Calaix d'interior: Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà
Aquesta setmana publiquem una nova edició del nostre Calaix d'interior en la qual són protagonistes els moriscos valencians, sarraïns que, després de la conquesta de Jaume I, es quedaren a viure al Regne cristià de València.
Distribució de la població al Regne de València el 1609.
En negre, els llocs on només hi vivien moriscos
Per a Joan Fuster, aquesta gent eren els autòctons del país ja que, com diuen Herrero i Pons (1973), tot i haver renunciat als seus costums i haver adoptat completament els islàmics, la barreja amb els invasors nord-africans i àrabs no fou suficient per a desvirtuar la seua particularitat racial hispana, romana i visigoda.
Nogensmenys, després de la conquesta cristiana, "la inassimilació d'aquesta minoria etnicolingüística, la disminució de les rendes senyorials, l'amenaça política que la seva vitalitat demogràfica comportava, les implicacions turques i la intolerància religiosa i social" (Ferrando i Nicolás, 2011: 234) provocaren un rebuig general envers ells. Si el 1582 l'oposició interessada de gran part de la noblesa valenciana impedí que el Rei Felip I de València i II de Castella els foragitara (Costa, 2010: 27), el 1609 pràcticament ningú alçà la veu en contra del Decret d'expulsió signat per Felip II de València i III de Castella que suposà la pèrdua, en quatre mesos, de vora un terç de la població del Regne, al voltant de 125.000 persones (Ardit, 2010: 72; Ferrando i Nicolás, 2011: 234) i, a més a més, d'un grup dinàmic amb un ritme de creixement que ultrapassava en un 25% al dels cristians (Reglà, 1968).
Embarcament dels moriscos en el Grau de Vinaròs
Pintura de Pere Oromig i Francisco Peralta (1613)
Amb tot, València va tardar molt de temps a refer-se. A mitjan segle XVII, el cens de 1646 mostra com encara no s'havien assolit al Regne els nivells poblacionals anteriors a 1609 (Reglà, 1968). En definitiva, el País Valencià va sofrir un "gran <<buidatge>>" que comportà l'abandonament de 305 pobles, que representaven més del 55% dels 553 assentaments valencians de moriscos (Cano, 2014). Aquest buidatge s'accentuà pel fet que els repobladors que ocuparen les localitats morisques i els seus camps de conreu foren majoritàriament cristians valencians que migraren dins de les mateixes fronteres del país. En aquest sentit, el contingent estranger de repobladors no superà el 10% del total, amb una barreja de mallorquins, aragonesos, catalans, castellans o, fins i tot, genovesos (Gil, 2012: 118).
Vista del territori de la serra d'Espadà i del sud-est de l'Alt Millars
Font: TERRASIT
Singularment, la serra d'Espadà i la banda sud-est de l'actual comarca de l'Alt Millars, tancades dins del triangle format pels nuclis cristians de Sogorb, Sagunt i Onda, s'havien convertit en un dels territoris moriscos més septentrionals del Regne de València, amb una xifra inferior a 19.000 ànimes mahometanes el 1609 (Espadàniques, 2014). En anar-se'n tota aquesta gent, Gaspar Escolano (1611), historiador de l'època, descrigué com "no se puede contar la ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos".
Als despoblats d'Artesa, Tales, Benitandús, Veo, l'Alcúdia de Veo, Eslida, Aín, Aiòder o Fanzara arribaren cristians nouvinguts. Els seus noms esborraren la petjada dels antics pobladors: antropònims de talers com Mahomat Abdosalem o Cilim Morisch o d'artesols com Hamet Ubeÿt o Yucef Roget, que apareixen al cens de 1510 (Valldecabres, 2002: 251), es van esvair per sempre en favor de l'antroponímia cristiana. A pesar d'això, on si quedà la emprempta musulmana fou als topònims d'aquestes poblacions, que es van mantindre després de l'expulsió morisca. Així doncs, l'Alcúdia deriva de l'àrab al-kudya, "el pujol", o Aín, d'ayn, "font" (DCVB), per citar-ne dos exemples.
La pitjor part d'aquesta despoblació se l'emportaren els nuclis que no tornaren a ser poblats. Només els situats als territoris espadànic i altmillarenc en fan una bona llista. Nosaltres ací en parlarem de quatre. En primer lloc, de Benisuleima, Suleima, o Suera Alta, al terme de Suera, per ser un exemple de poble morisc repoblat i després tornat a abandonar. En segon terme, de Castro, també al terme de Suera, com a exemple de poble morisc definitivament abandonat el 1609 i reconvertit a corral i, ara per ara, emprat com a abellar. Seguidament, d'Alfeig, al terme d'Eslida, com a cas de supervivència del topònim tot i haver desaparegut les ruïnes del poble. I, per últim, d'Alfara, al terme de l'Alcúdia de Veo, com a exemple de poble la localització exacta del qual ens és desconeguda en l'actualitat.
BENISULEIMA
Benisuleima, o Suleima (Pérez, 2015a), anomenada després de l'expulsió dels moriscos com Suera Alta, va ser un llogaret de la vall de Suera que, des del segle XIX, s'integrà administrativament a Suera Baixa, l'actual Suera, de la qual ja depenia des d'abans pel que fa als afers religiosos. Les seues ruïnes se situen al cim d'un turó que domina el barranc de Castro, a una mitja hora a peu del cap municipal, uns metres a l'oest i per damunt del camí vell de Castro, i amb visió directa amb el castell de Maús.
D'acord amb Escolano (1611: 704), Benisuleima es va fundar a partir d'un duar integrat pels descendents d'un cabdill musulmà anomenat Suleiman, l'equivalent mahometà de Salomó. L'any de l'expulsió, aquest llogaret, juntament amb els de Saudent (l'actual Suera) i Castro, sumava 80 habitatges (López, 1829: 141). Un temps abans, el 1596, Benítez (1994: 117) registrava 26 cases a "Benizuleime".
En aquella mateixa època, molt poc abans de l'expulsió i en plena campanya evangelitzadora dels moriscos valencians, el bisbe de Tortosa, el morellà en Gaspar Punter i Barreda, va presentar un pla per tal de reformar les parròquies existents als seus territoris. En el cas que ens ocupa, disposà la creació d'una església parroquial a Benisuleima, de la qual dependria Saudent. Aquest temple, que es ficà sota l'advocació de sant Bertomeu, va ocupar l'edifici de l'antiga mesquita del poble que, a banda, havia de reconstruir-se (Benítez, 1994: 118-119).
En ser obligats a emigrar els moriscos i quedar el poble abandonat, el duc de Sogorb atorgà una carta de repoblament a data de 22 de setembre de 1612, juntament amb la de Saudent. D'acord amb les dades de Cavanilles (1787: 106), a primeries del segle XVIII la xifra de veïns entre ambdues Sueres era de 70, i havia ascendit fins als 165 cap al 1785, gràcies a que "el suelo rinde mucho quando hay aplicación y constancia".
Un poc abans de la visita de Cavanilles, el 1765, el comptador major i procurador general del duc de Sogorb, Baltasar Venero de Valera, ens deixà una acurada descripció de l'indret, rebatejat ja com a Suera Alta, i habitat, segons ell, per 12 veïns. La diferència poblacional aleshores entre els dos nuclis era ja molt destacada, perquè el mateix Venero de Valera compta 78 veïns a Suera Baixa (Grau i Romero 2005: 64).
"El lugar de arriba, llamado Suera Alta, se compone de onze casas y doze vezinos, y está situado en la cumbre de otro monte de bastante elevación por la parte de oriente, en que está el único camino y subida al lugar, y por la de medio día, en que se halla un profundo barranco sobre el que se sitúa el pueblo, desde cuyas casas da vista a su hondura por estar abocado a él, y se manifiesta lo inaccesible del lugar por esta parte, mirándose desde él azia la del poniente y algo inclinado a la del norte, el castillo arruinado llamado de omenaje de Suera, en un encumbrado monte cuya cuesta desde el pueblo tendrá un quarto de legua. En el referido barranco de la parte de medio día vajo el lugar, se hallan algunas huertas con el beneficio del agua que nace de una fuente a la parte de arriba azia poniente, llamada de Castro y se recoge en una valsa para el riego de ellas, sirbiendo para el de las de este lugar de Suera Vaja otra fuente mayor copia que naze a la parte del norte del mismo barranco, distante un tiro de fusil de este dicho lugar. Siendo el todo de las huertas de este término doscientas quarenta y siete anegadas.
Se halla todo el término bastante poblado de alcornoques cuya corteza sirbe de corcho, de que hay cosecha en este lugar, en los muchos montes que ocupan el término, y los más de ellos cultibados y plantados de algarrobos y algunos olivos y igueras".
Aquest paisatge de sureres, o alcornocs, com deien els majors a l'arbre del suro, es mantenia a mitjan segle XIX, en afirmar Madoz (1847: 411) que "en Suera Alta y Suera Baja hay bastantes alcornocales, haciéndose continuas plantaciones para aprovechar el corcho". Així mateix, descrivia aquest autor el poble de la manera següent:
"Aldea con alcalde pedáneo dependiente del ayuntamiento de Suera Baja (1/2 hora), de la provincia de Castellón (5 leguas), partido judicial de Lucena (5 leguas), audiencia territorial y capitanía general de Valencia, diócesis de Tortosa (20 leguas). Situación: Sobre un peñasco en la falda meridional de un monte; la baten los vientos del Norte y Oeste. Su clima es templado y sano. Tiene 20 casas y una capilla dedicada á San Bartolomé, aneja a la de Suera Baja. El terreno es de buena calidad, que baña el río Seco, llamado barranco de Pedralva. Caminos: el que dirige á Matet y á Onda. El correo se recibe de este último punto tres veces por semana. Producción: trigo, vino, aceite, higos y algarrobas; hay alguna caza de conejos y perdices. Industria: la agrícola y un molino harinero. Población: 14 vecinos, 45 almas. Riqueza y contribución: con Suera Baja (véase)".
BENISULEIMA
Benisuleima, o Suleima (Pérez, 2015a), anomenada després de l'expulsió dels moriscos com Suera Alta, va ser un llogaret de la vall de Suera que, des del segle XIX, s'integrà administrativament a Suera Baixa, l'actual Suera, de la qual ja depenia des d'abans pel que fa als afers religiosos. Les seues ruïnes se situen al cim d'un turó que domina el barranc de Castro, a una mitja hora a peu del cap municipal, uns metres a l'oest i per damunt del camí vell de Castro, i amb visió directa amb el castell de Maús.
Turó de Suera Alta, des de la pista de Castro-Pedralba
En aquella mateixa època, molt poc abans de l'expulsió i en plena campanya evangelitzadora dels moriscos valencians, el bisbe de Tortosa, el morellà en Gaspar Punter i Barreda, va presentar un pla per tal de reformar les parròquies existents als seus territoris. En el cas que ens ocupa, disposà la creació d'una església parroquial a Benisuleima, de la qual dependria Saudent. Aquest temple, que es ficà sota l'advocació de sant Bertomeu, va ocupar l'edifici de l'antiga mesquita del poble que, a banda, havia de reconstruir-se (Benítez, 1994: 118-119).
En ser obligats a emigrar els moriscos i quedar el poble abandonat, el duc de Sogorb atorgà una carta de repoblament a data de 22 de setembre de 1612, juntament amb la de Saudent. D'acord amb les dades de Cavanilles (1787: 106), a primeries del segle XVIII la xifra de veïns entre ambdues Sueres era de 70, i havia ascendit fins als 165 cap al 1785, gràcies a que "el suelo rinde mucho quando hay aplicación y constancia".
Un poc abans de la visita de Cavanilles, el 1765, el comptador major i procurador general del duc de Sogorb, Baltasar Venero de Valera, ens deixà una acurada descripció de l'indret, rebatejat ja com a Suera Alta, i habitat, segons ell, per 12 veïns. La diferència poblacional aleshores entre els dos nuclis era ja molt destacada, perquè el mateix Venero de Valera compta 78 veïns a Suera Baixa (Grau i Romero 2005: 64).
"El lugar de arriba, llamado Suera Alta, se compone de onze casas y doze vezinos, y está situado en la cumbre de otro monte de bastante elevación por la parte de oriente, en que está el único camino y subida al lugar, y por la de medio día, en que se halla un profundo barranco sobre el que se sitúa el pueblo, desde cuyas casas da vista a su hondura por estar abocado a él, y se manifiesta lo inaccesible del lugar por esta parte, mirándose desde él azia la del poniente y algo inclinado a la del norte, el castillo arruinado llamado de omenaje de Suera, en un encumbrado monte cuya cuesta desde el pueblo tendrá un quarto de legua. En el referido barranco de la parte de medio día vajo el lugar, se hallan algunas huertas con el beneficio del agua que nace de una fuente a la parte de arriba azia poniente, llamada de Castro y se recoge en una valsa para el riego de ellas, sirbiendo para el de las de este lugar de Suera Vaja otra fuente mayor copia que naze a la parte del norte del mismo barranco, distante un tiro de fusil de este dicho lugar. Siendo el todo de las huertas de este término doscientas quarenta y siete anegadas.
Se halla todo el término bastante poblado de alcornoques cuya corteza sirbe de corcho, de que hay cosecha en este lugar, en los muchos montes que ocupan el término, y los más de ellos cultibados y plantados de algarrobos y algunos olivos y igueras".
(Grau i Romero, 2005: 64).
Benisuleima, o Suera Alta, en l'actualitat
"Aldea con alcalde pedáneo dependiente del ayuntamiento de Suera Baja (1/2 hora), de la provincia de Castellón (5 leguas), partido judicial de Lucena (5 leguas), audiencia territorial y capitanía general de Valencia, diócesis de Tortosa (20 leguas). Situación: Sobre un peñasco en la falda meridional de un monte; la baten los vientos del Norte y Oeste. Su clima es templado y sano. Tiene 20 casas y una capilla dedicada á San Bartolomé, aneja a la de Suera Baja. El terreno es de buena calidad, que baña el río Seco, llamado barranco de Pedralva. Caminos: el que dirige á Matet y á Onda. El correo se recibe de este último punto tres veces por semana. Producción: trigo, vino, aceite, higos y algarrobas; hay alguna caza de conejos y perdices. Industria: la agrícola y un molino harinero. Población: 14 vecinos, 45 almas. Riqueza y contribución: con Suera Baja (véase)".
(Madoz, 1849: 553).
La puixança del nucli de Suera Baixa respecte de la del de Suera Alta era més que evident, com ja s'observava al segle anterior. Madoz comptà 45 habitants a Suera Alta el 1849, mentre que a la Baixa n'eren 908 (Madoz, 1849: 553).
De tot allò, hui no queda pràcticament res. Els habitatges altsuerencs estan a terra, envaïts per una frondosa vegetació que, a poc a poc, recupera l'espai que li pertoca. A més, el darrer dels vestigis que conservava de quan s'anomenava Benisuleima, el cementeri, va ser arrassat en obrir una pista que fa cap a la font de Castro.
Arcs a Suera Alta
L'abandonament de Suera Alta es va completar en la segona meitat del segle XIX. L'onder Bernardo Mundina, al seu llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón (1873: 532) explica que el llogaret "fué pocos años atrás habitado por algunos vecinos, pero hoy ha sido tal su decadencia y ruina, que solo cuenta en buen estado 5 casitas de uno y dos pisos inhabitadas la mayor parte del año".
De tot allò, hui no queda pràcticament res. Els habitatges altsuerencs estan a terra, envaïts per una frondosa vegetació que, a poc a poc, recupera l'espai que li pertoca. A més, el darrer dels vestigis que conservava de quan s'anomenava Benisuleima, el cementeri, va ser arrassat en obrir una pista que fa cap a la font de Castro.
Restes humanes al cementeri destruït de Benisuleima
A mode de tancament, cal apuntar que alguns autors com ara Bazzana i Guichard (1978) identifiquen les ruïnes de Suera Alta amb les del poble morisc de Castro, cosa que sembla contradir les paraules del cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera als dominis del duc de Sogorb el 1765: "en virtud de la real pracmática de veynte y dos de setiembre del año mil seiscientos y nuebe, se volvió a poblar de nuevo este dicho lugar o universidad de Sueras, llamados entonces los dos pueblos, de que se compone Suleyma y Saudent, conocidos en el día por los dos nombrados Suera Alta y Baja" (Grau i Romero, 2005: 65).
CASTRO
Castro, o Castres, com l'anomena Escolano (1611: 704), va ser un llogaret de la vall de Suera. Les seues ruïnes estan ubicades al cim d'un turonet, a escassos metres del camí vell de Castro i molt a prop de la font homònima, aproximadament a una hora a peu de la capital del municipi. Etimològicament, el seu topònim deriva del llatí castrum, "fortalesa" (DRAE). No hem de confondre'l amb el seu conegut homònim fondeguiller, que és el que més profusament apareix citat a les fonts bibliogràfiques. La reiteració d'aquest topònim en diversos indrets de la serra d'Espadà fa pensar l'existència allà de nuclis cristians fortificats entre els segles V i IX "antes de la asimilación de la población hispanorromana de la España Oriental durante los siglos X y XI" (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 312-313).
El nucli anà perdent població des del segle XV. Dels 33 habitatges que tenia el 1415, passà a 26 el 1427, a 16 el 1451 i, finalment, a 6 el 1563 (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319; Lapeyre, 2009: 43). Tanmateix, en els següents registres poblacionals de 1572, 1596 i 1602 no hi ha cap dada de Castro. Com ja havíem dit abans per a Benisuleima, el 1609 es comptaven 80 habitatges de moriscos a la vall de Suera (López, 1829: 141), xifra que hauria d'incloure la de Castro.
En ser expulsats, va quedar abandonat i ja no va ser repoblat amb cristians nouvinguts. És la causa que apunta Cervantes (1995: 300) per a explicar que no aparega citat com a poble al segle XVII. No obstant això, en un registre d'habitatges de 1646 se'n compten 18 al Castro de Suera (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319), però aquesta dada es podria correspondre amb la de Benisuleima (Suera Alta) o amb la del conjunt d'una mermada vall de Suera que aleshores no s'havia refet encara del buidatge poblacional sofert el 1609. En aquest sentit, la dada concideix amb l'aportada per al conjunt de les dues Sueres en aquell 1646 per Halperín Donghi (2008: 247).
Cap visitant posterior d'aquestes terres parla de Castro, i únicament fan referència a la font i al barranc de Castro, als quals dóna nom, com ja havíem reproduït abans al text de 1765 sobre Benisuleima. Cavanilles (1787: 106) també es refereix al barranc, però sense citar-ne el nom: "tiene también un riachuelo que fertiliza muchos campos".
A la cartografia actual el despoblat apareix anomenat com a "corrals de Castro", que és la funció que els cristians donaren als habitatges buits dels moriscos. Tot i això, a banda de com a corrals, sembla que també s'usaren com a assecadors, ja que a un mapa de 1908 així queda reflectit. Hui dia, Castro és emprat com a abellar.
D'acord amb les dades aportades pel cens de l'any 1488, entre els focs de Benitandús i Alfara n'hi havien 37, que passaren a ser-ne 39 el 1490. El 1510 se'n comptaven 31, que es repartien 150 caps de bestiar (Valldecabres, 2002: 550). El 1563 hi ha registrades tres famílies a Alfara, que amb el conjunt de Benintadús en serien 22 (Danvila, 1887: 291, 294). El 1609, any de l'expulsió, Benitandús tenia 35 habitatges, però no hi ha cap referència particular als d'Alfara. Això no vol dir que s'haguera despoblat, ja que tan sols set anys abans, el 1602, apareixia citada la seua església a una butlla papal per la qual es convertia el temple en un annex de la parròquia de l'Alcúdia de Veo (Església Catòlica, 1753).
L'any 1611 li petorcà la repoblació cristiana d'Alfara a Pere Escolano, juntament amb la de Benitandús (Ardit i Guinot, 2015). Tanmateix, en el registre de 1646 tan sols es compten 9 habitatges a Benitandús, sense fer cap esment a Alfara. No obstant això, Mares (1681: 125) diu que "entre los dos (Alfara i Benitandús) tendrán 30 casas". Aquesta xifra ens sembla, en tot cas, massa elevada i poc real, ja que evidenciaria una ràpida recuperació poblacional que no es va donar a altres indrets de la contrada.
En qualsevol cas, es duguera a terme o no la repoblació, foren certes les dades de Mares o no, en la visita senyorial de 1765 no es fa cap esment a Alfara, així com tampoc en parlen Cavanilles en eixe mateix segle XVIII ni Madoz al XIX. Alfara, el poble i el topònim, desaparegueren en l'oblit i les seues terres poden ser ara camps de conreu, carretera, perduts o estar submergides sota l'embassament de Benitandús.
CASTRO
Castro, o Castres, com l'anomena Escolano (1611: 704), va ser un llogaret de la vall de Suera. Les seues ruïnes estan ubicades al cim d'un turonet, a escassos metres del camí vell de Castro i molt a prop de la font homònima, aproximadament a una hora a peu de la capital del municipi. Etimològicament, el seu topònim deriva del llatí castrum, "fortalesa" (DRAE). No hem de confondre'l amb el seu conegut homònim fondeguiller, que és el que més profusament apareix citat a les fonts bibliogràfiques. La reiteració d'aquest topònim en diversos indrets de la serra d'Espadà fa pensar l'existència allà de nuclis cristians fortificats entre els segles V i IX "antes de la asimilación de la población hispanorromana de la España Oriental durante los siglos X y XI" (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 312-313).
Ruïnes al despoblat de Castro
En ser expulsats, va quedar abandonat i ja no va ser repoblat amb cristians nouvinguts. És la causa que apunta Cervantes (1995: 300) per a explicar que no aparega citat com a poble al segle XVII. No obstant això, en un registre d'habitatges de 1646 se'n compten 18 al Castro de Suera (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319), però aquesta dada es podria correspondre amb la de Benisuleima (Suera Alta) o amb la del conjunt d'una mermada vall de Suera que aleshores no s'havia refet encara del buidatge poblacional sofert el 1609. En aquest sentit, la dada concideix amb l'aportada per al conjunt de les dues Sueres en aquell 1646 per Halperín Donghi (2008: 247).
Cap visitant posterior d'aquestes terres parla de Castro, i únicament fan referència a la font i al barranc de Castro, als quals dóna nom, com ja havíem reproduït abans al text de 1765 sobre Benisuleima. Cavanilles (1787: 106) també es refereix al barranc, però sense citar-ne el nom: "tiene también un riachuelo que fertiliza muchos campos".
Ruïnes de Castro en l'actualitat
ALFEIG
Alfeig, escrit també Alfetx, va ser una alqueria morisca del terme d'Eslida de la qual pràcticament no ens han arribat restes. Tot i això, la permanència del seu topònim ens permet determinar amb exactitud el lloc on estigué situada. Es trobava, doncs, a l'actual partida de l'Horta d'Alfeig, a l'est i molt a prop del nucli urbà del cap municipal. De fet, rep el nom de camí de l'Horta d'Alfeig la via que ix des del carrer del Llavador d'Eslida i va a fer cap al camí de Castro (el Castro de Fondeguilla), arribant pràcticament fins a la font de Matilde.
Mur a l'Horta d'Alfeig, possiblement del temps dels moriscos
Font i referència: @espadaniques
L'etimologia d'aquest topònim ens confirma la ubicació, ja que vol dir "al peu de la muntanya" (Algarra, Hurtado i Rosselló, 2015: 282) i, efectivament, l'Horta d'Alfeig es troba als peus de la Costera, amb un desnivell negatiu de vora 300 metres d'altura respecte del cim, que se situa tot just al seu darrere si observem aquest indret des d'Eslida.
Alfeig és citat en un document de 1417, on s'anomenen els "locos et alcareas de Almerxeta, Benisahada, Ampadars, Selim et Alfeig, vallis de Esllida, et Almexera" (López, 2006: 476). El 1563 comptava amb 12 cases (Danvila, 1887: 291).
En qualsevol cas, degué restar deshabitat després de 1609, ja que no apareix en la relació que na Maria Luisa del Rosario Fernández de Córdoba y la Cerda fa dels dominis del ducat de Sogorb el 1787, en la qual, en citar a Eslida, anomena "los lugares derruidos de Celín, Amparades, Lauret, Masajaraca, Exâulin, Mirambuix, y Benifanda" (Fernández de Córdoba, 1787: 61). Tampoc l'havia mencionat Escolano (1611: 726), qui només fa referència a una "aldehuela" anomenada Mesquita, a una llegua de distància d'Eslida, en terme d'Artana, i que es correspondria amb Algímia d'Artana (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 338); i a Almaxaraca, que Pérez (2015b) situa a l'actual partida dels Corrals.
Tot apunta, doncs, a que els repobladors cristians d'Eslida reconvertiren els carrers i habitatges despoblats d'Alfeig, propers al cap municipal, al barranc de Xóvar i al naixement d'aigua de la font de Matilde, i d'un relleu més suau que el de molts altres paratges del terme, en camps de conreu, conservant el cognom d'Alfeig per a distingir aquella Horta d'altres com la de la font d'Albir o la del Bany.
ALFARA
Alfara va ser un llogaret morisc ubicat a la vall del riu de Veo. En l'actualitat no se sap amb exactitud el lloc on va estar situat, ja que han desaparegut tant les seues ruïnes com el seu topònim. El fet de ser anomenat pràcticament sempre al costat de Benitandús i aparèixer a la documentació, fins i tot, com Alfara de Benitandús, per a diferenciar-lo d'altres Alfares, com ara d'Alfara d'Algímia, dóna a entendre que el seu emplaçament degué ser proper a l'actual pedania alcudiana. Nogensmenys, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, (1985: 310), optaren per situar-lo a tocar de Veo. Etimològicament deriva de l'àrab al-ḥara, "el carrer" (DCVB).
Localització d'Alfara respecte dels tres nuclis ara per ara poblats del terme
de l'Alcúdia de Veo (l'Alcúdia, Veo i Benitandús) i del despoblat de Xinquer
L'any 1611 li petorcà la repoblació cristiana d'Alfara a Pere Escolano, juntament amb la de Benitandús (Ardit i Guinot, 2015). Tanmateix, en el registre de 1646 tan sols es compten 9 habitatges a Benitandús, sense fer cap esment a Alfara. No obstant això, Mares (1681: 125) diu que "entre los dos (Alfara i Benitandús) tendrán 30 casas". Aquesta xifra ens sembla, en tot cas, massa elevada i poc real, ja que evidenciaria una ràpida recuperació poblacional que no es va donar a altres indrets de la contrada.
En qualsevol cas, es duguera a terme o no la repoblació, foren certes les dades de Mares o no, en la visita senyorial de 1765 no es fa cap esment a Alfara, així com tampoc en parlen Cavanilles en eixe mateix segle XVIII ni Madoz al XIX. Alfara, el poble i el topònim, desaparegueren en l'oblit i les seues terres poden ser ara camps de conreu, carretera, perduts o estar submergides sota l'embassament de Benitandús.
REFERÈNCIES:
ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. Disponible en línia a: dcvb.iecat.net.
ALGARRA, Víctor; HURTADO, Tomás; ROSSELLÓ, Miquel (2015). El poblado medieval de la Llometa del Castellet (Benaguasil, València). Una primera aproximación cronológica y cultural. A MARTÍ, Javier (coord.). Actuacions sobre el patrimoni arqueològic de la Comunitat Valenciana: Actes de les I Jornades d'Arqueologia de la Comunitat Valenciana (p. 267 - 282). València: Ajuntament de València.
ALGARRA, Víctor; HURTADO, Tomás; ROSSELLÓ, Miquel (2015). El poblado medieval de la Llometa del Castellet (Benaguasil, València). Una primera aproximación cronológica y cultural. A MARTÍ, Javier (coord.). Actuacions sobre el patrimoni arqueològic de la Comunitat Valenciana: Actes de les I Jornades d'Arqueologia de la Comunitat Valenciana (p. 267 - 282). València: Ajuntament de València.
ARDIT, Manuel (2010). Els moriscos valencians: una panoràmica historiogràfica. Manuscrits, 28, 71-86.
ARDIT, Manuel i GUINOT, Enric (2015). Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII). València: Publicacions de la Universitat de València.
BAZZANA, A. i GUICHARD, P. Un important site réfuge du haut Moyen Age dans la région valencienne: le despoblado de Monte Mollet. Mélanges de la Casa de Velázquez, 14, 485 - 501.
BENÍTEZ, Rafael (1994). Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la diócesis de Tortosa. A MARTÍNEZ, Enrique i SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.
BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i MIRALLES, Ismael (1985). Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.
ARDIT, Manuel i GUINOT, Enric (2015). Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII). València: Publicacions de la Universitat de València.
BAZZANA, A. i GUICHARD, P. Un important site réfuge du haut Moyen Age dans la région valencienne: le despoblado de Monte Mollet. Mélanges de la Casa de Velázquez, 14, 485 - 501.
BENÍTEZ, Rafael (1994). Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la diócesis de Tortosa. A MARTÍNEZ, Enrique i SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.
BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i MIRALLES, Ismael (1985). Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.
CANO, Àngel (2014). L'expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (II). Disponible en línia a: http://blocs.mesvilaweb.cat/Angelcanomateu/?p=267593. Consulta: 4 d'abril de 2016.
CAVANILLES, Antonio Josef (1787). Observaciones sobre la Historia natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Impremta Reial.
CERVANTES, Francisco Javier (1995). El valle de Almonacid, la Serra d'Eslida y la Vall d'Uixó, problemas de toponimia y organización del territorio (ss. XIII-XVI). Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 70, p. 295-304.
CAVANILLES, Antonio Josef (1787). Observaciones sobre la Historia natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Impremta Reial.
CERVANTES, Francisco Javier (1995). El valle de Almonacid, la Serra d'Eslida y la Vall d'Uixó, problemas de toponimia y organización del territorio (ss. XIII-XVI). Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 70, p. 295-304.
COSTA, Pasqual (2010). Els moriscos, de la conversió a l’expulsió. Sarrià: revista d'investigació i d'assaig de la Marina Baixa, 4, 22-31.
DANVILA, Manuel (1887). Desarme de los moriscos en 1563. Boletín de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.
DANVILA, Manuel (1887). Desarme de los moriscos en 1563. Boletín de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.
ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro Patricio Mey.
ESGLÉSIA CATÓLICA (1753). Bullarum privilegiorum ac diplomatum Romanorum Pontificum. Volum 5.
ESGLÉSIA CATÓLICA (1753). Bullarum privilegiorum ac diplomatum Romanorum Pontificum. Volum 5.
ESPADÀNIQUES (2014). Els últims dies dels moriscos a la serra d'Espadà (I). Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2014/10/els-ultims-dies-dels-moriscos-de-la.html. Consulta: 3 d'abril de 2016.
FERNÁNDEZ DE CÓRDOBA, María Luisa del Rosario (1787). Noticia de la fundación del Patronato Real de Legos. Madrid: Antonio de Sancha.
FERNÁNDEZ DE CÓRDOBA, María Luisa del Rosario (1787). Noticia de la fundación del Patronato Real de Legos. Madrid: Antonio de Sancha.
FERRANDO, Antoni i NICOLÁS, Miquel (2011). Història de la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOC.
FUSTER, Joan (1962). Poetes, moriscos i capellans. València: L'Estel.
GIL, Antonio (2012). Singularidades del régimen señorial valenciano: expansión, declive y extinción de la señoría directa. Alacant: Publicacions de la Universitat d'Alacant.
GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesas de Dénia (1766). València: Publicacions de la Universitat de València.
HALPERÍN DONGHI, Tulio (2008). Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia. València: Publicacions de la Universitat de València.
GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesas de Dénia (1766). València: Publicacions de la Universitat de València.
HALPERÍN DONGHI, Tulio (2008). Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia. València: Publicacions de la Universitat de València.
HERRERO, Josep i PONS, Empar (1973). La revolución de los moriscos en la sierra de Espadán. Disponible en línia a: http://artanapedia.com/artana-musulmana-i-morisca/la-revolucion-de-los-moriscos-en-la-sierra-de-espadan/ Consulta: 4 d'abril de 2016.
LAPEYRE, Henry (2009). Geografía de la España morisca. València: Publicacions de la Universitat de València.
LÓPEZ, Luis (1829). Censo de población de las provincias y partidos de la Corona de Castilla en el siglo XVI. Madrid: Impremta Reial.
LÓPEZ, Carlos (2006). Liber Patrimonii Regii Valentine. València: Publicacions de la Universitat de València.
MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum X. Madrid.
MADOZ, Pascual (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum XIV. Madrid.
MARES, Vicente (1681). La Fénix Troyana. S.D.
MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.
PÉREZ, Òscar (2015a). Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/01/castro-i-suleima-suera-alta-espais.html. Consulta: 5 d'abril de 2016.
PÉREZ, Oscar (2015b). Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/08/llegenda-Eslida.html. Consulta: 15 d'abril de 2016.
REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. Diccionario de la lengua española. http://dle.rae.es/?w=diccionario.
LAPEYRE, Henry (2009). Geografía de la España morisca. València: Publicacions de la Universitat de València.
LÓPEZ, Luis (1829). Censo de población de las provincias y partidos de la Corona de Castilla en el siglo XVI. Madrid: Impremta Reial.
LÓPEZ, Carlos (2006). Liber Patrimonii Regii Valentine. València: Publicacions de la Universitat de València.
MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum X. Madrid.
MADOZ, Pascual (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum XIV. Madrid.
MARES, Vicente (1681). La Fénix Troyana. S.D.
MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.
PÉREZ, Òscar (2015a). Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/01/castro-i-suleima-suera-alta-espais.html. Consulta: 5 d'abril de 2016.
PÉREZ, Oscar (2015b). Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/08/llegenda-Eslida.html. Consulta: 15 d'abril de 2016.
REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. Diccionario de la lengua española. http://dle.rae.es/?w=diccionario.
REGLÀ, Joan (1968). Aproximació a la història del País Valencià. València: L'Estel.
VALLDECABRES, Rafael (2002). El cens de 1510: relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó. València: Universitat de València.
Magnífica entrada, ben documentada i molt interessant.
ResponEliminaHi haurà una continuació amb el Castro de Fondeguilla, Mosquera, Benialí, ...? ànims per a fer-la.
Gràcies per llegir-nos i per la teua felicitació Xavier! Doncs, vist l'èxit que ha tingut aquesta publicació, de segur que de cara a l'estiu preparem una segona part amb més despoblats moriscos de la serra d'Espadà ;)
Eliminadespres de huitanta anys,Espadan no deixa de sorprendrem, moltes gracies.
ResponEliminaismael furio