Azuébar - Las Balsicas - Mosquera - Corralissa de la Torreta - Font de Román - Azuébar
Aquesta setmana us proposem una excursió clàssica per la serra d'Espadà que encara teníem pendent de fer. És la visita a Mosquera, un dels indrets més representatius del paisatge d'aquesta contrada del País Valencià. Es tracta d'un gran bosc de sureres documentat des d'antic i que va ser explotat de manera industrial durant pràcticament una centúria, a cavall dels segles XIX i XX. Tot i formar part del terme d'Azuébar, localitat des de la qual encetem l'excursió i on també la finalitzem, Mosquera queda ben a prop d'Almedíjar, i així mateix de la seua jurisdicció. La comunicació amb aquest últim poble va millorar notablement l'any 1931, quan va ser oberta la pista que comunica la casa de Mosquera amb l'actual carretera CV-200. Aquesta segona via havia estat construïda un poc abans, vers el 1920, i no passava de la categoria de camí veïnal entre Almedíjar i Aín. De fet, li atorguem el dubtós honor de ser, encara en l'actualitat, una de les pitjors carreteres de tota la serra d'Espadà. És estreta, de revolts en va plena, el ferm necessita reparacions i, endemés, el conductor avança amb l'amenaça constant d'estimbar el cotxe barranc avall si se'n passa de frenada. Així que és una carretera a evitar, sens dubte.
Amb tot, la via d'accés tradicional a Mosquera, que és un lloc especialment remot d'entre els remots de la serra d'Espadà si ens limitem a caminar pels passos tradicionals i evitem les pistes i carreteres modernes, arranca des d'Aín. De fet, nosaltres ja l'havíem trepitjada parcialment en diverses excursions, com la que ens va portar al cim del Benialí o aquesta altra, de pujada al tossal Gros. En la que us presentem hui no passàrem per aquest camí, que s'anomena precisament de Mosquera, però us deixem ací un tastet arreplegat pel blog Caminatas a las 8, que fa l'itinerari sencer des d'Aín fins a Mosquera.
La nostra excursió, doncs, comença a l'encreuament de l'avinguda de Castelló amb el carrer de l'escultor Víctor Hino d'Azuébar. El nom d'aquesta localitat, segons manifesta Joan Carles Membrado a Etimología y semántica de topónimos municipales valencianos y aragoneses (2014), deriva del nom de la tribu berber dels zuwawa, cosa que indicaria que l'establiment de l'actual Azuébar es va produir després de l'arribada dels musulmans a la península Ibèrica. Això no obstant, al tossal que domina Azuébar, on està situat el seu castell, fortalesa d'origen islàmic, han aparegut restes d'un assentament del temps dels ibers. A banda, també és acreditada la presència dels romans al poble. Tal com recull Antonio Valcárcel Pío de Saboya a Inscripciones y antigüedades del Reino de Valencia (1852), un tal Vicente Urbea va trobar a la partida dels terrers de Zorrilla, que hui dia és dita d'Agua Zorrilla, una inscripció que fou col·locada a l'esquerra de la porta de l'església assuevera, on encara està, i que, segons la lectura d'aquest autor, diu "Varvia, Varvi filia, Rustica annorum XXII (II?), hic sita est", que significa que "Vàrvia Rústica, filla de Varvi, de vint-i-dos [o vint-i-quatre] anys, és enterrada ací". Josep Corell, al segon volum d'Inscripcions romanes al País Valencià (2005), afirma que data del primer segle de la nostra era. Així mateix, destaca que el gentilici Varvius està lligat a la ciutat de Saguntum, l'actual Sagunt. Aquesta làpida no hauria estat l'única trobada en aquest paratge, però la resta s'han perdut. En aquest sentit, Valcárcel Pío de Saboya remarca que, als terrers de Zorrilla, havien estat trobades "ruinas de bastante extensión", segurament d'època romana. Aquest fet fa pensar que potser els musulmans, en arribar a l'actual Azuébar, van trobar les ruïnes i les anomenaren as-suwáyba, "l'abandonadeta", proposta etimològica del topònim del poble alternativa a la de Membrado i que va ser defensada per Carme Barceló a les pàgines de Toponímia aràbiga del País Valencià (1983).
Fóra com fóra, la primera vegada que apareix documentada Azuébar és el 10 d'octubre de 1237, vora un any abans de l'entrada de Jaume I a la ciutat de València. Segons consta al Llibre del Repartiment, el monarca de la Corona d'Aragó donà llavors aquesta alqueria a Pere Amell, arquebisbe de Narbona. Tanmateix, el 25 de gener de 1238 li la va lliurar a Joan Gonçàlves d'Heredia: "J. Gonçalveç d’Eredia, castrum et villam de Açubeba. Retinet rex pacem et gerram et potestatem ibi. VIII kalendas februarii. Miles". José Martí, que és el cronista d'Azuébar, va publicar el 2005 el text complet d'aquesta última donació, que es conserva a l'Arxiu del Regne de València i que ix d'una còpia feta durant el regnat de Jaume II. El topònim apareix escrit com Azubeba, de la mateixa manera que ocorre en una altra versió del text del Llibre del Repartiment. Variarà amb formes com Azuveba (1256), Açueva (1277), Assueva (1277), Azueva (1277, 1330), Zubeba (1343), Atzueba (1365), Adzueva (1431, 1510, 1563) o Adzueba (1563). Fa l'efecte, com en el cas del veí poble de Chóvar, que la -r final és un afegitó posterior, cosa que en aquest cas pareix que es confirma encara més atès al topònim de la partida d'Atzueva, al terme d'Albaida, a la comarca de la Vall d'Albaida. Tot i això, no deixa de ser un afegitó antic. I és que ja apareix a la carta pobla atorgada per Josep Folch i de Cardona el 27 de novembre de 1609 a fi de repoblar amb cristians vells la localitat, del tot buidada des de l'expulsió dels moriscos un parell de mesos abans: "Que yo dit Don Joseph de Cardona per mi y per tots los meus succesors in perpetuum de la dita Baronia y lochs de Soneja y Adsuevar..." (sic). Abans ho fa, però, en la butlla Apostolici Muneri (1602): "... ad quam conveniunt habitatores de Azuebar...".
De tornada a l'itinerari, a la cruïlla de l'avinguda de Castelló i el carrer de l'escultor Víctor Hino d'Azuébar comencem a caminar i, allà mateix, en direcció nord-oest, ens incorporem a la carretera CV-230. En aquest tram es correspon amb els camins d'Azuébar a Almedíjar i a Chóvar.
Continuem per aquesta via fins deixar enrere les cases del poble. A la dreta, per damunt nostre, para el castell. A l'esquerra, tenim les terres solcades per la rambla d'Azuébar, per dins de la qual avança la carrerada del barranc d'Almedíjar. En eixir del nucli urbà, aquesta via pecuària se separa de la rambla, i també se'ns separa el camí d'Almedíjar, que és per on tornarem. Nosaltres encara continuem un poc més per la carretera CV-230 i camí d'Azuébar a Chóvar, tot i que no massa.
I és que ens desviem cap a l'esquerra i agafem el camí de Los Chorros. Perdem altura i, de seguida, travessem la rambla d'Azuébar. Avancem cap al nord per la partida de Los Pedregales, remuntant el barranc, o rambla, del Carrascal.
Ho fem fins a arribar a un aljub situat ja, precisament, a la partida de Los Chorros, que és la que dóna nom al camí.
En aquest punt, creuem cap a l'esquerra el barranc del Carrascal i ens incorporem al camí de Román. Amb aquesta via guanyem un poc d'altura per la banda de dalt de Los Chorros. A l'esquerra tenim la partida de l'Aljezar i la seua lloma. A mesura que avancem, gaudim davant de nosaltres el muntanyam que separa aquest vessant de la serra d'Espadà de la banda de Mosquera i d'Aín, que és cap a on ens adrecem.
Al cap d'uns cinc minuts d'haver travessat el barranc del Carrascal, a l'esquerra, per dalt de nosaltres i en la paret de llevant de Los Puntalicos, observem la boca de la cova Molina.
Sense desviar-nos en cap moment del camí de Román, a poc a poc girem cap al nord-oest fins que, al remat, ens reorientem del tot cap a ponent. Estem ara a la partida de l'Hoya Corraliza.
El camí de Román ens abandona i se'n va cap a la partida del mateix nom, per la qual passarem dintre d'unes hores. Nosaltres, tot veient a la dreta el corral Nuevo, tornem a girar cap al nord amb el camí del barranc Vidal. De seguida trobem el desviament per a visitar les ruïnes d'aquest corral.
En acabant, ens reincorporem al camí del barranc Vidal. A poc a poc, deixem enrere tot rastre de civilització. I és que, si fins ara alternàvem els camps conreats i els abandonats, amb algun tram de bosc, ara ens envolten majoritàriament trossos que fa anys que ningú conrea, tot i que n'hi ha d'excepcions.
Mentrestant, anem guanyant altura, no massa de pressa però sí de manera constant. El barranc Vidal sempre ens acompanya a mà dreta. A l'esquerra, deixem la caseta de Los Agujeros. Immediatament després, el camí del barranc Vidal fa un ziga-zaga breu, i veiem un cartell que ens avisa de la presència de ruscos a prop.
El camí del barranc Vidal ha estat fins ara una pista. Açò s'acaba poc més endavant. Llavors es transforma en senda i enceta una pujada prou més exigent que la de fins aleshores, en direcció nord-oest per la partida de Vidal. Es nota que no està massa trepitjat i la vegetació s'ha engolit el pas en algun lloc puntual. A mesura que pugem, la vista a la nostra esquena millora molt i molt, i tenim una gran perspectiva de les terres que solca el barranc Vidal, i més enllà, cap a orient. Durant la pujada passem per un parell de casetes en ruïnes.
Al remat, fem cap a Los Almendros, que és un pla des d'on tenim una bona vista cap a l'oest. Elevat per damunt de l'ombria del Sas, ens permet guaitar la serra de La Dehesa, darrere de la qual s'amaga Almedíjar.
De Los Almendros en avant, el camí del barranc Vidal perd el seu nom, doncs se separa d'aquest curs d'aigua, el naixement del qual ja hem superat i queda per baix de nosaltres. Ara, sense aturador, girem progressivament cap al nord-est, tot pujant.
Sense adonar-nos-en, superem el coll del Llatonero i, poc més endavant, fem cim a l'alt de Las Balsicas. El topònim d'aquesta lloma, que també ha estat documentada amb el nom de Vidal, és ben clar sobre el terreny. Està plena de bassetes i bassots.
En deixar enrere l'alt de Las Balsicas, continuem cap al nord-est per un terreny molt còmode però poc trepitjat. En acabant, iniciem una baixada ràpida fins al coll de Las Higueras.
Ací trobem una cruïlla. Cap a l'esquerra ix el camí que uneix la collada amb el corral del Sas a través del barranc que se'n diu del Rincón del Sas. Nosaltres, però, hem de tirar cap a la dreta, a buscar la capçalera del barranc de Los Pozos.
Ara per solana, ara per ombria, guanyem al cap de deu minuts el coll de l'Espartero. En les immediacions d'aquest indret hi ha restes de trinxeres de la Guerra civil espanyola.
Una vegada el deixem enrere, la ruta, que ja anava orientada des del coll de Las Higueras cap a l'est, confirma aquesta direcció. El pas no és difícil i la contrada, solitària. Les sureres s'han fet ja les ames del paisatge. No tardarem massa en entrar a la finca de Mosquera, punt central de l'excursió de hui.
Abans de fer-ho, però, eixim a un clar de la part superior del bosc de l'ombria de Mosquera. A la dreta, gaudim d'una bona vista del vessant septentrional del Carrascal, que abans havíem observat des de l'altra banda.
Poc després, fem cap a un encreuament. En aquest punt es bifurquen els camins que van a Mosquera, cap a on ens adrecem nosaltres, i a Parlunes. En aquest últim paratge va estar la desapareguda i perduda alqueria de Pellinos. Tant aquesta com Mosquera foren dos llogarets documentats per primera vegada al Llibre del Repartiment del Regne de València. L'agost de 1238 van ser donats al noble aragonés Blasco Pérez de Tarazona: "Blascus Petri de Tirassona alqueriam de Belinos et de Mosquera. III nonas augusti". És difícil deslligar la història de l'un de la història de l'altre perquè pràcticament sempre apareixen vinculats. Ara bé, deixem per a després els apunts sobre Mosquera i ocupem-nos ara del cas de Pellinos.
Aquest assentament va haver de situar-se en l'entorn de Mosquera, pel nexe documental entre una i altra alqueria al qual acabem de fer referència. A banda, l'evolució del nom del llogaret en els textos conservats reforça la tesi que d'un topònim Pellinos, del tot en desús i que no sabem del cert com es pronunciava, es va poder passar a l'actual Parlunes, partida adjacent a Mosquera. Així és que el topònim és Belinos el 1238, però ja passa a Pellinos el 1256. Entre aquestes dues dates, el 29 de maig de 1242, és atorgada per Jaume I carta pobla a les aljames musulmanes de la serra d'Eslida. En el text d'aquest document apareix un enimàgtic Pelmes, poble que encara no ha estat localitzat i que, segons indiquen Karl Butzer, Elisabeth Butzer i Juan Mateu a Medieval Muslim Communities of the Sierra de Espadan, Kingdom of Valencia (1986), podria ser Pellinos, tot i que no és gens segur. I és que Vicente Forcada, a Torres y castillos de la sierra de Espadán (2011) el situa l'actual terme de Suera. Fins i tot nosaltres ens aventuràrem a proposar-li una etimologia descriptiva de la seua ubicació, de l'àrab be-el-mays, "al costat del lledoner".
En qualsevol cas, apareix el lloc que ens ocupa com a Pellinos el 1277 i el 1278. Però el 1330 és anomenat Pollinos: "... in locis ipsius de Azueva, de Soneja, de Mosquera, et de Pollinos ...", d'acord amb un text reproduït al Liber patrimonii Regii Valentiae (2006) editat per Carlos López. Segons indiquen els mateixos Butzer, Butzer i Mateu (1986), podria ser un desconegut Pardines que apareix esmentat junt a Chóvar el 1331. En qualsevol cas, torna a ser Pellinos el 1351 i el 1360. Finalment, és el Pellunis que apareix en una venda de l'any 1431: "Castro et tinencia de Adzueva, cum locis d'Adzueva, de Soneixa, de Pellunis et Mosquera...", citada per Miquel Àngel Rodríguez a Plets successoris a la casa de Cardona i a les seves baronies valencianes (1576-1679), publicat el 2012.
De Pellinos no se'n torna a saber res fins al segle XVIII. És aleshores quan apareix esmentat en un document del 1713 que citen Butzer, Butzer i Mateu (1986): "Carrascal, Pelluns o Perluns y Mosquera". Les tres apareixen com partides del terme d'Azuébar. Aquest "Pelluns o Perluns" és la clau que facilita l'evolució i identificació de l'antic Pellinos amb l'actual Parlunes. En tot cas, en aquell moment, el poble ja feia temps que estava abandonat. Ho havia d'estar des d'una data posterior a l'any 1431, quan encara és considerat un lloc, i des d'abans de l'expulsió dels moriscos el 1609. De fet, a la carta de repoblament d'Azuébar i Soneja, a la qual ens havíem referit abans i que data d'un parell de mesos després de l'eixida dels musulmans valencians cap al nord d'Àfrica, no és esmentat Pellinos. Mosquera, en canvi, sí que apareix, però no ho fa com a poble, sinó que es considera ja una partida: "Que lo dit Señor haja de donar, segons que dona a la dita Baronia, y a les Universitats de Soneja y Adzuevar ajudant a la dita nova Poblacio la Horta y Redonda de Mosquera..." (sic). Amb tot, és possible que el poble de Pellinos desapareguera en la segona meitat del segle XV, de la mateixa manera que va passar amb altres llogarets de la serra d'Espadà en aquella època, fiquem per cas el d'Aixoulín, o el de Berissanda, que ja comentàrem en una altra publicació del blog. Al fil d'açò, no és esmentat al cens de 1510, publicat per Rafael Valldecabres (2002). També pot ser que fóra abandonat arran de la revolta de 1526, com va passar amb l'alqueria veïna de Bellota, a la qual fem esment en els paràgrafs següents.
Per una altra banda, l'existència de Pellinos, un altre camí seguint a Butzer, Butzer i Mateu (1986), no s'explica si no és per la possibilitat d'extraure coure. De fet, a Parlunes se'n va explotar d'una mina dita Amparo a primeries del segle XX. És per tot açò que, en efecte, Pellinos va haver d'estar en l'actual partida de Parlunes del terme d'Azuébar. Ara bé, determinar el lloc exacte de l'establiment no és senzill. En aquest sentit, Forcada (2011) ubica aquesta alqueria, o almenys el seu castell, a l'est del Carrascal, en el cim d'una muntanya que se'n diu del Castillejo, vora la penya Asolada. Ell dóna una altura de 585 msnm per al jaciment. En realitat és a 650 msnm, i l'elevació ressenyada a la seua obra és la de la veïna penya Asolada. Al Castillejo han aparegut restes d'una fortalesa d'origen islàmic, cosa que reforça la hipòtesi d'aquest investigador, i també hi és un pou que és conegut amb el topònim del Pocico de los Moros. Molt menys probable pareix que puga ser Pellinos una altra muntanyeta, en aquest cas a ponent del Carrascal, que se'n diu del Castillet. Tampoc se sosté una tercera teoria proposada per Jorge Nebot, al seu Diplomatario Arenós, on identifica Pellinos amb un Pardinas del terme de Jérica que apareix en el Llibre del Repartiment: "Et in donacione ista sunt Pardinas, Buqueras, Marinos et Guadalmar...".
En síntesi, el castell associat a Pellinos va ser allò que hui és anomenat com el Castillejo. Segurament, el poble quedava al nord de la fortalesa, en la vall del barranc del Capitán. Pareix més factible ubicar-lo allà que no al sud del Castillejo, bàsicament perquè Butzer, Butzer i Mateu (1986) remarquen que Mosquera i Pellinos eren inaccessibles, cosa que no hagueren manifestat respecte de l'alqueria que ara ens ocupa en cas que haguera parat a la banda de migdia del seu castell, on el barranc, o rambla, del Carrascal dibuixa una àrea de fàcil accés des d'Azuébar. Per contra, al nord del Castillejo, el barranc de La Sierra, format per les aigües del del Capitán i les del de la Sunsida, travessa un congost, a la partida del Estrecho, de mal passar segons com.
Endemés, en aquesta zona septentrional del Castillejo, al peu de la partida de Parlunes, ha estat identificat un altre jaciment, batejat com Las Tablas del Mercado. Podria ser el mateix poble de Pellinos, tot i quedar un poc apartat del Castillejo o, com ha apuntat Forcada (2011), podria haver estat un punt comercial de referència per al veïnat de Mosquera, Pellinos i Bellota. Aquest últim llogaret va estar situat a la partida del Prado de l'actual terme de Chóvar, i entre el segle XIII i el XV fou objecte de disputes territorials. Ja un document en àrab de l'any 1244, traduït en 1342 a l'aragonés per ordre de Pere de Xèrica, fa constar que "Billota era cosa propia de Eslida", tal com reprodueix José Martí a El aljama musulmana de Eslida y sus alquerías en los siglos XII y XIII (1999). Per contra, es defensa a les acaballes del segle XV que Bellota té "son terme determenat, definit e separat del terme de la dita vila de Slida" (sic), que paga la primícia i el delme "al rector de la rectoria del loch de Almedixer, la cual rectoria es del bisbat de la ciutat de Sogorb" (sic) i que, en cas d'haver format part de la jurisdicció eslidera, "pagaria los dits denme e premissia a la persona del bisbat de Tortosa" (sic). Atès a un text de 1560 copiat pel mateix José Martí a Carta puebla de Azuébar y Soneja: estudio previo, historia de los musulmanes de Azuébar y Soneja (1238-1609) (2007), Bellota va ser abandonat arran de la derrota islàmica a la revolta de la serra d'Espadà de 1526: "... ans de la Guerra de la Serra de Espadán (...) y havia constituhit dos Lochs de Moriscos nou convertits la hu nomenat Chova y laltre nomenat Bellota (...) per la dita Guerra son venguts a total royna e Desplobacio" (sic). És per això que abans deixàvem oberta la porta a que també Pellinos haguera restat despoblat des de llavors.
Pel que fa a l'origen del topònim de Pellinos, és a destacar, en primer terme, que l'acabament àton en -os és present en topònims d'altres pobles del País Valencià com Xodos, Foios, Gata de Gorgos, Tollos o Turballos. En aquest tret lingüístic, estrany al valencià, hi va veure Manuel Sanchis Guarner, a La llengua dels valencians (1978), la mà del romanç mossàrab, un idioma "molt diferent de la llengua valenciana actual amb la qual té un parentiu poc íntim". Aquesta mateixa tesi va ser defensada des de les pàgines del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). En algunes ocasions, l'etimologia d'aquests noms de lloc, de suposada raïl mossàrab, és ben evident, com passa en els casos de Foios, del plural de 'foia', Gorgos, del plural de 'gorg', o Tollos, del plural de 'toll'. En altres, però, la cosa no és tan senzilla, com succeeix amb Xodos o Turballos, topònims sobre els quals se n'ha discutit molt i que excedeixen a l'objecte de la nostra excursió.
Per açò, i de tornada a Pellinos, que és el nom de lloc que ens ocupa, cal subratllar que l'etimologia no és fàcil de determinar atès a la varietat de formes del topònim arreplegades a la documentació i a l'evolució seguida des del segle XIII fins a l'actual Parlunes. D'entrada, pareix segur que no estem davant d'un topònim derivat de l'àrab, per la qual cosa podria ser anterior a l'arribada dels musulmans a la península Ibèrica l'any 711. Per una altra banda, no està clar que l'acabament original fóra en -os, ja que Belinos (1238) o Pellinos (1256, 1277, 1351, 1360) podrien ser només una adaptació al llatí del topònim preexistent de l'alqueria.
Ara bé, amb independència de què significara Pellinos, el del terme d'Azuébar no era l'únic lloc del nord del País Valencià anomenat així. A la carta pobla de Villahermosa del Río, a l'Alt Millars, atorgada el 9 de març de l'any 1243 per Abu Zayd, últim valí musulmà de València i convertit al cristianisme amb el nom de Vicent Bellvís, apareix un castell de Pellinos en el confí occidental del terme vilafermoser, que quedava d'aquesta manera: "...et huic modo cerro cerro, quomodo aque vertunt usque ad portum que dicitur Chera [en català contemporani 'quer' o 'quera', que deriva d'una paraula cèltica *kario emparentada amb el basc actual harri, "pedra", segons Joseph Gulsoy a Quer 'roca, penyal' i la seva família en la toponímia catalana (1996); és un topònim desaparegut], et huic modo sicut vadit ad castrum de Ascollean [creiem que aquest topònim prové de l'àrab as-qulay'a, "el castellet"; també desaparegut], et istud usque ad locum que dicitur castrum de Pellinos [que és el topònim que ens interessa; desaparegut], et hinc quomodo vadit usque ad sumum de Saxas [hui dia anomenat Tabas; és ja el Tavas esmentat l'onze de setembre de 1262 en un text reproduït per María Luisa Ledesma a Cartas de población del reino de Aragón en los siglos medievales (1991)]...".
Amb tot, i a la vista de com ha evolucionat el topònim assuever, que ha acabat per ser Parlunes després de passar per un Perluns al segle XVIII i un Pellunis al segle XV, podríem arribar vincular-lo, fins i tot, amb Perlunes i Perlín, dos poblets del Principat d'Astúries. El segon és Perlunis en la documentació antiga, tal com assenyalen Francisco Javier Fernández i Jesús Fernández a Abades, obispos y poder social (2009). No ens sembla gens satisfactòria, però, l'etimologia proposada per a ambdós per Gonzalo Mateo a Topónimos y apellidos españoles de origen ibérico o pre-latino (2019). Aquest autor hi veu als Perlunes i Perlín asturians la presència de un ètim preromà bel, ber, que tradueix per "cim, muntanya, alt". Les úniques conclusions possibles, al remat, són que desconeixem què volia dir el topònim de Pellinos, i que podem assenyalar més o menys on estava el poble i amb prou certesa on estigué el seu castell.
Després d'aquest llarg parèntesi, reprenem la marxa cap a Mosquera. Agafem el camí que naix a mà esquerra. Amb ell comencem a perdre altura i accedim al bosc de sureres de Mosquera.
El de Mosquera és un dels paisatges més típics de la serra d'Espadà. Més enllà dels espadats del massís de l'Espadà que donen nom a aquestes muntanyes, les sureres són el seu arbre per antonomàsia. Administrativament, el moll de l'ós de la partida de Mosquera està dividit en dues grans parcel·les. Nosaltres hi accedim pel vessant meridional, per la finca amb el nombre 275 del polígon 1 del terme d'Azuébar. Segons el registre cadastral, té una superfície de 431.820 metres quadrats i, no cal dir-ho de nou, la poblen principalment sureres, o alcornocs, paraula aquesta última no arreplegada pels nostres diccionaris normatius. Aquesta propietat ocupa la pràctica totalitat de l'ombria de Mosquera. Limita a l'est amb la senda per on anem i, quan al cap d'uns cinc minuts de baixada aquesta tomba cap a l'esquerra, el límit de la finca també ho fa i ressegueix, més o menys, el barranc i el camí que travessa Mosquera pels fons de la vall, que és la seua frontera septentrional. A ponent arriba fins pràcticament el pas de la Rabosa.
Nosaltres, l'itinerari el fem, precisament, per aquest camí que va pel fons de la vall de Mosquera, junt al barranc del mateix nom. No tirem cap al coll de l'Alubiar, que és a llevant, ans el contrari. Seguim cap a ponent pel límit septentrional de la parcel·la 275. El pas acaba per eixamplar-se i, al remat, fem cap a la casa de Mosquera. L'edifici queda ja dins de l'altra parcel·la de Mosquera, la 276 del polígon 1 del terme d'Azuébar. Aquesta ocupa la banda de la solana i és molt més gran que l'anterior. Fa, segons el registre cadastral, una superfície de 1.133.094 metres quadrats, i gairebé la meitat està ocupada per sureres. La resta, uns 490.000 metres quadrats, és de sotabosc, principalment, però també hi ha una xicoteta part de terres de conreu de secà, a banda de l'espai ocupat per l'habitatge.
Aquesta segona finca, constituïda el 1975, és la travessada pel camí vell que des d'Aín anava a Mosquera i del qual n'havíem parlat al principi de l'excursió. Els seus límits són els següents. Pel nord arriba fins als alts del Bovalar, altrament anomenats penya Blanca en el seu cim culminant (951 msnm), en la partió amb el terme d'Aín. Després mena vers orient pel límit municipal passant pel coll de Mosquera, o de la Falaguera, i fins a l'alt del Pinar, o també penya Blanca per als aïnencs. Per l'est la tanca la senda que baixa de l'alt del Pinar i va a parar al coll de l'Alubiar, al Peral i a Parlunes, i que més enllà passa pel coll de Los Mondragones, remunta l'ombria del Falcón i ascendeix al Carrascal. En trobar el coll de l'Alubiar, encara continua uns metres més enllà fins que tomba cap a ponent per tal que el confí meridional de la parcel·la el marque definitivament la senda per on hem accedit nosaltres a la vall de Mosquera. Després, afrontant amb la finca 275, limita amb el camí i barranc de Mosquera. Més enllà de la casa de Mosquera fa cap al pas de la Rabosa i puja a la penya del Moro. Des d'allà, partint amb Almedíjar, va a buscar els alts del Bovalar d'Aín a fi de tancar el perímetre.
Tal com hem dit, la casa de Mosquera forma part d'aquesta segona propietat. L'edifici ja apareix documentat l'any 1861, quan l'empresari català Martí Lluelles i Graells comprà Mosquera per tal d'explotar el suro espadànic. Neus La Roca i Amparo Hurtado, a Estructura del alcornocar de Mosquera tras un aprovechamiento secular (2011), transcriuen un fragment del document d'adquisició on s'explica que Mosquera compta amb "un edificio en buen estado de solidez". Ara, amenaça d'ensorrar-se després de dècades d'abandonament. I és que l'aprofitament industrial de les sureres de la vall de Mosquera impulsat al segle XIX per Lluelles va acabar el 1958. Tot i això, el bosc de sureres de Mosquera encara presenta una densitat menor de la que seria natural perquè, com indiquen novament La Roca i Hurtado, potser abans de l'empresa de Lluelles ja feia algunes dècades que s'aprofitava el suro de la zona i, endemés, després de la Guerra civil espanyola van ser arrancats alguns arbres grans per a aprofitar millor l'espai. Tots els anys, en acabar la temporada d'extracció del suro, a l'agost, se celebrava una festa que, com més bona havia estat la campanya, més grossa era. Explica Pablo Vidal, a Etnología de una fiesta perdida: La fiesta del corcho en la masía Mosquera. Sierra de Espadán (Castellón) (2007), que normalment era la banda de música d'Almedíjar l'encarregada d'amenitzar el bureo, on hi participaven els treballadors de la finca, els familiars, l'alcalde, el retor, entre d'altres, a banda dels Lluelles, que pagaven el sarau. Dos festes són recordades per haver estat les més importants. L'una la de 1931, per a commemorar l'obertura de la pista fins a la casa de Mosquera. L'altra la de 1944, quan la temporada va ser extraordinària en reprendre l'activitat a tota màquina deixada ja enrere l'època de la Guerra civil espanyola. Quan la campanya havia anat maldada, per contra, igualment es feia l'aplec, però qui ficava la música era algun guitarrista o acordionista que, no obstant això, també feia ballar els presents a ritme de jotes o boleros.
Ara bé, l'extracció de suro pareix que no va ser l'ús principal dels terrenys de Mosquera fins que arribaren els Lluelles. Així ho defensa el mateix Vidal (2007), que fa notar que a la carta pobla d'Azuébar i Soneja de 1609 no es parla dels drets sobre el suro, tot i que certament el text, en referir-se a "la Horta y Redonda de Mosquera" assenyala "tots los Arbres de aquella, axí Alcornochs com de altres qualsevol" (sic). Creiem, doncs, que Mosquera va haver d'estar dedicada sobretot a aprofitaments ramaders abans de mitjan segle XIX. Són vàries les evidències que sostenen aquesta afirmació.
La primera és el topònim mateix de la partida i del poble que en ella va haver. Mosquera ja apareix esmentat, tal com hem assenyalat abans en parlar de Pellinos, el 1238 al Llibre del Repartiment: "Blascus Petri de Tirassona alqueriam de Belinos et de Mosquera. III nonas augusti". Aquest topònim es manté gairebé inalterat des d'aleshores, a diferència del que succeeix amb Pellinos, nom que experimenta a muntó de transformacions fins a aplegar al Parlunes actual. Certament, però, hi ha una forma Mosqueira l'any 1278, que és l'excepció que confirma la regla. A partir d'ací, Barceló (1983) descarta que el topònim derive de l'àrab, i és per açò que Butzer, Butzer i Mateu (1986), de la mateixa manera que en el cas de Pellinos, consideren que Mosquera és un nom de lloc anterior a l'arribada dels mahometans a la península Ibèrica a primeries del segle VIII, i que va ser conservat fins al temps de la conquesta catalana i aragonesa de la centúria tretzena. El Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) proporciona nombroses definicions sobre què és una mosquera, de tal manera que aquest terme dóna nom a una herba, a una planta, a un ocell que s'alimenta principalment de mosques, etc. L'accepció que ens interessa per a la Mosquera d'Azuébar, però, és la setena: "lloc ombrívol del bosc on el bestiar va a remugar els migdies d'estiu, per preservar-se de la soleiada i de les mosques". L'ètim d'aquesta 'mosquera' no és un altre que 'mosca', del llatí mŭsca.
No és a l'atzar l'elecció d'aquesta accepció. El 1256 ja trobem un document signat per Jaume I en el qual concedeix que el ramat de Segorbe puga pasturar lliurement pels termes veïns de la capital de l'Alt Palància, i així els ho fa saber als alcaits i habitants "de Altura [Altura], de Gayvuel [Gaibiel], de Almonezir [entenem que fa referència a tota la vall d'Almonesir, Almonacid], de Almedixar [Almedíjar], de Castronovo [Castellnovo], de Azuveba [Azuébar], de Pellinos [Pellinos], de Sova [Chóvar], de Sot [Sot de Ferrer], de Arguenas [Àrguenes, antiga partida del terme de Sagunt que forma part ara de la de Canyada Inglada, a prop del municipi de l'Algímia d'Alfara], de Gatava [Gátova], de Marinas [Marines] et de Serras [Serra], tam presentibus quam futuris". Al text no hi apareix Mosquera, però sí els nuclis més propers, que són Pellinos, Almedíjar i Azuébar. Ara bé, a la carta pobla d'Azuébar i de Soneja, de novembre de 1609 i que ja havíem esmentat abans, es parla de "la Horta y Redonda de Mosquera" (sic). La paraula redonda és un castellanisme. D'acord amb el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua, vol dir, entre d'altres coses, "dehesa o coto de pasto". Per si encara quedava algun dubte sobre el significat i l'etimologia de la Mosquera assuevera, l'estudi detallat sobre la qüestió obra de La Roca i Hurtado (2011) l'esvaeix. Ambdues autores remarquen com Cavanilles el 1795, Miñano el 1826 i Madoz el 1850, en parlar d'Azuébar i d'Almedíjar, indiquen que els municipis compten amb "ganado lanar". També fan notar l'existència de ruïnes de corrals i paridores a la dreta del barranc de Mosquera, aigües amunt de la casa de Mosquera. A banda, assenyalen que fins a la dècada del 1970 van pasturar per aquesta contrada espadànica els ramats locals, i també els que baixaven a extremar procedents de l'Aragó.
En definitiva, la importància ramadera de Mosquera va acabar per donar-li el nom que té. Cal descartar, doncs, l'etimologia proposada per Natividad Nebot a Toponomia del Alto Mijares y del Alto Palancia: estudio etimológico (1991), on assenyala que prové del llatí muscaria, "molsosa", de muscus, "molsa". Una altra qüestió passaria per explicar la pervivència d'un topònim romanç en un àrea tan islamitzada com fou la serra d'Espadà. No és l'excepció perquè n'hi ha d'altres, de casos, com els Castro de Suera i d'Alfondeguilla, o segurament el mateix Pellinos, però no fou el més freqüent. I és que la successió de cultures en un mateix territori tendeix a esborrar la toponímia de l'anterior, de manera més intensa en els noms de lloc menors que en els majors. Per açò, pobles espadànics conserven denominacions d'origen àrab, com els ara esmentats Suera i Alfondeguilla; llatí preislàmic, com Veo, tot i que aquesta afirmació no és del tot pacífica; o preromana, com Artesa i Artana. Per contra, la major part de les partides, muntanyes, fonts o camins van haver de canviar de nom amb la repoblació cristiana posterior al 1609, i ja ho haurien fet abans amb l'arribada dels musulmans, i així una vegada darrere d'una altra. Pot ser que el topònim de Mosquera no desapareguera fruit de la islamització pel fet de ser, precisament, dels majors, en anomenar un poble, el documentat el 1238.
En canvi, no el podem situar en el bloc de noms de lloc del País Valencià que deriven d'un ètim llatí però que, autors com el ja esmentat Sanchis Guarner o Joan Coromines, atribueixen al parlar mossàrab en no haver seguit l'evolució normal des de la llengua dels romans fins a incorporar-se al català. En el cas que ens ocupa, el terme 'mosquera' és el resultat típic de la transició del llatí al català, i és un resultat que, com ja hem dit, està documentat des del 1238: "... Belinos et de Mosquera ...". Diferent seria el cas d'una altra alqueria de Mosquera, citada al Llibre del Repartiment l'any 1249 i que hui dia és la partida de les Mosqueres del terme d'Alcalalí, a la Marina Alta: "B. de Salent P. Gili et Felip de Caldes: unicuique singulas domos. V jo. et XXXVII aliis populatoribus sociis vestris unicuique singulas domos IV jo. in Benigaugi et Moschayra et Teulada. III nonas augusti". Ací perviu el diftong -ai-, que la nostra llengua ha reduït a -e-.
Tal com hem reiterat en parlar de Mosquera al llarg dels paràgrafs precedents, el documentat l'any 1238 és un poble, del qual no ens ha arribat gairebé res. En aquest sentit, Butzer, Butzer i Mateu (1986) manifestaren que "a few mortared foundations, some medieval pottery, and possibly the inner original part of the estate oven survive from the fifteenth century". És en eixe moment, en el segle XV, quan l'alqueria assuevera de Mosquera desapareix de la documentació. De la mateixa manera que passà amb Pellinos, l'última vegada que és esmentada com a lloc és en la venda de 1431 a la qual ja havíem fet referència anteriorment: "Castro et tinencia de Adzueva, cum locis d'Adzueva, de Soneixa, de Pellunis et Mosquera...". Després, reapareix el 1609 com a "Horta y Redonda de Mosquera" (sic). És per açò que el seu abandonament com a nucli permanent de població va poder tindre lloc durant la segona meitat del segle XV, en paral·lel al de Pellinos i coincidint amb la desaparició d'algunes altres alqueries de la serra d'Espadà. Tampoc és esmentat al cens de 1510, on sí que apareixen Azuébar i la Mosquera d'Alcalalí, que no hem de confondre amb l'espadànica.
A Mosquera, per altra banda, va tindre lloc un episodi de la III Guerra carlina que explica Juan Antonio Balbás al seu Libro de la provincia de Castellón (1892). Segons conta, el primer d'abril de l'any 1873, un grup de republicans format per gent de Soneja i altres pobles del Palància topetaren en el barranc de Mosquera a una partida de carlins. Els atacaren i en mataren a quatre. A quinze més els van empresonar.
Ens acomiadem de Mosquera en direcció oest, per la pista oberta l'any 1931 a fi de facilitar la comunicació d'aquesta vall espadànica amb el món exterior. Ara bé, a la primera oportunitat que tenim, girem a l'esquerra i agafem el camí del Sas.
Aquesta via avança cap al nord-oest / sud-oest per la vall que travessa el barranc de la Falaguera, o de Mosquera, a la divisòria dels termes d'Azuébar i d'Almedíjar. La jurisdicció almedixera, però, no la trepitgem perquè la ratlla és a l'altra banda de barranc. Amb el camí del Sas abandonem també la finca de Mosquera després d'haver passat pel pas de la Rabosa.
Sense deixar en cap moment la direcció i el camí que duem, passem pel corral del Sas primer, després del pou de la font del Sas i, finalment, per les casetes de Pere Gil i Cuchos.
El camí del Sas s'eixampla en fer cap al coll de la Torreta, quan abandona el congost que dibuixa el barranc de la Falaguera des de Mosquera. D'ara en avant, aquest curs d'aigua rep les aportacions d'alguns altres torrents, i la gent l'anomena amb el topònim de la rambla d'Almedíjar. Vora camí també hi ha una construcció que recorda a una bassa. La partida de la Torreta queda dividida entre els termes d'Almedíjar i d'Azuébar. El seu topònim podria ser conseqüència de l'existència en aquesta zona d'alguna mena de fortificació, ja desapareguda, que hauria hagut de servir per a controlar l'entrada i l'eixida des de l'àrea de Mosquera cap a la banda de Segorbe.
A la nostra dreta, dalt d'un tossalet i pràcticament sobre la línea dels termes d'Almedíjar i Azuébar, queda la corralissa de la Torreta. Ens desviem un moment per a visitar-la.
Tornem al camí del Sas i, des d'ara, la direcció que hem de prendre és cap al sud-est. De fet, ja no ens hem de desviar més d'aquesta via, que un poc més endavant passa a correspondre's amb la que va des d'Almedíjar fins a Azuébar.
Passem per la font de Román i, en acabant, lluny, tornem a veure el castell d'Azuébar.
En cosa de vint minuts fem cap a l'àrea recreativa de Las Carboneras, creuem de nou la rambla d'Azuébar pel ramblar amb la d'Almedíjar i entrem al poble, on fiquem el punt i final a l'excursió.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada