua vigent en l'actualitat. A mà dreta, uns metres endins del poble, l'església. Primer, l'absis. En acabant, la porta, obrada sense arc de descàrrega, amb una llinda, ben distinta de la dels temples de la vall de Boí. Sense campanar, amb espadanya. Sòbria per fora, sòbria per dins. En la senzillesa està la bellesa. Una antiga pila baptismal i una imatge policromada de sant Climent donen al conjunt una pinzellada d'altres temps. Amenaça la nit de caure i ens espera un llarg camí de tornada a casa. Hui ho hem de deixar ací. Hi tornarem, però, de segur que hi tornarem.

Iran

Absis de l'església de sant Climent

Porta del temple

Vista general de l'església

Una altra perspectiva de l'edifici. El cementeri del

poble va estar situat a la vora de l'església.

Panoràmica des d'Iran, cap a la banda d'Irgo

Va passar la primavera, va passar l'estiu, també ho va fer la tardor. Nosaltres, fidels a la nostra promesa, hi vam tornar. Aquesta vegada, però, ho férem en hivern. El nostre viatge incomplet per les esglésies del Pirineu ens dugué al Pallars, concretament al Sobirà. Fenia l'any 2018. Era el dia dedicat a la memòria de sant Tomàs Becket. Per davant, un llarg jorn de carretera i manta, sense rumb fix, a buscar la via més perduda de totes per a perdre'ns nosaltres també, a la caça del paratge més amagat que, sobre quatre rodes, poguérem trobar. 

La primera estació, Gerri de la Sal, capital del municipi que modernament ha estat anomenat Baix Pallars. És un dels pobles principals de la comarca, a tocar del riu Noguera Pallaresa, reconegut des d'antic pels seus salins. Certament a l'aparcament que hi ha a la seua vora, deixàrem el cotxe i enfilàrem cap al monestir de santa Maria. Apartat del nucli urbà, junt al cementeri, a l'altra banda del riu, més enllà del desviament per a pujar a Enseu (tota una temptació que tinguérem de canviar el pla del dia i amb roba poc adequada per a la muntanya tirar cap a dalt), el lloc que va elegir el prevere Espanell el 20 de juny de l'any 807 per a fundar una comunitat monàstica sota el patrocini de sant Vicent. L'any 839 va ser quan santa Maria passà a ser la titular del monestir. I fins al dia de hui. De monjos ja fa temps que no en queda cap. De fet, dempeus solament resta l'església, tancada. Oberta, però, la reixa del fossar. Tímidament, el Sol començava a il·luminar les tombes i les parets del monestir.

Monestir de santa Maria de Gerri

Porta d'accés al temple

Cementeri de Gerri de la Sal

Era hora de tornar al cotxe. Ens esperaven encara alguns quilòmetres més de carretera fins a Llavorsí. Al remat, una elecció important. Anem cap a la vall Ferrera? Anem cap a la vall d'Àneu? Finalment fou aquesta segona opció l'escollida i ficàrem la directa per la carretera C-13 cap a un indret que feia temps ens rondava pel cap visitar: Son. La pista que munta fins al poble fa que la carretera d'Iran parega l'autovia. Estreta, revolt ací, revolt allà. Costeruda. Paga molt la pena, tot i això. 

Son ens va rebre amb un cartell de Son del Pi. Una senyera presidia l'accés al poble per baix d'un campanar enorme que s'alça cap al cel. Quantes vegades l'havíem vist abans en fotografies... . Ara, els nostres ulls el podien admirar ja en primera persona. La torre puja i pareix que vulga ser rival de les muntanyes que envolten el poble. Els seus quatre nivells, les seues finestres separades per columnes amb capitells, l'agulla que li fa guanyar encara uns metres més. El temple, per dissort, no era obert. Llàstima. A dins encara hi ha un retaule gòtic de Pere Espallargues, fill del poble ribagorçà dels Molins de Betesa, pintat al segle XV. Després de veure tant d'art als museus, ens haguera agradat contemplar-ne també en primera persona a l'espai pel qual fou elaborat. A Son també hi para un punt d'interpretació del romànic del Pallars, que obre a l'estiu.

Església dels sants Just i Pastor de Son

Dues perspectives del campanar de l'església

Absis

L'església i la torre de les Hores. Al fons, les muntanyes.

Passeig per Son. Al fons, el punt d'interpretació del romànic.

Agafàrem de nou la pista que puja cap a Son, però ara la férem en direcció contrària. Si teniu vertigen, millor que no us fixeu massa en els desnivells enormes que paren cap al sud i que, afortunadament, es fan menuts a mesura que baixem més i més cap al fons de la vall. 

Tot i ser hivern, el Sol del migdia pega de valent. Fa calor i les muntanyes pràcticament no tenen neu, cosa inèdita en aquesta època de l'any. El clima canvia. Bona part del coneixement previ que teníem del territori d'Àneu l'havíem agafat de llegir relats excursionistes de la segona meitat del segle XIX i primeries del segle XX: personatges tan coneguts com mossèn Cinto Verdaguer o el lingüista Joan Coromines, entre d'altres, passaren a peu per ací i deixaren negre sobre blanc les seues impressions sobre aquesta contrada catalana al límit amb Aran i Occitània. 

Com passa a la resta de pobles on ens hem aturat fins ara, el nom de Sorpe té un origen basc. De Çur be, "sota la fusta" o "sota el bosc", és el seu significat per a Coronimes. Hi fem cap per una pista que s'aparta de la carretera del port de la Bonaigua i mena cap al nord / nord-est, tot baixant cap al riu Noguera Pallaresa. A l'entrada del poble ens saluda el safareig i la plaça Major. A diferència de Son, on no hi vam veure a ningú, Sorpe sembla més viu, gent que xarra, un gos per ací, un altre per allà.

Safareig de Sorpe, a la plaça Major

Dues imatges del nucli urbà de Sorpe

L'església de Sorpe està dedicada a sant Pere i fou un centre d'art important. Fins i tot els experts distingeixen l'estil de fins a tres mestres de Sorpe, artistes romànics anònims que deixaren la seua petjada no només al poble sinó també en altres indrets pallaresos. Ara, però, gran part dels tresors d'aquest temple estan repartits entre la Seu i Barcelona. Nosaltres havíem tingut l'ocasió de contemplar les peces exposades al MNAC de la capital catalana. 

Caminàrem pel poble fins a fer cap al temple, un poc apartat del nucli urbà, com ocorre en molts casos per aquesta terra. El campanar, fortificat, hi destaca sobre el conjunt. També hi crida l'atenció la profunda remodelació que va experimentar aquesta església, tancada, al segle XVIII. L'any 1728 canviaren l'orientació de l'edifici romànic. Eliminaren l'absis central i allà obriren una nova porta d'accés. També tombaren una de les absidioles, mentre que l'altra la deixaren dempeus. A l'interior, encara es conserva un retaule renaixentista presidit per la imatge de sant Pere.

Vista del campanar de l'església de Sorpe

L'antiga capçalera de l'església, que són els peus

del temple des de l'any 1728. A la dreta, l'absidiola

que es conserva. A l'esquerra, la desapareguda. L'absis

central fou transformat i ara és la porta d'entrada.

Detall de l'entrada i de l'absidiola conservada

Porta de l'església de sant Pere de Sorpe

Buit que va deixar l'absidiola enderrocada

El poble de Sorpe vist des de l'església

"Lo temple es sumament interessant; té de gótich y de bissantí; d'eix últim estil son uns capets que surten en la fatxada, un parell de filades de pedra de bonich efecte y un sepulcre de gran antiquitat que serveix de sient al costat de la porta" (sic). Amb aquestes paraules descrigué mossèn Jacint Verdaguer l'any 1882 l'església del següent poble que visitàrem. A l'altra banda de riu ens esperava Isavarre. Si a Sorpe havíem retrobat la civilització, novament a Isavarre ens quedàrem sols. Silenci i carrers buits. Des de lluny, des de dalt de tot del poble, l'agulla del campanar del temple de sant Llorenç ens cridava, ens atreia. 

Sant Llorenç d'Isavarre, a la banda de dalt del poble

Una altra perspectiva de l'església d'Isavarre

Obrírem la reixa del cementeri i hi accedírem al recinte sacre. La portalada és magnífica. Corpresos ens quedàrem en veure aquelles formes, aquells rostres quasi mil·lenaris que ixen de la paret i, amb una mirada eterna, esguarden al visitant, al capellà, al devot, a qualsevol que gose de trepitjar aquest indret. Alguna traça de pintura rogenca hi quedava encara sobre la pedra i proporcionava una nota de color i de vida a uns murs petris eterns, que han transcendit segles i estils i malgrat tot han arribat al nostre temps. Altra sort tingueren els tresors de l'interior de l'església. Una mostra la vam poder admirar en el seu moment al MNAC, en una visita que no podrem oblidar. Tanmateix, si volguérem veure in situ algunes de les obres d'art d'aquest temple, no tindríem cap altre remei que anar fins a Toledo. Ara bé, no el Toledo castellà. Parlem de Toledo, Ohio, els Estats Units. Allà, a milers de quilòmetres de sa casa, van acabar part de les pintures murals de l'església d'Isavarre. Eren altres temps, altres prioritats, altres sensibilitats. Envoltem per complet el temple i abandonem el poble emocionats encara pel que acabem de veure. Tant de voltar, però, ens havia fet vindre la gana. Era hora de baixar cap a Esterri.

Portalada de l'església d'Isavarre

Quatre detalls de la decoració de l'entrada del temple

Més motius ornamentals a l'exterior de l'església

Rellotge de Sol de l'església d'Isavarre

Esterri d'Àneu queda al centre de la vall d'Àneu i, de manera oficiosa, n'exerceix la capitalitat. El poble és allargat i el carrer Major el vertebra de punta a punta. Bancs, botigues, restaurants, hotels, un paisatge que no havíem vist en cap dels pobles on havíem parat des de Gerri de la Sal. La seua església, a diferència dels temples que hem ressenyat abans, no és romànica. Està ubicada al centre del nucli urbà i ocupa el lloc on va haver-hi un convent de frares agustins. Com era oberta, hi entràrem. L'altar major, modern, és presidit pel Cor de Jesús, acompanyat per la Mare de Déu de Lorda i per sant Josep. Corona el retaule la imatge del titular de l'església, sant Vicenç Màrtir. No massa lluny d'ell para l'indret on estigué l'antic temple, enderrocat. A Barcelona ja havíem pogut veure l'únic vestigi de la pintura que decorava el seu absis, l'anomenada dama donant d'Esterri.

Església de sant Vicenç d'Esterri

Interior del temple

Solar de l'antiga església d'Esterri

Són les dues tocades i busquem lloc on dinar. No som els únics. Molta gent volta pel poble amb el mateix objectiu. Hora i mitja després, i amb la panxa ben plena, recorrem de manera més profusa Esterri. És curiós com la part vella de la vila no es distingeix d'allò que havíem vist a Isavarre o a Sorpe. Tanmateix, la part més moderna ens transporta a un entorn molt més transformat per l'ésser humà i el turisme, que és una de les principals activitats econòmiques d'aquesta contrada.

Dinar a un restaurant d'Esterri

Carrer a la part antiga del poble

Pont sobre el riu Noguera Pallaresa

Era cap a les quatre quan abandonàrem Esterri i ficàrem rumb cap al sud, no per a tornar a casa però. Baixàrem fins a Rialp i allà, pel pont de sant Isidre, agafàrem una estreta pista que en diuen de sant Tomàs. Estreta, costeruda i deixada. En cinc minuts ens va deixar a una d'eixes carreteres secundàries que tant ens agraden, la LV-5223. Com més números tinga, més interessant ens és. 

Ens endisàrem, aleshores, en la vall d'Àssua, eixe país que havíem trepitjat imaginàriament mentre llegiem, sens poder parar de fer-ho, la magnífica Les veus del Pamano de Jaume Cabré. A mesura que avançàvem, el Sol s'acomiadava de nosaltres il·luminant la part alta de les muntanyes. Al fons de la vall començava l'hora de les ombres, preludi de la foscor. A la dreta de la carretera va aparèixer el poble d'Altron. Silenci al carrer, olor a muntanya. Alguns cotxes ací i allà. Férem un tomb i seguírem cap amunt.

Vista d'Altron

Església de sant Serni d'Altron

Font

Una porta amb gatera

Un gos ens va eixir a saludar quan arribàrem a Sorre, el segon çur be de la jornada. Començava a fer fred, almenys fred per a algú que no és del Pirineu, quan iniciàrem el passeig per aquesta localitat congelada en el temps. Congelada "por todos los vientos" que, segons Pascual Madoz, li proporcionaven un clima "frío y sano". L'església, dedicada a sant Esteve, no va restar al marge de les transformacions que patiren en època barroca molts dels temples d'aquesta zona. La porta original hui dia està tapiada, tot i que encara es pot veure on hi era, al mur sud. 

Sorre

Vista del campanar de l'església de Sorre

Porta original del temple

Accés actual a l'església de Sorre

Carrers costeruts, i ara ja foscos

Una casa del poble

El Sol fuig

Un poc més enllà de passar Sorre, la carretera es bifurca. La de dalt puja cap a Llessui. La de baix continua cap a Bernui i Saurí. Agafem aquesta segona mentre gaudim, al fons, de les enormes muntanyes que s'aixequen en la frontera del Pallars Sobirà, on hi estem, i el Jussà. Bernui és un bon mirador per a contemplar-les. Allà que paràrem, al recer de la seua església, dedicada a santa Maria. És romànica, reformada l'any 1872 i menuda. Al seu interior guarda, però, un tresor: una imatge d'època medieval de la Mare de Déu. Art que continua a casa seua... .

Panoràmica des de Bernui

Església de santa Maria de Bernui

Detall de la façana amb la data de 1872

El poble des de l'església

L'última estació d'aquest viatge incomplet a esglésies del Pirineu fou Saurí. Ací mor la carretera i ací ficàrem el punt i final a la jornada. La llum del Sol cada vegada estava més esmorteïda. No era casualitat l'haver vingut fins a Saurí. La seua església, situada a la part alta del poble i dedicada a sant Víctor, s'ha convertit en un temple únic a la contrada. L'artista Santi Moix ha omplert de color l'interior amb frescos que, d'entrada, ens deixaren en xoc. Mai havíem vist res igual en un espai així. Res a veure amb l'art religiós convencional. Preciós, no obstant. Desenes de persones tinguérem el privilegi de ser de les primeres, després de les autoritats és clar, en admirar el resultat. Saurí estava de gom a gom. J.V. Foix tenia tota la raó, i uns versos a la paret de l'església ho remarquen: "els bells camins es multipliquen allà on creieu que s'acaba la carretera".

Interior de l'església de sant Víctor de Saurí

Ego sum lux mundi (Jn 8,12)

Desenes de persones admirant els frescos de Saurí

Jesús a la Creu i un sant bisbe amb les pintures de Moix

Altar Major i la imatge de sant Víctor

La Mare de Déu del Roser junt a uns

versos de Vicent Andrés Estellés

Versos de J.V. Foix al temple

Amb el regust dolç d'aquesta darrera sorpresa, enfilem el camí de tornada cap a la civilització. Ens costarà, però a poc a poc completarem aquest viatge per les esglésies del Pirineu, siga a peu, siga motoritzats com en aquest cas.