Un cap de setmana a la Vall Fosca, el paradís

Fa unes setmanes vam visitar novament la Vall Fosca. La grata experiència viscuda l’estiu de 2014 ens va empènyer a tornar a aquest racó de Catalunya, situat al nord de la comarca del Pallars Jussà. 

Mapa de la Vall Fosca

La nostra primera parada fou a Tremp, capital de la comarca. Allà aprofitàrem per tombar una mica pels seus carrers i, de passada, fer algunes compres a una botiga local, ubicada al carrer de Soldevila. Amb tot ja preparat, continuarem el nostre trajecte en direcció a la Pobla de Segur i Senterada, on ens desviàrem cap a la carretera que travessa la Vall Fosca, de la Pobleta de Bellveí a Sallente. Era dissabte, dotze del migdia, i el Sol il·luminava cada racó on arribava la nostra vista. No hi havien núvols i tot feia presagiar que podríem aprofitar ben bé el que restava de jorn. No tardàrem en arribar a la Plana de Mont-ros. Des d’allí fins a Castell-Estaó tan sols ens quedava pujar uns quatre quilòmetres per una pista estreta i plena de revolts. 

Plaça de Castell-Estaó

Allà al poble dinàrem i estiràrem les cames. Descansàrem una estona i, animats pel Sol radiant que il·luminava la vesprada, vam eixir de ruta sobre les cinc i mitja. 

 Vistes des de la finestra

Ratafia i patxaran casolans, bons acompanyants per al cafè.

Des de l’església de Sant Pere, romànica però molt reformada, baixàrem cap al mirador de Castell i d’allà fins a les roques de Pago. D'ací naix la senda que descendeix cap al riu Flamisell. 

 Caminant per Castell-Estaó

 Mirador de Castell-Estaó

Roques de Pago

La prenguérem, visitàrem l’exterior d’una mina d’urani abandonada, la mina Eureka que li deien (http://www.ehu.eus/sem/macla_pdf/macla11/Macla11_53.pdf), i travessàrem el riu. Poc més endavant férem cap a la Plana. Però ara el Sol havia desaparegut i els núvols començaven a regnar. Semblava que les pèssimes previsions meteorològiques es podien acomplir, però confiats per la proximitat del nucli de Beranui (1 quilòmetre), on volíem acabar la ruta, vam decidir continuar en amunt.

 Vista de la Plana de Mont-ros des de la senda

 Vista de Beranui des de la senda

 Ruïnes de la mina Eureka

 Riu Flamisell

Entrada a la Plana de Mont-ros

Quan portàvem meitat camí els trons començaren a sonar sobre els nostres caps i el cel es tornà negre de sobte. Acceleràrem el pas tot el que poguérem perquè ni volíem mullar-nos, ni volíem que una tempesta ens sorprengués al mig del bosc. Per sort, i amb la llengua fora, arribàrem a Beranui abans que la pluja.

Senda cap a Beranui

Darrers metres abans d'arribar al nucli 

Passejàrem pels carrers del poble fins que el cel s’obrí i començà a plou a bots i barrals. Va ser aleshores quan ens refugiarem baix del porxo d’una casa. Després vam eixir a l'entrada del poble a gravar aquestes imatges: https://www.youtube.com/watch?v=UhJ-E-BZJEQ. Quan tot va haver passat i el Sol tornà a lluir, reprenguérem el camí cap a Castell-Estaó. Ací teniu la pàgina d'aquesta ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10582800.

 Carrer a Beranui

 Església de Beranui, reformada al segle XIX

Vista des del mirador del poble

Encara aprofitant les darreres llums del dia ens apropàrem a recollir bolets per la zona de les roques de Pago i el vessant del turó del poble que dóna a sobre del barranc Roi.

Carreretes que recollírem

Sopàrem girella pallaresa, un plat típic de la zona (http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-productes/girella/) i, jugant a la baralla, se’ns van fer les dotze de la nit, hora d’anar al llit. A l’endemà s’havia de matinar.

Un carrer de Castell-Estaó, de matinada

No havien tocat encara les huit del matí que eixíem de Castell-Estaó cap al serrat de l’Aire per tal de buscar més bolets. A mesura que anàvem guanyant altura, les vistes eren més i més espectaculars. També, durant tot el trajecte, ens acompanyaren els excrements de vaca, cosa que ens feia intuir que no érem sols en aquella muntanya. I, efectivament, a l’altura de la borda de Benet i de la font de la Call ens trobàrem amb els primers animals. Al principi ens miraren una mica desconfiades, però després acceptaren la nostra companyia i ens deixaren pas franc per a continuar la pujada en busca de prats on fer de boletaires.

Relleu de la zona que vam recórrer, del mapa de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 

 Camí cap al serrat de l'Aire

Vista d'Aguiró

Uns minuts més tard ens vam trobar amb la resta del ramat, bous inclosos. I mentre ells pasturaven, nosaltres tombàvem pel seu territori a la cerca de bolets. Els més intrèpids ens endinsàrem en el territori on descansava el ramat i el bou s’intentava aparellar per tal d’apropar-nos a l’ermita de Santa Bàrbara, ubicada al cim d’un turó. No arribàrem fins a ella, però sí recol·lectàrem uns quants bolets de la base del seu mont.

 Refugi de pedra seca

 Prat, i ramat fent pastura

 Ruïnes d'una construcció de pedra seca

Senda cap a l'ermita de Santa Bàrbara

De tornada a Castell dinàrem caragols a la llauna. Alguns de nosaltres mai els havíem tastat i, la veritat, és que estan per a llepar-se els dits.

Caragols a la llauna

Descansàrem un parell d’horetes i, inquiets com som, vam eixir a gravar unes vistes dels núvols que creuaven la vall. Després llegirem, i a la fi vam traure la baralla i jugàrem una estona fins que la fresca o el fred, segons se sigui fredolic o no, i la manca de llum ens avisaren que era hora de sopar. El plat d’aquella nit foren coquetes, típiques de la Ribagorça, aragonesa i catalana, i del Pallars Sobirà; una delícia, també. Ací teniu més informació: http://gastroteca.cat/ca/fitxa-productes/coquetes/

Des de Castell-Estaó mirant cap a l'ermita de Sant Cristau. 

També vam gravar aquesta altra vista: https://www.youtube.com/watch?v=qkhKRHYmy0c

Estona de lectura

Joc de cartes

Coquetes 

No tardàrem en anar al llit. Al matí següent tothom havíem de ser a la feina, era ja dilluns i el nostre cap de setmana a la Vall Fosca s’acabava. No havia eixit encara el Sol quan travessàvem el llindar de la porta de la casa. Agafàrem el cotxe i amb les primeres clarianes del trenc de l’alba il·luminant el cel, i el nostre camí, deixàrem enrere aquests pobles i tornàrem novament a territori urbà.

Primeres llums del matí