Calaix d'interior: els crims del Maciano
Hui traiem del nostre Calaix d'interior una història molt comentada durant dècades a la vila d'Onda. A pesar que va tindre lloc el setembre de 1933, en l'actualitat encara s'escolta en les llargues sobretaules dels dinars i sopars més assenyalats de l'any. És el doble assassinat comés, presumptament, per Salvador, de malnom el Maciano, amb l'ajuda de la seua dona, Dolores, de malnom la Rufa.
.jpg)
Vista panoràmica d'Onda (Carlos Sarthou, abans de 1913)
Salvador Aguilella Canelles, fill de Vicente Aguilella i Dolores Canelles, va nàixer l'any 1888 (d'acord amb l'edat de mort -48- registrada per Huguet i que figura al registre de defuncions) o el 1891 (d'acord amb l'edat de mort -45- registrada a la relació d'assassinats durant la violència republicana a la Causa General) a Onda. De la seua vida en sabem ben poc, però d'ell s'ha dit que tenia un caràcter <<violent>> i que balafiava els diners. Es dedicava al camp, era llaurador. Es va casar amb Dolores Sol Verdià, d'Onda, filla de Joaquín Sol i Carmen Verdià, nascuda l'any 1894 (d'acord amb l'edat de mort -42- registrada per Huguet i que figura al registre de defuncions) o el 1892 (d'acord amb l'edat de mort -44- registrada a la relació d'assassinats durant la violència republicana a la Causa General). Ella era mestressa de casa. Tingueren quatre fills.
Ens situem, com dèiem, el setembre del 1933. Concretament la nit del dia 7. La Panderola dormia a l'Estació. El tramviaire, que aquella nit també la passava a Onda, recordaria tota sa vida aquests fets.
Vicente Alejandro Guillamón, periodista i escriptor onder, relata així els funestos esdeveniments, que començaren amb la mort de Dolores Aguilella Sol, la filla major del Maciano, a la casa familiar del carrer de Borriana, a tocar del Portal de València :
<<Els tràgics fets tingueren lloc a Onda (Castelló), el poble on vaig nàixer (...) Una parella tenia pensat casar-se prompte, i el xic havia anat estalviant pesseta a pesseta una quantitat determinada. El pare de la xica, un home amb un caràcter violent de malnom el Maciano li va demanar prestats uns diners. La filla, tanmateix, li va aconsellar al nóvio que no li'ls prestara, perquè mai li'ls tornaria (...) La negativa disgustà tant a l'home que va decidir venjar-se contundentment de la parella.
Una nit, quan la filla estava completament adormida, li disparà al tòs, cosa que la va matar de seguida. Amb l'ajut de la seua dona, de malnom la Rufa, li taponaren el forat de la bala, canviaren els llançols i la funda del coixí, i ho deixaren tot endreçat per a quan s'avisara al metge. Poca estona després, encara molt de matinada, el Maciano isqué de cacera amb el nóvio de la filla, tal com havien quedat la nit anterior.
Caminaren alguns quilòmetres fins a un paratge allunyat del poble, que s'anomena el Palmeral, quasi ja al terme de Vila-real (...)>>. I res més es va saber del jove.
Salvador Guinot Pejó, artesol resident a Elx, conta que el Maciano i la Rufa intentaren convéncer al metge per a que certificara que havia estat una mort natural la de la seua filla Dolores. Però aquest, que s'anomenava en Fernando Vizcarro, es negà i els va dir que no podia fer això.
Des del primer moment, la gent del poble va malparlar i no s'acabaren d'empassar que això de la mort sobtada d'ella i la desaparició d'ell fóra una casualitat del destí.
Els ànims es van exaltar encara més quan el 22 de setembre aparegué el cadàver de Miguel Gavaldà Olucha, el nóvio, dins d'un pou de la partida del Palmeral. En eixe moment, Salvador i Dolores ja havien estat detinguts i la cosa es ficava cada vegada més difícil per a ells: eren els principals sospitosos de les morts de Miguel i Dolores.
La tradició oral que ens ha aplegat diu que l'assassinat de Miguel fou així: estaven caçant ell i Salvador el Maciano al Palmeral, molt a prop de Miralcamp, i aquest li va dir: Miguel! Ahí està el conill! tot assenyalant una fita. Quan el jove es va apropar a mirar li pegà un tir per l'esquena.
El judici es va celebrar a mitjan octubre a Nules i, contra tot pronòstic, el matrimoni va ser exculpat per falta de proves, i se'ls posà en llibertat. Vicente Alejandro explica que açò fou perquè el jutge havia estat alletat per la mateixa persona que alletà al Maciano.
Quan va arribar la notícia a Onda, la vesprada del 16 d'octubre, a les portes de la Fira, la gent es va revoltar. L'alcalde, en José Feliu Aguilella, i un grup d'onders més, baixaren a Castelló per a informar al Governador Civil, el senyor Menor, de la situació. Li demanaren que evitara que el Maciano i la seua dona tornaren a sa casa, perquè era molt possible que el poble aplicara la seua justícia i ocorreguera alguna desgràcia major. Però el Governador respongué que no podia intervindre en l'afer. Al dia següent, centenars de veïns del poble es manifestaren a la capital de la Plana demanant un nou judici.
Tota aquesta pressió va fer que el matrimoni haguera d'anar-se'n d'Onda, a pesar d'haver estat declarat no culpable, tindre plena llibertat i que el mateix Governador els assegurara la seua seguretat.
Quan finalment abandonaren Onda, alguns digueren que se n'havien anat a Barcelona però la seua destinació va ser València. De nou, reproduïm les paraules de Vicente Alejandro:
<<En algun lloc de la capital (València) col·locaren una "paraeta" de llepolies per a xiquets, amb la qual es guanyaven la vida>>. Per la seua banda, Salvador Guinot ens va transmetre que el Maciano i la seua dona tenien una roda boja en una fira d'atraccions.
Però la història no va acabar ací, a pesar que al Diario de Castellón del dissabte 21 d'octubre de 1933 es diga textualment: <<Allunyat el núvol que entelava el clar horitzó, al poble honrat i treballador de la vila de les tres-centes torres coronades pel turbant morisc, apareix la normalitat avalada per les autoritats (...)>>.
Tot i el pas del temps, dins del cap dels onders havia quedat el tràgic crim de Miguel i Dolores. El poble sencer continuava pensant que Salvador i Dolores eren els autors de les morts. I per si la memòria fallava, algú es va inventar una cançó sobre la tragèdia que anava corrent de boca en boca. Hui en dia encara hi han persones que la recorden. La lletra la reproduïm al final de l'article. La música correspon al tango "Tomo y obligo" de l'argentí Carlos Gardel (+ 1935), del qual copiem els primers compasos sota aquestes línies, i que fou part de la banda sonora de la pel·lícula "Las luces de Buenos Aires" del director xilé Aldequi Migliar, estrenada l'any 1931.
Noms manuscrits del matrimoni al seu registre de defunció.
(Font: Portal de Arxius Espanyols)
(Font: Portal de Arxius Espanyols)
Vicente Alejandro Guillamón, periodista i escriptor onder, relata així els funestos esdeveniments, que començaren amb la mort de Dolores Aguilella Sol, la filla major del Maciano, a la casa familiar del carrer de Borriana, a tocar del Portal de València :
<<Els tràgics fets tingueren lloc a Onda (Castelló), el poble on vaig nàixer (...) Una parella tenia pensat casar-se prompte, i el xic havia anat estalviant pesseta a pesseta una quantitat determinada. El pare de la xica, un home amb un caràcter violent de malnom el Maciano li va demanar prestats uns diners. La filla, tanmateix, li va aconsellar al nóvio que no li'ls prestara, perquè mai li'ls tornaria (...) La negativa disgustà tant a l'home que va decidir venjar-se contundentment de la parella.
Una nit, quan la filla estava completament adormida, li disparà al tòs, cosa que la va matar de seguida. Amb l'ajut de la seua dona, de malnom la Rufa, li taponaren el forat de la bala, canviaren els llançols i la funda del coixí, i ho deixaren tot endreçat per a quan s'avisara al metge. Poca estona després, encara molt de matinada, el Maciano isqué de cacera amb el nóvio de la filla, tal com havien quedat la nit anterior.
Caminaren alguns quilòmetres fins a un paratge allunyat del poble, que s'anomena el Palmeral, quasi ja al terme de Vila-real (...)>>. I res més es va saber del jove.
Salvador Guinot Pejó, artesol resident a Elx, conta que el Maciano i la Rufa intentaren convéncer al metge per a que certificara que havia estat una mort natural la de la seua filla Dolores. Però aquest, que s'anomenava en Fernando Vizcarro, es negà i els va dir que no podia fer això.
Des del primer moment, la gent del poble va malparlar i no s'acabaren d'empassar que això de la mort sobtada d'ella i la desaparició d'ell fóra una casualitat del destí.
Els ànims es van exaltar encara més quan el 22 de setembre aparegué el cadàver de Miguel Gavaldà Olucha, el nóvio, dins d'un pou de la partida del Palmeral. En eixe moment, Salvador i Dolores ja havien estat detinguts i la cosa es ficava cada vegada més difícil per a ells: eren els principals sospitosos de les morts de Miguel i Dolores.
La tradició oral que ens ha aplegat diu que l'assassinat de Miguel fou així: estaven caçant ell i Salvador el Maciano al Palmeral, molt a prop de Miralcamp, i aquest li va dir: Miguel! Ahí està el conill! tot assenyalant una fita. Quan el jove es va apropar a mirar li pegà un tir per l'esquena.
Ubicació de la partida del Palmeral al terme d'Onda, vora la carretera CV-20
Titular de la notícia al diari ABC, del 23 de setembre de 1933
Quan va arribar la notícia a Onda, la vesprada del 16 d'octubre, a les portes de la Fira, la gent es va revoltar. L'alcalde, en José Feliu Aguilella, i un grup d'onders més, baixaren a Castelló per a informar al Governador Civil, el senyor Menor, de la situació. Li demanaren que evitara que el Maciano i la seua dona tornaren a sa casa, perquè era molt possible que el poble aplicara la seua justícia i ocorreguera alguna desgràcia major. Però el Governador respongué que no podia intervindre en l'afer. Al dia següent, centenars de veïns del poble es manifestaren a la capital de la Plana demanant un nou judici.
Titular de la notícia al diari La Vanguardia, del 18 d'octubre de 1933
Quan finalment abandonaren Onda, alguns digueren que se n'havien anat a Barcelona però la seua destinació va ser València. De nou, reproduïm les paraules de Vicente Alejandro:
<<En algun lloc de la capital (València) col·locaren una "paraeta" de llepolies per a xiquets, amb la qual es guanyaven la vida>>. Per la seua banda, Salvador Guinot ens va transmetre que el Maciano i la seua dona tenien una roda boja en una fira d'atraccions.
Però la història no va acabar ací, a pesar que al Diario de Castellón del dissabte 21 d'octubre de 1933 es diga textualment: <<Allunyat el núvol que entelava el clar horitzó, al poble honrat i treballador de la vila de les tres-centes torres coronades pel turbant morisc, apareix la normalitat avalada per les autoritats (...)>>.
Tot i el pas del temps, dins del cap dels onders havia quedat el tràgic crim de Miguel i Dolores. El poble sencer continuava pensant que Salvador i Dolores eren els autors de les morts. I per si la memòria fallava, algú es va inventar una cançó sobre la tragèdia que anava corrent de boca en boca. Hui en dia encara hi han persones que la recorden. La lletra la reproduïm al final de l'article. La música correspon al tango "Tomo y obligo" de l'argentí Carlos Gardel (+ 1935), del qual copiem els primers compasos sota aquestes línies, i que fou part de la banda sonora de la pel·lícula "Las luces de Buenos Aires" del director xilé Aldequi Migliar, estrenada l'any 1931.
Fragment de la melodia tal com la va interpretar la nostra font
(Font: Pascual Molina i Piquer)
Fragment de la melodia original del tango "Tomo y obligo" de Carlos Gardel
A banda de la cançó, també es va popularitzar un romanç anònim, més breu, sobre els fets:
Señores, ¡presten atención!
¡Guarden silencio un momento!
Y veréis que con razón
en Onda están descontentos.
De pensar que de la noche al día
fueron unos criminales
a matar un par de vidas
sin ser de nada criminales.
Todo el pueblo les quería
a los dos asesinados,
y al amanecer del día
fueron a buscar al juzgado.
Cuando vino el señor juez
ordenó al señor doctor
examine usted este ser
que yo buscaré al autor.
Por sospecha retuvieron
a los padres de la asesinada
y a Nules se los llevaron
para ver si declaraban.
Por evitar si podían
que no fueran arrastrados,
por el pueblo que decía:
"si son hay que darles palo".
(Font: Carmen i Dolores Piquer Taurà)
Quasi tres anys més tard, el 18 de juliol de 1936, una part de l'Exèrcit Espanyol va perpetrar un colp d'estat contra el Govern democràticament elegit. En uns dies, la insurrecció militar es va convertir en una Guerra Civil que dividí el territori de l'Estat en dos bàndols. Onda caigué del costat fidel a la República. També ho va fer València, on residien el Masiano i la Rufa.
Durant els primers mesos de la Guerra s'executaren persones de tota classe i estament a un costat i altre de la línia de batalla. Moltes d'aquestes morts foren per revenges i no per motius polítics.
En aquest clima, un grup d'onders (concretament una altra filla supervivent del matrimoni acusà a José Sansano i Germán Martí) se n'anà cap a València a buscar a Salvador i a Dolores i retre comptes amb ells. Els trobaren al seu domicili del carrer dels Soguers del Cap i Casal, al barri del Carme, i els traslladaren forçosament a Onda. Segons l'historiador local Ximo Huguet, citant a Vicent Gabarda, era el 9 d'octubre de 1936. Un dia assenyalat per altres motius a la història del poble.
Degueren entrar pel Portal de València a la Sinagoga. Arribaren en un tres i no res a l'escorxador, ubicat a la Plaça de Sant Vicent, on actualment està el Centre de Formació de Persones Adultes. Una gran quantitat de veïns esperava la comitiva. Les històries orals diuen que fou un esdeveniment amb molt de ressò i que fins i tot els xiquets van anar a contemplar-lo. També baixà gent d'Artesa. Relata Vicente Alejandro que Salvador va ser mort immediatament, sense cap tipus de preàmbul. A Dolores, en canvi, se li va donar l'oportunitat que confessara els fets. Ella va explicar la història amb tots els detalls i, tot seguit, l'escamot allà reunit decidí que també se l'havia d'executar. I així fou.
Els cossos sense vida del matrimoni quedaren allà al terra inerts, hores abans que la turba incendiara a pocs metres del lloc l'Església de l'Assumpció, i acabara de destruir tots els objectes de culte, llibres de l'arxiu i obres d'art que s'havien salvat del saqueig de l'agost.
Fotografia de la Plaça de Sant Vicent, on foren assassinats el Maciano i la seua dona
(Font: Arxiu Fotogràfic de la Caixa Rural d'Onda; Autor: José Aguilella, 1975).
Tanmateix, la defunció del matrimoni acabà sent registrada efectivament a data de 9 d'octubre de 1936, però aquest fet es produí l'octubre de 1943. També la filla supervivent assegurà que la detenció va tindre lloc a València el dia 8 i foren executats el dia 9.
Registre manuscrit de les morts del Maciano i la Rufa a la Causa General d'Onda, any 1941, amb l'explicació dels fets, el nom dels principals acusats i la situació d'aquests.
(Font: Portal de Arxius Espanyols)
(Font: Portal de Arxius Espanyols)
D'aquesta manera es ficà el punt i final a la història dels crims del Maciano, però van haver de passar anys per a què la gent començara a oblidar-se'n.
LA CANÇÓ DEL MACIANO
Font: Carmen i Dolores Piquer Taurà
Oigan señores, oídme todos,
triste relato les voy a contar:
protagonistas son unos padres
que criminales les hay que llamar.
Han dado muerte a una azucena
y a un buen chico de buen corazón;
es la azucena su propia hija
que quince años contaba de edad.
A las doce de la noche,
cuando durmiendo se hallaba,
y la pobre descansaba
su cuerpecito virginal:
cuando se le acerca el padre
con el instinto de fiera,
y su madre de una hiena
que así se deben llamar.
Eso claro no se ha visto
pero al día siguiente
llorando llamaban a la gente
y se pusieron a contar:
"¡pobrecita se me ha muerto!
¡ha tenido un gran derrame!"
resultando que la infame
nos lo quería ocultar.
Meca es el novio de la azucena,
es un buen chico de buen corazón,
pero el Maciano, horrible de nombrarlo,
le dio cita con mala intención.
De que acudiera con su escopeta
y que a nadie le dijera tal,
pues para darle muerte secreta
le dio la cita en el Palmeral.
Una vez dentro de la finca,
cerca de un horrible pozo,
le dijo "este es el trozo que escondido debe estar,
el conejo que yo he visto,
alza estos pedruscos
que con la mano
lo hay que cazar".
Entonces cogió el hacha
y le cortó la cabeza
machacándola entre las piedras
y cuando muerto lo vio:
lo arrojó dentro del pozo
para que nadie lo viera.
Dos crimenes en un día,
el pueblo pide justicia,
la cabeza de los dos.
REFERÈNCIES:
ALEJANDRO, Vicente. Un caso parecido al de Córdoba de hace 77 años. Disponible en línia: http://movil.religionenlibertad.com/articulo_rel.asp?idarticulo=24759&accion= Consulta: 24 de desembre de 2014.
ANÒNIM (1933, 23 de setembre). De la muerte misteriosa de una muchacha: hallazgo del cadáver del novio. ABC, p.31.
ANÒNIM (1933, 18 d'octubre). Protesta contra un fallo judicial. Las Provincias, p.14.
ANÒNIM (1933, 21 d'octubre). Las Fiestas. Diario de Castellón.
ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1938). Causa General de Castellón y Provincia, pieza separada número 82, término municipal de Onda.
ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1941). Causa General de Castellón de la Plana, número 83, ramo separado de Onda.
CASTELLÓ (1933, 18 d'octubre). En Onda, causa indignación la libertad de un matrimonio acusado de la muerte de su hija. La Vanguardia, p.19.
DIAGO BADENES, Maria. Entrevista realitzada el 25 de juliol de 2007 en l'Església de l'Assumpció d'Onda. Entrevistador: Ismael Chiva.
FILMAFFINITY. Las luces de Buenos Aires. Disponible en línia: http://www.filmaffinity.com/es/film200525.html Consulta: 13 de febrer de 2015.
GABARDA, Vicent (1996). La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939. València, Ed. Alfons el Magnànim / IVEI.
GUINOT PEJÓ, Salvador. Entrevista telefònica realitzada el 20 de gener de 2015. Entrevistador: Ismael Chiva.
HUGUET, Ximo (2010). Del soroll al silenci: la Guerra Civil a Onda, Onda, Gràfiques Onda.
MOLINA, Pascual. Entrevista realitzada el 25 de desembre de 2014 a Artesa. Entrevistador: Ismael Chiva.
PASCUAL, Antonia. Entrevista realitzada el 25 de desembre de 2014 a Artesa. Entrevistador: Ismael Chiva.
PIQUER, Carmen. Lletra del romanç i de la cançó del Maciano. Documents lliurats el 14 de febrer de 2015.
PIQUER, Dolores. Lletra del romanç i de la cançó del Maciano. Documents lliurats el 14 de febrer de 2015.
YÁÑEZ (1913, 18 de juny). Catástrofe en Onda. El Pueblo, diario republicano de Valencia, n.7744, p.1.
Molt interessant i ben documentada la història. I també il·lustrativa del caràcter i fets d'una època.
ResponEliminaGràcies per fer-nos-la saber a qui no som onders.
Gràcies, Xavier!
ResponElimina