La religió com a medecina: cinc advocacions del santoral invocades contra les malalties

Aquesta setmana en la qual continuem tancats amb pany i forrellat a casa per tal de combatre la pandèmia provocada pel coronavirus Covid-19 us presentem un recull de cinc sants i santes que, segons la tradició cristiana, ens poden fer un cop de mà en aquesta difícil empresa. Alguns d'ells són ben coneguts i els hi dediquem festes i aplecs per a recordar la seua intercessió en calamitats sanitàries del passat. D'altres són menys populars. Uns i altres, però, els descobrirem a partir dels goigs que se'ls hi dediquen.
  • SANT ROC DE MONTPELLER 
Un dels sants més populars arreu de l'Europa i de l'Amèrica catòliques és sant Roc, que va nàixer a la ciutat occitana de Montpeller, en aquella època part del regne independent de Mallorca, l'any 1296 o el 1348. Va morir a la seua localitat natal o la ciutat de Voghera, a la Llombardia, el 1317 o el 16 d'agost d'entre 1376 i 1379. Tanmateix, no està clara la seua veritable existència. Pierre Bolle, al seu Saint Roch: genèse et première expansion d’une culte au XVeme siècle (2001), aventura a dir que la història de Roc de Montpeller és una llegenda confeccionada a partir de la figura de Racus d'Autun, un sant del segle VII protector contra les tempestes. De totes maneres, val a dir que els nostres avantpassats avalaren l'existència de sant Roc sense cap mena de dubte i, per exemple, a la dècada dels anys 20 del segle XV ja tenim documentat com el veïnat de la vila d'Onda, a la Plana Baixa, li va demanar que els deslliurara de la pesta, segons recull Baltasar Rull al seu Noticiario Histórico de Onda (1967).

I és que, en efecte, sant Roc és el patró contra aquesta malaltia i, en general, contra qualsevol mal contagiós. "Puig que teniu potestat / En contagiosa dolencia / Vullau ser nostre advocat / Sant Roch princep decselencia" (sic) canten els veïns de la parròquia andorrana de Canillo en el Goig del glorios Sant Roch (sic), documentat des del 1659. Com ocorre en la majoria dels goigs que veurem, el text, que ha variat un poc pel pas dels segles, fa cinc cèntims de la vida i miracles del sant de torn, en aquest cas de sant Roc. En l'exemple de Canillo, que és el més antic dels que hem recollit, s'explica, sempre conservant l'ortografia original, que "de alt linatje descendent / I senyor de Mompeller, / Visquereu molt santament / Servint al Deu vertader (...) Vostras obras foren tals / Segons publica la fama / Que partireu los caudals / Entrels pobres queus reclama / Quedan vos sols abrassat / De Deu en la providencia (...) Quant per la Italia passaveu / En habit de pelegri / Moltes personas curareu / Del pestilencial veri (...) Prova Deu vostra bondat / Ab est contagi cruel / Sentinvos inficional / Recorreguereu al Cel / Luego foreu deslliurat / Per la divina clemencia (...).

Versió actual dels goigs a sant Roc de Canillo

Tanmateix, aquests goigs, que també es canten al Palau d'Anglesola, al Pla d'Urgell, a Castellfollit de Riubregós, a l'Anoia, o a Olot, a la Garrotxa, no relaten la part final de la història de sant Roc. El manuscrit de 1659 té un afegit posterior en el qual se substitueix la seua tornada a Montpeller per dues estrofes pròpies de la parròquia andorrana. En canvi, la versió, lleugerament alterada, que és cantada a Perpinyà, al Rosselló, sí que fa referència al retorn de sant Roc a la seua ciutat natal, on mor segons la tradició. "En los ardors de la guerra / vostre llum mes resplendi, / Quant, captiu en vostra terra / Sent en ella pelegri (...)".

També relata un final paregut de la vida de sant Roc la cantada a la ja referida abans vila d'Onda, a la Plana Baixa. Allà, en castellà, llengua emprada a la major part de les litúrgies religioses valencianes, canten: "A vuestra patria volvísteis / de todos desconocido, / y por espía prendido / y arrojado al punto fuisteis (...) Por cinco años la prisión / en vuestra casa tenéis / donde la vida perdéis / con invencible tesón (...)". Endemés, els onders no només han fet servir les pregàries a sant Roc per a deslliurar-los de les malalties contagioses. En plena guerra de Successió, l'any 1706, Onda abraçà la causa borbònica mentre que la resta del Regne de València feia costat a l'arxiduc Carles d'Àustria. Conta de nou Baltasar Rull al seu Noticiario Histórico de Onda (1967), que el sant de Montpeller va intercedir perquè la vila no fóra incendiada pels austriacistes.

Goigs a sant Roc de la vila d'Onda
Font: Col·lecció pròpia

I de tornada a la qüestió de la llengua dels goigs, guarden un paregut fins i tot sospitós els documentats a Canillo el 1659 i ben escampats per Catalunya amb els cantats a Otos, a la Vall d'Albaida. Però açò ja són figues d'un altre paner... .

Goigs a sant Roc d'Otos

Al remat, la gent de Montpeller va adonar-se'n, quan va morir, que el pres que tenien per espia era el noble Roc, que feia anys havia marxat a Itàlia. "Revela el cel el nom, / i els miracles que se plouen / a tota la gent conmouen / i vos venera tot-hom; / Sant us aclama gloriós / vostra ditxosa ciutat" (sic), relata la lletra dels goigs a sant Roc cantada al mas de la Sènia, al terme de Vila-real, a la Plana Baixa, recuperada per l'investigador espadànic Òscar Pérez.

Amb tot, segons diuen els goigs, qui té fe en sant Roc prompte queda guarit de la malaltia. "Al punt que recorregueren / a vós amb fervor i fe / prompte deslliurats sigueren / del contagi que els vingué / perquè en vós han confiat / sempre en qualsevol dolència". Sols ens queda per dir que allò de "populum tuum, quaesumus, Domine, continua pietate custodi; et beati Rochi suffragantibus naeritis, ab omni fac animae et corporis contagione securum".
  • SANT GIL
Roc de Montpeller, però, no és l'únic sant al qual es pot recórrer per a frenar les malalties contagioses. També té una parcel·la en aquesta horta de la protecció contra les infeccions Gil, un sant grec que va viure entre els segles VII i VIII i la fama del qual ha anat de cap a caiguda mentre la de l'occità s'ha mantingut. I això que va estar-hi a Núria, on ara hi té una ermita dedicada! "Contra febres remeier / guariu tota malaltia (...) Ja us prenen per advocat / nostres primers moradors (...) En les seves afliccions / tant de pesta com de guerra / nostra vila es postra en terra / oferint-vos oracions", indiquen els goigs que li dediquen a Torà, a la Segarra. De la mateixa corda són els que li cantaven a l'església de sant Llorenç de València, el text del qual deia que "si de los fieles llamado / sois para sus desventuras, / libradnos de calenturas / San Gil Bienaventurado".

Goigs de sant Gil de Torà

Però, com és que sant Gil va nàixer a Atenes i acabà voltant per Catalunya i Occitània? El costumari català de Joan Amades ens dóna la resposta. El folklorista recull una llegenda que explica que aquest sant era pescador i va arribar a la costa catalana després d'una tempesta que agranà la Mediterrània. Aquest succés va fer que Gil abandonara la mar i abraçara una vida dedicada a la penitència. Fou aleshores quan, segons la tradició, cap a l'any 700, es va establir en una cova propera a l'actual santuari de la Mare de Déu de Núria i hi va viure durant algun temps.

Representació de sant Gil a l'altar major de l'ermita
que hi té dedicada des de l'any 1615 a la vora del santuari 
de la Mare de Déu de Núria, al terme de Queralbs, al Ripollès.

Un sant llunyà d'origen però que els nostres avantpassats igualment adoptaren com a remei de malalties i, a més a més, com a protector dels pastors del Pirineu. 
  • SANT BLAI
Un altre personatge del santoral que sol eixir a la palestra quan d'evitar o curar malalties es tracta és sant Blai. Concretament, és el protector del mal de gola que, tot i no ser un dels principals símptomes del coronavirus Covid-19, provoca de totes maneres molèsties a qui el pateix. Segons la tradició, Blai, nascut a Sebaste, a l'actual Turquia, era metge i bisbe, i va morir martiritzat l'any 316 a Capadòcia. No obstant, el seu culte arreu d'Europa no es va popularitzar fins a l'edat mitjana. 

Un altre camí tenim que els goigs comencen per explicar quatre ratlles de la vida de sant Blai. Diuen els que canten a l'Aleixar, al Baix Camp, un text conegut en altres indrets de Catalunya, que "las virtuts, que s'observaren / en vostra primera edad / ab just aplauso al Bisbat / de Sebaste os elevaren; / y en lloch eminent brillaren / ab mes hermós resplandor (...) Turbada despres la pau / de la Iglesia perseguida, / á fer Angelical vida / al desert vos retirau / per las Ovellas pregau / com á vigilánt Pastor (...)" (sic). En acabant, i després de fer un detallat relat del martiri al que fou sotmès abans de morir, concluen amb l'explicació de la dita de "sant Blai gloriós, lleva'ns la tos": "Antes de ser degollat / vareu alcansar de Dèu, / quel vostre Devot en breu / sia de tots mals curat; / per mal de Gola hau mostrat / ser vostra virtud major (...)" (sic). Al tallar-li el coll, el sant es convertí en el protector de la gola dels fidels. I per això allò que repeteixen els de Borriana, a la Plana Baixa, en la tornada d'una de les versions dels seus goigs: "Socorrednos, Blas glorioso / en los males de garganta". No obstant això, a Bocairent, a la vall d'Albaida, van més enllà i l'aclamen per qualsevol calamitat: "Obispo muy singular, / Blas refugio de mortales: / Ruégote de todos males / nos libres por tu rogar".

Goigs a sant Blai de l'Aleixar

  • SANTA BÀRBERA
Però no tot en la vinya del Senyor han de ser mascles. Els cristians obliden les diferències de gènere quan s'escau i també s'aclamen a les santes en temps d'epidèmies, pandèmies i altres catàstrofes sanitàries. Per exemple, la setmana passada fou exposada la imatge de la Mare de Déu dels Dolors al seu oratori de la ciutat de Lleida per a combatre el coronavirus. El cas que ens ocupa a nosaltres ara, però, no és el de la Mater Dolorosa: és el de "santa Bàrbera bendita, patrona de Montca(d)a, lliura-nos de les tronades en l'horta i el secà". I és que la santa advocada contra les tempestes, com recorden aquests versos de la jota de Montcada, a la comarca de l'Horta Nord, és també intercessora contra la febra i la mort sobtada.

La seua vida, que anà a cavall entre els segles III i IV, fou molt turmentosa, segons expliquen els goigs que es canten a l'ermita de santa Amanç d'Anglès, a la Selva. "De edat de molt pochs anys / vareu ser Vos batejada, / y en la fé ben doctrinada / per gen de gran santedat (...) Vostre pare Dioscoro (...) en una torre os feu tancar (...) y saben sou cristiana / vos acusá promtament (...) Mólt prest vos van agafar, / y portar al President, / lo qual vos feu maltractar / assotanvos cruelment; / la terra ab sanch regareu / per Jesús mólt humilment (...) Maná fósseu degollada / en lo lloch acostumat, / y lo tirá de vostre pare / volgué ser butxi mal nat; / als seus peus agenollada / vos degollá cruelment (...)" (sic). Però la vida de son pare no va durar molt més perquè, immediatament, "mes lo matá Déu del Cel / amb un llamp depromptament" (sic). I per açò protegeix de llamps i trons.

Retaule de santa Bàrbera, del segle XV, atribuït al pintor valencià 
Gonçal Peris. Conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya,
prové de l'església de Puertomingalvo, a la comarca aragonesa de
Gúdar-Javalambre, tot i que segurament va estar-hi abans a l'ermita
que la santa té dedicada en aquesta localitat. 

Però, com hem dit, també fa d'advocada dels malalts i ajuda a combatre la febra i les morts sobtades, si fem cas de la lletra dels goigs que hi té dedicats al poble de la Salzadella, al Baix Maestrat, "a vos pues suplicamos / que nos libres de los rayos / de repentinos desmayos / esto de vos esperamos (...)" i al d'Ares, a l'Alt Maestrat, "de tu ruego los acentos / angélica voz declara / que espere quien te invocara / no morir sin sacramentos (...)". També a Sella, a la Marina Baixa, li dediquen una cobla que diu "oh cristiano que enfermo te hallas / hechado en la cama sin consuelo hallar / aquí tienes a Santa Bárbara / pídele a tus solas y te consolará (...)" (sic).

  • SANTA ROSALIA 
En la nòmina de santes de la corda de santa Bàrbera trobem també a santa Rosalia, "abogada contra la peste" segons consta en l'encapçalament dels goigs que li canten al poble de Vinalesa, a la comarca de l'Horta Nord. Aquest text, que és novament en castellà, explica la vida retirada i virginal, de penitència, que va dur aquesta santa de Palerm, noble que va viure al segle XII i que descendia de l'estirp de Carlemany. La seua rutina era aquesta: "En el dia, con rigor, / tres veces os azotais / y tres en la noche orais / à Dios, con grande fervor; / Solas tres horas reposa / vuestra grande austeridad (...)" (sic). Com relata aquest mateix text, en morir, el cadàver de santa Rosalia va quedar a una muntanya propera a Palerm, anomenada Monte Pellegrino, "vuestro cuerpo virginal / puesto en urna de cristales / le hizo alegres funerales / la Capilla Angelical; / Le ocultò, Perla preciosa, / para gran necesidad (...)".

Santa Rosalia en una imatge del segle XVII
exposada al Museu Frederic Marès de Barcelona

I, segons els goigs que li canten a Torredembarra, al Tarragonès, aquesta gran necessitat va arribar l'any 1624, quan Palerm patia una gran epidèmia de pesta. Santa Rosalia se li va aparèixer, li digué on restava el seu cadàver i el manà traslladar a la ciutat, que va quedar immediatament guarida de la malaltia. "Una peste que açotava / a vostra ciutat volguda / vos inclinà resoluda / a aconhortâ al qui plorava. / Per vos tingué lo Senyor / de vostre poble clemència (...)" (sic). I des d'aleshores... "por el mundo Protectora / contra la peste os aclaman, / y à la Ciudad en que os llaman / sois pronta Remediadora; / la experiencia portentosa / testifica esta verdad (...)" (sic), diuen els de Vinalesa.

Que aquests cinc exemples ens servisquen per a reflexionar com s'enfrontaven els nostres avantpassats, i de no fa massa generacions, les crisis sanitàries que els tocava viure. Amb el desig que conserveu la salut i feu cas de les indicacions de les autoritats sanitàries, fins la setmana que ve. 

Comentaris

  1. Molt instructiu i molt adient l’entrada.
    Sobre esta et comente que a Vila-real els gojos que jo he sentit cantar a Sant Roc en la tornada (l'única que recorde) deien "Pues medico (sic) eres divino, con prodigiosas señales, libranos de pestes males, Roque santo y pelegrino (sic)".
    Respecte a Sant Gil el refrany que diem és "Sant Gil ditxós cuida-mos la gola i lleva-mos la tos".
    A Santa Bàrbara, quan trona, sempre recorde els gojos que cantaven al Virgo de Vicenteta "Patrona de les tronaes, Santa Bàrbara Bendita. Guarda-mos de llamps i trons, que pa això estàs en la ermita"
    El mas de la Sénia al terme de Vila-real no em consta i no hi ha molts masos al terme, sénies si que n'hi ha més de cent i en tenim una de Sant Roc i una de Sant Gil.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola! Gràcies per llegir-nos. Nosaltres coneixem una dita pareguda a la de sant Gil però referida a sant Blai, "sant Blai gloriós, lleva'ns la tos". Segurament tingues raó i el "mas de la Sénia" siga la "sénia de sant Roc". A l'apunt que va fer l'Òscar Pérez assenyala que era propietat de la família del canonge Manuel Rius.

      Suprimeix

Publica un comentari