El vocabulari de la natura: LLIGALLO

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura en la qual la protagonista és la paraula 'lligallo' que, d'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), vol dir "comunitat ramadera de municipis d'una comarca encarregada d'arreplegar, custodiar i entregar als propietaris els caps de bestiar sense amo, perdut o desbarriat". Així mateix, també la caracteritza com a sinònima de "assegador". 

Pràcticament de la mateixa manera, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) diu dels lligallos que són "comunitats ramaderes de municipis d’una comarca, amb la funció de recollir, custodiar i lliurar als propietaris els caps de bestiar sense amo, perduts o esgarriats" i, a banda, apunta que vol dir el mateix que el mot "carrerada".

Tanmateix, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) únicament assenyala que un lligallo és un "camí ramader" o "faixa de terreny comunal que serveix per a passar-hi els ramats de bestiar que de la part baixa de l'Ebre van a pasturar a la muntanya". En aquest sentit, subratlla que el terme és conegut a l'àrea de Tortosa, al Baix Ebre.

El lligallo del Gànguil, al terme de Camarles, al Baix Ebre.
Font: Wikiloc

Nogensmenys, no només és emprada la paraula 'lligallo' a les terres de l'Ebre. Al nord del País Valencià, a la comarca dels Ports, també s'utilitza, juntament amb la variant 'lligalló', com apunta Castellano (2000) a Activitats d'oci i esports d'aventura al Delta de l'Ebre. En tot cas, el significat de 'lligallo' com a "comunitat ramadera" té els orígens a l'Aragó. Tal com diu Colomina (1997) a Llengües en contacte als Regnes de València i de Múrcia, els aragonesos instituiren l'any 1259 una institució d'autodeterminació ramadera anomenada ligallo, que fou exportada a terres valencianes i catalanes. A Morella, als Ports ,en Jaume I, va establir el tribunal del Lligalló el 16 de març de 1271, segons recull Valls Taberner (1926) a la seua obra El Tribunal del Lligalló de Morella. I a Xert, al Baix Maestrat, s'han conservat el seu reglament de funcionament en un document del 1689 publicat per la Revista Jurídica de Catalunya l'any 1925.

Pel que fa la seua etimologia, prové del llatí ligare, del qual han derivat les paraules 'lliga' i 'lligar'. De fet, el mateix 'lligallo' es refereix a una lliga, o agrupació, de ramaders. El manteniment de l' -o final pot deure's al filtre de la llengua aragonesa entre el llatí i el català, o a la influència mossàrab, el romanç dels quals ha fet mantindre aquesta vocal final en nombroses paraules utilitzades al sud de Catalunya i a les terres valencianes. A aquest respecte, Joan Veny (2006), a Contacte i contrast de llengües i dialectes, afirma que el terme, en la nostra llengua, és una aragonesisme.

Aquesta és precisament la contrada en la qual ha deixat petjada el mot a la toponímia. Al País Valencià, al Baix Maestrat, hi paren el lligallo Real, en terme de Canet lo Roig, i el lligallo del molí de la Roca, a Sant Rafel del Riu. A Catalunya, al Baix Ebre, trobem el lligallo del Gànguil i el del Roig, al terme de Camarles. Al Montsià, diversos lligallos genèrics, com ara el del terme de la Galera, el de Santa Bàrbara o el del mas de Barberans.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

CASTELLANO, Joan (2000). Activitats d'oci i esports d'aventura al Delta de l'Ebre. Barcelona: Cossetània Edicions.

COLOMINA, Jordi (1997). Llengües en contacte als Regnes de València i de Múrcia. Alacant: Universitat d'Alacant.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

VALLS TABERNER, Francesc (1926). El Tribunal del Lligalló de Morella. Morella: Impremta de Carceller.

VENY, Joan (2006). Contacte i contrast de llengües i dialectes. València: Universitat de València.

Comentaris

  1. El lligallo com a institució o agrupació de ramaders era present a quasi tots els pobles de l'interior castellonenc i molts de l'Aragó (d'on baixaen a extremar les ovelles) i cal relacionar-lo amb la trashumància que es va establir arran de la conquesta, tot i què la paraula tradicional per als trashumants era "extremar" o anar a extrem (d'un extrem a l'altre). Els lligallos s'encarregaven dels conflictes entre els ramaders i els pobles: ovelles perdudes, danys a l'agricultura, ... A qualsevol estudi d'història medieval apareix.
    Degueren perdre importància a partir del segle XVIII quan el creixement demogràfic i la roturació de terres van desbancar la ramaderia com principal activitat econòmica de l'ibèric sud (d'això no n'he llegit res, és una suposició).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Què interessant! Moltes gràcies per l'aportació Xavier ;)

      Suprimeix

Publica un comentari