Calaix d'interior: Pere Calders, de maniobres a la serra d'Espadà
Aquesta setmana vos presentem una nova edició de la sèrie Calaix d'interior. El protagonista de segur que vos és ben conegut: Pere Calders. Doncs bé, anem a relatar-vos el que ell escrigué de la seua estada a la serra d'Espadà durant la Guerra Civil al llibre Unitats de xoc (1938). També podeu llegir aquest text al bloc Espadàniques, on l'hem publicat simultàniament.
Pere Calders restava en la meua memòria com un d'eixos noms d'escriptors del segle XX que havíem estudiat a l'Institut, en classe de valencià. Tanmateix la seua figura no destacava sobre altres com Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Martí Domínguez o Salvador Espriu, noms que, amb encert o sense, el meu cap havia classificat en un mateix sac.
Per això, quan l'estiu de 2014 em van regalar una edició dels anys huitanta de la novel·la Gael·li i l'home Déu (1938), en llegir el nom de l'autor em va vindre al cap un senyor amb ulleres que apareixia al llibre de Llengua i Literatura, però poca cosa més. No és que vulga fer gala de la meua "ignorància" en la qüestió, però els meus estudis universitaris em van conduir cap a la coneixença d'altres autors com Zygmunt Bauman, Tom Gunning o Roland Barthes, molt allunyats en origen, temàtica i estil dels escriptors de la nostra literatura.
Aquests mateixos estudis universitaris, però, foren els que em van permetre participar en la postproducció d'un documental que s'emetria a Televisió de Catalunya, concretament al Canal 33. Era el febrer de 2015. Amb Pere Calders, tocant de peus al cel (Raul Cuevas, 2015), l'autor barceloní i jo ens tornàvem a creuar.
Van ser tres mesos en els quals, de dilluns a divendres, tot girava al voltant de Pere Calders. Em passava el dia veient autoentrevistes que gravà a casa seua a meitat dels anys huitanta, material de pel·lícula rodat durant el seu exili mexicà (1939-1962), fotografies familiars, ... . I em vaig interessar. Per això el 23 d'abril, per sant Jordi, un dels meus objectius era aconseguir un llibre de Calders, o Caldés, que fou el seu cognom fins el 1936.
Caminant entre les parades de llibres ubicades per a l'ocasió a banda i banda de les Rambles de Barcelona vaig fixar la meua mirada en un exemplar d'Unitats de xoc (1938), el llibre de guerra per excel·lència de la literatura catalana del segle XX, segons diuen els entesos en la matèria. Calders el va escriure durant la Guerra Civil, en la qual havia pres partit com a cartògraf de l'exèrcit de la República, i per convicció: "(...) aquesta feina m'apassiona, (...) i em fa l'efecte que si no fes precisament el que estic fent, mai més no podria fer escoltar la meva opinió, ni tindria dret a abraçar la meva dona, ni seria lícit que eduqués el meu fill".
Sabia que havia estat destinat a Castelló a finals de 1937, però em va sorprendre obrir el llibre i llegir a una cita de l'estudi introductori, obra de la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona Maria Campillo: "Abans de sortir d'Onda, l'alcalde del poble ens ha parlat, des del balcó de l'Ajuntament (...)". Resultava que un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX, qualificat pels estudiosos com el millor contista contemporani en la nostra llengua, Creu de Sant Jordi 1982, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 1986 o Medalla d'Honor al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona 1992, havia estat a casa nostra. I no només a Onda, Artesa i Tales també foren visitades per Calders.
El seu viatge pel País Valencià havia començat, però, més al nord. Després d'un trajecte feixuc des de Barcelona entrà per Vinaròs i observà, al fer-se de dia, que les coses de "la regió valenciana (...) en relació a Catalunya, són d'una mida reduïda (...)", però "d'una gran bellesa". En arribar a Castelló, l'autor i les seus companys foren establerts al Lledó, des d'on van eixir, dies més tard, de maniobres cap a les muntanyes de l'interior de la província.
S'adreçaren aquell jorn cap a Vila-real i d'allà "a Pueblos del Mijares o bé a Onda". Al remat, la destinació fou la localitat taulellera on les companyies entraren en desfilada, acompanyades de la banda de música de la Base. Calders descriu com les onderes els reberen "amb els ulls plens de llàgrimes" i amb la plaça del poble, suposem que la del Pla, plena de gent que saludava des de les finestres. També apunta la presència dels refugiats del sud, desplaçats per l'avanç rebel a Andalusia.
Acabada la desfilada, els militars es barrejaren amb els civils. Diu l'escriptor que "les noies festejadores i les criatures són qui ens dediquen una major atenció; els infants, sobretot, ens fan objecte d'una mena de culte". Calders i els seus van tindre temps de passejar per Onda on regnava la pau, a pesar de la proximitat dels combats. Però prompte continuaren el viatge cap a l'interior, cap a la serra d'Espadà. Abans, tanmateix, l'alcalde aleshores d'Onda, segurament per la data aproximada ja seria Agustín Sansano Gaya, els va adreçar un discurs. Amb el to sorneguer que caracteritza les lletres caldersianes diu "(...) ens ha vingut a dir que nosaltres aniríem al front i que era molt probable que hi deixéssim la vida, perquè érem carn de canó. Però ens ha dit que això no ens havia d'afligir, perquè l'ésser carn de canó d'aquesta guerra era una cosa que honorava molt (...)".
D'Onda pujaren cap a Artesa, on sembla que no s'aturaren. Calders observa que el poble encara manté les característiques pròpies dels pobles valencians. No obstant això, poc més d'un quilòmetre més enllà, l'autor percerb un canvi profund en l'entorn: "(...) a Tales (...) els carrers són irregulars, gairebé tots en pendent accentuat, i el sòl està empedrat amb còdols (...) les construccions (...) de l'arquitectura rural valenciana, no tenen representació (...) els edificis estan constituïts per grossos murs de pedra de fàbrica rude". Parla també dels talers i els qualifica de reservats, de poc oberts i de desconfiants envers els nou-vinguts.
Fotografia antiga de l'església de Tales, data desconeguda.
Després de passar per Tales els soldats continuaren la marxa cap "a un indret on l'única vida humana és la que hi portem nosaltres". Han aplegat a aquelles "muntanyes altes que donen a Tales un fons d'una gran bellesa", a "una vall de Tales on mai no hauria vingut si no fos la guerra". Allà és on realitzen les maniobres. Calders, que reconeix que es troba "bé en aquest indret" però està neguitós perquè no sap "quan podré reprendre el fil de les meves il·lusions".
De fet, mai més el reprendria. El febrer de 1939 passà la frontera de França amb la seua companyia i acabà al camp de concentració de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir (Catalunya Nord). D'allà fugí i arribà fins a Tolosa on el Comitè Universitari d'Ajut als Refugiats li facilità el viatge a Mèxic.
Calders deixà tota una vida a Barcelona. La seua esposa, Mercè Casals, i el seu primogènit, Joan Caldés i Casals, no l'acompanyaren a l'exili; tampoc els seus pares. A Ciutat de Mèxic va començar des de zero: es va casar amb Rosa Artís, germana del seu amic Tísner, i també exiliada al país americà, i tingué tres fills, el Raimon, la Glòria i la Tessa.
El 1962, després de vint-i-tres anys d'exili, la família Calders-Artís va tornar a Catalunya. De nou a Europa, Pere Calders es retrobà amb el seu fill Joan i amb els seus pares. Mai més va visitar Mèxic, perquè li havien comentat que allò que havia estimat a Amèrica ja no existia. Tampoc tornà als indrets que havia trepitjat durant la Guerra Civil, perquè com ell admeté en una de les autoentrevistes, gravada el setembre de 1986, ni a ell ni a la seua dona els agradava recordar el temps de la Guerra.
Pere Calders, l'escriptor català que havia trepitjat la serra d'Espadà, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994 i les seues cendres foren dipositades al monument en el seu honor de la localitat de Llançà (Alt Empordà).
Pere Calders restava en la meua memòria com un d'eixos noms d'escriptors del segle XX que havíem estudiat a l'Institut, en classe de valencià. Tanmateix la seua figura no destacava sobre altres com Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Martí Domínguez o Salvador Espriu, noms que, amb encert o sense, el meu cap havia classificat en un mateix sac.
Pere Calders als anys '80
Per això, quan l'estiu de 2014 em van regalar una edició dels anys huitanta de la novel·la Gael·li i l'home Déu (1938), en llegir el nom de l'autor em va vindre al cap un senyor amb ulleres que apareixia al llibre de Llengua i Literatura, però poca cosa més. No és que vulga fer gala de la meua "ignorància" en la qüestió, però els meus estudis universitaris em van conduir cap a la coneixença d'altres autors com Zygmunt Bauman, Tom Gunning o Roland Barthes, molt allunyats en origen, temàtica i estil dels escriptors de la nostra literatura.
Portada de "Gael·li i l'Home Déu".
Aquests mateixos estudis universitaris, però, foren els que em van permetre participar en la postproducció d'un documental que s'emetria a Televisió de Catalunya, concretament al Canal 33. Era el febrer de 2015. Amb Pere Calders, tocant de peus al cel (Raul Cuevas, 2015), l'autor barceloní i jo ens tornàvem a creuar.
Fotograma del documental "Pere Calders, tocant de peus al cel" (Raul Cuevas, 2015)
Van ser tres mesos en els quals, de dilluns a divendres, tot girava al voltant de Pere Calders. Em passava el dia veient autoentrevistes que gravà a casa seua a meitat dels anys huitanta, material de pel·lícula rodat durant el seu exili mexicà (1939-1962), fotografies familiars, ... . I em vaig interessar. Per això el 23 d'abril, per sant Jordi, un dels meus objectius era aconseguir un llibre de Calders, o Caldés, que fou el seu cognom fins el 1936.
Pere Calders de xiquet, en una fotografia del fons conservat a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Caminant entre les parades de llibres ubicades per a l'ocasió a banda i banda de les Rambles de Barcelona vaig fixar la meua mirada en un exemplar d'Unitats de xoc (1938), el llibre de guerra per excel·lència de la literatura catalana del segle XX, segons diuen els entesos en la matèria. Calders el va escriure durant la Guerra Civil, en la qual havia pres partit com a cartògraf de l'exèrcit de la República, i per convicció: "(...) aquesta feina m'apassiona, (...) i em fa l'efecte que si no fes precisament el que estic fent, mai més no podria fer escoltar la meva opinió, ni tindria dret a abraçar la meva dona, ni seria lícit que eduqués el meu fill".
Portada de l'edició original del llibre "Unitats de xoc" (1938)
Sabia que havia estat destinat a Castelló a finals de 1937, però em va sorprendre obrir el llibre i llegir a una cita de l'estudi introductori, obra de la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona Maria Campillo: "Abans de sortir d'Onda, l'alcalde del poble ens ha parlat, des del balcó de l'Ajuntament (...)". Resultava que un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX, qualificat pels estudiosos com el millor contista contemporani en la nostra llengua, Creu de Sant Jordi 1982, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 1986 o Medalla d'Honor al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona 1992, havia estat a casa nostra. I no només a Onda, Artesa i Tales també foren visitades per Calders.
Pere Calders al front, durant la Guerra Civil
Font: http://3.bp.blogspot.com/-PEu0SR98ud0/VSLQfWjry1I/AAAAAAAAELk/v-2hr1TY71g/s1600/pere%2Bcalders%2Bal%2Bfront.jpg
Font: http://3.bp.blogspot.com/-PEu0SR98ud0/VSLQfWjry1I/AAAAAAAAELk/v-2hr1TY71g/s1600/pere%2Bcalders%2Bal%2Bfront.jpg
El seu viatge pel País Valencià havia començat, però, més al nord. Després d'un trajecte feixuc des de Barcelona entrà per Vinaròs i observà, al fer-se de dia, que les coses de "la regió valenciana (...) en relació a Catalunya, són d'una mida reduïda (...)", però "d'una gran bellesa". En arribar a Castelló, l'autor i les seus companys foren establerts al Lledó, des d'on van eixir, dies més tard, de maniobres cap a les muntanyes de l'interior de la província.
Pere Calders, el segon dret per la dreta, amb companys durant la Guerra Civil.
S'adreçaren aquell jorn cap a Vila-real i d'allà "a Pueblos del Mijares o bé a Onda". Al remat, la destinació fou la localitat taulellera on les companyies entraren en desfilada, acompanyades de la banda de música de la Base. Calders descriu com les onderes els reberen "amb els ulls plens de llàgrimes" i amb la plaça del poble, suposem que la del Pla, plena de gent que saludava des de les finestres. També apunta la presència dels refugiats del sud, desplaçats per l'avanç rebel a Andalusia.
L'església de sant Pasqual de Vila-real el 1936, després del seu incendi,
en un estat similar al que tindria per les dates de la visita de Calders al poble
Acabada la desfilada, els militars es barrejaren amb els civils. Diu l'escriptor que "les noies festejadores i les criatures són qui ens dediquen una major atenció; els infants, sobretot, ens fan objecte d'una mena de culte". Calders i els seus van tindre temps de passejar per Onda on regnava la pau, a pesar de la proximitat dels combats. Però prompte continuaren el viatge cap a l'interior, cap a la serra d'Espadà. Abans, tanmateix, l'alcalde aleshores d'Onda, segurament per la data aproximada ja seria Agustín Sansano Gaya, els va adreçar un discurs. Amb el to sorneguer que caracteritza les lletres caldersianes diu "(...) ens ha vingut a dir que nosaltres aniríem al front i que era molt probable que hi deixéssim la vida, perquè érem carn de canó. Però ens ha dit que això no ens havia d'afligir, perquè l'ésser carn de canó d'aquesta guerra era una cosa que honorava molt (...)".
Llavador d'Onda i carrer de Cervantes (antic camí de Saragossa), cap al 1930.
Imatge de l'arxiu fotogràfic de la Caixa Rural d'Onda.
D'Onda pujaren cap a Artesa, on sembla que no s'aturaren. Calders observa que el poble encara manté les característiques pròpies dels pobles valencians. No obstant això, poc més d'un quilòmetre més enllà, l'autor percerb un canvi profund en l'entorn: "(...) a Tales (...) els carrers són irregulars, gairebé tots en pendent accentuat, i el sòl està empedrat amb còdols (...) les construccions (...) de l'arquitectura rural valenciana, no tenen representació (...) els edificis estan constituïts per grossos murs de pedra de fàbrica rude". Parla també dels talers i els qualifica de reservats, de poc oberts i de desconfiants envers els nou-vinguts.
Després de passar per Tales els soldats continuaren la marxa cap "a un indret on l'única vida humana és la que hi portem nosaltres". Han aplegat a aquelles "muntanyes altes que donen a Tales un fons d'una gran bellesa", a "una vall de Tales on mai no hauria vingut si no fos la guerra". Allà és on realitzen les maniobres. Calders, que reconeix que es troba "bé en aquest indret" però està neguitós perquè no sap "quan podré reprendre el fil de les meves il·lusions".
Soldats de l'exèrcit rebel de Franco amb xiques d'Artana, poc de temps després d'ocupar la localitat, a pocs quilòmetres del poble de Tales visitat per Calders.
Pere Calders, ja exiliat a Ciutat de Mèxic
Calders deixà tota una vida a Barcelona. La seua esposa, Mercè Casals, i el seu primogènit, Joan Caldés i Casals, no l'acompanyaren a l'exili; tampoc els seus pares. A Ciutat de Mèxic va començar des de zero: es va casar amb Rosa Artís, germana del seu amic Tísner, i també exiliada al país americà, i tingué tres fills, el Raimon, la Glòria i la Tessa.
Pere Calders amb la seua segona esposa, Rosa Artís, durant l'exili mexicà.
La fotografia forma part de l'arxiu conservat a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Pere Calders, en una imatge dels anys '70
Pere Calders, l'escriptor català que havia trepitjat la serra d'Espadà, va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994 i les seues cendres foren dipositades al monument en el seu honor de la localitat de Llançà (Alt Empordà).
Pere Calders, en els darrers anys de la seua vida.
Excel·lent, com sempre. Gràcies per compartir-lo!
ResponEliminaGràcies, i gràcies a vosaltres per la difusió!
ResponElimina