Calaix d'interior: l'atac dels llops

Aquesta setmana publiquem una nova edició de Calaix d'interior. Viatgem als pobles de Llavorsí i Escaló, tots dos a la comarca del Pallars Sobirà. La data: desembre de 1828.

Vista de Llavorsí, l'any 1917.

Foto: Josep Salvany - mdc.cbuc.cat

Els llops sempre han estat animals amb mala fama entre els humans. Una mala fama que l'Església va incrementar en afirmar que els seus atacs eren un càstig diví pels pecats terrenals (Delumeau, 2012). La seua anomenada entre nosaltres ha deixat empremta a la toponímia dels nostres pobles: Cantallops, a banda de ser el nom d'un municipi de l'Alt Empordà, és també una partida d'Onda (Plana Baixa), Ibi (l'Alcoià), Massamagrell (l'Horta Nord), ...; un barranc a Benicàssim (Plana Alta); un vessant de la serra d'Arfa, al terme de Ribera d'Urgellet (Alt Urgell), etc. Tot i que les interpretacions sobre el significat vertader d'aquesta paraula són principalment tres, totes elles estan relacionades amb el llop:

1. Cantallops = Lloc on canten, o udolen, els llops (Àlvaro, 2015: 73).

2. Cantallops = Pedra dels llops (Àlvaro, 2015: 73).

3. Cantallops = Terra dels llops (Casellas, 1995: 253-254).

De la mateixa manera, la nostra tradició popular ha engendrat dues figures antagòniques al voltant dels atacs d'aquest animals. Així doncs tenim al Pare Llop, que és un personatge que dirigeix els esbarts i els indica a quines persones han d'atacar i a quines no, i a Sant Llop, qui protegeix de les maldats del primer (Martín, 2002: 434). També hi han existit tota mena de costums en la matèria; entre ells, aquest conjur del segle XIV per a autoprotegir-se davant d'un atac imminent:

Nostre Senyor e moss Sant P. 

se'n anaven per llur cami,

e encontraren lo lop Lobas. 

—«E on vas, lop Lobas?»

se dix Nostre Senyor.

«Vau a la cassa d'Aytal» 

«mengar la carn e veure la

sanch d'Aytal»

—"No asses lop Lobas!»

se dix Nostre Senyor,

"Ve-t'e per les pastures

mengar les erbes menudes; 

"ve-t'en per les montanyes 

«mengar les erbes salvatges; 

«ve-t'en a mige mar,

que ai no puxes res demanar! 

(Grabulosa, 1987: 63).

Però a pesar del seu mal nom, les agressions de llops a humans són, certament, molt poc freqüents, i encara són menys les persones que moren a conseqüència d'aquestes (Begillos i Rivas, 2013: 1060). Com a exemple d'elles, si anem molt enrere en el temps, fins al 1581, trobem que les autoritats de la ciutat gallega de Lugo denunciaren "los grandes daños que los lobos an hecho y azen en este rreino mayormente en esta provincia y que además de comer los ganados que están sueltos comen y matan las gentes en tierra de Lemos como por otras partes" (Sobrado, 2003: 110).  

Amb tot, els llops es convertiren en el nostre enemic públic número 1: "se dictaron todo tipo de leyes, edictos, cédulas reales y proclamas en su contra, con el ánimo y el propósito explícito de lograr su total exterminio" (Sanz, 2015: 11). En aquest sentit, el 1788 es donava una recompensa de 145,2 rals per un esbart sencer, amb la lloba inclosa, quantitat que el 1795 va ser augmentada al doble (Grau i Puig, 1990: 42).

Ja al segle XIX trobem dos casos d'atacs de llops a humans en un espai reduït de temps i en un punt molt concret de Catalunya.

Església de Llavorsí, l'any 1917

Foto: Josep Salvany - mdc.cbuc.cat

L'edició del Diario Balear del 30 de desembre de 1828 recull la crònica d'aquests successos. El de Llavorsí el situa la nit del 9 al 10 de desembre, mentre que el d'Escaló, malgrat no dir la data, es pot entendre que ocorregué també sobre aquells dies. Els relata així:

"A las 11 de la noche del día 9 de este mes entró una loba en la villa de Llaborsí, corregimiento de Talarn, y acometió á dos lechoncillos que habían quedado fuera del pesebre. Mientras hambrienta despedazaba la tierna presa, fue arremetida por un mastín cuyos fuertes ladridos despertaron á su mismo dueño, el cual saliendo á la calle armado de una tranca descargó tan recio golpe sobre los dos animales que se estaban batiendo encarnizadamente, que por una desgracia, efecto de la obscuridad de la noche, aplastó la cabeza del perro en vez de la de la loba. Libre ésta entonces del mastín, se lanzó rabiosa hacia el hombre, el cual solo y desarmado se defendió valerosamente hasta que su suegro salió á ausiliarle, y tuvo éste bastante serenidad de ánimo para meter el brazo dentro la boca de la fiera, y agarrándole fuertemente la lengua, consiguió privarla del aliento, abatirla y matarla á palos, golpes de piedra y algunas cuchilladas. La loba estaba preñada de tres lobeznos. Así el suegro como el yerno salieron gravemente heridos de esta espantosa lucha, muy particularmente el primero, quien á no ser las acertadas providencias curativas que adoptó con celo y prontitud D. Ramon Rey cirujano de aquella población, hubiera sido víctima del desgraciado encuentro". 

Portada del Diario Balear del 30 de desembre de 1828

"En Escaló villa del mismo corregimiento, dos horas distante de la de Llaborsí, acometieron también los lobos á un hombre, que probablemente morirá de las varias y profundas heridas que recibió en distintas partes de su cuerpo".

Vista actual d'un carrer a Escaló

Font: https://joanmolar.files.wordpress.com/2013/06/escalo1.jpg

De ben segur que aquests fets van atemorir tota la contrada i contribuiren a mantindre vives les creences al voltant dels llops, unes creences que van provocar que a l'Estat Espanyol es mantingueren fins a la dècada del 1960 les Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos, l'acció de les quals portà al llop ibèric a un mínim històric de població, amb només 300 o 400 exemplars (Sanz, 2015: 11). Afortunadament per a aquest animal, des de la dècada del 1970 s'ha fomentat la seua recuperació i, hui dia, hi ha una xifra de 1500 a 2500 exemplars escampats arreu de la geografia peninsular (Sanz, 2015: 12). 

Com diu el títol del mencionat article de Carlos Sanz, ara es camina cap a "una difícil pero posible y deseada coexistencia" entre humans i llops, deixant enrere els vells prejudicis del passat. 

BIBLIOGRAFIA:

ÀLVARO, Maria Teresa (2015). Estudi lingüístic de la toponímia rural d'Onda. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I.

BERGILLOS, Fernando i RIVAS, María Ángeles (2013). Picaduras y mordeduras de animales: Tratado de Toxicología Clínica, v. II. Madrid: Bubok Publishing. 

CASELLAS, Miquel (1995). El Penedès durant la dominació sarraïna: toponímia i història. Miscel·lania penedesenca, v. XX, p. 251-270.

DELUMEAU, Jean (2012). El miedo en Occidente (siglos XIV-XVIII): Una ciudad sitiada. Madrid: Taurus.

G. de M. (1828, 30 de desembre). Llaborsí 9 de diciembre. Diario Balear, n.91, p. 4-5.

GRABULOSA, Igor (1987). Història i llegenda del llop a les comarques gironines. Revista de Girona, 140, p. 60-65.

GRAU, Josep M. i PUIG, Roser (1990). El llop i la guilla, dos cànids perseguits. Revista de Girona, 140, p. 37-42.

MARTÍN, Manuel (2002). Seres míticos y personajes fantásticos españoles. Madrid: Editorial EDAF.

SANZ, Carlos (2015). El hombre y el lobo: crónica de una difícil -pero posible y deseada- coexistencia. Chronica natural, n.5, p. 7-15.

SOBRADO, Hortensio (2003). Los enemigos del campesino: la lucha contra el lobo y otras "alimañas" nocivas para la agricultura en la Galicia de la Edad Moderna. Obradoiro de Historia Moderna, n.12, p. 105-139.