Un dia pel romànic de la vall de Boí

Aquesta setmana us anem a parlar de la nostra visita al conjunt romànic de la vall de Boí, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. Però, abans de res, fiquem-nos en situació. La vall de Boí és una vall pirinenca enclavada a la comarca de l'Alta Ribagorça i fronterera amb el Pallars Jussà. Amb centre administratiu al poble de Barruera, la formen, a més a més, les localitats de Cóll, Cardet, Durro, Saraís, Erill la Vall, Boí, Taüll i Caldes de Boí. A banda, també compta amb la poblada urbanització del pla de l'Ermita, de camí a les pistes d'esquí de Boí-Taüll, i amb el veïnat de les Cabanasses, a tocar de la Noguera de Tor.

La vall de Boí des del campanar de Boí

Pel que fa al nom de la vall, Joan Coromines (1995) defensa que deriva del llatí vallis bovinum, és a dir, "vall de les vaques" o "vall de les vacades", ja que al segle XI està documentada com a valle bovino. No obstant això, Bofarull (1991) també indica que podria provindre del llatí fovins, "clot", i per tant "vall del clot", o del cèltic butina, "fita", és a dir, "vall de la fita".

En qualsevol cas, a aquesta contrada es barregen els topònims d'origen bascoide amb els romànics. Aquest és el cas de Taüll que, per a Coromines (1995), deriva d' atauri, és a dir, "el poble de la portella", per ser l'últim indret habitat abans d'arribar al pas cap a la vall Fosca i Capdella, llevat dels moderns habitatges del pla de l'Ermita. Així mateix, Coromines (1995) indica que Durro és format per la preposició llatina ad, "cap a", i l'ètim basc urru, "lluny", i tot plegat voldria dir "cap a lluny", per la situació geogràfica de l'indret, apartat de les vies de comunicació que discorren pel fons de la vall de Boí. Pel costat dels romànics, queden, per exemple, Cóll, del llatí coleus, "testicle", Barruera, del llatí valle ŭrsaria, "vall d'óssos", o Cardet, del llatí carduetum, "camp de cards" (Coromines, 1995).

Arribàrem a la vall de Boí a això de mig matí. Feia pocs minuts que havíem deixat enrere el Pont de Suert i la carretera N-230, que enfilava cap a Vielha, i havíem agafat la L-500 que, remuntant la Noguera de Tor, ens feu passar per la presa de Llesp i recòrrer encara vora 7 quilòmetres fins a fer cap a la cruïlla en la que arranca el camí que mena cap a Cóll. En ziga-zaga, i entre bestiar que ens mirava fixament, guanyàrem en un tres i no res els 150 metres de desnivell que separen aquest poble del fons de la vall. El primer que vam veure, lluny de les cases, l'església de l'Assumpció, junt al cementeri. 

Aquest temple, originalment advocat a Santa Maria, fou consagrat, probablement, l'any 1110, segons es llegeix a una llosa de pedra trobada a la dècada del 1990. Sobre la portada, al centre de la façana, hi és el crismó. En època més recent, es van afegir dues capelles en el primer tram de la nau, l'una enfront de l'altra, i, per això, la planta del temple és de creu llatina. El campanar també és posterior a l'església. Per últim, tot i formar part del bisbat de Lleida, cal fer notar que un frontal romànic provinent de l'Assumpció de Cóll és custodiat al Museu Episcopal de Vic.

L'Assumpció de Cóll

Absis i campanar del temple

En havent contemplat aquesta construcció Patrimoni Mundial, que no està oberta al públic, ens apropàrem al poble per tal de recòrrer els seus carrers tranquils i silenciosos, i contemplar les elevades muntanyes que envolten tot aquest país. Després, tornàrem al cotxe i baixàrem novament fins a la carretera L-500.

El poble de Cóll

Ens continuàrem endinsant per la vall de Boí, tot ficant ara rumb cap a Barruera. Abans, però, ens haguérem pogut desviat cap al poble de Cardet per tal de contemplar el temple de Santa Maria. Tanmateix, com tampoc es pot visitar, optàrem per a adreçar-nos directament a Sant Feliu de Barruera. Allà compràrem les entrades per a accedir als cinc temples oberts al públic i al centre d'interpretació del romànic per un preu molt raonable.

Església de sant Feliu de Barruera

Amb tot, l'església de sant Feliu de Barruera ens donà la benvinguda a la banda de baix del poble, a la partida de Lo Campo i a tocar de la Noguera de Tor. Ens cridà l'atenció que, de la mateixa manera que a Cóll, el temple estiga fora del poble i no al bell mig, com és habitual a la major part de les localitats de les nostres terres. En aquest sentit, la Direcció General del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat explica que, ací, la construcció de les esglésies és posterior a l'establiment dels assentaments, i per això aquesta disposició.

Travessàrem el cementeri i el porxo del temple, on hi ha una làpida que recorda als pubills morts de la localitat, i hi vam accedir. Un Crist a la creu directament sobre la pedra de l'absis presideix l'església. Als peus de l'altar, un altre crucificat en miniatura. A la nostra esquerra, l'altar de sant Antoni de Pàdua, acompanyat per sant Pere i per sant Joan Baptista, totes elles imatges del segle XX. Per sota, un frontal del segle XVII i la taula, del segle XIX. A la mateixa banda, un altar neoclàssic de la centúria passada amb les imatges de sant Josep, el Cor de Jesús i sant Isidre. Enfront, una capella, reservada per al Sagrari amb una altra representació del Cor de Jesús i de la Mare de Déu dels Dolors.

Interior de l'església de Barruera

Altar de sant Antoni de Pàdua

Altar del Sagrari

En acabant, pujàrem al campanar, tot vigilant que no fóra hora que sonara alguna campana. Des d'allà es té una bona vista de Barruera, malgrat que la torre no sobresurt massa sobre els habitatges de la localitat, al estar situada en terreny més baix.

Dues de les campanes de Barruera

Una altra de les campanes. A la dreta, el poble.

Descendírem de la torre i continuàrem camí, ara, cap a Erill la Vall. Aquest llogaret tampoc està a la vora de la carretera principal de la vall de Boí, per això ens hem de desviar per una pista que, en un tres i no res, ens hi deixa allà, on hi és també el centre d'interpretació del romànic. El temple d'Erill està dedicat a Santa Eulàlia i fou bastit al segle XII. Hi entrem per sota d'un porxat arcat, a la banda del cementeri.

Església de santa Eulàlia d'Erill la Vall

Porxat d'entrada al temple

En entrar a l'església, la vista se'ns queda fixa en el colpidor conjunt del davallament de la Creu que presideix l'altar major. Es tracta d'una reproducció feta a la dècada del 1990 de l'obra original, datada dels segles XII i XIII, formada per set escultures de fusta i descoberta per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907. Les talles de la Mare de Déu i de l'apòstol sant Joan es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Per contra, el Crist, amb Nicodem, Josep d'Arimatea i els lladres crucificats Dimes i Gestes, que apareixen a l'evangeli de Lluc i els noms dels quals l'Església els pren dels evangelis no canònics de Nicodem i de Sant Jaume, romanen al Museu Episcopal de Vic. A l'altar, també hi ha una imatge de reduïdes dimensions de la titular del temple, de l'època barroca.

Interior del temple, amb el davallament que el presideix

Després de contemplar l'escena de la Passió, l'única sencera conservada a la vall de Boí, pujàrem al campanar, que és el més elevat de tots. Des d'allà, vam poder fruir d'una bona vista del poble de Boí, al qual ens adreçàrem en acabant. De l'església d'Erill, també cal esmentar el seu cor, on hi ha exposades restes de retaules i d'ornaments religiosos antics. Així mateix, observàrem just a l'entrada del temple, una làpida del segle XVI. Junt a l'església, s'hi ha habilitat el centre d'interpretació del romànic, que també passàrem a veure.

El poble de Boí des del campanar d'Erill la Vall

Tanmateix, prompte mampremguérem direcció a Boí, per a poder visitar la seua església, dedicada a Sant Joan, abans que arribara l'hora de tancament del migdia. Originàriament, aquest temple tenia tres naus que, en època posterior a la seua construcció (segle XI), foren reconvertides a una sola, amb capelles laterals. Molt reformada al llarg dels segles, l'església ha perdut el seu absis central. L'altar és presidit per una imatge moderna del sant titular i, als pilars que sostenen les arcades del temple, així com a una de les parets, poguérem contemplar frescos, alguns reproduccions dels originals i d'altres, originals. Per a acabar la visita al temple, pujàrem al campanar, des d'on guaitàrem unes vistes magnífiques de la vall de Boí, del pic d'Erill o del Comaloforno, que supera els 3.000 msnm.

Església de sant Joan de Boí

Tram central de la nau

L'altar major, vist des d'un lateral

Paisatge des del campanar, cap al fons de la vall

La penúltima estació de la jornada ens dugué, ja en acabant de dinar, a l'església de sant Climent de Taüll, possiblement la més coneguda de totes les de la vall. Aquest temple fou consagrat pels bisbe Ramon, de la diòcesi de Roda-Barbastre, el 10 de desembre del 1123 i custodià, fins a primeries del segle XX, un dels conjunts pictòrics més importants de l'Europa romànica, amb un reconegut Maiestas Domini presidint l'escena. Ara, es pot visitar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. Tanmateix, a Taüll vam assistir a una recreació mitjançant la tècnica del mapping.

Església de sant Climent de Taüll

Detall de l'absis

Altar major del temple

En acabant, hi anàrem a veure la de Santa Maria, també a aquesta localitat, consagrada un dia després que l'anterior. Aquesta església es pot visitar lliurement. Al seu interior, ens cridà l'atenció un altar barroc, presidit per la Puríssima Concepció, que fou restaurat l'any 1890. Les pintures murals del temple també es poden veure al MNAC de Barcelona i, tot i ser de la mateixa època que les de Sant Climent, sembla que no són obra de la mateixa mà.

Església de santa Maria de Taüll

Portada del temple

Altar de la Puríssima Concepció

Interior del temple

Contrallum

Ja per a acabar el nostre recorregut turístic-cultural per la vall de Boí, agafàrem el cotxe i enfilàrem de tornada cap a Barruera, per tal d'agafar la pista que mena cap al poble de Durro. La via entre aquestes dues poblacions ens sorprengué, no és apta per a aquells que s'impressionen amb les altures. Per pronunciades costes i tancats revolts, en ziga-zaga, remunta en 3 quilòmetres el formidable desnivell de 300 metres positius que separa a Durro del fons de la vall. A l'entrada del poble, ens saludà el bestiar d'una explotació ramadera ubicada allà mateix.

Bestiar a Durro

A pocs metres trobàrem l'església, dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. El temple, tot i que molt modificat en la seua primitiva obra romànica del segle XII, conserva diversos elements d'interès, com ara un altar del segle XVII, dedicat a la Mare de Déu del Roser, un altre del XVIII, amb una imatge moderna del Crist a la creu, i el Major, molt recarregat. A l'exterior, retrobàrem, igual que a Cóll, el crismó presidint la portada d'accés que recau a la banda del cementeri del poble. Per últim, i en havent pujat al campanar, dins del qual poguérem observar l'antic sistema de pesos i contrapesos amb pedres que es feia servir a les campanes, acomiadàrem un jorn d'allò més recomanable a la vall de Boí.

Durro i la seua església

Interior del temple

Detall de l'altar major

Altar de la Mare de Déu del Roser

Altar del segle XVIII

Decoració interior al campanar

Sistema de pesos i contrapesos al campanar

Campana

Porxat exterior, junt al cementeri

Portada de l'església, coronada pel crismó

REFERÈNCIES

BOFARULL, Manuel (1991). Origen dels noms geogràfics de Catalunya: Pobles, rius, muntanyes, etc. Barcelona: Millà.

COROMINES, Joan (1995). Onomasticon Cataloniae. Volum III. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i de Pensions de Barcelona "La Caixa".