Artesa - L'Assut - Montí - Montí menor - Tossal de Marimon - Font del Retor - L'Alcornocar - Artesa
Aquesta setmana us presentem una excursió per Artesa, per Onda i per Tales, a la comarca de la Plana Baixa. En ella ascendim els cims del Montí, del Montí menor i del tossal de Marimon, passem per la caseta del tio Josepet, per la de Maneu, per la de Marimon o per la de Lluïset, travessem l'Alcornocar, visitem la font del Retor o contemplem l'ermita de santa Bàrbera des de la distància.
Mirada cap al sud des del cim del Montí menor.
Al fons, alguns cims de la serra d'Espadà.
L'excursió comença al davant del Frontó d'Artesa. Des d'allà eixim en direcció oest per la banda de baix del parc del carrer de l'Aigua, construït sobre els secanets del tio Pere. Passem pel costat de la Central, que ens queda a la dreta, i de la Bovedeta, que para a l'esquerra. Finalment, apleguem al Bassó, lloc on, abans, les dones rentaven la roba. Tot i datar del segle XIX, en les darreres dècades va sofrir importants modificacions, que transformaren alguns elements tan destacats d'ells com la coberta.
El Bassó
Lloses de pedra de rodeno del Bassó
En aquest punt, trenquem cap al sud, en direcció descendent, pel carreró del Riu. Aquesta via ens deixa en cosa d'un minut al llit del riu de Veo, o de Sonella, o Sec, o Anna. En arribar-hi a ell, tirem a l'esquerra, en direcció est, fins a trobar un pas formigonat.
El carreró del Riu. Al fons, el Montí
El riu de Veo, vist a contracorrent, cap a l'oest
Creuem el riu, tot tombant cap al sud i avançant ara pel camí vell d'Onda a Tales, o camí d'Artesola, o camí de l'Assut. Precisament cap a l'Assut ens encaminem, a través de la partida d'Artesola. Abans de fer-hi cap, però, el camí ens reorienta novament cap a ponent. És en aquest punt on, a la nostra esquerra, es queda la partida de l'Armelar i, junt a ella, el desaparegut tramussar del tio Sidro, ara ocupat per una caseta de camp.
El camí vell d'Onda a Tales, també dit d'Artesola
o de l'Assut en anar cap a ponent i deixar a migdia
el Montí, l'Armelar. El tramussar del tio Sidro queda
un poc més endavant, també a la banda de migjorn.
El camí de l'Assut, que en aquest tram és pla, acaba per decantar-se lleugerament cap al sud-oest. Aleshores, en havent passat pel castanyer del tio Pepe l'Oro, guanyem uns quants metres d'altura. A l'esquerra tenim el pou de sant Andrés, que fou obrat l'any 1979.
El castanyer del tio Pepe l'Oro
El pou de sant Andrés. El propietari conegut més antic
del terreny en el qual està ubicat era un home de malnom
el Guilopo, que donà nom a un anouer de la rodalia d'Artesa.
Continuem la ruta cap a l'oest i, en cosa d'un minut, a migjorn, observem, de passada, l'Alcornocar, un bosc de sureres situat a la falda de la cara nord del Montí. El seu topònim ja apareix documentat a mitjan segle XIX. A l'altra banda de camí, està la caseta del tio Josepet, més coneguda modernament amb el topònim de caseta de José María. Al mateix costat, uns metres més endavant, observem les casetes de Jaume Tassa i del tio Quico.
L'Alcornocar
La caseta del tio Josepet, modernament dita de José Maria
Caseta de Jaume Tassa
Cinc minuts més tard eixim a l'Assut. Aquesta obra hidràulica serveix per a regular el cabal de l'aigua del riu de Veo. Forma part d'un sistema d'assuts, ubicades tant aigües amunt com aigües avall. La data de la seua construcció ens és desconeguda, tot i que deu ser anterior a l'any 1698. D'aleshores, reprodueixen un text Maria Teresa Àlvaro, al seu Estudi lingüístic de la toponímia rural d'Onda (2014, Universitat Jaume I) i Ismael-Pascual Chiva i Molina, al seua Toponímia d'Artesa: recull geogràfic i etimològic dels noms de lloc artesols (2017, Ajuntament d'Onda-Biblioteca Municipal), que diu: "6 tafulles de terra situades y possades en la horta de Artesa pda. del Asut".
Vista general de l'Assut
L'Assut
En havent trepitjat el paratge de l'Assut, reprenem la nostra marxa cap a l'oest pel camí vell d'Onda a Tales. De nou, aquesta via ascendeix lleugerament. Just quan el camí va a girar una miqueta cap al sud, a mà esquerra, ens apareix l'arranc d'una senda que tira cap a l'est. L'agafem.
El camí vell d'Onda a Tales en passar
per la banda sud de la partida del Canyar
Senda de pujada cap al Montí
A partir d'aquest punt, i després d'haver recorregut uns metres cap a orient per un terreny planer, el camí s'enfila a migdia, i comença una ascensió pronunciada i constant. Val la pena mirar enrere i veure la vista sobre les terres situades entre els pobles d'Artesa i de Tales. En acabant de la pujada, eixim a un pla curt, mentre ens reorientem cap al sud, per tal d'atacar definitivament el capoll del Montí.
Senda
Vista d'Artesa
D'aquesta manera, per dalt de la partida de la Falda, el sender gira cap a l'est. Llavors, el desnivell del camí augmenta. A estones fem ziga-zagues, a estones pugem recte. En tot cas, la pujada és constant i no dóna pràcticament cap treva. El paisatge al nostre darrere, però, és agraït: Tales, Suera, el castell de Maús, ... . La serra d'Espadà se'ns descobreix a l'esquena.
Senda cap al sud-est
La serra d'Espadà, amb els pobles de Tales i Suera
Senda
Vista de la Penyagolosa
La senda, a ras del terra
Quan ja portem un tros de pujada, el sender tendeix a dur-nos cap al sud, per tal de buscar el pas més senzill per a fer la pujada. És en aquest punt quan contemplem, amb una barreja de tristor i d'esperança, algunes de les muntanyes cremades per l'incendi forestal declarat a Artana l'any 2016. Davant de nosaltres, se'ns descobreixen les penyes de l'Alt i l'Espí, o coll d'Espí, encara carbonitzades.
Cal parlar-ne breument de l'últim d'aquests dos noms: l'Espí. Al segle XVIII, apareix mig castellanitzat amb la forma "coll de espino". També el 1908 és anomenat simplement com "Espino". Aquesta circumstància podria indicar que l'article davant de la paraula "espí" es un afegitó modern, tot i aparèixer a la cartografia oficial de l'Institut Cartogràfic Valencià. Si açò fóra així, segurament estaríem en el cas que el topònim no tindria res a veure amb l'espí ("planta espinosa de diferents espècies, i principalment la ramnàcia Rhamnus lycioides" - DCVB), sinó que vindria de l'aglutinament de l'article salat 'es' i la paraula 'pi'. Aleshores, l'actual l'Espí o coll d'Espí voldria dir "el Pi" o el "coll del Pi", sent una resta quasi "arqueològica" de la presència de l'article salat, propi del català les Illes Balears, d'alguns llocs de la costa nord de Catalunya i de la vall de Gallinera (Marina Alta) i Tàrbena (Marina Baixa), al parlar d'aquesta contornada.
Cal parlar-ne breument de l'últim d'aquests dos noms: l'Espí. Al segle XVIII, apareix mig castellanitzat amb la forma "coll de espino". També el 1908 és anomenat simplement com "Espino". Aquesta circumstància podria indicar que l'article davant de la paraula "espí" es un afegitó modern, tot i aparèixer a la cartografia oficial de l'Institut Cartogràfic Valencià. Si açò fóra així, segurament estaríem en el cas que el topònim no tindria res a veure amb l'espí ("planta espinosa de diferents espècies, i principalment la ramnàcia Rhamnus lycioides" - DCVB), sinó que vindria de l'aglutinament de l'article salat 'es' i la paraula 'pi'. Aleshores, l'actual l'Espí o coll d'Espí voldria dir "el Pi" o el "coll del Pi", sent una resta quasi "arqueològica" de la presència de l'article salat, propi del català les Illes Balears, d'alguns llocs de la costa nord de Catalunya i de la vall de Gallinera (Marina Alta) i Tàrbena (Marina Baixa), al parlar d'aquesta contornada.
Senda cap al sud
L'Espí, a migjorn del Montí
Tram final de la pujada amb els
primers rajos de Sol que ens toquen
El capoll de Montí cada vegada està més a prop. Finalment, després de passar per uns grans rocs, el guanyem a 613 msnm. Aquest és el punt més elevat de tota l'excursió, tot i que les vistes no són massa agraïdes. A despit d'açò, la pujada ha pagat la pena.
Cim del Montí
El punt més elevat de la muntanya, des d'una altra perspectiva
Una de les vistes des del capoll de Montí
Després d'agafar força, tirem cap a l'est pel cim mateix de la muntanya. A mà dreta no tarda en arrancar una senda. Ens hi incorporem. Ràpidament perdem altura per un terreny amb bones vistes, tant al nord com al sud.
Tanmateix, el paisatge s'embosca quan acabem de baixar. Tot seguint per la sendera de mà dreta, tornem a guanyar uns quants metres d'altura i, en dos minuts, coronem el cim del Montí menor (577 msnm). Aquest capoll ens ofereix unes vistes meravelloses de l'Espadà i també de la plana de Castelló, des d'Onda fins a la mar.
Senda pel capoll de Montí
Senda cap a l'est en direcció al Montí menor. A la dreta, ens queda la
vall solcada pel barranquet que naix a prop del corral de la Germandat, o
de Mogenta, o del Fusero, i que fa cap al barranc de l'Ullastre.
Vista de la plana ondera. Al mig, observem
la columna industrialitzada al voltant de la
carretera CV-20, pràcticament ininterrompuda
entre les viles d'Onda i de Vila-real.
Un altre tram de la senda
Tanmateix, el paisatge s'embosca quan acabem de baixar. Tot seguint per la sendera de mà dreta, tornem a guanyar uns quants metres d'altura i, en dos minuts, coronem el cim del Montí menor (577 msnm). Aquest capoll ens ofereix unes vistes meravelloses de l'Espadà i també de la plana de Castelló, des d'Onda fins a la mar.
Senda
Mirada cap al nord-est des del Montí menor.
Des d'ací, guaitem fins i tot la serra del Desert de les Palmes
El Montí des del Montí menor
Paisatge cap a l'est des del Montí menor.
Al fons, la mar Mediterrània. Més a prop,
el mont Sardo, el coll i tossal del Fideuer i el pic de Sales,
tres dels cims que conformen els tossals del Montí.
Hom els ha anomenat recentment, junt a la penya Parda,
"Las Pirámides", topònim l'ús del qual no recomanem, ja que
ens han arribat els noms tradicionals d'aquestes muntanyes i,
per tant, aquestes denominacions són un patrimoni a conservar.
En havent fruït d'aquests paisatges, continuem l'excursió cap a l'est, a través d'una sendera amb un pendent negatiu sensiblement pronunciat. En acabant, el camí gira al nord i després, de nou, a l'est. Ignorem un camí travesser que puja des de la font del Retor cap a Tales i, en cosa de cinc minuts, eixim a un pinar. Allà, a l'esquerra, veiem les ruïnes de la caseta de Maneu.
Sendera per l'orient del Montí menor
La senda per un pinar
Caseta de Maneu
Després del pinar, voregem per la banda sud un tossal. Uns metres més endavant, la senda es bifurca. Nosaltres hem de seguir lleugerament cap a l'esquerra, sense perdre altura per ara. Tot i això, de seguida comencem una baixada pronunciada cap al tossal de Marimon.
Senda per la línia dels termes
d'Onda i de Tales
Baixada cap al tossal de Marimon
No obstant això, en estant al seu peu, tombem a la dreta per a veure una caseta de pedra seca recentment adequada pels Pepes i Col·laboradors d'Onda. Tornem a la senda i ens desviem ara cap a l'altra banda, per a veure'n una altra.
Després, entre bancals abandonats, però nets, i en direcció est, eixim en dos minuts a la caseta de Marimon. La visitem i pugem fins al cim del tossal de Marimon (481 msnm).
Caseta de pedra seca
Sender obert entre bancals amb
els polígons industrials de la
plana d'Onda al fons
Caseta de pedra seca
Accés a la caseta de Marimon
Caseta de Marimon
Vista d'Onda des de la caseta de Marimon
Onda des del tossal de Marimon
Des del tossal de Marimon, paisatge al nord-est.
Observem clarament la línia industrialitzada al
voltant de la CV-20 entre Onda i Vila-real.
A la dreta, el mont Sardo i la bandera d'Onda.
Cim del tossal de Marimon, on
confronten els termes d'Onda i de Tales
L'Espí, novament esguardant-nos
Des del seu capoll, desfem les petjades de l'excursió durant més de deu minuts fins a trobar novament aquell camí travesser que abans no havíem agafat, per baix del Montí menor. Ara ens incorporem a ell en direcció nord. Sempre en aquesta direcció, perdem més i més altura per un terreny incòmode, sobretot a la part final.
Arranc de la sendera. Al fons,
un arbre caigut en dificulta el pas
Senda
Vista dels polígons industrials d'Onda
des de la senda. Al fons del tot, treu el
cap la serra del Desert de les Palmes.
Un lloc per a descansar
En suavitzar-se la baixada fem cap a una cruïlla. Nosaltres hem de girar cap a l'esquerra per tal de continuar baixant cap a la font del Retor, a la qual apleguem en cosa de cinc minuts. D'aquesta font en parlà Bernardo Mundina al seu llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón (1873) en dir que "la rica fuente llamada del Retor, cuyas aguas son un recomendable específico para los que padecen inapetencia". En acabant, seguim baixant en paral·lel al barranc de santa Bàrbera, que ens queda a la dreta.
Sendera cap a l'oest
Senda cap a l'est
Font del Retor
La font amb el seu característic taulellet
amb la imatge de sant Vicent, del 1958
Al remat, el camí ens aboca a la pista de santa Bàrbera, just enfront de l'Ermita. En aquest punt, tirem cap a l'esquerra, tot guanyant altura. Aquest temple és un edifici religiós documentat des del 1563, quan l'esmenta l'historiador borrianenc Viciana la seua Crónica. Així mateix, la data que té gravada sobre la porta d'accés, indica una restauració posterior, l'any 1697. Cremada l'agost de 1836 pels liberals, en el context de la I Guerra Carlina, i de propietat privada, des d'aleshores resta abandonada i cada vegada més degradada.
En vegada d'agafar la senda que baixa des de l'ermita de santa Bàrbera cap a Artesa, nosaltres continuem per la pista, tot pujant en direcció a la Malea de Guinot, o Creu de la Malea, on, modernament, s'ha instal·lat un repetidor de TV.
L'ermita de santa Bàrbera des de la pista
Vista posterior de l'ermita de santa Bàrbera
Pista
Repetidor de televisió ubicat a la part alta de la
creu de la Malea, també dita malea de Guinot
En havent assolit la part alta d'aquesta partida artesola, la pista mor. Ací, agafem una sendera, que baixa de manera pronunciada per la banda dreta del regall de la cara nord del Montí, per dalt de la partida del Fornàs. En pocs minuts, passem per la caseta del coixo l'Airoso, en ruïnes.
Senda
Baixada pronunciada
Caseta del coixo l'Airoso
En acabant, la sendera tomba a l'esquerra per a creuar el regall i començar a pujar lleugerament per a trobar el collet on se situa la caseta de Lluïset. Cal fer notar que aquest tram de l'excursió és particularment difícil per la gran quantitat d'arbres caiguts que obliguen a buscar passos alternatius al de la senda. Guanyada la caseta de Lluïset, comencem a baixar cap a l'Alcornocar, l'únic bosc de sureres del terme municipal d'Onda. El travessem i ens incorporem, cap a la dreta, al camí vell de Tales a Onda, just enfront de la caseta del tio Josepet, o de José María.
Ara, només ens queda desfer el que havíem caminat al començament de la ruta fins a tornar al poble d'Artesa. Visitem alguns dels seus carrers i, davant del Frontó, allà on estigué el Garroferal, fiquem el punt i final a l'excursió.
Per a acabar, ací teniu l'enllaç a Wikiloc d'aquesta ruta. Esperem que us agrade!
Desviament cap a l'esquerra
Senda en mal estat
Arbres caiguts al mig de la senda
Caseta de Lluïset
Interior de la caseta de Lluïset
Surera a l'Alcornocar
L'Alcornocar
Senda per l'Alcornocar
Ara, només ens queda desfer el que havíem caminat al començament de la ruta fins a tornar al poble d'Artesa. Visitem alguns dels seus carrers i, davant del Frontó, allà on estigué el Garroferal, fiquem el punt i final a l'excursió.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada