Ulldemolins - Ermita de santa Magdalena - Font de la Gleva - Les cadolles Fondes - Congost de Fraguerau - Ermita de sant Bartomeu - Ulldemolins
Aquesta setmana us proposem una ruta pel Priorat. És la primera vegada que fem senderisme per aquesta comarca i, de ben segur, que hi tornarem. Vam eixir del poble d'Ulldemolins i a ell tornàrem a fer cap unes sis hores després. I és que aprofitàrem un dia de contrastos, amb núvols, pluja, Sol i fred, per a visitar el congost de Fraguerau, travessat pel riu de Montsant. Una excursió molt interessant durant la qual vam poder comprovar els efectes dels forts aiguats que devastaren una part important d'aquesta contrada, i de les veïnes Garrigues i Conca de Barberà l'octubre de 2019.
La ruta comença al santuari de la Mare de Déu de Loreto d'Ulldemolins. Aquest edifici, del segle XVIII, en substitueix a un altre d'anterior bastit al segle XVI. La decoració interior data de la dècada del 1990. Des d'allà eixim en direcció oest pel carrer de l'Hospital que, de seguida, ens fa perdre un poc d'altura. Passem pel portal del Roser i, en acabant, girem cap a la dreta pel carrer de santa Magdalena. Aquesta via es correspon amb el camí de santa Magdalena, amb el qual deixem enrere els últims habitatges del poble.
Per la divisòria entre la sort del Notari, a la dreta, i les Sortetes, a l'esquerra, caminem cap al sud-oest sense deixar ni un moment de baixar. Tanmateix, en passar per un cobert que para a la banda de la sort del Notari i reorientar-nos cap a ponent, el camí de santa Magdalena esdevé pla. Ara bé, poc hi dura, perquè en tombar novament cap a l'esquerra, davallem un altra vegada.
Travessem en aquest punt el riuet del Teix. La ribera d'aquest curs d'aigua és testimoni dels efectes dels aiguats torrencials d'octubre de 2019. En aquelles dates, pareix que el "riuet" va arribar a "riuot"... .
El camí de santa Magdalena, en acabant, tira ara cap amunt en direcció sud-est, cap a la partida de les Canaletes. En fer-hi cap, ens separem del camí de santa Magdalena, que se'n va cap a l'esquerra.
Nosaltres continuem recte i, després, girem amb la pista, que és coneguda com de les Ermites, cap a la dreta, a occident. No obstant això, immediatament canviem la pista per una sendera que arranca a l'esquerra. Mentre, a mà dreta, contemplem una panoràmica magnífica d'Ulldemolins.
Dit i fet, ens incorporem a la senda que, a poc a poc, ens fa tombar cap a ponent. Al cap d'uns cinc minuts, retrobem la pista de les Ermites, però l'abandonem de seguida per un corriol que puja ràpid per la vora d'un mas.
Després, passem a tocar d'una bassa i de l'àrea de lleure de l'ermita de santa Magdalena. Fem cap, finalment, a aquest temple del segle XVI, dissenyat per Jaume Amigó i tancat al culte entre 1587 i 1599 per les disputes entre el veïnat d'Ulldemolins i la cartoixa d'Escaladei. L'ermita fou recuperada al segle XVII i va ser decorada la centúria següent amb una col·lecció important de retaules. Per açò fou batejada amb el malnom de la catedral del Montsant. Tanmateix, tots van desparèixer el 23 de juliol de 1936. Aquell dia, segons consta a l'expedient municipal de la causa general de la dictadura franquista, "se derribaron todos los altares de la Iglesia y ermitas, sacando las imágenes y objetos de culto a la plaza, prendiendo fuego, haciendo mil burlas del poder de las imágenes y más tarde apearon las campanas y se las llevaron". Dels fets culparen a onze veïns del poble, deu constaven com a refugiats a França i un altre no se sabia on parava.
Després de visitar l'ermita de santa Magdalena, desfem el camí uns metres i ens incorporem, en direcció oest, al camí de sant Antoni, que es correspon també amb el camí d'Albarca a Margalef. De fet, no tardem en abandonar el camí de sant Antoni que, amb la pista, tira cap a l'ermita dedicada a aquesta advocació del santoral cristià i també a santa Bàrbara. Nosaltres, amb la via que uneix Albarca i Margalef, continuem la marxa cap a ponent.
A la plana dels Pins Pinyers trobem una fita des d'on, una altra vegada, tenim una bona panoràmica d'Ulldemolins. Ara bé, si mirem cap a occident, veurem ja les formes capritxoses que dibuixen les muntanyes del congost de Fraguerau.
Cap allà tirem. Aquesta contrada és ja diferent de la trepitjada fins ara. Notem la solitud. No pareix que hi haja ningú. Només els ocells ens fan companyia mentre descendim cap al paratge, també espectacular, de les cadolles Fondes.
Arribem, al cap d'uns vint minuts des de la fita que hem comentat, a la font de la Gleva. De nou, observem els efectes del temporal de tardor en aquest indret, i ens preocupa no poder completar la travessa del congost de Fraguerau. Tanmateix, com ja han passat setmanes des de la rovinada, decidim continuar endavant, no sense abans pegar un mosset per tal de reprendre forces.
Dit i fet que amb el camí d'Albarca a Margalef, que ací també és anomenat camí de Fraguerau o d'Ulldemolins a Margalef, ens endinsem tímidament en aquest estret. No tardem gens en escoltar la remor de l'aigua. El barranquet que passa per la font de la Gleva, on ja no porta aigua, sí que va carregat un poc més endavant al rebre'n d'altres. Amb determinació, l'aigua cau en vertical cap al riu de Montsant. I açò mateix, la força de l'aigua és la que ha modelat aquest paisatge de cocons, pous, piscines naturals. Allà han habilitat un mirador per a contemplar l'espectacle que ens regala el líquid element en el paratge conegut amb el nom de les cadolles Fondes.
Embadalits encara com estem d'açò, mamprenem el camí d'Albarca i d'Ulldemolins a Margalef, o de Fraguerau. No té pèrdua. Al cap d'uns cinc minuts, passem per la roca Balladora. Mentre, se'ns manifesten les formes úniques dibuixades pels pas dels mil·lenis i que, darrerament, han estat batejades amb neotopònims. És el cas de Lo Buda o de Lo Camell, entre d'altres exemples.
El riu de Montsant, que també és conegut amb el nom de riu de Margalef, fa un parell de meandres mentre avança encaixat pel congost. A mesura que perdem altura, se'ns fan palesos més efectes dels aiguats torrencials. Troncs per ací, plàstics per allà. La força de l'aigua va arrastrar tot el que va trobar, sense miraments. Quan ens fiquem a l'altura del riu, la desolació és completa. Veiem restes arrastrades per dalt dels nostres caps. Calculem que, en aquest punt, el riu va assolir pràcticament els tres metres d'altura. És esfereïdor trepitjar aquesta terra, encara fangosa.
La sorpresa però és majúscula en arribar al pont Penjat. No és que no ho haguérem pensat abans, de fet havíem fet travesses sobre si hi seria o no. I en fer-hi cap, just al punt on deixem el camí de Margalef, i també el de Fraguerau, el pont resulta que no hi és. A la nostra banda, mig pont. A l'altra banda de riu, ens pareix veure la meitat que li falta. Un desastre. El pont Penjat, endemés de partit, fou arrancat de les sujeccions per l'aigua. Ha quedat destrossat per complet.
Al fer ja algunes setmanes de la rovinada, el nivell de l'aigua del riu de Montsant ha baixat considerablement. Gràcies a açò, i amb molta cura, baixem per un vessant amb tendència vertical cap al llit del riu, i el travessem sense problemes.
En efecte, a l'altra banda ens esperaven la resta de les restes del pont Penjat, entre branques i brutícia. En aquest punt pareix que hi va haver un bon embús durant les pluges torrencials i s'acumulà un poc de tot.
Amb més intuïció que certesa, tirem cap a l'esquerra per una sendera plena de restes arrastrades per la rovinada. Mentre, el cel, d'encapotat, ha passat a gris, i de gris a negre.
Amenaça pluja mentre remuntem el barranc de sant Bartomeu, tributari del riu de Montsant. Aquesta torrentera ja no duu gens d'aigua, i açò ens facilita la vida en aquesta part de l'excursió. Tot i que no ho parega, aquest paratge no és massa frondós i hi predomina la roca nua. Però la humitat del barranc de sant Bartomeu fa que, a la ribera, s'haja desenvolupat un bosc mediterrani ben tapat que, durant uns minuts, ens fa d'aixopluc de la pluja.
Però el cel té ganes de ploure i descarrega una ramassada de mil dimonis. Les roques, banyades com estan, esvaren, i acabem ben banyats de cap a peus.
Amb tot, aconseguim arribar a una gran balma, de les moltes que hi ha per ací, ja a tocar de l'ermita. Aquesta cavitat natural fou utilitzada en el passat per l'ésser humà per a guardar el bestiar i pernoctar si calia. Testimoni d'açò són les restes, mitjanament conservades, del corral i d'un xicotet habitatge, tot de pedra.
Quan la pluja minva, i sense poder perdre el temps per les poques hores de llum que té el dia a mitjan del mes de novembre, ens apropem a l'ermita de sant Bartomeu, d'origen romànic, tot i haver estat remodelada al segle XVIII. D'aquest paratge en va fer sa casa Guerau Miquel, més conegut amb el nom de fra Guerau, un anacoreta que va viure a cavall dels segles XII i XIII i que, a banda de la de sant Bartomeu, també va aixecar un altre temple, dedicat a santa Maria, que no ha sobreviscut. Fra Guerau dóna nom al congost que hem recorregut. Tanmateix, a l'Analecta montserratensia (1962), també apareix documentat amb el nom de congost d'Alboquer.
Estem a la partida del racó de sant Bartomeu i, en deixar enrere el temple, el camí, que ara rep també el nom d'aquesta advocació, no té massa pèrdua, almenys de moment. Només cal continuar remuntant el barranc de sant Bartomeu i guanyar més i més altura. A poc a poc ens enlairem però pareix que mai aconseguim eixir de la clotada del congost de Fraguerau.
Al remat, més de mitja hora després d'abandonar l'ermita de sant Bartomeu, quan el Sol esmorteït de la vesprada fa la intenció de brillar al cel, el camí de sant Bartomeu travessa una zona amb molta vegetació, que pràcticament s'ha engolit el pas. Ara bé, en deixar enrere aquest tram, comencem a veure bancals i més bancals, tot i que perduts. La pujada s'accentua i fem un lleu ziga-zaga. La vista és preciosa des d'ací dalt. De fons, el massís del Montsant trau el cap. El temps, però, és or, i mamprenem l'excursió, ara cap al mas de l'Esclauet.
Abans d'arribar-hi, però, passem per un aljub que queda per baix del camí, i ens apropem a veure'l. Després, ja, en cosa de cinc minuts arribem a aquesta masia.
Continuem amb el camí de sant Bartomeu en direcció nord, cap a la cova de Pere Queralt, que queda ja just baix de la carretera C-242, o de Reus a Lleida. Mentre darrere de nosaltres queden els paisatges immensos que acabem de trepitjar, a septentrió ens ix al pas la carretera, que agafem cap a la dreta.
Amb aquesta via comencem a perdre altura. A la dreta, durant tota l'estona tenim la vista de la banda del Montsant. A l'esquerra, però, les panoràmiques cap a les Garrigues són intermitents. Hi destaquen, en primer terme, els Bessons. Al fons també albirem, molt lluny, el Montsec. No badem massa, tot i que ha eixit el Sol fa fred, encara anem banyats i no ens abelleix refredar-nos... .
Ara per la carretera, ara per sendes que van en paral·lel, fem uns tres quilòmetres abans de tirar per una senda que va entre la carretera C-242, que queda per baix, i la LP-7013, o de la Pobla de Cérvoles a Juncosa, que va per dalt. Concretament, estem a la parta alta de les crestes del Blai. A la dreta ja veiem novament Ulldemolins.
Per aquest caminoi avancem cap a l'est durant uns vint minuts. Després, retrobem la C-242. La seguim fins, pràcticament, fer cap a Ulldemolins.
Ara bé, en travessar el riu de Montsant, trenquem a la dreta pel marge d'una vinya per a anar a buscar el camí de Juncosa a Ulldemolins. Quan el agafem, trenquem a l'esquerra i remuntem el desnivell fins al poble.
El primer que ens trobem és l'església de sant Jaume, del segle XVI, projectada per Jaume Amigó pocs anys després de l'ermita de santa Magdalena i construïda sota la direcció de Pere Blai, un dels arquitectes més detacats de Catalunya en aquella època i autor de la façana del Palau de la Generalitat, entre d'altres. El campanar, però, és del segle XIX ja que l'original va caure.
L'ermita de sant Bartomeu de Fraguerau vista des del corral construït a una balma que hi queda a la vora
La ruta comença al santuari de la Mare de Déu de Loreto d'Ulldemolins. Aquest edifici, del segle XVIII, en substitueix a un altre d'anterior bastit al segle XVI. La decoració interior data de la dècada del 1990. Des d'allà eixim en direcció oest pel carrer de l'Hospital que, de seguida, ens fa perdre un poc d'altura. Passem pel portal del Roser i, en acabant, girem cap a la dreta pel carrer de santa Magdalena. Aquesta via es correspon amb el camí de santa Magdalena, amb el qual deixem enrere els últims habitatges del poble.
Santuari de la Mare de Déu de Loreto
Carrer a Ulldemolins
El portal del Roser és l'únic que es conserva. Té un retaule d'aquesta advocació mariana amb la data del 1985.
Camí de santa Magdalena
Aquesta via, ara cap a Ponent
De baixada a creuar el riuet del Teix
Riuet del Teix
Camí de santa Magdalena
Panoràmica llunyana d'Ulldemolins
Dit i fet, ens incorporem a la senda que, a poc a poc, ens fa tombar cap a ponent. Al cap d'uns cinc minuts, retrobem la pista de les Ermites, però l'abandonem de seguida per un corriol que puja ràpid per la vora d'un mas.
Arranc de la sendera
Senda
Trepitgem terra petri
Pedra plantada al mig de les oliveres
Zona recreativa de l'ermita de santa Magdalena
Font
Façana del temple
Interior de l'ermita de santa Magdalena
Camí d'Albarca a Margalef, o camí de sant Antoni
El camí d'Albarca a Margalef després de separar-se del camí que va a l'ermita de sant Antoni i de santa Bàrbara
Panoràmica d'Ulldemolins
des de la plana dels Pins Pinyers
Camí d'Albarca a Margalef
Al fons, les formes singulars del congost de Fraguerau
El camí d'Albarca a Margalef a prop ja de la font de la Gleva
Arribem, al cap d'uns vint minuts des de la fita que hem comentat, a la font de la Gleva. De nou, observem els efectes del temporal de tardor en aquest indret, i ens preocupa no poder completar la travessa del congost de Fraguerau. Tanmateix, com ja han passat setmanes des de la rovinada, decidim continuar endavant, no sense abans pegar un mosset per tal de reprendre forces.
Font de la Gleva
Detall del tub per on ix l'aigua d'aquesta font
El camí d'Albarca a Margalef en entrar al congost
El riu de Montsant ha fet camí segles i segles entre les roques, dibuixant el congost de Fraguerau i les cadolles Fondes
Les cadolles Fondes, tota una meravella
La roca Balladora
Balma de la roca Balladora
Camí d'Albarca a Margalef pel congost de Fraguerau
Lo Buda des del camí
Vista d'un corral construït dins d'una cova a l'altra banda del riu de Montsant
El riu de Montsant, que també és conegut amb el nom de riu de Margalef, fa un parell de meandres mentre avança encaixat pel congost. A mesura que perdem altura, se'ns fan palesos més efectes dels aiguats torrencials. Troncs per ací, plàstics per allà. La força de l'aigua va arrastrar tot el que va trobar, sense miraments. Quan ens fiquem a l'altura del riu, la desolació és completa. Veiem restes arrastrades per dalt dels nostres caps. Calculem que, en aquest punt, el riu va assolir pràcticament els tres metres d'altura. És esfereïdor trepitjar aquesta terra, encara fangosa.
El camí d'Albarca a Margalef en arribar al nivell del riu de Montsant
Branques arrastrades per la força de l'aigua durant les pluges de l'octubre de 2019
La sorpresa però és majúscula en arribar al pont Penjat. No és que no ho haguérem pensat abans, de fet havíem fet travesses sobre si hi seria o no. I en fer-hi cap, just al punt on deixem el camí de Margalef, i també el de Fraguerau, el pont resulta que no hi és. A la nostra banda, mig pont. A l'altra banda de riu, ens pareix veure la meitat que li falta. Un desastre. El pont Penjat, endemés de partit, fou arrancat de les sujeccions per l'aigua. Ha quedat destrossat per complet.
Restes del pont Penjat
Pas del riu de Montsant pel lloc on hi va estar el pont Penjat
Restes del pont Penjat
Més restes d'aquest pont baix de les branques
Camí cap a l'ermita de sant Bartomeu, tapat per les branques que va moure l'aigua l'octubre de 2019
Camí
La tardor dóna color a un dia gris
De pujada cap a l'ermita de sant Bartomeu
Amb tot, aconseguim arribar a una gran balma, de les moltes que hi ha per ací, ja a tocar de l'ermita. Aquesta cavitat natural fou utilitzada en el passat per l'ésser humà per a guardar el bestiar i pernoctar si calia. Testimoni d'açò són les restes, mitjanament conservades, del corral i d'un xicotet habitatge, tot de pedra.
Corral construït dins d'una sopalma
Interior del corral
La construcció, des de l'altra banda
Ermita de sant Bartomeu de Fraguerau
Detall de l'espadanya
Absis del temple
Porta d'entrada a l'ermita, amb la inscripció de l'any 1799
Inscripció en record de Francesc Palau i Quer que, a mitjan segle XIX, va ser l'últim ermità
Camí de sant Bartomeu
Mirada enrere des del camí de sant Bartomeu
Pas del camí per baix de les roques
Són pocs metres i, de seguida, eixim a l'altra banda
Al remat, més de mitja hora després d'abandonar l'ermita de sant Bartomeu, quan el Sol esmorteït de la vesprada fa la intenció de brillar al cel, el camí de sant Bartomeu travessa una zona amb molta vegetació, que pràcticament s'ha engolit el pas. Ara bé, en deixar enrere aquest tram, comencem a veure bancals i més bancals, tot i que perduts. La pujada s'accentua i fem un lleu ziga-zaga. La vista és preciosa des d'ací dalt. De fons, el massís del Montsant trau el cap. El temps, però, és or, i mamprenem l'excursió, ara cap al mas de l'Esclauet.
Camí de sant Bartomeu
Aquest tram de l'excursió ens regala unes bones vistes
Aljub
El mas de l'Esclauet amb la cova de Pere Queralt al fons
El camí de sant Bartomeu amb la cova de Pere Queralt
Mirada enrere del país recorregut
Carretera C-242, de Reus a Lleida
Vista cap a la banda de les Garrigues
Ara per la carretera, ara per sendes que van en paral·lel, fem uns tres quilòmetres abans de tirar per una senda que va entre la carretera C-242, que queda per baix, i la LP-7013, o de la Pobla de Cérvoles a Juncosa, que va per dalt. Concretament, estem a la parta alta de les crestes del Blai. A la dreta ja veiem novament Ulldemolins.
Camí en paral·lel a la carretera
Carretera C-242
Camí per dalt de les crestes del Blai
Vista panoràmica d'Ulldemolins
Camí
Carretera C-242
Panoràmica d'Ulldemolins
Una altra vista del poble, ja més a prop
Últims rajos del Sol sobre el riu de Montsant
Pel marge de les vinyes, quan el dia mor
Camí de Juncosa a Ulldemolins
El primer que ens trobem és l'església de sant Jaume, del segle XVI, projectada per Jaume Amigó pocs anys després de l'ermita de santa Magdalena i construïda sota la direcció de Pere Blai, un dels arquitectes més detacats de Catalunya en aquella època i autor de la façana del Palau de la Generalitat, entre d'altres. El campanar, però, és del segle XIX ja que l'original va caure.
Església de sant Jaume d'Ulldemolins
Font, amb la data de l'any 1910
Carrer a Ulldemolins
Per a acabar, només ens queda tornar al punt d'eixida. Ací teniu l'enllaç de l'excursió a Wikiloc. Gaudiu-la!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada