El vocabulari de la natura: BUSTAL

Aquesta setmana incorporem una nova paraula al nostre vocabulari de la natura. Es tracta del terme 'bustal', que no apareix ni al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ni tampoc al Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Igualment, no el recull el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 

Per tant, la seua caracterització ens la dóna Andreu Beltran Zaragozà, a l'article La llengua de Llucena al segle XVIII, editat l'any 2000 per Joaquim Escrig Fortanete a la seua Monogràfica de Llucena. Allà, recull les paraules de Joan Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae, on indica que és una "varietat de devesa, partida no conreada". En definitiva, com assenyala Rosa María Castañer Martín (2000), a Estudio del léxico de la casa en Aragón, Navarra y La Rioja, la paraula 'bustal' tambñe existeix en castellà, com a variant de bostar, que, d'acord amb el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua (DRAE), vol dir "corral o establo donde se recogen los bueyes". Al seu torn, aquest vindria del llatí tardà bostar, amb el mateix significat (DRAE). En aquest sentit, Coromines fa notar que la paraula catalana 'bustal' està emparentada també amb el portugués bustal, "estable de bous", i amb el gallec i l'aragonés busto, "rabera de vaques o de bous". Els bustals, en la nostra llengua, doncs, com explica Beltran Zaragozà, són "territoris pròxims a una via de pas", i un terme molt relacionat amb la ramaderia. De fet, Martines (2009) explica que la paraula va arribar a la nostra llengua per la via dels repobladors aragonesos que anaren al Regne de València al segle XIII.

Vista aèrea del Bustal de Benassal, a l'Alt Maestrat

Font: Institut Cartogràfic Valencià

Tot i que ha desaparegut de la llengua parlada, el mot apareix en la toponímia recollida en nombrosos documents medievals valencians i ha quedat fossilitzat també al corpus de noms de lloc actual. Així doncs, els termes maestratins de Benassal, Culla, la Torre d'en Besora i Traiguera, els de Borriol, la Pobla Tornesa, la Serra d'en Galceran i les Coves de Vinromà, a la Plana Alta, i els de Llucena i l'Alcora, a l'Alcalatén, tenen una partida anomena el Bustal. Així mateix, a la Vall d'Alba, a la Plana Alta, hi ha el bustal Blanc, i a Atzeneta del Maestrat, a l'Alt Maestrat, el racó del Bustal i el Bustalet. També als termes de Costur i de les Useres, a l'Alcalatén, i al de Torreblanca, a la Plana Alta, tenen el seu particular Bustalet. En plural també n'hi ha de bustals, per exemple, al terme de Vistabella del Maestrat, a l'Alt Maestrat.

Com es pot observar a la distribució geogràfica dels topònims amb "bustal", tots ells es concentren a una àrea relativament menuda del nord de les comarques del País Valencià. Ara bé, aquest fet no significa que el mot fóra exclusiu d'aquesta contrada valenciana. Al terme de la Font de la Figuera, a la Costera i a la frontera amb La Manxa, tenen l'alt del Bustal, al que també anomenen alt del Túnel o del Molí. De la mateixa manera, també reapareix aquest terme als noms de lloc de l'extens terme de Requena, a la comarca castellanoparlant de la Plana d'Utiel-Requena, que forma part del territori valencià des de mitjan segle XIX ja que, fins aleshores, sempre havia format part de Castella. En un extrem del seu territori, a prop del nucli del Rebollar, hom hi troba el bustal de los Cerros Pelados, i entre Hortunas i Los Pedrones, hi queda un indret dit el Bustal. A la també castellanoparlant Sucaina, a l'Alt Millars, trobem el topònim Los Bostales. 

A Catalunya, tanmateix, aquest terme és completament desconegut i no hi ha ni rastre d'ell a la toponímia del país. Fora del nostre àmbit lingüístic, però, la petjada d'aquest terme és important arreu d'Aragó, Navarra i la franja cantàbrica (Martines, 2009). Fins i tot a Segòvia tenen la Mare de Déu del Bustal.

REFERÈNCIES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

BELTRAN ZARAGOZÀ, Andreu (2000). La llengua de Llucena al segle XVIII. A ESCRIG FORTANETE, Joaquim. Monogràfica de Llucena. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I.

CASTAÑER MARTÍN, Rosa María (1990). Estudio del léxico de la casa en Aragón, Navarra y La Rioja. Saragossa: Diputación General de Aragón.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat

MARTINES, Josep (2009). El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià: influència sobre el lèxic. Caplletra, n. 46, p. 61-88.