Cerbi - Ermita de sant Beado - Planell de Sartari - Estany de la Gola - Els Tres Estanys - Estany de Ventolau - Cerbi
Aquesta setmana us proposem una excursió pel Pallars Sobirà. L'itinerari comença molt a prop del poble de Cerbi. Des d'allà, pugem a l'ermita de sant Beado i remuntem la vall d'Unarre per a visitar l'estany de la Gola, els Tres Estanys i l'estany de Ventolau. Envoltem així el pic de la Gola. Després tornem a Cerbi per la pista del camí de l'estany de la Gola, que es correspon aproximadament amb un pas ramader que, des de les bordes d'Aurós, mena cap als Tres Estanys.
El planell de Sartari, al peu de la cascada del mateix nom
Encetem la ruta a la partida de Passaplana, al peu de la carretera que, des d'Esterri d'Àneu i Unarre, mena cap a Gavàs i Cerbi. Poc després de deixar enrere el desviament cap a la primera de les poblacions, l'ajuntament de la Guingueta d'Àneu ha habilitat una aparcament per a visitants a fi de no saturar de vehicles forans els pocs llocs disponibles dels que disposa el veïnat d'ambdues localitats.
Des de l'aparcament agafem la carretera de Cerbi, cap al nord, en direcció al poble. Amb aquesta via travessem el riu d'Unarre. Estem, precisament, a la vall d'Unarre, nom del nucli més important d'aquesta banda del terme de la Guingueta d'Àneu. De fet, Unarre fou un dels municipis que van desaparèixer l'any 1971 a fi de formar el de la Guingueta. Segons el lingüista Joan Coromines, el topònim prové del basc ur + arre, que vol dir "riu d'aigua tèrbola". Per tant, el poble i la vall agafaren la denominació de l'aspecte que el riu d'Unarre havia de tindre fa centenars d'anys.
Carretera de Cerbi
El riu d'Unarre en creuar la carretera de Cerbi
Cinc minuts a peu separen l'aparcament de Cerbi. Només entrar al poble, a la dreta, hi destaca l'església, dedicada a sant Serni. El temple original podria datar del segle XII, però l'edifici actual és fruit de una remodelació duta a terme entre els segles XVII i XVIII. D'una sola nau, conserva una pila baptismal romànica i un Crist a la creu d'inspiració gòtica. També guarda un retaule d'època barroca. No té torre campanar, només una espadanya amb una campana del 1886 i una altra del 1901.
Entrada a Cerbi
Església de sant Serni de Cerbi
Ara hem de continuar l'excursió pel carrer de les Campanes, que guanya altura per l'esquerra de l'església. Amb ell abandonem Cerbi, que segons Coromines significa "camí de guineus", del basc açeari + bide. En deixar enrere el nucli ens incorporem al camí de sant Marçal. A la dreta ens queda la partida de les Hortavelles. A l'esquerra tenim la muntanya anomenada de la Roca.
Carrer de les Campanes, a Cerbi
Camí de sant Marçal
Uns dos-cents metres després d'eixir de Cerbi, passem precisament per la capella de sant Marçal. Es tracta d'un pilonet devocional que conté una imatge de reduïdes dimensions del seu titular.
En ultrapassar-la, continuem cap al nord-est pel mateix camí fins a fer cap pràcticament a la presa de Cerbi. Aquesta instal·lació fou construïda entre el 1955 i el 1958 per l'empresa Hidroeléctrica de Cataluña S.A. a fi d'alimentar el canal soterrat que porta l’aigua fins a la cambra de càrrega del salt d’Unarre. L'aigua després va a la central hidroelèctrica d'Esterri d'Àneu per a ser turbinada. No hi arribem fins a la presa, però, perquè abans trobem una cruïlla. El camí que mena cap a la dreta baixa cap a la instal·lació hidroelèctrica i les bordes d'Aurós. Nosaltres, però, hem de seguir cap a l'esquerra amb el camí de sant Beado. Aquest mateix és l'itinerari que ressegueix any rere any el veïnat de Cerbi per a celebrar l'aplec de sant Beado.
Capella de sant Marçal
En ultrapassar-la, continuem cap al nord-est pel mateix camí fins a fer cap pràcticament a la presa de Cerbi. Aquesta instal·lació fou construïda entre el 1955 i el 1958 per l'empresa Hidroeléctrica de Cataluña S.A. a fi d'alimentar el canal soterrat que porta l’aigua fins a la cambra de càrrega del salt d’Unarre. L'aigua després va a la central hidroelèctrica d'Esterri d'Àneu per a ser turbinada. No hi arribem fins a la presa, però, perquè abans trobem una cruïlla. El camí que mena cap a la dreta baixa cap a la instal·lació hidroelèctrica i les bordes d'Aurós. Nosaltres, però, hem de seguir cap a l'esquerra amb el camí de sant Beado. Aquest mateix és l'itinerari que ressegueix any rere any el veïnat de Cerbi per a celebrar l'aplec de sant Beado.
Camí de sant Marçal
Camí de sant Beado
De seguida, comencem a guanyar altura per la partida de Lo Solau. Mentrestant, els prats i les pastures de la partida de Lo Fairolo ens queden cada vegada més i més avall. A poc a poc, girem cap a ponent. És estiu i el Sol pega de valent. La temperatura, però, és fresca. Contemplem l'ermita de sant Beado, encimbellada a dalt d'un tossalet de l'extrem meridional de la serra Mitjana que fa poc menys de 1.700 metres d'altura sobre el nivell de la mar.
A mesura que avancem pel camí de sant Beado, la pujada se suavitza i la remor de l'aigua és més i més intensa. Aleshores, girem lleugerament cap al nord-oest per a trobar el torrent de sant Beado.
Pel camí de sant Beado. A la dreta ens queden els prats de la partida de Lo Fairolo. Lluny encara albirem l'ermita de sant Beado, per baix de la serra Mitjana. Més a l'esquerra tenim el serrat Estanyero. Entre la serra Mitjana i el serrat Estanyero para la vall de Nyiri, solcada pel barranc del mateix nom.
Camí de sant Beado
Mirada cap a la part alta de la vall d'Unarre
Hi avancem en paral·lel durant alguns metres. Després, però, el travessem per un pont de fusta. Encarem a partir d'ací l'últim tram de pujada cap a l'ermita de sant Beado. Al principi el camí es poc clar, però un parell de fites ens guien per la senda correcta.
En menys de cinc minuts, superem el desnivell de vora seixanta metres entre el torrent i el temple. L'ermita de sant Beado és d'origen romànic. Està formada per una única nau de forma rectangular. La capçalera del temple, absidal, mira cap l'est. La coberta és de fusta a dues aigües, i l'entrada es fa per una porta lateral situada a la façana meridional de l'edifici.
L'interior és senzill. L'altar major consisteix en una fornícula de reduïdes dimensions que conté una imatge del titular del temple, Beado de Cerbi. Aquest personatge no apareix en cap santoral a pesar que és venerat des d'antic a la contrada. La tradició explica que Beado fou un pelegrí que passà per aquestes terres i s'hi quedà a viure després de no poder continuar el seu viatge pel mal oratge. Els veïns, que el consideraven sant pels miracles que li atribuïren, l'alimentaren fins que va morir en una cova pròxima a l'actual ermita. En el seu honor la construïren cap al segle XI, per la qual cosa, d'haver existit, Beado va viure en la centúria anterior o en els primers anys de la de l'any 1000.
Els goigs en el seu honor que foren publicats l'any 1958 i que són obra de mossèn Agustí Campí expliquen, en aquest sentit, que Beado era originari d'Astúries i que va recòrrer tota Europa predicant la vertadera paraula de Déu. No obstant això, endarrereixen l'època de Beado al segle VIII en fer referència al regne dels visigots i als papats d'Adrià I (772-795) i de Lleó III (795-816).
A banda de l'altar, també és a destacar el cor elevat al peu de l'ermita. És una estructura de fusta a la qual s'hi accedeix per una escala més moderna, però feta del mateix material. També s'hi conserven un parell de graons de pedra. Des de l'exterior es contempla una bona panoràmica de la vall de Cerbi, situada en la part central de la depressió solcada pel riu d'Unarre.
Camí de sant Beado
Pont per a creuar el barranc de sant Beado
En menys de cinc minuts, superem el desnivell de vora seixanta metres entre el torrent i el temple. L'ermita de sant Beado és d'origen romànic. Està formada per una única nau de forma rectangular. La capçalera del temple, absidal, mira cap l'est. La coberta és de fusta a dues aigües, i l'entrada es fa per una porta lateral situada a la façana meridional de l'edifici.
Ermita de sant Beado
L'interior és senzill. L'altar major consisteix en una fornícula de reduïdes dimensions que conté una imatge del titular del temple, Beado de Cerbi. Aquest personatge no apareix en cap santoral a pesar que és venerat des d'antic a la contrada. La tradició explica que Beado fou un pelegrí que passà per aquestes terres i s'hi quedà a viure després de no poder continuar el seu viatge pel mal oratge. Els veïns, que el consideraven sant pels miracles que li atribuïren, l'alimentaren fins que va morir en una cova pròxima a l'actual ermita. En el seu honor la construïren cap al segle XI, per la qual cosa, d'haver existit, Beado va viure en la centúria anterior o en els primers anys de la de l'any 1000.
Els goigs en el seu honor que foren publicats l'any 1958 i que són obra de mossèn Agustí Campí expliquen, en aquest sentit, que Beado era originari d'Astúries i que va recòrrer tota Europa predicant la vertadera paraula de Déu. No obstant això, endarrereixen l'època de Beado al segle VIII en fer referència al regne dels visigots i als papats d'Adrià I (772-795) i de Lleó III (795-816).
Interior del temple
Detall de l'altar major, amb la imatge de sant Beado
A banda de l'altar, també és a destacar el cor elevat al peu de l'ermita. És una estructura de fusta a la qual s'hi accedeix per una escala més moderna, però feta del mateix material. També s'hi conserven un parell de graons de pedra. Des de l'exterior es contempla una bona panoràmica de la vall de Cerbi, situada en la part central de la depressió solcada pel riu d'Unarre.
Cor elevat al peu de l'ermita de sant Beado
L'altar des del cor
Panoràmica del camí recorregut fins ara des de l'ermita de sant Beado
Abandonem el tossal de l'ermita i continuem l'excursió cap al nord-est, amb un vell camí de ferradura que, pel vessant oriental de la serra Mitjana, mena cap al planell de Sartari. Amb aquesta via, tardem vint-i-cinc minuts en recórrer la distància que separa el temple de la pista del camí de l'estany de la Gola.
En aquest tram de l'excursió trobem quatre passos equipats amb cadenes. Tres estan pràcticament al començament del camí, i el quart, gairebé al final. És en aquest últim on cal anar amb més precaució. Tot i que no pareix difícil de superar, el terreny banyat i la vegetació abundant que tapa el ferm ens va jugar una mala passada, i poc ens faltà per a caure muntanya avall.
Inici del camí de ferradura a l'ermita de sant Beado. Remuntem el riu d'Unarre pel vessant de la serra Mitjana. A l'altra banda albirem les pales de Caleda i el camí de l'estany de la Gola. Cap a aquesta via ens adrecem. A més a més, serà per on tornarem a Cerbi en unes hores.
En aquest tram de l'excursió trobem quatre passos equipats amb cadenes. Tres estan pràcticament al començament del camí, i el quart, gairebé al final. És en aquest últim on cal anar amb més precaució. Tot i que no pareix difícil de superar, el terreny banyat i la vegetació abundant que tapa el ferm ens va jugar una mala passada, i poc ens faltà per a caure muntanya avall.
Primer pas equipat amb cadenes en aquest camí
Baixada vertical
El camí pel vessant de la serra Mitjana
Mirada enrere cap a la banda baixa de la vall d'Unarre
Arribem finalment a la pista del camí de l'estany de la Gola. Aquesta via va ser construïda en la dècada del 1960 per a facilitar la construcció d'una presa a l'estany de la Gola. Aprofita el recorregut d'un pas ramader preexistent que, des de les bordes d'Aurós, puja als Tres Estanys. Si des de l'ermita de sant Beado no havíem fet altra cosa que baixar i pujar i baixar i pujar, ara només ascendirem a fi de ficar-nos a la mateixa altura que el riu d'Unarre.
Camí de l'estany de la Gola
Un altre punt d'aquesta via
Ho aconseguim en arribar al pont del Vedo. Ací hi ha un aparcament. I és que, tot i que la pista encara continua, el pas de vehicles és prohibit. Seguim l'itinerari per la pista, momentàniament cap al sud-oest. Ara bé, de seguida, tornem a orientar-nos cap al nord-est / nord / nord-oest / nord-est. A l'esquerra tenim la serra Mitjana, que s'ha elevat molt. Els pics que ara ens acompanyen no baixen dels 2.300 msnm i alguns freguen els 2.700 msnm.
Tardem menys de deu minuts en aplegar al planell de Sartari, que ens queda a la dreta. Travessat pel riu d'Unarre, que acaba de caure a plom des de l'estany de la Gola formant una cascada magnífica, en ell veiem desperdigolades restes de construccions de pedra per a guardar el ramat. En aquest punt acaba la pista del camí de l'estany de la Gola.
El camí de l'estany de la Gola, en el tram on ja no poden passar els vehicles particulars
Tardem menys de deu minuts en aplegar al planell de Sartari, que ens queda a la dreta. Travessat pel riu d'Unarre, que acaba de caure a plom des de l'estany de la Gola formant una cascada magnífica, en ell veiem desperdigolades restes de construccions de pedra per a guardar el ramat. En aquest punt acaba la pista del camí de l'estany de la Gola.
Planell de Sartari
Cascada de Sartari
Cal ara que travessem el riu d'Unarre, just al peu de la cascada de Sartari. Continuem uns metres cap a l'est. Pel que fa al topònim d'aquest paratge, Planas Batlle, Gascón Chopo i Rull Muruzàbal, al seu treball La fisiografía en el estudio de topónimos prerromanos. El caso delas laderas inestables en Andorra (Pirineos Orientales) y zonas próximas (2013), defensen que Sartari conté el grup basc -art- amb el significat de "tierra puesta al descubierto, desposeída de vegetación". I és que ací observem el contrast entre la vegetació que pobla la plana i el vessant que baixa des de l'estany de la Gola i la pedra nua que presenten la serra Mitjana i els espadats per on desaigua el barranc que baixa de l'estany de Ventolau.
De seguida que passem per la cascada de Sartari encetem un llarg ziga-zaga ascendent molt ben marcat. La pujada dura un quart d'hora i no té pèrdua. Guanyem més de dos-cents metres de desnivell mentre la vista sobre la vall d'Unarre no fa altra cosa que millorar progressivament. El camí ens aproxima cap a la cascada de Sartari, que veiem ara des de la banda de dalt. En la pujada també en veiem un altre salt d'aigua. Aquest cau des de l'estany de Ventolau, que visitarem després. Albirem també el pic de la Gola, que ens queda just per dalt, i les agulles punxegudes que culminen la serra Mitjana.
El planell de Sartari des de la cascada del mateix nom
De seguida que passem per la cascada de Sartari encetem un llarg ziga-zaga ascendent molt ben marcat. La pujada dura un quart d'hora i no té pèrdua. Guanyem més de dos-cents metres de desnivell mentre la vista sobre la vall d'Unarre no fa altra cosa que millorar progressivament. El camí ens aproxima cap a la cascada de Sartari, que veiem ara des de la banda de dalt. En la pujada també en veiem un altre salt d'aigua. Aquest cau des de l'estany de Ventolau, que visitarem després. Albirem també el pic de la Gola, que ens queda just per dalt, i les agulles punxegudes que culminen la serra Mitjana.
Començament del ziga-zaga ascendent cap a l'estany de la Gola. Davant de nosaltres tenim el salt d'aigua del barranc per on desaigua l'estany de Ventolau cap al riu d'Unarre.
La serra Mitjana i la cascada de Sartari des del camí de l'estany de la Gola
Panoràmica de la part alta de la vall d'Unarre durant la pujada
La cascada que baixa de l'estany de Ventolau des de més a prop
En direcció nord-oest / nord fem l'últim tram de l'ascensió a l'estany de la Gola.
Primer fem cap al refugi de la Gola. Es tracta d'un refugi lliure que fou inaugurat l'any 2010 tot aprofitant una caseta construïda durant les obres de la presa de l'estany. Consta d'un espai principal ampli i d'un altre d'elevat per a pernoctar. En l'exterior hi ha un porxo i un parell de taules i bancs.
A dos-cents metres escassos del refugi queda l'estany de la Gola, llac glacial amb capacitat per a 1,5 hectòmetres cúbics, i la presa impulsada per Hidroeléctrica de Cataluña S.A., que mai va acabar de ser construïda. Tot i que la temperatura ha estat suau des de l'inici de la ruta, ací notem la frescoreta d'una manera més intensa. A la dreta ens queda el pic de la Gola, que a partir d'ara ens disposem a envoltar. Al fons, el paisatge s'eleva ràpidament per a buscar el naixement del riu d'Unarre a la bassa de Curiós, el pic Major de la Gallina, el de la Gallina i, en acabant, el Mont-roig, que és fronterer amb Occitània.
Últim tram de la pujada fins a l'estany de la Gola
Primer fem cap al refugi de la Gola. Es tracta d'un refugi lliure que fou inaugurat l'any 2010 tot aprofitant una caseta construïda durant les obres de la presa de l'estany. Consta d'un espai principal ampli i d'un altre d'elevat per a pernoctar. En l'exterior hi ha un porxo i un parell de taules i bancs.
Refugi de l'estany de la Gola
A dos-cents metres escassos del refugi queda l'estany de la Gola, llac glacial amb capacitat per a 1,5 hectòmetres cúbics, i la presa impulsada per Hidroeléctrica de Cataluña S.A., que mai va acabar de ser construïda. Tot i que la temperatura ha estat suau des de l'inici de la ruta, ací notem la frescoreta d'una manera més intensa. A la dreta ens queda el pic de la Gola, que a partir d'ara ens disposem a envoltar. Al fons, el paisatge s'eleva ràpidament per a buscar el naixement del riu d'Unarre a la bassa de Curiós, el pic Major de la Gallina, el de la Gallina i, en acabant, el Mont-roig, que és fronterer amb Occitània.
Estany de la Gola. Des d'ací, a ull, podem intuir l'itinerari que cal seguir per a fer cap als Tres Estanys, que són la parada següent del nostre itinerari.
Des de la presa de l'estany de la Gola, continuem cap a l'esquerra per a rodejar l'aigua amb el pas de ramat que havíem enganxat a l'aparcament del pont del Vedo. El camí no és complicat de seguir perquè no hi ha cap altre possible. En alguns punts han instal·lat cadenes per a facilitar el trànsit i evitar-nos un bon capbussó en l'aigua gèlida.
La perspectiva de l'estany de la Gola canvia a mesura que ens allunyem de la presa
Pic de la Gola
El camí s'eixampla progressivament. Creuem una zona de roques infestada de mosquits i eixim ja a un terreny molt més còmode. A poc a poc ens aproximem al llit del riu d'Unarre. El travessem per un pontet de fusta. Des d'ací tenim una bona vista general de l'estany de la Gola, just des de la banda oposada a la presa.
El pas de ramat que puja des de les bores d'Aurós mentre envolta l'estany de la Gola, i nosaltres amb ell
L'estany vist des de la banda oposada a la presa
La senda és perdedora. La vegetació hi abunda i no és del tot evident la traça del camí. El nostre punt de referència ha de ser el riu d'Unarre. Hem d'ascendir durant alguns metres per la seua vora. Després, ens separem cap a la dreta i fem cap a una cruïlla senyalitzada. Continuem en acabant també cap a la dreta, que és per on segueix el pas ramader, en direcció als Tres Estanys.
Camí cap als Tres Estanys
Comencem a guanyar altura per damunt de l'estany de la Gola
Avancem cap al sud-est a fi de completar la volta a l'estany de la Gola. Davant de nosaltres queda l'imponent pic de la Gola, que s'eleva en vertical a 2.550 msnm. Perdem un poc d'altura per a travessar un pedregar. En acabant, comencem a ascendir en paral·lel a un barranquet que ix des dels Tres Estanys i desaigua a l'estany de la Gola. Al principi el camí és ben marcat, però es perd en fer cap a una planura.
El pic de la Gola des de la senda
Pas per una tartera
Valleta solcada pel barranc que baixa des dels Tres Estanys cap a l'estany de la Gola. Poc més endavant el camí es perd. Nosaltres continuàrem per la tartera de l'esquerra de la imatge. La via senyalitzada puja per la de la dreta. Tot i això, els dos itineraris fan cap al mateix punt.
Decidim tirar pel dret i ascendim sense senda cap a una tartera. La travessem. És llarga però no presenta cap classe de dificultat.
En superar-la, fem cap a l'estany Sord, que és el primer dels Tres Estanys. Tot i el topònim, en aquest paratge hi ha tres estanys i dues basses. El paisatge és magnífic. Observem el pic dels Tres Estanys, el de la Coma del Forn, i el coll del Forn. Ací acaba també el pas ramader que puja des de les bordes d'Aurós. De fet, veiem alguns caps de bestiar pasturant per la zona.
Començament de la tartera
Part final d'aquest pas. Durant la pujada escoltem com l'aigua s'obre pas per baix de nosaltres, entre les roques que amaguen el llit del barranc en els seus primers metres de recorregut.
En superar-la, fem cap a l'estany Sord, que és el primer dels Tres Estanys. Tot i el topònim, en aquest paratge hi ha tres estanys i dues basses. El paisatge és magnífic. Observem el pic dels Tres Estanys, el de la Coma del Forn, i el coll del Forn. Ací acaba també el pas ramader que puja des de les bordes d'Aurós. De fet, veiem alguns caps de bestiar pasturant per la zona.
L'estany Sord, el primer del conjunt dels Tres Estanys. Al fons hi destaca el coll del Forn.
Una altra vista de l'estany Sord amb el pic de la Coma del Forn de fons
El pic Ventolau des de l'estany Sord, als Tres Estanys
Continuem el camí cap a l'estany que queda al mig. Mentre avancem, a la dreta, se'ns presenten, llunyanes, les muntanyes del parc d'Aigüestortes. Trau el cap, fins i tot, el Besiberri Nord.
L'estany que para al mig
Vista del pic dels Tres Estanys
El tercer estany
El pic de la Gola des dels Tres Estanys
Una bassa als Tres Estanys
Panoràmica cap al sud-oest des del camí
L'excursió segueix en direcció a l'estany de Ventolau. Per a fer-hi cap, ens adrecem al sud-est. No és del tot evident però hi ha un pas senyalitzat i equipat amb cadenes que s'enfila al serradet que separa els Tres Estanys del de Ventolau. El superem i, de seguida, per baix de nosaltres, apareix l'estany de Ventolau. Novament, fruïm d'una panoràmica magnífica del muntanyam meridional.
Camí cap a l'estany de Ventolau
Pujada equipada amb cadenes
Panoràmica de l'estany de Ventolau
Encetem una ràpida baixada cap a la clotada en la qual se situa l'estany de Ventolau.
En cosa de deu minuts, passem per la cabana de Ventolau, ja a tocar de l'estany. És un paratge solitari i feréstec. L'aigua en va plena de cullerots, gripaus i granotes, que fugen sistemàticament al nostre pas. Pel que fa a l'etimologia del topònim, Albert Turull, a Fenòmens precataalans i afinitats occitanes (2010), manifesta que prové del nom personal llatí Ventulus, a través de la forma sufixada Ventulanus.
La baixada a l'estany de Ventolau ens deixa imatges com aquesta
Al fons, mentre descendim, la cabana de Ventolau
Dues perspectives de la cabana de Ventolau
L'estany vist des d'a prop de la cabana. Aquest no és l'unic estany dit de Ventolau que hi ha en aquesta contrada. A la banda nord-est del pic de Ventolau, dins ja del terme de Lladorre, hi queda l'estany Superior de Ventolau.
Voregem l'estany de Ventolau per la seua banda oriental a fi de trobar el desguàs cap al riu d'Unarre. Per allà hem de continuar la ruta, avançant cap al planell de Sartari.
Una senda baixa en paral·lel al barranc. Quan aquest forma el salt d'aigua que havíem vist mentre pujàvem a l'estany de la Gola, el camí se separa i encenta un llarg ziga-zaga descendent per a enllaçar amb el camí de l'estany de la Gola.
Estany de Ventolau
Fuestes col·locades per a facilitar el pas per la vora de l'estany
Vista del barranquet que baixa des dels Tres Estanys i desaigua a l'estany de Ventolau
Pas cap al planell de Sartari seguint el camí de l'aigua
La serra Mitjana torna a aparèixer davant de nosaltres
El barranc que baixa des de l'estany de Ventolau al riu d'Unarre abans de separar-se del camí i caure a plom cap al planell de Sartari
Contraforts del pic de la Gola
Ziga-zaga descendent amb la cascada de Sartari de fons
Tornem a veure la vall d'Unarre, amb el planell de Sartari i el camí de l'estany de la Gola en primer terme
Abans de trobar-lo, però, haurem de guanyar novament un poc d'altura. A l'esquerra tornem a veure la vall d'Unarre. Els últims metres els hem de superar a ull perquè el camí pareix que haja quedat tallat per una esllavissada recent.
El camí de l'estany de la Gola, que ja veiem a mà esquerra
Amb tot, agafem el camí de l'estany de la Gola, i el pas ramader d'abans, per a mamprendre la baixada cap al planell de Sartari. El descens, però, ens l'interromp en sec la presència d'un animal de grans dimensions a prop de la senda. No estem segurs de si es tracta d'un ós. Agafem els prismàtics per a comprovar-ho i, efectivament, és un ós. Ens mira i no se'n va. Aquest escenari ens dissuadeix de continuar l'excursió de moment. Girem cua ràpidament cap al refugi de la Gola, on ja hi havíem estat hores enrere i que ens queda a uns tres-cents metres muntanya amunt. A camades hi arribem en un parell de minuts.
Pel camí de l'estany de la Gola, instants abans de trobar-nos amb l'ós
Ens quedem a la vora de l'estany de la Gola. Passegem per allà i decidim que és un bon moment per a dinar a contravent. En acabar-ho de fer, veiem vindre a una xica des de l'altra banda de l'estany. Anem a trobar-la i li expliquem què ens ha passat. Dóna la coincidència que la Judit, que torna del pic de Ventolau, s'adreça també cap al poble de Cerbi. Com ja ha passat una hora des de la trobada de l'ós, decidim baixar junts cap al planell de Sartari. El plantígrad ja no hi és.
Ens incorporem a la pista del camí de l'estany de la Gola. Ara l'hem de seguir durant una hora més. Amb aquesta via perdem més i més altura, mentre gaudim del paisatge a mà dreta i fins a fer cap a l'aparcament de la carretera de Cerbi.
Allà, on havíem iniciat l'excursió, també hi fiquem el seu punt i final. Ací us deixem el seu enllaç a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.
Descens cap al planell de Sartari
Ens incorporem a la pista del camí de l'estany de la Gola. Ara l'hem de seguir durant una hora més. Amb aquesta via perdem més i més altura, mentre gaudim del paisatge a mà dreta i fins a fer cap a l'aparcament de la carretera de Cerbi.
Camí de l'estany de la Gola
Riu d'Unarre
Ramat pasturat a la partida de Lo Fairolo, a prop de les bordes d'Aurós
El camí de l'estany de la Gola, poc a bans d'arribar a l'aparcament de la carretera de Cerbi
Allà, on havíem iniciat l'excursió, també hi fiquem el seu punt i final. Ací us deixem el seu enllaç a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada