La sèquia del Diable: una obra romana a la Plana

Aquesta setmana us presentem un breu apunt de com va anar la nostra visita a una de les restes arqueològiques més desconegudes del terme d'Onda, a la comarca de la Plana Baixa, però que, tanmateix, degué tindre una importància cabdal en temps dels romans. Es tracta de la que, segles després, es va anomenar sèquia del Diable, construïda a la riba del riu de Millars per tal d'aprofitar les seues aigües. La magnificència d'aquest projecte i la seua concreció s'han d'entendre en el marc d'un territori vertebrat pel pas de la via Augusta, fèrtil i esquitxat de nombroses vil·les, com testimonien els abundants vestigis arqueològics trobats a la plana de Castelló. 

Dues de les obertures del tram que visitàrem d'aquesta
canalització. En aquest punt, discorre per l'interior d'un cingle.

Nosaltres hi vam estar a una de les galeries que s'han conservat a la primera part del recorregut, situada a la partida ondera del pas de Fulla. Per a fer-hi cap, vam haver de superar la frondosa vegetació que amaga el pas cap a les boques del túnel i el fort desnivell dels cingles que baixen pràcticament en vertical cap al Millars. No obstant això, amb paciència i després de vora una hora de recerca, hi arribàrem tot baixant per un barranquet, creuant-lo i avançant penosament per la boscúria.

De baixada cap al cingle, travessàrem un xicotet
barranquet. Al fons, s'observa una boca que, si bé
és molt pròxima a la sèquia del Diable, a primera
vista ens va parèixer que era d'origen natural

El món acadèmic va conèixer de l'existència d'aquesta obra l'any 1966. Fou aleshores quan l'investigador José María Doñate Sebastià va publicar Riegos romanos del Mijares, un estudi confeccionat a partir d'una pista trobada pel mateix autor a l'arxiu municipal de Vila-real. Allà, en sengles anotacions del 1523 i del 1559, es parlava d'una sèquia que anava fins a Morvedre, és a dir, fins a Sagunt, i que, al remat, resultaren ser dues canalitzacions distintes amb una mateixa destinació que es bifurcaven dins del terme vila-realenc.

Tanmateix, ni Doñate ni tampoc després Antonio López Gómez al seu El origen de los riegos valencianos: canales romanos (1974) feren esment del pas subterrani que visitàrem. Ara bé, documentaren profusament, sobretot Doñate, cadascuna de les restes localitzades a la banda sud del Millars, des de la central de la Hidroelèctrica d'Onda fins a l'ermitori de la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real. Així mateix, també va localitzar algun senyal d'obres romanes a la riba septentrional del riu. Fou, doncs, l'investigador almassorí Vicente Llop qui, l'any 2014, relacionà aquesta galeria artificial que, segons explicà a la revista ondera Arrels, era coneguda per alguns caçadors, amb el tram inicial de la sèquia del Diable.

De baixada, obrint pas

La secció que nosaltres exploràrem presenta tres boques, que bé van poder ser respiralls de la sèquia, al mateix temps que accessos per tal d'accelerar la perforació de la roca durant la construcció, amb diverses persones treballant a l'hora, i per a facilitar-ne les obres de manteniment i reparació. Malauradament, la primera de les obertures que trobem ha estat cegada per una solsida i ara és inservible.

Boca d'accés al túnel de la sèquia del Diable

Detall d'aquesta boca, inutilitzada per una solsida

Aquesta mateixa entrada, en una imatge amb major
exposició. S'observa la galeria col·lapsada a l'interior.

Per tant, hi entrem a la galeria per la segona, a uns 50 metres aigües avall. Així com la boca inutilitzada queda a peu pla de la terrassa del cingle per la qual ens movem, aquesta para a uns dos metres d'altura. Amb un poc d'impuls, ens arrapem a la paret i, fent l'esforç de nou caure enrere, accedim a l'interior del túnel, on ni tan sols podem ficar-nos de peu. Des de la nostra posició, pocs metres més enllà cap a l'est, albirem la llum d'una altra de les obertures.

Un altre dels accessos al túnel de la sèquia del Diable

Detall de l'obertura

L'interior des de l'obertura

Avancem cap a ella amb cura per aquest canal ara buit però, en temps passat, segurament ple d'aigua. En fer-hi cap, veiem com el túnel s'ha solsit parcialment i decidim no intentar passar més enllà. Així, per la tercera de les obertures d'aquest tram de la sèquia del Diable que va per dins del cingle que, des del Pas de Fulla, cau cap al Millars, eixim novament a l'exterior.

Mirada enrere, amb la claror de l'altra boca

Solsida del túnel que ens feu retrocedir

En aquest cas, la boca hi queda a cosa d'un metre i mig per damunt de la terrassa del cingle. No ens és gens difícil baixar d'un bot i, tot seguit, començar a obrir-nos camí entre la frondosa vegetació que domina aquest territori.

Imatge de la boca a través de la 
qual vam eixir del túnel

Retrobat el viarany per on, penosament, hi havíem arribat fins a aquest llegat ocult que ens donaren els romans, deixem la sèquia del Diable amb la satisfacció d'haver estat allà on, la mà de la cultura a la qual li devem gran part del què som i del què parlem, fou capaç d'obrar una gran obra d'enginyeria que abastira de prou aigua a la fèrtil plana costanera situada entre Borriana i Sagunt. 

Comentaris

  1. Hola teniu les coordenades del lloc i pero on accedir? Conec les restes d'un pont suposadament romà al terme d'Onda i al riu Millars, però no estic segur si és el mateix lloc o no.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Oriol! Doncs no tenim les coordenades perquè no vam gravar el camí amb Wikiloc. Les restes del pont romà al qual et refereixes estan aigües amunt, a l'eixida del Sitjar i a la banda nord del riu. Aquest túnel del que parlem ací està més avall, una vegada el Millars ha creuat la carretera de l'Alcora i comence a fer meandres, just al Pas de Fulla, a la banda sud del riu.

      Suprimeix

Publica un comentari