El vocabulari de la natura: GÚBIA

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura. La nostra protagonista de hui és la paraula 'gúbia'. Al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és definida com "puntacorrent amb el tall en forma de mitja canya que s'usa per a fer treballs delicats o per a treballar superfícies corbes". De la mateixa manera, al Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) se'n diu d'ella que és una "eina de tall afinat, del grup dels enformadors, amb fulla d’acer de secció corbada, de diverses formes i mides, i amb mànec de fusta". Igualment, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) la caracteritza com un "enformador de tall semicircular".

Tanmateix, aquest significat no és el que a nosaltres ens interessa, ja que també reben el nom de 'gúbies' les muntanyes espadades i gairebé verticals, a les parets de les quals hi ha canals per on es pot pujar. Tot i no aparèixer aquesta definició en cap dels nostres diccionaris normatius, trobem la seua empremta a la toponímia balear. Al terme de Bunyola, al nord-oest de l'illa de Mallorca, hi ha una muntanya dita Sa Bunyola, que reuneix aquestes característiques que comentàvem. També al terme de Beseit, a la comarca del Matarranya, a l'Aragó catalanoparlant, hi paren les gúbies del Parrissal, espadats vertiginosos que s'alcen centenars de metres per sobre del riu Matarranya, com soldats que custodien l'estret pas que comunica les terres aragoneses i catalanes per aquesta banda.

Sa Gúbia, al terme de Bunyola
Font: Foracorda

Potser amb aquest mot estiga vinculat també el topònim dels Gubians, una paret rocosa que, des dels terrenys de cal Trilles, al terme de Riners, al Solsonès, baixa abruptament cap al terme de Clariana de Cardener, a la mateixa comarca, pràcticament al límit d'aquest amb Cardona, ja al Bages.

Pel que fa a l'origen de la paraula, aquesta deriva del llatí gubia, amb el mateix significat (DCVB). Al seu torn, els romans agafaren aquest terme de la parla dels celtes, amb la forma primitiva gŭbia, tal com assenyala el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC). És possible que aquestes muntanyes agafaren el seu nom de les ferramentes anomenades gúbies, ja que la seua forma recorda a la d'aquestes eines.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. diccionari.cat

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

Castellnovo - L'Almúnia - Benasaí - Molí d'Abajo - Castellnovo

Aquesta setmana us proposem una excursió pel poble de Castellnovo, a la comarca de l'Alt Palància. En ella, ascendim a dues de les muntanyes del seu terme municipal, la de l'Almúnia i la de Benasaí. Així mateix, passem per altres llocs d'interés com l'entorn del barranc de Valdeavellano, el molí d'Abajo o el castell de la localitat.

Els pobles de Segorbe (e), Carrica (c) i Castellnovo (d)
des del cim de la muntanya de l'Almúnia

La ruta comença a la plaça de Soneja del poble de Castellnovo. Des d'ella eixim del nucli urbà en direcció sud pel camí de Valdeavellano. De seguida, però, fem cap a una cruïlla. Nosaltres continuem cap a l'esquerra, amb el camí de Valdeavellano.

Camí de Valdeavellano

El castell de Castellnovo des del camí de Valdeavellano

El camí de Valdeavellano per la partida de l'Almúnia

Caminem per la partida de l'Almúnia, que en àrab vol dir "l'hort, el jardí", tal com apunta Carme Barceló a Toponímia aràbiga del País Valencià (1983). És aleshores quan, en ficar-se en paral·lel el barranc que duu aquest nom, també conegut com de la Balsa, al camí de Valdeavellano, aquest trenca cap a l'esquerra. Tanmateix, no el seguim i continuem en la direcció sud-est que portàvem, pel camí de València i de Villatorcas.

Camí de València i de Villatorcas

Ara bé, ben prompte l'abandonem. En arribar al peu del tossal de l'Almúnia, també dit de la Ràpita, agafem cap a la dreta el camí de l'Almúnia. Si abans el conreu d'horta predominava, en aquest tram qui mana és el secà.

Camí de l'Almúnia

En això, a mà esquerra, ens apareix un camp d'oliveres. Per la seua banda esquerra arranca un corriol poc marcat que, en direcció nord-est, ens duu a trobar la senda de la Ràpita, poc marcada al principi però ben clara més endavant.

Senda de la Ràpita, poc marcada

La senda de la Ràpita, un poc més endavant

Amb la senda de la Ràpita comencem a guanyar altura, mentre fruïm d'una bona vista de Castellnovo, de Segorbe i també de Cárrica, poble conegut oficialment com Pedralba.

El poble de Castellnovo des de la senda de la Ràpita

La capital comarcal, Segorbe, des de la senda de la Ràpita

Tanmateix, la senda de la Ràpita no ens duu al cim de la muntanya. Per això, en havent guanyat la seua carena, se n'eixim del recorregut marcat i, camp a través, tirem cap al nord-est per a coronar el tossal de l'Almúnia, o de la Ràpita, a 402 msnm. El doble topònim podria fer referència a que aquest puig és l'elevació màxima de la partida de l'Almúnia i a que, al mateix temps, haguera estat l'indret on va haver-hi una mesquita fortificada en temps islàmics, ja que l'expressió 'Ràpita', en àrab, significa "lloc d'oració i guerra" (Barceló, 1983).

Castellnovo des del cim de l'Almúnia, o de la Ràpita

Plataforma al punt més elevat d'aquest puig

Paisatge cap a migdia des de l'Almúnia, o la Ràpita

Retornem a la senda de la Ràpita, en direcció sud / sud-est. Després de passar un bosquet, el camí s'obri i gaudim de la visió de la façana nord de la serra Calderona. A mà dreta, observem el mas del Cura, o del tio Rosendo, i el de Benasaí.

La senda de la Ràpita, amb els masos del Cura,
o del tio Rosendo, i de Benasaí a mà dreta

Construcció de pedra seca a tocar de la senda de la Ràpita

Senda de la Ràpita

Ràpidament, i en havent passat per algunes construccions de pedra seca, fem cap al peu de la muntanya. Amb el camí de l'Almúnia, tombem cap a l'esquerra per a buscar el pas que creua el barranc de Valdeavellano. El travessem per un pontet situat a la vora d'una construcció en ruïnes i ens reincorporem al camí de València i de Villatorcas.

Camí de l'Almúnia en paral·lel al barranc de Valdeavellano

Ruïnes junt al barranc de Valdeavellano

Barranc de Valdeavellano

Camí de València i de Villatorcas

Avancem cap al sud-est per aquesta via fins que, a mà dreta, arranca un altre camí que baixa per a creuar de nou el barranc de Valdeavellano. Travessem una altra vegada aquest curs d'aigua i, al remat, ens endinsem per la partida del Llano Mosquit. Aquest territori fa honor al seu nom, pla i, en alguns punts, farcit de mosquits.

Cap al sud, el camí de València i Villatorcas

Desviament cap a la dreta

Travessant el barranc de Valdeavellano

Camí pel Llano Mosquit

Al cap de deu minuts, enllacem amb el camí del Plano. Tanmateix, no l'agafem i el creuem per a pujar la lloma que tenim al nostre davant. Per una sendera més o menys marcada, comencem l'ascensió que ens duu a coronar en un parell de minuts el discret cim de Benasaí, a uns 350 mnsm. El topònim d'aquesta muntanyeta, juntament amb el de la partida que corona i el del mas que hi ha a la vora, perfectament podria derivar d' Ibn al Sa'id, que vol dir "descendent del Senyor", i que faria referència al propietari d'aquestes terres en època islàmica.

Camí cap a Benasaí

Cim pla de Benasaí

Paisatge des de Benasaí

Castellnovo des del cim de Benasaí

Travessem Benasaí d'est a oest fins a retrobar el camí del Plano, per on continuem recte. Ara bé, aquesta via no tarda en deixar-nos al camí de Geldo a Castellnovo, que prenem cap a la dreta.

Camí del Plano

Camí de Geldo a Castellnovo

Poc després, al nostre orient, veiem de nou el mas de Benasaí. Continuem pel camí de Geldo a Castellnovo, que es correspon amb una pista moderna. Tanmateix, just abans d'arribar a la Tejería, abandonem, junt al camí de Geldo, aquesta pista i seguim per una via de terra.

Vista del mas de Benasaí

Camí de Geldo a Castellnovo

Panoràmica de Castellnovo des d'aquesta via

Al remat, i poc abans d'arribar a Castellnovo, trenquem a la dreta i agafem el camí de l'Altozano que, immediatament, ens deixa al molí d'Abajo.

El camí de l'Altozano, amb el castell de Castellnovo

Molí d'Abajo

Des d'allà, remuntem els metres de desnivell que ens separen del poble, i fem un tomb per l'entorn del seu castell. Aquesta fortalesa, on han aparegut restes romanes i islàmiques, fou bastida al segle XIV pel senyor de Castellnovo, en Guillem d'Esplugues. En acabant, entre els segles XV i XVI, experimentà una reforma que li donà un aspecte renaixentista. En l'actualitat, està en ruïnes.

Camí del Molí

Castell de Castellnovo

Una altra perspectiva de la fortalesa

El castell, en ruïnes

Ruïnes del castell de Castellnovo en 1917
Foto: Luis Tramoyeres

Ruïnes del castell de Castellnovo l'any 1917
Foto: Luis Tramoyeres

Després, baixem cap a l'església dels Sants Reis, construïda entre els segles XVII i XVIII a un extrem de la localitat, i fiquem el punt i final a l'excursió.

Façana de l'església dels Sants Reis

Per últim, ací us deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.

El vocabulari de la natura: PALAFANGA

Aquesta setmana incorporem una nova paraula a la sèrie El vocabulari de la natura. Hui, la protagonista és 'palafanga' que, d'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), vol dir "pala de fangar". Igualment, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) la defineix com a "pala usada per a fangar". 

Això no obstant, la caracterització que a nosaltres ens ocupa la trobem al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), on és definida com "sèquia o braçal profund per a escórrer l'aigua d'una terra humida o patamoll". De la mateixa manera, Emili Casanova, al seu article Aproximació a una toponímia d'aigües en català al País Valencià (1987), diu de les palafangues que són "llocs en pendent per on s'escorre l'aigua que va a parar al barranc" o "reguerots naturals per on va a parar l'aigua que després cau al barranc". Miquel Aguilar, a Formes documentals de la toponímia menor de Tàrrega (2008), assenyala que aquest terme prové del llatí pala, amb el mateix significat, i vanga, forma poc transparent.

Palafanga a l'entorn dels estanys d'Almenara,
entre les comarques de la Plana Baixa i del Camp de Morvedre

L'empremta de les palafangues a la toponímia és important, tant a la històrica com a l'actual. A Catalunya, al terme de Tàrrega, a la comarca de l'Urgell, hi és la partida de la Palafanga, a la vora del riu d'Ondara. De fet, Aguilar assenyala que, a aquesta ciutat, el topònim "rec de la Palafanga" està documentat des del 1624. Tanmateix, és al País Valencià on hi ha de palafangues a cabassos. Al terme d'Ibi, a l'Alcoià, hi és la font de la Palafanga, i a Borriana, a la Plana Baixa, la séquia de la Palafanga. De partides de la Palafanga hi ha a Albalat dels Tarongers, al Camp de Morvedre; a Quatretonda, a la Vall d'Albaida; a Costur, a l'Alcalatén; o a la Llosa, a la Plana Baixa. I en plural, a Moncofa, a la mateixa comarca; o a l'Alcora, a l'Alcalatén. En aquest darrer terme també hi ha un barranc de les Palafangues.

Fins i tot, la paraula 'palafanga' ha ultrapassat el nostre domini lingüístic i fet fortuna en algunes de les parles aragoneses, tal com evidencia Barceló Caballud (2011) al seu Vocabulario caspolino, sobre les particularitats de la llengua de la localitat de Casp, a la comarca del Baix Aragó.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

AGUILAR, Miquel (2008). Formes documentals de la toponímia menor de Tàrrega. Urtx: revista cultural de l'Urgell, núm. 22, p. 371-402.

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

BARCELÓ CABALLUD, Rafael (2011). Vocabulario caspolino. Saragossa: Diputación de Zaragoza.

CASANOVA, Emili (1987). Aproximació a una toponímia d'aigües en català al País Valencià. A DE EPALZA, Mikel. Aigua i poblament musulmà. Benissa: Ajuntament de Benissa.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

Pel terme de Beseit: la Fenellassa - Cova de la Dona - el Parrissal - Pas del Romeret

Aquesta setmana us presentem la nostra primera excursió per l'Aragó. Concretament, visitàrem el poble de Beseit, a la comarca del Matarranya, i el seu conegut congost del Parrissal. A més a més, vam recòrrer el pas del Romeret i contemplàrem les pintures rupestres de la Fenellassa. En aquesta eixida ens acompanyaren, entre d'altres, dos dels nostres antics companys de l'època en la que eixíem per la tele, Marc Ribes i Aaron Sánchez. En definitiva, una ruta apta per a tothom en la seua primera part i última part, i de dificultat molt elevada en el tram mitjà.

Estrets del Parrissal, modelats pel riu Matarranya

La ruta comença a l'entrada a l'estret de la Fenellassa, al terme de Beseit, en el darrer dels aparcaments de pagament per a vehicles habilitats per a accedir-hi al congost del Parrissal. Des d'allà, agafem l'únic camí possible, la senda del Parrissal, que acompanya al riu Matarranya aigües amunt. 

Camí del Parrissal

El riu Matarranya a l'estret de la Fenellassa

El camí del Parrissal per l'estret de la Fenellassa

Quan encara no han passat ni cinc minuts des de l'inici de l'excursió, ens desviem cap a la dreta, creuem el riu i, de seguida, a la paret de roca, veiem les pintures rupestres de la Fenellassa, descobertes l'any 1966 i datades de l'any 3.500 abans de Crist.

Riu Matarranya

Paret de roca on estan les pintures rupestres

Pintures rupestres de la Fenellassa,
fetes fa vora 5.500 anys

Tornem sobre les nostres passes fins al camí, i reprenem la marxa cap a la dreta. Aviat deixem a mà esquerra els ullals de la Fenellessa i, poc més endavant, apleguem a la cova de la Dona. 

Ullals de la Fenellassa

Cova de la Dona

Detall de l'entrada a aquesta cavitat

Aleshores, el congost s'eixampla un poc i fem cap al pla de la Mina, on raja la font que duu el seu nom. Aquest topònim i algunes construccions i senyals que anem trobant pel camí ens recorden el passat miner d'aquesta contrada. A mesura que avancem, el pas es fa més i més estret. Al remat, comencem a caminar per damunt de passarel·les de fusta fetes ad hoc. 

Camí del Parrissal

Font del pla de la Mina

Riu Matarranya

Camí del Parrissal

El camí del Parrissal per damunt
del riu Matarranya

Camí del Parrissal

Al bosc, de camí als estrets del Parrissal

Ruïnes

Les ruïnes, des de dins

Riu Matarranya

Camí del Parrissal

La badina Negra

La badina Negra des del pont que la creua

En alguns moments retornem a la sendera, però el trepitjar un pas artificial serà la tònica dominant fins a fer cap al final d'aquesta ruta, en arribar als estrets del Parrissal, poc més d'un quilòmetre més enllà. Ací, el riu Matarranya va d'ample en ample i ja no pot ésser creuat més que nadant. 

Camí del Parrissal

Formacions de roca a la riba del Matarranya

El Sol, que s'esgola entre els pins del bosc

Passarel·la

Salt d'aigua

Drecera del camí del Parrissal

Estrets del Parrissal. Pareixem nans.

Fent amics amfibis

Estrets del Parrissal

En vegada de continuar avançant, i com que el bany és prohibit, girem cua fins a una espècie de salt d'aigua que cau des dels contraforts inferiors de la moleta d'Arany al llit del riu Matarranya. Allà arranca la senda coneguda com el pas del Romeret. Si fins a aquest punt, l'excursió no té grans complicacions, des d'ara el seu grau de dificultat augmenta exponencialment. 

El pas del Romeret comença fent ziga-zagues per la paret escarpada de la muntanya. En acabant, tombem cap a la dreta i cap a l'esquerra de seguida per torrentera molt costeruda. La guanyem i eixim a un planet. Ací, encara que no ho parega i fent cas a unes marques blaves, girem a la dreta per la paret nua de la muntanya. Ens endinsem en les gúbies del Parrissal.

Arranc del pas del Romeret

Per dins d'una torrentera estreta
entre parets de roca

Tram de treva, als peus de les gegants
gúbies del Parrissal, que custodien el pas 

Després d'un parell de minuts per senda, des de la qual les vistes aigües avall del Matarranya són magnífiques, salvem un desnivell de poc menys de tres metres negatius, i seguim baixant. En acabant, ascendim de nou per terreny molt boscós fins que, al remat, i després de vora tres quarts d'hora de camí, la sendera per on anem comença a baixar i baixar cada vegada de forma més abrupta. 

Pel pas del Romeret, baixant

Hem d'anar en compte en aquest últim tram perquè, de sobte, el camí es talla i ens veiem abocats a un espadat vertical. Amb l'ajuda d'una cadena de ferro i d'uns graons col·locats allà a l'efecte, aconseguim superar els vora 100 metres de desnivell que ens separen del llit del riu Matarranya. 

Tram final de la baixada

Descens en vertical al riu Matarranya

Una vegada al riu, avancem en contra de la direcció de l'aigua durant uns vint-i-cinc metres. Allà ens aturem a reprendre forces per a la tornada cap al punt d'inici. 

Per dins del riu Matarranya

Un raconet on descansar

Al cap d'un quart d'hora, peguem mitja volta i, seguint el curs del riu, anem a travessar els estrets del Parrissal nadant. Evidentment, aquesta ruta i, sobretot, aquest tram en especial, només es poden fer si el Matarranya duu un cabal raonable. Estem en un entorn preciós. Grans parets verticals ens circumden. Piscines naturals, aigües cristal·lines. Superem tres grans tolls sense massa dificultats i fem cap a l'entrada dels estrets del Parrissal venint de Beseit, on abans havíem agafat el pas del Romeret. 

Estrets del Parrissal

Com que aquesta imatge, no fa honor a la preciositat de l'indret, ja que no poguérem fer fotografies perquè vam guardar les càmeres per tal que no es banyaren, us enllacem ací un vídeo que hem trobat a Youtube, per a que us feu una idea. 

Ara, només ens queda tornar per la senda del principi cap a l'aparcament de vehicles des d'on havíem eixit vora sis hores abans. Ací teniu l'enllaç a Wikiloc. Gaudiu, amb coneixement, d'aquest camí!