El vocabulari de la natura: PALAFANGA

Aquesta setmana incorporem una nova paraula a la sèrie El vocabulari de la natura. Hui, la protagonista és 'palafanga' que, d'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), vol dir "pala de fangar". Igualment, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) la defineix com a "pala usada per a fangar". 

Això no obstant, la caracterització que a nosaltres ens ocupa la trobem al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), on és definida com "sèquia o braçal profund per a escórrer l'aigua d'una terra humida o patamoll". De la mateixa manera, Emili Casanova, al seu article Aproximació a una toponímia d'aigües en català al País Valencià (1987), diu de les palafangues que són "llocs en pendent per on s'escorre l'aigua que va a parar al barranc" o "reguerots naturals per on va a parar l'aigua que després cau al barranc". Miquel Aguilar, a Formes documentals de la toponímia menor de Tàrrega (2008), assenyala que aquest terme prové del llatí pala, amb el mateix significat, i vanga, forma poc transparent.

Palafanga a l'entorn dels estanys d'Almenara,
entre les comarques de la Plana Baixa i del Camp de Morvedre

L'empremta de les palafangues a la toponímia és important, tant a la històrica com a l'actual. A Catalunya, al terme de Tàrrega, a la comarca de l'Urgell, hi és la partida de la Palafanga, a la vora del riu d'Ondara. De fet, Aguilar assenyala que, a aquesta ciutat, el topònim "rec de la Palafanga" està documentat des del 1624. Tanmateix, és al País Valencià on hi ha de palafangues a cabassos. Al terme d'Ibi, a l'Alcoià, hi és la font de la Palafanga, i a Borriana, a la Plana Baixa, la séquia de la Palafanga. De partides de la Palafanga hi ha a Albalat dels Tarongers, al Camp de Morvedre; a Quatretonda, a la Vall d'Albaida; a Costur, a l'Alcalatén; o a la Llosa, a la Plana Baixa. I en plural, a Moncofa, a la mateixa comarca; o a l'Alcora, a l'Alcalatén. En aquest darrer terme també hi ha un barranc de les Palafangues.

Fins i tot, la paraula 'palafanga' ha ultrapassat el nostre domini lingüístic i fet fortuna en algunes de les parles aragoneses, tal com evidencia Barceló Caballud (2011) al seu Vocabulario caspolino, sobre les particularitats de la llengua de la localitat de Casp, a la comarca del Baix Aragó.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

AGUILAR, Miquel (2008). Formes documentals de la toponímia menor de Tàrrega. Urtx: revista cultural de l'Urgell, núm. 22, p. 371-402.

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

BARCELÓ CABALLUD, Rafael (2011). Vocabulario caspolino. Saragossa: Diputación de Zaragoza.

CASANOVA, Emili (1987). Aproximació a una toponímia d'aigües en català al País Valencià. A DE EPALZA, Mikel. Aigua i poblament musulmà. Benissa: Ajuntament de Benissa.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

Comentaris

  1. Gràcies per les aportacions toponímiques. No sabia que Palafanga era tan general.
    A Vila-real també hi és. Existeix un carrer de la Palafanga que no coincideix amb l'antic traçat de la Palafanga (segons alguns Parafanga) que és exactament això, una rasa per a desviar l'aigua de pluja i que no arribara al poble. Quan la població va créixer fins a la Palafanga se'n va fer una altra rasa que va prendre el nom del Cordó, que encara porta el carrer per on anava.
    https://vilapedia.wikis.cc/wiki/La_parafanga_del_barranc

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres, en passar per allà, m'havia preguntat en algunes ocasions d'on li vindria el nom de 'cordó' a eixe carrer de Vila-real. Ara ja està clar! Gràcies pel teu comentari, Xavier.

      Suprimeix

Publica un comentari