Alfondeguilla- Castro - Font de la Penyeta - Coll de Boix - Castell de Castro - Barranc del Forcall - Caseta de l'Horteta - Corral de l'Estret - Aljub de les Vinyes - Alfondeguilla
Aquesta setmana us presentem una nova excursió circular per la serra d'Espadà, íntegrament per dins del terme d'Alfondeguilla, poble que també es coneix, oficiosament, com Fondeguilla. En ella, pugem i baixem del castell de Castro, a més a més de visitar indrets d'interés com el poble abandonat de Castro, la font de la Penyeta o l'entorn del barranc del Forcall, entre d'altres.
Des del castell de Castro, una mirada cap al migdia
La ruta comença a la banda de darrere de l'església del poble, des d'on eixim cap a l'oest per a buscar el camí de Castro, que remunta el barranc del mateix nom, i la partida de l'Assut. En aquest primer tram, guanyem un poc d'altura i, en cosa de cinc minuts, arribem a l'Assut que dóna nom a la partida. Poc més endavant fem cap a la font del Frare.
Camí de Castro
L'Assut
Font del Frare
Sense abandonar en cap moment el camí de Castro, continuem encara uns quants metres més cap a ponent i pujant. Ara bé, en arribar a la partida de la Riera, el camí tira cap al nord. Des d'allà tenim una bona perspectiva de la vall del barranc de Castro, o vall d'Alfàndec, que s'obre camí cap al poble d'Alfondeguilla. És en aquest punt on el camí de Castro deixa de ser pista i continua per una sendera que arranca a mà esquerra, ascendint i en direcció oest.
Camí de Castro
La vall d'Alfàndec amb el poble de Alfondeguilla al fons.
De fet, Alfondeguilla deriva de l'àrab al-khándaq, el barranc.
Una altra perspectiva de la vall
Camí de Castro
De seguida, passem per uns camps de conreu. Allà mateix estigué Castro, poble abandonat arran de l'expulsió dels moriscos el 1609. La primera notícia d'aquest indret la recull Clavell i Villalba a la seua La civilització islàmica i Fondeguilla, quan indica com el darrer valí, o rei, musulmà de València, Abu-Zayd (Baeza, La Loma, 1195? - Argelita, l'Alt Millars, 1269), rebatejat com Vicent Bellvís en abraçar el cristianisme, envià al castell de Castro a la seua filla Elisenda per a recuperar-se de les seues malaties cap al 1220. Després, ell mateix, l'any 1226 s'hi va refugiar allà durant algun temps.
El primer esment cristià, però, el trobem al Llibre dels Fets, o Crònica de Jaume I, qui passà per aquestes terres durant la Quaresma de 1238: "E quan venc altre dia, venc-nos messatge d’Uxó, e de Nubles e de Castro, que si'ls volíem fer bé, que'ns retrien los castells". Després, també en fa referència la carta pobla atorgada pel rei Pere I de València l'any 1277 als llocs de Castro i d'Alfondeguilla. L'any 1563, el nucli tenia 19 habitatges que, en només 9 anys, pujaren a 30 cases. A les portes, de l'expulsió, segons les dades recollides per Lapeyre a la seua Geografía de la España morisca, l'any 1602, Castro, junt al seu raval Benissabdó comptava amb 32 vivendes de moriscos. En ser obligats a marxar, els sarraïns d'Alfondeguilla, Castro i Benissabdó deixaren enrere un total de 70 habitatges. Tanmateix, els cristians nouvinguts, majoritàriament del Maestrat, tal com afirma Clavell i Villalba a El poblet de Fondeguilla, no les reocuparen totes i Benissabdó quedà deshabitat per sempre, i la mateixa sort tindria Castro, malgrat la carta pobla de 1613 ja que, el 1646 ja no hi quedava ningú allà.
Novament Clavell i Villabla assegura que la mesquita de Castro, potser també després usada com a església, dedicada a sant Agustí, acabà per convertir-se en l'actual corral de Castro, la resta millor conservada de tot aquest conjunt urbà. No obstant això, les restes actuals semblen revelar un edifici la capçalera del qual miraria al sud i açò no encaixaria gens amb l'orientació d'una mesquita que, a casa nostra, miren a l'est, en direcció a la Meca.
En havent ultrapassat les ruïnes del poble, el camí de Castro ens condueix per un paisatge farcit de sureres. Guanyem altura a poc a poc, a vegades en ziga-zaga, d'altres no. A mà dreta, ens queda el barranc de la font de la Penyeta, també documentat com a barranc de Cabrera i barranc de les Hortetes. Així mateix, a aquesta banda també paren les penyes de Carles i les penyes de la Rimansa, espectaculars rocs preludi dels que observarem a les acaballes de l'excursió.
El primer esment cristià, però, el trobem al Llibre dels Fets, o Crònica de Jaume I, qui passà per aquestes terres durant la Quaresma de 1238: "E quan venc altre dia, venc-nos messatge d’Uxó, e de Nubles e de Castro, que si'ls volíem fer bé, que'ns retrien los castells". Després, també en fa referència la carta pobla atorgada pel rei Pere I de València l'any 1277 als llocs de Castro i d'Alfondeguilla. L'any 1563, el nucli tenia 19 habitatges que, en només 9 anys, pujaren a 30 cases. A les portes, de l'expulsió, segons les dades recollides per Lapeyre a la seua Geografía de la España morisca, l'any 1602, Castro, junt al seu raval Benissabdó comptava amb 32 vivendes de moriscos. En ser obligats a marxar, els sarraïns d'Alfondeguilla, Castro i Benissabdó deixaren enrere un total de 70 habitatges. Tanmateix, els cristians nouvinguts, majoritàriament del Maestrat, tal com afirma Clavell i Villalba a El poblet de Fondeguilla, no les reocuparen totes i Benissabdó quedà deshabitat per sempre, i la mateixa sort tindria Castro, malgrat la carta pobla de 1613 ja que, el 1646 ja no hi quedava ningú allà.
Novament Clavell i Villabla assegura que la mesquita de Castro, potser també després usada com a església, dedicada a sant Agustí, acabà per convertir-se en l'actual corral de Castro, la resta millor conservada de tot aquest conjunt urbà. No obstant això, les restes actuals semblen revelar un edifici la capçalera del qual miraria al sud i açò no encaixaria gens amb l'orientació d'una mesquita que, a casa nostra, miren a l'est, en direcció a la Meca.
Camí de Castro
Corral de Castro
Corral de Castro i, a l'esquerra, construcció que
haguera pogut ser, al menys, l'església de sant Agustí
Interior de l'edifici
Paret reconvertida a ribàs
Ruïnes
Paret que ara és ribàs
Camí de Castro
Penyes de Carles
Exemplar de surera a la vora del
camí de Castro
Penyes de la Rimansa
Camí de Castro
Ens endinsem més i més per la clotada fins a caminar a peu pla per dins del barranc de la font de la Penyeta. Llavors, fem cap a la surera Mare, que també ha estat anomenada la Femella. De fet, aquesta partida té aquest nom. És una surera monumental que podria datar del segle XIV i que, després de morir, va caure cap a l'any 2012-2013.
Mirada enrere del camí recorregut
La surera Mare
Detall del seu tronc
Forat al tronc
La base del tronc d'aquest exemplar
Deixem enrere el seu tronc mort, ara aliment de microorganismes, per la seguida que portàvem fins a eixir, en uns deu minuts, a una pista de terra. En aquest últim tram de pujada, el barranc que ens acompanya rep també el topònim de barranc de Falcó. A l'altra banda de pista, el camí de Castro continua i, poc més endavant, passa per la font de la Penyeta. Aquest indret, envoltat de sureres, és ideal per a fer una parada en el camí i agafar forces.
Camí de Castro
Abeurador de la font de la Penyeta
Font de la Penyeta
Detall del tub d'aquesta font
Després d'això, el camí de Castro gira cada vegada més i més cap al sud, fins a agafar completament aquesta direcció. La pujada és constant i, de vegades, pronunciada. Tota l'estona estem envoltats d'un frondós bosc de sureres. Al remat, i després de mitja hora ben tocada de camí des de la font de la Penyeta, guanyem el coll de Boix (718 msnm). Aquesta collada fou important durant l'etapa final de la Guerra Civil espanyola, ja que separava a les tropes republicanes atrinxerades al castell de Castro, al sud, de les sublevades que dominaven la Malladeta, al nord.
Camí de Castro
Surera
Camí de Castro
Des del coll de Boix, paisatge cap a l'est
La Malladeta des del coll de Boix
Des del coll de Boix ix la sendera que recorre el darrer desnivell que ens separa del castell de Castro. En cosa de deu minuts, i en havent observat algunes trinxeres de la Guerra del 1936-1939, coronem la penya del castell de Castro, el punt més alt de l'excursió, a 780 msnm.
Les ruïnes estan escampades per l'escarpat capoll de la muntanya: restes de torres, pedres marcades, muralles, ... . La vista és magnífica. Al nord, la Penyagolosa i fins als Ports de Morella. A l'est, tota la Plana des de la serra del Desert de les Palmes fins a València, amb la mar Mediterrània. Al sud, la serra Calderola i, més enllà, ultramar del golf de València, les muntanyes costeres de Diània a uns 200 quilòmetres. A l'oest, la nevera de Castro, el puntal de l'Aljub, el Benialí. El de Castro és una fortalesa on han aparegut evidències de poblament a l'edat del Bronze, tot i que l'origen del castell que ens ha arribat és molt posterior, d'època musulmana, segons diu novament Clavero i Villalba a El poblet de Fondeguilla. L'orografia del terreny el fa pràcticament inexpugnable i, en la darrera Guerra civil, els republicans detingueren ací l'avanç de les forces sublevades que volien arribar a València.
Camí de Castro
Vistes cap al nord-est
Trinxera
Final de la pujada, amb el castell de Castro a tocar
El castell de Castro, al cim de la penya
Muralla septentrional des de l'albacar
Al ras de la muralla
Accés al recinte per una obertura
amb forma d'arc de ferradura
Ruïnes a l'oest de la fortalesa
Cap al nord-est, des del castell de Castro
Marques a una pedra del castell de Castro
Cisterna
Torre de l'Homenatge, volada per l'exèrcit republicà
l'any 1938 per tal de dificultar els bombardejos
La torre de l'Homenatge abans de ser
volada, en una posta de l'any 1910
Font: Espadàniques
Des de Castro, una mirada cap a l'oest
Vistes cap al sud
Paisatge cap a la Mediterrània
El castell de Castro vist per l'artanenc Joan Tomàs
i Martí (1900-1975) a la dècada del 1930
Font: Espadàniques
Veïns d'Alfondeguilla celebrant l'eucaristia al
castell de Castro, a la dècada del 1960
Foto: Volta al terme
Gaudim de l'entorn privilegiat que ens ofereix aquesta fortalesa enrunada i, en havent descansat de la pujada, desfem les nostres petjades fins al coll de Boix. Allà agafem el camí de l'esquerra, que baixa. Es tracta del camí del Forcall que, ràpidament, ens fa perdre altura. En cosa de cinc minuts, ens incorporem a una pista, que es correspon amb aquest mateix camí del Forcall, cap a l'esquerra. La resseguim fins al final, on el camí es torna a transfomar en sendera. A partir d'ací, comença el tram més complicat de la ruta, que no ens serà possible fer si ha plogut el suficient com per a que els barrancs espadànics duguen aigua.
Camí del Forcall
Restes a la vora del camí
Camí del Forcall, cap a l'est
Camí del Forcall, cap al sud
Després d'uns metres de senda, just abans d'aplegar a la font del Forcall, el camí del Forcall tomba cap a l'esquerra per a endinsar-se pel llit del barranc del mateix nom. L'entorn és silenciós, ombriu, farcit de sureres. Tanmateix, el barranc del Forcall està relativament net i, malgrat els cudols solts, anem avançant amb decisió cap al sud. Cap a la part final del barranc, hem de salvar un parell de desnivells més grans però, si anem amb compte, els superem sense major dificultat. Al remat, el camí del Forcall per dins del barranc sembla tallat per la vegetació. Nogensmenys, ens obrim pas i, de seguida, veiem un corriol net i marcat que baixa de ponent del barranc. Tan a penes el seguim i eixim a una cruïlla. Allà mateix, a la dreta, tenim el poc que queda de la caseta de l'Horteta.
El camí del Forcall per dins del
barranc que duu el mateix nom
Un altre tram d'aquest camí
Caseta de l'Horteta
Muret de les ruïnes de la caseta de l'Horteta
Nosaltres, però, tirem cap a l'esquerra, tot creuant el barranc del Forcall. Anem per l'ombria Fontanelles durant uns cinc minuts, per dalt del barranc. Després, el tornem a creuar just per on raja una fonteta canalitzada.
Anem a peu pla d'ell, creuant i tornant-lo a creuar, fins a aplegar a la partida de l'Estret, tot veient a mà esquerra les increïbles penyes de Moixell. En fer cap a l'Estret, el camí del Forcall s'eixampla i es fa pista. A mà dreta ens queda el corral de l'Estret.
Camí del Forcall
Salt d'aigua al barranc del Forcall
Tancat de pedra seca a una xicoteta balma
Font al llit del barranc del Forcall
Detall d'aquesta font
Anem a peu pla d'ell, creuant i tornant-lo a creuar, fins a aplegar a la partida de l'Estret, tot veient a mà esquerra les increïbles penyes de Moixell. En fer cap a l'Estret, el camí del Forcall s'eixampla i es fa pista. A mà dreta ens queda el corral de l'Estret.
Penyes de Moixell
El camí del Forcall per l'Estret
Un altre tram d'aquest camí
abans d'eixir de l'Estret
El corral de l'Estret, amb les penyes de Moixell de fons
Una altra perspectiva d'aquest corral
Interior, molt modificat, del corral de l'Estret
L'observem i seguim la nostra excursió cap al sud, pel camí del Forcall. Amb ell, travessem el pla Manuel i les Vinyes, sempre acompanyant el camí del barranc del Forcall, o de l'Horteta, o de les Vinyes, cap al riu d'Uixó, o Belcaire. Al remat, després de vint minuts , passem per un forn de calç, ja a la partida de l'Algepsar, i eixim a la carretera pel pla de Manyà.
Camí del Forcall
Caseta i aljub de les Vinyes
Interior d'aquesta caseta, que encara conserva el sostre
Aljub de les Vinyes
Camí del Forcall
Forn de calç
Ara només queda recórrer el quilòmetre i escaig que ens separa d'Alfondeguilla on fiquem el punt i final a l'excursió.
Carretera d'Alfondeguila
El pont de l'Aigua, vist des de la carretera. Tot i que
s'ha dit que podia ser d'origen romà o àrab, Clavero i
Villaba opina que fou construït a mitjan segle XIX perquè
ni Cavanilles ni Madoz se'n feren ressò de la seua existència
Carrer a Alfondeguilla
Façana de l'església de sant Bertomeu d'Alfondeguilla
Per últim, ací us deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc. Esperem que la gaudiu!
Excel.lent ruta i millor explicació, ben documentada i amb un bon reportatge fotogràfic. Només una observació, la edat de la surera mare, "la femella" segons experts com a màxim tindria 400 anys, per tant seria del segle XVII.
ResponElimina