El vocabulari de la natura: CATXULL

Aquesta setmana incorporem al nostre vocabulari de la natura una paraula nova que, literalment, ens obliga a ficar-nos les botes de faena i els guants, arromangar-nos les mànegues i enfonsar les mans en una d'eixes pasterades que, de la pudor que fan, generen la necessitat de fugir cames ajudeu-me d'allà on estiguen. Tal vegada aquesta no siga la millor invitació per a continuar llegint la publicació, però us prometem que, a través de la xarxa, ni sentireu l'olor ni notareu el tacte del catxull. 

Però, què és un catxull? La resposta ens la proporciona el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), ja que ni el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) inclouen aquest terme. Així és que 'catxull' és un mot sinònim de 'fangutxer' i, segons el DCVB, fa referència "especialment" al "fanguet molt clar del fem dels corrals quan els animals hi han orinat molt". D'aquesta manera, direm que ens hem estacat en el catxull en entrar a un corral després que els animals hagen amollat la bufeta profusament. 

Un porc ajocat damunt del catxull

El DCVB assenyala que aquesta paraula és pròpia de la zona de Tortosa, al Baix Ebre, tot i que també és coneguda arreu del País Valencià com a sinònima de "fang clar". Així ho fa notar Lluís Gimeno, a De lexicografía valenciana: estudi del Vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona (1998), que destaca la convivència d'aquesta forma amb la de 'gatxull'. Aquesta segona sí que és arreplegada tant pel DIEC com pel DNV, i la defineixen de manera similar, com "fang clar", però també com "part de la porquera on els porcs deixen els excrements". Aquesta última accepció és donada pel DCVB a la paraula 'gaixull', que es coneix a Alcalà de Xivert, al Baix Maestrat. Fins i tot a Vilafamés, a la Plana Alta, s'ha documentat la forma 'quetxull', d'acord amb Gimeno (1998).

Tot plegat, 'catxull' i la resta de paraules fins ara esmentades podrien derivar d'una barreja del mot 'gatxa' i del verb italià guazzare, "dissoldre en aigua", segons argumenta Garcia Girona en el seu vocabulari maestratí i reprodueix Gimeno (1998). Per la seua banda, Joan Coromines, al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (1980), defensa que ha d'haver alguna connexió entre 'catxull' i 'gatxull' i la paraula 'gassul', que és un tipus de sosa, i ho vincula al parlar dels mossàrabs per a justificar l'evolució des del llatí aqua passant per un *aq(u)accil. En aquesta línia, Vicent Beltran, al primer volum del seu llibre El parlar de la Marina Alta (2005), considera que 'gatxull' està relacionat amb 'guatxe', "cosa aigualosa". Carles Segura, a Una cruïlla lingüística: caracterització del parlar del Baix Vinalopó (2003), jutja díficil que aquest darrer terme siga una deformació de la paraula 'aiguatge'. 

En qualsevol cas, a ningú agrada ficar-se en catxulls, és a dir, en embolics, que és un altre dels significats que té aquest mot, i menys encara quan pots acabar ben emmerdat! Segurament per açò aquest terme no haja deixat la seua marca en la toponímia de les nostres comarques. Només al terme de Vilanova d'Alcolea, a la Plana Alta, hi ha un mas de Gatxulla. 

REFERÈNCIES 

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

BELTRAN, Vicent (2005). El parlar de la Marina Alta, volum 1. Alacant: Universitat d'Alacant.

GIMENO, Lluís (1998). De lexicografía valenciana: estudi del Vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona. València/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

SEGURA, Carles (2003). Una cruïlla lingüística: caracterització del parlar del Baix Vinalopó. Alacant: Universitat d'Alacant.