Joan Celoni, garriguenc a Amèrica

La conquesta del Nou Món fou una empresa de dimensions gegantines i plena a vessar de contradiccions. Més de cinc segles després que l’almirall Cristòfor Colom descobrira per a la humanitat occidental el continent americà, els grans erudits de la història, i d’altres que no ho són tant, encara es barallen sobre quina és la veritat d’uns successos que, més enllà de tot dubte, van suposar la mort d’una gran part de la població nadiua, el sotmetiment dels supervivents al poder colonial europeu, la desaparició de la seua cultura i l’espoli dels recursos naturals.

Però fora d’aquestes grans elucubracions, i al marge dels descobridors que han passat als llibres d’història, la conquesta i colonització d’Amèrica la dugueren a terme, en moltes ocasions, personatges que han quedat en l’anonimat i el nom dels quals s’ha perdut en l’oblit. Amb l’afany que açò no passara, segles enrere ja foren escrites multitud de cròniques per tal d’immortalitzar a aquells hòmens, sovint amb sotana, que compliren allò que escriu l’evangelista Marc: “aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat”. Tanmateix, moltes vegades oblidaren un altre manament, el d’estimar al proïsme, i, amb el senyal de la creu, contribuïren a l’aniquilació cultural i espiritual dels pobles amerindins.

Quan parlem d’Amèrica sempre l’associem amb un projecte d’arrel castellana. Foren els súbdits d’Isabel la Catòlica els que agafaren la iniciativa en l’empresa americana. Mentrestant, els sotmesos a la potestat del seu espòs Ferran continuaren encarats a la Mediterrània, on dècades abans, Alfons el Magnànim havia conquerit el regne de Nàpols. Tanmateix, catalans, valencians, mallorquins i aragonesos també s’embarcaren en la conquesta d’Amèrica. Molts feren les maletes per a no retornar mai més a Europa. Coneguts exemples són el de Juníper Serra, mallorquí que, entre d'altres, fundà al segle XVIII San Diego i San Francisco, a Califòrnia. També el del seu company Gaspar de Portolà, nascut a Os de Balaguer i que, acabada l'aventura americana, retornà a Lleida, on va morir.

Però també hi ha altres de casos menys coneguts, com el del personatge que ens ocupa aquesta setmana a Camins en la natura. Es tracta del jesuïta Joan Celoni, al qual dedica dos capítols el company d’orde Pedro Lozano a la seua Historia de la Compañía de Jesus en la provincia del Paraguay, de 1754. Celoni, o Saloni segons les fonts, va nàixer a la Granadella “lugar del obispado de Lérida, en el Principado de Cataluña, como consta del Catálogo, que se conserva en el Colegio de la Bahía de la Provincia del Brasil de los Misioneros Jesuitas, que de Portugal han venido à aquel Estado, y por donde se conoce haver padecido engaño nuestro Historiador Techo, que escrive naciò en la insigne Ciudad de Valencia, y conviene en parte con lo que decimos el Padre Antonio Franco en el Catalogo, que al fin de su Synopsi de los Annales de la Provincia de Portugal trae de los Misioneros, que han passado de Europa a la Provincia del Brasil, donde dice que nuestro Juan Saloni era Catalàn de Nación. No pudo averiguar dicho Padre Techo, si el Padre Saloni entrò en la Compañía de Jesús en España, ò Portugal, ò si passò Seglar al Brasil; però por dicho Catálogo conservado en la Bahía, consta que de treinta y tres años abrazò Nuestro Instituto el año de mil quinientos y setenta en el Colegio de Valencia, à cuya cèlebre Universidad avia ido à aprender las Ciencias; y llevado de la inclinacion, que sintió en sì al empleo de ganar almas para el Cielo, le pareciò que, en parte ninguna podia lograr más rica grangerìa, que en los Países de Infieles (...)”.

Fragment de la portada del llibre del pare Pedro

Lozano, on parla de la vida del garriguenc Joan Celoni

Així doncs, el pare Celoni va nàixer al poble garriguenc de la Granadella l’any 1537. D’allà va eixir, segons explica el pare Lozano, cap a València per a estudiar ciències i, a la capital del Túria, va sentir la vocació religiosa i va decidir fer les maletes cap a Amèrica per a predicar. “Alcanzò, que nuestro Padre General, Everardo Mercuriano, diesse oìdos à sus instantes súplicas, y le destinasse à la Apostolica Provincia del Brasil en compañia de otros dos Missioneros”. Era l’any 1574 i tenia 37 anys. Mai més tornaria a Europa. “Embarcò en Lisboa à diez y nueve de Febrero en una Nave, què partió para la Isla de Santo Thomè”. Abans d’arribar-hi, el deixà junt al pare Mesquita i el germà Manuel Díaz a “la Bahìa donde llegaron à dos de Mayo. Los trabajos de la navegacion fueron tales, que ocasionaron la muerte al Padre Mesquita, luego que arribò al Brasil; pero nuestro Saloni los tolerò con singular alegria, por llegar al termino deseado, en que pudiesse emplearle en la conversion de los Infieles”.

Vista panoràmica de la Granadella, 

poble natal de Joan Celoni

Malgrat l’afirmació del pare Lozano, el religiós de les Garrigues va necessitar alguns dies per a recuperar-se la travessia atlàntica i, en acabant, l’enviaren a un poble anomenat San Antonio “para ser Ministro del Evangelio entre los Brasiles, aprendiendo su idioma”. I és que, a banda del català i el castellà, i possiblement el portuguès, el pare Celoni va aprendre llengües nadiues americanes. “Hizo en breve tan felices progressos en la inteligencia de aquel Idioma, que ofreciendose el año siguiente de mil quinientos setenta y cinco una empresa bien ardua, donde se requerian sugetos igualmente zelosos, que eloquentes en el lenguaje Brasilico, fuè señalado el Hermano Juan Saloni”. I és que, menys d’un any després d’arribar a San Antonio, l’enviaren cap a l’interior, a una zona que els conqueridors portuguesos encara no havien aconseguit sotmetre.

El pare Celoni feu el viatge acompanyat pel pare Gaspar Lorenzo, i per soldats lusitans i cristians nous de San Antonio. Arribaren el 28 de gener al riu Real, que havien de remuntar. Allà els soldats s’aturaren per fundar una nova colònia. Els religiosos, aleshores, continuaren el trajecte i feren cap a un poble “de Brasiles Infieles” conformat per membres dels Tupinambas i dels Tobayaras. Els nadius acabats de convertir al cristianisme se'ls avançaren i, en arribar, els encara amerindis sense evangelitzar, havien mort els hòmens, que n'eren quatre. Les dones continuaven vives, i "salieron à recibir à nuestros Jesuítas, haciéndoles larga relación de la desgracia de sus maridos, y de su propio cautiverio". A partir d'ací, el relat del pare Lozano no té pèrdua i explica que "conoció el Padre Gaspar, que estas muertes eran ardid de Satanàs, para frustrar aquella empressa, valiendose de ellas, como de lazos en que enreda los animos de los Antonianos, empeñandolos à la venganza de sus Paysanos". En això, que el company del religiós garriguenc, "reduxo a sus Neophytos con su eficàz persuasiva" per a que allò no acabara com el ball de Torrent entre ambdues comunitats.

Amerindis reben als conqueridors, en un gravat

La cosa és que, segons el pare Lozano, el dimoni continuà fent de les seues en presència dels pares Celoni i Lorenzo, i "inventò otra maquina propiamente suya (...) Esta fuè valerse de los mismos Soldados, que vinieron à explorar el sitio para la poblacion Portuguesa, entre quienes iban muchos Mamalucos, abortos de la incontinencia Brasilica, y Europea, ò con mas propiedad monstruos abortados del abysmo para ruina de las Iglesias (...) Efectos, pues, ligados a su padre, el Demonio, empezaron á sembrar en los sencillos corazones de los Tobayaras la odiosisima especie, de que los Nuestros pretendian reducirlos à poblado, para robarles su apetecida libertad, y hacerlos esclavos, suyos, ò de otros Estrangeros".

A la vista queda, doncs, que els nadius no confiaven completament amb els nouvinguts europeus. Encara així, tots sabem com va acabar la història i, al remat, els jesuïtes aconseguiren fundar en aquest indret un establiment, la "Reducción de Santo Thomè entre los Tobayaras". Mentre el pare Lorenzo s'encarregava de la instrucció dels adults, el garrigenc Joan Celoni s'ocupava de la dels xiquets. "Abriò Escuela, que en breve frequentaron mas de cien discipulos, en cuyos animos, como mejor dispuestos, y mas dociles, se imprimian facilmente las verdades Catholicas, y juntamente aprendieron á rezar, con tanta devocion, que enternecia el oírles".

En això que, segons el relat del cronista jesuïta, visità la nova localitat un tal Surubìs, líder indígena "que se avia resistido à admitir las paces, con que le brindaron los Portugueses". Celoni i Lorenzo pensaren que els havia arribat l'hora de morir, però Lozano conta com predicaren a Surubìs i a la seua comitiva, i aquest, en lloc d'atacar-los, els convidà a visitar les seues terres i a evangelitzar-les. "Partieron prontos desde Santo Thomè al sitio donde vivia Surubìs, y con su fomento erigieron un Templo dedicado à San Ignacio Obispo, y Martyr". L'encarregat de fer la catequesi era el pare Celoni, mentre que el pare Lorenzo els batejava. 

Al cap d'un temps, el pare Lozano no ho especifica, Joan Celoni tornà cap a la costa i fundà una nova colònia el dia 28 de juny, que ha de ser de 1575, "Aldea, ò Reduccion numerosa, llamada San Pablo". En acabant, "nuestro Saloni se habilitaria para el Sacerdocio, viniendo à la Bahìa à concluir la carrera de sus estudios". I, l'agost de 1576, a Pernambuco, fou ordenat pel bisbe del Brasil, Antonio Barreyros.

Ja com a sacerdot, el primer any del seu ministeri el va passar en un poblet delmat per una epidèmia de "peste", segurament fóra alguna malaltia duta des d'Europa pels mateixos conqueridors. "El incendio del contagio obraba tan executivo, que confundio à innumerable gente, y compadecido el Padre Saloni de las miserias de su Pueblo, sacrificò gustoso la vida en aras de su misericordia, por darles algun alivio en tan tamaña tribulacion, asistiendoles à todos sin reserva su caridad intrepida". Tingué sort el religiós de la Granadella, i mantingué la salut. "Acudió el Padre Saloni à implorar el auxilio Divino, instituyendo una devota Rogativa, con asistencia de todos los que se hallaban sanos: y era verdaderamente espectaculo ternissimo, y que infundiera ternura aun en pechos de diamante, vèr con quan viva fee aquella gente, que poco antes no conocia á Dios, clamaba al Cielo por socorro, levantando las manos, y los Ojos, y mucho mas los corazones, al llegar delante de las Cruces, que à rrechos se avian colocado, para hacer delante de ellas oracion".

Al remat, ni la medicina dels humans ni la de Déu aconseguí remeiar la malaltia, "assi que murieron en todo el Brasil millares de Indios, pero con el consuelo del Padre Saloni". Quan aquesta epidèmia va cessar, "se mantuvo por otros ocho años en las Aldeas de los Indios". Pel que comenta el pare Lozano, el pare Celoni era de la mateixa corda que Bartolomé de las Casas, religiós sevillà que va viure part de la seua vida a Amèrica i que defensà la llibertat dels amerindis, al mateix temps que va defensar una evangelització amb exemple de vida cristiana i no per la força. Així, el religiós de la Granadella "procuraba siempre defender (...)" als nadius amb l'objectiu que no se'ls "ocupara forzosamente".

Huit anys més tard, els seus superiors a la Companyia de Jesús l'enviaren a evangelitzar el Paraguai. Assegura el pare Lozano que Celoni fou "el primer Jesuita, que entrò" a la ciutat d'Asunción, ara capital de la república paraguaiana. "En aquella Provincia viviò doce años, y los mas de ellos fuè Superior de los que andaban en aquella Mission, aunque cinco enteros se quedò solo en la Ciudad, porque sus compañeros se empleassen en las Missiones". 

Contrasta el detall en què descriu el pare Lozano l'estada de Joan Celoni al Brasil amb les poques dades que, al seu llibre, escrit dos segles més tard, dóna del seu pas pel Paraguai. Per contra, sí que explica fil per randa l'episodi de la mort del religiós de la Granadella que, com ja havíem comentat abans, fou un dels molts que feren les maletes cap a Amèrica i que mai més tornaren a la terra que els havia vist nàixer. 

Així doncs, el Dijous Sant de l'any 1599, mentre se celebrava la funció religiosa a la catedral d'Asunción, un missatger demanà al pare Celoni que anara ràpidament a una casa per a donar l'extrema unció a un malalt. Plovia a bots i barrals. Tot i això, el religiós garriguenc, que ja tenia 62 anys, agafà xino-xano i s'adreçà cap allà. "Llegò calados los vestidos del agua, y penetrado del frio à la casa (...) gastò dos horas en oìr la confession, y disponer al doliente para la ultima cuenta; pero aunque al fuego de su caridad no le pudieron apagar las aguas, consumieron no obstante el calor natural, y le causaron la muerte, porque penetrado el frio, y la humedad à sus helados huessos, le falteò tan terrible accidente, que desde luego se declarò mortal, y el efecto manifestò, que lo era". 

L'actual catedral d'Asunción, edifici construït al

segle XIX sobre el temple que va conèixer el pare Celoni

I és que el pare Celoni no passà de la Pasqua d'aquell 1599. Va morir a la ciutat d'Asunción, amb 62 anys, i, segons el cronista, les seues últimes paraules foren "Jesus, Jesus" mentre besava una imatge de Crist clavat a la creu. "Luego que muriò se comunicò insensiblemente la noticia de su fallecimiento à toda la Ciudad, y aun à la comarca, donde causò maravillosa commocion, deshaciendose en lagrimas de sentimiento por la pèrdida de un sugeto à quien veneraban por Padre comun, y columna de su Republica". 

Assistiren a la vetlla els prohoms principals del Paraguai i, fins i tot, van haver disputes a veure qui portava el taüt fins a l'església per a l'enterrament, que fou presidit pel bisbe de Tucumán. Mentrestant, a milers de quilòmetres, a la Granadella, potser ignoraven què havia sigut d'aquell veí que feia tant de temps que voltava per Amèrica. 

Però no tothom l'havia oblidat. Després que recuperara la seua vida el pare Lozano, un altre fill de la Granadella, Jaume Torres, també jesuïta, va escriure l'any 1763 una Breve relación de la vida y virtudes del Venerable y Apostólico Padre Juan Saloni, de la Compañía de Jesús, clarísimo misionero de diferentes provincias de la América basada en l'obra del mateix Lozano.