Aneto - Nestui - Font de Cubiello - Presa i estany de Llauset - Coll d'Angliòs - Estanys d'Angliòs - Vall de les Salenques - Aneto
Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca de la Ribagorça que, amb eixida i final al poble d'Aneto, ens duu fins a la presa i estany de Llauset, el coll d'Angliòs i els estanys d'Angliòs, Aquests tres paratges estan situats al parc natural Posets-Maladeta i no massa lluny ja de la Maleïda, més coneguda amb el topònim de pic d'Aneto.
I aquesta proximitat és l'excusa perfecta per a que abans de ficar-nos amb l'excursió fer dos pinzellades sobre el nom d'aquesta muntanya, sostre del Pirineu i de l'Aragó, del qual, per altra banda, ja se n'ha parlat molt i amb varietat d'opinions. I és que a la Crònica universal del Principat de Catalunya, escrita per Jeroni Pujades l'any 1609, i també a Las siete maravillas raras del Principado de Cataluña, publicada per Pere Serra el 1745, és anomenada amb el topònim de la Maleïda. També Jacint Verdaguer, dins de Canigó (1882), utilitza aquesta denominació. No obstant això, el topògraf Henry Reboul, l'any 1817, la va rebatejar amb el nom d'Aneto perquè l'expedició per a fer la cartografia d'aquesta zona del Pirineu va arrancar del poble d'Aneto. Ell n'escrigué Néthou, a la francesa. Aquest va ser el topònim que va triar Lucas Mallada a les seues Memorias de la Comisión del Mapa Geológico de España, del 1878. Des d'aleshores, la gran majoria dels mapes van dir-li Aneto a aquesta muntanya, que és el nom que finalment ha estat popularitzat. Encara més, Louis Le Bondidier, un alpinista francès, va visitar la zona l'any 1905 amb la seua dona, Margalide Le Bondidier, i es va referir al sostre de la serralada del Pirineu amb un tercer nom, la Punta, que era com, segons ell, el coneixen els pastors de Vallhiverna.
I aquesta proximitat és l'excusa perfecta per a que abans de ficar-nos amb l'excursió fer dos pinzellades sobre el nom d'aquesta muntanya, sostre del Pirineu i de l'Aragó, del qual, per altra banda, ja se n'ha parlat molt i amb varietat d'opinions. I és que a la Crònica universal del Principat de Catalunya, escrita per Jeroni Pujades l'any 1609, i també a Las siete maravillas raras del Principado de Cataluña, publicada per Pere Serra el 1745, és anomenada amb el topònim de la Maleïda. També Jacint Verdaguer, dins de Canigó (1882), utilitza aquesta denominació. No obstant això, el topògraf Henry Reboul, l'any 1817, la va rebatejar amb el nom d'Aneto perquè l'expedició per a fer la cartografia d'aquesta zona del Pirineu va arrancar del poble d'Aneto. Ell n'escrigué Néthou, a la francesa. Aquest va ser el topònim que va triar Lucas Mallada a les seues Memorias de la Comisión del Mapa Geológico de España, del 1878. Des d'aleshores, la gran majoria dels mapes van dir-li Aneto a aquesta muntanya, que és el nom que finalment ha estat popularitzat. Encara més, Louis Le Bondidier, un alpinista francès, va visitar la zona l'any 1905 amb la seua dona, Margalide Le Bondidier, i es va referir al sostre de la serralada del Pirineu amb un tercer nom, la Punta, que era com, segons ell, el coneixen els pastors de Vallhiverna.
Vista del massís del Besiberri mentre
comencem la baixada a la vall de les Salenques
Ara bé, i de tornada, la ruta que ens ocupa, de poc més de vint-i-set quilòmetres, arranca, com ja hem dit i de la mateixa manera que Reboul fa més de dos-cents anys, del poble d'Aneto, el més alt de la vall de Barravés. Travessem el poble en direcció sud-oest, tot passant pel costat de l'església, dedicada a sant Valeri.
Després, comencem a pujar decididament cap a ponent per tal d'enllaçar amb la carretera de Llauset. A aquesta via, asfaltada, ens incorporem cap a l'esquerra, en direcció sud.
De seguida, comencem a guanyar altura. Fem un parell de revolts mentre a orient, els rajos del Sol del matí il·luminen la vall de Barravés, amb els pobles d'Aneto i de Senet.
Església de sant Valeri d'Aneto
Carrer a Aneto
Carretera de Llauset
Carretera de Llauset
Vista de Senet des de la carretera de Llauset. Aquesta
localitat cau a la banda catalana de la vall de Barravés.
Al cap d'uns deu minuts, i en arribar a una torre de telecomunicacions, abandonem la carretera de Llauset cap a la dreta, per una sendera que ascendeix bruscament per la façana sud-est de la serra dels Evangelis.
En acabant, entre prats i un poc de bosc, dibuixem un ziga-zaga mentre no deixem de pujar i pujar. Al remat val la pena veure a migjorn com la vall de Barravés s'eixampla solcada pel riu Noguera Ribagorçana. És en aquest punt quan el camí gira cap a l'oest i es fa més planer.
Avancem còmodament amb suaus pujades i baixades per la partida de la Calba, tot just per baix del tossal de Malmarrui. A poc a poc el camí es fa estret, mentre veiem aparèixer novament, a mà esquerra, la carretera de Llauset. A eixa mateixa banda, enclotat, el riu de Llauset travessa la part baixa de la vall del mateix nom i la serra de Ventolà s'alça grandiosa més enllà.
Últims metres que recorrem, per
ara, per la carretera de Llauset
Sendera cap a la serra dels Evangelis
En acabant, entre prats i un poc de bosc, dibuixem un ziga-zaga mentre no deixem de pujar i pujar. Al remat val la pena veure a migjorn com la vall de Barravés s'eixampla solcada pel riu Noguera Ribagorçana. És en aquest punt quan el camí gira cap a l'oest i es fa més planer.
Un altre tram de la sendera, que té com
a pròxima parada les bordes de Nestui
Panoràmica de la vall de Barravés. A l'Onomasticon
Cataloniae, Joan Coromines defensa que el topònim
prové d'un cognom Barrau, documentat a l'edat
mitjana, amb el sufix llatí -ensis, que en català va
donar -és.
Des del camí, a l'esquerra, les
muntanyes de la serra de Ventolà
Panoràmica de la vall de Llauset. Al fons, quasi imperceptible,
hi apareix la presa de Llauset, molt lluny encara.
Iniciem un descens que, en cinc minuts, ens retroba amb la carretera de Llauset. La seguim en direcció nord-oest. Immediatament veiem aparèixer les bordes de Nestui a l'esquerra, al peu d'un tossalet. També observem un cobert i una pleta, aquesta a mà dreta, on pastura un ramat d'ovelles. Pel que fa al topònim de Nestui, el mateix Coromines, que fa notar que també es pronuncia com Lestui, assenyala que deriva del basc Ones-toi, "lloc de terra bona".
Carretera de Llauset
Una de les bordes de Nestui. Aquesta és coneguda
amb el nom de la borda del Moliner, que igualment
és el nom d'una de les cases del poble d'Aneto
En ultrapassar tots aquests elements, la carretera de Llauset fa un colze per a creuar el barranc de Farreres. És ací on ens hem de separar novament de la carretera i continuar per la vora del barranc. Una altra vegada comencem a pujar.
Desviament cap al barranc de Farreres
Barranc de Farreres
Així doncs, avancem en direcció nord-est, però per poc de temps. Després de deixar a mà esquerra una xicoteta borda en ruïnes, trenquem cap a aquesta banda per un corriol poc marcat que continua amb la pujada. Primer cap a l'oest i en acabant cap al nord-oest, la pedra es fa l'ama i senyora del paisatge que trepitgem.
Ara, per aquest terreny, comencem l'ascensió
al coll del Campament, on també hi és la font de Cubiello
Ara bé, el seu regnat és breu ja que, uns minuts després, el camí ens endinsa en un bosc. Travessem el barranc de l'Escala i novament el corriol torna a entrar al bosc. Finalment, en creuar el barranc del Clot, entrem en una zona de prats.
Mirada enrere cap al barranc de
Farreres, ocupat per un ramat d'ovelles
Camí pel bosc
Barranc de l'Escala
El camí és un poc perdedor en aquest punt, però si mantenim la direcció oest, a vegades cap al nord, a vegades cap al sud, per la partida del Clot, eixim novament a la carretera de Llauset.
Per la partida del Clot, a l'últim
tram de pujada cap al coll del Campament
En efecte, quan hi fem cap a aquesta pista asfaltada, davant de nosaltres veiem la font de Cubiello i el refugi del mateix nom . Estem al coll del Campament, que forma part de la serra de Ginestars, a més de 1.940 msnm.
Coll del Campament
Font de Cubiello
Refugi de Cubiello, al peu de la carretera de Llauset
En aquest punt abandonem definitivament el curs baix de la vall de Llauset per a mamprendre la pujada cap al cap d'aquesta vall, coronada per l'estany i presa de Llauset, a vora 2.200 msnm. Pareix que el desnivell fins a Llauset no siga important. Tanmateix, per a arribar-hi, primer ens cal perdre bona cosa d'altura.
Panoràmica cap al sud des del coll del Campament
La part alta de la vall de Llauset
vista des del coll del Campament
Així doncs ens fiquem en marxa cap al nord-oest. Comencem a baixar per la bordera de Pujol mentre comencem albirar, ara sí i ara ja no, la presa de Llauset. Aquesta part del camí no és massa complicada. Certament el corriol és estret i la caiguda a mà esquerra, pronunciada, però sense major dificultat.
Senda
Al mig de la vall, un tancat de pedra seca per al ramat
Al remat, després de travessar un parell de barranquets que baixen de la serra de la Sarronera, canvien les tornes i comencem la pujada. Primer ho fem resseguint el barranc de la font dels Bous, que, tapada per la vegetació, deixem a mà dreta. Després, el camí dibuixa un ziga-zaga ascendent creuant i tornant a creuar el barranc. Mentrestant, contemplem un salt d'aigua al riu de Llauset i un altre que cau dels feixancs dels Bous.
La senda mentre puja empegada
al barranc de la font dels Bous
Salt d'aigua que cau des dels feixancs dels Bous
L'ascensió és ràpida i guanyem altura a passos de gegant. No és estrany, doncs, que el Sol que cau en un migdia d'estiu ens vinga al damunt amb tota la seua energia. Quan acaba el ziga-zaga, arribem a una zona més còmoda, però encara uns dos-cents metres per baix de la presa i de l'estany de Llauset, que ja ens queda molt a prop. És en aquest punt quan passem per la font de Llauset.
Font de Llauset
Molt a prop ja de la presa i de l'estany de Llauset,
tot i que encara uns dos-cents metres per baix d'ambdós
Quan ja estem al peu de l'enorme presa construïda entre les dècades del 1970 i del 1980, el camí que portem torna de nou a fer un ziga-zaga ascendent. Al remat, i quan encara ens queden cent metres per a coronar la presa, ens veiem abocats a una tartera. Aquest és, possiblement, el punt més difícil de tota l'excursió. Un moviment equivocat i ens estimbarem pel vessant de la muntanya centenars de metres fins al riu de Llauset. Nosaltres no ens ho vam pensar gens, per allò que més val que aquestes coses passen ràpid.
Superem la pedrera i, després, ens queda una pujada notablement pronunciada fins a arribar a la presa i estany de Llauset, a 2.192 msnm. Fou l'any 1983 quan es va acabar de construir aquesta infraestructura hidràulica per a generar energia. Els enginyers aprofitaren un estany d'origen glacial per tal de construir un embassament amb capacitat per a 17 hectòmetres cúbics. Com pràcticament tota la ruta, està situat dins del terme municipal de Montanui.
Pedrera
Mentre travessàvem aquesta pedrera, ja a tocar de
la presa i de l'estany de Llauset, a vora 2.200 msnm
Superem la pedrera i, després, ens queda una pujada notablement pronunciada fins a arribar a la presa i estany de Llauset, a 2.192 msnm. Fou l'any 1983 quan es va acabar de construir aquesta infraestructura hidràulica per a generar energia. Els enginyers aprofitaren un estany d'origen glacial per tal de construir un embassament amb capacitat per a 17 hectòmetres cúbics. Com pràcticament tota la ruta, està situat dins del terme municipal de Montanui.
Tram final de la pujada
La presa de Llauset amb el pic de
Vallhiverna i la tuca de Culebres al fons
Estany de Llauset
La vall de Llauset des de la presa
Caiguda de la presa
Des d'ací, podem observar una bona col·lecció de cims: el pic de Vallhiverna, la tuca de Culebres, la tuca de la Solanyesa, la tuca de la solana de Llauset, entre d'altres. És, doncs, un bon punt per a aturar-nos després d'unes cinc hores de camí i agafar forces per a la segona part de l'excursió.
Un lloc a l'ombra on descansar i reprendre forces
Des de la presa, reprenem l'excursió cap al nord, per l'interior d'un túnel que ens aboca a la carretera de Llauset. Ens incorporem a ella cap a l'esquerra i recorrem els seus últims metres fins a arribar a l'aparcament de l'estany de Llauset.
Túnel que connecta la presa
amb la carretera de Llauset
Deixem els vehicles a mà esquerra i agafem una pista. Estem entrant al parc natural Posets-Maladeta. Travessem un altre túnel i, de seguida, eixim a un encreuament. Nosaltres hem de continuar cap a la dreta, pel camí més ample, que puja.
Un altre túnel, aquest a l'entrada del
parc natural Posets-Maladeta
Senda cap al coll d'Angliòs
Al cap d'uns metres, fem un revolt que ens reorienta cap al sud-est. No molt més endavant, abandonem la pista i tirem cap a l'esquerra per la vora d'un torrent que baixa des de la cara septentrional de la tuca dels feixancs dels Bous.
Per damunt de l'estany de Llauset, el tossal de la Solanyesa,
que puja fins als 2.561 metres sobre el nivell de la mar
Pujada per la vora d'un torrent
És ací on iniciem l'ascensió al punt més elevat de tota l'excursió, que és el coll d'Angliòs, a 2.438 msnm. La pujada no és excessivament complicada, tot i que la senda és un poc estreta en alguns punts. A mesura que ascendim, la pedra passa a ser la regina del paisatge i el verd desapareix.
Senda
L'estany de Llauset des de la senda
Les roques predominen a l'últim tram de pujada. El
camí no ens gens perdedor i els senyals de GR ens ajuden.
Al cap de poc més de mitja hora des de l'estany de Llauset, completem els nou-cents metres que el separen del coll d'Angliòs. La panoràmica és espectacular: el estanys d'Angliòs, el massís del Besiberri, l'estany de Llauset... . Un territori de bellesa inhòspita s'obre davant de nosaltres, mentre fortes ràfegues de vent ens baten.
Des del coll d'Angliòs, els estanys de l'Obaga, del Mig
i Gran. Al fons, ja a Catalunya, el massís del Besiberri.
Coll d'Angliòs
El coll d'Angliòs guarda un paisatge encisador i feréstec
Ens hi quedaríem hores ací dalt, però la vesprada avança i no podem badar. Al cap de cinc minuts, mamprenem la baixada cap als estanys d'Angliòs. El descens és pedregós i cal anar amb compte de no relliscar.
Baixada cap als estanys d'Angliòs
Mitja hora més tard allà estem, davant de l'estany de l'Obaga. Mentre, no massa lluny, un gos pastor ens lladra i protegeix un ramat d'ovelles que pastura aliè a la nostra presència. El pastor, assegut a una roca, s'ho mira tot plegat.
De l'estany de l'Obaga, caminem cap al nord-est, fins a l'estany del Mig. Allà mateix hi queda la cabana d'Angliós, un refugi de xicotetes dimensions per a pastors i per a situacions d'emergència.
Estany de l'Obaga
Una altra perspectiva d'aquest mateix estany
De l'estany de l'Obaga, caminem cap al nord-est, fins a l'estany del Mig. Allà mateix hi queda la cabana d'Angliós, un refugi de xicotetes dimensions per a pastors i per a situacions d'emergència.
El senderista, en un entorn tan singular, poca cosa més
pot fer que observar i gaudir de la solitud del paisatge
Estany del Mig
Una altra imatge de l'estany del Mig
Ramat pasturant a tocar dels estanys
Més endavant, no el veiem, queda l'estany Gran. Hi fem cap un parell de minuts després. Des d'ell desaigüen aquests tres estanys, i també el del Cap d'Angliòs, en el barranc d'Angliós, tributari del riu de les Salenques.
De camí a l'estany Gran
Estany Gran
Una altra perspectiva d'aquest estany, el Gran
Després de deixar enrere l'estany Gran, i mentre el Besiberri no deixa d'observar-nos des de Catalunya, se'ns apareix la magnífica vall de les Salenques, o d'Ixalenques en llengua aragonesa, el nom de la qual prové d'una planta de les espècies Salix caprea i Salix purpurea que també és anomenada 'salanca'. Fa goig contemplar un país on l'efecte dels glaciars va modelar capritxosament cada pam del paisatge, cada bri de roca per on passem.
Caminant cap a la vall de les Salenques
Comencem ara una llarga baixada, no massa complicada, cap al fons d'aquesta vall. Els primers tres quarts d'hora de baixada discorren per un paisatge sense massa vegetació encara, on hi destaquen les magnífiques tarteres que ens circumden a dreta i a esquerra. A aquesta darrera banda recau el massís de les Salenques, on hi destaquen a la nostra visió el pic del mig de la Tallada o la tuca de la fontana de Senet, al límit amb Aran.
Vistes privilegiades durant aquesta part de la baixada
A poc a poc, el camí ens fa menar cap al bosc
Quan ja hem baixat suficientment, podem
admirar com d'altes són les muntanyes que ens envolten
Després, mentre continuem en paral·lel al barranc d'Angliòs, ens endinsem en un bosc extremadament frondós, on poca cosa podem veure més enllà de la senda. La baixada continua sent prou accentuada, però amb poca dificultat.
Ja per dins del bosc que regna a l'obaga de les Salenques
Continua la baixada, a vegades més pronunciada
Al remat, i al cap d'hora i mitja, arribem al ramblar on les aigües del barranc d'Angliòs van a parar al riu de les Salenques. Un poc abans ja havien rebut les que baixen des de l'estany de Fe.
Arribem a un modern pont, que pareix substituir un altre d'antic.
No l'hem de travessar, però nosaltres ho fem per tal de buscar el corrent d'aigua
més intens del riu de les Salenques en aquest punt per a omplir les nostres cantimplores
que ja estan mig buides i a la muntanya és mal negoci no dur al damunt l'aigua suficient.
A partir d'aquest punt, el camí es fa molt més senzill. Caminem en paral·lel al riu de les Salenques. Quan passem per l'obaga del prat de Farré, un poc més endavant, ens sorprenen les enormes roques caigudes Déu sap quan que s'han amuntegat unes sobre les altres i han creat inversemblants formes que, en ocasions, desafien a la gravetat.
Obaga del prat de Farré
El curs baix del riu de les Salenques ens acompanya
durant aquest tram de l'excursió. De la mateixa manera
que nosaltres, ell no tardarà massa en arribar al riu
Noguera Ribagorçana, del qual és un dels afluents
Grans rocs a tocar de la senda
Finalment, escoltem el soroll d'alguns vehicles, cosa que ens fa saber que la carretera N-230 ja és a prop. En efecte, fem cap al pont de les Salenques i ens incorporem a aquesta via.
Carretera N-230, a la divisòria de l'Aragó i Catalunya
Agafem la carretera N-230 cap a l'esquerra, en direcció cap a Aran. A la dreta, ens queda la cua de l'embassament de Baserca, dividit entre l'Aragó i Catalunya, sobre el riu Noguera Ribagorçana. Estem a la part més septentrional de la vall de Barravés.
Uns deu minuts més tard, abandonem la carretera per tal de travessar el riu Noguera Ribagorçana pel pont de l'Espitalet, que deu el seu nom al no massa llunyà Espitau de Vielha, ja a l'Aran. Acabem d'entrar a Catalunya.
Uns deu minuts més tard, abandonem la carretera per tal de travessar el riu Noguera Ribagorçana pel pont de l'Espitalet, que deu el seu nom al no massa llunyà Espitau de Vielha, ja a l'Aran. Acabem d'entrar a Catalunya.
El riu Noguera Ribagorçana
des del pont de l'Espitalet
En travessar el riu, tombem cap a la dreta per un camí de terra que mena cap al sud / sud-oest i que envolta per la banda catalana l'embassament de Baserca, construït entre el 1976 i el 1983. El camí és senzill, ara puja, ara baixa, ara ens fa travessar algun xicotet torrent que fa que ens banyem els peus. Al remat, i de manera decidida, comença a guanyar altura fins que arribem a una estació repetidora de televisió, ràdio i telefonia mòbil.
Camí cap a Senet
L'embassament de Baserca, il·luminat per la llum
esmorteïda d'un capvespre d'estiu que ja s'acaba
Estació repetidora
Estem a la partida del Llaveio i ara anem a mamprendre una baixada relativament pronunciada cap al fons de la vall de Barravés. Ara per pista, ara per senda, descendim cap al riu Noguera Ribagorçana.
De baixada cap al riu Noguera Ribagorçana
Al fons, albirem des del camí la
presa de l'embassament de Baserca
Un altre tram d'aquesta baixada, ja més
enclotats al fons de la vall de Barravés
Al remat, mentre caminem en direcció sud-oest, travessem aquest curs d'aigua a l'altura de l'assut de Senet i abandonem Catalunya per tal d'entrar novament a l'Aragó. De seguida fem cap a la estació elèctrica exterior de Baserca.
Estació elèctrica exterior de Baserca
Amb la mateixa seguida que portàvem, cap a migjorn i ponent, les últimes llums del dia il·luminen el poble de Senet, a l'altra banda de la frontera. Nosaltres, finalment, eixim a l'encreuament per on passa la carretera d'Aneto.
Panoràmica del poble de Senet. Coromines defensa
que el topònim d'aquesta localitat deriva de les
partícules basques sen- i -itze.
Camí
Girem cap a l'esquerra i passem per un pas inferior de la carretera N-230. Ara, només ens queden uns deu minuts per a arribar al poble d'Aneto, no sense abans haver passat per l'ermita de sant Climent, situada als afores d'aquesta localitat. En fer-hi cap, fiquem el punt i final a l'excursió després de pràcticament onze hores.
Carretera d'Aneto
Ramat que pastura als afores d'Aneto
Aneto
Per últim, ací us deixem l'enllaç a Wikiloc d'aquesta ruta, amb el desig que la gaudiu! Ara bé, si penseu a fer-la, cal que estigueu ben preparats, no és apta per a tothom.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada